Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 25 de gener de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 25 de gener de 2001 núm. 5/2001(Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen al marge, ha vist aquest recurs de cassació contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció Quinzena de l'Audiència Provincial de Barcelona com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 98/95 seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Badalona, recurs que va ser interposat pel Sr. X, representat per la procuradora Sra. Elena Lleal Barriga i defensat pel lletrat Sr. Modesto Sala Sebastià, i en què han estat part contra la qual es recorre el Sr. Y i el Sr. Y2, representats pel procurador Sr. Jesús Millan Lleopart i defensats pel lletrat Sr. José Mª. Pou de Avilés.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora dels tribunals Sra. Elena Lleal Barriga, que actua en nom i representació del Sr. X, va formular una demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 98/95 del Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Badalona. Previs els tràmits legals, l'indicat Jutjat va dictar una sentència amb data 31 de juny de 96, la part dispositiva de la qual diu: "FALLO: Que estimando parcialmente la demanda interpuesta por el procurador Sr. Millán Lleopart, en nombre y representación de Don Y Y Don Y2 y contra Don X, representado por el procurador Sr. García Martínez, y desestimando la reconvención interpuesta por Don X contra Don Y. y Don Y2.

“1º. Debo declarar y declaro:

A) que el documento autógrafo de disposición de bienes suscrito por Doña Z, protocolizado en fecha 23 de Septiembre de 1994, es nulo por falta del requisito de la expresión del año de otorgamiento.

B) que la sucesión de D.ª Z se rige por el testamento notarial abierto de fecha 16 de abril de 1964, el cual debe ser interpretado en el sentido de entender que la voluntad de la testadora fue la de excluir el derecho de acrecer y llamar como herederos en sustitución de su hija Z2, premuerta, a sus hijos D. Y2 y Don Y y en consecuencia que estos tienen derecho a recibir por partes iguales los bienes que fueron dispuestos a favor de su madre en el citado testamento.

C) Que en todo caso Don Y2 y Don Y ostentan la condición de legitimarios. “2º. Además debo condenar y condeno al demandado Don X a entregar a Don Y y Don Y2 todos y cada uno de los bienes que en el testamento notarial abierto fueron dispuestos a favor de su madre doña Z2, así como la mitad de cualesquiera otros que tenga en su poder pertenecientes al caudal relicto por Doña Z, sus frutos, intereses percibidos y los podidos percibir desde el fallecimiento de la causante, debiendo dejar libres vacuas y expeditas y a disposición de los actores las fincas, cancelando los asientos practicados en el Registro que sean contradictorios y a rendir cuenta detallada y justificada de los ingresos y gastos realizados por la administración de los bienes relictos desde la fecha del fallecimiento de la causante. “Desestimando las restantes peticiones así como la acción reconvencional y sin hacer expresa condena en costas ni de la demanda principal ni de la reconvencional a ningunas de la partes".

Segon. Contra aquesta Sentència el Sr. X va interposar recurs d'apel·lació, el qual va ser admès, i la secció Quinzena de l'Audiència Provincial de Barcelona en data 15 de juliol de 1999 va dictar sentència amb la següent part dispositiva : "DEDICIM: Desestimar el recurs d'apel·lació interposat pel Sr. X contra la sentència dictada per la titular del Jutjat de 1a. Instància i Instrucció núm. 2 de Badalona de 31 de juliol de 1996 en el procediment del qual deriven aquestes actuacions, i confirmar aquesta resolució amb imposició de les costes que en deriven a l'apel·lant."

 Tercer. Contra la sentència anterior la procuradora Sra. Elena Lleal Barriga, en representació del Sr. X., va formular recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents: 1r. A l'empara de l’art. 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil en violar l'art. 675 del C.c., aplicable per no estar vigent l'art. 110 del Codi de successions al febrer de 1991. 2n. A l'empara de l'art. 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil en violar la decisió de l'art. 675 del C.c. i l'art. 110 del Codi de successions. 3r. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil en violar la decisió de l'art. 675 del C.c., l'art. 110 del Codi de succecions, si s'entengués aplicable. 4t. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil en violar la decissió de l'art. 1255 del Codi civil i següents , a mé a més dels art. 1214, 1249 i 693.2 del mateix text. 5è. A l'empara del núm. 4 de l'art. 21692 de la Llei d'enjudiciament civil per aplicació indeguda de l'art. 155 de la Compilació de dret civil de Catalunya.

 

Quart. Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d'impugnació i es va assenyalar l'audiència del proppassat dia 18 d'aquest mes, per a la votació i decisió, la qual va tenir lloc.

Ha estat ponent l'Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Les qüestions que s'han de resoldre en el recurs de cassació, tenen el seu origen en els fets següents:

A) La senyora Z va otorgar testament notarial obert el dia 16 d'abril de 1964, en el qual legava l'usdefruit de l'herència al seu marit senyor Z3, ordenava un llegat d'aliments a favor de la seva germana senyora Z4. a càrrec de la filla de la testadora senyora Z2., ordenava un llegat a favor de qualsevol persona amb dret a llegítima sobre la seva herència i instituïa hereus els seus fills senyors X i Z2, i a la vegada feia una partició parcial de la seva herència entre els cohereus.

B) La filla senyora Z2 va morir el dia 11 de juliol de 1969 i va deixar dos fills, els senyors Y. i Y2., que van ser declarats hereus intestats de la seva mare i que després han estat part agent en el litigi.

C) El marit de la testadora va morir el dia 23 de febrer de 1990, la legatària senyora Z4. va morir el dia 2 de febrer de 1989 i la testadora va morir el dia 11 de febrer de 1991.

D) Apareix a les actuacions un document manuscrit totalment per la testadora de data 5 de setembre, però sense indicació de l'any, en el qual manifesta la seva voluntat d'atorgar testament, i ordena unes disposiciones a títol particular a favor del seu fill, i dels seus néts, es remet al testament notarial abans esmentat en la part que feia referència a la distribució que havia fet entre els seus fills de les finques propietat de la testadora que es troben a L. i les llibretes d'estalvi. Aquest document va ser redactat amb posterioritat al testament notarial de 1964 i després de la mort de la filla de la testadora, i segons resulta de les actuacions el va lliurar en vida i dins d'un sobre tancat al seu nét senyor Y

E) El jutjat de primera Instància número 3 de Badalona va dictar una interlocutòria, el dia 21 de gener de 1994, que ordenava protocol·litzar un document com a testament hològraf de la senyora Z, i així es va fer el dia 23 de setembre de 1994.

F) Resulta també de les actuacions que el dia 29 d'octubre de 1991 el senyor X va atorgar una escriptura pública d'acceptació i manifestació de les herències paterna i materna, en la qual s'adjudicava els béns i drets que integraven els esmentats patrimonis.

G) Sobre la base de tots aquests fets els senyors Y2 i Y van interpolar una demanda contra el seu oncle senyor X, en la qual interessaven que al seu dia es dictés sentència que declarés la validesa i eficàcia com a codicil hològraf del document manuscrit per la senyora Z, que va ser protocol·litzat el dia 23 de setembre de 1994; amb caràcter subsidiàri interessaven que es declarés que en el document de referència la causant havia ordenat uns llegats o, en defecte d’aquests, unes donacions per causa de mort; en qualsevol cas interessaven que es declarés que el document hològraf complementava el testament notarial de l'any 1964, que es mantenia vigent en la part que no fos contradictòria amb el document posterior; el testament de l'any 1964 s'ha d'interpretar i integrar en el sentit que els néts van ser nomenats substituts vulgars tàcits de la seva mare premorta a la testadora; amb la conseqüència que la successió de la senyora Z es regeix en primer lloc pel document hològraf protocol·litzat l'any 1994 i en allò que no preveu el document i que no sigui incompatible pel testament notarial, que ha de ser interpretat i integrat en el sentit esmentat; que les disposicions de béns ordenades en el document hològraf a favor dels néts senyors Y i Y2 a favor de la filla senyora Z2 en el testament notarial de l'any 1964, atribueixen la propietat dels béns esmentats als benefi ciaris de les disposicions testamentàries; i amb caràcter subsidiari interessava la part agent, i per al cas de considerar-se nul el document autògraf, que es declarés que encara que no apareix en el testament notarial de l'any 1964 la subtitució vulgar a favor dels fills de la senyora Marta, la voluntat de la  testadora va ser la d'ordenar una substitució vulgar a favor dels néts, fills de la filla premorta; que en qualsevol cas els néts tenen la condició de legitimaris de l'herència de la seva àvia materna; i que es condemnés el defenent a lliurar als agents els béns disposats a favor seu en el document autògraf i els disposats en el testament notarial a favor de la filla premorta i la meitat dels altres béns que formessin part del patrimoni de la testadora, amb els seus fruits i rendes; a indemnitzar el valor dels béns hereditaris dels quals hagués disposat a favor de terceres persones; amb carácter subsidiari, que es condemnés el defenent a lliurar als defenents els béns que la testadora va atribuir a la filla premorta en el testament notarial de 1964 i la meitat dels altres béns que formessin part del seu patrimoni; amb els seus fruits i rendes; en qualsevol cas que s'ordenés al defenent rendir comptes de la seva gestió; i per al cas de declarar-se que els agents sols tenien la condició de legitimaris, que es condemnés el defenent a pagar els seus drets legitimaris, que s'haurien de calcular segons les normes establertes per la Compilació del dret civil de Catalunya i que es fixarien segons les valoracions que es fessin en el període de proves o en el tràmit d'execució de sentència, amb els seus interessos legals meritats des de la mort de la testadora i amb imposició de costes al defenent.

H) En l'escrit de contesta a la demanda el defenent va interessar la nul·litat de la interlocutòria de 21 de gener de 1994, que ordenava protocol·litzar el document autògraf de la testadora com a testament hològraf; que la successió de la senyora Z es regeix únicament pel testament notarial que va atorgar l'any 1964, que s'ha d'interpretar en el sentit que no conté una substitució vulgar a favor dels néts, i la invalidesa del document autògraf com a codicil i, per al cas de decretar-se’n la validesa, que en cap cas pot obligar a lliurar els llegats i l'abonament de fruits, rendes o interessos anteriors a la reclamació judicial; que es declarés el dret dels agents a percebre la llegítima que els correspongui, amb reserva del dret de l'agent a pagar-li amb diners, amb els seus interessos legals, des de la interposició de la demanda i que es desestimessin les altres pretensions de la part agent; i formulava a l’ensems una demanda reconvencional, en la qual interessava que es declarés la nul·litat de la interlocutòria de 21 de gener de 1994, que ordenava protocol·litzar el document autògraf de la testadora com a testament hològraf.

I) El Jutjat de Primera Instància número 2 de Badalona va dictar sentència que desestimava la reconvenció i estimava parcialment la demanda, la part dispositiva de la qual declara la nul·litat del document autògraf de la testadora per manca del requisit de l'expressió de l'any de l'atorgament; que la successió de la testadora es regeix pel testament notarial que va atorgar l'any 1964, que s'ha d'interpretar en el sentit que la voluntat de la testadora va ser la d'excloure el dret d'acréixer entre els cohereus i cridar com a hereus en substitució de la filla premorta els seus fills, néts de la testadora; que en qualsevol cas els néts tenen la condició de legitimaris en l'herència de la seva àvia; i finalment condemnava el defenent a lliurar als agents els béns que la testadora havia disposat a favor de la filla premorta, així com la meitat dels altres béns que formessin part del seu patrimoni, amb els seus fruits i rendes a comptar des de la seva mort, a rendir comptes de l'administració dels béns hereditaris des de la mort de la testadora sense fer una condemna expressa en costes.

J) El defenent i reconvenient va interposar recurs d'apel·lació contra aquesta sentència, que va ser desestimat per la Sentència de la Secció Quinzena de l'Audiència Provincial de Barcelona de 15 de juliol de 1999, objecte del recurs de cassació que ha interposat la part defenent i reconvenient.

 

Segon. Atesa la clara i estreta interrelació que existeix entre els motius de cassació primer i cinquè, escau examinar-los a la vegada. El motiu primer del recurs, que es fonamenta en l'article 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de l'article 675 del Codi civil i jurisprudència que esmenta en relació amb la interpretació de les disposicions testamentàries, si la voluntat del testador apareix clara, en el qual cas la disposició testamentària s’ha d'interpretar segons el sentit literal de les paraules emprades pel testador; i afegeix, la mateixa part recurrent, que en el testament notarial que va atorgar la testadora l'any 1964, no es va ordenar cap substitució vulgar a favor dels descendents de la seva filla per al cas de premoriència, i per tant no és procedent interpretar la seva voluntat en el sentit de voler ordenar una substitució vulgar tàcita a favor de la descendència de la filla premorta. I en el motiu cinquè del recurs, que es fonamenta igualment en l'article 1962.4 de la Llei processal civil, al·lega aplicació indeguda de l'article 155 de la Compilació del dret civil de Catalunya, l'apartat primer del qual estableix que "la substitució vulgar podrà ésser expressa o tàcita", i en el cas que origina el recurs al·lega la part recurrent que no es pot entendre que la voluntat tàcita de la testadora fos ordenar una substitució vulgar a favor dels néts de la testadora per al cas de premorir la filla, ja que els néts no apareixen esmentats en el testament i la testadora coneixia la seva existència, atès que, com resulta de les actuacions, els néts van néixer amb anterioritat a l'atorgament del testament notarial obert l'any 1964.

Aquestes al·legacions s'adrecen enfront del fonament de dret quart de la sentència d'apel·lació, en el qual la Sala d'instància es remet al reiterat criteri jurisprudencial segons el qual, en les qüestions que fan referència a la interpretació de les disposicions testamentàries, la voluntat del testador preval sobre la literalitat del document, ja que en definitiva és la seva voluntat la que governa la successió. I per tal d'esbrinar-la, no és necessari ni suficient limitar- se als termes del mateix testament, atès que la jurisprudència reconeix bel·ligerància als anomenants elements extrínsecs del testament per tal de conèixer allò que realment volia el testador.

D’acord amb aquests raonaments la sentència d'apel·lació estableix que, en atenció a l'edat dels fills quan va atorgar la seva disposició testamentària l'any 1964, res feia preveure que cap d'ells premorís a la testadora, motiu pel qual no va incloure cap substitució vulgar en la seva disposició testamentària; si bé afegeix que aquesta manca de previsió no permet arribar a la conclusió que la voluntat de la testadora fos que la part que deixava a la seva filla acreixés la del seu fill, ans al contrari.

Aquesta asseveració la fonamenta la sentència d'apel·lació en el raonament encertat que apareix a la sentència de primera instància, motiu pel qual sembla obligat referir-se a l'argumentació de la sentència de primera instància, sense que això impliqui desconèixer que el recurs de cassació procedeix contra la sentència d'apel·lació i no contra la sentència de primera instància, ja que en aquest cas el raonament inicial també forma part de la sentència d'apel·lació. I la sentència de primera instància precisa en aquest punt que la disposició testamentària no estableix cap subtitució vulgar a favor dels hereus premorts, i per això es discuteix si la voluntat de la testadora era excloure el dret d'acréixer en el cas del litigi i establir una substitució vulgar tàcita a favor dels descendents de la filla premorta, dubte que soluciona en sentit afirmatiu.

 

Tercer. L'eventual confluència dels efectes que es deriven de la substitució vulgar i del dret d'acréixer en el cas que origina el recurs, fa aconsellable establir unes precisions inicials. Que solucionava de forma clara l'article 265.III de la Compilació del dret civil de Catalunya (aplicable al cas del litigi en atenció a la data de la mort de la testadora), en el sentit que no és procedent el dret d'acréixer si el testador ha nomenat un substitut vulgar, que efectivament arriba a ser hereu. Per tant, si la testadora hagués ordenat una subtitució vulgar, seria totalment correcta la sentència recorreguda.

Així i tot, la sentència de primera instància, amb uns raonaments que la sentència d'apel ·lació admet de forma total, considera que la intenció de la testadora va ser excloure el dret d'acréixer en la seva successió, per la via d'ordenar una substitució vulgar tàcita a favor de la descendència de la filla premorta, argumentació que fonamenta en l'admissió del dret de la presentació successòria a favor de la línia recta descendent en la successió intestada i en la llegítima. Aquesta afirmació és indiscutible, com també és indiscutible que aquesta anomenada subtitució dels fills premorts pels seus descendents, en el dret successori català sols opera en el supòsits de successió intestada i de llegítima, i si amb referència a la successió testamentària no s'estableix la mateixa prevenció és perquè la llei no considera escaient establir un dret de representació a favor de la descendència del fill premort, ja que en els supòsits de successió testamentària el nostre legislador parteix de la tesi que la descendencia del fill premort sols arriba a succeir si el causant de la successió ha tingut la precaució d'inserir una substitució vulgar en la seva disposició testamentària. A diferència, per exemple, d'allò que preveu l'article 141 de la Compilació del dret civil d'Aragó, que preveu la susbtitució legal de l'hereu testamentari que no arriba a succeir per la seva descendència; o d'allò que preveu la llei 309.II de la Compilació foral de Navarra, que estableix de forma expressa el dret de representació en els casos de successió testamentària a favor de la línia recta descendent.

D'aquestes consideracions se'n deriva que el fet d'admetre's el dret de representació successòria en els casos de successió intestada o de llegiíima, i a manca de disposició expressa per part del legislador (com és el cas dels ordenaments civils aragonés o navarrés), el dret successori català no és favorable a establir una solució semblant a favor de la descendencia en els casos de successió testamentària. Com resulta també de l'article 114.I de la Compilació del dret civil de Catalunya, que en els casos d'institució hereditària a favor dels fills, si aquests són cridats nominativament a succeir, cal entendre que la voluntat del testador no és favorable a incloure en la crida els descendents dels fills premorts. I no hem d'oblidar que en el cas del litigi, els fills estan cridats a succeir nominativament.

 

Quart. Fins aquí hem de concloure que el testament de l'any 1964 no estableix una subtitució vulgar a favor de la descendència de la filla premorta. També hem de concloure que per als supòsits de vocació testamentària, el dret successori català no estableix una subtitució vulgar a favor de la descendència del fill premort, ni el que podria ser el seu equivalent, és a dir, un dret de representació successòria. Hem de veure, doncs, si s'ha d'admetre en el cas del recurs una subtitució vulgar tàcita a favor de la descendència de la filla premorta. Ho ha resolt en sentit afirmatiu la sentència recorreguda sobre la base de l'article 155.I de la Compilació del dret civil de Catalunya, segons el qual "la substitució vulgar podrà ésser expressa o tàcita". Prevenció que s'ha de relacionar amb l'apartat tercer del mateix precepte, que considera establerta una subtitució vulgar tàcita quan el testador ordena de forma expressa una subtitució fideïcomissària o una substitució vulgar. Si ens atenem a la lletra de la llei, hauríem d'entendre que aquests són els casos de substitució vulgar tàcita que admet el dret successori català, encara que d'acord amb una apreciació més acurada seria més correcte parlar aquí d'unes substitucions vulgars implícites. En el sentit que quan el testador ordena una subtitució fideïcomissària o institució successiva d'hereu, implícitament vol també que si l'instituït en primer lloc no arriba a succeir, l'hereu successiu o fideïcomissari pot arribar a succeir en defecte de l'instituït en lloc preferent per la via d'una substitució vulgar; o també que si el testador ha ordenat una substitució per al cas que l'instituït arribi a succeir i mori abans d'arribar a la pubertat, el precepte considera implícita en aquesta substitució pupil·lar la vulgar per al cas que l'instituït en primer lloc no arribi efectivament a succeir.

En qualsevol d'aquests casos, doncs, ens trobem davant d'un supòsit d'haver ordenat el causant de la successió una determinada substitució hereditària i per raons d'oportunitat, però en qualsevol cas perfectament atendibles o raonables, el legislador considera que una substitució hereditària concreta porta implícita o, en paraules de l'article 155, tàcita, una altra modalitat de les substitucions hereditàries. Però el problema que planteja el recurs no és realment aquest, sinó el de si, a manca de qualsevol substitució hereditària, es pot entendre que s'ha ordenat de forma tàcita una substitució vulgar a favor de la descendència de la filla premorta que permeti excloure el dret d'acréixer. La tesi afirmativa es fonamenta en la sentència recorreguda, reconeixent eficàcia al document autògraf que va escriure la testadora amb posterioritat al testament notarial de l'any 1964, que considera un element extrínsec escaient per tal de reconstruir la voluntat real de la testadora.

En aquest punt hem de recordar que les sentències recaigudes en les instàncies inferiors han decretat la nul·litat d'aquesta disposició testamentària hològrafa, d’acord amb el requisit formal de la manca de la data completa del seu atorgament, pronunciament que ha esdevingut ferm. La remissió que fa la sentència 'apel·lació a les consideracions encertades de la sentència de primera instància, amb la finalitat de no repetir-les, donen a entendre que s'accepta que una disposició successòria nul·la per defectes de forma, pot complir de totes formes la finalitat de constituir un element extrínsec per tal de conèixer la voluntat real de la testadora, que és també el criteri que apareix en el dictamen que obra a les actuacions, al qual fa una referència expressa el fonament de dret cinquè de la sentència de primera instància. No és necessari en aquest cas examinar amb detall el problema.

És suficient en aquest punt recordar, i en això estan d'acord les parts litigants i la sentència recorreguda, que el document autògraf és nul com a testament hològraf no per raons formals (la manca d'expressió completa de la data de l'atorgament), sinó també per raons de fons, ja que el document no conté constitució d'hereu, requisit necessari per a la validesa del testament en el dret general de Catalunya, segons els articles 109 i 242.I de la seva Compilació, sens perjudici que pogués tenir eficàcia com a codicil segons l'article 106 del mateix text compilat, encara que en el cas que ara s'ha de resoldre tampoc valdria com a codicil per manca del requisit formal en relació amb la data del seu atorgament, atès que segons l'article 105.II, el codicil exigeix els mateixos requisits de forma que la llei estableix per als testaments.

De totes formes, el fet que el document autògraf no pugui valer com a testament per defectes intrínsecs, com és la manca d'institució d'hereu, té en el cas del litigi un efecte fonamental.

Ja que fins i tot si admetem que en el document autògraf nul per defectes de forma la voluntat de la testadora va ser ordenar una subtitució vulgar tàcita a favor de la descendencia de la filla premorta, ens trobaríem davant d'una substitució vulgar tàcita d'hereu orde nada en codicil, amb clara contravenció de l'article 105.I de la legislació del dret civil de Catalunya, segons el qual en codicil no es pot establir una subtitució hereditària, llevat la fideïcomissària i la preventiva de residu. Per tant, si a l'hereu, o en aquest cas a una cohereva, es manté la tesi d'haver-se ordenat una substitució vulgar a favor de la seva descendència, es tractaria d'un substitut vulgar cridat com a cohereu, i de la mateixa manera que no es pot instituir hereu en codicil segons l'article 105.I esmentat, tampoc es pot nomenar substitut vulgar un hereu o un cohereu en codicil, atès que l'exclusió de la institució d'hereu s'ha de fer extensiva a tot el que fa referència directa a la institució, com és el nomenament d'un substitut vulgar, ja que segons el Digest 28,6,1 pr, els hereus poden ser instituïts en primer lloc o substituts en segon o tercer lloc, és a dir, instituïts en forma subsidiària. Altra cosa seria que s'ordenés en codicil una substitució vulgar en relació amb un llegat, la validesa de la qual no es discutiria d’acord amb la disposició de l'article 105 del text compilat, però no oblidem que el supòsit del recurs no és precisament aquest, sinó el de voler conferir validesa a una substitució vulgar d'hereu, o de cohereu, en codicil, en contravenció clara de l'article 105 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

 

Cinquè. Tots aquests raoaments porten a concloure que s'ha de revocar la sentència recorreguda i a decretar que la successió de la senyora Z es regeix exclusivament pel testament notarial obert que va atorgar el dia 16 d'abril de 1964, en el qual no va ordenar una substitució vulgar tàcita a favor dels descendents de la filla premorta a la testadora; i es confirmen els pronunciaments de la sentència recorreguda que fan referència a la nul·litat del document autògraf protocol·litzat el dia 23 de setembre de 1994 per manca del requisit de l'expressió de la data del seu atorgament i al dret dels agents senyors Y i Y2 a reclamar els seus drets de llegítima materna. En conseqüència s'han de desestimar les pretensions A i B de la pètita de la demanda i estimar la pretensió C del mateix escrit, referent a la condició de legitimació dels agents i a percebre els seus dret de llegítima materna.

 

Sisè. L'estimació del primer motiu de cassació, en relació amb el motiu cinquè, determina la innecessarietat d'examinar els motius de cassació segon, tercer i quart, per la seva condició de subsidiaris del motiu primer.

 

Setè. L'estimació de la darrera petició de l'escrit de demanda en relació amb els drets legitimaris dels agents, determina que com a conseqüència de l'anomenat efecte positiu de jurisdicció, aquesta Sala ha de resoldre les qüestions que fan referència als drets legitimaris dels agents, néts de la testadora.

Hem de precisar, inicialment, que la part defenent, en el seu escrit de contesta a la demanda, reconeix de forma explícita el dret dels agents a percebre els seus drets legitimaris.

Prenent com a base aquesta conformitat interessa fer, per ara, les precisions següents:

A) Els néts, fills de la filla premorta de la testadora, no han estat preterits en el testament de la seva àvia materna, atès que en el testament notarial obert de l'any 1964 la testadora va ordenar un llegat a favor de qualsevol persona que acredités un dret de llegítima sobre la seva herència.

B) Els agents senyors Y2 i Y tenen la condició de legitimaris en representació de la seva mare, premorta a la testadora, segons l'article 124.II de la Compilació del dret civil de Catalunya.

C) Correspon als agents senyor Y2 i Y la meitat de la llegítima que grava l'herència de la seva àvia materna senyora Z, atès que el seu hereu senyor X és fill de la testadora i, per tant, fa nombre per determinar la llegítima individual per la seva condició de legitimari, segons estableix l'article 129.2 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

D) Els dret dels agents a percebre els seus drets de llegítima materna es deriva de l'anomenat llegat simple de llegítima que es va ordenar en el testament de la seva àvia atorgat l'any 1964, amb la conseqüència que en aquest cas l'hereu senyor X gaudeix de la facultat de poder pagar les llegítimes en diners o en béns hereditaris, d'acord amb les prevencions que estableix l'article 134 de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb els seus articles 135 i 136.

E) Per tal de determinar l'import global de la llegítima que grava l'herència de la senyora Z, a manca d'acord entre els interessats, s'hauran de practicar en període d'execució les proves escaients amb la finalitat de determinar els béns que s'han de prendre en consideració per a la computació legitimària i per a determinar el valor dels béns computables, d'acord amb les prevencions que estableix l'article 127 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

F) En l'escrit de demanda la part agent reclama, amb caràcter subsidiari, per al cas que es declari que sols té dret a reclamar la llegítima, que es condemni també el defenent a pagar els seus interessos a comptar des de la mort de la testadora; mentre que la part defenent al·lega que sols ha de pagar interessos de la llegítima a comptar des de la interposició de la demanda, ja que va oferir repetidament pagar la llegítima i els legitimaris mai van acceptar les seves ofertes de pagament. En relació amb aquest punt de la qüestió litigiosa s'ha d'afirmar que no apareix a les actuacions cap prova mínimament convincent que acrediti aquestes ofertes de pagament fetes d'acord amb les prevencions legals. Cal afegir, encara, que segons l'article 137.II de la Compilació del dret civil de Catalunya, a manca de disposició en contra del causant, que en aquest cas no existeix, la llegítima merita interessos des de la mort del causant; en conseqüència, una oferta de pagament feta després que el deute hagi començat a meritar interessos no exclou l'obligació de seguir pagant interessos segons la doctrina del ius commune que informa la tradició jurídica catalana, amb la conseqüència que, no  havent-se realitzat la consignació del deute com a substitutiu eficaç del pagament, s'ha de condemnar el defenent, i ara part recurrent, a pagar els interessos de la llegítima a comptar des de la mort de la testadora.

 Vuitè. L'estimació del recurs de cassació determina que no és procedent una condemna expressa en costes en aquest recurs extraordinari, segons preveu l'article 1715.2 de la Llei d'enjudiciament civil.

I pel que fa a les costes que s'han ocasionat en la primera i en la segona instància, atès que la sentència dictada per aquesta Sala determina la modificació parcial d'ambdues resolucions totalment conformes i l'estimació en part de les pretensions de la part agent, es considera adient no fer cap pronunciament condemnatori sobre costes en les instàncies inferiors, segons estableixen els articles 523.II i 710.II de la Llei processal civil; i s'ha de retornar a la part recurrent el dipòsit que al seu moment va constituir segons l'article 1715.3 de la mateixa Llei.

En nom del rei i en virtut de l'autoritat que ens ha conferit el poble espanyol,

 DECIDIM

Que acollim el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora Elena Lleal i Barriga, la qual actua en nom i representació del senyor X; cassem i anul·lem la sentència recorreguda que va dictar la Secció Quinzena de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 15 de juliol de 1999, i amb anul·lació també de la sentència de primera instància en els termes que tot seguit direm, declarem que la successió de la senyora Z es regeix exclusivament pel testament que va atorgar el dia 16 d'abril de 1964, en el qual no va ordenar cap substitució vulgar a favor dels desdendents de la filla premorta a la testadora; ratifiquem els pronunciaments ferms de la sentència recorreguda que fan referència a la desestimació de la demanda reconvencional i declaració de nul·litat del document hològraf protocol·litzat el dia 23 de setembre de 1994; declarem el dret dels agents a reclamar els seus drets de llegítima materna en representació de la seva mare premorta d'acord amb les prevencions que estableix el fonament de dret setè d'aquesta resolució, amb els seus interessos legals a comptar des de la mort de la testadora, i condemnem l'agent al seu pagament; sense fer una condemna expressa en costes en el recurs de cassació ni de la primera ni de la segona instància, i decretem, finalment, que s'ha de retornar a la part recurrent el dipòsit que al seu moment va constituir.

S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que va trametre. Doneu la publicació establerta legament a la present.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda