Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 6 de novembre de 2000

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 6 de novembre de 2000, núm. 21/2000 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva
Vot particular

 

President:

Excm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per X1 contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona en data 21 de març d’enguany, la qual va confirmar parcialment la que havia pronunciat el 6 de febrer de 1997 el magistrat jutge del Jutjat de Primera Instància núm. 13 d’aquesta ciutat en el judici de menor quantia interposat per l’entitat Banco de Santander Central Hispanoamericano, SA (ara Banco Santander Central Hispano, SA) contra X2 i la seva filla, X1 La part recurrent esmentada ha estat representada davant d’aquest tribunal pel procurador L. G. M. i ha estat dirigida per l’advocat A. P. L. I ha comparegut com a part contra la qual es recorre l’entitat Banco de Santander Central Hispanoamericano, SA, representada pel procurador I. L. P. i dirigida pel lletrat O. A. de S.

 

ANTECEDENTS DE FET 

Primer. En el marc de les actuacions de judici de menor quantia esmentades precedentment, en data de 6 de febrer de 1997 el magistrat jutge del Jutjat de Primera Instància núm. 13 d’aquesta ciutat va dictar una sentència la part dispositiva de la qual deia literalment: «Fallo: que, estimando totalmente la demanda interpuesta por Banco Central Hispanoamericano, SA, representado por el procurador I. L. P., contra X2 y X1, declarados en rebeldía, debo declarar y declaro haber lugar a la misma y, en consecuencia, declaro:

»1) Que el actor, Banco Central Hispanoamericano, SA, es acreedor de X2 y X1 por la cantidad de siete millones ochocientas treinta y siete mil doscientas noventa y cuatro pessetas (7.837.294 ptas.).

»2) La rescisión, por haberse celebrado en fraude de acreedores, de la donación realizada entre ambos demandados mediante la escritura pública autorizada por el notario W. G. Á. el 13 de noviembre de 1991, tiene objeto la nuda propiedad de la mitad indivisa de la finca urbana sita en la calle C, núm. 00, de L, y la condena a los demandados a pasar por la declaración de nulidad de la mencionada escritura de donación, restituyendo a X1 al patrimonio de X2 y ordenando la consiguiente cancelación de la inscripción que en el Registro de la Propiedad núm. 14 de Barcelona haya causado la donación, en concreto, la inscripción tercera.»

La sentència anterior va ser aclarida per una interlocutòria de 17 de març de 1997 en què es va decretar:

«Parte dispositiva: J. E. N., magistrado-juez del Juzgado de Primera Instancia núm. 13 de Barcelona, dice: “Ha lugar a la aclaración solicitada por I. L. P., en nombre y representación de la entidad Banco Central Hispanoamericano, SA, respecto al fallo de la sentencia de fecha seis de febrero de mil novecientos noventa y siete, a la que se añade la siguiente declaración: 3. Condenado a los demandados al pago de las costas  procesales causadas en esta instancia.”»

Segon. X1 va interposar un recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada. En data 21 de març  de 2000, la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar-ne una altra amb la decisió  següent: «Fallo: el tribunal acuerda desestimar el recurso de apelación interpuesto por X1 contra la  sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 13 de Barcelona en el procedimiento de menor  cuantía núm. 89/1995, manteniéndose la misma si bien con la precisión de que se mantiene sólo la declaración  rescisoria que realiza y la condena en costas de la primera instancia. Igualmente se condena a la parte  recurrente al pago de las costas causadas en esta segunda instancia.»

Tercer. Atès que X1 no estava conforme amb la resolució anterior, va preparar aquell recurs de cassació  a l’Audiència i va interposar-lo davant d’aquest tribunal. En aquest recurs addueix els tres motius que  s’examinaran en els fonaments de dret següents.

Quart. Admès el recurs i evacuada la impugnació, es va assenyalar per a la votació i la decisió el dia 5  d’octubre de 2000, data en la qual van tenir lloc aquests actes. Com que es va produir una discrepància  entre el magistrat ponent Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté i els altres membres del tribunal, mitjançant  una provisió de 16 d’octubre passat es va designar un nou ponent, designació que va recaure en la magistrada  Il·lma. Sra. Núria Bassols Muntada, havent aquell anunciat la formulació d’un vot particular.

Actua com a ponent la magistrada del tribunal Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET 

Primer. El litigi que correspon resoldre a aquesta sala en recurs de cassació va ser originat per la demanda  instada per l’entitat Banco Central Hispanoamericano, SA (Banco de Santander Central Hispano, SA) i dirigida  contra X2 i X1 La petició principal de la demanda era que es declarés que els demandats  són deutors de la quantitat de 7.837.294 pessetes en favor de l’agent; i la subsidiària, que es rescindís per  frau als creditors la donació autoritzada mitjançant l’escriptura pública de 13 de novembre de 1991 de la  meitat indivisa de la nua propietat d’un pis del carrer C de L, amb l’adequació  registral corresponent en aquest darrer cas. 

La demanda es basava en els antecedents de fets següents, reflectits de manera succinta:

— El banc actor va atorgar el 23 de juny de 1992 una pòlissa de préstec en favor dels senyors X2  i X4, i, davant de l’incompliment dels prestataris del conjunt de clàusules de la pòlissa, el banc creditor  va declarar el venciment del deute en data 10 de desembre de 1992 i va interposar el corresponent judici  de caràcter executiu.

— En el judici executiu esmentat va resultar embargat el pis del carrer C, però l’embargament  esmentat va esdevenir ineficaç perquè el Registre de la Propietat havia accedit el 21 de gener de  1993 a la donació suara descrita de la meitat indivisa de l’immoble en favor de la codemandada X1,  filla del deutor també codemandat.

Amb les premisses històriques anteriors, l’agent deduïa en la demanda un ànim fraudulent en els  demandats i posava en relleu que la inscripció en el Registre de la Propietat de la donació qüestionada (el 21  de gener de 1993), amb posterioritat a la interposició del judici executiu, revelava, al seu entendre, el frau  denunciat.

Els demandats no es van oposar a la demanda principal, sinó que van romandre en rebel·lia en primera  instància, per la qual cosa es va dictar una sentència que, de manera sorprenent, va estimar tant la pretensió  principal com la subsidiària.

Contra la resolució esmentada es va alçar la demandada X1 en un recurs d’apel·lació, i l’altre  demandat va continuar en rebel·lia. La sentència dictada per l’Audiència en la resolució del recurs  d’apel·lació va acordar rebutjar el recurs, però, en contradicció amb aquest rebuig, va declarar només la procedència  de l’acció rescissòria i va excloure de la condemna, consegüentment, la petició principal esgrimida  en la demanda.

Segon. La sentència dictada per l’Audiència és impugnada en cassació per la recurrent X1, la qual,  per la via del paràgraf quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, addueix com a primer motiu  del recurs la infracció de l’art. 340 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya.

El precepte legal al·ludit de la norma catalana és interpretat a sensu contrario per la recurrent, la qual  fa una menció especial a allò que l’aplicació de l’article exigeix, al seu entendre:

1. Que la donació sigui posterior al fet o acte del qual neix el crèdit.

2. Que la donació provoqui un perjudici al creditor.

3. Que el creditor no gaudexi d’altres recursos per cobrar el deute.

A continuació, en el recurs hom posa en evidència que la donació va ésser atorgada en una escriptura  pública el 13 de novembre de 1991, mentre que el crèdit a favor de l’entitat Banco Central Hispanoamericano,  SA no va néixer fins al juny de 1992. També es ressalta en aquest motiu del recurs que en les  actuacions es va ometre qualsevol al·lusió a una possible reclamació del deute als fiadors solidaris, les societats  Destesa SA, Ingeniería Civil, SA i Reciclajes y Demoliciones, SA.

Convé recordar de manera prèvia a l’estudi d’aquest motiu del recurs l’article anunciat com a infringit,  que diu a la lletra, pel que fa a la part que interessa: «No perjudicaran els creditors del donant les donacions  que aquest atorgui amb posterioritat a la data del fet o de l’acte del qual neixi el crèdit d’aquells, sempre que  manquin altres recursos legals per a llur cobrament.»

Aquest art. 340, en el tercer paràgraf, igual que els seus antecedents històrics (recordem la Constitució  per tolre fraus), arracona qualsevol idea de frau i se centra exclusivament en el concepte fonamental de perjudici.

Malgrat tot, des d’aquesta perspectiva no és possible distingir l’acció en estudi de l’acció pauliana.

El precepte esmentat en cap moment qüestiona la validesa o l’eficàcia de la donació, sinó que es limita  a deixar clar que la donació no pot perjudicar els creditors, cosa que porta la doctrina més autoritzada a  la conclusió que, per a la protecció dels creditors davant d’actes del deutor a títol gratuït amb pretensions de  disminuir la garantia patrimonial, no serà necessària la declaració de rescissió, sinó que serà suficient la sola  declaració de la inoposabilitat de l’acte.

No obstant això anterior, és cert que aquesta mateixa sala, en la sentència de 30 de gener de 1992, va  mantenir la rescissió d’una donació feta en perjudici d’un banc creditor, però un pronunciament d’aquest  caràcter es justifica per l’acció esgrimida en la demanda. La sentència esmentada esdevé d’interès perquè  emmarca els antecedents de l’art. 340.3 de la Compilació en la Constitució per tolre fraus i posa en evidència  que la versió catalana de l’acció revocatòria o pauliana del sistema original romà manté l’eventus damni  però suprimeix la necessitat del consilium fraudis. 

Corol·lari d’això avantdit és que la dicció de l’art. 340 de la Compilació, «no perjudicaran els creditors  del donant les donacions [...]», és incompatible processalment amb la naturalesa de l’acció pauliana  o revocatòria, ja que aquesta provoca la rescissió del negoci jurídic i, en canvi, com s’ha dit, la protecció  als creditors atorgada per la norma catalana és més intensa pel fet que es tracta d’una causa d’inoposabilitat  de l’acte.

Tot el que s’ha exposat implica que, atès que són incompatibles els efectes de l’acció rescissòria o pauliana  i els derivats de l’art. 340.3 de la compilació catalana, no és possible l’exercici simultani d’ambdues accions.

De tota manera, en la demanda no s’al·ludia en cap moment al precepte de la norma catalana invocat,  al qual només fa referència la sentència de l’Audiència, i és escaient recordar que l’aplicació del susdit article  exigeix: a) l’existència d’un crèdit anterior contra el donant, b) un acte d’alienació a títol gratuït, i c) un  perjudici per als creditors.

Del supòsit en anàlisi dels antecedents d’índole fàctica remarcats abans es deriva que el crèdit que va  provocar la contesa és posterior a la donació que el banc que va instar la demanda titlla de perjudicial per  als seus interessos, cosa que fa que l’art. 340.3 de la compilació catalana no sigui d’aplicació. Consegüentment,  no pot al·legar-se com a infringit un precepte que no és ni tan sols aplicable al debat, i, per tant, cal  refusar aquest motiu de cassació.

Tercer. Com a segon motiu del recurs, encarrilat per la mateixa via que l’anterior i íntimament lligat amb  aquest, la part que recorre denuncia la infracció de l’art. primer de la Compilació del dret civil especial de  Catalunya i l’aplicació indeguda de l’art. 1111 del Codi civil.

Amb el suport d’aquests dos preceptes, la part recurrent expressa la seva disconformitat amb la sentència  de l’Audiència que declara la rescissió de la donació per frau als creditors d’acord amb el que postula  l’art. 1111 del Codi civil, a saber: «Los acreedores, después de haber perseguido los bienes de que esté en posesión el deudor para realizar cuanto se les debe [...] pueden también impugnar los actos que el deudor  haya realizado en fraude de su derecho.»

La part que recorre addueix que, pel fet d’haver-hi un precepte específic de la norma catalana, el  340.3 de la Compilació, no era procedent l’aplicació al cas de l’art. 1111 del Codi civil, del qual es deriva  la ineficàcia de les donacions per frau als creditors.

La tesi de la recurrent no pot prosperar, ja que, si bé l’art. 1 de la compilació catalana és clara en excloure  l’aplicació del Codi civil quan en dret català hi hagi un precepte específic que reguli el tema que s’està  tractant, aquesta circumstància no es dóna en el cas que es debat, en què, com s’ha dit, no concorren els  requisits per aplicar l’art. 340.3 de la Compilació, per la qual cosa, i pel que s’ha avançat en el fonament de  dret anterior, es desestima el motiu de cassació al·legat.

Quart. La recurrent també enquadra el darrer motiu de cassació en l’ordinal quart de l’article 1692 de la  Llei d’enjudiciament civil, ja esmentat, i denuncia com a infringit novament l’art. 1111 del Codi civil.

Aquest motiu del recurs s’addueix amb caràcter subsidiari i per al cas que no prosperi cap dels avantdits.

I com que aquesta eventualitat s’ha presentat, correspon ara analitzar aquest motiu d’impugnació de la  resolució dictada per l’Audiència.

La recurrent recalca que la sentència de l’Audiència fonamenta la concurrència de frau als creditors en  dues premisses diferents:

— En el fet que de les actuacions no es derivi la causa o el motiu de la donació que és qüestionada en  la demanda.

— En el fet que la donació es va efectuar pocs mesos abans de contraure el deute bancari i no es va inscriure  en el Registre de la Propietat fins després d’iniciat el judici executiu en el qual es va intentar l’embargament  del pis objecte de donació.

A parer de la recurrent, ambdós arguments són rebutjables, ja que fa observar que:

a) No es pot parlar de consilium fraudis en relació amb una donació que es va atorgar al mes de novembre  de 1991, mentre que el deute que suposadament es volia burlar no es va contraure fins al juny de l’any  següent.

b) És erroni parlar de frau per manca de coneixement de la causa de la donació. Contràriament a aquesta  consideració, la recurrent diu que aquesta és una qüestió intranscendent, però no s’està de manifestar que la  separació matrimonial dels seus pares va ser el factor desencadenant de la donació del pis causa d’aquest debat.

c) La recurrent aprofita per aclarir a la Sala el fet que l’habitatge del qual li pertany la nua propietat de  la meitat indivisa no tenia caràcter de domicili conjugal de la família.

d) La recurrent fa al·lusió expressa a la inobservança, en la sentència objecte de recurs, dels requisits  derivats d’una jurisprudència reflectida en diverses sentències que esmenta, en el sentit d’exigir en el  moment de la donació un deute anterior o almenys d’existència propera i segura.

e) La recurrent aclareix que el retard en la inscripció de l’acte de liberalitat qüestionat va obeir al pagament  de l’impost de donacions i que, habitualment, de manera contrària al que raona la sentència impugnada,  qui pretén defraudar els creditors és molt diligent en la inscripció de la transmissió.

f) La recurrent posa en relleu que quan la donació objecte de la contesa va tenir entrada en el llibre diari  del Registre de la Propietat, encara no s’havia despatxat l’execució en el procediment sumari en el qual el  banc volia perseguir el pis que havia estat donat.

g) Finalment, amb invocació de diverses sentències del Tribunal Suprem, la recurrent menciona expressament  que en el cas en estudi no concorren els requisits exigits per la jurisprudència per a l’èxit de l’acció  pauliana o rescissòria de l’art. 1111 del Codi civil, a saber: 1) existència del crèdit; 2) celebració, per part  del deutor, d’un acte o contracte posterior al crèdit en benefici d’un tercer al qual aquell acte o contracte posterior  reporta un avantatge patrimonial; 3) realització de l’acte dispositiu amb ànim de perjudicar el creditor  o sostreure béns de la seva acció, i 4) impossibilitat de cobrar el deute.

La recurrent, si bé enquadra el recurs en la via processal correcta, no cita de manera concreta l’art. 1253  del Codi civil, únic camí viable per als seus interessos, ja que aquest precepte, com és sabut, diu: «Para que  las presunciones no establecidas por la ley sean apreciables como medio de prueba es indispensable que  entre el hecho demostrado y aquel que se trate de deducir haya un enlace preciso y directo según las reglas  del criterio humano.»

Malgrat això anterior, l’anàlisi del motiu del recurs és escaient pel fet que no s’observa indefensió, ja  que la part impugnant va contestar aquest motiu del recurs sense cap mena de dubte sobre la seva formulació.

Cal esmentar ara el fet que l’existència d’un llaç precís i directe entre el fet provat i el deduït és una  tasca reservada al tribunal d’instància i només es pot destruir si es prova que el criteri seguit és il·lògic o  absurd. Són moltes les sentències d’aquesta mateixa sala o del Tribunal Suprem (11 de febrer de 1984, 9 de  gener de 1985, 6 de març de 1997, 30 de juliol de 1999) que admeten un cert control de les conclusions a  què l’Audiència hagi arribat per mor de les presumpcions hominis o judicials, sempre que el resultat obtingut  sigui absurd, il·lògic o inversemblant i, per tant, s’hagi arribat a solucions contràries a la recta raó.

La Sala no desconeix la doctrina seguida pel Tribunal Suprem en reiterades sentències en què ha tingut  l’oportunitat de pronunciar-se en relació amb el tema de frau als creditors, en el sentit que tant l’existència  del frau com la realitat o no de béns suficients en el patrimoni del deutor són pures qüestions de  fet sotmeses, a través de la valoració de la prova, a la competència exclusiva de la sala d’instància (sentències  de 28 de juny de 1912, 22 d’octubre de 1931, 12 de juliol de 1940, 21 de juny de 1945, 31 de març  de 1966, 17 de març de 1972, 12 de juny de 1985, 30 de gener de 1986, 31 de març de 1989, 14 de  febrer de 1993, 28 de juny de 1994, etc.). Però aquesta doctrina, com s’ha avançat, té com a límit la  proscripció de conclusions arbitràries o contràries a tota lògica.

D’altra banda, escau esmentar la doctrina jurisprudencial forjada pel Tribunal Suprem i per aquesta  mateixa sala en el sentit que, si bé la fixació dels fets és un tema reservat als tribunals d’instància, la subsumpció  d’aquests a la norma i, en concret, la seva transcendència jurídica, pertanyen al judici jurídic, de  manera que conformen una qüestió de dret (questio iuris) revisable en seu cassacional.

A títol d’exemple de la diagnosi dels fets o de la transcendència jurídica d’aquests, pot ésser citada la  clàssica sentència de 10 d’octubre de 1994 del Tribunal Suprem, que, en un tema d’incompliment contractual  del comprador (cosa que constitueix un dels requisits per tal que prosperi la possibilitat de resolució del  contracte), reconeix que, si bé reiterada jurisprudència qualifica l’incompliment contractual de quaestio  facti, diferencia clarament la fixació dels fets (com l’actitud contrària al pagament que havia provocat un  judici executiu...) de la consideració jurídica d’aquests fets com a incompliment contractual i declara que  «cuando la base para sentar dicho incumplimiento estribe, más que en los actos ejecutados, en la trascendencia  jurídica de los hechos, constituye una questio iuris que cae en el ámbito de la revisión casacional»  (sentència de 22 de març de 1993).

Amb les premisses anteriors, escau analitzar si el raonament de l’Audiència en detectar l’existència  d’un enllaç precís i directe entre els fets provats i la determinació de l’eventus damni (perjudici als creditors)  i el consilium fraudis (frau als creditors), que, com es deriva de reiterada jurisprudència (sentència, entre  moltes altres, de 25 de gener de 2000), conformen requisits essencials per a l’aplicació de l’art. 1111 del  Codi civil, suposa un raonament arbitrari i il·lògic.

No és innocu fer l’observació que la donació que es debat és sis mesos anterior al deute que legitima  el banc agent per accionar en benefici d’aquest crèdit, ja que, baldament la jurisprudència (podríem  esmentar les sentències de 2 de març de 1981, 17 de febrer de 1986, 11 de novembre de 1993, 28 de juny  de 1994 i 16 de juny de 1999, entre d’altres) accepta la possibilitat d’èxit de l’acció pauliana o revocatòria  quan el naixement del crèdit sigui posterior a l’acte rescindible, exigeix en aquest cas que la intenció  defraudatòria estigui determinada per l’existència propera i segura del deute (exigència que, com es veurà,  no concorre en el supòsit debatut) o que el consilium fraudis sigui ostensible a través d’una prova indiciària.

Succeeix aquí que, tal com denuncia la recurrent, és totalment contrari a la lògica i a la raó inferir la  intenció defraudatòria, com fa l’Audiència, únicament a partir de dos fets, a saber:

a) El fet que no consti en les actuacions cap causa o motiu que justifiqui la donació de la meitat  indivisa del pis que va atorgar el demandat X2 en favor de la seva filla, també demandada, X1.

La inferència de frau que fa l’Audiència és errònia perquè no és exigència d’un acte de liberalitat la  constància del motiu que el produeix, i no són infreqüents ni estranyes en el tràfic jurídic les donacions de  pares a fills, que poden obeir a motius diferents. Si, en primera instància, els demandats, per motius que es  desconeixen, van romandre en rebel·lia (encara hi és un d’aquests) i no els va ser possible explicar el motiu  de la donació (motiu que sí que és explicat en seu cassacional), en cap cas aquesta manca d’explicacions es  pot erigir en prova indiciària d’un frau.

b) El fet que, si bé la donació es va fer mesos abans de contraure el crèdit, aquesta no va tenir accés al  Registre de la Propietat fins després de la interposició del judici executiu, en què es va intentar l’embargament  del pis que havia estat donat.

En primer lloc, la recurrent fa observar la incertesa que l’accés al Registre és posterior al despatx de  l’execució amb una referència al llibre diari de l’oficina pública esmentada, però, deixant de banda aquesta  circumstància respecte a la intangibilitat dels fets provats de l’Audiència, la manca de pressa en la inscripció  registral podria ésser (contràriament al que raona l’Audiència) una mostra de confiança en la validesa  de la donació que xoca amb qualsevol ànim defraudatori. El que es revela com a obvi és que un retard  en la inscripció registral difícilment pot ésser indici per provar l’existència de frau en un negoci jurídic.

Encara caldria afegir que no era estrany, amb la vigència de la normativa fiscal anterior, el retard en la  inscripció per manca de la determinació de l’import que havia de satisfer el deutor tributari.

Per tot el que s’exposat i atès que la valoració de l’Audiència es revela contrària a tota lògica, escau  l’estimació del motiu del recurs en estudi, cosa que provoca el rebuig de la demanda principal.

Això anterior és conseqüència del fet que no és aplicable al supòsit objecte de contesa l’art. 643  del Codi civil (tal com encertadament raona l’Audiència), que exigeix: a) la prova de manca de reserva  de béns per part del donant, prova que el banc creditor no va aportar ni indiciàriament (com diu  l’Audiència), i b) l’existència d’un deute anterior, que tampoc concorre (com s’ha dit). Per tant, obviant  la discussió doctrinal sobre la naturalesa jurídica de l’acció exercida de manera preferent en la demanda,  va ser correcta la declaració de la improcedència d’aquella.

Tot el que s’ha raonat condueix a l’èxit del recurs de cassació i a condemnar a l’actor a pagar les costes  pel que fa a la primera instància (art. 523 de la LEC). No escau imposar les costes causades en la segona  instància (art. 710 de la LEC). I, pel que fa a aquest tram cassacional, l’art. 1715 de la llei processal condueix  també a la no-imposició de les costes.

 

PART DISPOSITIVA 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acorda estimar el recurs de cassació  interposat pel procurador L. G. M., en nom i representació de X1, contra la sentència dictada en el  recurs d’apel·lació núm. 832/1998 B, amb data 21 de març de 2000, per la Secció Primera de l’Audiència  Provincial de Barcelona, derivada de la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 13  de Barcelona el 6 de febrer de 1997. I, en conseqüència, acorda cassar i anul·lar la sentència de l’Audiència  i desestimar la demanda instada per l’entitat Banco Central Hispanoamericano, SA (ara Banco  Santander Central Hispano, SA) contra X2 i X1, i absoldre els demandats de les pretensions  exercides en la demanda. Escau la imposició a l’agent de les costes causades en la primera instància. No  es fa cap declaració expressa pel que fa a les costes causades en la segona instància i en aquest tram cassacional.

Així ho acorda la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i ho signen els Il·lms.  Srs. Magistrats esmentats a la capçalera.

VOT PARTICULAR 

Barcelona, 7 de novembre de 2000

El magistrat Antoni Bruguera i Manté formula aquest vot particular a la sentència dictada per aquesta  sala en data 6 de novembre de 2000 en el recurs de cassació esmentat al marge.

ANTECEDENTS 

I. En data 10 de maig d’enguany va tenir entrada en aquest tribunal, per remissió de la presidència de  l’Audiència Provincial de Barcelona, el rotlle núm. 832/1998 de la Secció Primera de l’Audiència Provincial  de Barcelona, la qual havia dictat el 21 de març anterior una sentència en el recurs d’apel·lació interposat  per X1 contra la sentència de 6 de febrer de 1997 del Jutjat de Primera Instància núm. 13 de  Barcelona, pronunciada en les actuacions de judici de menor quantia núm. 89 de 1995, judici instat per l’entitat  Banco Central Hispanomericano, SA contra X2 i X1 sobre frau de creditors. L’Audiència va fer la remissió esmentada per raó del recurs de cassació que havia preparat la senyora X2 contra la sentència  de l’Audiència.

II. Mitjançant la provisió de la mateixa data 10 de maig darrer, aquesta sala va tenir per rebudes les  actuacions anteriors (tant les de primera instància com les de l’Audiència) i va nomenar ponent d’aquestes  el magistrat que subscriu el present vot particular.

III. Un cop tramitat el recurs de cassació en aquest tribunal, es va assenyalar l’audiència del dia 18 del  proppassat mes de setembre per a la seva deliberació i la seva votació, data en la qual no van tenir lloc aquests  actes perquè es van haver de suspendre per necessitats del servei. Es va assenyalar el dia 5 d’octubre per  efectuar la deliberació i la votació esmentades, però com que en la votació van sorgir discrepàncies entre els  components del tribunal, en dissentir de l’opinió majoritària el ponent que subscriu el present vot, es va  nomenar com a nou ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols Muntada. El sotasignant formula el seu vot particular,  per donar compliment a allò que disposa l’art. 206.1 de la Llei orgànica del poder judicial, conforme  als fonaments de dret següents.

FONAMENTS DE DRET 

Primer. Són fets essencials considerats provats per la sentència d’instància i que escau ara precisar, a l’empara  de la facultat que s’atribueix a la sala de cassació per a la integració del factum, els següents:

a) El dia 13 de novembre de 1991 X2 va fer donació pura i simple en una escriptura pública a  la seva filla (l’avui recurrent), aleshores menor d’edat, de la meitat indivisa de la nua propietat de l’habitatge  del pis tercer, segona porta, de la finca del núm. 00 del carrer C d’aquesta ciutat.  (Al seu torn, la seva esposa, Z., també va fer donació pura i simple, en la mateixa escriptura, a  l’altre fill, igualment menor d’edat, K, de l’altra meitat indivisa de la nua propietat del pis  esmentat).

b) No van presentar al Registre de la Propietat aquella escriptura de donació fins al dia 17 de desembre  de 1992.

c) El dia 23 de juny anterior (de 1992), el donant, senyor X3, i X4 van convenir amb el Banc  Central una pòlissa de crèdit, amb garantia personal, de 8.000.000 de pessetes.

d) Com que els deutors no van pagar al banc creditor el que s’havia convingut, aquest darrer va formular  contra els primers una demanda de judici executiu per l’import que devien, que era de 7.837.294 pessetes.

e) El Jutjat núm. 4 de Barcelona que va conèixer d’aquell judici executiu va despatxar execució el 19  de desembre de 1992; però l’embargament decretat no es va poder anotar al Registre de la Propietat perquè  va aparèixer en aquella data que la nua propietat del pis pertanyia als fills donataris.

f) El dia 26 de gener de 1995, el banc va presentar una demanda de menor quantia contra el donant, X2, i la filla donatària, X1, per la qual els reclamava la quantitat de 7.837.294 pessetes indicada;  i per al cas que no s’acollís l’acció de reclamació de quantitat, demanava subsidiàriament la rescissió per  frau de creditors de la donació de la meitat indivisa de la nua propietat del pis feta pel pare a la filla (els ara  demandats). La demanda invocava com a fonaments substantius els articles 643 i 1111, ambdós del Codi  civil, tot dient: «Se ejercita, como acción subsidiaria, la rescisoria o pauliana recogida en el art. 1111 del  Código civil (los acreedores pueden también impugnar los actos que el deudor haya realizado en fraude de  su derecho). Tal acción aparece regulada en los artículos 1290 y siguientes de la propia Ley.» I s’estenia a  explicitar els requisits de l’acció rescissòria esmentada i concloïa: «Es evidente que concurren en este caso  todos y cada uno de tales requisitos.»

g) El jutge de la primera instància va dictar una sentència (la part dispositiva de la qual resta transcrita  en els antecedents de fet de la sentència majoritària) que estimava tant l’acció principal de reclamació de  quantitat com la subsidiària revocatòria de la donació.

h) La Secció Primera de l’Audiència Provincial, en la sentència que aquí es recorre, va mantenir això  anterior «si bien con la precisión de que se mantiene sólo la declaración rescisoria que realiza y la condena  en costas [...]».

i) I és contra la sentència esmentada de l’Audiència que la donatària X1 ha interposat el present  recurs de cassació, que fonamenta en tres motius que encarrila per la via processal del núm. 4 de l’art.  1692 de la Llei d’enjudiciament civil, motius que examinem a continuació.

Segon. El primer motiu al·lega infringit l’art. 340 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya de  19 de juliol de 1984, ja que manifesta que «es su párrafo final la norma específicamente aplicable al caso  de los autos». L’afirmació anterior, base d’aquest primer motiu, és inexacta, ja que l’apartat esmentat de  l’art. 340 es refereix a les donacions posteriors a la data del crèdit; i com que la data de les actes va ser  anterior al crèdit, aquest precepte ni era aplicable ni l’ha aplicat l’Audiència, ni era tampoc el fonament de  la demanda. És, per tant, manifestament ineficaç i rebutjable aquest primer motiu de cassació.

 Tercer. El segon motiu addueix la manca d’aplicació de l’art. 1 de la Compilació del dret civil especial de  Catalunya i l’aplicació indeguda de l’art. 1111 del Codi civil, ja que és aplicable —diu— el 340 de la  Compilació, i no el 1111 del Codi civil.

La mateixa raó indicada en el fonament precedent fa també declinar aquest segon motiu, atès que ja  hem vist que no podia aplicar-se al cas l’art. 340 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya, pel  fet que la donació és anterior al crèdit, i no posterior, com exigeix aquest precepte.

L’aplicable era l’art. 1111 del Codi civil, que era el que donava fonament a l’acció de rescissió revocatòria  o pauliana que, amb caràcter subsidiari, exercitava la demanda. I és aquest precepte el que ha aplicat  degudament al cas la sentència de l’Audiència i que la jurisprudència aplica constantment a Catalunya en  supòsits de frau als creditors (sentències d’aquesta mateixa sala de 30 de gener de 1992 i del Tribunal  Suprem de 18 de març de 1988, 21 d’octubre i 31 de desembre de 1998 i 16 de juny de 1999, entre altres).

No és, doncs, cert que s’havia d’aplicar l’art. 340 de la Compilació i no el 1111 del Codi civil, ja que  el primer no era aplicable i sí el 1111, que és el que s’ha aplicat.

Consegüentment, el segon motiu de cassació també és desestimable. 

Quart. I l’últim motiu, que és el tercer, és formulat també amb caràcter subsidiari als dos anteriors per al  supòsit que aquest tribunal consideri aplicable (com ho fa) l’art. 1111 del Codi civil. El motiu addueix que  no es compleixen en aquest cas els requisits per a l’aplicació d’aquell precepte, ja que el crèdit és posterior  a la donació, no s’han perseguit altres béns del deutor i l’apreciació de frau que ha fet el Tribunal a quo  basant-se en els elements que esmenta la seva sentència està mancada de fonament.

Respecte a això, escau fer les precisions següents:

a) Si bé la jurisprudència de l’art. 1111 del Codi civil exigeix que el crèdit en què es fonamenta l’acció  rescissòria sigui anterior a l’acte rescindible, això s’ha d’entendre en termes generals i és necessari  que cada supòsit s’estudiï en concret i segons les peculiaritats que presenti, especialment en aquells casos  en què la intenció defraudatòria està determinada per la pròxima i segura exigència posterior del crèdit  (sentències del Tribunal Suprem d’11 de novembre de 1993, 28 de maig i 28 de novembre de 1997 i 16 de  juny de 1999, entre altres).

b) Si manquen o no al deutor béns suficients per atendre el pagament del crèdit, si l’alienació s’ha fet  en frau als creditors, si s’han perseguit suficientment els béns del deutor abans d’exercir l’acció revocatòria  subsidiària, o si es compleix o no el requisit de la insolvència del deutor, són totes qüestions de fet sotmeses,  a través de la valoració de la prova, a la competència exclusiva de la sala d’instància, i cal respectar les  seves apreciacions en cassació (sentències del Tribunal Suprem de 2 de juny de 1932, 28 de gener de 1966,  27 de maig de 1992, 21 d’octubre i 31 de desembre de 1998 i 16 de juny de 1999). Per tant, no és necessària  la persecució prèvia dels béns del deutor per tal d’acreditar la insolvència d’aquest, perquè aquesta ja  resulta provada amb la impossibilitat del deutor de fer front als crèdits pendents (sentències de 31 de desembre  de 1998 i 16 de juny i 30 de juliol de 1999), i és en poder de qui diu que no es compleix el requisit de  la insolvència la prova del fet positiu mitjançant l’assenyalament de béns suficients que no hagin estat agredits  (sentència de 16 de juny de 1999). Freqüentment s’aprecien supòsits de frau als creditors a través de la  donació de béns de pares a fills (sentències també del Tribunal Suprem de 28 i 30 de maig i 31 de desembre  de 1997, 31 de desembre de 1998 i 30 de juliol de 1999) o de compravendes entre pares i fills (sentència  de 31 de desembre de 1999).

L’aplicació al cas de la doctrina precedent fa que es desestimi també aquest darrer motiu de cassació,  ja que és una qüestió de fet —d’apreciació sobirana de la sala d’instància no revisable en cassació per la via  utilitzada— determinar si concorren o no els requisits de fet per a l’exercici de l’acció revocatòria o pauliana  exercida en la demanda i acollida per l’Audiència sense impugnació eficaç en cassació, car amb la base  del motiu articulat no és possible elucubrar si són lògiques, il·lògiques o arbitràries les apreciacions que ha  fet l’Audiència per arribar a la seva conclusió, ja que per poder fer aquest enjudiciament hauria estat imprescindible poder comptar amb un motiu de cassació en què, amb invocació com a infringits dels articles 1249  i 1253 del Codi civil, s’ataqués l’enllaç lògic entre els fets demostrats i els deduïts. I aquest motiu de cassació  no s’ha formulat aquí i s’hauria hagut d’articular amb caràcter autònom i independent dels formulats, ja  que, altrament, s’hauria hagut de declarar inadmissible. I, amb el criteri majoritari de la Sala, es dóna la paradoxa  —a criteri del subscrit— que, invocant-se d’ofici el principi pro actione, la Sala, en acollir el tercer  motiu del recurs, on s’adduïa únicament la infracció de l’art. 1111 del Codi civil, estima també la infracció  de l’art. 1253, sense que el motiu hagués plantejat aquesta última infracció; i, en canvi, si ho hagués fet, el  motiu s’hauria hagut de declarar inadmissible per l’heterogeneïtat d’ambdós preceptes.

El sotasignant entén, per tot això anterior, que no podia estimar-se el present recurs de cassació i que  les seves costes s’havien d’imposar a la recurrent, segons allò que disposa l’art. 1715.3 de la Llei d’enjudiciament  civil.

Signat: Antoni Bruguera i Manté

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda