| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 25
de gener de 2001 núm. 5/2001(Sala Civil i Penal)
Antecedents de fet
Fonaments
de dret
Part
dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen
al marge, ha vist aquest recurs de cassació contra la sentència dictada en
grau d'apel·lació per la Secció Quinzena de l'Audiència Provincial de
Barcelona com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor
quantia núm. 98/95 seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de
Badalona, recurs que va ser interposat pel Sr. X, representat per
la procuradora Sra. Elena Lleal Barriga i defensat pel lletrat Sr. Modesto Sala Sebastià, i en
què han estat part contra la qual es recorre el Sr. Y i el Sr. Y2, representats pel procurador Sr. Jesús Millan Lleopart i defensats pel
lletrat Sr. José Mª. Pou de Avilés.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora dels tribunals
Sra. Elena Lleal Barriga, que actua en nom i representació del Sr. X, va formular una demanda de judici declaratiu de menor quantia núm.
98/95 del Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Badalona. Previs els tràmits
legals, l'indicat Jutjat va dictar una sentència amb data 31 de juny de 96,
la part dispositiva de la qual diu: "FALLO: Que estimando parcialmente la
demanda interpuesta por el procurador Sr. Millán Lleopart, en nombre y
representación de Don Y Y Don Y2 y contra Don X, representado por el
procurador Sr. García Martínez, y desestimando la reconvención interpuesta
por Don X contra Don Y. y Don Y2.
“1º. Debo declarar y declaro:
A) que el documento autógrafo
de disposición de bienes suscrito por Doña Z, protocolizado en
fecha 23 de Septiembre de 1994, es nulo por falta del requisito de la
expresión del año de otorgamiento.
B) que la sucesión de D.ª
Z se rige por el testamento notarial abierto de fecha 16 de
abril de 1964, el cual debe ser interpretado en el sentido de entender que
la voluntad de la testadora fue la de excluir el derecho de acrecer y llamar
como herederos en sustitución de su hija Z2, premuerta, a sus hijos D. Y2 y Don
Y y en consecuencia que estos tienen derecho a
recibir por partes iguales los bienes que fueron dispuestos a favor de su
madre en el citado testamento.
C) Que en todo caso Don Y2
y Don Y ostentan la condición de legitimarios. “2º. Además debo
condenar y condeno al demandado Don X a entregar a Don Y y
Don Y2 todos y cada uno de los bienes que en el testamento
notarial abierto fueron dispuestos a favor de su madre doña Z2, así
como la mitad de cualesquiera otros que tenga en su poder pertenecientes al
caudal relicto por Doña Z, sus frutos, intereses percibidos y
los podidos percibir desde el fallecimiento de la causante, debiendo dejar
libres vacuas y expeditas y a disposición de los actores las fincas,
cancelando los asientos practicados en el
Registro que sean contradictorios y a rendir cuenta detallada y justificada
de los ingresos y gastos realizados por la administración de los bienes
relictos desde la fecha del fallecimiento de la causante. “Desestimando las
restantes peticiones así como la acción reconvencional y sin hacer expresa
condena en costas ni de la demanda principal ni de la reconvencional a
ningunas de la partes".
Segon.
Contra aquesta Sentència el Sr.
X va interposar recurs d'apel·lació, el qual va ser admès, i la
secció Quinzena de l'Audiència Provincial de Barcelona en data 15 de juliol
de 1999 va dictar sentència amb la següent part dispositiva : "DEDICIM:
Desestimar el recurs d'apel·lació interposat pel Sr. X contra la
sentència dictada per la titular del Jutjat de 1a. Instància i Instrucció
núm. 2 de Badalona de 31 de juliol de 1996 en el procediment del qual
deriven aquestes actuacions, i confirmar aquesta resolució amb imposició de
les costes que en deriven a l'apel·lant."
Tercer.
Contra la sentència anterior la
procuradora Sra. Elena Lleal Barriga, en representació del Sr. X.,
va formular recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents: 1r.
A l'empara de l’art. 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil en violar l'art.
675 del C.c., aplicable per no estar vigent l'art. 110 del Codi de
successions al febrer de 1991. 2n. A l'empara de l'art. 1692.4 de la Llei
d'enjudiciament civil en violar la decisió de l'art.
675 del C.c. i
l'art. 110 del Codi de
successions. 3r. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil
en violar la decisió de l'art. 675 del C.c., l'art. 110 del Codi de
succecions, si s'entengués aplicable. 4t. A l'empara del núm. 4 de l'art.
1692 de la Llei d'enjudiciament civil en violar la decissió de l'art. 1255
del Codi civil i següents , a mé a més
dels art. 1214,
1249 i 693.2 del mateix text.
5è. A l'empara del núm. 4 de
l'art. 21692 de la Llei d'enjudiciament civil per aplicació indeguda de
l'art. 155 de la Compilació de dret civil de Catalunya.
Quart.
Una vegada admès el recurs, es
va evacuar el tràmit d'impugnació i es va assenyalar l'audiència del
proppassat dia 18 d'aquest mes, per a la votació i decisió, la qual va tenir
lloc.
Ha estat ponent l'Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
Les qüestions que s'han de resoldre en el recurs de cassació, tenen el seu
origen en els fets següents:
A) La senyora Z
va otorgar testament notarial obert el dia 16 d'abril de 1964, en el qual
legava l'usdefruit de l'herència al seu marit senyor Z3, ordenava
un llegat d'aliments a favor de la seva germana senyora Z4. a càrrec de
la filla de la testadora senyora Z2., ordenava un llegat a favor de
qualsevol persona amb dret a llegítima sobre la seva herència i instituïa
hereus els seus fills senyors X i Z2, i a la vegada feia una
partició parcial de la seva herència entre els cohereus.
B) La filla senyora Z2 va morir el dia 11 de juliol de 1969 i va deixar dos fills, els senyors
Y. i Y2., que van ser declarats hereus intestats de la seva
mare i que després han estat part agent en el litigi.
C) El marit de la testadora va
morir el dia 23 de febrer de 1990, la legatària senyora Z4. va morir el dia 2 de febrer de 1989 i la testadora va morir el dia 11 de febrer de 1991.
D) Apareix a les actuacions un
document manuscrit totalment per la testadora de data 5 de setembre, però
sense indicació de l'any, en el qual manifesta la seva voluntat d'atorgar
testament, i ordena unes disposiciones a títol particular a favor del seu
fill, i dels seus néts, es remet al testament notarial abans esmentat en la
part que feia referència a la distribució que havia fet entre els seus fills
de les finques propietat de la testadora que es troben a L. i les
llibretes d'estalvi. Aquest document va ser redactat amb posterioritat al
testament notarial de 1964 i després de
la mort de la filla de la testadora, i segons resulta de les actuacions el
va lliurar en vida i dins d'un sobre tancat al seu nét senyor Y
E) El jutjat de primera
Instància número 3 de Badalona va dictar una interlocutòria, el dia 21 de
gener de 1994, que ordenava protocol·litzar un document com a testament
hològraf de la senyora Z, i així es va fer el dia 23 de
setembre de 1994.
F) Resulta també de les
actuacions que el dia 29 d'octubre de 1991 el senyor X va
atorgar una escriptura pública d'acceptació i manifestació de les herències
paterna i materna, en la qual s'adjudicava els béns i drets que integraven
els esmentats patrimonis.
G) Sobre la base de tots aquests fets els senyors
Y2 i Y van interpolar una demanda contra el seu oncle
senyor X, en la qual interessaven que al seu dia es dictés
sentència que declarés la validesa i eficàcia com a codicil hològraf del
document manuscrit per la senyora Z, que va ser protocol·litzat el dia 23 de setembre de 1994;
amb caràcter subsidiàri interessaven que es declarés que en el document de
referència la causant havia ordenat uns llegats o, en defecte d’aquests,
unes donacions per causa de mort; en qualsevol cas interessaven que es
declarés que el document hològraf complementava el testament notarial de
l'any 1964, que es mantenia vigent en la part que no fos contradictòria amb
el document posterior; el testament de l'any 1964 s'ha d'interpretar i
integrar en el sentit que els néts van ser nomenats substituts vulgars
tàcits de la seva mare premorta a la testadora; amb la
conseqüència que la successió de la senyora Z es regeix en
primer lloc pel document hològraf protocol·litzat l'any 1994 i en allò que
no preveu el document i que no sigui incompatible pel testament notarial,
que ha de ser interpretat i integrat en el sentit esmentat; que les
disposicions de béns ordenades en el document hològraf a favor dels néts
senyors Y i Y2 a favor de la filla senyora Z2 en el testament notarial de l'any 1964, atribueixen la propietat dels béns
esmentats als benefi ciaris de les disposicions testamentàries; i amb
caràcter subsidiari interessava la part agent, i per al cas de considerar-se
nul el document autògraf, que es declarés que encara que no apareix en el
testament notarial de l'any 1964 la subtitució vulgar a favor dels fills de
la senyora Marta, la voluntat de la testadora va ser la d'ordenar una
substitució vulgar a favor dels néts, fills de la filla premorta; que en
qualsevol cas els néts tenen la condició de legitimaris de l'herència de la
seva àvia materna; i que es condemnés el defenent a lliurar als agents els
béns disposats a favor seu en el document autògraf i els disposats en el
testament notarial a favor de la filla premorta i la meitat dels altres béns
que formessin part del patrimoni de la testadora, amb els seus fruits i
rendes; a indemnitzar el valor dels béns hereditaris dels quals hagués disposat a favor de
terceres persones; amb carácter subsidiari, que es condemnés el defenent a
lliurar als defenents els béns que la testadora va atribuir a la filla
premorta en el testament notarial de 1964 i la meitat dels altres béns que
formessin part del seu patrimoni; amb els seus fruits i rendes; en qualsevol
cas que s'ordenés al defenent rendir comptes de la seva gestió; i per al cas
de declarar-se que els agents sols tenien la condició de legitimaris, que es
condemnés el defenent a pagar els seus drets legitimaris, que s'haurien de
calcular segons les normes establertes per la Compilació del dret civil de
Catalunya i que es fixarien segons les valoracions que es
fessin en el període de proves o en el tràmit d'execució de sentència, amb
els seus interessos legals meritats des de la mort de la testadora i amb
imposició de costes al defenent.
H) En l'escrit de contesta a la
demanda el defenent va interessar la nul·litat de la interlocutòria de 21 de
gener de 1994, que ordenava protocol·litzar el document autògraf de la
testadora com a testament hològraf; que la successió de la senyora Z es regeix únicament pel testament notarial que va atorgar l'any
1964, que s'ha d'interpretar en el sentit que no conté una substitució
vulgar a favor dels néts, i la invalidesa del document autògraf com a
codicil i, per al cas de decretar-se’n la validesa, que en cap cas pot
obligar a lliurar els llegats i
l'abonament de fruits, rendes o interessos anteriors a la reclamació
judicial; que es declarés el dret dels agents a percebre la llegítima que
els correspongui, amb reserva del dret de l'agent a pagar-li amb diners, amb
els seus interessos legals, des de la interposició de la demanda i que es
desestimessin les altres pretensions de la part agent; i formulava a
l’ensems una demanda reconvencional, en la qual interessava que es declarés
la nul·litat de la interlocutòria de 21 de gener de 1994, que ordenava
protocol·litzar el document autògraf de la testadora com a
testament hològraf.
I) El Jutjat de Primera
Instància número 2 de Badalona va dictar sentència que desestimava la
reconvenció i estimava parcialment la demanda, la part dispositiva de la
qual declara la nul·litat del document autògraf de la testadora per manca
del requisit de l'expressió de l'any de l'atorgament; que la successió de la
testadora es regeix pel testament notarial que va atorgar l'any 1964, que
s'ha d'interpretar en el sentit que la voluntat de la testadora va ser la
d'excloure el dret d'acréixer entre els cohereus i cridar com a hereus en
substitució de la filla premorta els seus fills, néts de la testadora; que
en qualsevol cas els néts tenen la condició de legitimaris en l'herència de
la seva àvia; i finalment condemnava el defenent a lliurar als agents els
béns que la testadora havia disposat a favor de la filla premorta, així com
la meitat dels altres béns que formessin part del seu patrimoni, amb els
seus fruits i rendes a comptar des de la seva mort, a rendir comptes de
l'administració dels béns hereditaris des de la mort de la testadora sense
fer una condemna expressa en costes.
J) El defenent i reconvenient
va interposar recurs d'apel·lació contra aquesta sentència, que va ser
desestimat per la Sentència de la Secció Quinzena de l'Audiència Provincial
de Barcelona de 15 de juliol de 1999, objecte del recurs de cassació que ha
interposat la part defenent i reconvenient.
Segon.
Atesa la clara i estreta
interrelació que existeix entre els motius de cassació primer i cinquè,
escau examinar-los a la vegada. El motiu primer del recurs, que es fonamenta
en l'article 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de
l'article 675 del Codi civil i jurisprudència que esmenta en relació amb la
interpretació de les disposicions testamentàries, si la voluntat del
testador apareix clara, en el qual cas la disposició testamentària s’ha
d'interpretar segons el sentit literal de les paraules emprades pel
testador; i afegeix, la mateixa part recurrent, que en el testament notarial
que va atorgar la testadora l'any 1964, no es va ordenar cap substitució
vulgar a favor dels descendents de la seva filla per al cas de premoriència,
i per tant no és procedent interpretar la seva voluntat en el sentit de
voler ordenar una substitució vulgar tàcita a favor de la descendència de la
filla premorta. I en el motiu cinquè del recurs, que es fonamenta igualment
en l'article 1962.4 de la Llei processal civil, al·lega aplicació indeguda
de l'article 155 de la Compilació del dret civil de Catalunya, l'apartat
primer del qual estableix que "la substitució vulgar podrà ésser expressa o
tàcita", i en el cas que origina el recurs al·lega la part recurrent que no
es pot entendre que la voluntat tàcita de la testadora fos ordenar una
substitució vulgar a favor dels néts de la testadora per al cas de premorir
la filla, ja que els néts no apareixen esmentats en el testament i la
testadora coneixia la seva existència, atès que, com resulta de les
actuacions, els néts van néixer amb anterioritat a l'atorgament del
testament notarial obert l'any 1964.
Aquestes al·legacions s'adrecen
enfront del fonament de dret quart de la sentència d'apel·lació, en el qual
la Sala d'instància es remet al reiterat criteri jurisprudencial segons el
qual, en les qüestions que fan referència a la interpretació de les
disposicions testamentàries, la voluntat del testador preval sobre la
literalitat del document, ja que en definitiva és la seva voluntat la que
governa la successió. I per tal d'esbrinar-la, no és necessari ni suficient
limitar- se als termes del mateix testament, atès que la jurisprudència
reconeix bel·ligerància als anomenants
elements extrínsecs
del testament per tal de
conèixer allò que realment volia el testador.
D’acord amb aquests raonaments
la sentència d'apel·lació estableix que, en atenció a l'edat dels fills quan
va atorgar la seva disposició testamentària l'any 1964, res feia preveure
que cap d'ells premorís a la testadora, motiu pel qual no va incloure cap
substitució vulgar en la seva disposició testamentària; si bé afegeix que
aquesta manca de previsió no permet arribar a la conclusió que la voluntat
de la testadora fos que la part que deixava a la seva filla acreixés la del
seu fill, ans al contrari.
Aquesta asseveració la
fonamenta la sentència d'apel·lació en el raonament encertat que apareix a
la sentència de primera instància, motiu pel qual sembla obligat referir-se
a l'argumentació de la sentència de primera instància, sense que això
impliqui desconèixer que el recurs de cassació procedeix contra la sentència
d'apel·lació i no contra la sentència de primera instància, ja que en aquest
cas el raonament inicial també forma part de la sentència d'apel·lació. I la
sentència de primera instància precisa en aquest punt que la disposició
testamentària no estableix cap subtitució vulgar a favor dels hereus
premorts, i per això es discuteix si la voluntat de la testadora
era excloure el dret d'acréixer en el cas del litigi i establir una
substitució vulgar tàcita a favor dels descendents de la filla premorta,
dubte que soluciona en sentit afirmatiu.
Tercer.
L'eventual confluència dels
efectes que es deriven de la substitució vulgar i del dret d'acréixer en el
cas que origina el recurs, fa aconsellable establir unes precisions
inicials. Que solucionava de forma clara l'article 265.III de la Compilació
del dret civil de Catalunya (aplicable al cas del litigi en atenció a la
data de la mort de la testadora), en el sentit que no és procedent el dret
d'acréixer si el testador ha nomenat un substitut vulgar, que efectivament
arriba a ser hereu. Per tant, si la testadora hagués ordenat una subtitució
vulgar, seria totalment correcta la sentència recorreguda.
Així i tot, la sentència de
primera instància, amb uns raonaments que la sentència d'apel ·lació admet
de forma total, considera que la intenció de la testadora va ser excloure el
dret d'acréixer en la seva successió, per la via d'ordenar una substitució
vulgar tàcita a favor de la descendència de la filla premorta, argumentació
que fonamenta en l'admissió del dret de la presentació successòria a favor
de la línia recta descendent en la successió intestada i en la llegítima.
Aquesta afirmació és indiscutible, com també és indiscutible que aquesta
anomenada
subtitució dels fills premorts pels seus descendents,
en el dret successori català sols opera en el supòsits de successió
intestada i de llegítima, i si amb referència a la successió testamentària
no s'estableix la mateixa prevenció és perquè la llei no considera escaient
establir un dret de representació a favor de la descendència del fill
premort, ja que en els supòsits de successió testamentària el nostre
legislador parteix de la tesi que la descendencia del fill premort sols
arriba a succeir si el causant de la successió ha tingut la precaució
d'inserir una substitució vulgar en la seva disposició testamentària. A
diferència, per exemple, d'allò que preveu l'article 141 de la Compilació
del dret civil d'Aragó, que preveu la susbtitució legal de l'hereu
testamentari que no arriba a succeir per la seva descendència; o d'allò que
preveu la llei 309.II de la Compilació foral de Navarra, que estableix de
forma expressa el dret de representació en els casos de successió
testamentària a favor de la línia recta descendent.
D'aquestes consideracions se'n
deriva que el fet d'admetre's el dret de representació successòria en els
casos de successió intestada o de llegiíima, i a manca de disposició
expressa per part del legislador (com és el cas dels ordenaments civils
aragonés o navarrés), el dret successori català no és favorable a establir
una solució semblant a favor de la descendencia en els casos de successió
testamentària. Com resulta també de l'article 114.I de la Compilació del
dret civil de Catalunya, que en els casos d'institució hereditària a favor
dels fills, si aquests són cridats nominativament a succeir, cal entendre
que la voluntat del testador no és favorable a incloure en la crida els
descendents dels fills premorts. I no hem d'oblidar que en el cas del
litigi, els fills estan cridats a succeir nominativament.
Quart.
Fins aquí hem de concloure que
el testament de l'any 1964 no estableix una subtitució vulgar a favor de la
descendència de la filla premorta. També hem de concloure que per als
supòsits de vocació testamentària, el dret successori català no estableix
una subtitució vulgar a favor de la descendència del fill premort, ni el que
podria ser el seu equivalent, és a dir, un dret de representació
successòria. Hem de veure, doncs, si s'ha d'admetre en el cas del recurs una
subtitució vulgar tàcita a favor de la descendència de la filla premorta. Ho
ha resolt en sentit afirmatiu la sentència recorreguda sobre la base de
l'article 155.I de la Compilació del dret civil de Catalunya, segons el qual
"la substitució vulgar podrà ésser expressa o tàcita". Prevenció que s'ha de
relacionar amb l'apartat tercer del mateix precepte, que considera
establerta una subtitució vulgar tàcita quan el testador ordena de forma
expressa una subtitució fideïcomissària o una substitució vulgar. Si ens
atenem a la lletra de la llei, hauríem d'entendre que aquests són els casos
de substitució vulgar tàcita que admet el dret successori català, encara que
d'acord amb una apreciació més acurada seria més correcte parlar aquí d'unes
substitucions vulgars implícites. En el sentit que quan el testador ordena una subtitució
fideïcomissària o institució successiva d'hereu, implícitament vol també que
si l'instituït en primer lloc no arriba a succeir, l'hereu successiu o
fideïcomissari pot arribar a succeir en defecte de l'instituït en lloc
preferent per la via d'una substitució vulgar; o també que si el testador ha
ordenat una substitució per al cas que l'instituït arribi a succeir i mori
abans d'arribar a la pubertat, el precepte considera implícita en aquesta
substitució pupil·lar la vulgar per al cas que l'instituït en primer lloc no
arribi efectivament a succeir.
En qualsevol d'aquests casos,
doncs, ens trobem davant d'un supòsit d'haver ordenat el causant de la
successió una determinada substitució hereditària i per raons d'oportunitat,
però en qualsevol cas perfectament atendibles o raonables, el legislador
considera que una substitució hereditària concreta porta implícita o, en
paraules de l'article 155, tàcita, una altra modalitat de les substitucions
hereditàries. Però el problema que planteja el recurs no és realment aquest,
sinó el de si, a manca de qualsevol substitució hereditària, es pot entendre
que s'ha ordenat de forma tàcita una substitució vulgar a favor de la
descendència de la filla premorta que permeti
excloure el dret d'acréixer. La tesi afirmativa es fonamenta en la sentència
recorreguda, reconeixent eficàcia al document autògraf que va escriure la
testadora amb posterioritat al testament notarial de l'any 1964, que
considera un element extrínsec escaient per tal de reconstruir la voluntat
real de la testadora.
En aquest punt hem de recordar
que les sentències recaigudes en les instàncies inferiors han decretat la
nul·litat d'aquesta disposició testamentària hològrafa, d’acord amb el
requisit formal de la manca de la data completa del seu atorgament,
pronunciament que ha esdevingut ferm. La remissió que fa la sentència 'apel·lació
a les consideracions encertades de la sentència de primera instància, amb la
finalitat de no repetir-les, donen a entendre que s'accepta que una
disposició successòria nul·la per defectes de forma, pot complir de totes
formes la finalitat de constituir un element extrínsec per tal de conèixer
la voluntat real de la testadora, que és també el criteri que apareix en el
dictamen que obra a les actuacions, al qual fa una referència expressa el
fonament de dret cinquè de la sentència de primera instància. No és
necessari en aquest cas examinar amb detall el problema.
És suficient en aquest punt
recordar, i en això estan d'acord les parts litigants i la sentència
recorreguda, que el document autògraf és nul com a testament hològraf no per
raons formals (la manca d'expressió completa de la data de l'atorgament),
sinó també per raons de fons, ja que el document no conté constitució
d'hereu, requisit necessari per a la validesa del testament en el dret
general de Catalunya, segons els articles 109 i 242.I de la seva Compilació,
sens perjudici que pogués tenir eficàcia com a codicil segons l'article 106
del mateix text compilat, encara que en el cas que ara s'ha de resoldre
tampoc valdria com a codicil per manca del requisit formal en relació amb la
data del seu atorgament, atès que segons l'article 105.II, el codicil
exigeix els mateixos requisits de forma que la llei estableix per als
testaments.
De totes formes, el fet que el
document autògraf no pugui valer com a testament per defectes intrínsecs,
com és la manca d'institució d'hereu, té en el cas del litigi un efecte
fonamental.
Ja que fins i tot si admetem
que en el document autògraf nul per defectes de forma la voluntat de la
testadora va ser ordenar una subtitució vulgar tàcita a favor de la
descendencia de la filla premorta, ens trobaríem davant d'una substitució
vulgar tàcita d'hereu orde nada en codicil, amb clara contravenció de
l'article 105.I de la legislació del dret civil de Catalunya, segons el qual
en codicil no es pot establir una subtitució hereditària, llevat la
fideïcomissària i la preventiva de residu. Per tant, si a l'hereu, o en
aquest cas a una cohereva, es manté la tesi d'haver-se
ordenat una substitució vulgar a favor de la seva descendència, es tractaria
d'un substitut vulgar cridat com a cohereu, i de la mateixa manera que no es
pot instituir hereu en codicil segons l'article 105.I esmentat, tampoc es
pot nomenar substitut vulgar un hereu o un cohereu en codicil, atès que
l'exclusió de la institució d'hereu s'ha de fer extensiva a tot el que fa
referència directa a la institució, com és el nomenament d'un substitut
vulgar, ja que segons el Digest 28,6,1 pr, els hereus poden ser instituïts
en primer lloc o substituts en segon o tercer lloc, és a dir, instituïts en
forma subsidiària. Altra cosa seria que s'ordenés en codicil una substitució
vulgar en relació amb un llegat, la validesa de la qual no es discutiria
d’acord amb la disposició de l'article 105 del text compilat, però no
oblidem que el supòsit del recurs no és precisament aquest, sinó el de voler
conferir validesa a una substitució vulgar d'hereu, o de cohereu, en
codicil, en contravenció clara de l'article 105 de la Compilació del dret
civil de Catalunya.
Cinquè.
Tots aquests raoaments porten a
concloure que s'ha de revocar la sentència recorreguda i a decretar que la
successió de la senyora Z es regeix exclusivament pel
testament notarial obert que va atorgar el dia 16 d'abril de 1964, en el
qual no va ordenar una substitució vulgar tàcita a favor dels descendents de
la filla premorta a la testadora; i es confirmen els pronunciaments de la
sentència recorreguda que fan referència a la nul·litat del document
autògraf protocol·litzat el dia 23 de setembre de 1994 per manca del
requisit de l'expressió de la data del seu atorgament i al dret dels agents
senyors Y i Y2 a reclamar els seus drets de llegítima
materna. En conseqüència s'han de desestimar les pretensions A i B de la
pètita de la demanda i estimar la pretensió C del mateix escrit, referent a
la condició de legitimació dels agents i a percebre els seus dret de
llegítima materna.
Sisè.
L'estimació del primer motiu de
cassació, en relació amb el motiu cinquè, determina la innecessarietat
d'examinar els motius de cassació segon, tercer i quart, per la seva
condició de subsidiaris del motiu primer.
Setè.
L'estimació de la darrera
petició de l'escrit de demanda en relació amb els drets legitimaris dels
agents, determina que com a conseqüència de l'anomenat
efecte positiu de
jurisdicció, aquesta
Sala ha de resoldre les qüestions que fan referència als drets legitimaris
dels agents, néts de la testadora.
Hem de precisar, inicialment,
que la part defenent, en el seu escrit de contesta a la demanda, reconeix de
forma explícita el dret dels agents a percebre els seus drets legitimaris.
Prenent com a base aquesta
conformitat interessa fer, per ara, les precisions següents:
A) Els néts, fills de la filla
premorta de la testadora, no han estat preterits en el testament de la seva
àvia materna, atès que en el testament notarial obert de l'any 1964 la
testadora va ordenar un llegat a favor de qualsevol persona que acredités un
dret de llegítima sobre la seva herència.
B) Els agents senyors Y2 i Y tenen la condició de legitimaris en representació de la seva
mare, premorta a la testadora, segons l'article 124.II de la Compilació del
dret civil de Catalunya.
C) Correspon als agents senyor
Y2 i Y la meitat de la llegítima que grava l'herència de la
seva àvia materna senyora Z, atès que el seu hereu senyor X és fill de la testadora i, per tant, fa nombre per determinar
la llegítima individual per la seva condició de legitimari, segons estableix
l'article 129.2 de la Compilació del dret civil de Catalunya.
D) Els dret dels agents a
percebre els seus drets de llegítima materna es deriva de l'anomenat
llegat simple de
llegítima que es va
ordenar en el testament de la seva àvia atorgat l'any 1964, amb la
conseqüència que en aquest cas l'hereu senyor X gaudeix de la
facultat de poder pagar les llegítimes en diners o en béns hereditaris,
d'acord amb les prevencions que estableix l'article 134 de la Compilació del
dret civil de Catalunya, en relació amb els seus articles 135 i 136.
E) Per tal de determinar
l'import global de la llegítima que grava l'herència de la senyora Z, a manca d'acord entre els interessats, s'hauran de practicar en
període d'execució les proves escaients amb la finalitat de determinar els
béns que s'han de prendre en consideració per a la computació legitimària i
per a determinar el valor dels béns computables, d'acord amb les prevencions
que estableix l'article 127 de la Compilació del dret civil de Catalunya.
F) En l'escrit de demanda la
part agent reclama, amb caràcter subsidiari, per al cas que es declari que
sols té dret a reclamar la llegítima, que es condemni també el defenent a
pagar els seus interessos a comptar des de la mort de la testadora; mentre
que la part defenent al·lega que sols ha de pagar interessos de la llegítima
a comptar des de la interposició de la demanda, ja que va oferir
repetidament pagar la llegítima i els legitimaris mai van acceptar les seves
ofertes de pagament. En relació amb aquest punt de la qüestió litigiosa s'ha
d'afirmar que no apareix a les actuacions cap prova mínimament convincent
que acrediti aquestes ofertes de pagament fetes d'acord amb les prevencions
legals. Cal afegir, encara, que segons l'article 137.II de la Compilació del
dret civil de Catalunya, a manca de disposició en contra del causant, que en
aquest cas no existeix, la llegítima merita interessos des de la mort del
causant; en conseqüència, una oferta de pagament feta després que el deute
hagi començat a meritar interessos no exclou l'obligació de seguir pagant
interessos segons la doctrina del
ius commune
que informa la tradició
jurídica catalana, amb la conseqüència que, no havent-se realitzat la
consignació del deute com a substitutiu eficaç del pagament, s'ha de
condemnar el defenent, i ara part recurrent, a pagar els interessos de la
llegítima a comptar des de la mort de la testadora.
Vuitè.
L'estimació del recurs de
cassació determina que no és procedent una condemna expressa en costes en
aquest recurs extraordinari, segons preveu l'article 1715.2 de la Llei
d'enjudiciament civil.
I pel que fa a les costes que
s'han ocasionat en la primera i en la segona instància, atès que la
sentència dictada per aquesta Sala determina la modificació parcial
d'ambdues resolucions totalment conformes i l'estimació en part de les
pretensions de la part agent, es considera adient no fer cap pronunciament
condemnatori sobre costes en les instàncies inferiors, segons estableixen
els articles 523.II i 710.II de la Llei processal civil; i s'ha de retornar
a la part recurrent el dipòsit que al seu moment va constituir segons
l'article 1715.3 de la mateixa Llei.
En nom del rei i en virtut de
l'autoritat que ens ha conferit el poble espanyol,
DECIDIM
Que acollim el recurs de
cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora Elena Lleal
i Barriga, la qual actua en nom i representació del senyor X;
cassem i anul·lem la sentència recorreguda que va dictar la Secció Quinzena
de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 15 de juliol de 1999, i amb
anul·lació també de la sentència de primera instància en els termes que tot
seguit direm, declarem que la successió de la senyora Z es
regeix exclusivament pel testament que va atorgar el dia 16 d'abril de 1964,
en el qual no va ordenar cap substitució vulgar a favor dels desdendents de
la filla premorta a la testadora; ratifiquem els pronunciaments ferms de la
sentència recorreguda que fan referència a la desestimació de la demanda
reconvencional i declaració de nul·litat del document hològraf
protocol·litzat el dia 23 de setembre de 1994; declarem el dret dels agents
a reclamar els seus drets de llegítima materna en representació de la seva
mare premorta d'acord amb les prevencions que estableix el fonament de dret
setè d'aquesta resolució, amb els seus interessos legals a comptar des de la
mort de la testadora, i condemnem l'agent al seu pagament; sense fer una
condemna expressa en costes en el recurs de cassació ni de la primera ni de
la segona instància, i decretem, finalment, que s'ha de retornar a la part
recurrent el dipòsit que al seu moment va constituir.
S'ha de lliurar la certificació
corresponent al president del tribunal esmentat i s'han de retornar les
actuacions i el rotllo que va trametre. Doneu la publicació establerta
legament a la present.
Aquesta és la nostra sentència,
que pronunciem, manem i signem.
|
|
