Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 13 de novembre de 2000

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 13 de novembre de 2000, núm. 24/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 
 

 

President:

Excm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats al marge, ha vist el present recurs de cassació, interposat contra la sentència de data 6 de març de 2000, dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Vilanova i la Geltrú. El recurs esmentat ha estat interposat per X1, representada pel procurador C. A. H. i defensada pel lletrat J. M. L. J., contra Y1, representat per la procuradora L. E. L. i dirigit pel lletrat E. C. M.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Vilanova i la Geltrú es van seguir a instàncies de Y1 les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 85/1997, en les quals es va dictar amb data 12 de desembre de 1997 una sentència la part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo: que, estimando la demanda instada por el procurador de los tribunales y de Y1, declaro la nulidad de la escritura pública de donación realizada entre X2 y la demandada X1 en fecha nueve de mayo de mil novecientos noventa y cinco, así como la nulidad de las disposiciones bancarias realizadas por la demandada de las cuentas a nombre de X2, o de forma conjunta con la demandada, pero formadas con los ingresos de la primera, que no se justifique en haber empleado en beneficio de la X2, y cuya cantidad habrá de reintegrarse al caudal relicto de esta última, liquidándose en la forma establecida en el fundamento de derecho tercero, con expresa imposición de las costas del juicio a la demandada.»

Segon. El procurador de X1 va interposar contra la sentència esmentada de primera instància un recurs d’apel·lació que es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar amb data 6 de març de 2000 una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallo: que, estimando en parte el recurso de apelación interpuesto por la representación de X1 contra la sentencia dictada por el juez del Juzgado de Primera Instancia núm. 6 de Vilanova i la Geltrú en los autos de juicio declarativo de menor cuantía núm. 85/1997, seguidos contra la misma a instancias de Y1, debemos revocar y revocamos parcialmente la sentencia dictada el día 12 de diciembre de 1997, cuya parte resolutiva deberá quedar como sigue: “Que, estimando en parte la demanda instada por el procurador de los tribunales F. S. R., en nombre y representación de Y1, debemos declarar y declaramos la nulidad de la escritura pública de donación realizada entre X2 y la demandada X1, otorgada en fecha nueve de mayo de mil novecientos noventa y cinco, desestimando cualquier otra pretensión deducida en la demanda, todo ello con imposición a cada una de las partes litigantes de las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad en cuanto a las de la primera instancia procedimental, y sin hacer expreso pronunciamiento en cuanto a las costas de la presente alzada.”»

Tercer. Contra aquesta sentència, el procurador C. A. H., en nom i representació de X1, va interposar davant aquesta sala civil un recurs de cassació que va fonamentar en un motiu únic: a l’empara de l’ordinal quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per incórrer la sentència objecte de recurs en la infracció, en concepte d’interpretació errònia, d’allò disposat en els articles 103 i 104 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, en relació amb l’art. 394 del mateix cos legal i l’art. 624 del Codi civil Quart. Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar l’audiència del proppassat dia 9 per a la votació i la decisió, data en la qual van tenir lloc aquests actes.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS DE DRET

Primer. La sentència de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona de 6 de març de 2000, que acollia en part el recurs d’apel·lació interposat per X1, confirma, també només en part, la dictada el 12 de desembre de 1997 pel Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Vilanova i la Geltrú, en el particular que declara la nul·litat de l’escriptura pública de donació atorgada per X2 a favor de X1

Contra la sentència esmentada, aquesta darrera interposa el present recurs de cassació, contret a un motiu únic en el qual es denuncia la infracció dels articles 103 i 104 del Codi de successions de Catalunya en relació amb l’art. 394 del mateix cos legal i l’art. 624 del Codi civil.

Segon. Convé, pel que fa a la part que ara interessa, ressenyar el següent:

a) X2, que va morir el 12 de novembre de 1996 als vuitanta-vuit anys, va atorgar el 9 de maig de 1995 una escriptura pública de donació d’una sisena part indivisa d’un terreny a favor de X1, la qual treballava com a assistenta seva des de l’any 1994. X2 era tia de Y1, demandant i ara part objecte de recurs en el present plet.

Aquest darrer, al qual s’havia de fer trànsit de béns de la seva tia, es va considerar perjudicat per la donació referida en favor de l’assistenta esmentada, ja que va entendre que aquest acte dispositiu havia de ser declarat nul per falta de consentiment de la seva tia, atès que en el moment en què es va celebrar el contracte aquesta tenia pertorbades les seves facultats mentals.

b) El jutjat de primera instància ho va declarar així i va reconèixer la invalidesa de la donació per incapacitat de X2 en el moment de l’atorgament, incapacitat corroborada en la sentència de l’Audiència Provincial ara combatuda. La present cassació, doncs, s’ha de centrar exclusivament en la crítica de la declaració de nul·litat contractual per aquella causa.

c) Respecte a aquest tema, s’invoca la infracció de la legalitat assenyalada sobre la base que no es vol qüestionar la valoració probatòria feta en la instància, «sino el juicio de suficiencia de la misma para destruir la presunción de capacidad». Per això, el recurrent, després de reconèixer l’encert de la sentència combatuda «al aplicar a la donación impugnada —realizada por X2 a los ochenta y ocho años de edad, un año y medio antes de su muerte y a favor de su cuidadora— lo establecido en el Código de sucesiones respecto a la capacidad para otorgar testamento», conclou que, en tot cas, allò que importa és que la presumpció de capacitat esmentada «no puede ser destruida por un mero cúmulo de indicios, sino que tal destrucción exige la prueba plena», la qual es diu que no s’ha produït en el cas perquè, d’una banda, la declaració d’incapacitat es fonamenta en una prova pericial que arriba a unes conclusions que «no aseguran con certeza que la X2 careciese de capacidad natural en el momento del otorgamiento de la donación» i, d’altra banda, es negligeix la valoració del que es diu que, en tenir el «carácter de prueba directa e indubitada, apoya la presunción de capacidad», com són la interlocutòria del mateix Jutjat núm. 6 de Vilanova i la Geltrú de 6 de març de 1996, per la qual s’acorda l’ingrés urgent de la X2 en un centre assistencial. Aquesta resolució conté un raonament jurídic en el qual es diu que no esqueia acordar la incapacitació per al dret de sufragi de la persona internada en no existir motiu per a això, la declaració d’un facultatiu de la Seguretat Social, el doctor O. F., que va tractar X2 els darrers anys de la seva vida, i la declaració de capacitat feta pel notari que va autoritzar l’escriptura pública de donació.

Tercer. a) La naturalesa jurídica del recurs de cassació, el qual és de caràcter extraordinari, no permet, com si es tractés d’una tercera instància, procedir ex novo i in totum a una valoració distinta a la de la prova practicada, ja que el tribunal d’instància és sobirà en relació amb «los elementos fácticos y las actuaciones de prueba, función juzgadora que sólo es revisable en casación cuando de la misma se desprenden conclusiones que pugnan con la más elemental lógica, racionalidad, proporcionalidad de las cosas, supongan perpetración de ilegalidades o lleguen a intentar hacer de la arbitrariedad, el abuso o la ignorancia profesional, justicia decisoria de las contiendas litigiosas» (sentència del TS d’11 de febrer de 1993). Si, en funció d’aquesta plenitud de facultats valoratives, l’Audiència Provincial dóna com a provada una determinada realitat fàctica, aquesta esdevé, doncs, irreversible si no concorre l’arbitrarietat esmentada, perquè «suprimido por la Ley 10/1992, de 30 de abril, el motivo que permitía acusar error de hecho en la apreciación de la prueba resultante de un documento obrante en los autos, la alteración de la base fáctica sólo podrá producirse como questio iuris, es decir, alegando un error en su valoración, con cita de la norma hermenéutica que resulte infringida » (sentència del TS de 5 de febrer de 1996, per totes).

b) El recurrent no invoca com a infringit cap precepte valoratiu de la prova. No n’esmenta cap perquè, si ho fes, entraria en contradicció amb la seva afirmació que, respecte a la censura cassacional, «es necesario precisar que aquélla no se dirige a cuestionar la interpretación que la sala de instancia [...] ha llevado a cabo respecto a la prueba practicada, sino el juicio de suficiencia de la misma para destruir la presunción de capacidad».

Ara bé, amb aquesta renúncia a invocar cap vulneració d’un precepte valoratiu de la prova, el recurrent traça un cercle tancat de sortida impossible, ja que, per tal que prosperessin les seves tesis, s’hauria d’assumir un factum distint al de la sentència, el qual estableix clarament, com a qüestió de fet, la falta de capacitat de X2

Aquesta realitat fàctica (la de la manca d’enteniment per demència senil) hauria de modificar-se perquè es pogués acollir el recurs. En el fons, això és el que intenta la part recurrent quan assenyala que l’òrgan a quo «ha desarrollado unas inferencias carentes de lógica que le han conducido a declarar la falta de capacidad de X2 [...]». Ara bé, en el recurs s’haurien d’haver assenyalat —i no s’ha fet— quins dels articles valoratius de la prova ha infringit la sentència combatuda amb les seves inferències, qualificades d’il·lògiques.

El cercle viciós esmentat es palesa també quan el recurrent afirma, una altra vegada, que la seva crítica jurídica «tiene por objeto, no pretender sustituir la valoración probatoria [...] sino poner de manifiesto que no existe cohesión lógica entre el conjunto de elementos probatorios obrantes en las actuaciones y la certeza plena que exige, según la doctrina expuesta, la anulación de la donación». La doctrina exposada —en definitiva, la tan coneguda de l’exigència d’una prova inequívoca de la manca de capacitat del testador per al principi del favor testamenti, invocada analògicament— tampoc fa referència a cap precepte de valoració de la prova.

El recurs, doncs, s’hauria de desestimar per això sol, ja que el TS té dit (sentència d’11 de novembre de 1999, per totes) que «el juzgador de instancia realiza una actividad hermenéutica técnicamente lógica y racional al llegar a la conclusión inequívoca que la referida testadora carecía, en el momento del otorgamiento del testamento en cuestión, de entendimiento y comunicación, llegando a la conclusión de que la capacidad de la misma había quedado destruida. Todo lo dicho, unido a la doctrina constante y pacífica emanada de la jurisprudencia de esta sala, determina que el factum de la sentencia deviene intocable por vía casacional, y siempre, como ocurre en el presente caso, cuando el mismo se haya configurado con racionalidad y desechando cualquier atisbo de conculcación de los parámetros de la lógica más elementales, ya que lo contrario significaría un ataque inaceptable a la naturaleza extraordinaria del recurso de casación, convirtiéndolo en una tercera instancia o apelación limitada».

El motiu, doncs, s’ha de desestimar.

Quart. I és que, en el present cas, com en el de la resolució transcrita, les conclusions a què ha arribat la sentència combatuda no són il·lògiques en absolut, perquè:

a) No ho és que es consideri mancada d’enteniment la X2 si «fue ingresada en el Hospital Comarcal de L en fecha 19 de mayo de 1995, o sea, transcurridos diez días desde el otorgamiento de la escritura de donación, con diagnóstico principal de demencia senil».

b) No es il·lògic que es consideri privada de capacitat suficient la X2 esmentada si en tal informe es diu que pateix «[...] incapacidad para el autocuidado [...]», «limitación cognitiva por anamnesis» i «[...] alteraciones en la orientación, la concentración, el cálculo y la abstracción».

c) No és irracional o arbitrari el pronunciament anul·latiu esmentat si el ministeri fiscal en data 7 de desembre de 1995 va sol·licitar la declaració d’incapacitat de la X2 i si per la interlocutòria del mateix jutjat de data 25 de gener de 1996 es va designar un defensor judicial de la presumpta incapaç en el judici de menor quantia núm. 478/1995, en el qual «[...] consta un informe del médico forense de 7 de febrero de 1996 en el que se concluye que X2 presenta un trastorno mental orgánico con sintomatología de un cuadro demencial, que dicha enfermedad es incurable y progresiva en el tiempo, para concluir que dicha persona es psíquicamente incapaz de regir su persona y administrar sus bienes».

d) I, en fi, s’allunya de tot bri d’irracionalitat si «todo ello viene aunado por el informe del perito dirimente, designado en las presentes actuaciones [...]», el qual «afirma que, por el estado de las facultades mentales de la X2, en el mes de mayo de 1995 era una persona incapaz de comprender el pleno alcance de sus actos [...]».

Cinquè. Respecte a les manifestacions del recurrent, n’hi ha prou amb considerar:

1) Que aquesta sala té dit, amb caràcter general, que la prova «[...] no es pot desarticular, ni tampoc és possible fonamentar la cassació en elements aïllats per obtenir conseqüències partidistes contràries a les del jutge a quo» (sentència d’1 de juliol de 1999).

2) Així i tot, i en resposta a les al·legacions de la recurrent, es pot precisar, respecte a la interlocutòria de 6 de març de 1996 del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Vilanova i la Geltrú, de la qual, segons el recurrent, es desprèn que la X2 no estava incapacitada, que:

a) «Respecto de las sentencias de otro litigio, es reiterada la doctrina jurisprudencial que determina que carecen de la nota de autenticidad (o de literosuficiencia)» (sentència del TS de 7 d’octubre de 1994) i també que cap document gaudeix de força revisòria «si ya ha sido valorado por la sala sentenciadora» (sentència del TS de 28 d’abril de 1992).

b) La doctrina anterior s’ha de predicar amb molta més raó en relació amb una interlocutòria, dictada, a més a més, en una peça separada de mesures cautelars.

c) S’ha de refusar qualsevol pretensió revisòria quan, com en aquest cas, es vulgui descontextualitzar de la resolució judicial total un dels seus fonaments jurídics.

d) Aquesta interlocutòria és, precisament, la que recull els raonaments del metge forense segons els quals la X2 es trobava immersa en un procés demencial que li impedia governar la seva persona i administrar els seus béns.

3) Amb referència a les declaracions del doctor O. F. i del notari senyor P. M., s’ha de recordar que l’apreciació de la prova testifical «no es impugnable en casación, toda vez que los artículos 659 de la LEC y 1248 del Código civil no contienen reglas de valoración y sólo poseen carácter admonitivo [...]» (sentència del TS de 17 d’abril de 1997). Això, abstracció feta que, com ja té dit aquesta sala, «[...] segons un criteri jurisprudencial reiterat, l’asseveració notarial respecte a la capacitat per testar constitueix una presumpció iuris tantum, que es pot destruir per una prova contrària enèrgica» (sentència d’1 de juliol de 1999), prova contundent que, en efecte, s’ha produït en el cas, la qual cosa mena a la claudicació d’aquest únic motiu del recurs i a la confirmació consegüent de la sentència combatuda.

Sisè. La desestimació total del recurs de cassació comporta, d’acord amb l’art. 1715.2 de la LEC, la imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.

Atesos els preceptes legals esmentats i els altres que són d’aplicació,

 PART DISPOSITIVA 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que desestima el recurs de cassació interposat per la representació de X1 contra la sentència de 6 de març de 2000, dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació núm. 137/1998-A, derivat del judici de menor quantia núm. 85/1997 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 6 de Vilanova i la Geltrú, i imposa les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar a aquest tribunals les actuacions i el rotlle que ens va trametre. Doneu a aquesta sentència la publicació establerta legalment.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda