| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 15
de gener de 2001 núm. 3/2001(Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de
cassació interposat pel senyor X contra la Sentència de 30
de juny de 2000 dictada per la Secció 15a de l'Audiència Provincial de
Barcelona en resoldre el recurs d'apel·lació formulat per la senyora Y contra la Sentència que el dia 5 de febrer de 1998 havia dictat
el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sabadell en conèixer el judici
ordinari de menor quantia instat per l'esmentada senyora Y contra el senyor
X.
La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal pel
procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i dirigit pel lletrat Sr. José M.ª
Llopis Colubi; i la part recorreguda ha estat representada pel procurador
Sr. Ivo Ranera Cahís i dirigida per la lletrada Sra. Sofia Soto Ruiz.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
Davant el Jutjat de Primera
Instància número 1 de Sabadell, es van seguir les actuacions de judici
declaratiu de menor quantia número 69/97 a instància de la Sra. Y, en les quals es va dictar sentència amb data 5 de febrer de 1998, la
part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Que desestimando la
excepción de falta de competencia territorial planteada, desestimo asimismo
la demanda deducida por la procuradora Sra. Ribas en nombre y representación
de D.ª Y contra D. X, absolviendo a éste
de todas las pretensiones contra él planteadas, condenando a la demandante
al pago de todas las costas procesales".
Segon.
El procurador Sr. Narcís Ranera
Cahís, en nom i representació de la Sra. Y, va interposar
recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de primera instància, que
es va substanciar a la Secció Quinzena de l'Audiència Provincial de
Barcelona, i va dictar sentència amb data 30 de juny de 2000, amb la
següent part dispositiva: "FALLAMOS: Estimamos en parte el recurso de
apelación interpuesto por D.ª Y, contra la
Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia número Uno de
Sabadell, en el proceso de que dimanan las actuaciones y cuya parte
dispositiva se transcribe en los antecedentes, de modo que la dejamos sin
efecto y, en su lugar, con estimación sólo en parte de la demanda interpuesta por la
recurrente contra D. X, condenamos a éste a pagar a
aquella (a) siete millones de pesetas y, además, (b) sesenta mil pesetas por
cada mes natural vencido desde la interposición de la demanda hasta que haga
pago a la demandante de la suma señalada en el apartado anterior. No procede
especial pronunciamiento sobre costas de las dos instancias".
Tercer.
Contra la sentència dictada en
grau d'apel·lació, el procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz, en nom i
representació del Sr. X, va interposar recurs de cassació
davant aquesta Sala Civil, que va fonamentar en els motius següents:
"Primero.- Con independencia de lo que se expondrá en el motivo siguiente,
hemos de entender que ha habido una infracción de las Normas Reguladoras, en
cuanto a la redacción de la sentencia, tanto de la de 1.ª Instancia, que
esta parte no pudo recurrir al haberse desestimado todos los pedimentos de
la demanda, y de la propia sentencia que ahora se recurre en casación.-
Segundo.- Al amparo del n.º 4 del art. 1692 de la LEC, por infracción de las
Normas del Ordenamiento Jurídico, y en el presente caso de la
Jurisprudencia, aplicables para resolver las cuestiones objeto de debate.-
y, Tercero.- Clara y concisamente, creemos que esta parte ha demostrado la
vulneración del ordenamiento jurídico en la Sentencia recurrida, por lo que
entiende esta parte que habrá que recurrir al Juzgador de 1ª. Instancia, en
cuanto a la valoración de una prueba que conoció de forma directa, y en este
sentido reiteramos toda la jurisprudencia citada por esta parte en el
escrito de contestación a la demanda y asimismo el escrito de conclusiones,
destacando la mala fe de la demandante, recogida en la propia sentencia de
1ª. Instancia, por lo que entendemos es procedente reponer la sentencia
dictada por el Jdo. de 1ª. Instancia de Sabadell".
Quart.
Una vegada admès el recurs, es
va evacuar el tràmit d'impugnació i es va assenyalar l'audiència del dia
onze de gener de 2001, per a la votació i decisió d'aquest procediment que
va tenir lloc.
Ha actuat com a ponent el
magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
La sentència de l'A.P. de
Barcelona (Secció 15ª.) de 30 de juny de 2000, acull en part el recurs
d'apel·lació interposat per la Sra. Y i revoca la
Sentència dictada el 5 de febrer de 1998 pel Jutjat de Primera Instància
núm. 1 de Sabadell, als efectes que “...con estimación sólo en parte de la
demanda interpuesta por la recurrente contra D. X,
condenamos a éste a pagar a aquélla siete millones de pesetas y además
sesenta mil pesetas por cada mes natural vencido, desde la interposición de
la demanda hasta que se haga pago a la demandante de la suma señalada en el
apartado anterior...".
Malgrat donar-li només
satisfacció parcial, tal pronunciament és assumit per la part demandant,
però no per la seva adversa, la qual formula en el present recurs tres
motius de cassació.
En l'encapçalament del primer
es diu literalment que “Con independencia de lo que se expondrá en el motivo
siguiente, hemos de entender que ha habido una infracción de las Normas
Reguladoras, en cuanto a la redacción de la sentencia, tanto de la de
primera instancia, que esta parte no pudo recurrir al haberse desestimado
todos los pedimentos de la demanda y de la propia sentencia que ahora se
recurre en casación" (sic).
Ni en l'enunciat del motiu, com
s'ha vist, ni el seu desenvolupament es cita un sol precepte, substantiu o
processal, ni una sola sentència, del T.S. o d'aquesta Sala. Com que no és
funció d'aquest Tribunal construir
ex oficio
—i per tant en benefici d'una
part— un recurs ajustat a les pautes que imposa una mínima tècnica
cassacional, el motiu esdevé inadmissible, la qual cosa vol dir que en
aquest tràmit, i sense cap més explicació, s'ha de desestimar.
Segon.
El tercer motiu de recurs,
transcrit in
integrum, diu el
següent: "Clara y concisamente, creemos que esta parte ha demostrado la
vulneración del Ordenamiento Jurídico en la Sentencia recurrida, por lo que
entiende esta parte que habrá que recurrir al Juzgador de 1ª Instancia, en
cuanto a la valoración de una prueba que conoció de forma directa, y en este
sentido reiteramos toda la jurisprudencia citada por esta parte en el
escrito de contestación a la demanda y asimismo en el escrito de
conclusiones. Destacamos la mala fe de la demandante, recogida en la propia
Sentencia de 1ª Instancia, por lo que entendemos es procedente reponer la sentencia dictada
por el Juzgado de 1ª Instancia de Sabadell".
De bell nou, resulta sobrer
qualsevol comentari respecte a un motiu del tot orfe de les exigències
processals inherents a la cassació, motiu pel qual, malgrat el tarannà
antiformalista de què tantes mostres ha donat a bastament aquesta Sala, ha
de desestimar-se pel refús que en aquest tràmit imposa la seva
inadmissibilitat inicial.
Tercer.
El motiu segon tampoc s'ajusta
al que seria una correcta formalització.
Nogensmenys, atès que en el cos
del motiu s'identifiquen els art. 2.3 i 1239 del Codi civil, així com la
Sentència del T.S. de 10 de març de 1998, al·ludint-se també a la Llei
10/1998, de la Generalitat de Catalunya, de 15 de juliol, i als principis
generals del dret (encara que sense citar l'art. 1.1 del Codi civil), la
Sala entrarà a conèixer del recurs, si bé per desestimar-lo pel següent:
1r. Comença el desenvolupament
d'aquest motiu amb la referida petició que s'elimini l'esmentat fonament de
dret, la qual cosa no és possible perquè:
a) Com és prou sabut."....
el razonamiento indicado en el párrafo precedente es obiter dictum o a mayor
abundamiento, el cual, como argumento de la resolución que no ha contribuido
decisivamente a la formación del fallo, según reiteradísima doctrina
jurisprudencial, está excluido del recurso de casación (entre otras, SSTS de
4 de marzo y 23 de noviembre de 1993, 16 de febrero y 24 de diciembre de
1994)", segons assenyala la Sentència del T. S. d’1 de juny de1999.
b)
Ad abundantia maior,
no es comprèn que es denunciï la vulneració de l'art. 2.3 del Codi civil
(principi d'irretroactivitat) si la sentència combatuda és la primera
d’acatar la regla
tempus regit actum,
en assenyalar que la Llei 10/98, de 15 de juliol "no es aplicable con otra
retroactividad que la que señala en su disposición transitoria única y que
no estaba en vigor cuando la unión formada por los litigantes se extinguió".
c) En realitat, però, la
mateixa part recurrent ja reconeix la inexistència de la infracció
assenyalada, en indicar que el principi
Iura Novit Curia
"no permite en absoluto
invocar ni como simple referencia disposiciones legales que ni se habían
publicado en el momento de producirse los hechos".
Òbviament, l’opinió del
recurrent sobre que cap tribunal pot fer esment de lleis no aplicables a un
determinat cas, ni tan sols a títol d'obiter
dicta, no té la
menor consistència, com ho demostra que el recurrent tampoc cita com a
vulnerat cap precepte, ja que l'art. 2.3 del Codi civil ni regula cap
sistema de formulació d’obiter
dicta ni en cap
moment es refereix tampoc a la forma de redacció de les sentències.
2n. També es diu en aquest
motiu que s'ha vulnerat l'article 1239 del Codi civil, referit a la
confessió extrajudicial, i que això deriva d'una incorrecta valoració del
document núm. 31 de les actuacions, al qual s'atribueix ser la
ratio
de tal sentència; document que
no fou acceptat pel recurrent, per la qual cosa i "ante la falta de firma de
ninguno de los litigantes, dicho documento ninguna fuerza probatoria puede
tener...". Després del reconeixement, no obstant això, que “...puede darse
la circunstancia que esta parte no haya sabido entender el Fundamento
Jurídico cuarto de la sentencia recurrida, pues es posible que, al referirse
a la presunta confesión extrajudicial del demandado, el Tribunal se esté
refiriendo al documento n.º 2 ", respecte al qual es diu que s'han produït
fets que "no se expusieron en la primera instancia por ser posteriores a la
fecha de la sentencia recaída, al menos en su conocimiento para esta parte".
S'afegeix, per últim, que la Sentència del T. S. de 10 de març de 1998 que
invoca la Sala "ningún punto en común tiene con los temas debatidos...”
Doncs bé:
a) La sentència combatuda és la
primera de reconèixer que, en l'encreuament d'ofertes i contraofertes entre
els litigants, la falta d'acceptacció en alguna d'elles "no pudo dar lugar a
un convenio obligatorio. Mas ello no significa que la declaración carezca de
valor de prueba, en conjunción con los demás medios practicados —art.1239
del Código Civil—, sobre la realidad de un desequilibrio patrimonial
producido con la ruptura en perjuicio de la actora y necesitado de
corrección de acuerdo con los principios generales a que se refiere la STS
de 10-3-1998, en defecto de norma aplicable".
b) Per tant, el recurrent no
pot restar, de la suma total de la proves, aquelles que no li interessin per
demanar una ponderació aïllada de les restants, ja que això equivaldria que
la part substituís amb el seu interessat criteri el sempre més objectiu del
jutge.
c) El paràgraf transcrit de la
sentència combatuda constitueix la major evidència que no és el document
núm. 13 la ratio
decidendi de la
sentència. Aquesta, al contrari, és producte de la demostració, gràcies al
conjunt probatori i a l'eina que proporciona l'art. 1239 del Codi civil —per
tant no només d'un sol document— de "la realidad de un desequilibrio
patrimonial producido con la ruptura en perjuicio de la actora y necesitado
de corrección de acuerdo con los principios generales del derecho...";
desequilibri patrimonial que conforma una qüestió eminentment fàctica, no
revisable en cassació atès que "suprimida por la Ley 10/92, de 30 de Abril,
el motivo que permitía acusar error de hecho en la apreciación de la prueba
resultante de documento obrante en autos, la alteración de la base fáctica
sólo podrá producirse como questio iuris, es decir, alegando error en su
valoración, con cita de la norma hermenéutica que resulte infringida".
(Sentència del T. S. de 5 de febrer de 1996, per totes.)
Prou sabut és que "el
factum
de la sentencia deviene en
intocable por vía casacional, y siempre, como ocurre en el presente caso,
cuando el mismo se haya configurado con racionalidad y desechando cualquier
atisbo de conculcación de los más elementales parámetros de la lógica; ya
que lo contrario significaría un ataque inaceptable a la naturaleza
extraordinaria del recurso de casación, convirtiéndolo en una tercera
instancia o apelación limitada".
(Sentència del T. S. d’11 de
novembre de 1999.)
d) A més a més que l'art. 1239
del Codi civil “...por
sí no constituye una norma probatoria..." (Sentència del T. S. de 4 de
juliol de 1966), la confessió extrajudicial “...se
considera como un hecho sujeto a la apreciación de los Tribunales según las
reglas establecidas sobre la prueba, es decir, conforme al criterio de libre
valoración de la misma" (Sentència del T. S. de 4 de desembre de 1992). Es
més, respecte a aquesta prova, els tribunals "deben estimarla en relación
con los demás medios probatorios aportados al proceso” (Sentència del T. S. de 14 de març de 1972),
que és el que ha fet precisament la resolució que es combat.
e) Respecte a la pretensió de
valorar fets que la part reconeix que no foren objecte de debat en la
instància per no tenir-ne coneixement fins després de dictada sentència,
n'hi ha prou de recordar la prohibició d'introduir en la contesa i en aquest
tràmit cap qüestió nova.
f) Finalment, no es comprèn que
el recurrent negui l’analogia d'aquest cas amb el resolt en la Sentència del
T.S. de 10 de març de 1998, dictada també en un supòsit de convivència
more uxorio
i en la qual, amb
una innegable vocació de generalitat i pedagogia interpretativa, es formulen
consideracions de tan ample abast i alt interès doctrinal com les de que "la
situación de hecho, es de trascendencia jurídica, no regulada por ley. Ni,
desde luego, por costumbre. Con lo que es preciso acudir a los principios
generales del derecho, última fuente formal del sistema de fuentes en el
Ordenamiento jurídico, como dispone el artículo 1.1 del Código civil y
matiza el apartado 4 del mismo artículo. En las propias sentencias antes
citadas, se apunta la posibilidad de reclamación en caso de convivencia
more uxorio;
así, la de 20 de octubre de 1994 dice que las uniones de hecho pueden en
ocasiones ser causa legítima de alguna reclamación y la de 16 de diciembre
de 1996, tras afirmar la exclusión de las normas del matrimonio a las
uniones de hecho, añade: no obstante, esta exclusión no significa, como
ocurre con todo fenómeno social, que el Derecho permanezca al margen de los
derechos y deberes que surjan bajo estas situaciones entre la pareja e
incluso con terceros a la pareja. Y el principio general ha sido ya apuntado
y no es otro que el de protección al conviviente perjudicado por la
situación de hecho; principio que deriva de normas constitucionales
(artículo 10, principio de dignidad de la persona, artículo 14, principio
de igualdad, artículo 39, principio de protección a la familia), de normas
de Derecho privado, como el Código civil (el propio artículo 96) y la Ley
29/1994, de 24 de noviembre, de Arrendamientos urbanos (cuyo artículo
16.1.b, entre otros, reconoce expresamente la protección al conviviente), de
las sentencias del Tribunal Constitucional (todas las citadas anteriormente)
y de las mismas sentencias de esta Sala, en las que prácticamente todas
ellas reconocen derechos al conviviente perjudicado", doctrina que fou ben
aplicada per l'òrgan
a quo
davant la inexistència, també
en el dret català, d’una norma expressa, atesa la impossibilitat d'aplicació
de la Llei d'unions estables de parelles, pel principi d'irretroactivitat,
en els paràmetres recollits en la disposició transitòria única de
l'esmentada Llei.
Quart.
En definitiva, ha de decaure el
recurs davant la correcció de la sentència combatuda. Comprovada pel
Tribunal a quo
la realitat d'un
desequilibri patrimonial derivat de la ruptura de la convivència
more uxorio
dels litigants (element fàctic
establert mitjançant una valoració probatòria de cap manera irracional,
arbitrària o capriciosa), la dita sentència ha corregit els efectes negatius
de tal desestabilització mitjançant la fixació d'unes determinades
indemnizacions, en ús de la seva sobirania,
quantum
no revisable en cassació pel
fet de no ser, ni de bon tros,
palesament absurd.
Tot això mena, en conseqüència,
a la claudicació del recurs.
Cinquè.
La desestimació total del
recurs de cassació comporta, d'acord amb l'art. 1715.2 de la LEC, la
imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent. Atesos els
preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,
PART
DISPOSITIVA
La Sala Civil i Penal del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, decideix: Que desestima el
recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X. contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció
15a) de 30 de juny de 2000, en el rotlle d'apel·lació núm. 354/1998, derivat
del judici de menor quantia núm. 69/97 del Jutjat de Primera Instància núm.
1 de Sabadell, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part
recurrent.
|
|
