Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 22 de febrer de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 22 de febrer de 2001 núm. 10/2001(Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de cassació interposat per la Sra. X contra la Sentència que el dia 12 de febrer de 1999 havia dictat la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Barcelona en resoldre el recurs d'apel·lació que la mateixa senyora X havia interposat contra la Sentència de 31 de desembre de 1996 pronunciada pel Jutjat núm. 28 de Barcelona en les actuacions de judici declaratiu ordinari de menor quantia promogut per la senyora X contra els germans Y i Y2 sobre reclamació de llegats. La senyora recurrent ha estat representada davant el present Tribunal per la procuradora senyora Helena Vila González i dirigida per l'advocat senyor Jacinto Soler Padro; i els senyors Y. i Y2. han estat representats pel procurador Sr. Ángel Montero Brusell i dirigits per l'advocat senyor Ricardo Gallart Casas.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En la data suara esmentada de 31 de desembre de 1996, la magistrada del Jutjat de Primera Instància núm. 28 d'aquesta ciutat va dictar sentència en les actuacions de judici declaratiu ordinari de menor quantia susdites, contra la qual varen interposar sengles recursos d'apel·lació ambdues parts.

 Segon. El 12 de febrer de 1999 la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència desestimant el recurs d'apel·lació de l'agent i acollint el dels defenents.

 Tercer. La senyora X, no conforme amb la decisió anterior, va interposar en contra el present recurs d'apel·lació, el qual ha estat substanciat en el present Tribunal seguint les prescripcions legals; es va assenyalar per a la seva deliberació i votació l'audiència del dia 12 del mes en curs, data en què varen tenir lloc.

És ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són fets no controvertits i demostrats en el litigi que:

a) En data 22 de juny de 1989 el senyor Z, de veïnatge civil català, va atorgar testament davant notari en el qual va instituir hereus els dos fills Y i Y2, del seu matrimoni amb la senyora Z2, de la qual es va divorciar; havent disposat a favor de la segona esposa, la senyora X, quatre llegats, dels quals dos són objecte del present litigi: els assenyalats en els apartats V i VI del testament, els quals ordenaren el següent: “V.- Lega asimismo a su esposa Doña X, el usufructo vitalicio, de las rentas que la entidad S., SA, paga como arrendataria del local, propiedad del testador, sito en la calle B., 0, de L. VI.- Le lega también a su esposa, el usufructo vitalicio del cincuenta por ciento de las acciones de las que el testador sea propietario el día de su fallecimiento, de la entidad S., SA; la cantidad mínima que por dicho usufructo deberá percibir es la de doscientas mil pesetas mensuales, revi sables cada año e incrementándose según los índices de consumo que se publiquen. La cantidad que anualmente perciba, se deducirá de los beneficios que el 50% de las acciones produzcan; y si fuera la cantidad percibida, inferior a éstos, percibirá la diferencia y si fuere superior, se entenderá como mera liberalidad y con cargo a los herederos que se dirán, sin que por ningún concepto puedan deducirse de otros ejercicios”.

El notari va consignar al final del testament: Extendido este testamento con estricta sujeción a lo manifestado por el testador, ...

b) El senyor Z va morir el 7 de novembre de 1991 sota el testament esmentat; i com que els hereus designats no lliuraven a la vídua legatària aquells dos llegats, ella els va requerir perquè ho fessin, i atès que no ho va aconseguir, els va demandar davant el Jutjat núm. 31 d'aquesta ciutat, el qual va dictar sentència el 30 de juny de 1994 desestimant la demanda perquè no s’havia acreditat que els hereus demandats haguessin acceptat l'herència.

c) El 9 de juny següent (1995) la Secció 15 de l'Audiència de Barcelona va confirmar l'anterior sentència per la mateixa raó.

d) Llavors la senyora X va instar un expedient de jurisdicció voluntària al Jutjat núm. 28 sol·licitant que es donés un termini als hereus per tal que manifestessin si acceptaven o repudiaven l'herència.

e) Els hereus comparegueren al Jutjat i la varen acceptar.

f) Malgrat la seva acceptació, els hereus continuaren sense lliurar els llegats, la qual cosa va motivar que la senyora X. presentés la demanda originadora de l'actual litigi davant el mateix Jutjat núm. 28, sol·licitant una sentència en la qual: “a) se condene de forma solidaria a los demandados, a hacer pago a mi mandante de los legados instituidos a su favor, por D. Z, en testamento otorgado en fecha 22 de junio de 1989 ante el notario de Barcelona D. Alfonso González Delso. b) Se condene a los demandados a hacer pago a mi mandante de los intereses de las cantidades que, en concepto de legados, debería haber percibido y calculados, al interés legal, por el tiempo transcurrido entre la fecha del fallecimiento del Sr. Z y la fecha en que se haga el efectivo pago. c) Se condene a los demandados al pago de las costas del procedimiento”.

g) El 31 de desembre de 1996 el Jutjat núm. 28 va dictar sentència amb la part dispositiva següent: “FALLO.- Estimo la demanda interpuesta por X y condeno a Y y Y2 a que satisfagan a la actora los legados de usufructo instituidos a su favor por Z, más los intereses legales de las cantidades resultantes desde la fecha respectiva en que debieron ser pagados, más las costas del juicio”. Però la decisió anterior venia precedida d'un fonament “PRIMERO”, en què es deia: “Es un hecho no discutido en la contestación que el causante dejó estos legados a su cónyuge... En la contestación, la oposición a la demanda se fundamenta en el art. 491-2 del Cc aplicable supletoriamente a la Compilación, por el que el usufructuario, antes de entrar en el goce de los bienes, está obligado a prestar fianza. Es cierto que el usufructuario debe prestar fianza en garantía del cumplimiento de las obligaciones que le impone el Cc de conservar la forma y substancia del bien ajeno. (art. 467), ...” I la sentència de primera instància concloïa: “Dado que no se dispensa a la usufructuaria de la obligación de prestar fianza, y no es aplicable por analogía la dispensa que establece el art. 492 respecto de la cuota legal usufructuaria del cónyuge sobreviviente, hay que atenerse a lo dispuesto en los arts. 494 y 507 del Código civil. Estamos ante un usufructo de dinero, y en defecto de caución prestada por el usufructuario, las rentas devengadas y valores seguros o, dada la cuantía que ha alcanzado las sumas adeudadas, poner a interés del capital resultante. Ello deberá hacerse en ejecución de sentencia, mediante acuerdo del usufructuario y nudo propietario y a falta de acuerdo entre ambos, mediante autorización judicial, debiendo mantenerse la integridad del capital que deberá incrementarse mensualmente con las rentas y dividendos devengados, y tal y como se señala en el testamento. Haciendo suyos la usufructuaria los intereses legales de las sumas adeudadas desde el fallecimiento del causante, y los intereses y rendimientos del capital que habrá de invertirse en valores seguros o poner a interés”.

h) La senyora X., no conforme amb aquestes conclusions fonamentadores de la decisió del Jutjat, va interposar en contra d’aquesta decisió un recurs d'apel·lació davant la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Barcelona, la qual, el 12 de febrer de 1999, va dictar la seva sentència manifestant: “Por tanto, si no se presta fianza, como no se ha hecho, la legataria no puede entrar en el goce de los bienes, esto es, no puede recibir las sumas derivadas del usufructo de las rentas y de esas acciones...” I en la part dispositiva va dir: “Se desestima el recurso de apelación interpuesto por doña Josefa Montaña Verich contra la sentencia de fecha 31 de diciembre de 1996 dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 28 de Barcelona ... si bien se subsana la omisión contenida en el Fallo de la misma, haciéndose constar que la parte actora deberá prestar previa fianza, estándose al efecto a lo expuesto en los fundamentos de derecho”. Aquesta sentència va motivar el vot particular del magistrat ponent inicial, i contra ella la senyora X. ha formulat el present recurs de cassació (tanmateix amb ben poca ortodoxia processal, encara que amb el mínim formal indispensable per a la seva admissibilitat).

 Segon. El recurs denuncia que el Tribunal a quo ha infringit els art. 870 i 880 del Codi civil i el 222 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya en la versió de 1984 aplicable per haver mort el causant el 7 de novembre de 1991, abans del Codi de successions de 30 de desembre del mateix any.

 Tercer. L'art. 1 i la disposició final quarta de la Compilació catalana esmentada establien l'aplicació subsidiària del Codi civil a manca de normes pròpies del Principat; essent escaient la invocació en el recurs com a infringits d'aquells preceptes del Codi civil, perquè la seva aplicació al cas ha estat refusada per la Sala Provincial pel fet d’entendre, pel que fa a l'art. 102 i 870, que “ ... no cabe apreciar que el primero de los mencionados legados sea un legado de crédito contra tercero del art. 870 del Código Civil porque en el testamento no se lega a la legataria el derecho a cobrar directamente de la arrendataria las rentas sino que lo que se le atribuye es el ‘usufructo vitalicio de las rentas que la entidad S., SA paga como arrendataria del local’”; afegint que: “Desde otro punto de vista hay que tener en cuenta que el art. 870 del Código Civil establece que el legado de crédito contra tercero ‘sólo surtirá efecto en la parte del crédito subsistente al tiempo de morir el testador’, lo que implica que tal legado es el que hace referencia a un crédito concreto y determinado que el testador tenía ya frente a una tercera persona, lo que excluye su aplicación al ahora analizado porque, y con arreglo a tal precepto, tendrían que excluirse las rentas devengadas con posterioridad a la muerte del causante, lo que equivaldría a no legar nada”. Com a conseqüència dels anteriors raonaments, l'Audiència va entendre que el testador havia ordenat dos llegats d'usdefruit: un d’usdefruit “de las rentas que la entidad S., SA, paga como arrendataria del local...”, i l'altre “del 50% de las acciones de las que el testador sea propietario .... de la entidad S., SA”; i com a corol·lari l'Audiència diu que “en virtud de lo prevenido en el art. 491 del Código Civil, se ha de prestar fianza porque la actora ostenta frente a dichos bienes la condición de usufructuaria, siendo correctos los razonamientos que al efecto hace la Juez a quo,...” I ja hem vist que la juez a quo deia que: “Estamos ante un usufructo de dinero, y en defecto de caución prestada por el usufructuario, las rentas devengadas y los dividendos a pagar mensualmente habrán de invertirse en valores seguros o, dada la cuantía que han alcanzado las sumas adeudadas, poner a interés el capital resultante ... debiendo mantenerse la integridad del capital que deberá incrementarse mensualmente con las rentas y dividendos devengados, y tal como se señala en el testamento ... Haciendo suyos la usufructuaria los intereses legales de las sumas adeudadas desde el fallecimiento del causante, y los intereses y rendimientos del capital que habrá de invertirse en valores seguros o poner a interés”.

 Quart. Contradient les conclusions anteriors de les sentències d’instància, el vot particular esmentat entén que aquestes han interpretat erròniament —per la seva literalitat— les clàusules que ordenen aquells dos llegats en dir que són llegats d’usdefruit. El magistrat dissident del vot majoritari creu que aquests llegats ni són d’usdefruit ni de capital, ja que no tenen per objecte els rendiments d’un capital, sinó que el primer llegat és de crèdit conforme a l’art. 870 del Codi civil, perquè atribueix a la legatària el dret de cobrar les rendes d’un contracte d’arrendament, i que el segon és de pensió de l’art. 880 del mateix Codi, ja que obliga els hereus a fer un pagament periòdic a la legatària; i el vot particular conclou que pel fet de no ser aquests llegats ni d’usdefruit ni de capital, no escau que la legatària hagi de prestar fiança, ni tampoc que els diners s’hagin de dipositar en valors segurs; raons per les quals estima que s’hauria d’haver revocat la sentència de primera instància i acollit el recurs d’apel·lació.

 Cinquè. El present Tribunal coincideix substancialment amb els precedents raonaments, i difereix per tant de les apreciacions de la sentència a quo; ja que la literalitat del mot usufructo que empren aquelles clàusules, no pot prevaler sobre la voluntat vertadera del testador, puix que l’art. 675 del Codi civil determina que ha de prevaler la intenció vertadera sobre la literalitat de les paraules; i pel que fa a la clàusula V del testament, cal dir que la seva interpretació correcta fa veure amb evidència que la voluntat del testador va ser llegar a la seva esposa “les rendes que la Societat S., SA, paga, i no pas els interessos o rendiments que produeixin aquelles rendes, ja que en el context del testament no pot interpretar-se que el llegat són els interessos o rendiments de 148.794 PTA al mes (import mensual de les rendes)”. I com que la renda o lloguer mensual que paga la societat arrendatària és un crèdit mensual que té l’arrendador enfront d’aquella arrendatària (un crèdit de renda periòdica a càrrec d’un tercer), res no impedeix que s’apliqui a aquest llegat (de l’apartat V del testament) l’art. 870 del Codi civil, segons el qual els hereus demandats han de cedir a la legatària aquest crèdit i el consegüent dret a percebre les rendes i totes les accions legals que el testador tenia per percebre-les; sense que els hereus puguin burlar a la legatària aquestes rendes (segons propòsit que sembla desprendre’s de les seves manifestacions en donar resposta a la posició 5ª: “que la sociedad arrendataria nunca ha pagado rentas” (folis 246 a 251), perquè independentment de les responsabilitats que en un altre ordre de jurisdicció puguin contreure sobre això, cal assenyalar que tant del contingut de la clàusula testamentària, com dels folis 94 i 96 de les actuacions, se’n palesa el contrari d’aquelles incertes manifestacions; i sense que en cap moment puguin tampoc els hereus intentar fer prevaler en detriment de la legatària el fet que siguin actualment titulars del 80% de les accions d’aquella Societat que pertanyien al seu difunt pare (folis 246 i 248, posició 6a).

 Sisè. I pel que fa al llegat de l’apartat VI del testament, és clar també que el que el testador va voler realment i veritable en disposar el llegat va ser que els seus hereus paguessin a la seva vídua legatària una pensió mensual mínima de 200.000 pessetes, incrementable cada any segons els índexs de l’IPC i modulable segons els beneficis o rendiments anyals del 50% de les accions que el dia de la seva mort tingués en la mercantil S., SA, de manera que si aquells beneficis anyals fossin inferiors a la pensió mensual mínima percebuda per la legatària (les 200.000 pessetes al mes amb els augments de l’IPC), els hereus s’haurien de fer càrrec de la diferència, i si fossin superiors, s’hauria d’entendre com una mera liberalitat a càrrec dels hereus; disposicions que configuren el llegat com de pensió periòdica mínima de 200.000 pessetes en els termes esmentats, al qual és plenament aplicable l’art. 880 del Codi civil, i no els preceptes de l’usdefruit dels art. 491, 2n, 494 i 507 del mateix Codi en què es fonamenta la sentència de la Sala a quo (i la de primera instància); ja que malgrat la literalitat de les paraules emprades, el testador no va realment voler disposar un usdefruit vertader, puix que de cap manera volia deixar subordinat el pagament mensual de la pensió a eventuals acords socials futurs de S., SA, que poguessin disposar en detriment de la pretesa “usufructuària” no repartir ni lliurar beneficis, ja que la vídua ha de cobrar sempre la pensió mensual mínima amb les seves revisions anyals, augmentable segons els beneficis de la societat i mai reduïble, encara que aquells beneficis fossin inferiors a la quantitat mínima esmentada; disposicions, les anteriors, no encaixables en el concepte legal d’usdefruit i que, en canvi, s’insereixen perfectament i clara en el llegat de pensió de l’art. 880; cosa que fa a l’ensems inescaients al cas i inaplicables els art. 491.2, 494 i 507, en què s’ha basat la sentència de l’Audiència (i la de primera instància). I resta exposada la conclusió anterior sense necessitat ja de considerar que encara que estiguéssim davant de llegats d’usdefruit, tampoc escauria exigir prèvia fiança a la legatària perquè pogués percebre les rendes i la pensió que el testador li va llegar; perquè la fiança que el paràgraf 2n de l’art. 491 del Codi civil exigeix a la usufructuària per entrar en el gaudiment dels béns objecte de l’usdefruit, té com a finalitat garantir al nu propietari que els objectes usufructuats li siguin retornats en condicions adequades en finalitzar l’usdefruit; finalitat d’assegurament o de garantia que seria aquí inescaient fins i tot si els llegats haguessin estat d’usdefruit, ja que la legatària, a la seva mort, deixarà de percebre les rendes i la pensió que se li han llegat, cosa que no solament no reportarà perjudicis als nus propietaris, sinó beneficis evidents ja que passaran a percebre els lloguers que cobrava la legatària, i deixaran també de respondre-li del pagament de la pensió establerta pel testador. Per tant, no hi pot haver, ni eventualment, cap perjudici per als nus propietaris quan expirin els llegats, i per consegüent, la legatària no hauria de garantir-los ni que haguessin estat d’usdefruit.

 Setè. Pel fet, doncs, d’haver-se fonamentat l’Audiència —igual que el Jutjat— en preceptes inaplicables (en els art. 491.2, 494 i 507 del Codi civil) i, contràriament, no haver aplicat els escaients (art. 870 i 880 del Codi civil i 222 de la Compilació catalana de 1984), s’han vulnerat tots aquests preceptes, i cal donar lloc al recurs de cassació (que així ho ha denunciat) a fi d’anul·lar la segona sentència i també l’anterior, i en el lloc d’ambdues disposar que els hereus demandats lliurin a la legatària aquests dos llegats amb efectes des del dia 7 de novembre de 1991, de la mort del causant, i de la manera concreta que s’especifica en la part dispositiva de la present sentència; i la condemna als demandats haurà de ser mancomunada tal com disposa l’art. 859 del Codi civil.

 Vuitè. Les costes de la primera instància s’han d’imposar als demandats (art. 523 de la Llei d’enjudiciament civil); les del recurs d’apel·lació, també als demandats (art. 710 de la mateixa llei); i no escaurà fer especial pronunciament de les del present recurs de cassació (art. 1715.3 d’aquesta mateixa Llei).

Per tot el que precedeix, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

 PART DISPOSITIVA

Estimar el present recurs de cassació; anul·lar la Sentència de l’Audiència; anul·lar també la de primera instància; i, en el lloc d’ambdues es condemna de manera mancomunada els demandats a fer pagament a l’actora dels llegats ordenats sota els ordinals V i VI del testament atorgat pel senyor Z davant el notari senyor González Delso el 22 de juny de 1989, amb els interessos legals de les quantitats resultants des de la data de la mort del causant, el dia 7 de novembre de 1991; i a aquests efectes la Sala disposa:

Pel que fa al llegat V del testament:

a) Que en execució de sentència siguin requerits els demandats a fi que en el termini de 8 dies entreguin a l’actora la quantitat de 177.962 pessetes per cada mes transcorregut des del de novembre de 1991 (a què es refereix el document núm. 1 de la contesta a la demanda) fins al del requeriment, quantitat que correspon a l’import dels lloguers del local del carrer B., núm. 0, d’aquesta ciutat, local del qual és arrendatària la mercantil S., SA.

En el supòsit que dins el termini esmentat els demandats acreditin haver satisfet a l’Ajuntament la quantitat de 10.101 pessetes mensuals per repercusions fiscals del dit local, i a Hisenda la de 19.067 pessetes també al mes per l’IVA, se’ls descomptaran aquests imports o els que justifiquin haver satisfet pels indicats conceptes.

b) Es requerirà l’administrador de finques M. U. amb domicili a V. A., núm. 0, d’aquesta ciutat, a fi que en el termini de vuit dies del requeriment aporti a les actuacions la relació completa dels lloguers pagats per la mercantil S., SA, des del mes de desembre de 1991 fins al del requeriment, per l’arrendament del locat situat al carrer B., núm. 0, d’aquesta ciutat, acompanyada de fotocòpia dels rebuts o de les seves matrius.

c) En el supòsit que del compliment del punt anterior en resulti que S., SA, ha satisfet una quantitat superior a aquella esmentada en el pronunciament a) anterior, es condemna els demandats a pagar a l’actora la superior quantitat que resulti.

d) Es condemna els demandats que en el mateix termini de 8 dies facin cessió formal a l’actora, en compareixença davant el Jutjat i amb efectes des del dia 7 de novembre de 1991, del seu dret vitalici a percebre les rendes que l’entitat S., SA, ha de pagar cada mes com a arrendatària del local indicat; es notificarà judicialment tal cessió a la dita societat arrendatària a fi que en endavant pagui a l’actora aquestes rendes; i s’apercebrà els demandats que en el supòsit de no donar compliment a l’anterior en el termini indicat, el Jutjat donarà per realitzada a favor de l’actora la cessió esmentada, la qual cosa seria en el seu cas notificada judicialment a l’arrendatària.

e) Es requerirà els demandats que en el mateix termini de 8 dies entreguin al Jutjat fotocòpia del contracte d’arrendament d’aquell local, i aportin també l’original, el qual els serà retornat un cop n’hagi estat compulsada la còpia.

f) Es condemna els demandats a pagar a l’actora els interessos legals que hagi meritat un pagament periòdic mensual de 148.794 pessetes des del mes de novembre de 1991 fins al del seu pagament efectiu, o de la quantitat superior que resulti del compliment dels apartats b) i c) anteriors.

Pel que fa al llegat VI del testament:

a) Es condemna els demandats a pagar a l’actora, en el termini de 8 dies del requeriment, la quantitat de 200.000 pessetes cada mes des del de novembre de 1991 fins al de la data del pagament efectiu.

b) Es condemna els demandats a pagar a l’actora els increments que anyalment s’hagin produït sobre la quantitat mensual de 200.000 pessetes anteriorment esmentada, segons els índexs de l’IPC, des del mes de novembre de 1991 fins a la data del pagament, increments que seran determinats en execució de sentència.

c) Es condemna els demandats a pagar els interessos legals de les quantitats dels apartats a) i b) precedents fins al pagament efectiu.

d) Es condemna els demandats a pagar a l’actora els beneficis que el 50% de les accions propietat del testador el dia de la seva mort hagin produït anyalment en la Societat S., SA, des del dia 7 de novembre de 1991 fins al moment del pagament, deduïdes les quantitats que l’actora ja hagi percebut en compliment dels apartats a) i b) precedents; aquests beneficis seran determinats en execució d’aquesta sentència, per la qual cosa hauran d’adoptar-se les disposicions escaients a aquest efecte.

e) Es condemna els demandats que paguin en endavant i durant la vida de l’actora la quantitat de 200.000 pessetes mensuals, amb els possibles augments que determina la clàusula VI del testament del causant, segons el que s’ha manifestat en el fonament legal sisè anterior de la present resolució.

Es condemna els demandats a pagar les costes de la primera i de la segona instància; i no es fa mèrit de les de la present cassació.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda