Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 9 de novembre de 2000

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 9 de novembre de 2000, núm. 22/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats al  marge, ha vist el present recurs de cassació, interposat contra la sentència de data 8 de maig de 2000 dictada  en grau d’apel·lació per la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona com a conseqüència  de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides davant el Jutjat de Primera  Instància núm. 1 de Vic. El recurs esmentat ha estat interposat per X1, representada per la procuradora  A. B. C. i defensada per l’advocat S. C. C., contra Y1 i Euro-Spain de Promociones Hoteleras, SA,  representats pel procurador N. R. C. i dirigits per la lletrada A. V..

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Vic es van seguir, a instàncies de l’entitat mercantil  Euro-Spain de Promociones Hoteleras, SA i del senyor Y1, les actuacions de judici declaratiu de  menor quantia núm. 276/1998, en les quals es va dictar amb data 6 de setembre de 1999 una sentència la  part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo: que, desestimando como desestimo la demanda interpuesta  por el procurador de los tribunales M. C. C., en nombre y representación de la entidad Euro-Spain de Promociones Hoteleras, SA y de Y1, contra X1, debo absolver como absuelvo a X1 de todas  las pretensiones ejercitadas contra ella. Todo ello, sin expresa condena en costas.»

Segon. El procurador N. R. C., en nom i representació de Y1 i d’Euro-Spain de Promociones Hoteleras, SA, va interposar contra la sentència esmentada de primera instància un recurs d’apel·lació que es va substanciar a la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar amb data 8 de maig de 2000 una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallamos: que, estimando el recurso de apelación interpuesto por Euro-Spain de Promociones Hoteleras, SA y Y1 contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 1 de Vic en los autos de los que dimana este rollo, revocamos dicha resolución. Y, estimando la demanda formulada por aquéllos contra X1, declaramos la existencia de una servidumbre de paso por la finca de esta última, denominada M, a favor de las fincas de la actora, M2l y C, sin hacer ningún pronunciamiento sobre las costas de ninguna de las dos instancias.»

 

Tercer. Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, la procuradora A. B. C., en nom i representació de X1, va interposar davant aquesta sala civil un recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents: 1. A l’empara de l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’ordenament jurídic vigent i, més exactament, dels articles 4 i següents de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge; i 2. També a l’empara de l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’ordenament jurídic vigent i, més exactament, dels articles 4 i següents de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge.

Quart. Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar l’audiència del dia 30 d’octubre actual per a la votació i la decisió del present procediment, data en què van tenir lloc aquests actes.

Ha actuat com a ponent el magistrat d’aquesta sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Per tal de centrar les qüestions que planteja el recurs de cassació, cal fer referència als fets següents.

X1 va comprar el dia 12 de juliol de 1996 la finca M, que confronta en part amb la finca M2, propietat d’Euro-Spain de Promociones Hoteleras, SA. Després d’haver adquirit la finca esmentada, X1 va tancar amb una cadena el camí que passa per la seva finca.

El mes de setembre de 1998, Euro-Spain de Promociones Hoteleras, SA i Y1 van interposar contra X1 una demanda de judici declaratiu de menor quantia en la qual exercitaven l’acció confessòria de servitud amb la finalitat que es declarés l’existència d’un camí ral que travessa la finca de la demandant i que, per tant, constitueix una servitud de pas que permet a l’agent accedir a C, propietat de la societat agent, i a l’altra finca de la societat agent que confronta amb la finca de la demandant.

En el seu escrit de contesta a la demanda, X1 va al·legar que el camí que passa per la seva finca no es pot qualificar de camí ral, ja que es tracta d’un camí estret que dóna accés a la casa que existeix a l’interior de la finca i que no permet la circulació de vehicles; i va al·legar també que el veritable camí ral és un altre i que la cadena que ha posat a l’entrada de la seva finca no impedeix passar a peu pel camí.

El Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Vic va dictar una sentència que desestimava la demanda, ja que, si bé constatava l’existència del camí que passa per la finca propietat de la demandada, qualificava el camí públic de veïnal, és a dir, de camí demanial o públic que, per tant, no pot ser objecte d’una servitud, amb la conseqüència que no escau en aquest cas l’exercici de l’acció confessòria de servitud.

La part agent va interposar contra aquesta sentència un recurs d’apel·lació que va ser resolt per la sentència de data 8 de maig de 2000 de la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual estimava el recurs i declarava l’existència d’una servitud de pas que grava la finca de la demandant en benefici de les finques propietat de la part agent.

X1 va interposar un recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Segon. Amb caràcter previ cal examinar si escau el recurs de cassació que ha interposat la part demandant en el litigi, ja que la part contra la qual es recorre en cassació ha qüestionat l’admissibilitat del recurs.

Cal precisar inicialment que en l’escrit de demanda no es fa cap referència a la quantia del litigi i que en l’escrit de contesta a la demanda es fa el mateix silenci sobre aquest aspecte. Si d’aquest tràmit inicial passem a la compareixença que estableix l’art. 691 de la Llei d’enjudiciament civil, s’observa que en la compareixença ambdues parts litigants van manifestar que estaven d’acord en la quantia del litigi (sic).

Tercer. D’aquesta primera consideració resulta que el litigi es va tramitar com de quantia indeterminada, encara que la part que ara recorre en cassació va manifestar en el seu escrit de data 29 de maig de 2000, presentat davant la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona, que es tractava d’un judici la quantia del qual no era possible determinar segons l’art. 1687.1.b de la llei processal civil.

Sobre si aquesta al·legació escau o no, és convenient atenir-se a l’escrit de demanda, els fonaments de dret del qual fan referència als articles 4, 5 i 11 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, sobre l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge. En la petició de la demanda es demana que es declari el dret de pas de la part agent per la finca propietat de la demandant, ja que s’ha constituït la servitud de pas des de temps immemorial i, per tant, demana que es respecti l’exercici del dret de servitud. Això vol dir, doncs, que en la demanda s’exercita l’acció confessòria de servitud, és a dir, s’exercita l’acció típica que té per finalitat protegir el dret de servitud. Amb la conseqüència que cal veure si és o no possible determinar la quantia del litigi quan aquest fa referència al dret real de servitud.

Quart. Segons l’art. 489 de la Llei d’enjudiciament civil, la valoració de les demandes relatives al dret real de servitud s’ha de fer d’acord amb les prevencions que estableix l’apartat quart d’aquest precepte. Per tant, no es pot admetre l’al·legació de la part recurrent que no era possible en aquest cas determinar la quantia del litigi, cosa que abocaria a un supòsit de litigi de quantia indeterminada, que escau quan la pretensió que s’exercita en la demanda té significació econòmica però no hi ha regla ad hoc per concretar-la segons l’art. 489 de la Llei d’enjudiciament civil. El litigi s’ha de qualificar, doncs, de quantia no determinada, ja que es va ometre fer qualsevol tipus de precisió sobre la quantia, però la llei estableix unes regles concretes per tal de valorar les demandes que fan referència al dret real de servitud.

Tampoc es pot admetre l’al·legació de la part recurrent a favor de la tesi sobre una quantia indeterminada, a partir del fet que en el litigi es discuteix el caràcter públic o privat d’un camí i l’existència d’un dret de servitud si el camí és privat. En la demanda s’exercita l’acció confessòria de servitud perquè aquesta es va constituir, segons al·lega la part agent, per usucapió immemorial. El problema que fa referència al caràcter públic o privat del camí no apareix en el decurs de la primera instància i sols aflora en la sentència dictada per la titular del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Vic. Però si de l’art. 489 de la Llei d’enjudiciament civil resulta que la determinació de la quantia del litigi s’ha d’establir en funció de l’acció que s’exercita en la demanda, la problemàtica sobre el caràcter públic o privat del camí no pot servir de base per a la determinació de la quantia del litigi, que s’ha d’establir en funció de l’acció confessòria de servitud que s’exercita en la demanda, i no en funció d’una problemàtica aliena als escrits de demanda i de contestació a la demanda.

Cinquè. Ens trobem, doncs, davant d’un cas de litigi de quantia determinable segons les prevencions de l’art. 489.4 de la llei processal civil però que no es va determinar. Per tant, i en aplicació de la regla que apareix en l’art. 1687.1.b de la Llei d’enjudiciament civil, el recurs de cassació no es podia admetre a tràmit. I el fet que en el seu moment s’admetés a tràmit determina únicament que la causa d’inadmissió es converteix ara en causa de desestimació del recurs. Avala també aquesta conclusió l’art. 1710.4 de la mateixa llei processal civil, segons el qual no s’ha d’admetre, o, si escau, s’ha de desestimar, el recurs de cassació en el supòsit que no s’hagués determinat la quantia d’acord amb els criteris que preveu la llei, si la Sala considera que, notòriament, no supera els límits que estableix l’art. 1687.1 de la llei esmentada, ja que les referències que es fan a les finques a l’entorn de les quals se centra la qüestió litigiosa en els escrits que apareixen en les actuacions, posen clarament de manifest que el valor que es pot atribuir a aquestes finques, en funció dels paràmetres que estableix l’art. 489.4 de la Llei d’enjudiciament civil per a la valoració de la quantia de les demandes relatives al dret real de servitud, no arriba al límit dels 6.000.000 de pessetes que estableix la llei processal civil per a les demandes de quantia determinable però no determinada. I així ho té declarat aquesta sala en la seva sentència de 19 de juny de 1997, doctrina que es ratifica en aquesta resolució, que determina, per tant i des d’aquesta nova perspectiva, la desestimació del recurs, d’acord també amb el criteri que sobre la mateixa qüestió apareix en la sentència del Tribunal Suprem de 22 de novembre de 1990.

Sisè. Els raonaments anteriors porten a la desestimació del recurs de cassació que ha interposat la part demandant i a la condemna d’aquesta a pagar les costes causades, que hauran de meritar interessos fins a la data de la resolució que admet el recurs a tràmit, segons el que estableix l’art. 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil, sense que escaigui fer cap pronunciament sobre el dipòsit, atès que no s’ha constituït.

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit que ha de desestimar i desestima el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals A. B. C., que actua en nom i representació de X1, contra la sentència dictada per la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 8 de maig de 2000, que confirma en la seva integritat, i imposa les costes a la part recurrent, sense que escaigui fer cap pronunciament sobre el dipòsit, atès que no s’ha constituït.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar a aquest les actuacions i el rotlle que ens va trametre. Doneu a aquesta sentència la publicació establerta legalment.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda