Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència d'11 de desembre de 2000

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 11 de desembre de 2000, núm. 26/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 
 

 

President:

Excm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de cassació, interposat per X1 contra la sentència de 16 de febrer de 1999, dictada per la Secció Catorzena de l’Audiència Provincial de Barcelona en el recurs d’apel·lació formulat per la senyora esmentada contra la sentència que el dia 1 de desembre de 1997 havia dictat el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de L. en conèixer el judici ordinari de menor quantia instat per X1 esmentada contra l’entitat Banco Bilbao Vizcaya, SA (BBVA) i la societat PIVSA, SA, sobre l’acció de rescissió per lesió o engany a mitges (lesió ultradimidium). La recurrent va ser representada davant aquest tribunal pel procurador J. F. B. i va ser dirigida pel lletrat M. C. M. També va comparèixer en aquesta sala la demandada PIVSA, SA, que va ser representada per la procuradora C. P. S. i va ser dirigida per l’advocat E. M. F.

 

ANTECEDENTS DE FET 

Primer. El dia 16 de febrer de 1999, la Secció Catorzena de l’Audiència Provincial de Barcelona, en resoldre el recurs d’apel·lació interposat per X1 contra la sentència d’1 de desembre de 1997 dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Terrassa en el judici suara esmentat, va dictar una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallamos: que debemos desestimar y desestimamos el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de X1 y que debemos estimar y estimamos parcialmente el recurso adhesivo que interpone PIVSA, SA, ambos contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 6 de Terrassa en los autos de juicio de menor cuantía del que dimana el presente rollo. En su consecuencia, confirmamos la misma respecto de la acción principal y la revocación, en cuanto desestima la reconvencional, que estimamos parcialmente, y condenamos a X1 a desalojar la finca sita en la calle C, núm. 00, piso primero, de L., y a satisfacer en favor de la actora de la reconvención la cantidad correspondiente a la renta arrendaticia dejada de satisfacer desde la expiración del plazo contractual de arrendamiento. No hacemos un pronunciamiento especial en cuanto a las costas de la reconvención.

Dejamos subsistentes los demás pronunciamientos y condenamos a la apelante principal a pagar las costas derivadas de su recurso. No hacemos ningún pronunciamiento especial en cuanto a las costas del recurso adhesivo.»

Segon. La decisió del Jutjat de Primera Instància d’1 de desembre de 1997 havia dit: «Fallo: se desestima la demanda presentada por la procuradora M. V. P., en nombre y representación de X1, y se absuelve a las entidades demandadas, PIVSA, SA y Banco Bilbao Vizcaya, SA, de los pedimentos de condena formulados contra ellas. Se condena a la demandante a pagar las costas.

Se desestima la demanda reconvencional presentada por el procurador de los tribunales J. I. C., en nombre y representación de PIVSA, SA, y se absuelve a X1 de las pretensiones de condena formuladas contra ella. Se condena a la actora reconvencional a pagar las costas.»

Tercer. Atès que l’agent no estava conforme amb la decisió de l’Audiència, va interposar contra aquesta el present recurs de cassació davant la Sala Primera del Tribunal Suprem, la qual va dictar la interlocutòria de 19 de setembre de 2000, mitjançant la qual declarava la competència d’aquest tribunal superior, remetia a aquesta sala les actuacions i el recurs, i citava a termini les parts perquè compareguessin en aquesta sala, cosa que van fer la recurrent i la societat PIVSA, SA. La substanciació del recurs s’ha continuat en aquest tribunal i s’han complert els tràmits legals.

És ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET 

Primer. Són fets essencials considerats provats per les sentències unànimes d’instància però que convé precisar aquí emprant la facultat que té la sala de cassació per integrar el factum, els següents:

a) El 18 de febrer de 1993 el Banco Bilbao Vizcaya (BBVA) va atorgar a l’empresa de L. K, SA, representada per E, dos préstecs de 20.100.000 ptes. i 11.600.000 ptes., respectivament.

El Banco Bilbao Vizcaya va assegurar-se el retorn dels préstecs amb les garanties següents:

— E mateix, la seva dona, X1, i llurs fills, W i Z, van avalar personalment el retorn dels préstecs.

— X1 també va prestar garantia hipotecària sobre la finca propietat seva del carrer C, núm. 00, de L..

— L’entitat mercantil K, SA, representada pel fill de E i X1, G, va prestar també l’aval d’aquesta societat.

— H va fiançar 12.500.000 ptes. mitjançant una pòlissa de crèdit.

b) El 30 de març de 1994 el Banco Bilbao Vizcaya va concedir a K, SA un tercer préstec de 9.500.000 ptes., amb venciment el 15 de juliol següent i avalat també per H.

c) El tercer préstec va vèncer el 15 de juliol de 1994 i K, SA no el va pagar.

d) El 21 de novembre següent (any 1994) el Banco Bilbao Vizcaya va adreçar-se a l’avalador dels tres préstecs, H, i li va requirir el pagament de 2.516.897 ptes. per quotes impagades dels dos primers i de 10.476.023 ptes. del préstec ja vençut, amb els interessos del tercer.

e) Atès això anterior, el 24 del mateix mes de novembre (any 1994) es va convenir cancel·lar els tres préstecs, de què —repetim— era deutora principal K, SA i avaladors, les persones esmentades.

f) Per cancel·lar els préstecs, aquell mateix dia 24 de novembre de 1994 van realitzar-se les operacions següents:

1. L’avalador H va pagar al Banco Bilbao Vizcaya la quantitat de 2.516.897 ptes. de les quotes vençudes i no satisfetes dels dos primers préstecs.

2. H mateix va pagar al Banco Bilbao Vizcaya la quantitat de 10.476.023 ptes. del tercer préstec.

3. La senyora X1, garant personal i hipotecària dels dos primers préstecs, els quals el 24 de novembre de 1994 tenien un ròssec deutor de 27.725.000 ptes., va subrogar en el seu pagament una societat patrimonial de H, constituïda per aquest, la seva dona i els seus fills i anomenada PIVSA, SA. I va atorgar en aquella mateixa data i a favor d’aquesta darrera societat una escriptura pública de venda de la finca hipotecada en la qual va consignar com a preu l’import d’aquell ròssec, el qual la compradora PIVSA, SA va retenir per pagar-lo al Y1 i cancel·lar així els dos préstecs esmentats.

g) Un cop realitzades totes les operacions anteriors, el mateix dia 24 de novembre de 1994 el Banco Bilbao Vizcaya va adreçar a la fins llavors prestatària deutora K, SA una carta amb el tenor literal següent:

«24 de noviembre de 1994 K, SA L.

»Señores,

»Les informamos de que hemos recibido de H la cantidad de 10.476.023 pesetas, en pago del nominal más los intereses de la póliza de préstamo núm. 606.973, formalizada el 30 de marzo de 1994 a favor de K, SA, en la que H figuraba como avalista.

»Al mismo tiempo, nos damos por notificados de que, en fecha de hoy, se ha procedido a la subrogación por compraventa de los préstamos hipotecarios núm. 001162 y 01163, por unos importes iniciales de 20.100.000 y 11.600.000 pesetas, respectivamente, formalizados en fecha 18 de febrero de 1993 a favor de K, SA ante el notario de L. A. Á. H.. La subrogación se efectuará por el saldo vigente de dichos préstamos a la compradora PIVSA, SA.

»Como resultado de todo ello, por medio de la presente les manifestamos nuestro compromiso de no reclamar a K, SA ni a los demás obligados iniciales ninguna cantidad derivada de las operaciones de préstamo personal y préstamo hipotecario que se detallan.

Atentamente,

Banco Bilbao Vizcaya, SA»

h) Més de dos anys després, el 18 de desembre de 1996, X1 va interposar davant del Jutjat núm. 6 de Terrassa una demanda de judici de menor quantia (l’originadora del present litigi) per la qual exercitava una acció rescissòria per suposada lesió en més de la meitat del just preu en la compravenda («engany a mitges») d’aquella finca, al·legant que l’havia venut per la quantitat de 27.725.000 ptes. esmentada i que valia més del doble. Va dirigir la demanda contra la compradora i contra el Banco Bilbao Vizcaya.

i) Les dues sentències d’instància han desestimat la demanda perquè han entès que no es pot computar solament com a preu de la venda la quantitat de 27.725.000 ptes. del ròssec dels dos crèdits que es mencionen en l’escriptura, sinó que s’han de comptar també la quantitat de 12.992.920 ptes. igualment pagada per H, ja que el 24 de novembre de 1994 no es va realitzar una compravenda pura i simple de la finca, sinó una operació global de cancel·lació, feta per l’avalador H i per la seva societat instrumental PIVSA, SA, dels deutes esmentats que K, SA tenia amb el Banco Bilbao Vizcaya i dels quals el senyor X4 C. era avalador. I com que l’import de tots aquests deutes pagat pel senyor H al Banco Bilbao Vizcaya va ascendir a 40.717.920 ptes. i el preu just de la finca era de 55.489.226 ptes., segons el dictamen pericial lliurat a les actuacions (no de 44.29.088 —sic— ptes., com transcriu erròniament l’Audiència), no hi va haver la lesió de més del doble del preu necessari per a la viabilitat de l’acció rescissòria exercitada. I la demanda es rebutja per aquests motius.

Segon. Així doncs, segons l’Audiència, els fets demostrats són, en síntesi, que en data 24 de novembre de 1994 l’empresa familiar K, SA devia al Banco Bilbao Vizcaya 40.717.920 ptes. per crèdits diversos ja vençuts en part, sense que la deutora pogués pagar-los. I el Y1 amenaçava d’executar- los.

Aquests crèdits estaven avalats personalment en la seva major part per tots els membres de la família (el matrimoni, els fills i una societat dels fills). Hipotecàriament, endemés, per la mare, X1, i també personalment per H, el qual es veia constrenyit a pagar-los, ja que en responia amb els avals que havia prestat.

Per alliberar dels deutes i dels avals la societat deutora i tots els garants, es va convenir, entre l’avalador senyor H, X1 i el Banco Bilbao Vizcaya, que el senyor H assumia els deutes que K, SA tenia amb el Banco Bilbao Vizcaya (la quantitat de 40.717.920 ptes. esmentada) i, a canvi, la senyora X1 atorgava una escriptura de venda de la finca hipotecada a favor d’una societat patrimonial del senyor H. Així es va fer. El senyor H va assumir pagar la quantitat de 40.717.920 ptes. dels deutes de K, SA i, a canvi, la societat patrimonial del senyor H, PIVSA, SA, va rebre de la senyora X1, per mitjà d’una escriptura pública que es va instrumentar en forma de compravenda, la finca del carrer C, núm. 00, de L., a la qual es va posar com a preu la quantitat de 27.725.000 ptes. El preu realment assumit i/o pagat, però, van ser la quantitat de 40.717.920 ptes. expressada, amb la qual el senyor H, bé directament, bé a través de la seva societat instrumental PIVSA, SA, va cancel·lar tots els deutes que K, SA tenia amb el Banco Bilbao Vizcaya, alliberant tothom de les seves responsabilitats.

Tercer. Atesos els fets anteriors i les conclusions a què ha arribat l’Audiència basant-se en aquests, cal ara veure si el recurs de cassació articulat aconsegueix destruir l’enllaç lògic entre els fets demostrats i els deduïts per l’Audiència, ja que el present recurs extraordinari podria assolir èxit únicament i exclusiva si fos aixíHaurà de ser, doncs, tenint en compte aquesta doctrina, que escaurà examinar el recurs.

Quart. Aquest recurs es fonamenta en tres motius, endagats tots per la via processal del núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil.

El primer pretén que s’han infringit els «artículos 321 y siguientes de la Compilación del derecho civil especial de Cataluña». Al·lega que, segons la prova pericial practicada per l’expert designat pel Jutjat de Primera Instància, el valor de mercat de la finca que ens ocupa era, el 24 de novembre de 1994, de 55.489.226 ptes. I com que el preu de la compravenda que figura en l’escriptura pública va ser de 27.725.000 ptes., diu que s’hauria d’haver trobat amb una decisió totalment estimatòria de la demanda, i no amb la desestimació amb què s’ha trobat.

Però, atès que la sala d’instància ha conclòs que la compravenda no es pot considerar al marge del marc global de la cancel·lació d’aquells crèdits importants, per la quantitat de 40.717.920 ptes., i atès que ha quedat incòlume en la cassació aquesta premissa, ja que el valor de la finca és de 55.489.226 ptes., no es donen els requisits perquè es puguin aplicar ni l’art. 321 ni cap dels següents de la compilació catalana, els quals, per tant, no ha pogut infringir la sentència impugnada. Consegüentment, aquest primer motiu de cassació esdevé inviable.

Cinquè. El segon motiu addueix la «infracción de los artículos 1255, 1281 y 1283 del Código civil», plantejament inacceptable per si mateix perquè l’art. 1255 del Codi civil, referent a la llibertat de contractació, no té homogeneïtat de cap mena amb els articles 1281 i 1283, relatius a la interpretació contractual. Aquesta heterogeneïtat ja fa inadmissible el motiu i el converteix en desestimable en el present estadi del procediment, a banda que, com que l’escriptura de venda no es pot considerar aïlladament, sinó que s’ha de considerar dins el marc global de la cancel·lació dels crèdits (com s’ha repetit i ha considerat l’Audiència), la interpretació no es pot circumscriure a la sola escriptura de venda.

Aquest motiu, per tant, també es desestima.

Sisè. I el darrer motiu, el tercer, es planteja amb caràcter subsidiari als anteriors, per al cas —que es dóna— que aquests hagin estat rebutjats. I considera infringit l’art. 1288 del Codi civil, en què s’estableix que la interpretació de les clàusules obscures d’un contracte no haurà d’afavorir la part que hagi causat l’obscuritat.

Cal respondre que l’art. 1288 del Codi civil no es pot aplicar aquí, perquè en el present cas l’Audiència no ha establert la seva conclusió interpretant cap clàusula contractual, sinó realitzant un examen global de la cancel·lació dels préstecs, per la qual cosa no es pot haver violat aquell precepte.

Cal rebutjar, per tant, tot el recurs.

Setè. Les costes s’hauran d’imposar a la part recurrent (art. 1715.3 de la llei de procediment).

Per tot això anterior,

 PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit desestimar el present recurs de cassació i imposar a la part recurrent les costes que aquest ha ocasionat.

Així, mitjançant aquesta sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda