Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 9 de novembre de 2000

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 9 de novembre de 2000, núm. 23/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 
 

 

President:

Excm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lma. Sra. Núria Bassols Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt, ha vist aquest recurs de cassació, interposat contra la sentència de data 5 de maig de 2000, dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides davant del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sant Feliu de Guíxols. El recurs de cassació esmentat va ser interposat per X1 i X2, representats pel procurador P. C. N. i defensats per l’advocat J. L. B. M., contra Y1, representat pel procurador C. A. H. i dirigit per l’advocat F. V.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. Davant del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sant Feliu de Guíxols es van seguir, a instàncies de X1 i X2, les actuacions de judici declaratiu de menor quantia número 173/1998, en les quals es va dictar amb data 12 de juliol de 1999 una sentència la part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo: que, desestimando íntegramente la demanda de juicio declarativo de menor cuantía presentada por la procuradora C. H. W., en nombre y representación de X1 y X2, contra Y1, debo absolver y absuelvo a la parte demandada de las pretensiones de la parte actora, que deberá hacer frente a las costas procesales causadas.»

Segon. El procurador J. G. P., en nom i representació d’X1 i X2, va interposar contra la sentència de primera instància esmentada un recurs d’apel·lació que es va substanciar en la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar amb data 5 de maig de 2000 una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallo: que, desestimando íntegramente la demanda de juicio declarativo de menor cuantía presentada por la procuradora C. H. W., en nombre y representación de X1 y X2, contra Y1, debo absolver y absuelvo a la parte demandada de las pretensiones de la parte actora, que deberá hacer frente a las costas procesales causadas.»

Tercer. Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, el procurador P. C. N., en nom i representació d’X1 i X2, va interposar davant d’aquesta sala civil un recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents: 1. A l’empara de l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de les normes legals aplicables per resoldre la qüestió i, en concret, interpretació incorrecta dels articles 321, 322, 323 i 324 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya; i 2. A l’empara de l’art. 1692.3 de la Llei d’enjudiciament civil, trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de les sentències i, en concret, infracció de l’art. 6.3 del Codi civil.

Quart. Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar l’audiència del dia 26 d’octubre actual per a la vista d’aquest procediment. Aquest assenyalament es va suspendre i es va tornar a assenyalar l’audiència per al dia 2 de novembre actual, en què va tenir lloc la vista del procediment.

Ha actuat com a ponent la magistrada d’aquesta sala Il·lma. Sra. Núria Bassols Muntada.

FONAMENTS DE DRET 

Primer. Són antecedents de referència aconsellables per tal de resoldre aquest recurs de cassació els següents:

— X1 i X2 van interposar contra el seu fill, Y1, una demanda en exercici d’una acció rescissòria per lesió de més de la meitat del preu just d’una compravenda que va tenir lloc entre els litigants l’any 1994 i, simultàniament, en exercici d’una acció resolutòria de la compravenda esmentada, per incompliment de les obligacions per part del comprador.

— En la demanda els agents explicaven que per mitjà de l’escriptura pública de 17 de febrer de 1994 i per un preu global de 7.000.000 de pessetes van vendre al seu fill dos solars (en un d’aquests hi ha edificada una casa) de la urbanització L, situada en el terme municipal de L2.

— Els demandants deien que la raó del preu, que valoraven com a baix, era el fet que el demandat s’havia compromès en un acte de caràcter verbal a tenir cura dels demandants esmentats durant la vellesa. Els actors afegien que el demandat no complia l’obligació de cura assumida i, consegüentment, es veien obligats a sol·licitar la rescissió de la compravenda per lesió de més de la meitat del preu just, de manera conjunta amb la petició de rescissió (sic) del contracte per incompliment contractual.

— La sentència dictada en primera instància va declarar la improcedència de l’acció rescissòria ultradimidium, perquè entenia que l’aplicació de l’art. 322 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya conduïa a rebutjar l’acció, la qual havia caducat a causa del transcurs dels quatre anys fixats en l’article susdit.

Quant a la resolució de la compravenda per incompliment del comprador de les seves obligacions, tampoc va ser acollida, atès que la sentència de primera instància raonava que no s’havia practicat cap prova que demostrés l’existència del pacte verbal.

— La sentència dictada per l’Audiència va coincidir amb la del jutjat de primera instància i va decidir, d’igual manera, que l’acció rescissòria ultradimidium estava caducada. I, pel que fa a la resolució per incompliment, va estimar també que havia de claudicar davant la manca de proves en favor del contracte verbal avantdit.

Els agents interposen contra la sentència de l’Audiència un recurs de cassació que abasta dos motius.

En el primer, encarrilat en l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, s’addueix la infracció de les normes aplicades per tal de resoldre la qüestió i, en concret, la interpretació incorrecta dels articles 321, 322, 323 i 324 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya. El segon motiu al·lega la infracció de l’art. 6.3 del Codi civil, que la part actora circumscriu en la censura que la sentència de la qual dissenteix ha obviat el fet que la compravenda objecte de contesa no va ser vàlida fins a la data de la inscripció en el Registre.

Els dos motius del recurs s’han d’analitzar i s’han de resoldre a l’ensems, ja que d’una lectura d’allò que forma el cos dels motius es desprèn que estan íntimament enllaçats.

La part recurrent estima com a infringit l’art. 322 de la compilació catalana, que, com cal recordar, diu, a l’efecte del que ara interessa: «L’acció rescissòria a què es refereix l’article anterior és de mena personal, transmissible als hereus i caduca al cap de quatre anys de la data del contracte.»

Amb el suport d’aquest precepte, la part recurrent especifica que, al seu entendre, la compravenda que es discuteix no es va perfeccionar fins al dia 10 de novembre de 1994, en què va accedir al Registre de la Propietat l’escriptura de compravenda de 17 de febrer de 1994.

La part que recorre fa una referència expressa a un reglament d’inversions estrangeres de l’any 1986 i concreta que aquesta normativa requereix el compliment d’una exigència de la Direcció General de Transaccions Exteriors per fer possible l’atorgament d’escriptura pública i la inscripció registral corresponent, exigència que, segons diu el comprador, fill dels demandants, no va complir fins al novembre de 1994.

Les premisses anteriors formulades per la part recurrent s’encaminen a considerar que, contràriament a la tesi de l’Audiència, l’acció rescissòria per lesió no havia caducat el dia 31 de juliol de 1998, moment en què es va presentar la demanda al Jutjat Degà de Sant Feliu de Guíxols, ja que la part que recorre pren com a dies a quo, per tal de començar a comptar el termini de caducitat fixat en l’art. 322 de la Compilació, la data d’accés de l’escriptura de compravenda al Registre de la Propietat.

Segon. Escau recordar que la rescissió per lesió com a hipòtesi d’ineficàcia contractual és mantinguda pel dret català i és rebutjada, en canvi, pel Codi civil, és una institució aplicada pel Tribunal Suprem i pel Tribunal de Cassació en l’època de la Segona República i és una de les figures sobre les quals aquesta sala s’ha pronunciat més vegades.

El fonament de la rescissió per lesió és de caràcter merament objectiu, ja que, com diu la doctrina autoritzada, no és necessari provar l’existència d’un vici del consentiment, però és comprensible que el legislador limiti en el temps la possibilitat d’exercici de l’acció, ja que ho exigeixen raons de seguretat jurídica i el principi de conservació dels negocis jurídics, de la mateixa manera que ho aconsella una interpretació restrictiva de tot allò que vagi en detriment de l’autonomia de voluntat contractual.

Aquesta mateixa sala ha tingut l’oportunitat de pronunciar-se en relació amb el dies a quo a partir del qual ha de començar a comptar-se el termini de quatre anys que fixa l’art. 322 de la compilació catalana i ha precisat que el caràcter consensual del contracte de compravenda, derivat dels articles 1450 i 1538 del Codi civil, fa que només calgui que s’hagi perfeccionat el contracte translatiu, però no és necessari que s’hagi produït el lliurament de la possessió ni la transmissió efectiva del dret de propietat. En aquests termes s’expressa la sentència de 7 d’octubre de 1991.

Una postura idèntica és reflectida, sens dubte, en la sentència de 9 de novembre de 1993, en la qual es diu: «Encara que de l’art. 321 de la Compilació no es dedueix quan pot exigir-se la rescissió per lesió, els articles següents, 322 i 323, orienten aquesta qüestió bastant clarament, ja que el primer es refereix a la caducitat de l’acció rescissòria, que es produirà al cap de quatre anys de la data del contracte, i el segon estableix que per percebre l’existència de la lesió es tindrà en compte el preu just, és a dir, el valor de venda que les coses tenien en el moment d’atorgar-se el contracte, encara que el contracte es consumeixi després. Cosa que porta a concloure que l’acció de rescissió neix des que es perfecciona el contracte.»

L’aplicació de la doctrina anterior al supòsit que es debat condueix a evidenciar el desencert de la tesi de la part recurrent, la qual, per raons òbvies i interessades, insisteix a fixar el dies a quo en què ha de començar a córrer el termini de caducitat de quatre anys en el moment de la inscripció de l’escriptura de compravenda en el Registre o, més en concret, en el moment d’accés de la dita escriptura al Registre.

No es pot menysprear la consideració de la sentència de l’Audiència que evidencia que en el cas del litigi l’atorgament de l’escriptura de compravenda no només va suposar el perfeccionament del contracte, sinó que també el va consumar, ja que, com es deriva de l’escriptura esmentada, l’atorgament va equivaler a una traditio o lliurament simbòlic, ficta o instrumental, perfectament acollida en l’art. 1462 del Codi civil.

El caràcter extemporani de l’al·legació ja n’impedeix l’èxit, però cal afegir encara que el decret d’inversions estrangeres invocat va ser derogat pel Reial decret 67/1992, de 2 de juliol, que suposa un avenç en la plena liberalització de les transaccions i les transferències a l’exterior.

Cal concloure, d’acord amb el que s’ha avançat, que la caducitat de l’acció rescissòria per lesió exercida en la demanda apareix com a evident, de manera que són intranscendents les al·legacions noves de la part recurrent, que pretén qüestionar l’atorgament de l’escriptura pública de 17 de febrer de 1994 per perfeccionar el contracte que voldria rescindir. Cal dir, doncs, que claudiquen els interessos de la part recurrent d’ineficàcia de l’escriptura per l’incompliment d’una normativa reguladora de transaccions econòmiques en l’exterior, pel fet que les al·legacions tenen caràcter sorprenent i, a més, es basen en hipòtesis no provades.

Tot el que s’ha dit condueix a rebutjar el recurs de cassació.

Tercer. D’acord amb el que disposa l’art. 1715 de la norma processal, el rebuig del recurs comporta la imposició de les costes causades a la part recurrent i la pèrdua del dipòsit.

Per consegüent,

DECISIÓ 

Desestimem el recurs de cassació interposat pel procurador P. C. N., en representació causídica d’X1 i X2, contra la sentència dictada per l’Audiència de Girona el dia 5 de maig de 2000 en el rotlle número 513/1999, derivat de les actuacions de procedència número 173/1998 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Sant Feliu de Guíxols, i condemnem la part que recorre la sentència esmentada a pagar les costes causades en aquest recurs de cassació i a perdre el dipòsit que es va constituir en el seu moment.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar a aquest tribunal les actuacions i el rotlle que va trametre. Doneu a aquesta sentència la publicació establerta legalment.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda