| |
Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 19 de març de 2001
núm. 11/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de
cassació interposat pel procurador Sr. Francisco Fernández Anguera, en nom i
representació de l’entitat Y, SA, contra la Sentència dictada per la
Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida el 15 de setembre de 2000
en resoldre el recurs d’apel·lació núm. 521/99, que procedeix del judici
ordinari de menor quantia núm. 122/98 del Jutjat de Primera Instància núm. 2
de Balaguer formulat per X i X2 contra la mercantil Y, SA, que va dictar sentència en data 31 d’octubre de 1999.
La part recurrent ha estat
representada pel procurador Sr. Francisco Fernández Anguera i defensat pel
lletrat Sr. Antonio Palau Povo; i la part recorreguda ha estat representada
pel procurador Sr. Jordi Enric Ribas Ferrer i defensada pel lletrat Sr.
Manuel Garreta Mesegue.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
Davant el Jutjat de Primera
Instància núm. 2 de Balaguer, es van seguir les actuacions de judici
declaratiu de menor quantia núm. 122/98 a instància del Sr. X i
la Sra. X2, contra la mercantil Y, SA, en les quals es va
dictar Sentència en data 31 d’octubre de 1999, la part dispositiva de la
qual diu el següent: ”PARTE DISPOSITIVA Se estima parcialmente la demanda
interpuesta por Don X y D.ª X2 representados por el
procurador de los tribunales Sr. Xavier Pijuán contra la mercantil Y, SA, representada por el procurador Sr. Fernando Vilalta y en
consecuencia se condena a la demandada a abstenerse de realizar las
actividades que causan inmisiones de ruidos en la vivienda de la actora,
para lo cual se les prohíbe llevar a cabo actividades de carga y descarga
por la boca del almacén colindante con la susodicha vivienda y por la boca
situada a 16 metros de distancia de la misma fachada, concediendo en este
caso un mes a la condenada para que traslade las actividades de carga y
descarga a la parte trasera de la fábrica.
Se les condena asimismo a
arreglar los desperfectos causados en la vivienda realizando las obras que
constan en el informe pericial del Sr. Arola, en el plazo que se determine
en ejecución de sentencia, y en caso de no hacerse, ejecutándose a su costa.
“Se absuelve a los demandados de la pretensión indemnizatoria con respecto a
los presuntos daños morales sufridos por los demandados por la actividad de
la demandada.
Asimismo se les absuelve de la
pretensión de adopción de medidas para la abstención de la producción de
inmisiones de polvo o vibraciones.
“Todo ello sin expresa condena
en costas, debiendo pagar cada parte las costas causadas a su instancia y
las comunes por mitad.
“Contra la presente sentencia
cabe interponer recurso de apelación en el plazo de cinco días ante este
Juzgado, para su resolución por la Ilma. Audiencia Provincial de Lleida”.
Segon.
Contra l’anterior sentència de
primera instància, el Sr. X i la Sra. X2, així
com l’entitat Y, SA, van interposar recurs d’apel·lació, que es va
substanciar davant la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida, la
qual va dictar sentència en data 15 de setembre de 2000, amb la següent part
dispositiva: ”FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación interpuesto
por la representación procesal de Y, SA. y estimando parcialmente el
recurso interpuesto por la representación procesal de D. X y
Doña X2 contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera
Instancia nº 2 de los de Balaguer en autos de juicio de menor cuantía nº
122/98 revocamos parcialmente la citada resolución y estimando la pretensión
indemnizatoria por daños morales planteada por los demandantes, condenamos a
Y a abonar por tal concepto 3.000.000 Ptas a cada uno de los
actores, con imposición de las costas de primera instancia a la mercantil
demandada, y confirmamos los demás pronunciamientos de la sentencia de
primera instancia.
“Imponemos a Y, SA, las
costas generadas en esta alzada por su recurso, sin especial pronunciamiento
sobre las costas del recurso formulado por la parte actora”.
Tercer.
Contra la sentència dictada en
grau d’apel·lació, el procurador Francisco Fernández Anguera, en nom i
representació de l’entitat Y, SA, va interposar recurs de cassació
davant d’aquesta Sala Civil, que va fonamentar en els motius següents:
“Motivo primero.- Al amparo de lo dispuesto en el número 4º del artículo
1692 de la Ley de enjuiciamiento civil: infracción de las normas del
ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables para
resolver las cuestiones objeto de debate”.
Quart.
Un cop admès el recurs, es va
evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar l’audiència del dia quinze
de març de 2001 per a la votació i decisió d’aquest procediment, que va
tenir lloc.
Ha actuat com a ponent el
magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
La Sentència de l'Audiència
Provincial de Lleida (Secció Segona) de 15 de setembre de 2000 acull en part
l'apel·lació interposada pel Sr. X i la Sra. X2 i
rebutja del tot la de l’empresa Y, SA;
recursos ambdós
contra la Sentència de 31-10-1999 del Jutjat de lª Instància nº 2 de
Balaguer. Aquesta sentència ja condemnava la referida empresa “a abstenerse
de realizar las actividades que causan inmisiones de ruidos en la vivienda
de la actora, para lo cual se les prohibe llevar a cabo actividades de carga
y descarga por la boca del almacén colindante con la susodicha vivienda y
por la boca situada a 16 metros de distancia de la misma fachada,
concediendo en este caso un mes a la condenada para que traslade las
actividades de carga y descarga a la parte trasera de la fábrica. Se les
condena asimismo a arreglar los desperfectos causados en la vivienda
realizando las obras que constan en el informe pericial del Sr. Arola en el
plazo que se determine en ejecución de sentencia, y, en caso de no hacerse,
ejecutándose a su costa. Se absuelve a los demandados de la pretensión
indemnizatoria con respecto a los presuntos daños morales sufridos por los
demandantes por la actividad de la demandada. Asimismo se les absuelve de la
pretensión de adopción de medidas para la abstención de la producción de
inmissiones de polvo o vibraciones...” A aquesta sentència de primera
instància, afegeix la de l'Audiència Popular l'estimació de “la pretensión
indemnizatoria por daños morales planteada por los demandantes, condenamos a
"Y" a abonar por tal concepto 3.000.000 de pesetas a cada uno de los
actores, con imposición de las costas de primera instancia a la Mercantil
demandada...”
Aquesta darrera sentència és
assumida per la part demandant, però no per la seva adversa, la qual formula
en el present recurs de cassació nou motius.
Per dilucidar-los convé fer una
breu síntesi del següent:
A) Tracta el litigi d'una
demanda interposada per un matrimoni que vivia en una casa de la qual era
propietari el marit i que afrontava amb una altra en la qual es
desenvolupava una petita indústria de farina, que, per la seva modesta
activitat, no causava cap perjudici als demandants. La farinera, però,
canvià de mans i, en engrandir-se, es construí l'any 1972 un dipòsit d'aigua
que generà humitats, amb afectació del dit habitacle conjugal. Posteriorment,
en 1976, la demandada construí sobre el dipòsit una nau de planta baixa amb
tres sitges metàl·liques a sobre. Amb el temps, però, s'ensorrà una part de
la nau i es trencà una de les sitges. Per evitar la ruïna de l'edificació i
que s'estimbés tot sobre la casa del demandants, es col·locaren pedres entre
aquesta darrera i la farinera, cosa que tanmateix provocà que les vibracions
industrials es comuniquessin a la casa. Fins al 1994 no instà la demandada
un expedient per a la legalització de les sitges assenyalades;
l'Administració va acordar cualificar l'activitat de la farinera com a
potencialment perillosa i molesta i va informar favorablement l'exercici de
l'activitat sempre que s'adoptessin les mesures correctores que s'indicaven.
Aquestes mesures es compliren pel que pertoca a una primera fase, però no a
una segona, la qual cosa motiva el pronunciament en la sentència de primera
instància que “la actividad de la Y. no cumple todos los requisitos
para ser considerada legal desde el punto de vista administrativo...”
Per tot això reclamaren els
demandants el cessament de les pertorbacions i els danys i perjudicis
corresponents.
B) En aquest mateix ordre
expositiu, el Tribunal, en la seva funció cassacional, haurà de tenir
present les següents realitats fàctiques que el vinculen, bé per conformar
fets assumits per ambdós litigants, bé per no haver estat combatuts
eficaçment en aquest recurs. Resten, doncs, incòlumes els elements de fet
que segueixen:
“a) Tratándose de
perturbaciones y daños procedentes de una actividad industrial, que se ha
prolongado durante años, la causa que las produce no es instantánea, sino
que, al igual que la actividad, se producen o se han ido produciendo en
serie y de forma ininterrumpida durante el tiempo y por la misma causa
(fonament jurídic segon de la sentència d'instància, assumit per la
d'apel·lació).
b) En el supuesto que nos ocupa
las inmisiones por ruido han de considerarse como ilegítimas desde el
momento en que, además de ser intolerables y antirreglamentarias, no se han
realizado las medidas previstas en la segunda fase del proyecto,
incumpliendo la demandada el requerimiento efectuado en tal sentido tras el
informe técnico de 22-1-1998 (fonament jurídic tercer).
c) ...la demandada continúa la
actividad al margen de las obligaciones contraídas para la legalidad de la
industria y pretende posponer el cese de las perturbaciones, prolongando así
una situación... (fonament jurídic tercer).
d) Las diversas patologías que
presenta la vivienda de los demandantes están directamente relacionadas con
la actividad de la harinera, apareciendo las primeras fisuras y signos de
humedad latente en el almacén a raíz de la construcción del depósito de agua
junto a la vivienda, prolongándose durante años los perniciosos efectos de
la industria que paulatinamente han dado lugar a la existencia de grietas,
humedades generalizadas, fisuras en las paredes y techos, en el pavimento de
la fachada, etc. (fonament jurídic quart).
e) El progresivo deterioro de
la vivienda por efecto conjunto de todas las perturbaciones provocadas por
la industria vecina, que, aunque de modo parcial siguen produciéndose
(fonament jurídic quart).
f)
La Sala considera
—atendiendo tanto a los referidos informes médicos como a las acreditadas
molestias y perturbaciones que durante años han debido soportar los
demandantes, con numerosas y reiteradas actuaciones en el orden
administrativo para obtener una solución a los problemas denunciados que al
día de la presentación de la demanda aún no han obtenido respuesta
satisfactoria pese al peregrinaje reclamatorio seguido hasta llegar a
obtener una respuesta favorable en vía judicial— que ha de apreciarse la
efectiva existencia de los daños morales cuyo resarcimiento se postula” (fonament
jurídic sisè).
Segon.
En el present recurs s'hauran
d'utilitzar conceptes i elements, eminentment jurídics, que, a causa de
l'escassetat de casos sobre els quals s'ha pogut pronunciar aquest Tribunal
són utilitzats per la doctrina o per altres òrgans judicials amb una
significació no sempre unívoca. Potser ha arribat, doncs, l'hora d'aclarir
algunes de les qüestions més controvertides respecte a la Llei 13/1990, de 9
de juliol, de l'acció negatòria, les immissions, les servituds i les
relacions de veïnatge (d'aquí endavant LANISRV).
I. Distinció
entre servituds i immissions
A) S'observa molta incertesa
sobre això. Com assenyala autoritzada doctrina, el fet que l'art. 3 de la
LANISRV no defineixi ni exemplifiqui què s'ha d'entendre per immissió ha
contribuït que sovint s'identifiqui amb qualsevol mena d'ingerència en la
propietat. Amb la nova Llei apareix, en efecte, un concepte, el de les
immissions, que és inèdit pel que pertoca a l'esfera de la legislació civil.
En la data de promulgació de la Llei regien en l'àmbit del dret
administratiu i des de feia temps moltes disposicions definidores i
reguladores de les immissions, de les quals mereix destacar-se el Reglament
d'activitats classificades, de 30 de novembre de 1961, i el seu conegut
Nomenclàtor. En la Jurisprudència civil pot esmentar-se, com a Resolució que
utilitza expressament el terme
immissions,
la Sentència del T.S. de 3 d’abril de 1984.
En definitiva, s'ha criticat,
amb raó, la indefinició de la Llei, sobretot en tractar-se d'un neologisme
absent llavors de tot esment en els diccionaris i enciclopèdies més
importants de Catalunya. Encara s'entén menys si hom considera que la
mateixa Llei 13/1990, de 9 de juliol, delimita conceptes de definició molt
menys necessària, per prou coneguts, com els de
servitud
(art. 4.1) o
paret mitgera
(art. 27).
Cal, doncs, que aquest Tribunal
es reafirmi en la seva anterior Sentència de 26 de març de 1994 en la qual
es deia que “immissió, en la seva accepció tècnica, implica, com diu la
doctrina, una ingerència o intromissió indirecta sobre el predi produïda per
l'activitat del propietari en l'exercici de les seves facultats dominicals,
que comporta la intromissió en el predi veí de substàncies corpòries o
immaterials com a conseqüència de la pròpia activitat, però no abraça les
ingerències per via directa o per actes materials, les que determina el
concepte de servitud (art. 4 de la mateixa Llei 13/1994, de 9 de juliol), ja
que la servitud és l'atribució d'una utilitat d'una possessió, en perjudici
d'una altra”.
Aquesta Sala també repetí en la
Sentència de 21 de desembre de 1994 que “una cosa són les immissions i una
altra el problema de parets mitgeres o de servituds, que són les qüestions
que han estat realment objecte del debat en aquest litigi....el concepte
d'immisions no es pot fer extensiu a les ingerències directes o per actes
materials, que són constitutives de servituds”.
En resum, i assumint la Sala
coneguda doctrina, s'ha entendre que “immissió és una ingerència físicament
apreciable en el predi veí de substàncies, partícules o ones, que es
propaguen sense intervenció de la voluntat humana, ans com a conseqüència de
l'actuació de principis físics, ja sigui per mitjà de l'aire (olors), del
sòl o les parets (vibracions,) i que tenen el seu origen en l'activitat del
propietari o del posseïdor de l'immoble com a conseqüència del gaudiment de
la finca, i que s'interfereixen en el gaudi pacífic i útil del dret de
propietat o de possessió d'un predi veí
que no és absolutament necessari que sigui limítrof”.
Considerada analíticament
aquesta definició, en surten les següents característiques:
a) La condició física o
material de la intromissió, que no vol dir corpòria, ja que és sabuda
l'equivalència, en la física moderna, de matèria i energia. A aquest efecte,
tan capaç de penetració o intromissió en propietat aliena presenten, per
exemple, la pols, com les ones lumíniques, sonores, electromagnètiques o de
qualsevol classe.
b) El caràcter indirecte de la
intromissió, pel qual s'ha d'eliminar del concepte d'immissió qualsevol
activitat que tingui com a finalitat precisament la pertorbació directa de
l'altra finca.
c) La vocació de permanència de
la pertorbació, sense que això equivalgui a l'exigència d'una continuïtat,
ja que compleix igualment tal requisit una actuació intermitent però
regular.
d) L'origen de la pertorbació
ha de ser de causa no natural, derivada, doncs, de l'activitat del
propietari o del posseïdor d'un altra finca.
e) Encara que l’afrontació de
predis serà el supòsit més habitual, no exclou la immissió el caràcter no
limítrof de les finques, ja que el que importa és la idoneïtat per a la
pertorbació, i és indiferent el sistema de propagació.
B) A partir d'aquí, no haurien
de presentar-se més dubtes en la diferenciació entre immissions i servituds.
Aquestes darreres es fonamenten
sempre en una pertorbació directa i amb actuacions materials de clara
connotació jurídica. Com expressa l'esmentada sentència d'aquesta Sala de 26
de març de 1994 “les immissions es valoren en l'àmbit de la funció social,
es mesura si encaixen o no en el règim normal i ordinari de la propietat, si
constitueixen límits del domini que no requereixen acte constitutiu), ja que
les servituds són limitacions (en sentit tècnic) que requereixen acte
constitutiu (ja sigui forçós o ja sigui únicament voluntari).
L'al·legació de gaudir d'una
servitud pressuposa, com assenyala la doctrina, que ‘algú contradiu,
limitant-lo, el dret de propietat d'un altre, pretenent emparar-se en un
dret real que no ostenta’".
II. Classes d'immissions
La primera gran divisió
l'ofereix l'article 3 de la LANISRVA en diferenciar les immissions legítimes
de les il·legítimes.
1r) Aquestes últimes són totes
les excloses de la classe de les legítimes que tot seguit s'exposarà,
abastant tant la il·legitimitat originària com la sobrevinguda,
identificable aquesta última amb el supòsits d'immissions que, essent o
havent pogut ser originàriament legítimes, van “dirigides especialment o
artificialment vers la seva propietat” (del que les sofreix, és clar).
2n) Són immissions
legítimes:
a) Les "innòcues" i “les que
causen perjudicis no substancials”, les quals hauran de ser tolerades en tot
cas pel propietari afectat ( art. 3.2).
b) Aquelles que, malgrat
generar perjudicis substancials, presenten la doble circumstància de ser
conseqüència de l'ús normal del predi veí, segons el costum local, i que la
seva cessació comporti una despesa desproporcionada econòmicament. En aquest
supòsits l'immissor haurà d'adoptar mesures d’atenuació dels danys i
indemnitzar els causats en el passat (en el sentit de danys anteriors a
l'adopció de les mesures referides), i s’hauran d'indemnitzar també els
danys futurs sempre que l'afectació produïda sigui "exagerada" (art. 3.3 i
4).
c) Les substancials que deriven
d'instal·lacions autoritzades administrativament. S'ha d'entendre que es
corresponen amb les abans derivades de l'exercici d'activitats clasificadse
del Reglament de 30 de novembre de 1961 i Nomenclàtor annex i, actualment
(des del 30 de juny de 1999), de la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la
intervenció integral de l'Administració ambiental (desenvolupada pel Decret
136/1999, de 18 de maig, pel qual s'aprova el Reglament general de
desplegament i se n'adapten els annexos, i pel Decret 170/1999, de 29 de
juny, pel qual s'aprova el Reglament provisional regulador de les entitats
ambientals de control); normativa que ha deixat, a Catalunya, sense efecte
el repetit Decret 2414/1961).
III. La qüestió de la
prescripció
1r) Des de la promulgació de la
LANISRV la millor doctrina ha anat assenyalant la singularitat del termini
de cinc anys que, per a l'exercici de l'acció negatòria, estableix l'apartat
5 de l'art. 2 d’aquesta Llei. S'ha dit que la retallada, respecte al termini
anterior dels 30 anys, és molt notable, no solament per l'escurçament
dràstic del lapse de temps en si, sinó també perquè això suposa, en matèria
de prescripció, un trencament de la tradició jurídica catalana, la qual,
arrencant de l’Usatge
“omnes causae" ha
sobreviscut fins als postres temps, regulant-se sempre la durada de la
prescripció en el termini dels trenta anys dels art. 342 i 344 de la
Compilació, i tant pel que fa a l'adquisitiva com a l'extintiva. S'ha dit
també que, per això mateix, sorprèn que el legislador, en redactar el
preàmbul de la LANISRV, no s'hagi preocupat d'explicar a què obeeix un canvi
tan radical ni quines finalitats perseguia.
El silenci del legislador
s'agreuja si es té en compte que el termini en qüestió sembla doblement
incoherent, tant des d'una vessant
interna
de la Llei com atenent a
consideracions externes.
a) En efecte, dins la mateixa
Llei, només cal avançar tres articles més per adonarse (art. 5.3) que
l'acció contraposada a la negatòria, o sigui, la confessòria, manté la
duració tradicional dels trenta anys. Sembla, doncs, que el legislador, per
a un canvi d'aquesta entitat, hauria d'haver-ne explicat els motius ja que
es fa difícil entendre, per exemple, per què es considera de millor condició
el que postula una limitació a la propietat que el que en defensa la
llibertat, ja que aquest darrer, per fer cessar les immissions només
disposarà de cinc anys.
b) La incoherència externa
també resulta del fet que només es podria parlar d'una ordenació sistemàtica
de la prescripció si, correlativament a l'esmentada prescripció dels cinc
anys, hagués estat també reduïda al mateix termini la de naturalesa
adquisitiva; però no ha estat així i la usucapió es manté en el referit
lapse temporal tradicional dels trenta anys. Això podria portar a l'absurd
que, exhaurits els cinc anys que té el propietari per combatre la immissió,
hagués de suportar-la ja per sempre, sense que el correlatiu beneficiari, o
sigui, el pertorbador, hagués consolidat
cap dret i sí només un estat jurídic d'expectativa per a quan haguessin
transcorregut els esmentats trenta anys. Aquestes incoherències foren
copsades per la doctrina des dels primers moments; es va especular, per
exemple, que “tal vegada la possibilitat que també es pugui exercitar
l'acció negatòria en el cas de les immissions ha aconsellat reduir el
termini de prescripció als cinc anys... que en el cas de les immissions
sembla acceptable”.
En qualsevol cas, la
persistència del problema semblaria aconsellar una decidida acció
legislativa correctora.
2n) Per la resta, és obvi que,
atès que la LANISRV no conté tampoc cap mena de disposició transitòria, ha
d'operar l'art. 1939 del Codi civil, el qual “debe ser considerado como
derecho transitorio común, pudiendo aplicarse también a las leyes que no
poseen propias y específicas normas especiales de transición, sin que ello
comporte efecto retroactivo, contrario al nº 3 de l'art.2 del Codi Civil”
(Sentència del T. S. de 16 de novembre de 1988).
D'això en resulta que, ja
vigent la Llei Catalana 13/19990, el termini per a l'exercici de l'acció
negatòria no serà el de 30 anys sinó el de cinc, però sense que pugui
tenir-se en consideració a l’efecte del còmput del termini el lapse de temps
transcorregut abans de l'entrada en vigor de la referida Llei, motiu pel
qual no s’iniciarà el
dies a quo
abans de l'entrada en vigor de
la LANISRV.
IV. Immissions i danys
consegüents
A) Ha estat també voluntat del
legislador agrupar processalment, mitjançant el seu comú tractament, les
immissions i els danys i perjudicis que hagin produït. Clarament resulta
d'una interpretació literal, sistemàtica i teleològica de la LANISVR i del
seu art. 2.2. La Llei, lluny de separar els conceptes d'”immissió”, de
“dany” i de “perjudici” els engloba, per una raó lògica de causalitat, dins
un mateix i indestriable paradigma processal. La persona afectada, doncs,
per les immissions no ha d’exercitar necessàriament, per una part, la
genuïna acció negatòria per postular la cessació de la immissió de l'art.
2.2. de la LANISV i, per l'altra, i acumulativament o no, un altre tipus
d'acció indemnitzatòria segons paràmetres diferents. Res, doncs, té a veure
la nostra Llei amb la regulació del BGB alemany, que sí separa l'acció
negatòria de l'acció per responsabilitat. Aquesta voluntat de tractament
jurídic simultani de causa i conseqüència (cessació de la pertorbació i
restitució o indemnització consegüents) feu que, tant en el primer com en el
segon Dictamen de la Comissió Jurídica
Assessora de la repetida Llei,
es proposés, com a text definitiu, que “l'acció negatòria inclou la condemna
a indemnitzar a l'actor els perjudicis soferts”. I encara que en la redacció
definitiva de la Llei no ho recollís literalment així el Parlament de
Catalunya, pocs duotes hi ha que la Llei catalana permet la reclamació de
danys i perjudicis al marge de les normes específiques de la responsabilitat
extracontractual dels art. 1902 i següents del Codi civil, cosa que és tant
com dir que, causat el perjudici a conseqüència d'una pertorbació
il·legítima, a més a més de la cessació, haurà d'assumir-se el pagament de
la indemnització corresponent, amb independència que existeixi culpa o
negligència per part del pertorbador. Aquesta unitat de tractament mena a
una altra conseqüència, que és que, encara que només fos per evitar la
divisió de la continència de la causa, única haurà de ser també la regulació
de la prescripció i no altra que la que recull la LANISRV. Això vol dir,
doncs, que en tals ocasions no opera el termini prescriptiu de l'any de
l'art. 1902 del Codi civil i sí el de cinc anys de la Llei catalana.
B) En aquest mateix ordre
d'idees la Sala participa de l'opinió dominant en la doctrina segons la
qual, en el supòsit de l'art. 3.5, no només són indemnitzables els danys que
no es puguin evitar després que judicialment es determini l'adopció de les
mesures tècnicament possibles i econòmicament raonables, sinó que també ho
són els que s'hagin produït abans. Per tant, encara que l'art. 3.5 de la
repetida Llei, respecte a les immissions procedents d'instal ·lacions
autoritzades administrativament (a diferència del que disposa l'apartat 4t.
del mateix precepte per les que deriven de l'ús normal), no parli de “danys
prodüits en el passat”, aquests també han de ser indemnitzats. Per això,
l'expressió “perjudicis que sofreixin” s'ha d'entendre sense cap tipus de
limitació respecte del moment en què s'hagin ocasionat els danys, llevat, és
clar, que entri en joc el termini de prescripció previst a l'art. 2.5 de la
LANISRV.
Tercer.
Aquestes precisions jurídiques
prèvies facilitaran l'examen dels motius concrets de cassació, així com la
seva agrupació temàtica, efecte que, d'entrada, ja s'ha de predicar del tres
primers motius.
A) En efecte, tots ells giren
en torn de la mateixa qüestió: la ja abans referida de la prescripció. Es
diu, en síntesi, que la sentència combatuda infringeix l'art. 3.1 en relació
amb l'art. 2.5 de la LANISRV, perquè, atès que es van iniciar les immissions
l'any 1976 i no es va presentar la demanda fins a l'any 1998, va passar amb
escreix el termini de cinc anys per exercitar l'acció, sense que sigui
d'aplicació la doctrina dels danys continuats perquè ha d'operar el concepte
d'immissions i no el de danys (motiu primer); que, excepte els danys
derivats de la fressa “...el resto de los daños cesaron ya en Noviembre de
1996, y, en consecuencia, la sentencia recurrida amplia el alcance y
contenido de la doctrina jurisprudencial que cita... relativa a daños
continuados, entendiendo como tales, no sólo aquellos que acaso pudieran
derivarse de la señalada emisión de ruídos, sino todos los posibles daños
derivados de todas las posibles immisiones imputadas...” (motiu segon) i,
finalment, que també s'ha vulnerat l'article 3 de la Llei 13/1990 en relació
amb els art. 1968.2 i 1902 del Codi civil, per tal com havia d'aplicar-se el
termini d'un any de prescripció des que cessaren les immissions, cosa que
tingué lloc el 1996, i, no existint danys continuats perquè tampoc existien
les immissions causants, s'havia d'aplicar l'art. 1902 del Codi civil pel
fet d’haver-se de judicar el cas per les normes sobre responsabilitat per
danys (motiu tercer).
B) Els tres motius estan
abocats al fracàs per les correlatives raons següents:
a) Pel que fa al primer, ja
s'ha dit que el termini de prescripció aplicable és el de cinc anys de
l'art. 2.5 de la LANISRV, amb el benentès que el
dies a quo
no s'inicià en l'any 1976, com
pretén la recurrent, sinó, pel que s'ha raonat, en data no anterior a la
d'entrada en vigor de la repetida Llei catalana, el 1990. Un cop considerat
això, s'ha de ponderar, a més, la vehement voluntat conservativa del dret
manifestada pels demandants des del 1993, any en què començaren allò que la
sentència combatuda qualifica de “peregrinaje reclamatorio”; com també basta
atenir-se a l'afirmació, de fet no combatuda eficaçment per la part
recurrent, sobre el caràcter continuat del danys, sense poder tampoc
compartir l'afirmació que l'únic legitimitat per a l'exercici de l'acció
negatòria fos el Sr. X en la seva condició de propietari, ja que la
Sra. X2 és la seva esposa i, en tal qualitat, habita al seu
domicili i ha sofert perjudicis propis que han de ser igualment reparats.
b) Pel que pertoca a l'intent
de la recurrent de diferenciar els danys i perjudicis en funció del seu
origen i amb la pretensió que els no originats pel soroll s'han de
considerar prescrits, cal dir que amb tal diferenciació es fa supòsit de la
qüestió perquè ha quedat com a declaració fàctica intangible que “el
progresivo deterioro de la vivienda por efecto conjunto de todas las
perturbaciones provocadas por la industria vecina...”; és a dir, de totes
les immissions, no resulta provat quines són les específicament responsables
d'un determinat dany; per contra, sí que es declara provat que els danys
deriven del conjunt de l'explotació industrial, independentment del major o
menor grau d'influència de cada immissió en concret.
c) Finalment, i amb referència
a la suposada inaplicació de l'art. 1968 del Codi civil, també s'ha raonat a
bastament que sobre tal norma prevalen els art. 1, 2 i 3 de la repetida
LANISRV; abstracció feta que, tant en aquest supòsit com en el negat
d'aplicació del referit ordinal del Codi civil, el resultat hauria de ser
igualment desestimatori, per tal com el recurrent no ha combatut l'afirmació
fàctica que en el cas es produeix un supòsit de danys continuats, en el qual
és prou sabut que el
dies a quo
per l'inici del còmput
prescriptiu no s'ha de retrotraure al del començament de l'activitat
danyosa, sinó al del seu acabament, hipótesis per definició no produïda en
cas de danys continuats i presents.
Quart.
Cap altra alternativa espera al
correlatiu motiu de recurs, en el qual, amb denúncia com a infringit de
l'art. 3.5 de la LANISRV, es diu que, atès que la indústria litigiosa
desenvolupa una activitat autoritzada administrativament, el perjudicat
només tindria dret, arribat el cas, a sol·licitar la corresponent
indemnització pels danys derivats de la descàrrega del camions (“única
inmisión capaz de ser calificada de substancial desde hace al menos dos
años”), considerant també la recurrent que “en ningún caso se está facultado
para reclamar daños y perjuicios anteriores a
la adopción de tales medidas”.
El motiu no pot reeixir perquè:
a) De bell nou s'intenta fer
supòsit de la qüestió, ja que ha restat incòlume la declaració fàctica
segons la qual “las inmisiones por ruido han de considerarse como ilegítimas
desde el momento en que, además de ser intolerables y antirreglamentarias,
no se han realizado las medidas previstas en la segunda fase del proyecto,
incumpliendo la demandada el requerimiento efectuado en tal sentido...”
(fonament jurídic tercer), de tal manera que “la demandada continúa la
actividad al margen de las obligaciones contraídas para la legalidad de la
industria...” (fonament jurídic tercer).
Per tant, la sentència
combatuda no només no infringeix el numeral invocat, sinó que aplica
correctament la previsió del seu núm. 1, segons el qual les immissions
produïdes per actes il·legítims que causin danys a l'immoble són prohibides
i generen responsabilitat pel dany causat.
b)
Ad abundantia major,
ja s'ha assenyalat suara que l'acció negatòria abasta no només la cessació
de la immissió, sinó també la reclamació pels danys i perjudicis que se
n'hagin derivat en el passat, la reparació dels qual no té cap altre límit
que la prescripció, no concurrent en el cas.
Cinquè.
Aquest motiu i el vuitè poden
també agrupar-se atesa la unitat de precepte denunciat com a infringit, que
és el 359 de la LEC. Ambdues censures jurídiques prediquen de la sentència
combatuda la seva incongruència
extrapetita,
pel fet d’haver atorgat una cosa diferent a la demanda en imposar el termini
d'un mes per al trasllat de la zona de càrrega i descàrrega dels camions
(motiu cinquè) i per “establecer en tres millones de pesetas la
indemnización que a cada demandante le corresponde por los daños morales que
supuestamente padecen sin haberse siquiera instado prueba alguna
acreditativa del grado de afectación física o moral de cada uno de los
esposo demandantes” (motiu vuitè). Ambdues crítiques jurídiques han de
claudicar perquè, respectivament:
a) “La congruencia no obliga a
los órganos jurisdiccionales a la aceptación o denegación escrita y literal
de lo solicitado por las partes, sino que permite matizar lo por ellas
pedido, de acuerdo con la esencia de lo debatido en la litis, por lo que la
concesión de un plazo para el cumplimiento del contrato pedido por los
demandados reconvinientes, aun no solicitado expresamente por ellos, no
integra un defecto de incongruencia” (Sentència del T. S. de 22 de setembre
de 1994), abstracció feta que la segona fase del Projecte d'impacte
ambiental ja incloïa la possibilitat del trasllat de la zona de càrrega i
descàrrega del camions a la part posterior de la fàbrica, i també abstracció
feta que, com diu la sentència combatuda, la recurrent “pretende posponer el
cese de las perturbaciones, prolongando así una situación que los actores no
tienen por qué soportar por más tiempo”.
b) Respecte a una suposada
incongruència de la sentència recorreguda en relació amb les indemnitzacions
atorgades per danys morals, no s'entén la canalització d'aquesta censura per
la via de la infracció de l'art. 359 LEC. En efecte, es situa la referida
incongruencia no en cap extralimitació de la sentència per atorgar més o
cosa diferent a la demanda, sinó en la circumstància que, segons s'al·lega,
es produeix una falta de la prova del dany, així com la “usencia de todo
razonamiento y remisión a la prueba practicada” respecte al rescabalament
atorgat.
Com és prou sabut, la
ratio
de la congruència és evitar la
infracció del principi de contradicció o del dret de defensa en cas que es
produeixin “excesos, aminoraciones o desviaciones sobre lo que no ha habido
debate y oposición” (Sentència del T. S. de 2 de novembre de 1993), i el cas
no registra cap alteració dels marges fàctics de debat imposats per les
parts.
Pel que fa a la resta, “no es
dable confundir el principio de congruencia, prohibitivo de toda resolución
extrapetita con la facultad de apreciación de la prueba hecha por el órgano
jurisdiccional en función de lo postulado en la demanda” (Sentència del T.
S. de 28 de gener de 1983).
Finalment, i pel que pertoca a
una suposada falta de motivació, n'hi ha prou de comprovar que —com es veurà
en resoldre el motiu setè— la sentència combatuda explicita suficientment
tant la raó de l'atorgament de les indemnitzaciones per danys morals com la
prova de la qual treu la seva existència.
Sisè.
Els motius sisè i setè també
poden abordar-se conjuntament atès qe s’hi invoca com a infringit el mateix
precepte, aquesta vegada l'art. 1214 del Codi civil. Es diu que incumbia als
esposos demandants acreditar les immissions i la relació causal amb els
danys, i que no ho han fet, i s’insisteix, en particular, en el fet que no
hi ha connexió entre les fresses i els danys causats (motiu sisè) i que
tampoc ha quedat acreditada la relació causal entre les immissions i el dany
moral (motiu setè).
Ambdues crítiques han de
decaure atès que:
a) “El art. 1214 del Código
Civil, por su carácter genérico no permite el éxito de un recurso más que en
los supuestos en que la Sala a quo haya invertido el onus probandi, pero no
en aquellos otros en los que lo pretendido consiste en combatir la
valoración de la prueba del Tribunal (S. del T.S. de 16 d’octubre de 1995),
amb l’entesa que si s'al·lega l'alteració del principis que regulen la
càrrega de la prova, la part recurrent habrá que señalar las razones y
criterios concretos por los que se ha aletrado esta regla” (Sentència del T.
S. de 18 de juny de 1996).
En el cas, ja s'ha repetit que
els danys de referència són producte del “efecto conjunto de todas las
perturbaciones provocadas por la industria vecina”, i la part no pot
substituir amb el seu interessat criteri el sempre més objectiu del jutjador
mitjançant una valoració
pro domo sua
de les proves practicades.
b) En relació amb els danys
morals, i abstracció feta que
“la
apreciación del daño a indemnizar, en su existencia y alcance es cuestión de
hecho reservada única y exclusivamente al Tribunal de Instancia...” (per
totes, Sentència del T. S. 18 de juliol de 1996), sí que pot assenyalar- se,
contràriament al que afirma la part recurrent sobre inexistència probatòria
i falta de motivació, que la sentència combatuda ressenya que “los informes
médicos incorporados a los autos (documentos nº 29 a 32 de la demanda),
debidamente ratificados en período probatorio, ponen de manifiesto que tanto
el Sr. X como la Sra. Y se encuentran en tratamiento en el centro de salud
mental del Hospital Santa María presentando ambos sintomatología de carácter
ansioso de diferente gravedad según el momento clínico evolutivo; estos
trastornos tienen un claro origen reactivo a consecuencia de un factor
estresante de origen ambiental...”, i no cal oblidar que “los daños
morales....representan el impacto, quebranto o sufrimiento psíquico que
ciertas conductas, actividades o, incluso, resultados, pueden producir en la
persona afectada y cuya reparación va dirigida a proporcionar, en la medida
de lo posible, una compensación a la aflicción causada, cuya determinación
compete al Juzgador de instancia” (Sentència del T. S. de 12 de juliol de
1999).
Setè.
El novè i darrer motiu de
recurs denuncia la vulneració de l'art. 523 de la LEC amb el fonament que
“si la sentencia dictada en primera instancia no hacía especial
pronunciamiento en punto a las costas dada la estimación parcial de la
demanda, igual pronunciamiento correspondería haber efectuado por la
sentencia de apelación ya que la misma tampoco llega a estimar enteramente
las peticiones de los demandantes...”
Tanmateix el motiu tampoc pot
reeixir atès que:
a) La sentència combatuda raona
que la revocació de la d'instància “...en estos estrictos términos comporta
que, acogiéndose por vía de este recurso todas las pretensiones de la
demanda, las costas de primera instancia han de imponerse a la demandada, de
conformidad con lo dispuesto en el art. 523-1 de la LEC” (fonament jurídic
sisè).
Tal raonament s'esdevé
impecable perquè s'ha de tenir en compte que un dels dos motius de recurs
davant l'Audiència Provincial formulat per la part demandant denunciava
incongruencia de la sentència d'instància a causa que, com assenyala la
sentència ara combatida “...los demandantes denuncian la incongruencia de la
sentencia al contener determinados pronunciamientos absolutorios sobre
inmisiones por polvo y vibraciones sin que tal pronunciamiento se hubiere
interesado en el "Suplico" de la demanda, en el que se solicitaba, en
términos generales, el cese de las pertubaciones con condena a la demanda a
tomar las medidas necesarias para cesar en la perturbación, la abstención de
causar pereturbaciones futuras y la indemnización por daños materiales y
morales”. L'Audiència Provincial desestima tal motiu de recurs de la part
ara recorreguda dient que, en el cas, “no puede apreciarse el vicio procesal
que se denuncia toda vez que no existe alteración ni modificación de los
términos del debate, sino mera adecuación de la parte dispositiva de la
sentencia al resultado que ofrecen las pruebas practicadas en relación con
las distintas perturbaciones provocadas por la actividad industrial de la
mercantil demandada, concretando finalmente aquéllas que continúan
produciéndose en la actualidad y las medidas pertientes para su cese”. És
precisament aquesta general adequació entre la cosa demanada i la concedida
el que permet a la sentència recorreguda concloure que el fet d’estimar-se
en apel·lació la pètita d'indemnització per danys morals comporta que
“acogiéndose por la vía de este recurso todas las pretensiones de la
demanda, las costas de la primera instancia han de imponerse a la
demandada”.
b) Sobre això té dit el
Tribunal Suprem (Sentència de 12 de juliol de 1999) que “aunque esta Sala
mantiene la doctrina de que solo cabe fundamentar un motivo con cobertura en
el artículo 1692.4 de la Ley Rituaria por la conculcación de normas de
derecho privado —civiles y mercantiles—, con categoría de ley o asimiladas a
las leyes, y que la alegación del quebrantamiento de preceptos procesales se
hará valer por la vía del artículo 1692.3 de dicho ordenamiento, asimismo
este Tribunal, en aplicación de su propia doctrina, y de la del Tribunal
Constitucional, contrarias a los formalismos enervantes, mantiene un
criterio flexible en armonía con el principio "pro actione" y el derecho a
la tutela judicial efectiva, de manera que entra en el examen del motivo
aunque menciona equivocadamente el número 4 del artículo 1692. Por lo demás,
en el espacio de la imposición de costas, para la aplicación del principio
general del vencimiento expresado en el párrafo primero del citado artículo
523, ha de considerarse que la adecuación o ajuste del fallo a lo pedido ha
de ser sustancial y no literal, pues, si se
entendiera que la desviación de aspectos solo accesorios debería excluir
dicha condena, esta posición quebrantaría la equidad, al establecer el abono
de una porción de las mismas a quién fue obligado a seguir un proceso para
defender su propio derecho, lo que acaece en el supuesto de autos, donde la
Sala de instancia ha entendido que en lo principal, los pedimentos
contenidos en el escrito inicial fueron apreciados, en cuya virtud condenó a
las costas de primera instancia a la demandada condenada”. Doctrina, la
transcrita, aplicable al cas i que comporta la claudicació del motiu i, per
tant, del recurs.
Vuitè.
Aquesta desestimació total
comporta, d'acord amb l'art. 1715.2 de la LEC, la imposició de les costes
d'aquesta alçada a la part recurrent.
Atesos els preceptes legals
esmentats i altres d'aplicació, La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
DECIDEIX
Que desestima el recurs de
cassació interposat per la representació de Y, SA, contra la
Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Lleida (Secció 2ª) de 15 de
setembre de 2000, en el rotlle d'apel·lació núm. 521/99, derivat del judici
de menor quantia núm. 122/98 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de
Balaguer, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.
Així per aquesta la nostra
sentència, ho pronunciem, manem i signem. |
|
