| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 11 de desembre de 2000, núm. 26/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu Llansa
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present
recurs extraordinari de cassació, interposat per X1 contra la
sentència de 16 de febrer de 1999, dictada per la Secció Catorzena de
l’Audiència Provincial de Barcelona en el recurs d’apel·lació formulat per
la senyora esmentada contra la sentència que el dia 1 de desembre de 1997
havia dictat el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de L. en conèixer
el judici ordinari de menor quantia instat per X1 esmentada
contra l’entitat Banco Bilbao Vizcaya, SA (BBVA) i la societat PIVSA, SA,
sobre l’acció de rescissió per lesió o engany a mitges (lesió ultradimidium).
La recurrent va ser representada davant aquest tribunal pel procurador J. F.
B. i va ser dirigida pel lletrat M. C. M. També va comparèixer en aquesta
sala la demandada PIVSA, SA, que va ser representada per la procuradora C.
P. S. i va ser dirigida per l’advocat E. M. F.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. El
dia 16 de febrer de 1999, la Secció Catorzena de l’Audiència Provincial de
Barcelona, en resoldre el recurs d’apel·lació interposat per X1 contra la sentència d’1 de desembre de 1997 dictada pel Jutjat de Primera
Instància núm. 6 de Terrassa en el judici suara esmentat, va dictar una
sentència amb la part dispositiva següent: «Fallamos: que debemos desestimar
y desestimamos el recurso de apelación interpuesto por la representación
procesal de X1 y que debemos estimar y estimamos parcialmente el
recurso adhesivo que interpone PIVSA, SA, ambos contra la sentencia dictada
por el Juzgado de Primera Instancia núm. 6 de Terrassa en los autos de juicio de menor cuantía del que dimana el presente rollo. En su
consecuencia, confirmamos la misma respecto de la acción principal y la
revocación, en cuanto desestima la reconvencional, que estimamos
parcialmente, y condenamos a X1 a desalojar la finca sita en la calle C, núm. 00, piso primero, de L., y a satisfacer en
favor de la actora de la reconvención la cantidad correspondiente a la renta
arrendaticia dejada de satisfacer desde la expiración del plazo contractual
de arrendamiento. No hacemos un pronunciamiento especial en cuanto a las
costas de la reconvención.
Dejamos
subsistentes los demás pronunciamientos y condenamos a la apelante principal
a pagar las costas derivadas de su recurso. No hacemos ningún
pronunciamiento especial en cuanto a las costas del recurso adhesivo.»
Segon. La
decisió del Jutjat de Primera Instància d’1 de desembre de 1997 havia dit:
«Fallo: se desestima la demanda presentada por la procuradora M. V. P., en
nombre y representación de X1, y se absuelve a las entidades
demandadas, PIVSA, SA y Banco Bilbao Vizcaya, SA, de los pedimentos de
condena formulados contra ellas. Se condena a la demandante a pagar las
costas.
Se desestima
la demanda reconvencional presentada por el procurador de los tribunales J.
I. C., en nombre y representación de PIVSA, SA, y se absuelve a X1 de
las pretensiones de condena formuladas contra ella. Se condena a la actora
reconvencional a pagar las costas.»
Tercer. Atès
que l’agent no estava conforme amb la decisió de l’Audiència, va interposar
contra aquesta el present recurs de cassació davant la Sala Primera del
Tribunal Suprem, la qual va dictar la interlocutòria de 19 de setembre de
2000, mitjançant la qual declarava la competència d’aquest tribunal
superior, remetia a aquesta sala les actuacions i el recurs, i citava a
termini les parts perquè compareguessin en aquesta sala, cosa que van fer la
recurrent i la societat PIVSA, SA. La substanciació del recurs s’ha
continuat en aquest tribunal i s’han
complert els tràmits legals.
És ponent el
magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer. Són fets
essencials considerats provats per les sentències unànimes d’instància però
que convé precisar aquí emprant la facultat que té la sala de cassació per
integrar el factum, els següents:
a) El 18 de
febrer de 1993 el Banco Bilbao Vizcaya (BBVA) va atorgar a l’empresa de
L. K, SA, representada per E, dos préstecs de
20.100.000 ptes. i 11.600.000 ptes., respectivament.
El Banco Bilbao
Vizcaya va
assegurar-se el retorn dels préstecs amb les garanties següents:
— E
mateix, la seva dona, X1, i llurs fills, W i Z, van avalar
personalment el retorn dels préstecs.
— X1 també va prestar garantia hipotecària sobre la finca propietat
seva del carrer C, núm. 00, de L..
— L’entitat
mercantil K, SA, representada pel fill de E i
X1, G, va prestar també l’aval d’aquesta societat.
— H va
fiançar 12.500.000 ptes. mitjançant una pòlissa de crèdit.
b) El 30 de març
de 1994 el Banco Bilbao Vizcaya va concedir a K, SA un tercer préstec de 9.500.000 ptes.,
amb venciment el 15 de juliol següent i avalat també per H.
c) El tercer
préstec va vèncer el 15 de juliol de 1994 i K, SA no el va
pagar.
d) El 21 de
novembre següent (any 1994) el Banco Bilbao Vizcaya va adreçar-se a l’avalador dels tres
préstecs, H, i li va requirir el pagament de 2.516.897 ptes. per
quotes impagades dels dos primers i de 10.476.023 ptes. del préstec ja
vençut, amb els interessos del tercer.
e) Atès això
anterior, el 24 del mateix mes de novembre (any 1994) es va convenir
cancel·lar els tres préstecs, de què —repetim— era deutora principal
K, SA i avaladors, les persones esmentades.
f) Per
cancel·lar els préstecs, aquell mateix dia 24 de novembre de 1994 van
realitzar-se les operacions següents:
1. L’avalador H va
pagar al Banco Bilbao Vizcaya la quantitat de 2.516.897 ptes. de les quotes
vençudes i no satisfetes dels dos primers préstecs.
2. H mateix va
pagar al Banco Bilbao Vizcaya la quantitat de 10.476.023 ptes. del tercer
préstec.
3. La senyora X1,
garant personal i hipotecària dels dos primers préstecs, els quals el 24 de
novembre de 1994 tenien un ròssec deutor de 27.725.000 ptes., va subrogar en
el seu pagament una societat patrimonial de H, constituïda per
aquest, la seva dona i els seus fills i anomenada PIVSA, SA. I va atorgar en
aquella mateixa data i a favor d’aquesta darrera societat una escriptura
pública de venda de la finca hipotecada en la qual va consignar com a preu
l’import d’aquell ròssec, el qual la compradora PIVSA, SA va retenir per
pagar-lo al Y1 i cancel·lar així els dos préstecs esmentats.
g) Un cop
realitzades totes les operacions anteriors, el mateix dia 24 de novembre de
1994 el Banco Bilbao Vizcaya va adreçar a la fins llavors prestatària deutora
K, SA una carta amb el tenor literal
següent:
«24 de noviembre
de 1994 K, SA L.
»Señores,
»Les informamos de
que hemos recibido de H la cantidad de 10.476.023
pesetas, en pago del nominal más los intereses de la póliza de préstamo núm.
606.973, formalizada el 30 de marzo de 1994 a favor de K, SA, en la que H figuraba como avalista.
»Al mismo
tiempo, nos damos por notificados de que, en fecha de hoy, se ha procedido a
la subrogación por compraventa de los préstamos hipotecarios núm. 001162 y
01163, por unos importes iniciales de 20.100.000 y 11.600.000 pesetas,
respectivamente, formalizados en fecha 18 de febrero de 1993 a favor de
K, SA ante el notario de L. A. Á. H.. La subrogación
se efectuará por el saldo vigente de dichos préstamos a la compradora PIVSA,
SA.
»Como
resultado de todo ello, por medio de la presente les manifestamos nuestro
compromiso de no reclamar a K, SA ni a los demás obligados
iniciales ninguna cantidad derivada de las operaciones de préstamo personal
y préstamo hipotecario que se detallan.
Atentamente,
Banco Bilbao
Vizcaya, SA»
h) Més de dos
anys després, el 18 de desembre de 1996, X1 va interposar davant del
Jutjat núm. 6 de Terrassa una demanda de judici de menor quantia
(l’originadora del present litigi) per la qual exercitava una acció
rescissòria per suposada lesió en més de la meitat del just preu en la
compravenda («engany a mitges») d’aquella finca, al·legant que l’havia venut
per la quantitat de 27.725.000 ptes. esmentada i que valia més del doble. Va
dirigir la demanda contra la compradora i contra el Banco Bilbao Vizcaya.
i) Les dues
sentències d’instància han desestimat la demanda perquè han entès que no es
pot computar solament com a preu de la venda la quantitat de 27.725.000
ptes. del ròssec dels dos crèdits que es mencionen en l’escriptura, sinó que
s’han de comptar també la quantitat de 12.992.920 ptes. igualment pagada per
H, ja que el 24 de novembre de 1994 no es va realitzar una compravenda pura
i simple de la finca, sinó una operació global de cancel·lació, feta per
l’avalador H i per la seva societat
instrumental
PIVSA,
SA, dels deutes esmentats que K, SA tenia amb el Banco Bilbao Vizcaya i dels
quals el senyor X4 C. era
avalador. I com que l’import de tots aquests deutes pagat pel senyor H al
Banco Bilbao Vizcaya va ascendir a 40.717.920 ptes. i el preu just de la finca era de
55.489.226 ptes., segons el dictamen pericial lliurat a les actuacions (no
de 44.29.088 —sic— ptes., com transcriu erròniament l’Audiència), no hi va
haver la lesió de més del doble del preu necessari per a la viabilitat de
l’acció rescissòria exercitada. I la demanda es rebutja per aquests motius.
Segon. Així
doncs, segons l’Audiència, els fets demostrats són, en síntesi, que en data
24 de novembre de 1994 l’empresa familiar K, SA devia al Banco Bilbao
Vizcaya 40.717.920 ptes. per crèdits diversos ja vençuts en part, sense que la
deutora pogués pagar-los. I el Y1 amenaçava d’executar- los.
Aquests
crèdits estaven avalats personalment en la seva major part per tots els
membres de la família (el matrimoni, els fills i una societat dels fills).
Hipotecàriament, endemés, per la mare, X1, i també personalment per H, el qual es veia constrenyit a pagar-los, ja que en responia amb els
avals que havia prestat.
Per alliberar
dels deutes i dels avals la societat deutora i tots els garants, es va
convenir, entre l’avalador senyor H, X1 i el Banco Bilbao Vizcaya, que el
senyor H
assumia els deutes que K, SA tenia amb el Banco Bilbao Vizcaya (la quantitat
de 40.717.920 ptes. esmentada) i, a canvi, la senyora X1 atorgava una
escriptura de venda de la finca hipotecada a favor d’una societat
patrimonial del senyor H. Així es va fer. El senyor H va assumir pagar la
quantitat de 40.717.920 ptes. dels deutes de K, SA i, a canvi, la societat
patrimonial del senyor H, PIVSA, SA, va rebre de la
senyora X1, per mitjà d’una escriptura pública que es va instrumentar en
forma de compravenda, la finca del carrer C, núm. 00, de
L., a la qual es va posar com a preu la quantitat de 27.725.000 ptes.
El preu realment assumit i/o pagat, però, van ser la quantitat de 40.717.920
ptes. expressada, amb la qual el senyor H, bé directament, bé a través de
la seva societat instrumental PIVSA, SA, va cancel·lar tots els deutes que
K, SA tenia amb el Banco Bilbao Vizcaya, alliberant tothom de les seves
responsabilitats.
Tercer.
Atesos els fets anteriors i les conclusions a què ha arribat l’Audiència
basant-se en aquests, cal ara veure si el recurs de cassació articulat
aconsegueix destruir l’enllaç lògic entre els fets demostrats i els deduïts
per l’Audiència, ja que el present recurs extraordinari podria assolir èxit
únicament i exclusiva si fos aixíHaurà de ser,
doncs, tenint en compte aquesta doctrina, que escaurà examinar el recurs.
Quart. Aquest
recurs es fonamenta en tres motius, endagats tots per la via processal del
núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil.
El primer
pretén que s’han infringit els «artículos 321 y siguientes de la Compilación
del derecho civil especial de Cataluña». Al·lega que, segons la prova
pericial practicada per l’expert designat pel Jutjat de Primera Instància,
el valor de mercat de la finca que ens ocupa era, el 24 de novembre de 1994,
de 55.489.226 ptes. I com que el preu de la compravenda que figura en
l’escriptura pública va ser de 27.725.000 ptes., diu que s’hauria d’haver
trobat amb una decisió totalment estimatòria de la demanda, i no amb la
desestimació amb què s’ha trobat.
Però, atès
que la sala d’instància ha conclòs que la compravenda no es pot considerar
al marge del marc global de la cancel·lació d’aquells crèdits importants,
per la quantitat de 40.717.920 ptes., i atès que ha quedat incòlume en la
cassació aquesta premissa, ja que el valor de la finca és de 55.489.226 ptes.,
no es donen els requisits perquè es puguin aplicar ni l’art. 321 ni cap dels
següents de la compilació catalana, els quals, per tant, no ha pogut
infringir la sentència impugnada. Consegüentment, aquest primer motiu de
cassació esdevé inviable.
Cinquè. El
segon motiu addueix la «infracción de los artículos 1255, 1281 y 1283 del
Código civil», plantejament inacceptable per si mateix perquè l’art. 1255
del Codi civil, referent a la llibertat de contractació, no té homogeneïtat
de cap mena amb els articles 1281 i 1283, relatius a la interpretació
contractual. Aquesta heterogeneïtat ja fa inadmissible el motiu i el
converteix en desestimable en el present estadi del procediment, a banda
que, com que l’escriptura de venda no es pot considerar aïlladament, sinó
que s’ha de considerar dins el marc global de la cancel·lació dels crèdits (com
s’ha repetit i ha considerat l’Audiència), la interpretació no es pot
circumscriure a la sola escriptura de venda.
Aquest motiu,
per tant, també es desestima.
Sisè. I el
darrer motiu, el tercer, es planteja amb caràcter subsidiari als anteriors,
per al cas —que es dóna— que aquests hagin estat rebutjats. I considera
infringit l’art. 1288 del Codi civil, en què s’estableix que la
interpretació de les clàusules obscures d’un contracte no haurà d’afavorir
la part que hagi causat l’obscuritat.
Cal respondre
que l’art. 1288 del Codi civil no es pot aplicar aquí, perquè en el present
cas l’Audiència no ha establert la seva conclusió interpretant cap clàusula
contractual, sinó realitzant un examen global de la cancel·lació dels
préstecs, per la qual cosa no es pot haver violat aquell precepte.
Cal rebutjar,
per tant, tot el recurs.
Setè. Les
costes s’hauran d’imposar a la part recurrent (art. 1715.3 de la llei de
procediment).
Per tot això
anterior,
PART DISPOSITIVA
La Sala
Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit
desestimar el present recurs de cassació i imposar a la part recurrent les
costes que aquest ha ocasionat.
Així,
mitjançant aquesta sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem. |
|
