Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 21 de desembre de 2000

Anterior Amunt

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 de desembre de 2000, núm. 28/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 
 

 

President:

Excm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats al marge, ha vist el present recurs de cassació, interposat contra la sentència de data 30 de juny de 2000 dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Santa Coloma de Farners. El recurs esmentat va ser interposat per X1, representada pel procurador A. I. T. i defensada per la lletrada M. P. V., contra Y1, representada per la procuradora F. B. S. i dirigida pel lletrat J. P. A.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Santa Coloma de Farners es van seguir a instàncies d’X1 les actuacions de judici declaratiu de menor quantia número 231/1998, en les quals es va dictar amb data 22 d’octubre de 1999 una sentència la part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo: desestimo la demanda de juicio de menor cuantía promovida por X1, representada por el procurador I. de B. P., contra Y1, representada por la procuradora E. G. F., absuelvo a la demandada de todos los pedimentos de la demanda e impongo a la demandante el pago de las costas del juicio.»

Segon. La procuradora R. B. V., en nom i representació d’X1, va interposar contra la sentència de primera instància esmentada un recurs d’apel·lació que es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona, que va dictar amb data 30 de juny de 2000 una sentència amb la part dispositiva següent: «Decisió. En consideració als fet exposats, als fonaments jurídics adduïts i als altres que són d’aplicació, els magistrats que hem format la Sala decidim:

»1. Desestimar el recurs d’apel·lació interposat per la procuradora R. B. V.

»2. Confirmar la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Santa Coloma de Farners en les actuacions de judici de menor quantia núm. 231/1998, de les quals dimana aquest rotlle.

»Imposar a la part apel·lant el pagament de les costes causades en aquesta alçada.

»Contra aquesta sentència es pot interposar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya un recurs de cassació que ha de preparar-se en el termini dels deu dies següents a la notificació.»

Tercer. Contra la sentència anterior, dictada en grau d’apel·lació, el procurador A. I. T., en nom i representació d’X1, va interposar davant aquesta sala civil un recurs de cassació que va fonamentar en el motiu següent: «Únic. A l’empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de les normes de l’ordenament jurídic civil foral de Catalunya.»

Quart. Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar l’audiència del dia 14 de desembre actual per a la votació i la decisió del present procediment, data en què van tenir lloc aquests actes.

Ha actuat com a ponent el magistrat d’aquesta sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. S’ha acreditat en les actuacions que X1 és propietària d’una finca del carrer C, de L, que per la banda sud confronta amb K «mediante un camino».

X1 al·lega que aquest camí és propietat seva i que per sobre d’aquest es va constituir una servitud de pas a favor d’una altra finca. I al·lega també que Y1 realitza obres en una finca propietat seva que confronta amb el camí esmentat i hi ha obert finestres i una terrassa sense cap separació de la seva finca.

Basant-se en aquests fets, X1 ha interposat contra Y1 una demanda en la qual demana que s’imposi a la demandant que s’atengui a la legalitat vigent, a l’hora de realitzar obres de construcció en la finca propietat seva, de la manera que consideri escaient, ja sigui per la via d’eliminar les finestres i la terrassa o per la via de deixar entre la construcció que realitza i la finca de l’agent la distància mínima d’un metre.

En el seu escrit de contesta a la demanda, Y1 demana la desestimació de les pretensions de la part agent, ja que considera que el camí que separa ambdues finques és un camí públic i, per tant, no es tracta d’un camí privat propietat de l’agent i gravat amb una servitud.

El Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Santa Coloma de Farners ha dictat una sentència que desestima la demanda i aquesta resolució ha estat confirmada en grau d’apel·lació per la sentència de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona.

X1 ha interposat un recurs de cassació contra la sentència de segona instància davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Segon. L’únic motiu de cassació, que es fonamenta en l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega la infracció de normes de l’ordenament civil de Catalunya i, més concretament, de l’art. 40.1 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge. La part recurrent al·lega que les finques propietat d’ambdues parts litigants es troben separades per un camí de vuitanta centímetres d’amplada que és propietat de la part recurrent, mentre que la sentència d’apel·lació, que confirma la de primera instància, qualifica el camí que separa ambdues finques de públic. Aquesta declaració es fonamenta en un acurat i complet examen de totes les proves que s’han practicat en la primera instància. I no escau en un recurs de cassació, sense desnaturalitzar la seva naturalesa jurídica, tornar a fer una valoració de tot el material probatori que apareix en les actuacions. I cal fer la precisió, encara, que la part recurrent no ofereix cap argument convincent que permeti pensar que la conclusió a la qual arriba l’organisme jurisdiccional de segona instància sigui errònia.

Tercer. La part recurrent insisteix també que les finestres i la terrassa que ha construït la part demandant, i ara part objecte de recurs, no respecten la distància d’un metre en quadre que exigeix l’art. 40.1 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, atès que el camí que separa ambdues finques té una amplada de vuitanta centímetres, i, en conseqüència, demana que es dicti una sentència que ordeni a la demandant respectar l’amplada del metre en quadre que la legalitat vigent estableix per a l’androna.

Aquesta pretensió ha de ser igualment desestimada, ja que, segons resulta de la documentació que apareix en les actuacions, el camí que separa ambdues finques té una amplada de quatre pams, i, si bé es pot discutir la coincidència d’aquests quatre pams amb l’amplada de l’androna en un metre en quadre, segons l’art. 40.1 de la Llei 11/1990, de 9 de juliol, i abans segons l’art. 293 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya, aquest fet està mancat de transcendència en el cas que ara s’ha de resoldre, ja que les finestres que ha obert la part demandant prenen llums i vistes del camí públic de quatre pams, o vuitanta centímetres segons la part recurrent, i la sentència d’apel·lació accepta el fet, que declara provat la sentència de primera instància, que les finestres obertes per la demandant estan reculades un altre pam respecte de la línia de la seva façana, amb la conseqüència que s’ha de considerar acreditat, en aquest grau de cassació, que les obertures esmentades respecten la distància que estableix la normativa vigent a Catalunya en matèria de llums i vistes.

Quart. Els raonaments anteriors porten a la desestimació total del recurs i, en conseqüència, a la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir d’acord amb el que estableix l’art. 1715 de la Llei d’enjudiciament civil. I, d’acord amb el mateix precepte, s’han d’imposar les costes del recurs a la part recurrent.

Per tot el que s’ha exposat i per l’autoritat que ens ha conferit el poble espanyol,

DECISIÓ

Hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals A. I. T., que actua en nom i representació d’X1, contra la sentència que va dictar la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona el dia 30 de juny de 2000, que confirmem en tots els seus punts, amb la imposició de les costes a la part que ha interposat el recurs de cassació i la pèrdua del dipòsit constituït.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar a aquest tribunal les actuacions i el rotlle que ens va trametre. Doneu a aquesta sentència la publicació establerta legalment.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda