| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 22
de febrer de 2001 núm. 10/2001(Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de
cassació interposat per la Sra. X contra la Sentència que el
dia 12 de febrer de 1999 havia dictat la Secció 1a de l'Audiència Provincial
de Barcelona en resoldre el recurs d'apel·lació que la mateixa senyora X havia interposat contra la Sentència de 31 de desembre de 1996 pronunciada
pel Jutjat núm. 28 de Barcelona en les actuacions de judici declaratiu
ordinari de menor quantia promogut per la senyora X contra els germans Y i
Y2 sobre reclamació de llegats. La senyora recurrent ha
estat representada davant el present Tribunal per la procuradora senyora
Helena Vila González i dirigida per l'advocat senyor Jacinto Soler Padro; i
els senyors Y. i Y2. han estat representats pel procurador Sr. Ángel Montero
Brusell i dirigits per l'advocat senyor Ricardo Gallart Casas.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
En la data suara esmentada de
31 de desembre de 1996, la magistrada del Jutjat de Primera Instància núm.
28 d'aquesta ciutat va dictar sentència en les actuacions de judici
declaratiu ordinari de menor quantia susdites, contra la qual varen
interposar sengles recursos d'apel·lació ambdues parts.
Segon.
El 12 de febrer de 1999 la
Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència
desestimant el recurs d'apel·lació de l'agent i acollint el dels defenents.
Tercer.
La senyora X, no conforme amb
la decisió anterior, va interposar en contra el present recurs d'apel·lació,
el qual ha estat substanciat en el present Tribunal seguint les
prescripcions legals; es va assenyalar per a la seva deliberació i votació
l'audiència del dia 12 del mes en curs, data en què varen tenir lloc.
És ponent el magistrat Il·lm.
Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
Són fets no controvertits i
demostrats en el litigi que:
a) En data 22 de juny de 1989
el senyor Z, de veïnatge civil català, va atorgar testament
davant notari en el qual va instituir hereus els dos fills Y i Y2, del seu matrimoni amb la senyora
Z2, de la qual es va divorciar;
havent disposat a favor de la segona esposa, la senyora X,
quatre llegats, dels quals dos són objecte del present litigi: els
assenyalats en els apartats V i VI del testament, els quals ordenaren el
següent: “V.- Lega asimismo a su esposa Doña X, el usufructo
vitalicio, de las rentas que la entidad S., SA, paga como arrendataria del
local, propiedad del testador, sito en la calle B., 0, de L.
VI.- Le lega también a su esposa, el usufructo vitalicio del cincuenta por
ciento de las acciones de las que el testador sea propietario el día de su
fallecimiento, de la entidad S., SA; la cantidad mínima que por dicho
usufructo deberá percibir es la de doscientas mil pesetas mensuales, revi
sables cada año e incrementándose según los índices de consumo que se
publiquen. La cantidad que anualmente perciba, se deducirá de los beneficios
que el 50% de las acciones produzcan; y si fuera la cantidad percibida,
inferior a éstos, percibirá la diferencia y si fuere superior, se entenderá
como mera liberalidad y con cargo a los herederos que se dirán, sin que por
ningún concepto puedan deducirse de otros ejercicios”.
El notari va consignar al final
del testament:
Extendido este testamento con estricta sujeción a lo manifestado por el
testador, ...
b) El senyor Z va morir el 7
de novembre de 1991 sota el testament esmentat; i com que els hereus
designats no lliuraven a la vídua legatària aquells dos llegats, ella els va
requerir perquè ho fessin, i atès que no ho va aconseguir, els va demandar
davant el Jutjat núm. 31 d'aquesta ciutat, el qual va dictar sentència el 30
de juny de 1994 desestimant la demanda perquè no s’havia acreditat que els
hereus demandats haguessin acceptat l'herència.
c) El 9 de juny següent (1995)
la Secció 15 de l'Audiència de Barcelona va confirmar l'anterior sentència
per la mateixa raó.
d) Llavors la senyora X va
instar un expedient de jurisdicció voluntària al Jutjat núm. 28 sol·licitant
que es donés un termini als hereus per tal que manifestessin si acceptaven o
repudiaven l'herència.
e) Els hereus comparegueren al
Jutjat i la varen acceptar.
f) Malgrat la seva acceptació,
els hereus continuaren sense lliurar els llegats, la qual cosa va motivar
que la senyora X. presentés la demanda originadora de l'actual litigi davant
el mateix Jutjat núm. 28, sol·licitant una sentència en la qual: “a) se
condene de forma solidaria a los demandados, a hacer pago a mi mandante de
los legados instituidos a su favor, por D. Z, en testamento
otorgado en fecha 22 de junio de 1989 ante el notario de Barcelona D.
Alfonso González Delso. b) Se condene a los demandados a hacer pago a mi
mandante de los intereses de las cantidades que, en concepto de legados,
debería haber percibido y calculados, al interés legal, por el tiempo
transcurrido entre la fecha del fallecimiento del Sr. Z y la fecha en
que se haga el efectivo pago. c) Se condene a los demandados al pago de las
costas del procedimiento”.
g) El 31 de desembre de 1996 el
Jutjat núm. 28 va dictar sentència amb la part dispositiva següent: “FALLO.-
Estimo la demanda interpuesta por X y condeno a Y y
Y2 a que satisfagan a la actora los legados de usufructo
instituidos a su favor por Z, más los intereses legales de las
cantidades resultantes desde la fecha respectiva en que debieron ser
pagados, más las costas del juicio”. Però la decisió anterior venia
precedida d'un fonament “PRIMERO”, en què es deia: “Es un hecho no discutido
en la contestación que el causante dejó estos legados a su cónyuge... En la
contestación, la oposición a la demanda se fundamenta en el art. 491-2 del
Cc aplicable supletoriamente a la Compilación, por el que el usufructuario,
antes de entrar en el goce de los bienes, está obligado a prestar fianza. Es
cierto que el usufructuario debe prestar fianza en garantía del cumplimiento
de las obligaciones que le impone el Cc de conservar la forma y substancia
del bien ajeno. (art. 467), ...” I la sentència de primera instància
concloïa: “Dado que no se dispensa a la usufructuaria de la obligación de
prestar fianza, y no es aplicable por analogía la dispensa que establece el
art. 492 respecto de la cuota legal usufructuaria del cónyuge sobreviviente,
hay que atenerse a lo dispuesto en los arts. 494 y 507 del Código civil.
Estamos ante un usufructo de dinero, y en defecto de caución prestada por el
usufructuario, las rentas devengadas y valores seguros o, dada la cuantía
que ha alcanzado las sumas adeudadas, poner a interés del capital
resultante. Ello deberá hacerse en ejecución de sentencia, mediante acuerdo
del usufructuario y nudo propietario y a falta de acuerdo entre ambos,
mediante autorización judicial, debiendo mantenerse la integridad del
capital que deberá incrementarse mensualmente con las rentas y dividendos
devengados, y tal y como se señala en el testamento. Haciendo suyos la
usufructuaria los intereses legales de las sumas adeudadas desde el
fallecimiento del causante, y los intereses y rendimientos del capital que
habrá de invertirse en valores seguros o poner a interés”.
h) La senyora X., no conforme amb aquestes conclusions fonamentadores de la decisió del Jutjat, va
interposar en contra d’aquesta decisió un recurs d'apel·lació davant la
Secció 1a de l'Audiència Provincial de Barcelona, la qual, el 12 de febrer
de 1999, va dictar la seva sentència manifestant: “Por tanto, si no se
presta fianza, como no se ha hecho, la legataria no puede entrar en el goce
de los bienes, esto es, no puede recibir las sumas derivadas del usufructo
de las rentas y de esas acciones...” I en la part dispositiva va dir: “Se
desestima el recurso de apelación interpuesto por doña Josefa Montaña Verich
contra la sentencia de fecha 31 de diciembre de 1996 dictada por el Juzgado
de Primera Instancia núm. 28 de Barcelona ... si bien se subsana la omisión
contenida en el Fallo de la misma, haciéndose constar que la parte actora
deberá prestar previa fianza, estándose al efecto a lo expuesto en los
fundamentos de derecho”. Aquesta sentència va motivar el vot particular del
magistrat ponent inicial, i contra ella la senyora X. ha formulat el present
recurs de cassació (tanmateix amb ben poca ortodoxia processal, encara que
amb el mínim formal indispensable per a la seva admissibilitat).
Segon.
El recurs denuncia que el
Tribunal a quo
ha infringit els
art. 870 i 880 del Codi civil i el 222 de la Compilació del Dret Civil de
Catalunya en la versió de 1984 aplicable per haver mort el causant el 7 de
novembre de 1991, abans del Codi de successions de 30 de desembre del mateix
any.
Tercer.
L'art. 1 i la disposició final
quarta de la Compilació catalana esmentada establien l'aplicació subsidiària
del Codi civil a manca de normes pròpies del Principat; essent escaient la
invocació en el recurs com a infringits d'aquells preceptes del Codi civil,
perquè la seva aplicació al cas ha estat refusada per la Sala Provincial pel
fet d’entendre, pel que fa a l'art. 102 i 870, que “ ... no cabe apreciar
que el primero de los mencionados legados sea un legado de crédito contra
tercero del art. 870 del Código Civil porque en el testamento no se lega a
la legataria el derecho a cobrar directamente de la arrendataria las rentas
sino que lo que se le atribuye es el ‘usufructo vitalicio de las rentas que
la entidad S., SA paga como arrendataria del local’”; afegint que: “Desde
otro punto de vista hay que tener en cuenta que el art. 870 del Código Civil
establece que el legado de crédito contra tercero ‘sólo surtirá efecto en la
parte del crédito subsistente al tiempo de morir el testador’, lo que
implica que tal legado es el que hace referencia a un crédito concreto y
determinado que el testador tenía ya frente a una tercera persona, lo que
excluye su aplicación al ahora analizado porque, y con arreglo a tal
precepto, tendrían que excluirse las rentas devengadas con posterioridad a
la muerte del causante, lo que equivaldría a no legar nada”. Com a
conseqüència dels anteriors raonaments, l'Audiència va entendre que el
testador havia ordenat dos llegats d'usdefruit: un d’usdefruit “de las
rentas que la entidad S., SA, paga como arrendataria del local...”, i
l'altre “del 50% de las acciones de las que el testador sea propietario ....
de la entidad S., SA”; i com a corol·lari l'Audiència diu que “en virtud de
lo prevenido en el art. 491 del Código Civil, se ha de prestar fianza porque
la actora ostenta frente a dichos bienes la condición de usufructuaria,
siendo correctos los razonamientos que al efecto hace la Juez
a quo,...”
I ja hem vist que la juez
a quo
deia que: “Estamos ante un
usufructo de dinero, y en defecto de caución prestada por el usufructuario,
las rentas devengadas y los dividendos a pagar mensualmente habrán de
invertirse en valores seguros o, dada la cuantía que han alcanzado las sumas
adeudadas, poner a interés el capital resultante ... debiendo mantenerse la
integridad del capital que deberá incrementarse mensualmente con las rentas
y dividendos devengados, y tal como se señala en el testamento ... Haciendo
suyos la usufructuaria los intereses legales de las sumas adeudadas desde el
fallecimiento del causante, y los intereses y rendimientos del capital que
habrá de invertirse en valores seguros o poner a interés”.
Quart.
Contradient les conclusions
anteriors de les sentències d’instància, el vot particular esmentat entén
que aquestes han interpretat erròniament —per la seva literalitat— les
clàusules que ordenen aquells dos llegats en dir que són llegats
d’usdefruit. El magistrat dissident del vot majoritari creu que aquests
llegats ni són d’usdefruit ni de capital, ja que no tenen per objecte els
rendiments d’un capital, sinó que el primer llegat és de crèdit conforme a
l’art. 870 del Codi civil, perquè atribueix a la legatària el dret de cobrar
les rendes d’un contracte d’arrendament, i que el segon és de pensió de
l’art. 880 del mateix Codi, ja que obliga els hereus a fer un pagament
periòdic a la legatària; i el vot particular conclou que pel fet de no ser
aquests llegats ni d’usdefruit ni de capital, no escau que la legatària hagi
de prestar fiança, ni tampoc que els diners s’hagin de dipositar en valors
segurs; raons per les quals estima que s’hauria d’haver revocat la sentència
de primera instància i acollit el recurs d’apel·lació.
Cinquè.
El present Tribunal coincideix
substancialment amb els precedents raonaments, i difereix per tant de les
apreciacions de la sentència
a quo;
ja que la literalitat del mot
usufructo
que empren aquelles clàusules,
no pot prevaler sobre la voluntat vertadera del testador, puix que l’art.
675 del Codi civil determina que ha de prevaler la intenció vertadera sobre
la literalitat de les paraules; i pel que fa a la clàusula V del testament,
cal dir que la seva interpretació correcta fa veure amb evidència que la
voluntat del testador va ser llegar a la seva esposa “les rendes que la
Societat S., SA, paga, i no pas els interessos o rendiments que produeixin
aquelles rendes, ja que en el context del testament no pot interpretar-se
que el llegat són els interessos o rendiments de 148.794 PTA al mes (import
mensual de les rendes)”. I com que la renda o lloguer mensual que paga la
societat arrendatària és un crèdit mensual que té l’arrendador enfront
d’aquella arrendatària (un crèdit de renda periòdica a càrrec d’un tercer),
res no impedeix que s’apliqui a aquest llegat (de l’apartat V del testament)
l’art. 870 del Codi civil, segons el qual els hereus demandats han de cedir
a la legatària aquest crèdit i el consegüent dret a percebre les rendes i
totes les accions legals que el testador tenia per percebre-les; sense que
els hereus puguin burlar a la legatària aquestes rendes (segons propòsit que
sembla desprendre’s de les seves manifestacions en donar resposta a la
posició 5ª: “que la sociedad arrendataria nunca ha pagado rentas” (folis 246
a 251), perquè independentment de les responsabilitats que en un altre ordre
de jurisdicció puguin contreure sobre això, cal assenyalar que tant del
contingut de la clàusula testamentària, com dels folis 94 i 96 de les
actuacions, se’n palesa el contrari d’aquelles incertes manifestacions; i
sense que en cap moment puguin tampoc els hereus intentar fer prevaler en
detriment de la legatària el fet que siguin actualment titulars del 80% de
les accions d’aquella Societat que pertanyien al seu difunt pare (folis 246
i 248, posició 6a).
Sisè.
I pel que fa al llegat de
l’apartat VI del testament, és clar també que el que el testador va voler
realment i veritable en disposar el llegat va ser que els seus hereus
paguessin a la seva vídua legatària una pensió mensual mínima de 200.000
pessetes, incrementable cada any segons els índexs de l’IPC i modulable
segons els beneficis o rendiments anyals del 50% de les accions que el dia
de la seva mort tingués en la mercantil S., SA, de manera que si aquells
beneficis anyals fossin inferiors a la pensió mensual mínima percebuda per
la legatària (les 200.000 pessetes al mes amb els augments de l’IPC), els
hereus s’haurien de fer càrrec de la diferència, i si fossin superiors,
s’hauria d’entendre com una mera liberalitat a càrrec dels hereus;
disposicions que configuren el llegat com de pensió periòdica mínima de
200.000 pessetes en els termes esmentats, al qual és plenament aplicable
l’art. 880 del Codi civil, i no els preceptes de l’usdefruit dels art. 491,
2n, 494 i 507 del mateix Codi en què es fonamenta la sentència de la Sala
a quo
(i la de primera instància);
ja que malgrat la literalitat de les paraules emprades, el testador no va
realment voler disposar un usdefruit vertader, puix que de cap manera volia
deixar subordinat el pagament mensual de la pensió a eventuals acords
socials futurs de S., SA, que poguessin disposar en detriment de la pretesa
“usufructuària” no repartir ni lliurar beneficis, ja que la vídua ha de
cobrar sempre la pensió mensual mínima amb les seves revisions anyals,
augmentable segons els beneficis de la societat i mai reduïble, encara que
aquells beneficis fossin inferiors a la quantitat mínima esmentada;
disposicions, les anteriors, no encaixables en el concepte legal d’usdefruit
i que, en canvi, s’insereixen perfectament i clara en el llegat de pensió de
l’art. 880; cosa que fa a l’ensems inescaients al cas i inaplicables els
art. 491.2, 494 i 507, en què s’ha basat la sentència de l’Audiència (i la
de primera instància). I resta exposada la conclusió anterior sense
necessitat ja de considerar que encara que estiguéssim davant de llegats
d’usdefruit, tampoc escauria exigir prèvia fiança a la legatària perquè
pogués percebre les rendes i la pensió que el testador li va llegar; perquè
la fiança que el paràgraf 2n de l’art. 491 del Codi civil exigeix a la
usufructuària per entrar en el gaudiment dels béns objecte de l’usdefruit,
té com a finalitat garantir al nu propietari que els objectes usufructuats
li siguin retornats en condicions adequades en finalitzar l’usdefruit;
finalitat d’assegurament o de garantia que seria aquí inescaient fins i tot
si els llegats haguessin estat d’usdefruit, ja que la legatària, a la seva
mort, deixarà de percebre les rendes i la pensió que se li han llegat, cosa
que no solament no reportarà perjudicis als nus propietaris, sinó beneficis
evidents ja que passaran a percebre els lloguers que cobrava la legatària, i
deixaran també de respondre-li del pagament de la pensió establerta pel
testador. Per tant, no hi pot haver, ni eventualment, cap perjudici per als
nus propietaris quan expirin els llegats, i per consegüent, la legatària no
hauria de garantir-los ni que haguessin estat d’usdefruit.
Setè.
Pel fet, doncs, d’haver-se
fonamentat l’Audiència —igual que el Jutjat— en preceptes inaplicables (en
els art. 491.2, 494 i 507 del Codi civil) i, contràriament, no haver aplicat
els escaients (art. 870 i 880 del Codi civil i 222 de la Compilació catalana
de 1984), s’han vulnerat tots aquests preceptes, i cal donar lloc al recurs
de cassació (que així ho ha denunciat) a fi d’anul·lar la segona sentència i
també l’anterior, i en el lloc d’ambdues disposar que els hereus demandats
lliurin a la legatària aquests dos llegats amb efectes des del dia 7 de
novembre de 1991, de la mort del causant, i de la manera concreta que
s’especifica en la part dispositiva de la present sentència; i la condemna
als demandats haurà de ser mancomunada tal com disposa l’art. 859 del Codi
civil.
Vuitè.
Les costes de la primera
instància s’han d’imposar als demandats (art. 523 de la Llei d’enjudiciament
civil); les del recurs d’apel·lació, també als demandats (art. 710 de la
mateixa llei); i no escaurà fer especial pronunciament de les del present
recurs de cassació (art. 1715.3 d’aquesta mateixa Llei).
Per tot el que precedeix, la
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART
DISPOSITIVA
Estimar el present recurs de
cassació; anul·lar la Sentència de l’Audiència; anul·lar també la de primera
instància; i, en el lloc d’ambdues es condemna de manera mancomunada els
demandats a fer pagament a l’actora dels llegats ordenats sota els ordinals
V i VI del testament atorgat pel senyor Z davant el notari senyor
González Delso el 22 de juny de 1989, amb els interessos legals de les
quantitats resultants des de la data de la mort del causant, el dia 7 de
novembre de 1991; i a aquests efectes la Sala disposa:
Pel que fa al llegat V del
testament:
a) Que en execució de sentència
siguin requerits els demandats a fi que en el termini de 8 dies entreguin a
l’actora la quantitat de 177.962 pessetes per cada mes transcorregut des del
de novembre de 1991 (a què es refereix el document núm. 1 de la contesta a
la demanda) fins al del requeriment, quantitat que correspon a l’import dels
lloguers del local del carrer B., núm. 0, d’aquesta ciutat, local del
qual és arrendatària la mercantil S., SA.
En el supòsit que dins el
termini esmentat els demandats acreditin haver satisfet a l’Ajuntament la
quantitat de 10.101 pessetes mensuals per repercusions fiscals del dit
local, i a Hisenda la de 19.067 pessetes també al mes per l’IVA, se’ls
descomptaran aquests imports o els que justifiquin haver satisfet pels
indicats conceptes.
b) Es requerirà l’administrador
de finques M. U. amb domicili a V. A., núm. 0,
d’aquesta ciutat, a fi que en el termini de vuit dies del requeriment aporti
a les actuacions la relació completa dels lloguers pagats per la mercantil
S., SA, des del mes de desembre de 1991 fins al del requeriment, per
l’arrendament del locat situat al carrer B., núm. 0, d’aquesta ciutat,
acompanyada de fotocòpia dels rebuts o de les seves
matrius.
c) En el supòsit que del
compliment del punt anterior en resulti que S., SA, ha satisfet una
quantitat superior a aquella esmentada en el pronunciament
a)
anterior, es condemna els demandats a pagar a l’actora la superior quantitat
que resulti.
d) Es condemna els demandats
que en el mateix termini de 8 dies facin cessió formal a l’actora, en
compareixença davant el Jutjat i amb efectes des del dia 7 de novembre de
1991, del seu dret vitalici a percebre les rendes que l’entitat S., SA, ha
de pagar cada mes com a arrendatària del local indicat; es notificarà
judicialment tal cessió a la dita societat arrendatària a fi que en endavant
pagui a l’actora aquestes rendes; i s’apercebrà els demandats que en el
supòsit de no donar compliment a l’anterior en el termini indicat, el Jutjat
donarà per realitzada a favor de l’actora la cessió esmentada, la qual cosa
seria en el seu cas notificada judicialment a l’arrendatària.
e) Es requerirà els demandats
que en el mateix termini de 8 dies entreguin al Jutjat fotocòpia del
contracte d’arrendament d’aquell local, i aportin també l’original, el qual
els serà retornat un cop n’hagi estat compulsada la còpia.
f) Es condemna els demandats a
pagar a l’actora els interessos legals que hagi meritat un pagament periòdic
mensual de 148.794 pessetes des del mes de novembre de 1991 fins al del seu
pagament efectiu, o de la quantitat superior que resulti del compliment dels
apartats b)
i c)
anteriors.
Pel que fa al llegat VI del
testament:
a) Es condemna els demandats a
pagar a l’actora, en el termini de 8 dies del requeriment, la quantitat de
200.000 pessetes cada mes des del de novembre de 1991 fins al de la data del
pagament efectiu.
b) Es condemna els demandats a
pagar a l’actora els increments que anyalment s’hagin produït sobre la
quantitat mensual de 200.000 pessetes anteriorment esmentada, segons els
índexs de l’IPC, des del mes de novembre de 1991 fins a la data del pagament,
increments que seran determinats en execució de sentència.
c) Es condemna els demandats a
pagar els interessos legals de les quantitats dels apartats
a)
i b)
precedents fins al pagament efectiu.
d) Es condemna els demandats a
pagar a l’actora els beneficis que el 50% de les accions propietat del
testador el dia de la seva mort hagin produït anyalment en la Societat S.,
SA, des del dia 7 de novembre de 1991 fins al moment del pagament, deduïdes
les quantitats que l’actora ja hagi percebut en compliment dels apartats
a)
i b)
precedents; aquests beneficis seran determinats en execució d’aquesta
sentència, per la qual cosa hauran d’adoptar-se les disposicions escaients a
aquest efecte.
e) Es condemna els demandats
que paguin en endavant i durant la vida de l’actora la quantitat de 200.000
pessetes mensuals, amb els possibles augments que determina la clàusula VI
del testament del causant, segons el que s’ha manifestat en el fonament
legal sisè anterior de la present resolució.
Es condemna els demandats a
pagar les costes de la primera i de la segona instància; i no es fa mèrit de
les de la present cassació.
Així per aquesta la nostra
sentència, ho pronunciem, manem i signem
|
|
