| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 16 de novembre de 2000, núm. 25/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Guillem Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Antoni Bruguera Manté
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu Llansa
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs extraordinari
de cassació, interposat per Construccions Partida Alpicat, SL contra la
sentència que en data de 15 de setembre de 1999 va dictar la Secció Segona
de l’Audiència Provincial de L. en resoldre el recurs d’apel·lació que
havia interposat Y1 contra la sentència que el 25 de febrer anterior
havia pronunciat el magistrat del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de
L. en el judici declaratiu ordinari de menor quantia instat per la
senyora Y1 esmentada contra Y2, contra Construccions Partida Alpicat, SL i contra
SACU, SA, sobre l’acció negatòria de servitud i altres
qüestions.
La recurrent
ha estat representada en aquest tribunal pel procurador A. P. M. i defensada
pel lletrat A. P. M.; i la senyora Y1 ha estat representada pel
procurador I. R. C. i dirigida per l’advocat senyor A. E.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
En el judici suara esmentat, el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de L.
va dictar el 25 de febrer de 1999 una sentència la part dispositiva de la
qual diu: «Decisió: rebutjant com rebutjo la demanda interposada per la
procuradora M. F. T., en la representació que té acreditada, he d’absoldre i
absolc d’aquesta Y2., Construccions Partida Alpicat, SL i SACU, SA,
i condemno Y1 a pagar les costes causades en aquest procediment.»
Segon. Com
que la senyora Y1 no estava conforme amb la decisió anterior, va interposar
contra aquesta un recurs d’apel·lació davant la Secció Segona de l’Audiència
Provincial de L., la qual, en la data també esmentada més amunt, de 15
de setembre de 1999, va dictar la seva sentència, la part dispositiva de la
qual diu literalment: «Fallamos: que, estimando parcialmente el recurso de
apelación interpuesto por la representación procesal de Y1 contra la
sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 5 de los de
Lérida en los autos de juicio declarativo de menor cuantía núm. 281/1998,
revocamos la misma y, en consecuencia, estimando la demanda formulada por
ella, declaramos la libertad del dominio de la señora Y1 sobre el
inmueble de su propiedad, sito en la planta baja de la calle C2,
núm. 00, de esta ciudad (finca registral núm. 00000), y, por consiguiente,
la inexistencia de cualquier derecho o servidumbre, y en particular la de
luces y vistas, de la finca colindante (calle C, núm. 00) sobre
aquélla, condenando a las codemandadas Y2 y Construccions Partida Alpicat, SL a que en el plazo que se señale en ejecución de
sentencia procedan a tapiar las ventanas mediante las que se han atribuido
ilegítimamente dicha servidumbre y a que se abstengan de nuevas
perturbaciones en el futuro; y sin expresa condena en las costas de primera
instancia, atendida la parcial estimación de la demanda. Absolviendo a SACU,
SA de los pedimentos deducidos en su contra. Sin hacer expreso
pronunciamiento en cuanto a las costas originadas en esta alzada.»
Tercer. Com
que Construccions Partida Alpicat, SL no estava d’acord amb la decisió
anterior de l’Audiència, va interposar contra aquesta el present recurs
extraordinari de cassació, el qual s’ha tramitat davant aquest tribunal
superior seguint les prescripcions legals. Es va assenyalar per a la
deliberació i la votació l’audiència del dia 13 darrer, data en què van
tenir lloc aquests actes.
Ha actuat com a
ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Amb la base de les proves de
confessió en judici de la codemandada senyora Y2, la prova documental del
Registre de la Propietat, les escriptures públiques, les actes notarials,
les fotografies, els plànols, el testimoni d’un altre procediment judicial
(el del núm. 132/1997) i les proves testificals i pericial, la sentència de
l’Audiència conclou que el nou edifici dels demandats, que amplia el
preexistent, s’ha construït fins al límit posterior de la seva finca, al
carrer C2, núm. 00, de L., sense tenir constituïda a favor
seu cap servitud de llums ni de vistes, les ha pres directament obrint
finestres sobre el pati posterior de la finca veïna,
núm. 00 del carrer C (com es veu a les fotografies dels folis
55 i 56 revers i 185).
Per aquesta
raó, i a petició de la propietària d’aquesta última finca, la senyora Y1,
l’Audiència ha condemnat
els demandats a tapiar les
finestres amb les quals aquests s’havien atribuït il·legítimament la
servitud de llums i
vistes. I és contra aquesta sentència de l’Audiència que l’entitat mercantil
Construccions Partida Alpicat, SL alça ara el present recurs de cassació, el
qual fonamenta en tres motius, endagats tots per la via processal del núm. 4
de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i que examinem a continuació.
Segon. El
primer motiu denuncia la infracció dels articles 1242 i 1243 del Codi civil,
en connexió amb el 632 de la Llei d’enjudiciament civil i amb la
jurisprudència que esmenta. Addueix que l’Audiència ha interpretat
erròniament el dictamen del perit senyor R. M. en no haver-ne tret la
«conclusión clara de que la vista sólo puede darse a las antedichas
distancias (de 5 y de 1,15 metros) desde el interior [...]».
Tercer. Escau,
respecte a aquest tema, assenyalar en primer terme que la jurisprudència
ensenya que, quan la sala d’instància basa la seva decisió no en una prova
aïllada, sinó en el conjunt de les proves practicades (com en aquest cas),
la cassació en què s’al·lega la interpretació errònia d’una sola prova no
pot tenir èxit (sentències del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 1982, 6 de
juliol i 22 de desembre de 1992, 22 de juliol de 1994, etc.).
Ja, doncs,
per aquesta primera raó, aquest primer motiu de cassació és improcedent i
inestimable.
Però fins i
tot si aquesta sala pogués entrar a examinar-lo, la conclusió desestimatòria
hauria de ser idèntica, ja que tot el que diu el dictamen del perit senyor
R. M. sobre les distàncies de 5 i 1,15 metres que esmenta i a què
al·ludeixen amb evident error tant el recurs com les dues sentències
d’instància, es refereix al projecte de l’obra antiga de l’any 1967, i no al
projecte de l’obra de 1995 confeccionat per l’arquitecte senyor S., obra,
aquesta darrera, que és la que causa la pertorbació flagrant que condemna la
sentència de l’Audiència.
Consegüentment, aquest primer motiu de cassació en què s’al·lega la
interpretació errònia de les distàncies que esmenta el dictamen del perit
senyor R., que es refereix al projecte de l’obra de 1967 i no a l’obra
actual, causant de la pertorbació, no té cap fonament. I tampoc no podria
prosperar el motiu emparat en la base d’aquell dictamen pericial.
El motiu, per
tant, es desestima.
Quart. El
segon motiu addueix la violació de l’art. 40 de la Llei 13/1990, de 9 de
juliol, «de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions
de veïnatge». Pretén que l’obra nova, en prendre llums i vistes sobre la
finca veïna, respecta la distància de l’androna d’un metre fixada per aquell
precepte, i afirma que «la sentencia recurrida no aprecia la vulneración de
la antedicha distancia», que «la ratio legis del art. 40 de la Ley 13/1990
lleva a considerar que no lo infringe quien abre una ventana retranqueada
hacia el interior, a una distancia superior a un metro», «que desde las
ventanas construidas y la finca colindante existe más de un metro» i que
«las ventanas están a más de un metro de la fachada interior (pared de fondo
del solar), retranqueadas sobre ella».
Cinquè. Les
afirmacions precedents (amb les quals la societat recurrent pretén induir
aquesta sala a error) no són en absolut certes i la sentència mateixa de
l’Audiència les desmenteix clarament quan, al final del seu cinquè fonament,
diu (folis 58 i 59 del seu rotlle): «En definitiva, y con todo lo dicho, aún
siendo una la pared que cierra la edificación y otra la que cierra el solar,
como es de ver en las fotografías núm. 14 y 15 unidas al acta notarial de
presencia de fecha 1 de octubre de 1998 (folios 665 a 671), desde una pared
a la otra queda un espacio destinado a terraza, terraza con aberturas en la
pared de cierre del solar y a la que se accede por una puerta abierta en la
pared de cierre de la edificación, todo lo que se encuentra en la planta
segunda del edificio; o en las fotografías 16 y 19 de igual acta, que
evidencian en el ático o bajocubierta la misma situación: espacio entre el
cierre de la vivienda y el cierre del solar al que se accede por hueco en el
primero, presentando el segundo amplia abertura; con vistas en ambos casos
al patio que corresponde en uso exclusivo y como anexo inseparable a la
finca de la apelante, y por las dichas aberturas sitas en la pared de cierre
del solar hasta donde llega la finca de la apelante —concretamente, en la
vertical de la pared de cierre de dicho patio—, aberturas a las que se
accede por los huecos destinados a puerta ubicados en la pared de cierre de
la edificación. Así las cosas, el pretendido “retranqueo” deja vacía su
auténtica finalidad: evitar las luces y vistas con las que no está gravada
la propiedad de la actora.»
I això no es
produeix solament en les plantes de l’edifici a què es refereix l’acta
notarial dels folis 665 a 671 que la sentència esmenta (fotografies 14 i 15
pel que fa a la segona planta, en els folis 670 i 670 revers, i fotografies
16 a 19 de l’àtic o sotacoberta, en els folis 670 revers i 671, en ambdues
cares), sinó també en les altres plantes de l’edifici, com es veu en les
fotografies notarials del revers del foli 55, en ambdues cares, en la del
foli 56 i en la del foli 185.
La
inexactitud de les premisses de fet en què pretén fonamentar-se aquest motiu
el fa, doncs, clarament rebutjable, ja que si la sentència diu que les llums
i les vistes que proscriu es prenen directament del pati de la finca veïna,
el recurs no pot argüir que respecten l’androna del metre de l’art. 40 de la
llei catalana suara esmentada.
Sisè. El
darrer motiu es formula amb caràcter subsidiari a l’anterior i al·lega
infringida la jurisprudència que estableixen les sentències del Tribunal
Suprem de 17 de febrer de 1968 i 14 de febrer de 1992 «en su conexión con el
art. 40 de la Ley 13/1990, de 13 de julio».
Addueix que
la sentència de l’Audiència vulnera aquella jurisprudència en condemnar a
«tapiar» les finestres, perquè el terme tapiar equival a «cerrar con tapias;
cerrar un hueco haciendo en él un muro o tabique», i que aquesta condemna
«sólo admite el cierre de las ventanas con obra de albañilería», ja que que
—afegeix— des de fa molts anys la tècnica de la construcció permet tancar
finestres amb materials translúcids, habitualment de vidre, els quals
tanquen totalment i amb solidesa un balmat i permeten, no obstant això, el
pas de la llum, de manera que impedeixen totalment que es puguin tenir
vistes a la finca veïna.
Setè. El que
fa el pronunciament de l’Audiència és acollir la sol·licitud de la demanda (foli
5) de condemnar les demandades «a tapiar las ventanas mediante las que se
han atribuido ilegítimamente dicha servidumbre [...]». La recurrent actual
no va fer en la contesta a la demanda cap objecció al terme tapiar emprat en
la petició de la demanda; objecció que ara sí que presenta en la cassació,
volent oblidar que ni en l’apel·lació ni en la cassació poden plantejar-se
qüestions noves, com aquesta part mateixa no ignorava en formular l’escrit
del foli 30 en el rotlle d’apel·lació, on deia literalment: «El objeto y las
pretensiones del pleito quedaron fijados en los escritos de demanda y
contestación. Lo que no se puede hacer es buscar argumentaciones nuevas para
intentar hacer variar el contenido del fallo de una sentencia que ha tenido
en cuenta todas las argumentaciones expresadas por la demandante en primera
instancia.»
La part
recurrent no pot oblidar ara en cassació allò que tan adequadament adduïa en
l’apel·lació, ja que la improcedència del fet d’al·legar qüestions noves és
comuna a ambdós recursos (sentències del Tribunal Suprem de 28 de novembre
de 1995, 7 de juny de 1996, 30 de gener, 20 de febrer, 28 d’abril, 23 de
juny, 14 de juliol i 19 de desembre de 1997, 2 i 23 d’abril, 19 de juny i 31
d’octubre de 1998, 1 i 15 de febrer de 2000, etc.).
Escau, per
això, rebutjar també aquest darrer motiu de cassació.
Vuitè. Les
costes del recurs han d’imposar-se a la part recurrent (art. 1715.3 de la
Llei d’enjudiciament civil).
Per tot això
anterior,
PART DISPOSITIVA
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar
el present recurs de cassació i imposar a la part recurrent les costes que
ha causat a la part recurrent.
Així,
mitjançant aquesta sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.
|
|
