Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 12 de febrer de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 12 de febrer de 2001 núm. 8/2001(Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 
 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat pel senyor X contra la Sentència de 20 de març de 2000 dictada per la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Girona en resoldre el recurs d'apel ·lació interposat per l'esmentat senyor X contra la Sentència de data 24 d'abril de 1999 pronunciada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Figueres en les actuacions de judici declaratiu ordinari de menor quantia que havia interposat el mateix senyor X contra la senyora Y sobre nul·litat de donació i altres punts. El recurrent ha estat representat en el present Tribunal per la procuradora senyora Rosa Llorens Delgado i dirigida pel lletrat senyor Gilbert Rovirosa Miquel; i la senyora Y —part contra la qual es recorre— ha estat representada per la procuradora senyora Marta Trillas Morera i defensada per l'advocat senyor Francesc Oñate i Farras.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En el judici de menor quantia suara esmentat, en data 24 d'abril de 1999 el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Figueres va dictar una sentència la part dispositiva de la qual, a la lletra, diu: "FALLO: Que desestimando la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales Doña Ana Mª. Bordas Poch en nombre y representación de Don X contra Doña Y debo absolver y absuelvo a la citada demandada de todos los pedimentos contenidos en la demanda, con expresa imposición de costas a la parte actora".

 Segon. L'agent, no conforme amb la resolució anterior, va interposar en contra un recurs d'apel ·lació davant la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Girona, que en data 29 de març de 2000 va dictar la seva sentència, amb la següent part dispositiva: “FALLAMOS: Desestimamos el recurso de Apelación interpuesto por el Procurador D. Martí Regás Bech de Careda, en nombre y representación de D. X contra la Sta. de fecha 24-4-99, dictada por el Juzgado de Primera Instancia e Instrucción n.º 3 de Figueres, en los autos de menor cuantía n.º 226/97, de los que el presente rollo dimana y la confirmamos íntegramente, imponiendo al apelante las costas de esta segunda instancia”.

 Tercer. Disconforme amb la precedent decisió, el mateix agent va interposar en contra el present recurs de cassació, el qual s'ha substanciat en aquest Tribunal seguint les prescripcions legals, havent tingut lloc la seva deliberació i votació el dia 8 del mes corrent. Actua com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. El fonament de dret primer de la Sentència de la Sala a quo fa la següent entenedora síntesi dels fets del litigi:

Els litigants varen contreure matrimoni l'any 1957 sota el règim econòmic de separació de béns. Per Sentència de 6 de març de 1996 es va declarar la seva situació de divorci. El 18 de maig de 1972 la senyora Y havia adquirit per títol de compravenda un terreny a L. sobre el qual, entre els anys 1976 al 1982, es va bastir un edifici. L'espòs agent sosté que tant l'adquisició del terreny com la construcció de l'edifici varen ser pagats amb diner privatiu seu i que la compravenda encobreix una donació a la seva esposa disimulada sota l'aparença de compravenda. I al·lega que tenint en compte les dates en què es produïren aquestes operacions, les donacions són nul·les, ja que l'art. 20 de la Compilació del dret civil de Catalunya de 1960 atribuïa la nul·litat a les donacions efectuades entre cònjuges durant el matrimoni fora de capítols matrimonials.

 Segon. La demanda inicial formulava cinc peticions principals i una darrera de subsidiària pel supòsit que no s'acollissin les principals.

La sentència de primera instància va rebutjar-les totes, i la de l'Audiència l'ha confirmat en la seva totalitat tot manifestant que la petició subsidiària "no se ha reproducido en esta segunda instancia", cosa que determina que en la present cassació no escaurà examinar ni esmentar res referent a aquella petició subsidiària ja que no tenen accés a la cassació les pretensions que la part afectada no va fer objecte d'apel·lació (llevat en les cassacions per saltum, que no és el cas).

 Tercer. Les peticions principals de la demanda eren que, per aplicació de l'art. 20 de la Compilació del dret civil de Catalunya de 1960, fossin declarades nul·les i sense efecte les donacions que l'agent deia haver efectuat a la seva exesposa tant de la finca de L. com de la suma total abonada per a l'edificació de l'obra nova que s'hi havia bastit damunt, i, com a conseqüència, que fos declarat que aquella finca, amb la seva edificació, eren propietat seva, com també els lloguers que produís des de la interposició de la demanda.

Ambdues sentències no han considerat provada la realitat de les donacions; i han afegit que fins i tot si aquestes donacions haguessin estat certes, les peticions de la seva nul·litat tampoc haurien estat escaients perquè no és aplicable l'art. 20 de la Compilació de 1960, sinó el 19 de la Compilació, segons la modificació operada per la Llei 8/1993, de 30 de setembre, de relacions patrimonials entre cònjuges, d'acord amb la doctrina establerta per les sentències d'aquest Tribunal Superior de 16 de juliol de 1992 i 15 de desembre de 1994.

I contra la sentència de l'Audiència l'agent articula els tres motius de cassació que analitzarem seguidament, però no sense abans reproduir la doctrina d'aquelles sentències que la Sala a quo esmenta encertadament i oportuna.

 Quart. La doctrina d'aquesta Sala ha considerat inaplicable l'originari art. 20 de la Compilació de 1960 a les donacions d'un cònjuge a favor de l'altre efectuades fora de capítols matrimonials durant la vigència d'aquell precepte però instada la revocació ja en la vigència de la reforma de 1983, tot argumentant que: el règim jurídic de les donacions entre cònjuges l’estableix la llei al marge de la voluntat dels interessats; que per això cal entendre que la llei nova també regula els efectes de les donacions entre cònjuges atorgades abans de la seva vigència i encara subsistents, ja que la nova norma vol establir un règim uniforme i general que solament pot assolir-se si hom li dóna aquest abast general. Afegint encara aquelles sentències que fins i tot si fos admès que el marit hagués fet donació de les finques a la seva esposa, tal donació, que era nul·la en la data en què es va fer, ha de considerar-se eficaz pel fet d’haver quedat sotmesa a les prescripcions de la nova llei en què se’n disposa la validesa.

 Cinquè. Cal veure ara la incidència que hauran de tenir els antecedents i els fonaments anteriors sobre els tres motius en què es fonamenta la present cassació.

El primer al·lega aplicació indeguda de l’art. 19 de la Compilació catalana en la versió de 30 de setembre de 1983 i falta d’aplicació de l’art. 20 de la Compilació en la versió de 1960; al·legació inescaient, ja que en no haver considerat l’Audiència (en confirmar la sentència de primera instància) demostrada la realitat de les donacions en què es basava la demanda, cap d’aquells preceptes era ni aplicable ni inaplicable, ja que ambdós pressuposen donacions, l’existència de les quals la Sala a quo no ha tingut per acreditades en el cas.

Però fins i tot si s’haguessin tingut per demostrades, aquest primer motiu tampoc podria reeixir perquè, segons ja resta exposat en el fonament de dret anterior, l’aplicable hauria estat l’art. 19 de la Compilació en la redacció de 1983, i no pas el 20 de la de 1960.

És, per tant, inviable el primer motiu de cassació.

 Sisè. El segon addueix violació per falta d’aplicació de l’art. 1253 del Codi civil i, simultàniament, violació, per falta d’aplicació, de l’article 1214 del mateix Codi. I el motiu tercer denuncia trencament de les normes de l’art. 862 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881 per no haver-se practicat a la segona instància la prova testifical del senyor Z.

Vegem seguidament la falta de consistència d’aquests dos darrers motius.

 Setè. Pel que fa a la denúncia conjunta de violació de l’art. 1252 i 1214 del Codi civil, cal de bell antuvi observar-ne la improcedència perquè es tracta de preceptes heterogenis com són el de presumpcions (art. 1253) i el de la càrrega de la prova (art. 1214), els quals no tenen res a veure entre ells i, per tant, són inescaients al·legats en un únic motiu de cassació, que converteixen en inadmissible i, en el present estadi del procediment, en desestimable; deixant de banda que, com diu la jurisprudència, la naturalesa especial de la prova de presumpcions —convenciment del jutge a partir de la seva deducció personal— fa molt difícil poder-ne exigir l’aplicació i excepcional que se’n pugui impugnar en cassació la inaplicació (sentències del Tribunal Suprem de 31 de desembre de 1994, 6 de febrer de 1995, 20 de desembre de 1996, 4 de febrer, 25 de maig i 21 de novembre de 1998, 11 de març i 1 de juliol de 1999, 10 d’abril de 2000, etc.); i és decisiu constatar que encara que fos possible arribar a establir per presumpcions (art. 1253), aplicant la regla de la càrrega de la prova degudament (art. 1214), la certesa de les donacions discutides, seria tanmateix igualment inviable l’anul·lació que en pretenen tant aquest segon motiu de cassació com el següent tercer, ja que la declaració del testimoni senyor Z seria completament irrellevant per a la qüestió per tal com ni les presumpcions, ni la càrrega de la prova, ni el testimoni esmentat podrien aconseguir mai fer aplicable l’art. 20 de la Compilació de 1960, perquè ja hem vist que l’aplicable hauria estat aquí l’art. 19 en la redacció de la Llei 8/1993, tal com resta exposat en el fonament IV anterior; i, consegüentment, ambdós motius són rebutjables, i amb ells, el recurs.

 Vuitè. Les costes s’han d’imposar als recurrents (art. 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881), amb pèrdua del dipòsit constituït (mateix precepte).

Per tot l’anterior, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit

 PART DISPOSITIVA

No acollir el present recurs de cassació i imposar als recurrents totes les costes que ha provocat amb pèrdua del dipòsit constituït.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda