Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 19 de març de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 19 de març de 2001 núm. 11/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva  

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de cassació interposat pel procurador Sr. Francisco Fernández Anguera, en nom i representació de l’entitat Y, SA, contra la Sentència dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida el 15 de setembre de 2000 en resoldre el recurs d’apel·lació núm. 521/99, que procedeix del judici ordinari de menor quantia núm. 122/98 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Balaguer formulat per X i X2 contra la mercantil Y, SA, que va dictar sentència en data 31 d’octubre de 1999.

La part recurrent ha estat representada pel procurador Sr. Francisco Fernández Anguera i defensat pel lletrat Sr. Antonio Palau Povo; i la part recorreguda ha estat representada pel procurador Sr. Jordi Enric Ribas Ferrer i defensada pel lletrat Sr. Manuel Garreta Mesegue.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Balaguer, es van seguir les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 122/98 a instància del Sr. X i la Sra. X2, contra la mercantil Y, SA, en les quals es va dictar Sentència en data 31 d’octubre de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: ”PARTE DISPOSITIVA Se estima parcialmente la demanda interpuesta por Don X y D.ª X2 representados por el procurador de los tribunales Sr. Xavier Pijuán contra la mercantil Y, SA, representada por el procurador Sr. Fernando Vilalta y en consecuencia se condena a la demandada a abstenerse de realizar las actividades que causan inmisiones de ruidos en la vivienda de la actora, para lo cual se les prohíbe llevar a cabo actividades de carga y descarga por la boca del almacén colindante con la susodicha vivienda y por la boca situada a 16 metros de distancia de la misma fachada, concediendo en este caso un mes a la condenada para que traslade las actividades de carga y descarga a la parte trasera de la fábrica.

Se les condena asimismo a arreglar los desperfectos causados en la vivienda realizando las obras que constan en el informe pericial del Sr. Arola, en el plazo que se determine en ejecución de sentencia, y en caso de no hacerse, ejecutándose a su costa. “Se absuelve a los demandados de la pretensión indemnizatoria con respecto a los presuntos daños morales sufridos por los demandados por la actividad de la demandada.

Asimismo se les absuelve de la pretensión de adopción de medidas para la abstención de la producción de inmisiones de polvo o vibraciones.

“Todo ello sin expresa condena en costas, debiendo pagar cada parte las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad.

“Contra la presente sentencia cabe interponer recurso de apelación en el plazo de cinco días ante este Juzgado, para su resolución por la Ilma. Audiencia Provincial de Lleida”.

 Segon. Contra l’anterior sentència de primera instància, el Sr. X i la Sra. X2, així com l’entitat Y, SA, van interposar recurs d’apel·lació, que es va substanciar davant la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar sentència en data 15 de setembre de 2000, amb la següent part dispositiva: ”FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de Y, SA. y estimando parcialmente el recurso interpuesto por la representación procesal de D. X y Doña X2 contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 2 de los de Balaguer en autos de juicio de menor cuantía nº 122/98 revocamos parcialmente la citada resolución y estimando la pretensión indemnizatoria por daños morales planteada por los demandantes, condenamos a Y a abonar por tal concepto 3.000.000 Ptas a cada uno de los actores, con imposición de las costas de primera instancia a la mercantil demandada, y confirmamos los demás pronunciamientos de la sentencia de primera instancia.

“Imponemos a Y, SA, las costas generadas en esta alzada por su recurso, sin especial pronunciamiento sobre las costas del recurso formulado por la parte actora”.

 Tercer. Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, el procurador Francisco Fernández Anguera, en nom i representació de l’entitat Y, SA, va interposar recurs de cassació davant d’aquesta Sala Civil, que va fonamentar en els motius següents: “Motivo primero.- Al amparo de lo dispuesto en el número 4º del artículo 1692 de la Ley de enjuiciamiento civil: infracción de las normas del ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables para resolver las cuestiones objeto de debate”.

 Quart. Un cop admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar l’audiència del dia quinze de març de 2001 per a la votació i decisió d’aquest procediment, que va tenir lloc.

Ha actuat com a ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

 FONAMENTS DE DRET

Primer. La Sentència de l'Audiència Provincial de Lleida (Secció Segona) de 15 de setembre de 2000 acull en part l'apel·lació interposada pel Sr. X i la Sra. X2 i rebutja del tot la de l’empresa Y, SA; recursos ambdós contra la Sentència de 31-10-1999 del Jutjat de lª Instància nº 2 de Balaguer. Aquesta sentència ja condemnava la referida empresa “a abstenerse de realizar las actividades que causan inmisiones de ruidos en la vivienda de la actora, para lo cual se les prohibe llevar a cabo actividades de carga y descarga por la boca del almacén colindante con la susodicha vivienda y por la boca situada a 16 metros de distancia de la misma fachada, concediendo en este caso un mes a la condenada para que traslade las actividades de carga y descarga a la parte trasera de la fábrica. Se les condena asimismo a arreglar los desperfectos causados en la vivienda realizando las obras que constan en el informe pericial del Sr. Arola en el plazo que se determine en ejecución de sentencia, y, en caso de no hacerse, ejecutándose a su costa. Se absuelve a los demandados de la pretensión indemnizatoria con respecto a los presuntos daños morales sufridos por los demandantes por la actividad de la demandada. Asimismo se les absuelve de la pretensión de adopción de medidas para la abstención de la producción de inmissiones de polvo o vibraciones...” A aquesta sentència de primera instància, afegeix la de l'Audiència Popular l'estimació de “la pretensión indemnizatoria por daños morales planteada por los demandantes, condenamos a "Y" a abonar por tal concepto 3.000.000 de pesetas a cada uno de los actores, con imposición de las costas de primera instancia a la Mercantil demandada...”

Aquesta darrera sentència és assumida per la part demandant, però no per la seva adversa, la qual formula en el present recurs de cassació nou motius.

Per dilucidar-los convé fer una breu síntesi del següent:

A) Tracta el litigi d'una demanda interposada per un matrimoni que vivia en una casa de la qual era propietari el marit i que afrontava amb una altra en la qual es desenvolupava una petita indústria de farina, que, per la seva modesta activitat, no causava cap perjudici als demandants. La farinera, però, canvià de mans i, en engrandir-se, es construí l'any 1972 un dipòsit d'aigua que generà humitats, amb afectació del dit habitacle conjugal. Posteriorment, en 1976, la demandada construí sobre el dipòsit una nau de planta baixa amb tres sitges metàl·liques a sobre. Amb el temps, però, s'ensorrà una part de la nau i es trencà una de les sitges. Per evitar la ruïna de l'edificació i que s'estimbés tot sobre la casa del demandants, es col·locaren pedres entre aquesta darrera i la farinera, cosa que tanmateix provocà que les vibracions industrials es comuniquessin a la casa. Fins al 1994 no instà la demandada un expedient per a la legalització de les sitges assenyalades; l'Administració va acordar cualificar l'activitat de la farinera com a potencialment perillosa i molesta i va informar favorablement l'exercici de l'activitat sempre que s'adoptessin les mesures correctores que s'indicaven. Aquestes mesures es compliren pel que pertoca a una primera fase, però no a una segona, la qual cosa motiva el pronunciament en la sentència de primera instància que “la actividad de la Y. no cumple todos los requisitos para ser considerada legal desde el punto de vista administrativo...”

Per tot això reclamaren els demandants el cessament de les pertorbacions i els danys i perjudicis corresponents.

B) En aquest mateix ordre expositiu, el Tribunal, en la seva funció cassacional, haurà de tenir present les següents realitats fàctiques que el vinculen, bé per conformar fets assumits per ambdós litigants, bé per no haver estat combatuts eficaçment en aquest recurs. Resten, doncs, incòlumes els elements de fet que segueixen:

“a) Tratándose de perturbaciones y daños procedentes de una actividad industrial, que se ha prolongado durante años, la causa que las produce no es instantánea, sino que, al igual que la actividad, se producen o se han ido produciendo en serie y de forma ininterrumpida  durante el tiempo y por la misma causa (fonament jurídic segon de la sentència d'instància, assumit per la d'apel·lació).

b) En el supuesto que nos ocupa las inmisiones por ruido han de considerarse como ilegítimas desde el momento en que, además de ser intolerables y antirreglamentarias, no se han realizado las medidas previstas en la segunda fase del proyecto, incumpliendo la demandada el requerimiento efectuado en tal sentido tras el informe técnico de 22-1-1998 (fonament jurídic tercer).

c) ...la demandada continúa la actividad al margen de las obligaciones contraídas para la legalidad de la industria y pretende posponer el cese de las perturbaciones, prolongando así una situación... (fonament jurídic tercer).

d) Las diversas patologías que presenta la vivienda de los demandantes están directamente relacionadas con la actividad de la harinera, apareciendo las primeras fisuras y signos de humedad latente en el almacén a raíz de la construcción del depósito de agua junto a la vivienda, prolongándose durante años los perniciosos efectos de la industria que paulatinamente han dado lugar a la existencia de grietas, humedades generalizadas, fisuras en las paredes y techos, en el pavimento de la fachada, etc. (fonament jurídic quart).

e) El progresivo deterioro de la vivienda por efecto conjunto de todas las perturbaciones provocadas por la industria vecina, que, aunque de modo parcial siguen produciéndose (fonament jurídic quart).

f) La Sala considera —atendiendo tanto a los referidos informes médicos como a las acreditadas molestias y perturbaciones que durante años han debido soportar los demandantes, con numerosas y reiteradas actuaciones en el orden administrativo para obtener una solución a los problemas denunciados que al día de la presentación de la demanda aún no han obtenido respuesta satisfactoria pese al peregrinaje reclamatorio seguido hasta llegar a obtener una respuesta favorable en vía judicial— que ha de apreciarse la efectiva existencia de los daños morales cuyo resarcimiento se postula” (fonament jurídic sisè).

Segon. En el present recurs s'hauran d'utilitzar conceptes i elements, eminentment jurídics, que, a causa de l'escassetat de casos sobre els quals s'ha pogut pronunciar aquest Tribunal són utilitzats per la doctrina o per altres òrgans judicials amb una significació no sempre unívoca. Potser ha arribat, doncs, l'hora d'aclarir algunes de les qüestions més controvertides respecte a la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l'acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge (d'aquí endavant LANISRV).

I. Distinció entre servituds i immissions

A) S'observa molta incertesa sobre això. Com assenyala autoritzada doctrina, el fet que l'art. 3 de la LANISRV no defineixi ni exemplifiqui què s'ha d'entendre per immissió ha contribuït que sovint s'identifiqui amb qualsevol mena d'ingerència en la propietat. Amb la nova Llei apareix, en efecte, un concepte, el de les immissions, que és inèdit pel que pertoca a l'esfera de la legislació civil. En la data de promulgació de la Llei regien en l'àmbit del dret administratiu i des de feia temps moltes disposicions definidores i reguladores de les immissions, de les quals mereix destacar-se el Reglament d'activitats classificades, de 30 de novembre de 1961, i el seu conegut Nomenclàtor. En la Jurisprudència civil pot esmentar-se, com a Resolució que utilitza expressament el terme immissions, la Sentència del T.S. de 3 d’abril de 1984.

En definitiva, s'ha criticat, amb raó, la indefinició de la Llei, sobretot en tractar-se d'un neologisme absent llavors de tot esment en els diccionaris i enciclopèdies més importants de Catalunya. Encara s'entén menys si hom considera que la mateixa Llei 13/1990, de 9 de juliol, delimita conceptes de definició molt menys necessària, per prou coneguts, com els de servitud (art. 4.1) o paret mitgera (art. 27).

Cal, doncs, que aquest Tribunal es reafirmi en la seva anterior Sentència de 26 de març de 1994 en la qual es deia que “immissió, en la seva accepció tècnica, implica, com diu la doctrina, una ingerència o intromissió indirecta sobre el predi produïda per l'activitat del propietari en l'exercici de les seves facultats dominicals, que comporta la intromissió en el predi veí de substàncies corpòries o immaterials com a conseqüència de la pròpia activitat, però no abraça les ingerències per via directa o per actes materials, les que determina el concepte de servitud (art. 4 de la mateixa Llei 13/1994, de 9 de juliol), ja que la servitud és l'atribució d'una utilitat d'una possessió, en perjudici d'una altra”.

Aquesta Sala també repetí en la Sentència de 21 de desembre de 1994 que “una cosa són les immissions i una altra el problema de parets mitgeres o de servituds, que són les qüestions que han estat realment objecte del debat en aquest litigi....el concepte d'immisions no es pot fer extensiu a les ingerències directes o per actes materials, que són constitutives de servituds”.

En resum, i assumint la Sala coneguda doctrina, s'ha entendre que “immissió és una ingerència físicament apreciable en el predi veí de substàncies, partícules o ones, que es propaguen sense intervenció de la voluntat humana, ans com a conseqüència de l'actuació de principis físics, ja sigui per mitjà de l'aire (olors), del sòl o les parets (vibracions,) i que tenen el seu origen en l'activitat del propietari o del posseïdor de l'immoble com a conseqüència del gaudiment de la finca, i que s'interfereixen en el gaudi pacífic i útil del dret de propietat o de possessió d'un predi veí que no és absolutament necessari que sigui limítrof”.

Considerada analíticament aquesta definició, en surten les següents característiques:

a) La condició física o material de la intromissió, que no vol dir corpòria, ja que és sabuda l'equivalència, en la física moderna, de matèria i energia. A aquest efecte, tan capaç de penetració o intromissió en propietat aliena presenten, per exemple, la pols, com les ones lumíniques, sonores, electromagnètiques o de qualsevol classe.

b) El caràcter indirecte de la intromissió, pel qual s'ha d'eliminar del concepte d'immissió qualsevol activitat que tingui com a finalitat precisament la pertorbació directa de l'altra finca.

c) La vocació de permanència de la pertorbació, sense que això equivalgui a l'exigència d'una continuïtat, ja que compleix igualment tal requisit una actuació intermitent però regular.

d) L'origen de la pertorbació ha de ser de causa no natural, derivada, doncs, de l'activitat del propietari o del posseïdor d'un altra finca.

e) Encara que l’afrontació de predis serà el supòsit més habitual, no exclou la immissió el caràcter no limítrof de les finques, ja que el que importa és la idoneïtat per a la pertorbació, i és indiferent el sistema de propagació.

B) A partir d'aquí, no haurien de presentar-se més dubtes en la diferenciació entre immissions i servituds.

Aquestes darreres es fonamenten sempre en una pertorbació directa i amb actuacions materials de clara connotació jurídica. Com expressa l'esmentada sentència d'aquesta Sala de 26 de març de 1994 “les immissions es valoren en l'àmbit de la funció social, es mesura si encaixen o no en el règim normal i ordinari de la propietat, si constitueixen límits del domini que no requereixen acte constitutiu), ja que les servituds són limitacions (en sentit tècnic) que requereixen acte constitutiu (ja sigui forçós o ja sigui únicament voluntari).

L'al·legació de gaudir d'una servitud pressuposa, com assenyala la doctrina, que ‘algú contradiu, limitant-lo, el dret de propietat d'un altre, pretenent emparar-se en un dret real que no ostenta’".

II. Classes d'immissions

La primera gran divisió l'ofereix l'article 3 de la LANISRVA en diferenciar les immissions legítimes de les il·legítimes.

1r) Aquestes últimes són totes les excloses de la classe de les legítimes que tot seguit s'exposarà, abastant tant la il·legitimitat originària com la sobrevinguda, identificable aquesta última amb el supòsits d'immissions que, essent o havent pogut ser originàriament legítimes, van “dirigides especialment o artificialment vers la seva propietat” (del que les sofreix, és clar).

2n) Són immissions legítimes:

a) Les "innòcues" i “les que causen perjudicis no substancials”, les quals hauran de ser tolerades en tot cas pel propietari afectat ( art. 3.2).

b) Aquelles que, malgrat generar perjudicis substancials, presenten la doble circumstància de ser conseqüència de l'ús normal del predi veí, segons el costum local, i que la seva cessació comporti una despesa desproporcionada econòmicament. En aquest supòsits l'immissor haurà d'adoptar mesures d’atenuació dels danys i indemnitzar els causats en el passat (en el sentit de danys anteriors a l'adopció de les mesures referides), i s’hauran d'indemnitzar també els danys futurs sempre que l'afectació produïda sigui "exagerada" (art. 3.3 i 4).

c) Les substancials que deriven d'instal·lacions autoritzades administrativament. S'ha d'entendre que es corresponen amb les abans derivades de l'exercici d'activitats clasificadse del Reglament de 30 de novembre de 1961 i Nomenclàtor annex i, actualment (des del 30 de juny de 1999), de la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l'Administració ambiental (desenvolupada pel Decret 136/1999, de 18 de maig, pel qual s'aprova el Reglament general de desplegament i se n'adapten els annexos, i pel Decret 170/1999, de 29 de juny, pel qual s'aprova el Reglament provisional regulador de les entitats ambientals de control); normativa que ha deixat, a Catalunya, sense efecte el repetit Decret 2414/1961).

III. La qüestió de la prescripció

1r) Des de la promulgació de la LANISRV la millor doctrina ha anat assenyalant la singularitat del termini de cinc anys que, per a l'exercici de l'acció negatòria, estableix l'apartat 5 de l'art. 2 d’aquesta Llei. S'ha dit que la retallada, respecte al termini anterior dels 30 anys, és molt notable, no solament per l'escurçament dràstic del lapse de temps en si, sinó també perquè això suposa, en matèria de prescripció, un trencament de la tradició jurídica catalana, la qual, arrencant de l’Usatge “omnes causae" ha sobreviscut fins als postres temps, regulant-se sempre la durada de la prescripció en el termini dels trenta anys dels art. 342 i 344 de la Compilació, i tant pel que fa a l'adquisitiva com a l'extintiva. S'ha dit també que, per això mateix, sorprèn que el legislador, en redactar el preàmbul de la LANISRV, no s'hagi preocupat d'explicar a què obeeix un canvi tan radical ni quines finalitats perseguia.

El silenci del legislador s'agreuja si es té en compte que el termini en qüestió sembla doblement incoherent, tant des d'una vessant interna de la Llei com atenent a consideracions externes.

a) En efecte, dins la mateixa Llei, només cal avançar tres articles més per adonarse (art. 5.3) que l'acció contraposada a la negatòria, o sigui, la confessòria, manté la duració tradicional dels trenta anys. Sembla, doncs, que el legislador, per a un canvi d'aquesta entitat, hauria d'haver-ne explicat els motius ja que es fa difícil entendre, per exemple, per què es considera de millor condició el que postula una limitació a la propietat que el que en defensa la llibertat, ja que aquest darrer, per fer cessar les immissions només disposarà de cinc anys.

b) La incoherència externa també resulta del fet que només es podria parlar d'una ordenació sistemàtica de la prescripció si, correlativament a l'esmentada prescripció dels cinc anys, hagués estat també reduïda al mateix termini la de naturalesa adquisitiva; però no ha estat així i la usucapió es manté en el referit lapse temporal tradicional dels trenta anys. Això podria portar a l'absurd que, exhaurits els cinc anys que té el propietari per combatre la immissió, hagués de suportar-la ja per sempre, sense que el correlatiu beneficiari, o sigui, el pertorbador, hagués consolidat cap dret i sí només un estat jurídic d'expectativa per a quan haguessin transcorregut els esmentats trenta anys. Aquestes incoherències foren copsades per la doctrina des dels primers moments; es va especular, per exemple, que “tal vegada la possibilitat que també es pugui exercitar l'acció negatòria en el cas de les immissions ha aconsellat reduir el termini de prescripció als cinc anys... que en el cas de les immissions sembla acceptable”.

En qualsevol cas, la persistència del problema semblaria aconsellar una decidida acció legislativa correctora.

2n) Per la resta, és obvi que, atès que la LANISRV no conté tampoc cap mena de disposició transitòria, ha d'operar l'art. 1939 del Codi civil, el qual “debe ser considerado como derecho transitorio común, pudiendo aplicarse también a las leyes que no poseen propias y específicas normas especiales de transición, sin que ello comporte efecto retroactivo, contrario al nº 3 de l'art.2 del Codi Civil” (Sentència del T. S. de 16 de novembre de 1988).

D'això en resulta que, ja vigent la Llei Catalana 13/19990, el termini per a l'exercici de l'acció negatòria no serà el de 30 anys sinó el de cinc, però sense que pugui tenir-se en consideració a l’efecte del còmput del termini el lapse de temps transcorregut abans de l'entrada en vigor de la referida Llei, motiu pel qual no s’iniciarà el dies a quo abans de l'entrada en vigor de la LANISRV.

IV. Immissions i danys consegüents

A) Ha estat també voluntat del legislador agrupar processalment, mitjançant el seu comú tractament, les immissions i els danys i perjudicis que hagin produït. Clarament resulta d'una interpretació literal, sistemàtica i teleològica de la LANISVR i del seu art. 2.2. La Llei, lluny de separar els conceptes d'”immissió”, de “dany” i de “perjudici” els engloba, per una raó lògica de causalitat, dins un mateix i indestriable paradigma processal. La persona afectada, doncs, per les immissions no ha d’exercitar necessàriament, per una part, la genuïna acció negatòria per postular la cessació de la immissió de l'art. 2.2. de la LANISV i, per l'altra, i acumulativament o no, un altre tipus d'acció indemnitzatòria segons paràmetres diferents. Res, doncs, té a veure la nostra Llei amb la regulació del BGB alemany, que sí separa l'acció negatòria de l'acció per responsabilitat. Aquesta voluntat de tractament jurídic simultani de causa i conseqüència (cessació de la pertorbació i restitució o indemnització consegüents) feu que, tant en el primer com en el segon Dictamen de la Comissió Jurídica

Assessora de la repetida Llei, es proposés, com a text definitiu, que “l'acció negatòria inclou la condemna a indemnitzar a l'actor els perjudicis soferts”. I encara que en la redacció definitiva de la Llei no ho recollís literalment així el Parlament de Catalunya, pocs duotes hi ha que la Llei catalana permet la reclamació de danys i perjudicis al marge de les normes específiques de la responsabilitat extracontractual dels art. 1902 i següents del Codi civil, cosa que és tant com dir que, causat el perjudici a conseqüència d'una pertorbació il·legítima, a més a més de la cessació, haurà d'assumir-se el pagament de la indemnització corresponent, amb independència que existeixi culpa o negligència per part del pertorbador. Aquesta unitat de tractament mena a una altra conseqüència, que és que, encara que només fos per evitar la divisió de la continència de la causa, única haurà de ser també la regulació de la prescripció i no altra que la que recull la LANISRV. Això vol dir, doncs, que en tals ocasions no opera el termini prescriptiu de l'any de l'art. 1902 del Codi civil i sí el de cinc anys de la Llei catalana.

B) En aquest mateix ordre d'idees la Sala participa de l'opinió dominant en la doctrina segons la qual, en el supòsit de l'art. 3.5, no només són indemnitzables els danys que no es puguin evitar després que judicialment es determini l'adopció de les mesures tècnicament possibles i econòmicament raonables, sinó que també ho són els que s'hagin produït abans. Per tant, encara que l'art. 3.5 de la repetida Llei, respecte a les immissions procedents d'instal ·lacions autoritzades administrativament (a diferència del que disposa l'apartat 4t. del mateix precepte per les que deriven de l'ús normal), no parli de “danys prodüits en el passat”, aquests també han de ser indemnitzats. Per això, l'expressió “perjudicis que sofreixin” s'ha d'entendre sense cap tipus de limitació respecte del moment en què s'hagin ocasionat els danys, llevat, és clar, que entri en joc el termini de prescripció previst a l'art. 2.5 de la LANISRV.

Tercer. Aquestes precisions jurídiques prèvies facilitaran l'examen dels motius concrets de cassació, així com la seva agrupació temàtica, efecte que, d'entrada, ja s'ha de predicar del tres primers motius.

A) En efecte, tots ells giren en torn de la mateixa qüestió: la ja abans referida de la prescripció. Es diu, en síntesi, que la sentència combatuda infringeix l'art. 3.1 en relació amb l'art. 2.5 de la LANISRV, perquè, atès que es van iniciar les immissions l'any 1976 i no es va presentar la demanda fins a l'any 1998, va passar amb escreix el termini de cinc anys per exercitar l'acció, sense que sigui d'aplicació la doctrina dels danys continuats perquè ha d'operar el concepte d'immissions i no el de danys (motiu primer); que, excepte els danys derivats de la fressa “...el resto de los daños cesaron ya en Noviembre de 1996, y, en consecuencia, la sentencia recurrida amplia el alcance y contenido de la doctrina jurisprudencial que cita... relativa a daños continuados, entendiendo como tales, no sólo aquellos que acaso pudieran derivarse de la señalada emisión de ruídos, sino todos los posibles daños derivados de todas las posibles immisiones imputadas...” (motiu segon) i, finalment, que també s'ha vulnerat l'article 3 de la Llei 13/1990 en relació amb els art. 1968.2 i 1902 del Codi civil, per tal com havia d'aplicar-se el termini d'un any de prescripció des que cessaren les immissions, cosa que tingué lloc el 1996, i, no existint danys continuats perquè tampoc existien les immissions causants, s'havia d'aplicar l'art. 1902 del Codi civil pel fet d’haver-se de judicar el cas per les normes sobre responsabilitat per danys (motiu tercer).

B) Els tres motius estan abocats al fracàs per les correlatives raons següents:

a) Pel que fa al primer, ja s'ha dit que el termini de prescripció aplicable és el de cinc anys de l'art. 2.5 de la LANISRV, amb el benentès que el dies a quo no s'inicià en l'any 1976, com pretén la recurrent, sinó, pel que s'ha raonat, en data no anterior a la d'entrada en vigor de la repetida Llei catalana, el 1990. Un cop considerat això, s'ha de ponderar, a més, la vehement voluntat conservativa del dret manifestada pels demandants des del 1993, any en què començaren allò que la sentència combatuda qualifica de “peregrinaje reclamatorio”; com també basta atenir-se a l'afirmació, de fet no combatuda eficaçment per la part recurrent, sobre el caràcter continuat del danys, sense poder tampoc compartir l'afirmació que l'únic legitimitat per a l'exercici de l'acció negatòria fos el Sr. X en la seva condició de propietari, ja que la Sra. X2 és la seva esposa i, en tal qualitat, habita al seu domicili i ha sofert perjudicis propis que han de ser igualment reparats.

b) Pel que pertoca a l'intent de la recurrent de diferenciar els danys i perjudicis en funció del seu origen i amb la pretensió que els no originats pel soroll s'han de considerar prescrits, cal dir que amb tal diferenciació es fa supòsit de la qüestió perquè ha quedat com a declaració fàctica intangible que “el progresivo deterioro de la vivienda por efecto conjunto de todas las perturbaciones provocadas por la industria vecina...”; és a dir, de totes les immissions, no resulta provat quines són les específicament responsables d'un determinat dany; per contra, sí que es declara provat que els danys deriven del conjunt de l'explotació industrial, independentment del major o menor grau d'influència de cada immissió en concret.

c) Finalment, i amb referència a la suposada inaplicació de l'art. 1968 del Codi civil, també s'ha raonat a bastament que sobre tal norma prevalen els art. 1, 2 i 3 de la repetida LANISRV; abstracció feta que, tant en aquest supòsit com en el negat d'aplicació del referit ordinal del Codi civil, el resultat hauria de ser igualment desestimatori, per tal com el recurrent no ha combatut l'afirmació fàctica que en el cas es produeix un supòsit de danys continuats, en el qual és prou sabut que el dies a quo per l'inici del còmput prescriptiu no s'ha de retrotraure al del començament de l'activitat danyosa, sinó al del seu acabament, hipótesis per definició no produïda en cas de danys continuats i presents.

Quart. Cap altra alternativa espera al correlatiu motiu de recurs, en el qual, amb denúncia com a infringit de l'art. 3.5 de la LANISRV, es diu que, atès que la indústria litigiosa desenvolupa una activitat autoritzada administrativament, el perjudicat només tindria dret, arribat el cas, a sol·licitar la corresponent indemnització pels danys derivats de la descàrrega del camions (“única inmisión capaz de ser calificada de substancial desde hace al menos dos años”), considerant també la recurrent que “en ningún caso se está facultado para reclamar daños y perjuicios anteriores a la adopción de tales medidas”.

El motiu no pot reeixir perquè:

a) De bell nou s'intenta fer supòsit de la qüestió, ja que ha restat incòlume la declaració fàctica segons la qual “las inmisiones por ruido han de considerarse como ilegítimas desde el momento en que, además de ser intolerables y antirreglamentarias, no se han realizado las medidas previstas en la segunda fase del proyecto, incumpliendo la demandada el requerimiento efectuado en tal sentido...” (fonament jurídic tercer), de tal manera que “la demandada continúa la actividad al margen de las obligaciones contraídas para la legalidad de la industria...” (fonament jurídic tercer).

Per tant, la sentència combatuda no només no infringeix el numeral invocat, sinó que aplica correctament la previsió del seu núm. 1, segons el qual les immissions produïdes per actes il·legítims que causin danys a l'immoble són prohibides i generen responsabilitat pel dany causat.

b) Ad abundantia major, ja s'ha assenyalat suara que l'acció negatòria abasta no només la cessació de la immissió, sinó també la reclamació pels danys i perjudicis que se n'hagin derivat en el passat, la reparació dels qual no té cap altre límit que la prescripció, no concurrent en el cas.

Cinquè. Aquest motiu i el vuitè poden també agrupar-se atesa la unitat de precepte denunciat com a infringit, que és el 359 de la LEC. Ambdues censures jurídiques prediquen de la sentència combatuda la seva incongruència extrapetita, pel fet d’haver atorgat una cosa diferent a la demanda en imposar el termini d'un mes per al trasllat de la zona de càrrega i descàrrega dels camions (motiu cinquè) i per “establecer en tres millones de pesetas la indemnización que a cada demandante le corresponde por los daños morales que supuestamente padecen sin haberse siquiera instado prueba alguna acreditativa del grado de afectación física o moral de cada uno de los esposo demandantes” (motiu vuitè). Ambdues crítiques jurídiques han de claudicar perquè, respectivament:

a) “La congruencia no obliga a los órganos jurisdiccionales a la aceptación o denegación escrita y literal de lo solicitado por las partes, sino que permite matizar lo por ellas pedido, de acuerdo con la esencia de lo debatido en la litis, por lo que la concesión de un plazo para el cumplimiento del contrato pedido por los demandados reconvinientes, aun no solicitado expresamente por ellos, no integra un defecto de incongruencia” (Sentència del T. S. de 22 de setembre de 1994), abstracció feta que la segona fase del Projecte d'impacte ambiental ja incloïa la possibilitat del trasllat de la zona de càrrega i descàrrega del camions a la part posterior de la fàbrica, i també abstracció feta que, com diu la sentència combatuda, la recurrent “pretende posponer el cese de las perturbaciones, prolongando así una situación que los actores no tienen por qué soportar por más tiempo”.

b) Respecte a una suposada incongruència de la sentència recorreguda en relació amb les indemnitzacions atorgades per danys morals, no s'entén la canalització d'aquesta censura per la via de la infracció de l'art. 359 LEC. En efecte, es situa la referida incongruencia no en cap extralimitació de la sentència per atorgar més o cosa diferent a la demanda, sinó en la circumstància que, segons s'al·lega, es produeix una falta de la prova del dany, així com la “usencia de todo razonamiento y remisión a la prueba practicada” respecte al rescabalament atorgat.

Com és prou sabut, la ratio de la congruència és evitar la infracció del principi de contradicció o del dret de defensa en cas que es produeixin “excesos, aminoraciones o desviaciones sobre lo que no ha habido debate y oposición” (Sentència del T. S. de 2 de novembre de 1993), i el cas no registra cap alteració dels marges fàctics de debat imposats per les parts.

Pel que fa a la resta, “no es dable confundir el principio de congruencia, prohibitivo de toda resolución extrapetita con la facultad de apreciación de la prueba hecha por el órgano jurisdiccional en función de lo postulado en la demanda” (Sentència del T. S. de 28 de gener de 1983).

Finalment, i pel que pertoca a una suposada falta de motivació, n'hi ha prou de comprovar que —com es veurà en resoldre el motiu setè— la sentència combatuda explicita suficientment tant la raó de l'atorgament de les indemnitzaciones per danys morals com la prova de la qual treu la seva existència.

Sisè. Els motius sisè i setè també poden abordar-se conjuntament atès qe s’hi invoca com a infringit el mateix precepte, aquesta vegada l'art. 1214 del Codi civil. Es diu que incumbia als esposos demandants acreditar les immissions i la relació causal amb els danys, i que no ho han fet, i s’insisteix, en particular, en el fet que no hi ha connexió entre les fresses i els danys causats (motiu sisè) i que tampoc ha quedat acreditada la relació causal entre les immissions i el dany moral (motiu setè).

Ambdues crítiques han de decaure atès que:

a) “El art. 1214 del Código Civil, por su carácter genérico no permite el éxito de un recurso más que en los supuestos en que la Sala a quo haya invertido el onus probandi, pero no en aquellos otros en los que lo pretendido consiste en combatir la valoración de la prueba del Tribunal (S. del T.S. de 16 d’octubre de 1995), amb l’entesa que si s'al·lega l'alteració del principis que regulen la càrrega de la prova, la part recurrent habrá que señalar las razones y criterios concretos por los que se ha aletrado esta regla” (Sentència del T. S. de 18 de juny de 1996).

En el cas, ja s'ha repetit que els danys de referència són producte del “efecto conjunto de todas las perturbaciones provocadas por la industria vecina”, i la part no pot substituir amb el seu interessat criteri el sempre més objectiu del jutjador mitjançant una valoració pro domo sua de les proves practicades.

b) En relació amb els danys morals, i abstracció feta que la apreciación del daño a indemnizar, en su existencia y alcance es cuestión de hecho reservada única y exclusivamente al Tribunal de Instancia...” (per totes, Sentència del T. S. 18 de juliol de 1996), sí que pot assenyalar- se, contràriament al que afirma la part recurrent sobre inexistència probatòria i falta de motivació, que la sentència combatuda ressenya que “los informes médicos incorporados a los autos (documentos nº 29 a 32 de la demanda), debidamente ratificados en período probatorio, ponen de manifiesto que tanto el Sr. X como la Sra. Y se encuentran en tratamiento en el centro de salud mental del Hospital Santa María presentando ambos sintomatología de carácter ansioso de diferente gravedad según el momento clínico evolutivo; estos trastornos tienen un claro origen reactivo a consecuencia de un factor estresante de origen ambiental...”, i no cal oblidar que “los daños morales....representan el impacto, quebranto o sufrimiento psíquico que ciertas conductas, actividades o, incluso, resultados, pueden producir en la persona afectada y cuya reparación va dirigida a proporcionar, en la medida de lo posible, una compensación a la aflicción causada, cuya determinación compete al Juzgador de instancia” (Sentència del T. S. de 12 de juliol de 1999).

Setè. El novè i darrer motiu de recurs denuncia la vulneració de l'art. 523 de la LEC amb el fonament que “si la sentencia dictada en primera instancia no hacía especial pronunciamiento en punto a las costas dada la estimación parcial de la demanda, igual pronunciamiento correspondería haber efectuado por la sentencia de apelación ya que la misma tampoco llega a estimar enteramente las peticiones de los demandantes...”

Tanmateix el motiu tampoc pot reeixir atès que:

a) La sentència combatuda raona que la revocació de la d'instància “...en estos estrictos términos comporta que, acogiéndose por vía de este recurso todas las pretensiones de la demanda, las costas de primera instancia han de imponerse a la demandada, de conformidad con lo dispuesto en el art. 523-1 de la LEC” (fonament jurídic sisè).

Tal raonament s'esdevé impecable perquè s'ha de tenir en compte que un dels dos motius de recurs davant l'Audiència Provincial formulat per la part demandant denunciava incongruencia de la sentència d'instància a causa que, com assenyala la sentència ara combatida “...los demandantes denuncian la incongruencia de la sentencia al contener determinados pronunciamientos absolutorios sobre inmisiones por polvo y vibraciones sin que tal pronunciamiento se hubiere interesado en el "Suplico" de la demanda, en el que se solicitaba, en términos generales, el cese de las pertubaciones con condena a la demanda a tomar las medidas necesarias para cesar en la perturbación, la abstención de causar pereturbaciones futuras y la indemnización por daños materiales y morales”. L'Audiència Provincial desestima tal motiu de recurs de la part ara recorreguda dient que, en el cas, “no puede apreciarse el vicio procesal que se denuncia toda vez que no existe alteración ni modificación de los términos del debate, sino mera adecuación de la parte dispositiva de la sentencia al resultado que ofrecen las pruebas practicadas en relación con las distintas perturbaciones provocadas por la actividad industrial de la mercantil demandada, concretando finalmente aquéllas que continúan produciéndose en la actualidad y las medidas pertientes para su cese”. És precisament aquesta general adequació entre la cosa demanada i la concedida el que permet a la sentència recorreguda concloure que el fet d’estimar-se en apel·lació la pètita d'indemnització per danys morals comporta que “acogiéndose por la vía de este recurso todas las pretensiones de la demanda, las costas de la primera instancia han de imponerse a la demandada”.

b) Sobre això té dit el Tribunal Suprem (Sentència de 12 de juliol de 1999) que “aunque esta Sala mantiene la doctrina de que solo cabe fundamentar un motivo con cobertura en el artículo 1692.4 de la Ley Rituaria por la conculcación de normas de derecho privado —civiles y mercantiles—, con categoría de ley o asimiladas a las leyes, y que la alegación del quebrantamiento de preceptos procesales se hará valer por la vía del artículo 1692.3 de dicho ordenamiento, asimismo este Tribunal, en aplicación de su propia doctrina, y de la del Tribunal Constitucional, contrarias a los formalismos enervantes, mantiene un criterio flexible en armonía con el principio "pro actione" y el derecho a la tutela judicial efectiva, de manera que entra en el examen del motivo aunque menciona equivocadamente el número 4 del artículo 1692. Por lo demás, en el espacio de la imposición de costas, para la aplicación del principio general del vencimiento expresado en el párrafo primero del citado artículo 523, ha de considerarse que la adecuación o ajuste del fallo a lo pedido ha de ser sustancial y no literal, pues, si se entendiera que la desviación de aspectos solo accesorios debería excluir dicha condena, esta posición quebrantaría la equidad, al establecer el abono de una porción de las mismas a quién fue obligado a seguir un proceso para defender su propio derecho, lo que acaece en el supuesto de autos, donde la Sala de instancia ha entendido que en lo principal, los pedimentos contenidos en el escrito inicial fueron apreciados, en cuya virtud condenó a las costas de primera instancia a la demandada condenada”. Doctrina, la transcrita, aplicable al cas i que comporta la claudicació del motiu i, per tant, del recurs.

Vuitè. Aquesta desestimació total comporta, d'acord amb l'art. 1715.2 de la LEC, la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació, La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

 DECIDEIX

Que desestima el recurs de cassació interposat per la representació de Y, SA, contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Lleida (Secció 2ª) de 15 de setembre de 2000, en el rotlle d'apel·lació núm. 521/99, derivat del judici de menor quantia núm. 122/98 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Balaguer, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda