| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 9 de novembre de 2000, núm. 22/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Guillem Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats esmentats al marge, ha vist el present recurs de cassació,
interposat contra la sentència de data 8 de maig de 2000 dictada en grau
d’apel·lació per la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona
com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia
seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Vic. El recurs
esmentat ha estat interposat per X1, representada per la procuradora
A. B. C. i defensada per l’advocat S. C. C., contra Y1 i Euro-Spain de
Promociones Hoteleras, SA, representats pel procurador N. R. C. i dirigits
per la lletrada A. V..
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Vic es van seguir, a
instàncies de l’entitat mercantil Euro-Spain de
Promociones Hoteleras, SA i
del senyor Y1, les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 276/1998, en les quals es va dictar amb data 6 de setembre de 1999 una
sentència la part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo: que,
desestimando como desestimo la demanda interpuesta por el procurador de los
tribunales M. C. C., en nombre y representación de la entidad Euro-Spain de
Promociones Hoteleras, SA y de Y1, contra
X1, debo absolver como
absuelvo a X1 de todas las pretensiones ejercitadas contra ella. Todo
ello, sin expresa condena en costas.»
Segon. El
procurador N. R. C., en nom i representació de Y1 i d’Euro-Spain de
Promociones Hoteleras, SA, va interposar contra la sentència esmentada de
primera instància un recurs d’apel·lació que es va substanciar a la Secció
Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar amb data
8 de maig de 2000 una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallamos:
que, estimando el recurso de apelación interpuesto por Euro-Spain de
Promociones Hoteleras, SA y Y1 contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 1 de Vic en los autos de los que dimana
este rollo, revocamos dicha resolución. Y, estimando la demanda formulada
por aquéllos contra X1, declaramos la existencia de una servidumbre de
paso por la finca de esta última, denominada M, a favor de
las fincas de la actora, M2l y C,
sin hacer ningún pronunciamiento sobre las costas de ninguna de las dos
instancias.»
Tercer.
Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, la procuradora A. B. C.,
en nom i representació de X1, va interposar davant aquesta sala civil
un recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents: 1. A
l’empara de l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de
l’ordenament jurídic vigent i, més exactament, dels articles 4 i següents de
la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les
servituds i les relacions de veïnatge; i 2. També a l’empara de l’art.
1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’ordenament jurídic
vigent i, més exactament, dels articles 4 i següents de la Llei 13/1990, de
9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les
relacions de veïnatge.
Quart. Una
vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va
assenyalar l’audiència del dia 30 d’octubre actual per a la votació i la
decisió del present procediment, data en què van tenir lloc aquests actes.
Ha actuat com
a ponent el magistrat d’aquesta sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS DE DRET
Primer. Per
tal de centrar les qüestions que planteja el recurs de cassació, cal fer
referència als fets següents.
X1 va
comprar el dia 12 de juliol de 1996 la finca M, que
confronta en part amb la finca M2, propietat d’Euro-Spain de
Promociones Hoteleras, SA. Després d’haver adquirit la finca esmentada,
X1 va tancar amb una cadena el camí que passa per la seva finca.
El mes de
setembre de 1998, Euro-Spain de
Promociones Hoteleras, SA i Y1 van interposar contra X1 una demanda de
judici declaratiu de menor quantia en la qual exercitaven l’acció
confessòria de servitud amb la finalitat que es declarés l’existència d’un
camí ral que travessa la finca de la demandant i que, per tant, constitueix
una servitud de pas que permet a l’agent accedir a C, propietat de la societat agent, i a l’altra
finca de la societat agent que confronta amb la finca de la demandant.
En el seu
escrit de contesta a la demanda, X1 va al·legar que el camí que passa
per la seva finca no es pot qualificar de camí ral, ja que es tracta d’un
camí estret que dóna accés a la casa que existeix a l’interior de la finca i
que no permet la circulació de vehicles; i va al·legar també que el
veritable camí ral és un altre i que la cadena que ha posat a l’entrada de
la seva finca no impedeix passar a peu pel camí.
El Jutjat de
Primera Instància núm. 1 de Vic va dictar una sentència que desestimava la
demanda, ja que, si bé constatava l’existència del camí que passa per la
finca propietat de la demandada, qualificava el camí públic de veïnal, és a
dir, de camí demanial o públic que, per tant, no pot ser objecte d’una
servitud, amb la conseqüència que no escau en aquest cas l’exercici de
l’acció confessòria de servitud.
La part agent
va interposar contra aquesta sentència un recurs d’apel·lació que va ser
resolt per la sentència de data 8 de maig de 2000 de la Secció Dissetena de
l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual estimava el recurs i declarava
l’existència d’una servitud de pas que grava la finca de la demandant en
benefici de les finques propietat de la part agent.
X1 va
interposar un recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala
Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Segon. Amb
caràcter previ cal examinar si escau el recurs de cassació que ha interposat
la part demandant en el litigi, ja que la part contra la qual es recorre en
cassació ha qüestionat l’admissibilitat del recurs.
Cal precisar
inicialment que en l’escrit de demanda no es fa cap referència a la quantia
del litigi i que en l’escrit de contesta a la demanda es fa el mateix
silenci sobre aquest aspecte. Si d’aquest tràmit inicial passem a la
compareixença que estableix l’art. 691 de la Llei d’enjudiciament civil,
s’observa que en la compareixença ambdues parts litigants van manifestar que
estaven d’acord en la quantia del litigi (sic).
Tercer.
D’aquesta primera consideració resulta que el litigi es va tramitar com de
quantia indeterminada, encara que la part que ara recorre en cassació va
manifestar en el seu escrit de data 29 de maig de 2000, presentat davant la
Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona, que es tractava
d’un judici la quantia del qual no era possible determinar segons l’art.
1687.1.b de la llei processal civil.
Sobre si
aquesta al·legació escau o no, és convenient atenir-se a l’escrit de
demanda, els fonaments de dret del qual fan referència als articles 4, 5 i
11 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, sobre l’acció negatòria, les
immissions, les servituds i les relacions de veïnatge. En la petició de la
demanda es demana que es declari el dret de pas de la part agent per la
finca propietat de la demandant, ja que s’ha constituït la servitud de pas
des de temps immemorial i, per tant, demana que es respecti l’exercici del
dret de servitud. Això vol dir, doncs, que en la demanda s’exercita l’acció
confessòria de servitud, és a dir, s’exercita l’acció típica que té per
finalitat protegir el dret de servitud. Amb la conseqüència que cal veure si
és o no possible determinar la quantia del litigi quan aquest fa referència
al dret real de servitud.
Quart. Segons
l’art. 489 de la Llei d’enjudiciament civil, la valoració de les demandes
relatives al dret real de servitud s’ha de fer d’acord amb les prevencions
que estableix l’apartat quart d’aquest precepte. Per tant, no es pot admetre
l’al·legació de la part recurrent que no era possible en aquest cas
determinar la quantia del litigi, cosa que abocaria a un supòsit de litigi
de quantia indeterminada, que escau quan la pretensió que s’exercita en la
demanda té significació econòmica però no hi ha regla ad hoc per
concretar-la segons l’art. 489 de la Llei d’enjudiciament civil. El litigi
s’ha de qualificar, doncs, de quantia no determinada, ja que es va ometre
fer qualsevol tipus de precisió sobre la quantia, però la llei estableix
unes regles concretes per tal de valorar les demandes que fan referència al
dret real de servitud.
Tampoc es pot
admetre l’al·legació de la part recurrent a favor de la tesi sobre una
quantia indeterminada, a partir del fet que en el litigi es discuteix el
caràcter públic o privat d’un camí i l’existència d’un dret de servitud si
el camí és privat. En la demanda s’exercita l’acció confessòria de servitud
perquè aquesta es va constituir, segons al·lega la part agent, per usucapió
immemorial. El problema que fa referència al caràcter públic o privat del
camí no apareix en el decurs de la primera instància i sols aflora en la
sentència dictada per la titular del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de
Vic. Però si de l’art. 489 de la Llei d’enjudiciament civil resulta que la
determinació de la quantia del litigi s’ha d’establir en funció de l’acció
que s’exercita en la demanda, la problemàtica sobre el caràcter públic o
privat del camí no pot servir de base per a la determinació de la quantia
del litigi, que s’ha d’establir en funció de l’acció confessòria de servitud
que s’exercita en la demanda, i no en funció d’una problemàtica aliena als
escrits de demanda i de contestació a la demanda.
Cinquè. Ens trobem,
doncs, davant d’un cas de litigi de quantia determinable segons les
prevencions de l’art. 489.4 de la llei processal civil però que no es va
determinar. Per tant, i
en aplicació de la regla que apareix en l’art. 1687.1.b de la Llei
d’enjudiciament civil, el recurs de cassació no es podia admetre a tràmit. I
el fet que en el seu moment s’admetés a tràmit determina únicament que la
causa d’inadmissió es converteix ara en causa de desestimació del recurs.
Avala també aquesta conclusió l’art. 1710.4 de la mateixa llei processal
civil, segons el qual no s’ha d’admetre, o, si escau, s’ha de desestimar, el
recurs de cassació en el supòsit que no s’hagués determinat la quantia
d’acord amb els criteris que preveu la llei, si la Sala considera que,
notòriament, no supera els límits que estableix l’art. 1687.1 de la llei
esmentada, ja que les referències que es fan a les finques a l’entorn de les
quals se centra la qüestió litigiosa en els escrits que apareixen en les
actuacions, posen clarament de manifest que el valor que es pot atribuir a
aquestes finques, en funció dels paràmetres que estableix l’art. 489.4 de la
Llei d’enjudiciament civil per a la valoració de la quantia de les demandes
relatives al dret real de servitud, no arriba al límit dels 6.000.000 de
pessetes que estableix la llei processal civil per a les demandes de quantia
determinable però no determinada. I així ho té declarat aquesta sala en la
seva sentència de 19 de juny de 1997, doctrina que es ratifica en aquesta
resolució, que determina, per tant i des d’aquesta nova perspectiva, la
desestimació del recurs, d’acord també amb el criteri que sobre la mateixa
qüestió apareix en la sentència del Tribunal Suprem de 22 de novembre de
1990.
Sisè. Els
raonaments anteriors porten a la desestimació del recurs de cassació que ha
interposat la part demandant i a la condemna d’aquesta a pagar les costes
causades, que hauran de meritar interessos fins a la data de la resolució
que admet el recurs a tràmit, segons el que estableix l’art. 1715.3 de la
Llei d’enjudiciament civil, sense que escaigui fer cap pronunciament sobre
el dipòsit, atès que no s’ha constituït.
PART DISPOSITIVA
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit que ha de
desestimar i desestima el recurs de cassació que ha interposat la
procuradora dels tribunals A. B. C., que actua en nom i representació de X1, contra la sentència dictada per la Secció Dissetena de l’Audiència
Provincial de Barcelona el dia 8 de maig de 2000, que confirma en la seva
integritat, i imposa les costes a la part recurrent, sense que escaigui fer
cap pronunciament sobre el dipòsit, atès que no s’ha constituït.
S’ha de
lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i
s’han de retornar a aquest les actuacions i el rotlle que ens va trametre.
Doneu a aquesta sentència la publicació establerta legalment.
Aquesta és la
nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
|
