Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 16 de novembre de 2000

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 16 de novembre de 2000, núm. 25/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera Manté

Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs extraordinari de cassació, interposat per Construccions Partida Alpicat, SL contra la sentència que en data de 15 de setembre de 1999 va dictar la Secció Segona de l’Audiència Provincial de L. en resoldre el recurs d’apel·lació que havia interposat Y1 contra la sentència que el 25 de febrer anterior havia pronunciat el magistrat del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de L. en el judici declaratiu ordinari de menor quantia instat per la senyora Y1 esmentada contra Y2, contra Construccions Partida Alpicat, SL i contra SACU, SA, sobre l’acció negatòria de servitud i altres qüestions.

La recurrent ha estat representada en aquest tribunal pel procurador A. P. M. i defensada pel lletrat A. P. M.; i la senyora Y1 ha estat representada pel procurador I. R. C. i dirigida per l’advocat senyor A. E.

 ANTECEDENTS DE FET

Primer. En el judici suara esmentat, el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de L. va dictar el 25 de febrer de 1999 una sentència la part dispositiva de la qual diu: «Decisió: rebutjant com rebutjo la demanda interposada per la procuradora M. F. T., en la representació que té acreditada, he d’absoldre i absolc d’aquesta Y2., Construccions Partida Alpicat, SL i SACU, SA, i condemno Y1 a pagar les costes causades en aquest procediment.»

 

Segon. Com que la senyora Y1 no estava conforme amb la decisió anterior, va interposar contra aquesta un recurs d’apel·lació davant la Secció Segona de l’Audiència Provincial de L., la qual, en la data també esmentada més amunt, de 15 de setembre de 1999, va dictar la seva sentència, la part dispositiva de la qual diu literalment: «Fallamos: que, estimando parcialmente el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de Y1 contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 5 de los de Lérida en los autos de juicio declarativo de menor cuantía núm. 281/1998, revocamos la misma y, en consecuencia, estimando la demanda formulada por ella, declaramos la libertad del dominio de la señora Y1 sobre el inmueble de su propiedad, sito en la planta baja de la calle C2, núm. 00, de esta ciudad (finca registral núm. 00000), y, por consiguiente, la inexistencia de cualquier derecho o servidumbre, y en particular la de luces y vistas, de la finca colindante (calle C, núm. 00) sobre aquélla, condenando a las codemandadas Y2 y Construccions Partida Alpicat, SL a que en el plazo que se señale en ejecución de sentencia procedan a tapiar las ventanas mediante las que se han atribuido ilegítimamente dicha servidumbre y a que se abstengan de nuevas perturbaciones en el futuro; y sin expresa condena en las costas de primera instancia, atendida la parcial estimación de la demanda. Absolviendo a SACU, SA de los pedimentos deducidos en su contra. Sin hacer expreso pronunciamiento en cuanto a las costas originadas en esta alzada.»

Tercer. Com que Construccions Partida Alpicat, SL no estava d’acord amb la decisió anterior de l’Audiència, va interposar contra aquesta el present recurs extraordinari de cassació, el qual s’ha tramitat davant aquest tribunal superior seguint les prescripcions legals. Es va assenyalar per a la deliberació i la votació l’audiència del dia 13 darrer, data en què van tenir lloc aquests actes.

Ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 FONAMENTS DE DRET 

Primer. Amb la base de les proves de confessió en judici de la codemandada senyora Y2, la prova documental del Registre de la Propietat, les escriptures públiques, les actes notarials, les fotografies, els plànols, el testimoni d’un altre procediment judicial (el del núm. 132/1997) i les proves testificals i pericial, la sentència de l’Audiència conclou que el nou edifici dels demandats, que amplia el preexistent, s’ha construït fins al límit posterior de la seva finca, al carrer C2, núm. 00, de L., sense tenir constituïda a favor seu cap servitud de llums ni de vistes, les ha pres directament obrint finestres sobre el pati posterior de la finca veïna, núm. 00 del carrer C (com es veu a les fotografies dels folis 55 i 56 revers i 185).

Per aquesta raó, i a petició de la propietària d’aquesta última finca, la senyora Y1, l’Audiència ha condemnat els demandats a tapiar les finestres amb les quals aquests s’havien atribuït il·legítimament la servitud de llums i vistes. I és contra aquesta sentència de l’Audiència que l’entitat mercantil Construccions Partida Alpicat, SL alça ara el present recurs de cassació, el qual fonamenta en tres motius, endagats tots per la via processal del núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i que examinem a continuació.

Segon. El primer motiu denuncia la infracció dels articles 1242 i 1243 del Codi civil, en connexió amb el 632 de la Llei d’enjudiciament civil i amb la jurisprudència que esmenta. Addueix que l’Audiència ha interpretat erròniament el dictamen del perit senyor R. M. en no haver-ne tret la «conclusión clara de que la vista sólo puede darse a las antedichas distancias (de 5 y de 1,15 metros) desde el interior [...]».

Tercer. Escau, respecte a aquest tema, assenyalar en primer terme que la jurisprudència ensenya que, quan la sala d’instància basa la seva decisió no en una prova aïllada, sinó en el conjunt de les proves practicades (com en aquest cas), la cassació en què s’al·lega la interpretació errònia d’una sola prova no pot tenir èxit (sentències del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 1982, 6 de juliol i 22 de desembre de 1992, 22 de juliol de 1994, etc.).

Ja, doncs, per aquesta primera raó, aquest primer motiu de cassació és improcedent i inestimable.

Però fins i tot si aquesta sala pogués entrar a examinar-lo, la conclusió desestimatòria hauria de ser idèntica, ja que tot el que diu el dictamen del perit senyor R. M. sobre les distàncies de 5 i 1,15 metres que esmenta i a què al·ludeixen amb evident error tant el recurs com les dues sentències d’instància, es refereix al projecte de l’obra antiga de l’any 1967, i no al projecte de l’obra de 1995 confeccionat per l’arquitecte senyor S., obra, aquesta darrera, que és la que causa la pertorbació flagrant que condemna la sentència de l’Audiència.

Consegüentment, aquest primer motiu de cassació en què s’al·lega la interpretació errònia de les distàncies que esmenta el dictamen del perit senyor R., que es refereix al projecte de l’obra de 1967 i no a l’obra actual, causant de la pertorbació, no té cap fonament. I tampoc no podria prosperar el motiu emparat en la base d’aquell dictamen pericial.

El motiu, per tant, es desestima.

Quart. El segon motiu addueix la violació de l’art. 40 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, «de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge». Pretén que l’obra nova, en prendre llums i vistes sobre la finca veïna, respecta la distància de l’androna d’un metre fixada per aquell precepte, i afirma que «la sentencia recurrida no aprecia la vulneración de la antedicha distancia», que «la ratio legis del art. 40 de la Ley 13/1990 lleva a considerar que no lo infringe quien abre una ventana retranqueada hacia el interior, a una distancia superior a un metro», «que desde las ventanas construidas y la finca colindante existe más de un metro» i que «las ventanas están a más de un metro de la fachada interior (pared de fondo del solar), retranqueadas sobre ella».

Cinquè. Les afirmacions precedents (amb les quals la societat recurrent pretén induir aquesta sala a error) no són en absolut certes i la sentència mateixa de l’Audiència les desmenteix clarament quan, al final del seu cinquè fonament, diu (folis 58 i 59 del seu rotlle): «En definitiva, y con todo lo dicho, aún siendo una la pared que cierra la edificación y otra la que cierra el solar, como es de ver en las fotografías núm. 14 y 15 unidas al acta notarial de presencia de fecha 1 de octubre de 1998 (folios 665 a 671), desde una pared a la otra queda un espacio destinado a terraza, terraza con aberturas en la pared de cierre del solar y a la que se accede por una puerta abierta en la pared de cierre de la edificación, todo lo que se encuentra en la planta segunda del edificio; o en las fotografías 16 y 19 de igual acta, que evidencian en el ático o bajocubierta la misma situación: espacio entre el cierre de la vivienda y el cierre del solar al que se accede por hueco en el primero, presentando el segundo amplia abertura; con vistas en ambos casos al patio que corresponde en uso exclusivo y como anexo inseparable a la finca de la apelante, y por las dichas aberturas sitas en la pared de cierre del solar hasta donde llega la finca de la apelante —concretamente, en la vertical de la pared de cierre de dicho patio—, aberturas a las que se accede por los huecos destinados a puerta ubicados en la pared de cierre de la edificación. Así las cosas, el pretendido “retranqueo” deja vacía su auténtica finalidad: evitar las luces y vistas con las que no está gravada la propiedad de la actora.»

I això no es produeix solament en les plantes de l’edifici a què es refereix l’acta notarial dels folis 665 a 671 que la sentència esmenta (fotografies 14 i 15 pel que fa a la segona planta, en els folis 670 i 670 revers, i fotografies 16 a 19 de l’àtic o sotacoberta, en els folis 670 revers i 671, en ambdues cares), sinó també en les altres plantes de l’edifici, com es veu en les fotografies notarials del revers del foli 55, en ambdues cares, en la del foli 56 i en la del foli 185.

La inexactitud de les premisses de fet en què pretén fonamentar-se aquest motiu el fa, doncs, clarament rebutjable, ja que si la sentència diu que les llums i les vistes que proscriu es prenen directament del pati de la finca veïna, el recurs no pot argüir que respecten l’androna del metre de l’art. 40 de la llei catalana suara esmentada.

Sisè. El darrer motiu es formula amb caràcter subsidiari a l’anterior i al·lega infringida la jurisprudència que estableixen les sentències del Tribunal Suprem de 17 de febrer de 1968 i 14 de febrer de 1992 «en su conexión con el art. 40 de la Ley 13/1990, de 13 de julio».

Addueix que la sentència de l’Audiència vulnera aquella jurisprudència en condemnar a «tapiar» les finestres, perquè el terme tapiar equival a «cerrar con tapias; cerrar un hueco haciendo en él un muro o tabique», i que aquesta condemna «sólo admite el cierre de las ventanas con obra de albañilería», ja que que —afegeix— des de fa molts anys la tècnica de la construcció permet tancar finestres amb materials translúcids, habitualment de vidre, els quals tanquen totalment i amb solidesa un balmat i permeten, no obstant això, el pas de la llum, de manera que impedeixen totalment que es puguin tenir vistes a la finca veïna.

Setè. El que fa el pronunciament de l’Audiència és acollir la sol·licitud de la demanda (foli 5) de condemnar les demandades «a tapiar las ventanas mediante las que se han atribuido ilegítimamente dicha servidumbre [...]». La recurrent actual no va fer en la contesta a la demanda cap objecció al terme tapiar emprat en la petició de la demanda; objecció que ara sí que presenta en la cassació, volent oblidar que ni en l’apel·lació ni en la cassació poden plantejar-se qüestions noves, com aquesta part mateixa no ignorava en formular l’escrit del foli 30 en el rotlle d’apel·lació, on deia literalment: «El objeto y las pretensiones del pleito quedaron fijados en los escritos de demanda y contestación. Lo que no se puede hacer es buscar argumentaciones nuevas para intentar hacer variar el contenido del fallo de una sentencia que ha tenido en cuenta todas las argumentaciones expresadas por la demandante en primera instancia.»

La part recurrent no pot oblidar ara en cassació allò que tan adequadament adduïa en l’apel·lació, ja que la improcedència del fet d’al·legar qüestions noves és comuna a ambdós recursos (sentències del Tribunal Suprem de 28 de novembre de 1995, 7 de juny de 1996, 30 de gener, 20 de febrer, 28 d’abril, 23 de juny, 14 de juliol i 19 de desembre de 1997, 2 i 23 d’abril, 19 de juny i 31 d’octubre de 1998, 1 i 15 de febrer de 2000, etc.).

Escau, per això, rebutjar també aquest darrer motiu de cassació.

Vuitè. Les costes del recurs han d’imposar-se a la part recurrent (art. 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil).

Per tot això anterior,

 PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el present recurs de cassació i imposar a la part recurrent les costes que ha causat a la part recurrent.

Així, mitjançant aquesta sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda