Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 15 de gener de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 15 de gener de 2001 núm. 3/2001(Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 
 

 

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de cassació interposat pel senyor X contra la Sentència de 30 de juny de 2000 dictada per la Secció 15a de l'Audiència Provincial de Barcelona en resoldre el recurs d'apel·lació formulat per la senyora Y contra la Sentència que el dia 5 de febrer de 1998 havia dictat el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sabadell en conèixer el judici ordinari de menor quantia instat per l'esmentada senyora Y contra el senyor X. La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i dirigit pel lletrat Sr. José M.ª Llopis Colubi; i la part recorreguda ha estat representada pel procurador Sr. Ivo Ranera Cahís i dirigida per la lletrada Sra. Sofia Soto Ruiz.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. Davant el Jutjat de Primera Instància número 1 de Sabadell, es van seguir les actuacions de judici declaratiu de menor quantia número 69/97 a instància de la Sra. Y, en les quals es va dictar sentència amb data 5 de febrer de 1998, la part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Que desestimando la excepción de falta de competencia territorial planteada, desestimo asimismo la demanda deducida por la procuradora Sra. Ribas en nombre y representación de D.ª Y contra D. X, absolviendo a éste de todas las pretensiones contra él planteadas, condenando a la demandante al pago de todas las costas procesales".

 

Segon. El procurador Sr. Narcís Ranera Cahís, en nom i representació de la Sra. Y, va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de primera instància, que es va substanciar a la Secció Quinzena de l'Audiència Provincial de Barcelona, i va dictar sentència amb data 30 de juny de 2000, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Estimamos en parte el recurso de apelación interpuesto por D.ª Y, contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia número Uno de Sabadell, en el proceso de que dimanan las actuaciones y cuya parte dispositiva se transcribe en los antecedentes, de modo que la dejamos sin efecto y, en su lugar, con estimación sólo en parte de la demanda interpuesta por la recurrente contra D. X, condenamos a éste a pagar a aquella (a) siete millones de pesetas y, además, (b) sesenta mil pesetas por cada mes natural vencido desde la interposición de la demanda hasta que haga pago a la demandante de la suma señalada en el apartado anterior. No procede especial pronunciamiento sobre costas de las dos instancias".

 

Tercer. Contra la sentència dictada en grau d'apel·lació, el procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz, en nom i representació del Sr. X, va interposar recurs de cassació davant aquesta Sala Civil, que va fonamentar en els motius següents: "Primero.- Con independencia de lo que se expondrá en el motivo siguiente, hemos de entender que ha habido una infracción de las Normas Reguladoras, en cuanto a la redacción de la sentencia, tanto de la de 1.ª Instancia, que esta parte no pudo recurrir al haberse desestimado todos los pedimentos de la demanda, y de la propia sentencia que ahora se recurre en casación.- Segundo.- Al amparo del n.º 4 del art. 1692 de la LEC, por infracción de las Normas del Ordenamiento Jurídico, y en el presente caso de la Jurisprudencia, aplicables para resolver las cuestiones objeto de debate.- y, Tercero.- Clara y concisamente, creemos que esta parte ha demostrado la vulneración del ordenamiento jurídico en la Sentencia recurrida, por lo que entiende esta parte que habrá que recurrir al Juzgador de 1ª. Instancia, en cuanto a la valoración de una prueba que conoció de forma directa, y en este sentido reiteramos toda la jurisprudencia citada por esta parte en el escrito de contestación a la demanda y asimismo el escrito de conclusiones, destacando la mala fe de la demandante, recogida en la propia sentencia de 1ª. Instancia, por lo que entendemos es procedente reponer la sentencia dictada por el Jdo. de 1ª. Instancia de Sabadell".

 

Quart. Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d'impugnació i es va assenyalar l'audiència del dia onze de gener de 2001, per a la votació i decisió d'aquest procediment que va tenir lloc.

Ha actuat com a ponent el magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. La sentència de l'A.P. de Barcelona (Secció 15ª.) de 30 de juny de 2000, acull en part el recurs d'apel·lació interposat per la Sra. Y i revoca la Sentència dictada el 5 de febrer de 1998 pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sabadell, als efectes que “...con estimación sólo en parte de la demanda interpuesta por la recurrente contra D. X, condenamos a éste a pagar a aquélla siete millones de pesetas y además sesenta mil pesetas por cada mes natural vencido, desde la interposición de la demanda hasta que se haga pago a la demandante de la suma señalada en el apartado anterior...".

Malgrat donar-li només satisfacció parcial, tal pronunciament és assumit per la part demandant, però no per la seva adversa, la qual formula en el present recurs tres motius de cassació.

En l'encapçalament del primer es diu literalment que “Con independencia de lo que se expondrá en el motivo siguiente, hemos de entender que ha habido una infracción de las Normas Reguladoras, en cuanto a la redacción de la sentencia, tanto de la de primera instancia, que esta parte no pudo recurrir al haberse desestimado todos los pedimentos de la demanda y de la propia sentencia que ahora se recurre en casación" (sic).

Ni en l'enunciat del motiu, com s'ha vist, ni el seu desenvolupament es cita un sol precepte, substantiu o processal, ni una sola sentència, del T.S. o d'aquesta Sala. Com que no és funció d'aquest Tribunal construir ex oficio —i per tant en benefici d'una part— un recurs ajustat a les pautes que imposa una mínima tècnica cassacional, el motiu esdevé inadmissible, la qual cosa vol dir que en aquest tràmit, i sense cap més explicació, s'ha de desestimar.

 

Segon. El tercer motiu de recurs, transcrit in integrum, diu el següent: "Clara y concisamente, creemos que esta parte ha demostrado la vulneración del Ordenamiento Jurídico en la Sentencia recurrida, por lo que entiende esta parte que habrá que recurrir al Juzgador de 1ª Instancia, en cuanto a la valoración de una prueba que conoció de forma directa, y en este sentido reiteramos toda la jurisprudencia citada por esta parte en el escrito de contestación a la demanda y asimismo en el escrito de conclusiones. Destacamos la mala fe de la demandante, recogida en la propia Sentencia de 1ª Instancia, por lo que entendemos es procedente reponer la sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia de Sabadell".

De bell nou, resulta sobrer qualsevol comentari respecte a un motiu del tot orfe de les exigències processals inherents a la cassació, motiu pel qual, malgrat el tarannà antiformalista de què tantes mostres ha donat a bastament aquesta Sala, ha de desestimar-se pel refús que en aquest tràmit imposa la seva inadmissibilitat inicial.

 

Tercer. El motiu segon tampoc s'ajusta al que seria una correcta formalització.

Nogensmenys, atès que en el cos del motiu s'identifiquen els art. 2.3 i 1239 del Codi civil, així com la Sentència del T.S. de 10 de març de 1998, al·ludint-se també a la Llei 10/1998, de la Generalitat de Catalunya, de 15 de juliol, i als principis generals del dret (encara que sense citar l'art. 1.1 del Codi civil), la Sala entrarà a conèixer del recurs, si bé per desestimar-lo pel següent:

1r. Comença el desenvolupament d'aquest motiu amb la referida petició que s'elimini l'esmentat fonament de dret, la qual cosa no és possible perquè:

a) Com és prou sabut.".... el razonamiento indicado en el párrafo precedente es obiter dictum o a mayor abundamiento, el cual, como argumento de la resolución que no ha contribuido decisivamente a la formación del fallo, según reiteradísima doctrina jurisprudencial, está excluido del recurso de casación (entre otras, SSTS de 4 de marzo y 23 de noviembre de 1993, 16 de febrero y 24 de diciembre de 1994)", segons assenyala la Sentència del T. S. d’1 de juny de1999.

b) Ad abundantia maior, no es comprèn que es denunciï la vulneració de l'art. 2.3 del Codi civil (principi d'irretroactivitat) si la sentència combatuda és la primera d’acatar la regla tempus regit actum, en assenyalar que la Llei 10/98, de 15 de juliol "no es aplicable con otra retroactividad que la que señala en su disposición transitoria única y que no estaba en vigor cuando la unión formada por los litigantes se extinguió".

c) En realitat, però, la mateixa part recurrent ja reconeix la inexistència de la infracció assenyalada, en indicar que el principi Iura Novit Curia "no permite en absoluto invocar ni como simple referencia disposiciones legales que ni se habían publicado en el momento de producirse los hechos".

Òbviament, l’opinió del recurrent sobre que cap tribunal pot fer esment de lleis no aplicables a un determinat cas, ni tan sols a títol d'obiter dicta, no té la menor consistència, com ho demostra que el recurrent tampoc cita com a vulnerat cap precepte, ja que l'art. 2.3 del Codi civil ni regula cap sistema de formulació d’obiter dicta ni en cap moment es refereix tampoc a la forma de redacció de les sentències.

2n. També es diu en aquest motiu que s'ha vulnerat l'article 1239 del Codi civil, referit a la confessió extrajudicial, i que això deriva d'una incorrecta valoració del document núm. 31 de les actuacions, al qual s'atribueix ser la ratio de tal sentència; document que no fou acceptat pel recurrent, per la qual cosa i "ante la falta de firma de ninguno de los litigantes, dicho documento ninguna fuerza probatoria puede tener...". Després del reconeixement, no obstant això, que “...puede darse la circunstancia que esta parte no haya sabido entender el Fundamento Jurídico cuarto de la sentencia recurrida, pues es posible que, al referirse a la presunta confesión extrajudicial del demandado, el Tribunal se esté refiriendo al documento n.º 2 ", respecte al qual es diu que s'han produït fets que "no se expusieron en la primera instancia por ser posteriores a la fecha de la sentencia recaída, al menos en su conocimiento para esta parte". S'afegeix, per últim, que la Sentència del T. S. de 10 de març de 1998 que invoca la Sala "ningún punto en común tiene con los temas debatidos...”

Doncs bé:

a) La sentència combatuda és la primera de reconèixer que, en l'encreuament d'ofertes i contraofertes entre els litigants, la falta d'acceptacció en alguna d'elles "no pudo dar lugar a un convenio obligatorio. Mas ello no significa que la declaración carezca de valor de prueba, en conjunción con los demás medios practicados —art.1239 del Código Civil—, sobre la realidad de un desequilibrio patrimonial producido con la ruptura en perjuicio de la actora y necesitado de corrección de acuerdo con los principios generales a que se refiere la STS de 10-3-1998, en defecto de norma aplicable".

b) Per tant, el recurrent no pot restar, de la suma total de la proves, aquelles que no li interessin per demanar una ponderació aïllada de les restants, ja que això equivaldria que la part substituís amb el seu interessat criteri el sempre més objectiu del jutge.

c) El paràgraf transcrit de la sentència combatuda constitueix la major evidència que no és el document núm. 13 la ratio decidendi de la sentència. Aquesta, al contrari, és producte de la demostració, gràcies al conjunt probatori i a l'eina que proporciona l'art. 1239 del Codi civil —per tant no només d'un sol document— de "la realidad de un desequilibrio patrimonial producido con la ruptura en perjuicio de la actora y necesitado de corrección de acuerdo con los principios generales del derecho..."; desequilibri patrimonial que conforma una qüestió eminentment fàctica, no revisable en cassació atès que "suprimida por la Ley 10/92, de 30 de Abril, el motivo que permitía acusar error de hecho en la apreciación de la prueba resultante de documento obrante en autos, la alteración de la base fáctica sólo podrá producirse como questio iuris, es decir, alegando error en su valoración, con cita de la norma hermenéutica que resulte infringida". (Sentència del T. S. de 5 de febrer de 1996, per totes.)

Prou sabut és que "el factum de la sentencia deviene en intocable por vía casacional, y siempre, como ocurre en el presente caso, cuando el mismo se haya configurado con racionalidad y desechando cualquier atisbo de conculcación de los más elementales parámetros de la lógica; ya que lo contrario significaría un ataque inaceptable a la naturaleza extraordinaria del recurso de casación, convirtiéndolo en una tercera instancia o apelación limitada".

(Sentència del T. S. d’11 de novembre de 1999.)

d) A més a més que l'art. 1239 del Codi civil “...por sí no constituye una norma probatoria..." (Sentència del T. S. de 4 de juliol de 1966), la confessió extrajudicial “...se considera como un hecho sujeto a la apreciación de los Tribunales según las reglas establecidas sobre la prueba, es decir, conforme al criterio de libre valoración de la misma" (Sentència del T. S. de 4 de desembre de 1992). Es més, respecte a aquesta prova, els tribunals "deben estimarla en relación con los demás medios probatorios aportados al proceso” (Sentència del T. S. de 14 de març de 1972), que és el que ha fet precisament la resolució que es combat.

e) Respecte a la pretensió de valorar fets que la part reconeix que no foren objecte de debat en la instància per no tenir-ne coneixement fins després de dictada sentència, n'hi ha prou de recordar la prohibició d'introduir en la contesa i en aquest tràmit cap qüestió nova.

f) Finalment, no es comprèn que el recurrent negui l’analogia d'aquest cas amb el resolt en la Sentència del T.S. de 10 de març de 1998, dictada també en un supòsit de convivència more uxorio i en la qual, amb una innegable vocació de generalitat i pedagogia interpretativa, es formulen consideracions de tan ample abast i alt interès doctrinal com les de que "la situación de hecho, es de trascendencia jurídica, no regulada por ley. Ni, desde luego, por costumbre. Con lo que es preciso acudir a los principios generales del derecho, última fuente formal del sistema de fuentes en el Ordenamiento jurídico, como dispone el artículo 1.1 del Código civil y matiza el apartado 4 del mismo artículo. En las propias sentencias antes citadas, se apunta la posibilidad de reclamación en caso de convivencia more uxorio; así, la de 20 de octubre de 1994 dice que las uniones de hecho pueden en ocasiones ser causa legítima de alguna reclamación y la de 16 de diciembre de 1996, tras afirmar la exclusión de las normas del matrimonio a las uniones de hecho, añade: no obstante, esta exclusión no significa, como ocurre con todo fenómeno social, que el Derecho permanezca al margen de los derechos y deberes que surjan bajo estas situaciones entre la pareja e incluso con terceros a la pareja. Y el principio general ha sido ya apuntado y no es otro que el de protección al conviviente perjudicado por la situación de hecho; principio que deriva de normas constitucionales (artículo 10, principio de dignidad de la persona, artículo 14, principio de igualdad, artículo 39, principio de protección a la familia), de normas de Derecho privado, como el Código civil (el propio artículo 96) y la Ley 29/1994, de 24 de noviembre, de Arrendamientos urbanos (cuyo artículo 16.1.b, entre otros, reconoce expresamente la protección al conviviente), de las sentencias del Tribunal Constitucional (todas las citadas anteriormente) y de las mismas sentencias de esta Sala, en las que prácticamente todas ellas reconocen derechos al conviviente perjudicado", doctrina que fou ben aplicada per l'òrgan a quo davant la inexistència, també en el dret català, d’una norma expressa, atesa la impossibilitat d'aplicació de la Llei d'unions estables de parelles, pel principi d'irretroactivitat, en els paràmetres recollits en la disposició transitòria única de l'esmentada Llei.

 Quart. En definitiva, ha de decaure el recurs davant la correcció de la sentència combatuda. Comprovada pel Tribunal a quo la realitat d'un desequilibri patrimonial derivat de la ruptura de la convivència more uxorio dels litigants (element fàctic establert mitjançant una valoració probatòria de cap manera irracional, arbitrària o capriciosa), la dita sentència ha corregit els efectes negatius de tal desestabilització mitjançant la fixació d'unes determinades indemnizacions, en ús de la seva sobirania, quantum no revisable en cassació pel fet de no ser, ni de bon tros, palesament absurd.

Tot això mena, en conseqüència, a la claudicació del recurs.

 Cinquè. La desestimació total del recurs de cassació comporta, d'acord amb l'art. 1715.2 de la LEC, la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent. Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

 PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, decideix: Que desestima el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X. contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 15a) de 30 de juny de 2000, en el rotlle d'apel·lació núm. 354/1998, derivat del judici de menor quantia núm. 69/97 del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sabadell, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda