|
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 9 de novembre de 2000, núm. 23/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lma. Sra.
Núria Bassols Muntada
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats esmentats més amunt, ha vist aquest recurs de cassació,
interposat contra la sentència de data 5 de maig de 2000, dictada en grau
d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona com a
conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia
seguides davant del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sant Feliu de
Guíxols. El recurs de cassació esmentat va ser interposat per X1 i X2, representats pel procurador P. C. N. i defensats per l’advocat J. L. B.
M., contra Y1, representat pel procurador C. A. H. i dirigit per
l’advocat F. V.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
Davant del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sant Feliu de Guíxols es
van seguir, a instàncies de X1 i X2, les actuacions de judici
declaratiu de menor quantia número 173/1998, en les quals es va dictar amb
data 12 de juliol de 1999 una sentència la part dispositiva de la qual diu
el següent: «Fallo: que, desestimando íntegramente la demanda de juicio
declarativo de menor cuantía presentada por la procuradora C. H. W., en
nombre y representación de X1 y X2, contra Y1, debo absolver y
absuelvo a la parte demandada de las pretensiones de la parte actora, que
deberá hacer frente a las costas procesales causadas.»
Segon. El
procurador J. G. P., en nom i representació d’X1 i X2, va
interposar contra la sentència de primera instància esmentada un recurs
d’apel·lació que es va substanciar en la Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Girona, la qual va dictar amb data 5 de maig de 2000 una
sentència amb la part dispositiva següent: «Fallo: que, desestimando
íntegramente la demanda de juicio declarativo de menor cuantía presentada
por la procuradora C. H. W., en nombre y representación de X1 y X2,
contra Y1, debo absolver y absuelvo a la parte demandada de las
pretensiones de la parte actora, que deberá hacer frente a las costas
procesales causadas.»
Tercer.
Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, el procurador P. C. N., en
nom i representació d’X1 i X2, va interposar davant d’aquesta sala
civil un recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents: 1. A
l’empara de l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de les
normes legals aplicables per resoldre la qüestió i, en concret,
interpretació incorrecta dels articles 321, 322, 323 i 324 de la Compilació
del dret civil especial de Catalunya; i 2. A l’empara de l’art. 1692.3 de la
Llei d’enjudiciament civil, trencament de les formes essencials del judici
per infracció de les normes reguladores de les sentències i, en concret,
infracció de l’art. 6.3 del Codi civil.
Quart. Una
vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va
assenyalar l’audiència del dia 26 d’octubre actual per a la vista d’aquest
procediment. Aquest assenyalament es va suspendre i es va tornar a
assenyalar l’audiència per al dia 2 de novembre actual, en què va tenir lloc
la vista del procediment.
Ha actuat com
a ponent la magistrada d’aquesta sala Il·lma. Sra. Núria Bassols Muntada.
FONAMENTS DE DRET
Primer. Són
antecedents de referència aconsellables per tal de resoldre aquest recurs de
cassació els següents:
— X1 i
X2 van interposar contra el seu fill, Y1, una demanda en exercici
d’una acció rescissòria per lesió de més de la meitat del preu just d’una
compravenda que va tenir lloc entre els litigants l’any 1994 i,
simultàniament, en exercici d’una acció resolutòria de la compravenda
esmentada, per incompliment de les obligacions per part del comprador.
— En la demanda
els agents explicaven que per mitjà de l’escriptura pública de 17 de febrer
de 1994 i per un preu global de 7.000.000 de pessetes van vendre al seu fill
dos solars (en un d’aquests hi ha edificada una casa) de la urbanització L, situada en el terme municipal de
L2.
— Els
demandants deien que la raó del preu, que valoraven com a baix, era el fet
que el demandat s’havia compromès en un acte de caràcter verbal a tenir cura
dels demandants esmentats durant la vellesa. Els actors afegien que el
demandat no complia l’obligació de cura assumida i, consegüentment, es veien
obligats a sol·licitar la rescissió de la compravenda per lesió de més de la
meitat del preu just, de manera conjunta amb la petició de rescissió (sic)
del contracte per incompliment contractual.
— La
sentència dictada en primera instància va declarar la improcedència de
l’acció rescissòria ultradimidium, perquè entenia que l’aplicació de l’art.
322 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya conduïa a rebutjar
l’acció, la qual havia caducat a causa del transcurs dels quatre anys fixats
en l’article susdit.
Quant a la
resolució de la compravenda per incompliment del comprador de les seves
obligacions, tampoc va ser acollida, atès que la sentència de primera
instància raonava que no s’havia practicat cap prova que demostrés
l’existència del pacte verbal.
— La
sentència dictada per l’Audiència va coincidir amb la del jutjat de primera
instància i va decidir, d’igual manera, que l’acció rescissòria
ultradimidium estava caducada. I, pel que fa a la resolució per incompliment,
va estimar també que havia de claudicar davant la manca de proves en favor
del contracte verbal avantdit.
Els agents
interposen contra la sentència de l’Audiència un recurs de cassació que
abasta dos motius.
En el primer,
encarrilat en l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, s’addueix la
infracció de les normes aplicades per tal de resoldre la qüestió i, en
concret, la interpretació incorrecta dels articles 321, 322, 323 i 324 de la
Compilació del dret civil especial de Catalunya. El segon motiu al·lega la
infracció de l’art. 6.3 del Codi civil, que la part actora circumscriu en la
censura que la sentència de la qual dissenteix ha obviat el fet que la
compravenda objecte de contesa no va ser vàlida fins a la data de la
inscripció en el Registre.
Els dos
motius del recurs s’han d’analitzar i s’han de resoldre a l’ensems, ja que
d’una lectura d’allò que forma el cos dels motius es desprèn que estan
íntimament enllaçats.
La part
recurrent estima com a infringit l’art. 322 de la compilació catalana, que,
com cal recordar, diu, a l’efecte del que ara interessa: «L’acció
rescissòria a què es refereix l’article anterior és de mena personal,
transmissible als hereus i caduca al cap de quatre anys de la data del
contracte.»
Amb el suport
d’aquest precepte, la part recurrent especifica que, al seu entendre, la
compravenda que es discuteix no es va perfeccionar fins al dia 10 de
novembre de 1994, en què va accedir al Registre de la Propietat l’escriptura
de compravenda de 17 de febrer de 1994.
La part que
recorre fa una referència expressa a un reglament d’inversions estrangeres
de l’any 1986 i concreta que aquesta normativa requereix el compliment d’una
exigència de la Direcció General de Transaccions Exteriors per fer possible
l’atorgament d’escriptura pública i la inscripció registral corresponent,
exigència que, segons diu el comprador, fill dels demandants, no va complir
fins al novembre de 1994.
Les premisses
anteriors formulades per la part recurrent s’encaminen a considerar que,
contràriament a la tesi de l’Audiència, l’acció rescissòria per lesió no
havia caducat el dia 31 de juliol de 1998, moment en què es va presentar la
demanda al Jutjat Degà de Sant Feliu de Guíxols, ja que la part que recorre
pren com a dies a quo, per tal de començar a comptar el termini de caducitat
fixat en l’art. 322 de la Compilació, la data d’accés de l’escriptura de
compravenda al Registre de la Propietat.
Segon. Escau
recordar que la rescissió per lesió com a hipòtesi d’ineficàcia contractual
és mantinguda pel dret català i és rebutjada, en canvi, pel Codi civil, és
una institució aplicada pel Tribunal Suprem i pel Tribunal de Cassació en
l’època de la Segona República i és una de les figures sobre les quals
aquesta sala s’ha pronunciat més vegades.
El fonament
de la rescissió per lesió és de caràcter merament objectiu, ja que, com diu
la doctrina autoritzada, no és necessari provar l’existència d’un vici del
consentiment, però és comprensible que el legislador limiti en el temps la
possibilitat d’exercici de l’acció, ja que ho exigeixen raons de seguretat
jurídica i el principi de conservació dels negocis jurídics, de la mateixa
manera que ho aconsella una interpretació restrictiva de tot allò que vagi
en detriment de l’autonomia de voluntat contractual.
Aquesta
mateixa sala ha tingut l’oportunitat de pronunciar-se en relació amb el dies
a quo a partir del qual ha de començar a comptar-se el termini de quatre
anys que fixa l’art. 322 de la compilació catalana i ha precisat que el
caràcter consensual del contracte de compravenda, derivat dels articles 1450
i 1538 del Codi civil, fa que només calgui que s’hagi perfeccionat el
contracte translatiu, però no és necessari que s’hagi produït el lliurament
de la possessió ni la transmissió efectiva del dret de propietat. En aquests
termes s’expressa la sentència de 7 d’octubre de 1991.
Una postura
idèntica és reflectida, sens dubte, en la sentència de 9 de novembre de
1993, en la qual es diu: «Encara que de l’art. 321 de la Compilació no es
dedueix quan pot exigir-se la rescissió per lesió, els articles següents,
322 i 323, orienten aquesta qüestió bastant clarament, ja que el primer es
refereix a la caducitat de l’acció rescissòria, que es produirà al cap de
quatre anys de la data del contracte, i el segon estableix que per percebre
l’existència de la lesió es tindrà en compte el preu just, és a dir, el
valor de venda que les coses tenien en el moment d’atorgar-se el contracte,
encara que el contracte es consumeixi després. Cosa que porta a concloure
que l’acció de rescissió neix des que es perfecciona el contracte.»
L’aplicació
de la doctrina anterior al supòsit que es debat condueix a evidenciar el
desencert de la tesi de la part recurrent, la qual, per raons òbvies i
interessades, insisteix a fixar el dies a quo en què ha de començar a córrer
el termini de caducitat de quatre anys en el moment de la inscripció de
l’escriptura de compravenda en el Registre o, més en concret, en el moment
d’accés de la dita escriptura al Registre.
No es pot
menysprear la consideració de la sentència de l’Audiència que evidencia que
en el cas del litigi l’atorgament de l’escriptura de compravenda no només va
suposar el perfeccionament del contracte, sinó que també el va consumar, ja
que, com es deriva de l’escriptura esmentada, l’atorgament va equivaler a
una traditio o lliurament simbòlic, ficta o instrumental, perfectament
acollida en l’art. 1462 del Codi civil.
El caràcter
extemporani de l’al·legació ja n’impedeix l’èxit, però cal afegir encara que
el decret d’inversions estrangeres invocat va ser derogat pel Reial decret
67/1992, de 2 de juliol, que suposa un avenç en la plena liberalització de
les transaccions i les transferències a l’exterior.
Cal concloure,
d’acord amb el que s’ha avançat, que la caducitat de l’acció rescissòria per
lesió exercida en la demanda apareix com a evident, de manera que són
intranscendents les al·legacions noves de la part recurrent, que pretén
qüestionar l’atorgament de l’escriptura pública de 17 de febrer de 1994 per
perfeccionar el contracte que voldria rescindir. Cal dir, doncs, que
claudiquen els interessos de la part recurrent d’ineficàcia de l’escriptura
per l’incompliment d’una normativa reguladora de transaccions econòmiques en
l’exterior, pel fet que les al·legacions tenen caràcter sorprenent i, a més,
es basen en hipòtesis no provades.
Tot el que
s’ha dit condueix a rebutjar el recurs de cassació.
Tercer.
D’acord amb el que disposa l’art. 1715 de la norma processal, el rebuig del
recurs comporta la imposició de les costes causades a la part recurrent i la
pèrdua del dipòsit.
Per
consegüent,
DECISIÓ
Desestimem el
recurs de cassació interposat pel procurador P. C. N., en representació
causídica d’X1 i X2, contra la sentència dictada per l’Audiència de
Girona el dia 5 de maig de 2000 en el rotlle número 513/1999, derivat de les
actuacions de procedència número 173/1998 del Jutjat de Primera Instància i
Instrucció núm. 1 de Sant Feliu de Guíxols, i condemnem la part que recorre
la sentència esmentada a pagar les costes causades en aquest recurs de
cassació i a perdre el dipòsit que es va constituir en el seu moment.
S’ha de
lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i
s’han de retornar a aquest tribunal les actuacions i el rotlle que va
trametre. Doneu a aquesta sentència la publicació establerta legalment.
Aquesta és la
nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
