| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5
de febrer de 2001 núm. 7/2001(Sala Civil i Penal)
Antecedents de fet
Fonaments
de dret
Part
dispositiva
Presidenta:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen
més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 50/2000 contra la sentència
dictada en grau d'apel·lació per la Secció 2a de l'Audiència Provincial de
Girona com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor
quantia núm. 24/99 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 d'Olot.
La Sra. X ha interposat aquest recurs, representada pel
procurador Sr. Antonio M.ª de Anzizu Furest i defensada pel lletrat Sr. J.J. Pintó Ruiz. És part
recorreguda la Sra. Y, representada pel procurador Sr. Ángel
Joaniquet Ibarz i defensada pel lletrat Sr. Juan Carrera Giral.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador dels tribunals
Sr. Antonio Mª. de Anzizu Furest, que actua en nom i representació de la
Sra. X, va formular demanda de judici declaratiu de menor
quantia núm. 24/99 del Jutjat de 1a Instància núm. 2 d'Olot contra la Sra. Y Seguida la tramitació legal, l’indicat Jutjat va dictar
sentència amb data 18 de novembre de 1999, la part dispositiva de la qual
diu el següent: “FALLO: Que estimando los pedimentos de la demanda
interpuesta por la representación procesal de X contra Y., debo declarar y declaro
que dicha actora X es heredera de Z por su condición de
hija de Z2, ya fallecido, e hijo de dicho causante y heredero
del mismo vía sustitución vulgar, como también debo declarar y declaro que
desestimo los pedimentos de la demanda reconvencional interpuesta por la
demandada inicial Y contra la actora inicial X”.
Segon.
El procurador de la Sra. Y, va interposar un recurs d'apel·lació contra l'esmentada
sentència de primera instància que es va substanciar a la Secció Segona de
l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar sentencia amb data 19 de
juliol de 2000, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS : Estimamos el
recurso de apelación presentado en interés de Y contra la
Sentencia dictada en fecha 18/11/1999 por el Juzgado de 1A Inst. e Intr. N.º
2 Olot, en los autos de menor cuantía n.º 24/99 y la revocamos, lo que
comporta la desestimación de la demanda principal y la estimación de la reconvencional, en el sentido
que Dña. X no tiene derecho alguno sobre los bienes
fideicomitidos por su difunto abuelo, por lo que su tío, D. Z,
podía disponer libremente de ellos, como hizo testamentariamente, a favor de
su esposa Dña. Y”. Aquesta sentència va ser aclarida
mitjançant una interlocutòria amb data 31 de juliol de 2000, la part
dispositiva de la qual diu: " PARTE DISPOSITIVA: En virtud de lo expuesto la
Sala, siendo ponente, el Ilmo. Sr. D. Joaquim Miquel Fernández Font,
acuerda: Se corrige el error material sufrido en la parte dispositiva de la
Sentencia dictada en esta segunda instancia en el presente Rollo de
apelación, en el sentido de que, donde dice José Colomer Muntada, debe decir
José Colomer Vilarrasa".
Tercer.
Contra aquesta sentència, el
procurador Sr. Antonio Mª Anzizu Furest, en nom i representació de la Sra.
X, va interposar recurs de cassació que va fonamentar en els
següents motius: 1r. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei
d'enjudiciament civil, per infracció de la doctrina legal de les sentències
del Tribunal Suprem de 22 d'octubre de 1889, 2 d'octubre de 1900, 10 de
desembre de 1913, 7 de juliol de 1932, 1 de maig de 1941 i 13 de març de
1959, així com la Sentència del Tribunal de Cassació de Catalunya de 8 d'octubre de
1936 i la Llei 85, del títol V del llibre XXVIII del Digest. 2n. A l'empara
del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció
del principi al tenor del qual en la denominació de fills entenem a tots els
descendents, proclamat per diversos preceptes que citen com a infringits.
3r. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llec, per infracció de la
doctrina de diverses sentències del Tribunal Suprem que apliquen l'art. (idem
apèndix 1930, art. 304), en la Compilació de 1960, com a 3a de l'art. 175, i
en el Codi de successions com la 3a de l'art.
198, també citats
com a infringits.
Quart.
Una vegada admès el recurs, es
va evacuar el tràmit d'impugnació i es va assenyalar l'audiència del
proppassat dia 25 per a la celebració de vista, la qual va tenir lloc. La
part recurrent va comparèixer a l'acte de la vista representada per la
procuradora Sra. Ana Jurado Bernat i defensada pel lletrat Sr. Jordi Sánchez
Rodríguez, i la part contra la qual es recorre va estar representada per la
procuradora Sra. Cristina Cornet Salamero i assistida pel lletrat Sr. Juan
Carrera Giral, amb el resultat que consta a l'acta estesa a l'efecte.
Ha estat designat ponent el
magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
El senyor Z va
otorgar testament davant el rector de Vidrà el día 5 d'octubre de 1940, en
el qual ordenava uns llegats a favor dels seus fills senyors Z3 i
Z4 en pagament del seus drets de llegítima paterna, ordenava
un llegat a favor de la seva filla senyora Z5, ordenava uns altres
llegats i, finalment, instituïa hereu el seu fill senyor Z6, amb
la prevenció que "si este por cualquier motivo no quiere o no pudiere ser
heredero o siéndole falleciese sin hijos, o con tales que ninguno de ellos
llegue a la edad de testar, para cualquiera de estos casos le sustituya y
heredero universal nombra a todos sus demás hijos, no a todos juntos, sino
uno después de otro, guardando entre ellos el orden de primogenitura y con
preferencia de los varones a las hembras". El testador va morir el dia 8
d'octubre de 1940.
El mes de gener de 1999 la
senyora X va interposar una demanda contra la senyora Y i va morir sense deixar descendència el dia 22 de setembre de 1998; el
senyor Z4 va contraure matrimoni amb la senyora Z7
i va morir sense deixar descendència el dia 3 d'octubre de 1992 i, finalment,
la senyora Z5 va morir soltera i sense deixar descendència el dia
3 de març de 1954.
El mes de gener de 1999 la
senyora X va interposar una demanda contra la senyora Y, en la qual interessava que al seu dia es dictés sentència que declarés
que l'agent era hereva del senyor Z per la seva condició de
filla del senyor Z4, fill del senyor Z i al seu
dia hereu d’aquest últim per via de substitució vulgar.
En el seu escrit de contesta a
la demanda, la senyora Y va interessar la desestimació de les
pretencions de la part agent; i a la vegada va interposar una demanda
reconvencional, en la qual interessava que es declarés que l'herència del
senyor Z va restar alliberada de la substitució fideïcomissària
que havia ordenat a favor del seus fills senyors Z4, Z3 i Z5
des de la mort de la segona d'elles, ocorreguda l'any 1992, i, per tant, el
seu hereu senyor Z6 va esdevenir hereu lliure de l'herència
paterna per haver premort els seus germans senyors Z4, Z3 i Z5,
i que es reconegués a la reconvenient la condició
d'hereva testamentària del senyor Z6 en tots els béns i drets que
havia adquirit com a hereu del seu pare, senyor Z Segons resulta
de les actuacions, el senyor Z6 va atorgar testament notarial
obert el dia 19 de setembre de 1960, en el qual, i per al cas de morir sense
deixar descendència, instituiria hereva la seva esposa senyora Y,
que va atorgar escriptura de manifestació i aceptació d'herència del seu
marit el dia 27 de gener de 1999.
El Jutjat de Primera Instància
número 2 d'Olot va dictar Sentència el dia 18 de novembre de 1999 que
estimava la demanda i desestimava la reconvenció. La senyora Y va
interposar recurs d'apel·lació contra aquesta resolució, que va ser resolt
per Sentència dictada per la Secció Segona de l'Audiència Provincial de
Girona el dia 19 de juliol del 2000, que estimava el recurs, amb la
subsegüent desestimació de la demanda i estimació de la
reconvenció. La senyora X ha interposat recurs de cassació contra
aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya.
Segon.
Per tal de resoldre les
qüestions que planteja el recurs de cassació, sembla oportú fer unes
precisions inicials.
En primer lloc cal assenyalar
que el causant de la successió o fideïcomitent va atorgar el seu testament,
en el qual ordenava una substitució fideïcomissària condicional, l'any 1940
i va morir el mateix any. Com ha tingut ocasió de precisar aquesta Sala en
les seves sentències de 19 de juliol de 1993 i 9 de març de 1995, els
fideïcomisos es regeixen per la normativa vigent al temps de la mort del
fideïcomitent o persona que va ordenar el fideïcomís, i en el mateix sentit
es va pronunciar el Tribunal Suprem en les seves sentències de 30 d'abril de
1981 i 3 de juny de 1988. Aquest criteri jurisprudencial reiterat és
aplicable al cas que ara s'ha de resoldre, ja que si bé és cert que la
disposició transitòria novena del Codi de successions estableix la seva
retroactivitat amb referència a la regulació de determinats aspectes del
fideïcomís, la retroactivitat es concreta a les qüestions que fan referència
als efectes del fideïcomís mentre està pendent i a la quarta trebel·liànica,
és a dir a les qüestions que regulen els articles 206 al 234 del Codi de
successions, i les qüestions que planteja el recurs en relació amb el
fideïcomís que va ordenar el senyor Z són alienes als articles
esmentats del Codi de successions. Per tant la qüestió litigiosa s'ha de
resoldre d'acord amb la normativa, jurisprudència i doctrina jurídica
catalana sobre l'herència fideïcomesa anterior a la Compilació del dret
civil de Catalunya de l'any 1960 i al Codi de successions per causa de mort
en el dret civil de Catalunya de l'any 1991, segons resulta de la seva
disposició transitòria primera, atès que la successió del fideïcomitent es
va obrir abans de la vigència de la Compilació de
l'any 1960, amb independència que l'hereu fiduciari i determinats hereus
fideïcomissaris morissin després de la vigència del Codi de successions, ja
que en l'herència fideïcomissària, tant l'instituït en primer lloc com els
instituïts en ordre successiu, tots ells tenen la condició de successors del
fideïcomitent com a conseqüència de l'ordo
successivus que
comporta l'herència fideïcomissària i la subsegüent aplicació de la
normativa vigent a la seva mort, que és el fet que determina l'obertura de
la seva successió.
Una segona precisió que cal fer
és que en el testament atorgat pel senyor Z l'any 1940, que és
també l'any de la seva mort, es va ordenar el típic fideïcomís familiar
si sine liberis
decesserit, ja que
va gravar de substitució fideïcomissària el primer instituït i els seus
germans instituïts en ordre successiu per al cas que qualsevol d'ells morís
sense deixar fills. No s'ha qüestionat en cap moment le qualificació
jurídica de la institució hereditària com un fideïcomís familiar català i,
per tant, no existeix cap discordança sobre aquesta qüestió. En tercer lloc
interessa posar en relleu que s'ha acreditat de forma convincent a les actuarions que el senyor Z6, hereu instituït en primer lloc o hereu fiduciari, va morir sense
deixar descendència i també s'ha acreditat de forma convincent que els
altres fills del testador, cridats com a hereus fideïcomissaris, van
premorir al seu germà instituït en primer lloc i que el senyor Z4 va morir deixant una filla, la senyora
X. El fonament de dret
primer de la sentència d'apel·lació considera acreditat que la senyora X és l'única néta del testador o fideïcomitent i aquest fet ha
esdevingut ferm en cassació, atès que no ha estat objecte de recurs.
Existeix acord entre les parts
litigants que el problema fonamental que s'ha plantejat no és altre que el
de determinar si els fills posats en condició s'han de considerar cridats
com a hereus fideïcomissaris. Com s'ha esmentat fa uns moments, el problema
s'ha de resoldre segons la normativa vigent a Catalunya en relació amb
l'herència fideïcomissària abans de la vigència de la Compilació catalana de
l'any 1960. El cert és que en el camp legislatiu no va existir mai una
resposta concreta respecte si els néts, pel fet d'aparèixer esmentats en la disposició testamentària com a
element determinant de la delació fideïcomissària, cas que no existissin, es
podien considerar cridats com a hereus fideïcomissaris pel fideïcomitent.
Aquesta manca de previsió
legislativa va originar que en la doctrina i la jurisprudencia s'imposés com
a criteri majoritari la tesi que, pel fet de ser esmentats els néts en el
testament com a element integrant de la condició de la qual depenia
l'efectivitat de la delació fideïcomissària, la seva menció no determinava
una crida a favor seu com a hereus fideïcomissaris.
Així ho estableix el fonament
de dret cinquè de la sentència recorreguda, amb expressa referència als
criteris doctrinals i jurisprudencials sobre ella, sentència que aquest
Tribunal considera totalment correcta.
Així i tot, i com admet també
la sentència recorreguda, el criteri contrari a considerar cridats els fills
posats en condició com a hereus fideïcomissaris no era, en el dret
successori català, una regla inflexible, ja que fins i tot a manca d'una
substitució vulgar en fideïcomís ordenada a favor dels néts per al cas de
premoriència de l'hereu fideïcomissari premort, que ofereix l'avantatge de
superar el problema que presenten els fills posats, s'ha admès sempre la
possibilitat que els fills posats en condició es considerin cridats com a
hereus fideïcomissaris, si es pot entendre que aquesta és la voluntat del
causant de la successió o fideïcomitent.
I aquesta és la qüestió que
s'ha de plantejar i resoldre en els fonaments de dret que segueixen.
De totes formes, i abans
d'entrar en l'estudi concret dels motius de cassació, la Sala vol deixar
constància explícita del fet que la sentència d'apel·lació ha realitzat un
estudi complet i d'una gran profunditat sobre la problemàtica gairabé
inesgotable que sol presentar l'herència fideïcomissària, i en particular
sobre la que es refereix als fills posats en condició, que permet ponderar
de forma clara les dificultats que presenta per a qualsevol organisme
jurisdiccional la reconstrucció de la voluntat del fideïcomitent després de
la seva mort en aquests casos.
Tercer.
El motiu primer del recurs es
fonamenta en l'article 1694.4 de la Llei d'enjudiciament civil i al·lega
infracció de la disposició que es troba en el Digest 28.5.85, segons la qual
el fideïcomís si
sine liberis decerrerit
és l'instrument que va emprar
el causant de la successió per tal d'assolir la finalitat de conservar els
béns dins del cercle familiar, amb exclusió de persones alienes a la
família; i al·lega també infracció de les sentències del Tribunal Suprem de
22 d'octubre de 1889, 2 d'octubre de 1900, 10 de desembre de 1913, 7 de
juliol de 1932, 1 de març de 1941 i 13 de març de 1959 i de la Sentència del
Tribunal de Cassació de Catalunya de 8 d'octubre de
1936. El motiu planteja el problema del valor que s'ha d'atribuir a la
conjectura de considerar cridats els néts com a fideïcomissaris, com a
excepció de la regla general que els fills posats en condició no es
consideren cridats com a hereus fideïcomissaris, si per no fer trànsit als
néts adquireix el patrimoni hereditari una persona aliena al cercle
familiar. Cal assenyalar, inicialment, que aquesta conjectura forma part de
la tradició jurídica catalana. Si ens remontem a l'època del
ius commune,
es constata que, pels autors catalans de l'època, és opinió comuna
mantinguda pels tribunals que en el fideïcomís
si sine liberis decesserit
s'entenen cridats
els fills posats en condició quan, si no fos així, adquiririen l'herència
persones estranyes al cercle familiar, ja que no és congruent pensar, si
altres circumstàncies no ho demostren, que el causant prefereixi un estrany
als seus propis néts, segons esmenten CANCER,
Varianum Resolutiorum,
pars 3, cap. 21, núm. 89 i 90, i PEGUERA,
Decisiones Aurae,
capítol 102,
quaestio IX. El
criteri manté la doctrina jurídica catalana del segle XIX, com resulta del
testimoni de VIVES Y CEBRIÀ (Traducción
al castellano de los Usages y demás derechos de Cataluña,
II, pág. 223), que precisa a més a més que el nét no es onsederaria cridat
com a hereu fideïcomissari si l'herència es deferís a un fill del
fideïcomitent cridat en lloc posterior al fill cridat com a hereu
fideïcomissari que va premorir a l'hereu fiduciari, però sí en el supòsit
que es preferís un estrany al nét. I aquesta és també l'oposició dels
juristas catalans del segle XX, segons esmenta BORRELL I SOLER,
Dret civil vigent a
Catalunya, V-1. pàg.
142. Aquest criteri doctrinal va ser admès de forma reiterada pels
organismes jurisdiccionals, com resulta, per exemple, de les sentències del
Tribunal Suprem de 12 d'octubre de 1901, 1 de maig de 1941, 10 de gener de
1950 i 13 de març de 1959, i de la Sentència del Tribunal de Cassació de
Catalunya de 8 d'octubre de 1936.
Quart.
D’acord amb les consideracions
que s'han fet en el fonament de dret anterior, hem de considerar ara si en
el cas del recurs es pot aplicar aquesta conjectura a favor de l'única néta
del testador.
Segons els autors de l'època
del ius commune
es defineix la
conjectura com un
rationabile vestigium
veritatis, en el
sentit que de la voluntad presumpta del testador se'n pot extreure per via
deductiva la seva voluntat real. Atesa la problemàtica jurídica que gairabé
sempre han provocat els fideïcomissaris, no és gens estrany que precisament
respecte a ells hagin tingut una importància gran les conjectures per tal
d'esbrinar quina era la voluntat del testador en cada cas concret, com
resulta de la disposició que es troba en el Codi 6,42,16, en la qual
s'estableix que en els fideïcomissos és convenient moltes vegades atenir-se
més a la voluntat del testador que a les paraules.
Per tal d'esbrinar quina era la
intenció del testador a l'hora d'atorgar la seva darrera voluntat l'any
1940, és convenient atenir-se a les circumstàncies particulars que presenta
la seva successió, ja que, com posa de relleu la Sentència del Tribunal
Suprem de 2 de Febrer de 1950, la intenció que va guiar el testador s'ha
d'obtenir en virtut de les circumstàncies de lloc i de temps i segons els
costums que tenia a la vista a l'hora de manifestar la seva darrera
voluntat. Si ens situem en aquest context, i si a més a més recordem el fet
indiscutit que en el testament de l'any 1940 es va ordenar un fideïcomís
familiar català
si sine liberis decesserit,
que segons una coneguda i reiteradíssima jurisprudència té com a finalitat
esencial conservar els patrimonis hereditaris dins del tronc familiar
(sentències, entre moltes altres, d'11 de maig de 1948, 13 de març de 1959 i
28 de febrer de 1960 del Tribunal Suprem; Sentència del Tribunal de Cassació
de Catalunya de 8 d'octubre de 1936; sentències d'aquesta Sala de 12 de juny
de 1995 i 23 de novembre de 1998, i Resolució de la Direcció General dels
Registres i del Notariat de 8 de febrer de 1962), es pot adelantar la
procedència d'aplicar la conjectura a favor de l'única néta del testador en
el cas que ara s'ha de resoldre.
El testament vol dir allò que
de forma versemblant hauria contestat el testador, si hagués estat
interrogat sobre el seu contingut. A l'hora de precisar la reposta que es
pot considerar més ajustada a la voluntad del testador, és convenient
situar-nos davant el fet que el fideïcometent era titular d'un patrimoni
agrari, com resulta de l'escriptura d'inventari que apareéis a les
actuacions, que es troba a la comarca de L. i que l'any 1940 estava
fermament arrelada en la consciència dels propietaris rurals d'aquestes
comarques la conveniència de vincular els patrimonis a la
familia. Amb la conseqüència que el fideïcomís familiar català que s'ordena
en el testament de l'any 1940, cal presumir que s'estableix amb la finalitat
pròpia d'aquesta modalitat de les disposicions fieïcomissàries, és a dir amb
la finalitat d'obtenir la vinculació temporal del patrimoni al tronc de la
família, que a més a més coincideix en aquest cas amb la voluntat individual
del testador, ja que si segons l'article 1287 del Codi civil l'ús i el
costum del país es tenen en compte a l'hora de interpretar la voluntat
declarada, hem de pensar que les paraules que apareixen en el testament
tenen el sentit que s'ha de considerar corrent en el lloc i entre les
persones entre les quals el testador ha desenvolupat la seva vida. I si en
atenció al lloc de l'atorgament de la disposició testamentària, el temps de
l'atorgament (any 1940) i l'objecte de la disposició testamentària,
disposició
mortis causa d'un
patrimoni agrari, la voluntat típica dels testadors catalans que ordenen un
fideïcomís familiar ha estat sempre el desig de conservar el patrimoni en el
tronc familiar, és perfectament aplicable aquesta finalitat al fideïcomís
familiar que va ordenar el senyor Z l'any 1940.
D'aquestes consideracion s'en
deriva que el designi que va guiar el testador a l'establir un fideïcomís
familiar català, es veuria frustrat si, d'acord amb els raonaments de la
sentència recorreguda, s'admet que pel fet d'haver premort els hereus
fideïcomissaris a l'hereu fiduciari, la delació fideïcomissària no pot
operar a favor dels néts del testador, ja sigui pel fet que el testador es
refereix únicament als fills, però no als néts, i s'ha d'estar al sentit
literal d'aquestes paraules, i que si el testador no va ordenar una
substitució vulgar en fideïcomís a favor dels néts va ser perquè no tenía
intenció de cridar-los com a fideïcomissaris.
Efectivament no apareix en el
testament de l'any 1940 cap substitució vulgar en fideïcomís a favor dels
néts del testador, que si s’hagués ordenat hauria estalviat tots aquests
dubtes.
No oblidem, de totes formes,
que això no comporta necessàriament, ni molt menys, una voluntat del
testador contrària a voler cridar els seus néts com a hereus fideïcomissaris,
sinó que en el context de la situació que ara es considera, el fet de no
establir-se la substitució vulgar en fideïcomís pot tenir el seu origen en
un oblit o imprevisió. És suficient recordar que un dels arguments que
s'esgrimeixen en contra d'una crida dels fills posats en condició com a
hereus fideïcomissaris, és precisament que el notari ja adverteix el
testador respecte a la conveniència d'ordenar una
substitució vulgar en fideïcomís a favor dels néts i, des d'aquesta
perspectiva, el fet de no ordenar-se es podria, per regla general, entendre
com una voluntat d'excloure els néts de l'herència fideïcomesa. Però en el
cas que ara s'ha de resoldre, aquest argument té una base molt feble, ja que
el testament s'atorga, no davant notari, sinó davant el capellà de Vidrà i
trobant-se el testador greument malalt, fins al punt que va morir al cap de
tres dies.
Pel que fa a l'altre argument
que s'addueix, contrari a considerar la néta exclosa de l'herència
fideïcomesa del seu avi sobre la base del sentit literal de la disposició
testamentària, que esmenta solament els fills del testador però no fa cap
referència als néts, ja s'ha esmentat abans que segons la tradició jurídica
catalana, i precisament en qüestions que fan referència als fideïcomisos,
s'insisteix en la conveniència de buscar la intenció del testador, encara
que això suposi contrariar el sentit literal de les paraules que apareixen a
la disposició testamentària, sempre que l'apartament d'aquest sentit literal
tingui un suport escaient.
Que en el cas del recurs no
manca, ja que si existeixen descendents del fideïcomitent, no es pot
interpretatr la clàusula testamentària en el sentit que el patrimoni
fideïcomés s'hagi d'atribuir a un estrany, perquè aquesta interpretació és
contrària a les finalitats que van determinar la indroducció i la
proliferació del fideïcomís familiar català en els patrimonis agraris.
Cinquè.
Els raonaments anteriors porten
a la conclusió que s'ha d'admetre, en relació amb el cas que ara s'ha de
resoldre, la conjectura que permet entendre cridada com a hereva
fideïcomissària la néta del testador, que és ara part recurrent, ja que la
solució contrària suposaria atribuir l'herència del senyor Z a
una persona estranya al tronc familiar, amb una clara contravenció de les
finalitats que persegueix el fideïcomís familiar català.
S'ha argumentat en el fonament
de dret tercer d'aquesta resolució que la conjectura establerta a favor dels
néts del fideïcomitent, fills posats en condició, per tal d'evitar que el
patrimoni hereditari sortís del cercle familiar, era admesa per la
jurisprudència i per la doctrina jurídica catalana dels segles XIX i XX i
fins i tot pels juristes catalans d'èpoques anteriors.
Interessa fer aquesta precisió,
per tal de posar en relleu que el dret civil català actual s'aparta en
aquest punt, almenys en part, de la solució tradicional, que és l'aplicable
al cas, segons s'ha argumentat també en el fonament de dret segon d'aquesta
resolució. Ja que segons l'article 198.2 del Codi de successions, i abans
segons l'article 175.2 de la Compilació del dret civil de Catalunya, els
fills posats en condició s'entenen cridats a l'herència fideïcomesa quan
després de designar el causant com a fideïcomissaris els seus fills, crida
com a últim fideïcomissari una altra persona; i en cas del recurs el causant
va cridar com a fideïcomissaris els seus fills, però no apareix
a la disposició cap crida fideïcomissària a favor de persona que no tingui
la condició de fill.
Si el problema s'hagués de
resoldre segons el dret actual, no es podria invocar aquesta conjectura a
favor de la néta del senyor Z, ja que els compiladors primer i
el legislador actual després han considerat oportú limitar l’àmbit de la
conjectura al supòsit d'institució hereditària a favor d'una altra persona,
després d'haver ordenat una institució hereditària a favor dels fills. El
supòsit actual es vol fonamentar en la disposició que es troba en el Digest
28,5,85, que s'invoca aquí amb una oportunitat discutible, ja que la
disposició romana esmentada es refereix realment a un problema propi de la
substitució vulgar, que difícilment pot donar suport al problema que ara es
considera dels fills posats en condició, circumstància que posa en relleu
que, segons el dret anterior a la Compilació i al Codi de successions, la
crida a favor dels fills posats en condició per tal d'evitar que el
patrimoni familiar passés a persones alienes a la família, s'admetia amb un
caràcter força més general, especialment a Catalunya, on havia arrelat
profundament el desig de vincular temporalment els patrimonis a la família per
mitjà del fideïcomís
si sine liberis decesserit.
Per consegüent el criteri de limitar la conjectura al supòsit de cridar com
a darrer fideïcomissari una persona que no fos un fill del testador, era una
opció que podia adoptar, i de fet va adoptar, el legislador en relació amb
el dret civil de Catalunya, segurament amb la finalitat de reduir el nombre
i l'abast de les conjectures a favor dels néts, per considerar que aquesta
era la solució més escaient, però que no va ser efectiva fins a la vigència
del text compilat de l'any 1960. Però podia haver estat una altra l'opció
legislativa, no sols fonamentada en el criteri doctrinal esmentat favorable
a considerar cridats com a fideïcomissaris els néts, si per imprevisió del
testador o per disposició expressa d'aquest a favor d'altres persones han de
fer trànsit els béns hereditàris a persones estranyes a la família, sinó
també fonamentada en les condicions socials que presidien l'organització de
les famílies tradicionals catalanes. Ja que com posa de manifest PELLA y
FORGAS (Derecho
civil de Cataluña,
III, pàg. 235) l'opinió popular es resisteix contínuament a la tradició
romanista contrària als fills posats en condició, afirmació que fa amb
referència al cas d'atorgar un dret preferent al segon hereu fideïcomissari
en detriment del fill del primer hereu fideïcomissari que ha mort abans de
la delació fideïcomissària i que, forçosament, hauria de portar a un refús
social més clar si es fes extensiu al supòsit de preferir la nora del
testador a una néta. Ja que segons la Sentència del Tribunal de Cassació de
Catalunya de 8 d'octubre de 1936, als efectes del fideïcomís familiar català
i d'acord amb la doctrina dels autors clàssics, es considera persona
estranya qualsevol que no sigui descendent del causant o fideïcomitent,
interpretant la finalitat del fideïcomís d'evitar que els béns surtin de la
família en el sentit que no surtin de la descendencia o branques derivades
del causant derivades del parentiu de sang.
Sisè.
Hem de concloure, doncs, que en
el cas del recurs ha d'aplicar-se a favor de la néta del fideïcomitent la
conjectura de considerar que va ser cridada com a hereva fideïcomissària pel
seu avi, per tal d'evitar que els béns sortissin de la branca familiar del
fideïcomitent; ja sigui perquè segons el dret anterior a la Compilació, que
és el cridat a regular aquests aspectos de la substitució fideïcomissària
que ha originat el litigi, s'admetia una crida general a favor dels néts per
evitar la frustració de les finalitats que persegueix el fideïcomís familiar
català o, fins i tot si s'admet que la conjectura sols tenia un cert suport
legal en el cas d'haver cridat el causant com a darrer
fideïcomissari una persona que no fos un fill, no seria un obstacle per
admetre una altra conjectura a favor de la néta, o la mateixa conjectura amb
un abast més ampli, si tenia un suport amb la voluntat del testador i amb
les finalitats que volia assolir amb la seva disposició testamentària. Ja
que el criteri restrictiu que es deriva de l'article 175 de la Compilació i
de l'article 198 del Codi de successions de no admetre altres crides a favor
dels fills posats en condició que no siguin les “per excepció" que esmenten,
no és aplicable a les successions
que es regeixen per uns criteris favorables a admetre totes les conjectures
que es puguin derivar de la voluntat probable del testador. Hem d'entendre,
doncs, que s'ha de revocar la sentència recorreguda, atès que ha donat a la
clàusula testamentària un sentit que no s'adiu amb el que es deriva de la
doctrina i jurisprudencia tradicionals en matèria de substitucions
fideïcomissàries. I sense que això suposi desconèixer el criteri reiterat
que la interpretació de les disposicions testamentàries és una qüestió
reservada a l'organisme jurisdiccional
a quo,
que sols és revisable en cassació si la interpretació donada per la Sala
d'instància és clarament errònia. Evidentment aquest qualificatiu no es pot
donar a la sentència d'apel·lació, que aporta uns arguments perfectament
raonables a favor de la seva tesi. Però en relació amb les qüestions que
s'han suscitat en el litigi, plana per damunt d'un problema d'interpretació
de la voluntat del testador el sentit i abast que s'ha de donar a una de les
conjectures que s'admeten en relació amb els fills posats en condició, que
per raó del seu arrelament tenen la condició de regla consuetudinària o
doctrinal i, per tant, un cert valor normatiu, que dóna la posibilitat que
puguin ser objecte de recurs de cassació si es creu que no s'han aplicat de
forma escaient.
Setè.
L'estimació del motiu primer
del recurs determina la innecessarietat d'examinar els altres motius del
recurs, atès que persegueixen la mateixa finalitat, encara que des d'unes
altes perspectives.
Vuitè.
L'estimació del recurs
determina que no s'ha de fer una condemna expressa en costes en el recurs de
cassació, segons estableix l'article 1715.2 de la Llei d'enjudiciament
civil.
I pel que fa a les costes que
s'han originat en la primera i en la segona instància, ateses les
peculiaritats que presenten les qüestions que han estat objecte del litigi
i la disconformitat entre ambdues sentències, es considera adient no fer
condemnatori sobre costes en les instàncies inferiors, segons preveuen els
articles 523.II i 710II de la Llei processal civil, i no escau fer cap
pronunciament sobre el dipòsit per no haver-se constituït.
En nom del rei i per
l'autoritat que ens ha conferit el poble espanyol,
DECIDIM
Que acollim el recurs de
cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Antoni Maria
Anzizu i Furest, que actua en nom i representació de la senyora X; cassem i anul·lem la sentència reconeguda i amb estimació de la demanda
i subsegüent desestimació de la reconvenció, declarem que l'agent senyora Y és hereva fideïcomissària del senyor
Z4 per la
seva condició de filla de l'hereu fideïcomissari premort a l'hereu
fiduciari; sense fer una condemna expressa en costes en el recurs de
cassació ni en la primera ni en la segona instància i sense que s'escaigui
fer cap pronunciament sobre el dipòsit.
S'ha de lliurar la
certificació.
|
|
