Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 12
de febrer de 2001 núm. 8/2001(Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr. Guillem
Vidal i Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de
cassació interposat pel senyor X contra la Sentència de 20 de març
de 2000 dictada per la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Girona en
resoldre el recurs d'apel ·lació interposat per l'esmentat senyor X
contra la Sentència de data 24 d'abril de 1999 pronunciada pel Jutjat de
Primera Instància núm. 3 de Figueres en les actuacions de judici declaratiu
ordinari de menor quantia que havia interposat el mateix senyor X contra
la senyora Y sobre nul·litat de donació i altres punts. El
recurrent ha estat representat en el present Tribunal per la procuradora
senyora Rosa Llorens Delgado i dirigida pel lletrat senyor Gilbert Rovirosa
Miquel; i la senyora Y —part contra la qual es recorre— ha estat
representada per la procuradora senyora Marta Trillas Morera i defensada per
l'advocat senyor Francesc Oñate i Farras.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
En el judici de menor quantia
suara esmentat, en data 24 d'abril de 1999 el Jutjat de Primera Instància
núm. 3 de Figueres va dictar una sentència la part dispositiva de la qual, a
la lletra, diu: "FALLO: Que desestimando la demanda interpuesta por el
Procurador de los Tribunales Doña Ana Mª. Bordas Poch en nombre y
representación de Don X contra Doña Y debo absolver y
absuelvo a la citada demandada de todos los pedimentos contenidos en la
demanda, con expresa imposición de costas a la parte actora".
Segon.
L'agent, no conforme amb la
resolució anterior, va interposar en contra un recurs d'apel ·lació davant
la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Girona, que en data 29 de març de
2000 va dictar la seva sentència, amb la següent part dispositiva:
“FALLAMOS: Desestimamos el recurso de Apelación interpuesto por el
Procurador D. Martí Regás Bech de Careda, en nombre y representación de D. X contra la Sta. de fecha 24-4-99, dictada por el Juzgado de
Primera Instancia e Instrucción n.º 3 de Figueres, en los autos de menor
cuantía n.º 226/97, de los que el presente rollo dimana y la confirmamos
íntegramente, imponiendo al apelante las costas de esta segunda instancia”.
Tercer.
Disconforme amb la precedent
decisió, el mateix agent va interposar en contra el present recurs de
cassació, el qual s'ha substanciat en aquest Tribunal seguint les
prescripcions legals, havent tingut lloc la seva deliberació i votació el
dia 8 del mes corrent. Actua com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni
Bruguera i Manté.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
El fonament de dret primer de
la Sentència de la Sala
a quo
fa la següent entenedora
síntesi dels fets del litigi:
Els litigants varen contreure
matrimoni l'any 1957 sota el règim econòmic de separació de béns. Per
Sentència de 6 de març de 1996 es va declarar la seva situació de divorci.
El 18 de maig de 1972 la senyora Y havia adquirit per títol de compravenda
un terreny a L. sobre el qual, entre els anys 1976 al 1982, es va
bastir un edifici. L'espòs agent sosté que tant l'adquisició del terreny com
la construcció de l'edifici varen ser pagats amb diner privatiu seu i que la
compravenda encobreix una donació a la seva esposa disimulada sota
l'aparença de compravenda. I al·lega que tenint en compte les dates en què
es produïren aquestes operacions, les donacions són nul·les, ja que l'art.
20 de la Compilació del dret civil de Catalunya de 1960 atribuïa la
nul·litat a les donacions efectuades entre cònjuges durant el matrimoni fora
de capítols matrimonials.
Segon.
La demanda inicial formulava
cinc peticions principals i una darrera de subsidiària pel supòsit que no
s'acollissin les principals.
La sentència de primera
instància va rebutjar-les totes, i la de l'Audiència l'ha confirmat en la
seva totalitat tot manifestant que la petició subsidiària "no se ha
reproducido en esta segunda instancia",
cosa que determina
que en la present cassació no escaurà examinar ni esmentar res referent a
aquella petició subsidiària ja que no tenen accés a la cassació les
pretensions que la part afectada no va fer objecte d'apel·lació (llevat en
les cassacions
per saltum, que no
és el cas).
Tercer.
Les peticions principals de la
demanda eren que, per aplicació de l'art. 20 de la Compilació del dret civil
de Catalunya de 1960, fossin declarades nul·les i sense efecte les donacions
que l'agent deia haver efectuat a la seva exesposa tant de la finca de L. com de la suma total abonada per a l'edificació de l'obra nova que
s'hi havia bastit damunt, i, com a conseqüència, que fos declarat que
aquella finca, amb la seva edificació, eren propietat seva, com també els
lloguers que produís des de la interposició de la demanda.
Ambdues sentències no han
considerat provada la realitat de les donacions; i han afegit que fins i tot
si aquestes donacions haguessin estat certes, les peticions de la seva
nul·litat tampoc haurien estat escaients perquè no és aplicable l'art. 20 de
la Compilació de 1960, sinó el 19 de la Compilació, segons la modificació
operada per la Llei 8/1993, de 30 de setembre, de relacions patrimonials
entre cònjuges, d'acord amb la doctrina establerta per les sentències
d'aquest Tribunal Superior de 16 de juliol de 1992 i 15 de desembre de 1994.
I contra la sentència de
l'Audiència l'agent articula els tres motius de cassació que analitzarem
seguidament, però no sense abans reproduir la doctrina d'aquelles sentències
que la Sala a
quo esmenta
encertadament i oportuna.
Quart.
La doctrina d'aquesta Sala ha
considerat inaplicable l'originari art. 20 de la Compilació de 1960 a les
donacions d'un cònjuge a favor de l'altre efectuades fora de capítols
matrimonials durant la vigència d'aquell precepte però instada la revocació
ja en la vigència de la reforma de 1983, tot argumentant que: el règim
jurídic de les donacions entre cònjuges l’estableix la llei al marge de la
voluntat dels interessats; que per això cal entendre que la llei nova també
regula els efectes de les donacions entre cònjuges atorgades abans de la seva vigència i encara
subsistents, ja que la nova norma vol establir un règim uniforme i general
que solament pot assolir-se si hom li dóna aquest abast general. Afegint
encara aquelles sentències que fins i tot si fos admès que el marit hagués
fet donació de les finques a la seva esposa, tal donació, que era nul·la en
la data en què es va fer, ha de considerar-se eficaz pel fet d’haver quedat
sotmesa a les prescripcions de la nova llei en què se’n disposa la validesa.
Cinquè.
Cal veure ara la incidència que
hauran de tenir els antecedents i els fonaments anteriors sobre els tres
motius en què es fonamenta la present cassació.
El primer al·lega aplicació
indeguda de l’art. 19 de la Compilació catalana en la versió de 30 de
setembre de 1983 i falta d’aplicació de l’art. 20 de la Compilació en la
versió de 1960; al·legació inescaient, ja que en no haver considerat
l’Audiència (en confirmar la sentència de primera instància) demostrada la
realitat de les donacions en què es basava la demanda, cap d’aquells
preceptes era ni aplicable ni inaplicable, ja que ambdós pressuposen
donacions, l’existència de les quals la Sala
a quo
no ha tingut per acreditades en
el cas.
Però fins i tot si s’haguessin
tingut per demostrades, aquest primer motiu tampoc podria reeixir perquè,
segons ja resta exposat en el fonament de dret anterior, l’aplicable hauria
estat l’art. 19 de la Compilació en la redacció de 1983, i no pas el 20 de
la de 1960.
És, per tant, inviable el
primer motiu de cassació.
Sisè.
El segon addueix violació per
falta d’aplicació de l’art. 1253 del Codi civil i, simultàniament, violació,
per falta d’aplicació, de l’article 1214 del mateix Codi. I el motiu tercer
denuncia trencament de les normes de l’art. 862 de la Llei d’enjudiciament
civil de 1881 per no haver-se practicat a la segona instància la prova
testifical del senyor Z.
Vegem seguidament la falta de
consistència d’aquests dos darrers motius.
Setè.
Pel que fa a la denúncia
conjunta de violació de l’art. 1252 i 1214 del Codi civil, cal de bell
antuvi observar-ne la improcedència perquè es tracta de preceptes
heterogenis com són el de presumpcions (art. 1253) i el de la càrrega de la
prova (art. 1214), els quals no tenen res a veure entre ells i, per tant,
són inescaients al·legats en un únic motiu de cassació, que converteixen en
inadmissible i, en el present estadi del procediment, en desestimable;
deixant de banda que, com diu la jurisprudència, la naturalesa especial de
la prova de presumpcions —convenciment del jutge a partir de la seva
deducció personal— fa molt difícil poder-ne exigir l’aplicació i
excepcional que se’n pugui impugnar en cassació la inaplicació (sentències
del Tribunal Suprem de 31 de desembre de 1994, 6 de febrer de 1995, 20 de
desembre de 1996, 4 de febrer, 25 de maig i 21 de novembre de 1998, 11 de
març i 1 de juliol de 1999, 10 d’abril de 2000, etc.); i és decisiu
constatar que encara que fos possible arribar a establir per presumpcions
(art. 1253), aplicant la regla de la càrrega de la prova degudament (art.
1214), la certesa de les donacions discutides, seria tanmateix igualment
inviable l’anul·lació que en pretenen tant aquest segon motiu de cassació
com el següent tercer, ja que la declaració del testimoni senyor Z seria completament irrellevant per a la qüestió per tal com ni les
presumpcions, ni la càrrega de la prova, ni el testimoni esmentat podrien
aconseguir mai fer aplicable l’art. 20 de la Compilació de 1960, perquè ja
hem vist que l’aplicable hauria estat aquí l’art. 19 en la redacció de la
Llei 8/1993, tal com resta exposat en el fonament IV anterior; i,
consegüentment, ambdós motius són rebutjables, i amb ells, el recurs.
Vuitè.
Les costes s’han d’imposar als
recurrents (art. 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881), amb
pèrdua del dipòsit constituït (mateix precepte).
Per tot l’anterior, la Sala
Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit
PART
DISPOSITIVA
No acollir el present recurs de
cassació i imposar als recurrents totes les costes que ha provocat amb
pèrdua del dipòsit constituït.
Així per aquesta la nostra
sentència, ho pronunciem, manem i signem.
|
