Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 5 de d'abril de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 5 d'abril de 2001 núm. 12/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats/ades:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 72/2000 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 319/97, seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Vilafranca del Penedès. El Sr. X ha interposat aquest recurs, representat pel procurador Sr. Juan Evangelista Dalmau Piza i defensat pel lletrat Sr. Francisco Sánchez Sánchez. És part recorreguda el Sr. Y, representada per la procuradora Sra. Ana Mª. Martín Aguilar i defensada per la lletrada Sra. Asunción Carbonell Coca.

 ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora dels tribunals Sra. Montserrat López Llinas, que actua en nom i representació del Sr. X va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 319/1997 del Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Vilafranca del Penedès contra el Sr. Y. Seguida la tramitació legal, el Jutjat esmentat va dictar sentència amb data 20 d’octubre de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: “FALLO: Que desestimo la demanda principal interpuesta por D. X, representado por la Procuradora Sra. López Llinas, contra D. Y, representado por la Procuradora Sra. Marigó Cusiné, en cuanto a la pretendida declaración de nulidad del matrimonio contraído en forma civil, el día 30/8/1988, por el expresado demandado y por la hermana del demandante, Doña Z, la cual falleció el día 10/7/1992, reputándose válido y eficaz dicho enlace conyugal al igual que los restantes pedimentos adicionales, y, reconvencional deducida por el Sr. Y contra el Sr. X, y absuelvo a éste de cuantos pedimentos se contienen en la referida reconvención, con el pronunciamiento relativo a las costas procesales de este juicio recogido en el Fundamento Jurídico Séptimo de esta Sentencia.”

 Segon. Contra la sentència esmentada la part demandant i la part demandada van interpolar recursos d’apel·lació, els quals es van admetre en ambdós efectes i es van substanciar a la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar sentència amb data 9 de novembre de 2000, amb la part dispositiva següent: “FALLAMOS: Que, estimando el recurso de apelación interpuesto por Don Y contra la Sentencia de fecha 20 de octubre de 1999 del Juzgado de Primera Instancia nº uno de Vilafranca del Penedès; en juicio declarativo de menor cuantía nº 319/97, sobre nulidad patrimonial, en el que ha sido demandante y parte apelada Don X, debemos revocar y revocamos dicha resolución impugnada y, juzgando definitivamente en la alzada debemos apreciar la excepción perentoria de falta de legitimación “ad causam” del actor y, en consecuencia, debemos desestimar y desestimamos la demanda inicial de estas actuaciones, declarando no haber lugar a la nulidad matrimonial pretendida, con condena al actor a las costas de la instancia. No se imponen las costas de la alzada a ni ninguna de las partes”.

 Tercer. Contra aquesta Sentencia, el procurador Joan Evangelista Dalmau Piza, en nom i representació del Sr. X, va interposar recurs de cassació que va fonamentar en l’únic motiu: infracció de les normes del l’ordenament jurídic i de la jurisprudència aplicables per resoldre les qüestions objecte de debat, segons es recull en el paràgraf 4t de l’art. 1692 de la LEC; infracció de l’art. 710, primer paràgraf, de la LEC; infracció de l’art. 74 del Codi civil, infracció de l’art. 203 del Codi civil en concordança amb els art. 63 de la Llei 39/1991, de 30 de desembre, de la tutela i institucions tutelars, i 183.2 i 3 de la Llei 9/1998, de 15 de juliol del Codi de família; infracció també de l’art. 1263, apartat 2n, del Codi civil en concordança amb l’art. 12.2 de la Compilació de dret civil de Catalunya, i art. 16.1 de la Llei 9/1998, de 15 de juliol, del Codi de família.

 Quart. Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d'impugnació i es va assenyalar l'audiència del proppassat dia 29 de març per a la celebració de vista, la qual va tenir lloc amb el resultat que consta a l'acta estesa a aquest efecte. Ha estat designada ponent la magistrada Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. El recurs de cassació que correspon resoldre a aquesta Sala va ser interposat pel senyor X contra la Sentència dictada per la Secció Dotzena de l’Audiència Provincial de Barcelona amb data 9 de novembre de 2000.

Per tal de conèixer del recurs són d’interès els antecedents d’índole fàctica següents que exposen de manera succinta:

a) Aquest litigi es deriva de la demanda de nul·litat de matrimoni civil esgrimida per l´agent en la instància, senyor X, en relació amb el vincle matrimonial contret per la seva germana de doble vincle senyora Z, amb el senyor Y el dia 30 d’agost de 1988, al Jutjat de Pau de Gelida.

b) El demandant argumenta en la demanda que el 22 de novembre de 1991 va interpolar demanda d’incapacitat contra la seva germana, senyora Z, que fou estimada, per la qual cosa va recaure sentència amb data 26 de maig de 1992, en què es declarà la incapacitat de la demandada i, també, es decidí la designació com a tutor del senyor X.

c) En la demanda s´addueix també que la manca de capacitat de la senyora Z per regir la seva persona i béns era anterior al moment en què va contreure matrimoni amb el demandat senyor Y, fet que ha de conduir, segons criteri del demandant, a declarar la nul·litat del matrimoni per manca absoluta de consentiment.

d) La demanda és acompanyada d’una sèrie d’informes mèdics en què l’agent basa el seu dret, i que, al seu entendre, han de conduir a l´estimació de les seves pretensions.

e) Finalment, escau deixar constància que la senyora Z va morir el 10 de juliol de 1992, víctima d’un accident.

El demandat citat a termini per part del Jutjat, va comparèixer i en la contesta a la demanda adduí: a) la manca de legitimació ad causam de l’agent per dos motius, a saber, pel fet de no haver exercit en cap moment la qualitat de tutor de la seva germana en relació amb la qual s’invocava la nul·litat matrimonial, i també pel fet de no gaudir l’actor, segons apreciació del demandat, de l’interès directe i legítim de què parla l’article 74 del

Codi civil; b) la caducitat de l’acció; c) la plena capacitat de la senyora Z al moment de contraure matrimoni amb el demandat, i d) finalment, amb la demanda es formulava també reconvenció en la qual el demandat sol·licitava la condemna de l´agent a pagar dues-centes mil pessetes per danys i perjudicis produïts per una suposada conducta abusiva de l’agent.

 Segon. La sentència dictada en primera instància va rebutjar la manca de legitimació activa invocada, i va entrar en el fons de l´assumpte. En els raonaments inclosos en la susdita sentència, el jutge a quo feia palesa la manca de prova que, segons la seva convicció, permetés deduir la incapacitat de la senyora Z al moment de contraure matrimoni; en conseqüència, fou desestimada la demanda. La sentència dictada per l’Audiència i que es objecte de cassació va estimar la manca de legitimació activa del senyor X per promoure la demanda, per la qual cosa no va entrar en l´estudi del fons de l’assumpte.

Tercer. El recurs d’apel·lació interposat contra la sentència de l’Audiència s’encarrila en el paràgraf quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881; per mor d’aquesta circumstància el recurrent al·lega infracció de l’ordenament jurídic i de la jurisprudencia aplicable al tema en debat.

En primer lloc, amb aquesta empara processal la part que recorre invoca la infracció del que disposa el primer paràgraf de l’article 710 de la Llei d’enjudiciament civil i, amb la citació d’aquest article, es denuncia el fet que l’Audiència no es pronunciés sobre la totalitat de les qüestions sotmeses al seu judici.

Des d’aquesta perspectiva la part que recorre vol deixar palès que l’Audiència no decidí la demanda reconvencional formulada pel senyor Y contra l’agent. El recurrent fa especial esment del fet que la demanda reconvencional és independent de la Principal, per la qual cosa, al seu entendre, la manca de legitimació de l’actor per interposar la darrera no afecta la reconvenció.

Aquest primer motiu de cassació, encara que no està encarrilat per la via adequada (que hauria de ser la del paràgraf tercer de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil), ha de ser estimat, ja que d’una lectura de la sentència dictada per l’Audiència se’n deriva que hi manca expressa de declaració en relació amb la reconvenció. L’Audiència, en interlocutòria dictada a sol·licitud de la part demandant, justifica la manca de pronúncia en relació amb la reconvenció dient que pel fet de no gaudir el senyor X de legitimació per interposar la demanda, tampoc té legitimació per ser reconvingut. També raona l’Audiència que la condemna a indemnitzar danys i perjudicis invocada en la reconvenció quedaria inclosa en les costes processals.

La tesi de l’Audiència no és encertada. La suposada manca de legitimació del demandant per sol·licitar la nul·litat del matrimoni de la seva germana no impediria que hagués de respondre d´una suposada conducta abusiva si hi hagués prova de l’abús, tal com es demana en la reconvenció.

L’anterior afirmació es deriva del fet que la demanda de reconvenció suposa introduir en la litis una acció nova, independent i autònoma de la demanda principal, encara que amb el corol·lari de tramitació conjunta i resolució en idèntica sentència. Aquesta última circumstància no suposa obstacle per a la conservació de la seva pròpia individualitat, naturalesa i idiosincràsia, per la qual cosa en cas de crisis processals originadores de l’acabament anticipat del procés que afectin una sola de les accions (la instada en la demanda o l’exercitada en la reconvenció) podrà continuar la tramitació de l’altra sense cap impediment. És d’interès per al cas en anàlisi la Sentència dictada pel Tribunal Suprem amb data 17 de febrer de 1992 en què es fa especial insistència en la independència entre demanda i reconvenció. L’anterior consideració comporta, atès que l’Audiència no ha decidit en relació amb la reconvenció, que ho ha de fer la Sala. En aquest sentit és escaient acollir la tesi sostinguda pel jutge de primera instància, ja que, com amb encert posa en relleu la primera sentència dictada en aquest procediment, ni tan sols s’ha intentat provar la suposada conducta abusiva del Sr. X que el demandat al·lega en la reconvenció. El que s’ha dit condueix al rebuig de la demanda reconvencional, tal com es reflectirà en la part dispositiva d’aquesta resolució.

 Quart. El segon motiu del recurs s’argumenta amb idèntica empara processal i la part recurrent hi invoca infracció de l’article 74 del Codi civil, que legitima per accionar en nul·litat de matrimoni qualsevol persona que tingui un interès directe i legítim.

La part que recorre fa expressa invocació de la sentència dictada pel jutge de primera instància, que, amb una interpretació menys rigorosa que la sostinguda per l’Audiència de l’article esmentat, atribuí legitimació a l’actor, germà de la senyora Z, per accionar en demanda de nul·litat del matrimoni contret per aquest última en una suposada situació d’incapacitat matrimonial.

La legitimació que atorga el Codi civil per accionar en petició de nul·litat matrimonial és força més àmplia que la que s’exigeix en l’article 81 del mateix Codi per pretendre la separació matrimonial. Aquesta afirmació queda evidenciada pel fet que la petició de separació matrimonial només pot ser exercida pels cònjuges i, en canvi, com ja s’ha avançat, l’acció de nul·litat abasta qualsevol persona que tingui un interès legítim.

El que s’ha exposat no ha d’estranyar, atès que és fruit de la diferent naturalesa de les accions en anàlisi: una condueix a declarar la inexistència d’un matrimoni i, per tant, ha de produir efectes erga omnes, i l’altra té com a fita assolir la suspensió de la vida en comú per manca de compliment de les obligacions derivades del matrimoni o per voluntat d’ambdós cònjuges.

Cal posar en relleu el fet que el Codi civil, en la seva redacció originària, abans de ser dictada la Llei 30/1981, de 30 de juliol, que modificà la regulació del matrimoni en el Codi civil i determinà el procediment a seguir en les causes de nul·litat, separació i divorci, regulava l’acció de nul·litat de matrimoni com una acció quasi pública.

Aquest caràcter es deduïa de l´article 102 del susdit Codi, que disposava: “La acción para pedir la nulidad del matrimonio corresponde a los cónyuges, al Ministerio Fiscal y a cualesquiera personas que tengan interés en ella”.

Feta la consideració anterior, la Sala estima d’interès per al debat la Sentència dictada pel Tribunal Constitucional amb data 18 de desembre de 2000, en la qual es considera legitimada la mare i tutora de la incapacitada per esgrimir la demanda de separació matrimonial. El Tribunal Constitucional fa expressa invocació de l’article 24 de la Constitució i diu: “Más concretamente, a propósito de la falta de legitimación activa, este Tribunal Constitucional tiene declarado que, al conceder el art. 24.1 de la CE el derecho a la tutela judicial efectiva a todas las personas que son titulares de derechos e intereses legítimos, está imponiendo a los Jueces y Tribunales la obligación de interpretar con amplitud las fórmulas que las leyes procesales utilicen en orden a la atribución de la legitimación activa para acceder a procesos judiciales” ( SSTC 24/1987, 93/1990,195/1992 i 285/1992).

L’aplicació de l’anterior doctrina al thema decidendi, juntament amb la fórmula àmplia emprada en l’article 74 del Codi civil, ha de conduir, segons criteri d’aquesta Sala, a estimar la legitimació activa del demandant en la instància i ara recurrent per tal de pretendre la nul·litat del matrimoni contret per la seva germana.

Contràriament al que es raona en la Sentència dictada per l’Audiència, l’anterior afirmació és procedent, sense que esdevingui transcendent el que succeí en el procediment de declaració d’incapacitat de la senyora Z, en el qual fou nomenat tutor de la incapaç el seu germà, ara demandant.

Per aquesta circumstància, no interessa la manca de notificació de la sentència d’incapacitació a la senyora Z. Tampoc interessa en aquest debat la suposada manca d’intervenció del fiscal en el susdit procediment (manca d’intervenció que, en tot cas, contradiu la mateixa sentència d’incapacitació) o la rebel·lia de la demandada en aquell procés.

L’agent té la legitimació per a la demanda de nul·litat matrimonial que esgrimeix, pel fet que ostenta l’interès directe i legítim de què parla el Codi civil. Escau fer palès que l’existència del vincle matrimonial entre la germana de l’agent (que morí) i el demandat afecta la situació jurídica del Sr. X perquè li atorga un parentiu amb aquest darrer i, en conseqüència, és possible una repercussió patrimonial del vincle per al Sr. X de tot això que s’ha raonat és l’estimació del motiu del recurs.

 Cinquè. La declaració per la qual es nega la legitimació de l’agent senyor X per instar la declaració de nul·litat matrimonial debatuda en aquest litigi, situa aquest Tribunal en funcions d’instància.

Per tant, és escaient que la Sala analitzi la suposada manca de consentiment de la senyora Z en el moment en què va contraure matrimoni amb el demandat senyor Y, i atès que gaudeix de les funcions d’instància, ha de valorar la prova practicada per tal de deduir l’estat psíquic de la germana de l’agent.

Tot això per expressa aplicació del que disposa l’article 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil, en el sentit que correspon a aquest Tribunal resoldre “dentro de los términos en que aparezca planteado el debate”.

És cert que, tal com al·lega la part contra la qual es recorre, el recurs plantejat evidencia una tècnica cassacional defectuosa atès que són invocats preceptes heterogenis en un mateix motiu de cassació i atès que són adduïts com a infringits articles de la llei que ni tan sols han estat objecte d’aplicació. Però, atès que ara es tracta de decidir com si es tractés d’un recurs ordinari, resulten mancades d’interès les al·legacions que conté el recurs de cassació de suposada infracció de l’article 203 del Codi civil, o de l’article 63 de la Llei catalana de la tutela i institucions tutelars, de 30 de desembre de 1991, o de l’article 183 del Codi de família. La part que recorre invoca en el recurs de cassació com a infringit l’article 1263 del Codi civil, i aquesta invocació és suficient per tal que el Tribunal pugui entrar a conèixer el thema decidendi pel que suara s’ha raonat. A redós del susdit art. 1263 del Codi civil en la demanda s’al·legava la manca absoluta de consentiment en la senyora Z en el moment de contraure matrimoni el 30 d’agost de 1988 a causa d’una malaltia psíquica.

En la sentència dictada en primera instància, després d’estimar la legitimació del demandant per presentar la demanda, es concloïa declarant la insuficiència de prova per tal de declarar la nul·litat del matrimoni. Davant l’Audiència el demandant insistí en el fet que la manca de capacitat provocaria l’existència d’un matrimoni nul per nul·litat radical.

La demanda fou acompanyada d’un informe mèdic emès pel doctor senyor Rafael Espinosa el 5 de març de 1984, en el qual, entre altres circumstàncies, es deia:

a) “Se añade un cuadro neuropsíquico de cacosmia, alteraciones de la sensibilidad propioceptiva, distimias intensas con periodos de severa depresión...

b) Dificultad a la hilación ideatoria (muy simple y breve) exposición desordenada y soliloquios...

c) Este cuadro, complejo, es irreversibe, de evolución prolongada, no habiendo obtenido ninguna mejoría con los diversos tratamientos..

d) Matiz psicótico por las pseudopercepciones cenestésicas, lo que hace suponer una participación más intensa e importante de su estructura psíquica...

e) Existe, además , una hepatopatía...

f) El cuadro neuropsíquico, irreversible, que por su disminución severa de la capacidad de ideación, decisión y de actución volitiva, no puede efectuar ninguna actividad regular...”

També s’acompanyava la demanda d’un altre comunicat mèdic del mateix doctor, datat el 8 de novembre de 1986, del qual és escaient destacar:

a) “El cuadro clínico que presenta persiste con características agravadas respecto a mi informe del 5.3.84, cronificado, sin respuesta a tratamiento, destacando una severa inhibición psicomotriz, aislamiento psicosocial y al entorno familiar...

b) Depresión cronificada, con cuadro de ribetes de participación psicótica de alteración de la personalidad

c) Se considera que no está capaciada para regir su persona y bienes...”

Finalment, el 8 de maig de 1997 l’esmentat doctor senyor Rafael Espinosa Muñoz fa un breu resum de les diverses ocasions en què va tenir l’oportunitat de visitar la senyora Z, resum del qual cal  destacar que ja el març de 1984 se la va declarar “incapaz para regir su persona y bienes, así como disponer libremente de sus actos”. En el comunicat mèdic esmentat el doctor fa expressa referència als períodes en què la pacient va restar ingressada a l’Hospital Psiquiàtric P.M. de L., a saber, del 17 de juny al 9 de juliol de 1988, del 27 de desembre de 1988 al 23 de juny de 1989 i del 13 de març al 6 d’abril de 1990.

Les anteriors dades posen en evidència que quan la Sra. Z va contraure el matrimoni ara qüestionat, feia menys de dos mesos que havia estat donada d’alta de l’Hospital Psiquiàtric M. de L.. Aaixò, cal afegir-hi que abans de transcórrer tres mesos del moment del matrimoni, va ser novament ingressada per un període de sis mesos en el mateix centre hospitalari.

També resulta molt rellevant l’informe emès pel doctor Jesús Otín Blasco, cap de unitat de l’Hospital Psiquiàtric P.M., suara esmentat, que confirma els ingressos de la senyora Z i li diagnostica una psicosi Korsakoff, que el portaren el gener de 1989 a comunicar al jutge de Vilafranca la manca de capacitat de la pacient per regir la seva persona i els seus béns.

El doctor Espinosa ratificà els seus comunicats mèdics en període probatori i el doctor Otín no ho va poder fer, ja que morí poc abans de ser requerit per a la corresponent ratificació. Malgrat tot, la bondat del seu informe es deriva de la carta lliurada pel doctor Antonio Labad Alquezar, la qual figura unida a les actuacions.

Encara més transcendental per a la decisió d’aquest debat resulta la declaració del doctor Daniel Cercos Casale, metge forense del Jutjat de Primera Instància número 1 de Vilafranca del Penedès, lloc del qual provenen les actuacions, ja que aquest facultatiu posa en relleu que la senyora Z era incapaç en el temps de contraure matrimoni perquè estava afectada d’una oligofrenia moderada però agreujada per una patologia encefalítica crònica provocada pel consum d’alcohol, amb deteriorament intel·lectual greu i irreversible.

L’esmentat forense reconeix haver visitat la malalta diverses vegades i haver-ne ordenat l’ingrés en un centre psiquiàtric; i també recorda que la pacient era objecte d’agressions freqüents per part del seu marit, que també consumia alcohol.

Amb aquests antecedents cal tenir en compte el que disposen els articles 56.2, 1261 i 1263 del Codi civil, que fan referència el primer als requisits per contraure matrimoni dels qui estan afectats per anomalies o deficiències psíquiques (requisits omesos en el cas en anàlisi), i els altres dos a les exigències per als contractes en general. Alhora és escaient fer expressa referència a l’article 1243 del mateix Codi civil, que remet a la Llei d’enjudiciament, per tal de valorar la prova pericial, i també a l’article 348 de la nova LEC, que fa un reenviament a les regles de la “sana crítica” per tal de valorar la prova pericial.

Amb les anteriors premisses, escau concloure, d’acord amb la tesi sostinguda en la demanda, en el sentit que el matrimoni contret l’agost de 1988 entre la senyora Z i el demandat està afectat de nul·litat radical per manca absoluta de consentiment, la qual cosa comporta necessàriament que no hagi caducat l’acció per plantejar la demanda, atès que es tracta d’una causa d’inexistència del matrimoni. Tal com ha posat en relleu la doctrina i jurisprudència en casos de manca absoluta de consentiment, si bé la nul·litat hauria de ser de ple dret sense necessitat de declaració judicial, l’aparença formal d’un vincle jurídic contret obliga a la declaració expressa, amb la corresponent estimació de l’acció instada en la demanda.

No és procedent, en canvi, acollir la pretensió de la demanda en el sentit que s’ordeni a la Direcció Provincial de l’INSS de Barcelona que requereixi el demandat per tal que retorni les quantitats percebudes en concepte de pensió de viduïtat, ja que el demandant no està legitimat per litigar en relació amb interessos aliens i a això hi cal afegir el fet que a les actuacions no hi ha prova de l’esmentada percepció.

 Sisè. Atès el que disposen l’art. 523 de la LEC de 1881, l’article 710 i, finalment, l’article 1715 de la mateixa norma, cal fer el següent pronunciament en relació amb les costes processals:

a) Les de la demanda han de ser imposades al demandat, ja que l’estimació de la demanda ho és pràcticament en la seva totalitat per tal com el rebuig del requeriment a la Direcció Provincial de l’INSS és una petició accessòria irrellevant per justificar la no imposició.

b) El mateix demandat s’ha de fer càrrec de les costes causades per la reconvenció.

c) No escau, en canvi, fer expressa condemna pel que fa a les costes causades en segona instància i tampoc en relació amb les d’aquest recurs de cassació.

Per consegüent, atesos els preceptes esmentats i altres de pertinent aplicació,

 DECIDIM

Estimar el present recurs de cassació; anul·lar la Sentència recorreguda; anul·lar també la de primera instància; i en el lloc d’ambdues estimar en part la demanda instada per la procuradora senyora Montserrat López Llinas, en nom i representació del senyor X, contra el senyor Y, representat per la procuradora Ana María Martín Aguilar, i declarar la nul·litat del matrimoni que van contraure el 30 d’agost de 1988 la senyora Z i el senyor Y en el Jutjat de Pau de Gelida.

Desestimar la petició de requeriment a la Direcció Provincial de l’INSS de Barcelona.

Imposar al demandat les costes de primera instància corresponents a la demanda principal.

Desestimar la demanda reconvencional que va interposar la procuradora senyora Raimunda Marijé Cusiné, en nom i representació del senyor Y., condemnant l’agent en reconvenció al pagament de les costes provocades per la reconvenció esmentada, tant en la primera instància com en l’apel·lació.

Una vegada ferma aquesta sentència, lliureu-ne testimoniatge al Registre Civil competent als efectes escaients.

Finalment, no cal fer expressa condemna ni de les costes causades en segona instancia —que afecten la demanda principal— ni de les provocades en aquest recurs de cassació.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda