Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 5 d'abril de 2001
núm. 12/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu
Magistrats/ades:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala
Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels
magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm.
72/2000 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 12a
de l'Audiència Provincial de Barcelona com a conseqüència de les actuacions
de judici declaratiu de menor quantia núm. 319/97, seguides davant el Jutjat
de 1a Instància núm. 1 de Vilafranca del Penedès. El Sr. X ha interposat aquest recurs, representat pel procurador Sr. Juan Evangelista
Dalmau Piza i defensat pel lletrat Sr. Francisco Sánchez Sánchez. És part
recorreguda el Sr. Y, representada per la
procuradora Sra. Ana Mª. Martín Aguilar i defensada per la lletrada Sra.
Asunción Carbonell Coca.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora dels tribunals Sra. Montserrat López Llinas, que actua en nom
i representació del Sr. X va formular demanda de judici declaratiu
de menor quantia núm. 319/1997 del Jutjat de 1a Instància núm. 1 de
Vilafranca del Penedès contra el Sr. Y. Seguida la tramitació
legal, el Jutjat esmentat va dictar sentència amb data 20 d’octubre de 1999,
la part dispositiva de la qual diu el següent: “FALLO: Que desestimo la
demanda principal interpuesta por D. X, representado por la
Procuradora Sra. López Llinas, contra D. Y, representado por la
Procuradora Sra. Marigó Cusiné, en cuanto a
la pretendida declaración de nulidad del matrimonio contraído en forma
civil, el día 30/8/1988, por el expresado demandado y por la hermana del
demandante, Doña Z, la cual falleció el día 10/7/1992,
reputándose válido y eficaz dicho enlace conyugal al igual que los restantes
pedimentos adicionales, y, reconvencional deducida por el Sr. Y contra
el Sr. X, y absuelvo a éste de cuantos pedimentos se contienen en la
referida reconvención, con el pronunciamiento relativo a las costas
procesales de este juicio recogido en el Fundamento Jurídico Séptimo de esta
Sentencia.”
Segon.
Contra la sentència esmentada la part demandant i la part demandada van
interpolar recursos d’apel·lació, els quals es van admetre en ambdós efectes
i es van substanciar a la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona,
la qual va dictar sentència amb data 9 de novembre de 2000, amb la part
dispositiva següent: “FALLAMOS: Que, estimando el recurso de apelación
interpuesto por Don Y contra la Sentencia de
fecha 20 de octubre de 1999 del Juzgado de Primera Instancia nº uno de
Vilafranca del Penedès; en juicio declarativo de menor cuantía nº 319/97,
sobre nulidad patrimonial, en el que ha sido demandante y parte apelada Don
X, debemos revocar y revocamos dicha resolución impugnada y,
juzgando definitivamente en la alzada debemos apreciar la excepción
perentoria de falta de legitimación “ad causam” del actor y, en
consecuencia, debemos desestimar y desestimamos la demanda inicial de estas
actuaciones, declarando no haber lugar a la nulidad matrimonial pretendida,
con condena al actor a las costas de la instancia. No se imponen las costas
de la alzada a ni ninguna de las partes”.
Tercer.
Contra aquesta Sentencia, el procurador Joan Evangelista Dalmau Piza, en nom
i representació del Sr. X, va interposar recurs de cassació que va
fonamentar en l’únic motiu: infracció de les normes del l’ordenament jurídic
i de la jurisprudència aplicables per resoldre les qüestions objecte de
debat, segons es recull en el paràgraf 4t de l’art. 1692 de la LEC;
infracció de l’art. 710, primer paràgraf, de la LEC; infracció de l’art. 74
del Codi civil, infracció de l’art. 203 del Codi civil en concordança amb
els art. 63 de la Llei 39/1991, de 30 de desembre, de la tutela i
institucions tutelars, i 183.2 i 3 de la Llei 9/1998, de 15 de juliol del
Codi de família; infracció també de l’art. 1263, apartat 2n, del Codi civil
en concordança amb l’art. 12.2 de la Compilació de dret civil de Catalunya,
i art. 16.1 de la Llei 9/1998, de 15 de juliol, del Codi de família.
Quart.
Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d'impugnació i es va
assenyalar l'audiència del proppassat dia 29 de març per a la celebració de
vista, la qual va tenir lloc amb el resultat que consta a l'acta estesa a
aquest efecte. Ha estat designada ponent la magistrada Il·lma. Sra. Núria
Bassols i Muntada.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
El recurs de cassació que correspon resoldre a aquesta Sala va ser
interposat pel senyor X contra la Sentència dictada per la Secció
Dotzena de l’Audiència Provincial de Barcelona amb data 9 de novembre de
2000.
Per tal de
conèixer del recurs són d’interès els antecedents d’índole fàctica següents
que exposen de
manera succinta:
a) Aquest
litigi es deriva de la demanda de nul·litat de matrimoni civil esgrimida per
l´agent en la instància, senyor X, en relació amb el vincle
matrimonial contret per la seva germana de doble vincle senyora Z, amb el senyor
Y el dia 30 d’agost de 1988, al Jutjat de Pau
de Gelida.
b) El demandant argumenta en la
demanda que el 22 de novembre de 1991 va interpolar demanda d’incapacitat
contra la seva germana, senyora Z, que fou estimada, per la qual cosa va
recaure sentència amb data 26 de maig de 1992, en què es declarà la
incapacitat de la demandada i, també, es decidí la designació com a tutor
del senyor X.
c) En la
demanda s´addueix també que la manca de capacitat de la senyora Z per regir la seva persona i béns era anterior al moment en què va
contreure matrimoni amb el demandat senyor Y, fet que ha de
conduir, segons criteri del demandant, a declarar la nul·litat del matrimoni
per manca absoluta de consentiment.
d) La
demanda és acompanyada d’una sèrie d’informes mèdics en què l’agent basa el
seu dret, i que, al seu entendre, han de conduir a l´estimació de les seves
pretensions.
e) Finalment,
escau deixar constància que la senyora Z va morir el 10 de
juliol de 1992, víctima d’un accident.
El demandat
citat a termini per part del Jutjat, va comparèixer i en la contesta a la
demanda adduí: a) la manca de legitimació
ad
causam
de l’agent
per dos motius, a saber, pel fet de no haver exercit en cap moment la
qualitat de tutor de la seva germana en relació amb la qual s’invocava la
nul·litat matrimonial, i també pel fet de no gaudir l’actor, segons
apreciació del demandat, de l’interès directe i legítim de què parla
l’article 74 del
Codi civil;
b) la caducitat de l’acció; c) la plena capacitat de la senyora Z al moment de contraure matrimoni amb el demandat, i d) finalment, amb la
demanda es formulava també reconvenció en la qual el demandat sol·licitava
la condemna de l´agent a pagar dues-centes mil pessetes per danys i
perjudicis produïts per una suposada conducta abusiva de l’agent.
Segon.
La sentència dictada en primera instància va rebutjar la manca de
legitimació activa invocada, i va entrar en el fons de l´assumpte. En els
raonaments inclosos en la susdita sentència, el jutge
a quo
feia palesa la manca de prova que, segons la seva convicció, permetés deduir
la incapacitat de la senyora Z al moment de contraure
matrimoni; en conseqüència, fou desestimada la demanda. La sentència dictada
per l’Audiència i que es objecte de cassació va estimar la manca de
legitimació activa del senyor X per promoure la demanda, per la
qual cosa no va entrar en l´estudi del fons de l’assumpte.
Tercer.
El recurs d’apel·lació interposat contra la sentència de l’Audiència
s’encarrila en el paràgraf quart de l’article 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil de 1881; per mor d’aquesta circumstància el recurrent
al·lega infracció de l’ordenament jurídic i de la jurisprudencia aplicable
al tema en debat.
En primer
lloc, amb aquesta empara processal la part que recorre invoca la infracció
del que disposa el primer paràgraf de l’article 710 de la Llei
d’enjudiciament civil i, amb la citació d’aquest article, es denuncia el fet
que l’Audiència no es pronunciés sobre la totalitat de les qüestions
sotmeses al seu judici.
Des
d’aquesta perspectiva la part que recorre vol deixar palès que l’Audiència
no decidí la demanda reconvencional formulada pel senyor Y
contra l’agent. El recurrent fa especial esment del fet que la demanda
reconvencional és independent de la Principal, per la qual cosa, al seu
entendre, la manca de legitimació de l’actor per interposar la darrera no
afecta la reconvenció.
Aquest
primer motiu de cassació, encara que no està encarrilat per la via adequada
(que hauria de ser la del paràgraf tercer de l’article 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil), ha de ser estimat, ja que d’una lectura de la
sentència dictada per l’Audiència se’n deriva que hi manca expressa de
declaració en relació amb la reconvenció. L’Audiència, en interlocutòria
dictada a sol·licitud de la part demandant, justifica la manca de pronúncia
en relació amb la reconvenció dient que pel fet de no gaudir el senyor X de legitimació per interposar la demanda, tampoc té legitimació per ser
reconvingut. També raona l’Audiència que la condemna a
indemnitzar danys i perjudicis invocada en la reconvenció quedaria inclosa
en les costes processals.
La tesi de
l’Audiència no és encertada. La suposada manca de legitimació del demandant
per sol·licitar la nul·litat del matrimoni de la seva germana no impediria
que hagués de respondre d´una suposada conducta abusiva si hi hagués prova
de l’abús, tal com es demana en la reconvenció.
L’anterior
afirmació es deriva del fet que la demanda de reconvenció suposa introduir
en la
litis
una acció nova, independent i autònoma de la demanda principal, encara que
amb el corol·lari de tramitació conjunta i resolució en idèntica sentència.
Aquesta última circumstància no suposa obstacle per a la conservació de la
seva pròpia individualitat, naturalesa i idiosincràsia, per la qual cosa en
cas de crisis processals originadores de l’acabament anticipat del procés
que afectin una sola de les accions (la instada en la demanda o l’exercitada
en la reconvenció) podrà continuar la tramitació de l’altra sense cap
impediment. És d’interès per al cas en anàlisi la Sentència dictada pel
Tribunal Suprem amb data 17 de febrer de 1992 en què es fa especial
insistència en la independència entre demanda i reconvenció. L’anterior
consideració comporta, atès que l’Audiència no ha decidit en relació amb la
reconvenció, que ho ha de fer la Sala. En aquest sentit és escaient acollir
la tesi sostinguda pel jutge de primera instància, ja que, com amb encert
posa en relleu la primera sentència dictada en aquest procediment, ni tan
sols s’ha intentat provar la suposada conducta abusiva del Sr. X
que el demandat al·lega en la reconvenció. El que s’ha dit condueix al
rebuig de la demanda reconvencional, tal com es reflectirà en la part
dispositiva d’aquesta resolució.
Quart.
El segon motiu del recurs s’argumenta amb idèntica empara processal i la
part recurrent hi invoca infracció de l’article 74 del Codi civil, que
legitima per accionar en nul·litat de matrimoni qualsevol persona que tingui
un interès directe i legítim.
La part que
recorre fa expressa invocació de la sentència dictada pel jutge de primera
instància, que, amb una interpretació menys rigorosa que la sostinguda per
l’Audiència de l’article esmentat, atribuí legitimació a l’actor, germà de
la senyora Z, per accionar en demanda de nul·litat del
matrimoni contret per aquest última en una suposada situació d’incapacitat
matrimonial.
La
legitimació que atorga el Codi civil per accionar en petició de nul·litat
matrimonial és força més àmplia que la que s’exigeix en l’article 81 del
mateix Codi per pretendre la separació matrimonial. Aquesta afirmació queda
evidenciada pel fet que la petició de separació matrimonial només pot ser
exercida pels cònjuges i, en canvi, com ja s’ha avançat, l’acció de
nul·litat abasta qualsevol persona que tingui un interès legítim.
El que s’ha
exposat no ha d’estranyar, atès que és fruit de la diferent naturalesa de
les accions en anàlisi: una condueix a declarar la inexistència d’un
matrimoni i, per tant, ha de produir efectes
erga
omnes,
i l’altra té com a fita assolir la suspensió de la vida en comú per manca de
compliment de les obligacions derivades del matrimoni o per voluntat
d’ambdós cònjuges.
Cal posar en
relleu el fet que el Codi civil, en la seva redacció originària, abans de
ser dictada la Llei 30/1981, de 30 de juliol, que modificà la regulació del
matrimoni en el Codi civil i determinà el procediment a seguir en les causes
de nul·litat, separació i divorci, regulava l’acció de nul·litat de
matrimoni com una acció quasi pública.
Aquest
caràcter es deduïa de l´article 102 del susdit Codi, que disposava: “La
acción para pedir la nulidad del matrimonio corresponde a los cónyuges, al
Ministerio Fiscal y a cualesquiera personas que tengan interés en ella”.
Feta la
consideració anterior, la Sala estima d’interès per al debat la Sentència
dictada pel Tribunal Constitucional amb data 18 de desembre de 2000, en la
qual es considera legitimada la mare i tutora de la incapacitada per
esgrimir la demanda de separació matrimonial. El Tribunal Constitucional fa
expressa invocació de l’article 24 de la Constitució i diu: “Más
concretamente, a propósito de la falta de legitimación activa, este Tribunal
Constitucional tiene declarado que, al conceder el art. 24.1 de la CE el
derecho a la tutela judicial
efectiva a todas las personas que son titulares de derechos e intereses
legítimos, está imponiendo a los Jueces y Tribunales la obligación de
interpretar con amplitud las fórmulas que las leyes procesales utilicen en
orden a la atribución de la legitimación activa para acceder a procesos
judiciales” ( SSTC 24/1987, 93/1990,195/1992 i 285/1992).
L’aplicació
de l’anterior doctrina al
thema
decidendi,
juntament amb la fórmula àmplia emprada en l’article 74 del Codi civil, ha
de conduir, segons criteri d’aquesta Sala, a estimar la legitimació activa
del demandant en la instància i ara recurrent per tal de pretendre la
nul·litat del matrimoni contret per la seva germana.
Contràriament al que es raona en la Sentència dictada per l’Audiència,
l’anterior afirmació és procedent, sense que esdevingui transcendent el que
succeí en el procediment de declaració d’incapacitat de la senyora Z, en el qual fou nomenat tutor de la incapaç el seu germà, ara
demandant.
Per aquesta
circumstància, no interessa la manca de notificació de la sentència
d’incapacitació a la senyora Z. Tampoc interessa en aquest
debat la suposada manca d’intervenció del fiscal en el susdit procediment
(manca d’intervenció que, en tot cas, contradiu la mateixa sentència
d’incapacitació) o la rebel·lia de la demandada en aquell procés.
L’agent té
la legitimació per a la demanda de nul·litat matrimonial que esgrimeix, pel
fet que ostenta l’interès directe i legítim de què parla el Codi civil.
Escau fer palès que l’existència del vincle matrimonial entre la germana de
l’agent (que morí) i el demandat afecta la situació jurídica del Sr. X perquè li atorga un parentiu amb aquest darrer i, en conseqüència, és
possible una repercussió patrimonial del vincle per al Sr. X de
tot això que s’ha raonat és l’estimació del motiu del recurs.
Cinquè.
La declaració per la qual es nega la legitimació de l’agent senyor X per instar la declaració de nul·litat matrimonial debatuda en aquest
litigi, situa aquest Tribunal en funcions d’instància.
Per tant, és
escaient que la Sala analitzi la suposada manca de consentiment de la
senyora Z en el moment en què va contraure matrimoni amb el
demandat senyor Y, i atès que gaudeix de les funcions
d’instància, ha de valorar la prova practicada per tal de deduir l’estat
psíquic de la germana de l’agent.
Tot això per
expressa aplicació del que disposa l’article 1715.3 de la Llei
d’enjudiciament civil, en el sentit que correspon a aquest Tribunal resoldre
“dentro de los términos en que aparezca planteado el debate”.
És cert que,
tal com al·lega la part contra la qual es recorre, el recurs plantejat
evidencia una tècnica cassacional defectuosa atès que són invocats preceptes
heterogenis en un mateix motiu de cassació i atès que són adduïts com a
infringits articles de la llei que ni tan sols han estat objecte d’aplicació.
Però, atès que ara es tracta de decidir com si es tractés d’un recurs
ordinari, resulten mancades d’interès les al·legacions que conté el recurs
de cassació de suposada infracció de l’article 203 del Codi civil, o de
l’article 63 de la Llei catalana de la tutela
i institucions tutelars, de 30 de desembre de 1991, o de l’article 183 del
Codi de família. La part que recorre invoca en el recurs de cassació com a
infringit l’article 1263 del Codi civil, i aquesta invocació és suficient
per tal que el Tribunal pugui entrar a conèixer el
thema
decidendi
pel que
suara s’ha raonat. A redós del susdit art. 1263 del Codi civil en la demanda
s’al·legava la manca absoluta de consentiment en la senyora Z
en el moment de contraure matrimoni el 30 d’agost de 1988 a causa d’una
malaltia psíquica.
En la
sentència dictada en primera instància, després d’estimar la legitimació del
demandant per presentar la demanda, es concloïa declarant la insuficiència
de prova per tal de declarar la nul·litat del matrimoni. Davant l’Audiència
el demandant insistí en el fet que la manca de capacitat provocaria
l’existència d’un matrimoni nul per nul·litat radical.
La demanda
fou acompanyada d’un informe mèdic emès pel doctor senyor Rafael Espinosa el
5 de març de 1984, en el qual, entre altres circumstàncies, es deia:
a) “Se añade
un cuadro neuropsíquico de cacosmia, alteraciones de la sensibilidad
propioceptiva, distimias intensas con periodos de severa depresión...
b)
Dificultad a la hilación ideatoria (muy simple y breve) exposición
desordenada y soliloquios...
c) Este
cuadro, complejo, es irreversibe, de evolución prolongada, no habiendo
obtenido ninguna mejoría con los diversos tratamientos..
d) Matiz
psicótico por las pseudopercepciones cenestésicas, lo que hace suponer una
participación más intensa e importante de su estructura psíquica...
e) Existe,
además , una hepatopatía...
f) El cuadro
neuropsíquico, irreversible, que por su disminución severa de la capacidad
de ideación, decisión y de actución volitiva, no puede efectuar ninguna
actividad regular...”
També
s’acompanyava la demanda d’un altre comunicat mèdic del mateix doctor, datat
el 8 de novembre de 1986, del qual és escaient destacar:
a) “El
cuadro clínico que presenta persiste con características agravadas respecto
a mi informe del 5.3.84, cronificado, sin respuesta a tratamiento,
destacando una severa inhibición psicomotriz, aislamiento psicosocial y al
entorno familiar...
b) Depresión
cronificada, con cuadro de ribetes de participación psicótica de alteración
de la personalidad
c) Se
considera que no está capaciada para regir su persona y bienes...”
Finalment,
el 8 de maig de 1997 l’esmentat doctor senyor Rafael Espinosa Muñoz fa un
breu resum de les diverses ocasions en què va tenir l’oportunitat de visitar
la senyora Z, resum del qual cal destacar que ja el març de
1984 se la va declarar “incapaz para regir su persona y bienes, así como
disponer libremente de sus actos”. En el comunicat mèdic esmentat el doctor
fa expressa referència als períodes en què la pacient va restar ingressada a
l’Hospital Psiquiàtric P.M. de L., a saber, del 17 de juny al 9 de
juliol de 1988, del 27 de desembre de 1988 al 23 de juny de 1989 i del 13 de
març al 6 d’abril de 1990.
Les
anteriors dades posen en evidència que quan la Sra. Z va
contraure el matrimoni ara qüestionat, feia menys de dos mesos que havia
estat donada d’alta de l’Hospital Psiquiàtric M. de L.. Aaixò, cal
afegir-hi que abans de transcórrer tres mesos del moment del matrimoni, va
ser novament ingressada per un període de sis mesos en el mateix centre
hospitalari.
També
resulta molt rellevant l’informe emès pel doctor Jesús Otín Blasco, cap de
unitat de l’Hospital Psiquiàtric P.M., suara esmentat, que confirma els
ingressos de la senyora Z i li diagnostica una psicosi
Korsakoff, que el portaren el gener de 1989 a comunicar al jutge de
Vilafranca la manca de capacitat de la pacient per regir la seva persona i
els seus béns.
El doctor
Espinosa ratificà els seus comunicats mèdics en període probatori i el
doctor Otín no ho va poder fer, ja que morí poc abans de ser requerit per a
la corresponent ratificació. Malgrat tot, la bondat del seu informe es
deriva de la carta lliurada pel doctor Antonio Labad Alquezar, la qual
figura unida a les actuacions.
Encara més
transcendental per a la decisió d’aquest debat resulta la declaració del
doctor Daniel Cercos Casale, metge forense del Jutjat de Primera Instància
número 1 de Vilafranca del Penedès, lloc del qual provenen les actuacions,
ja que aquest facultatiu posa en relleu que la senyora Z era
incapaç en el temps de contraure matrimoni perquè estava afectada d’una
oligofrenia moderada però agreujada per una patologia encefalítica crònica
provocada pel consum d’alcohol, amb deteriorament intel·lectual greu i
irreversible.
L’esmentat
forense reconeix haver visitat la malalta diverses vegades i haver-ne
ordenat l’ingrés en un centre psiquiàtric; i també recorda que la pacient
era objecte d’agressions freqüents per part del seu marit, que també
consumia alcohol.
Amb aquests
antecedents cal tenir en compte el que disposen els articles 56.2, 1261 i
1263 del Codi civil, que fan referència el primer als requisits per
contraure matrimoni dels qui estan afectats per anomalies o deficiències
psíquiques (requisits omesos en el cas en anàlisi), i els altres dos a les
exigències per als contractes en general. Alhora és escaient fer expressa
referència a l’article 1243 del mateix Codi civil, que remet a la Llei
d’enjudiciament, per tal de valorar la prova pericial, i també a l’article
348 de la nova LEC, que fa un reenviament a les regles de la “sana crítica”
per tal de valorar la prova pericial.
Amb les
anteriors premisses, escau concloure, d’acord amb la tesi sostinguda en la
demanda, en el sentit que el matrimoni contret l’agost de 1988 entre la
senyora Z i el demandat està afectat de nul·litat radical per
manca absoluta de consentiment, la qual cosa comporta necessàriament que no
hagi caducat l’acció per plantejar la demanda, atès que es tracta d’una
causa d’inexistència del matrimoni. Tal com ha posat en relleu la doctrina i
jurisprudència en casos de manca absoluta de consentiment, si bé la
nul·litat hauria de ser de ple dret sense necessitat de declaració judicial,
l’aparença formal d’un vincle jurídic contret obliga a la declaració
expressa, amb la corresponent estimació de l’acció instada en la demanda.
No és
procedent, en canvi, acollir la pretensió de la demanda en el sentit que
s’ordeni a la Direcció Provincial de l’INSS de Barcelona que requereixi el
demandat per tal que retorni les quantitats percebudes en concepte de pensió
de viduïtat, ja que el demandant no està legitimat per litigar en relació
amb interessos aliens i a això hi cal afegir el fet que a les actuacions no
hi ha prova de l’esmentada percepció.
Sisè.
Atès el que disposen l’art. 523 de la LEC de 1881, l’article 710 i,
finalment, l’article 1715 de la mateixa norma, cal fer el següent
pronunciament en relació amb les costes processals:
a) Les de la
demanda han de ser imposades al demandat, ja que l’estimació de la demanda
ho és pràcticament en la seva totalitat per tal com el rebuig del
requeriment a la Direcció Provincial de l’INSS és una petició accessòria
irrellevant per justificar la no imposició.
b) El mateix
demandat s’ha de fer càrrec de les costes causades per la reconvenció.
c) No escau,
en canvi, fer expressa condemna pel que fa a les costes causades en segona
instància i tampoc en relació amb les d’aquest recurs de cassació.
Per
consegüent, atesos els preceptes esmentats i altres de pertinent aplicació,
DECIDIM
Estimar el
present recurs de cassació; anul·lar la Sentència recorreguda; anul·lar
també la de primera instància; i en el lloc d’ambdues estimar en part la
demanda instada per la procuradora senyora Montserrat López Llinas, en nom i
representació del senyor X, contra el senyor Y, representat per la procuradora Ana María Martín Aguilar, i declarar la
nul·litat del matrimoni que van contraure el 30 d’agost de 1988 la senyora Z i el senyor
Y en el Jutjat de Pau de Gelida.
Desestimar
la petició de requeriment a la Direcció Provincial de l’INSS de Barcelona.
Imposar al
demandat les costes de primera instància corresponents a la demanda
principal.
Desestimar
la demanda reconvencional que va interposar la procuradora senyora Raimunda
Marijé Cusiné, en nom i representació del senyor Y., condemnant
l’agent en reconvenció al pagament de les costes provocades per la
reconvenció esmentada, tant en la primera instància com en l’apel·lació.
Una vegada
ferma aquesta sentència, lliureu-ne testimoniatge al Registre Civil
competent als efectes escaients.
Finalment,
no cal fer expressa condemna ni de les costes causades en segona instancia
—que afecten la demanda principal— ni de les provocades en aquest recurs de
cassació.
Aquesta és
la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem. |
