| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 13 de novembre de 2000, núm. 24/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats esmentats al marge, ha vist el present recurs de cassació,
interposat contra la sentència de data 6 de març de 2000, dictada en grau
d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona
com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia
seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Vilanova i la
Geltrú. El recurs esmentat ha estat interposat per X1,
representada pel procurador C. A. H. i defensada pel lletrat J. M. L. J.,
contra Y1, representat per la procuradora L. E. L. i dirigit pel
lletrat E. C. M.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Vilanova i la Geltrú es van
seguir a instàncies de Y1 les actuacions de judici declaratiu de menor
quantia núm. 85/1997, en les quals es va dictar amb data 12 de desembre de
1997 una sentència la part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo:
que, estimando la demanda instada por el procurador de los tribunales y de
Y1, declaro la nulidad de la escritura pública de donación realizada
entre X2 y la demandada X1 en fecha nueve de mayo de mil
novecientos noventa y cinco, así como la nulidad de las disposiciones
bancarias realizadas por la demandada de las cuentas a nombre de X2, o de
forma conjunta con la demandada, pero formadas con los ingresos de la
primera, que no se justifique en haber empleado en beneficio de la X2, y cuya cantidad habrá de reintegrarse al caudal relicto de esta última,
liquidándose en la forma establecida en el fundamento de derecho tercero,
con expresa imposición de las costas del juicio a la demandada.»
Segon. El
procurador de X1 va interposar contra la sentència esmentada de
primera instància un recurs d’apel·lació que es va substanciar a la Secció
Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar amb data 6
de març de 2000 una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallo: que,
estimando en parte el recurso de apelación interpuesto por la representación
de X1 contra la sentencia dictada por el juez del Juzgado de
Primera Instancia núm. 6 de Vilanova i la Geltrú en los autos de juicio
declarativo de menor cuantía núm. 85/1997, seguidos contra la misma a
instancias de Y1, debemos revocar y revocamos parcialmente la
sentencia dictada el día 12 de diciembre de 1997, cuya parte resolutiva
deberá quedar como sigue: “Que, estimando en parte la demanda instada por el
procurador de los tribunales F. S. R., en nombre y representación de Y1, debemos declarar y declaramos la nulidad de la escritura pública de
donación realizada entre X2 y la demandada X1, otorgada
en fecha nueve de mayo de mil novecientos noventa y cinco, desestimando
cualquier otra pretensión deducida en la demanda, todo ello con imposición a
cada una de las partes litigantes de las costas causadas a su instancia y
las comunes por mitad en cuanto a las de la primera instancia procedimental,
y sin hacer expreso pronunciamiento en cuanto a las costas de la presente
alzada.”»
Tercer.
Contra aquesta sentència, el procurador C. A. H., en nom i representació de
X1, va interposar davant aquesta sala civil un recurs de
cassació que va fonamentar en un motiu únic: a l’empara de l’ordinal quart
de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per incórrer la
sentència objecte de recurs en la infracció, en concepte d’interpretació
errònia, d’allò disposat en els articles 103 i 104 del Codi de successions
per causa de mort en el dret civil de Catalunya, en relació amb l’art. 394
del mateix cos legal i l’art. 624 del Codi civil Quart. Una vegada admès el
recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar l’audiència
del proppassat dia 9 per a la votació i la decisió, data en la qual van
tenir lloc aquests actes.
Ha estat
ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS DE DRET
Primer. La
sentència de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona de 6
de març de 2000, que acollia en part el recurs d’apel·lació interposat per
X1, confirma, també només en part, la dictada el 12 de desembre de 1997 pel
Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Vilanova i la Geltrú, en el particular
que declara la nul·litat de l’escriptura pública de donació atorgada per X2
a favor de X1
Contra la
sentència esmentada, aquesta darrera interposa el present recurs de cassació,
contret a un motiu únic en el qual es denuncia la infracció dels articles
103 i 104 del Codi de successions de Catalunya en relació amb l’art. 394 del
mateix cos legal i l’art. 624 del Codi civil.
Segon. Convé,
pel que fa a la part que ara interessa, ressenyar el següent:
a) X2, que
va morir el 12 de novembre de 1996 als vuitanta-vuit anys, va atorgar el 9
de maig de 1995 una escriptura pública de donació d’una sisena part indivisa
d’un terreny a favor de X1, la qual treballava com a assistenta
seva des de l’any 1994. X2 era tia de Y1, demandant i ara
part objecte de recurs en el present plet.
Aquest darrer,
al qual s’havia de fer trànsit de béns de la seva tia, es va considerar
perjudicat per la donació referida en favor de l’assistenta esmentada, ja
que va entendre que aquest acte dispositiu havia de ser declarat nul per
falta de consentiment de la seva tia, atès que en el moment en què es va
celebrar el contracte aquesta tenia pertorbades les seves facultats mentals.
b) El jutjat
de primera instància ho va declarar així i va reconèixer la invalidesa de la
donació per incapacitat de X2 en el moment de l’atorgament,
incapacitat corroborada en la sentència de l’Audiència Provincial ara
combatuda. La present cassació, doncs, s’ha de centrar exclusivament en la
crítica de la declaració de nul·litat contractual per aquella causa.
c) Respecte a
aquest tema, s’invoca la infracció de la legalitat assenyalada sobre la base
que no es vol qüestionar la valoració probatòria feta en la instància, «sino
el juicio de suficiencia de la misma para destruir la presunción de
capacidad». Per això, el recurrent, després de reconèixer l’encert de la
sentència combatuda «al aplicar a la donación impugnada —realizada por X2
a los ochenta y ocho años de edad, un año y medio antes de su muerte y a
favor de su cuidadora— lo establecido en el Código de sucesiones respecto a
la capacidad para otorgar testamento», conclou que, en tot cas, allò que
importa és que la presumpció de capacitat esmentada «no puede ser destruida
por un mero cúmulo de indicios, sino que tal destrucción exige la prueba
plena», la qual es diu que no s’ha produït en el cas perquè, d’una banda, la
declaració d’incapacitat es fonamenta en una prova pericial que arriba a
unes conclusions que «no aseguran con certeza que la X2 careciese de
capacidad natural en el momento del otorgamiento de la donación» i, d’altra
banda, es negligeix la valoració del que es diu que, en tenir el «carácter
de prueba directa e indubitada, apoya la presunción de capacidad», com són
la interlocutòria del mateix Jutjat núm. 6 de Vilanova i la Geltrú de 6 de
març de 1996, per la qual s’acorda l’ingrés urgent de la X2 en un
centre assistencial. Aquesta resolució conté un raonament jurídic en el qual
es diu que no esqueia acordar la incapacitació per al dret de sufragi de la
persona internada en no existir motiu per a això, la declaració d’un
facultatiu de la Seguretat Social, el doctor O. F., que va tractar X2 els darrers anys de la seva vida, i la declaració de capacitat
feta pel notari que va autoritzar l’escriptura pública de donació.
Tercer. a) La
naturalesa jurídica del recurs de cassació, el qual és de caràcter
extraordinari, no permet, com si es tractés d’una tercera instància,
procedir ex novo i in totum a una valoració distinta a la de la prova
practicada, ja que el tribunal d’instància és sobirà en relació amb «los
elementos fácticos y las actuaciones de prueba, función juzgadora que sólo
es revisable en casación cuando de la misma se desprenden conclusiones que
pugnan con la más elemental lógica, racionalidad, proporcionalidad de las
cosas, supongan perpetración de ilegalidades o lleguen a intentar hacer de
la arbitrariedad, el abuso o la ignorancia profesional, justicia decisoria
de las contiendas litigiosas» (sentència del TS d’11 de febrer de 1993). Si,
en funció d’aquesta plenitud de facultats valoratives, l’Audiència
Provincial dóna com a provada una determinada realitat fàctica, aquesta
esdevé, doncs, irreversible si no concorre l’arbitrarietat esmentada, perquè
«suprimido por la Ley 10/1992, de 30 de abril, el motivo que permitía acusar
error de hecho en la apreciación de la prueba resultante de un documento
obrante en los autos, la alteración de la base fáctica sólo podrá producirse
como questio iuris, es decir, alegando un error en su valoración, con cita
de la norma hermenéutica que resulte infringida » (sentència del TS de 5 de
febrer de 1996, per totes).
b) El
recurrent no invoca com a infringit cap precepte valoratiu de la prova. No
n’esmenta cap perquè, si ho fes, entraria en contradicció amb la seva
afirmació que, respecte a la censura cassacional, «es necesario precisar que
aquélla no se dirige a cuestionar la interpretación que la sala de instancia
[...] ha llevado a cabo respecto a la prueba practicada, sino el juicio de
suficiencia de la misma para destruir la presunción de capacidad».
Ara bé, amb
aquesta renúncia a invocar cap vulneració d’un precepte valoratiu de la
prova, el recurrent traça un cercle tancat de sortida impossible, ja que,
per tal que prosperessin les seves tesis, s’hauria d’assumir un factum
distint al de la sentència, el qual estableix clarament, com a qüestió de
fet, la falta de capacitat de X2
Aquesta
realitat fàctica (la de la manca d’enteniment per demència senil) hauria de
modificar-se perquè es pogués acollir el recurs. En el fons, això és el que
intenta la part recurrent quan assenyala que l’òrgan a quo «ha desarrollado
unas inferencias carentes de lógica que le han conducido a declarar la falta
de capacidad de X2 [...]». Ara bé, en el recurs s’haurien d’haver
assenyalat —i no s’ha fet— quins dels articles valoratius de la prova ha
infringit la sentència combatuda amb les seves inferències, qualificades
d’il·lògiques.
El cercle
viciós esmentat es palesa també quan el recurrent afirma, una altra vegada,
que la seva crítica jurídica «tiene por objeto, no pretender sustituir la
valoración probatoria [...] sino poner de manifiesto que no existe cohesión
lógica entre el conjunto de elementos probatorios obrantes en las
actuaciones y la certeza plena que exige, según la doctrina expuesta, la
anulación de la donación». La doctrina exposada —en definitiva, la tan
coneguda de l’exigència d’una prova inequívoca de la manca de capacitat del
testador per al principi del favor testamenti, invocada analògicament—
tampoc fa referència a cap precepte de valoració de la prova.
El recurs,
doncs, s’hauria de desestimar per això sol, ja que el TS té dit (sentència
d’11 de novembre de 1999, per totes) que «el juzgador de instancia realiza
una actividad hermenéutica técnicamente lógica y racional al llegar a la
conclusión inequívoca que la referida testadora carecía, en el momento del
otorgamiento del testamento en cuestión, de entendimiento y comunicación,
llegando a la conclusión de que la capacidad de la misma había quedado
destruida. Todo lo dicho, unido a la doctrina constante y pacífica emanada
de la jurisprudencia de esta sala, determina que el factum de la sentencia
deviene intocable por vía casacional, y siempre, como ocurre en el presente
caso, cuando el mismo se haya configurado con racionalidad y desechando
cualquier atisbo de conculcación de los parámetros de la lógica más
elementales, ya que lo contrario significaría un ataque inaceptable a la
naturaleza extraordinaria del recurso de casación, convirtiéndolo en una
tercera instancia o apelación limitada».
El motiu,
doncs, s’ha de desestimar.
Quart. I és
que, en el present cas, com en el de la resolució transcrita, les
conclusions a què ha arribat la sentència combatuda no són il·lògiques en
absolut, perquè:
a) No ho és
que es consideri mancada d’enteniment la X2 si «fue ingresada en el
Hospital Comarcal de L en fecha 19 de mayo de 1995, o sea,
transcurridos diez días desde el otorgamiento de la escritura de donación,
con diagnóstico principal de demencia senil».
b) No es
il·lògic que es consideri privada de capacitat suficient la X2
esmentada si en tal informe es diu que pateix «[...] incapacidad para el
autocuidado [...]», «limitación cognitiva por anamnesis» i «[...]
alteraciones en la orientación, la concentración, el cálculo y la
abstracción».
c) No és
irracional o arbitrari el pronunciament anul·latiu esmentat si el ministeri
fiscal en data 7 de desembre de 1995 va sol·licitar la declaració
d’incapacitat de la X2 i si per la interlocutòria del mateix jutjat
de data 25 de gener de 1996 es va designar un defensor judicial de la
presumpta incapaç en el judici de menor quantia núm. 478/1995, en el qual
«[...] consta un informe del médico forense de 7 de febrero de 1996 en el
que se concluye que X2 presenta un trastorno mental orgánico con
sintomatología de un cuadro demencial, que dicha enfermedad es incurable y
progresiva en el tiempo, para concluir que dicha persona es psíquicamente
incapaz de regir su persona y administrar sus bienes».
d) I, en fi,
s’allunya de tot bri d’irracionalitat si «todo ello viene aunado por el
informe del perito dirimente, designado en las presentes actuaciones [...]»,
el qual «afirma que, por el estado de las facultades mentales de la X2, en el mes de mayo de 1995 era una persona incapaz de comprender el pleno
alcance de sus actos [...]».
Cinquè.
Respecte a les manifestacions del recurrent, n’hi ha prou amb considerar:
1) Que
aquesta sala té dit, amb caràcter general, que la prova «[...] no es pot
desarticular, ni tampoc és possible fonamentar la cassació en elements
aïllats per obtenir conseqüències partidistes contràries a les del jutge a
quo» (sentència d’1 de juliol de 1999).
2) Així i tot,
i en resposta a les al·legacions de la recurrent, es pot precisar, respecte
a la interlocutòria de 6 de març de 1996 del Jutjat de Primera Instància
núm. 6 de Vilanova i la Geltrú, de la qual, segons el recurrent, es desprèn
que la X2 no estava incapacitada, que:
a) «Respecto
de las sentencias de otro litigio, es reiterada la doctrina jurisprudencial
que determina que carecen de la nota de autenticidad (o de literosuficiencia)»
(sentència del TS de 7 d’octubre de 1994) i també que cap document gaudeix
de força revisòria «si ya ha sido valorado por la sala sentenciadora» (sentència
del TS de 28 d’abril de 1992).
b) La
doctrina anterior s’ha de predicar amb molta més raó en relació amb una
interlocutòria, dictada, a més a més, en una peça separada de mesures
cautelars.
c) S’ha de
refusar qualsevol pretensió revisòria quan, com en aquest cas, es vulgui
descontextualitzar de la resolució judicial total un dels seus fonaments
jurídics.
d) Aquesta
interlocutòria és, precisament, la que recull els raonaments del metge
forense segons els quals la X2 es trobava immersa en un procés
demencial que li impedia governar la seva persona i administrar els seus
béns.
3) Amb
referència a les declaracions del doctor O. F. i del notari senyor P. M.,
s’ha de recordar que l’apreciació de la prova testifical «no es impugnable
en casación, toda vez que los artículos 659 de la LEC y 1248 del Código
civil no contienen reglas de valoración y sólo poseen carácter admonitivo
[...]» (sentència del TS de 17 d’abril de 1997). Això, abstracció feta que,
com ja té dit aquesta sala, «[...] segons un criteri jurisprudencial
reiterat, l’asseveració notarial respecte a la capacitat per testar
constitueix una presumpció iuris tantum, que es pot destruir per una prova
contrària enèrgica» (sentència d’1 de juliol de 1999), prova contundent que,
en efecte, s’ha produït en el cas, la qual cosa mena a la claudicació
d’aquest únic motiu del recurs i a la confirmació consegüent de la sentència
combatuda.
Sisè. La
desestimació total del recurs de cassació comporta, d’acord amb l’art.
1715.2 de la LEC, la imposició de les costes d’aquesta alçada a la part
recurrent.
Atesos els
preceptes legals esmentats i els altres que són d’aplicació,
PART DISPOSITIVA
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que
desestima el recurs de cassació interposat per la representació de X1 contra la sentència de 6 de març de 2000, dictada per la Secció
Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació
núm. 137/1998-A, derivat del judici de menor quantia núm. 85/1997 del Jutjat
de Primera Instància i Instrucció núm. 6 de Vilanova i la Geltrú, i imposa
les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.
S’ha de
lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i
s’han de retornar a aquest tribunals les actuacions i el rotlle que ens va
trametre. Doneu a aquesta sentència la publicació establerta legalment.
Aquesta és la
nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
|
