|
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 6 de novembre de 2000, núm. 21/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
Vot
particular
President:
Excm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lma. Sra.
Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu i Llansa
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs extraordinari de
cassació interposat per X1 contra la sentència dictada en grau
d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona en
data 21 de març d’enguany, la qual va confirmar parcialment la que havia
pronunciat el 6 de febrer de 1997 el magistrat jutge del Jutjat de Primera
Instància núm. 13 d’aquesta ciutat en el judici de menor quantia interposat
per l’entitat Banco de Santander Central Hispanoamericano, SA (ara Banco
Santander Central Hispano, SA) contra X2 i la seva filla, X1
La part recurrent esmentada ha estat representada davant d’aquest tribunal
pel procurador L. G. M. i ha estat dirigida per l’advocat A. P. L. I ha
comparegut com a part contra la qual es recorre l’entitat Banco de Santander Central Hispanoamericano, SA, representada pel procurador I. L. P. i dirigida pel
lletrat O. A. de S.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. En el
marc de les actuacions de judici de menor quantia esmentades precedentment,
en data de 6 de febrer de 1997 el magistrat jutge del Jutjat de Primera
Instància núm. 13 d’aquesta ciutat va dictar una sentència la part
dispositiva de la qual deia literalment: «Fallo: que, estimando totalmente
la demanda interpuesta por Banco Central Hispanoamericano, SA, representado
por el procurador I. L. P., contra X2 y X1, declarados en
rebeldía, debo declarar y declaro haber lugar a la misma y, en consecuencia,
declaro:
»1) Que el
actor, Banco Central Hispanoamericano, SA, es acreedor de X2 y X1 por la cantidad de siete millones ochocientas treinta y siete mil
doscientas noventa y cuatro pessetas (7.837.294 ptas.).
»2) La
rescisión, por haberse celebrado en fraude de acreedores, de la donación
realizada entre ambos demandados mediante la escritura pública autorizada
por el notario W. G. Á. el 13 de noviembre de 1991, tiene objeto la nuda
propiedad de la mitad indivisa de la finca urbana sita en la calle C, núm.
00, de L, y la condena a los demandados a pasar por
la declaración de nulidad de la mencionada escritura de donación,
restituyendo a X1 al patrimonio de X2 y ordenando la
consiguiente cancelación de la inscripción que en el Registro de la
Propiedad núm. 14 de Barcelona haya causado la donación, en concreto, la
inscripción tercera.»
La sentència
anterior va ser aclarida per una interlocutòria de 17 de març de 1997 en què
es va decretar:
«Parte
dispositiva: J. E. N., magistrado-juez del Juzgado de Primera Instancia núm.
13 de Barcelona, dice: “Ha lugar a la aclaración solicitada por I. L. P., en
nombre y representación de la entidad Banco Central Hispanoamericano, SA,
respecto al fallo de la sentencia de fecha seis de febrero de mil
novecientos noventa y siete, a la que se añade la siguiente declaración: 3.
Condenado a los demandados al pago de las costas procesales causadas en
esta instancia.”»
Segon. X1 va interposar un recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada. En
data 21 de març de 2000, la Secció Primera de l’Audiència Provincial de
Barcelona va dictar-ne una altra amb la decisió següent: «Fallo: el
tribunal acuerda desestimar el recurso de apelación interpuesto por X1 contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm.
13 de Barcelona en el procedimiento de menor cuantía núm. 89/1995,
manteniéndose la misma si bien con la precisión de que se mantiene sólo la
declaración rescisoria que realiza y la condena en costas de la primera
instancia. Igualmente se condena a la parte recurrente al pago de las
costas causadas en esta segunda instancia.»
Tercer. Atès
que X1 no estava conforme amb la resolució anterior, va preparar
aquell recurs de cassació a l’Audiència i va interposar-lo davant d’aquest
tribunal.
En aquest recurs addueix els tres motius que s’examinaran en els fonaments
de dret següents.
Quart. Admès
el recurs i evacuada la impugnació, es va assenyalar per a la votació i la
decisió el dia 5 d’octubre de 2000, data en la qual van tenir lloc aquests
actes. Com que es va produir una discrepància entre el magistrat ponent
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté i els altres membres del tribunal,
mitjançant una provisió de 16 d’octubre passat es va designar un nou
ponent, designació que va recaure en la magistrada Il·lma. Sra. Núria
Bassols Muntada, havent aquell anunciat la formulació d’un vot particular.
Actua com a
ponent la magistrada del tribunal Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.
FONAMENTS DE DRET
Primer. El
litigi que correspon resoldre a aquesta sala en recurs de cassació va ser
originat per la demanda instada per l’entitat Banco Central
Hispanoamericano, SA (Banco de Santander Central Hispano, SA) i dirigida
contra X2 i X1 La petició principal de la demanda era que es
declarés que els demandats són deutors de la quantitat de 7.837.294
pessetes en favor de l’agent; i la subsidiària, que es rescindís per frau
als creditors la donació autoritzada mitjançant l’escriptura pública de 13
de novembre de 1991 de la meitat indivisa de la nua propietat d’un pis del
carrer C de L, amb l’adequació registral
corresponent en aquest darrer cas.
La demanda es
basava en els antecedents de fets següents, reflectits de manera succinta:
— El banc
actor va atorgar el 23 de juny de 1992 una pòlissa de préstec en favor dels
senyors X2 i X4, i, davant de l’incompliment dels prestataris
del conjunt de clàusules de la pòlissa, el banc creditor va declarar el
venciment del deute en data 10 de desembre de 1992 i va interposar el
corresponent judici de caràcter executiu.
— En el
judici executiu esmentat va resultar embargat el pis del carrer C, però l’embargament esmentat va esdevenir ineficaç perquè el
Registre de la Propietat havia accedit el 21 de gener de 1993 a la donació
suara descrita de la meitat indivisa de l’immoble en favor de la codemandada
X1, filla del deutor també codemandat.
Amb les
premisses històriques anteriors, l’agent deduïa en la demanda un ànim
fraudulent en els demandats i posava en relleu que la inscripció en el
Registre de la Propietat de la donació qüestionada (el 21 de gener de
1993), amb posterioritat a la interposició del judici executiu, revelava, al
seu entendre, el frau denunciat.
Els demandats
no es van oposar a la demanda principal, sinó que van romandre en rebel·lia
en primera instància, per la qual cosa es va dictar una sentència que, de
manera sorprenent, va estimar tant la pretensió principal com la
subsidiària.
Contra la
resolució esmentada es va alçar la demandada X1 en un recurs
d’apel·lació, i l’altre demandat va continuar en rebel·lia. La sentència
dictada per l’Audiència en la resolució del recurs d’apel·lació va acordar
rebutjar el recurs, però, en contradicció amb aquest rebuig, va declarar
només la procedència de l’acció rescissòria i va excloure de la condemna,
consegüentment, la petició principal esgrimida en la demanda.
Segon. La
sentència dictada per l’Audiència és impugnada en cassació per la recurrent
X1, la qual, per la via del paràgraf quart de l’article 1692 de
la Llei d’enjudiciament civil, addueix com a primer motiu del recurs la
infracció de l’art. 340 de la Compilació del dret civil especial de
Catalunya.
El precepte
legal al·ludit de la norma catalana és interpretat a sensu contrario per la
recurrent, la qual fa una menció especial a allò que l’aplicació de
l’article exigeix, al seu entendre:
1. Que la
donació sigui posterior al fet o acte del qual neix el crèdit.
2. Que la
donació provoqui un perjudici al creditor.
3. Que el
creditor no gaudexi d’altres recursos per cobrar el deute.
A continuació,
en el recurs hom posa en evidència que la donació va ésser atorgada en una
escriptura pública el 13 de novembre de 1991, mentre que el crèdit a favor
de l’entitat Banco Central Hispanoamericano, SA no va néixer fins al juny
de 1992. També es ressalta en aquest motiu del recurs que en les actuacions
es va ometre qualsevol al·lusió a una possible reclamació del deute als
fiadors solidaris, les societats Destesa SA, Ingeniería Civil, SA i
Reciclajes y Demoliciones, SA.
Convé
recordar de manera prèvia a l’estudi d’aquest motiu del recurs l’article
anunciat com a infringit, que diu a la lletra, pel que fa a la part que
interessa: «No perjudicaran els creditors del donant les donacions que
aquest atorgui amb posterioritat a la data del fet o de l’acte del qual
neixi el crèdit d’aquells, sempre que manquin altres recursos legals per a
llur cobrament.»
Aquest art.
340, en el tercer paràgraf, igual que els seus antecedents històrics (recordem
la Constitució per tolre fraus), arracona qualsevol idea de frau i se
centra exclusivament en el concepte fonamental de perjudici.
Malgrat tot,
des d’aquesta perspectiva no és possible distingir l’acció en estudi de
l’acció pauliana.
El precepte
esmentat en cap moment qüestiona la validesa o l’eficàcia de la donació,
sinó que es limita a deixar clar que la donació no pot perjudicar els
creditors, cosa que porta la doctrina més autoritzada a la conclusió que,
per a la protecció dels creditors davant d’actes del deutor a títol gratuït
amb pretensions de disminuir la garantia patrimonial, no serà necessària la
declaració de rescissió, sinó que serà suficient la sola declaració de la
inoposabilitat de l’acte.
No obstant
això anterior, és cert que aquesta mateixa sala, en la sentència de 30 de
gener de 1992, va mantenir la rescissió d’una donació feta en perjudici
d’un banc creditor, però un pronunciament d’aquest caràcter es justifica
per l’acció esgrimida en la demanda. La sentència esmentada esdevé d’interès
perquè emmarca els antecedents de l’art. 340.3 de la Compilació en la
Constitució per tolre fraus i posa en evidència que la versió catalana de
l’acció revocatòria o pauliana del sistema original romà manté l’eventus
damni però suprimeix la necessitat del consilium fraudis.
Corol·lari
d’això avantdit és que la dicció de l’art. 340 de la Compilació, «no
perjudicaran els creditors del donant les donacions [...]», és incompatible
processalment amb la naturalesa de l’acció pauliana o revocatòria, ja que
aquesta provoca la rescissió del negoci jurídic i, en canvi, com s’ha dit,
la protecció als creditors atorgada per la norma catalana és més intensa
pel fet que es tracta d’una causa d’inoposabilitat de l’acte.
Tot el que
s’ha exposat implica que, atès que són incompatibles els efectes de l’acció
rescissòria o pauliana i els derivats de l’art. 340.3 de la compilació
catalana, no és possible l’exercici simultani d’ambdues accions.
De tota
manera, en la demanda no s’al·ludia en cap moment al precepte de la norma
catalana invocat, al qual només fa referència la sentència de l’Audiència,
i és escaient recordar que l’aplicació del susdit article exigeix: a)
l’existència d’un crèdit anterior contra el donant, b) un acte d’alienació a
títol gratuït, i c) un perjudici per als creditors.
Del supòsit
en anàlisi dels antecedents d’índole fàctica remarcats abans es deriva que
el crèdit que va provocar la contesa és posterior a la donació que el banc
que va instar la demanda titlla de perjudicial per als seus interessos,
cosa que fa que l’art. 340.3 de la compilació catalana no sigui d’aplicació.
Consegüentment, no pot al·legar-se com a infringit un precepte que no és ni
tan sols aplicable al debat, i, per tant, cal refusar aquest motiu de
cassació.
Tercer. Com a
segon motiu del recurs, encarrilat per la mateixa via que l’anterior i
íntimament lligat amb aquest, la part que recorre denuncia la infracció de
l’art. primer de la Compilació del dret civil especial de Catalunya i
l’aplicació indeguda de l’art. 1111 del Codi civil.
Amb el suport
d’aquests dos preceptes, la part recurrent expressa la seva disconformitat
amb la sentència de l’Audiència que declara la rescissió de la donació per
frau als creditors d’acord amb el que postula l’art. 1111 del Codi civil, a
saber: «Los acreedores, después de haber perseguido los bienes de que esté
en posesión el deudor para realizar cuanto se les debe [...] pueden también
impugnar los actos que el deudor haya realizado en fraude de su derecho.»
La part que
recorre addueix que, pel fet d’haver-hi un precepte específic de la norma
catalana, el 340.3 de la Compilació, no era procedent l’aplicació al cas de
l’art. 1111 del Codi civil, del qual es deriva la ineficàcia de les
donacions per frau als creditors.
La tesi de la
recurrent no pot prosperar, ja que, si bé l’art. 1 de la compilació catalana
és clara en excloure l’aplicació del Codi civil quan en dret català hi hagi
un precepte específic que reguli el tema que s’està tractant, aquesta
circumstància no es dóna en el cas que es debat, en què, com s’ha dit, no
concorren els requisits per aplicar l’art. 340.3 de la Compilació, per la
qual cosa, i pel que s’ha avançat en el fonament de dret anterior, es
desestima el motiu de cassació al·legat.
Quart. La
recurrent també enquadra el darrer motiu de cassació en l’ordinal quart de
l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, ja esmentat, i denuncia
com a infringit novament l’art. 1111 del Codi civil.
Aquest motiu
del recurs s’addueix amb caràcter subsidiari i per al cas que no prosperi
cap dels avantdits.
I com que
aquesta eventualitat s’ha presentat, correspon ara analitzar aquest motiu
d’impugnació de la resolució dictada per l’Audiència.
La recurrent
recalca que la sentència de l’Audiència fonamenta la concurrència de frau
als creditors en dues premisses diferents:
— En el fet
que de les actuacions no es derivi la causa o el motiu de la donació que és
qüestionada en la demanda.
— En el fet
que la donació es va efectuar pocs mesos abans de contraure el deute bancari
i no es va inscriure en el Registre de la Propietat fins després d’iniciat
el judici executiu en el qual es va intentar l’embargament del pis objecte
de donació.
A parer de la
recurrent, ambdós arguments són rebutjables, ja que fa observar que:
a) No es pot
parlar de consilium fraudis en relació amb una donació que es va atorgar al
mes de novembre de 1991, mentre que el deute que suposadament es volia
burlar no es va contraure fins al juny de l’any següent.
b) És erroni
parlar de frau per manca de coneixement de la causa de la donació.
Contràriament a aquesta consideració, la recurrent diu que aquesta és una
qüestió intranscendent, però no s’està de manifestar que la separació
matrimonial dels seus pares va ser el factor desencadenant de la donació del
pis causa d’aquest debat.
c) La
recurrent aprofita per aclarir a la Sala el fet que l’habitatge del qual li
pertany la nua propietat de la meitat indivisa no tenia caràcter de
domicili conjugal de la família.
d) La
recurrent fa al·lusió expressa a la inobservança, en la sentència objecte de
recurs, dels requisits derivats d’una jurisprudència reflectida en diverses
sentències que esmenta, en el sentit d’exigir en el moment de la donació un
deute anterior o almenys d’existència propera i segura.
e) La
recurrent aclareix que el retard en la inscripció de l’acte de liberalitat
qüestionat va obeir al pagament de l’impost de donacions i que,
habitualment, de manera contrària al que raona la sentència impugnada, qui
pretén defraudar els creditors és molt diligent en la inscripció de la
transmissió.
f) La
recurrent posa en relleu que quan la donació objecte de la contesa va tenir
entrada en el llibre diari del Registre de la Propietat, encara no s’havia
despatxat l’execució en el procediment sumari en el qual el banc volia
perseguir el pis que havia estat donat.
g) Finalment,
amb invocació de diverses sentències del Tribunal Suprem, la recurrent
menciona expressament que en el cas en estudi no concorren els requisits
exigits per la jurisprudència per a l’èxit de l’acció pauliana o
rescissòria de l’art. 1111 del Codi civil, a saber: 1) existència del crèdit;
2) celebració, per part del deutor, d’un acte o contracte posterior al
crèdit en benefici d’un tercer al qual aquell acte o contracte posterior
reporta un avantatge patrimonial; 3) realització de l’acte dispositiu amb
ànim de perjudicar el creditor o sostreure béns de la seva acció, i 4)
impossibilitat de cobrar el deute.
La recurrent,
si bé enquadra el recurs en la via processal correcta, no cita de manera
concreta l’art. 1253 del Codi civil, únic camí viable per als seus
interessos, ja que aquest precepte, com és sabut, diu: «Para que las
presunciones no establecidas por la ley sean apreciables como medio de
prueba es indispensable que entre el hecho demostrado y aquel que se trate
de deducir haya un enlace preciso y directo según las reglas del criterio
humano.»
Malgrat això
anterior, l’anàlisi del motiu del recurs és escaient pel fet que no
s’observa indefensió, ja que la part impugnant va contestar aquest motiu
del recurs sense cap mena de dubte sobre la seva formulació.
Cal esmentar
ara el fet que l’existència d’un llaç precís i directe entre el fet provat i
el deduït és una tasca reservada al tribunal d’instància i només es pot
destruir si es prova que el criteri seguit és il·lògic o absurd. Són moltes
les sentències d’aquesta mateixa sala o del Tribunal Suprem (11 de febrer de
1984, 9 de gener de 1985, 6 de març de 1997, 30 de juliol de 1999) que
admeten un cert control de les conclusions a què l’Audiència hagi arribat
per mor de les presumpcions hominis o judicials, sempre que el resultat
obtingut sigui absurd, il·lògic o inversemblant i, per tant, s’hagi arribat
a solucions contràries a la recta raó.
La Sala no
desconeix la doctrina seguida pel Tribunal Suprem en reiterades sentències
en què ha tingut l’oportunitat de pronunciar-se en relació amb el tema de
frau als creditors, en el sentit que tant l’existència del frau com la
realitat o no de béns suficients en el patrimoni del deutor són pures
qüestions de fet sotmeses, a través de la valoració de la prova, a la
competència exclusiva de la sala d’instància (sentències de 28 de juny de
1912, 22 d’octubre de 1931, 12 de juliol de 1940, 21 de juny de 1945, 31 de
març de 1966, 17 de març de 1972, 12 de juny de 1985, 30 de gener de 1986,
31 de març de 1989, 14 de febrer de 1993, 28 de juny de 1994, etc.). Però
aquesta doctrina, com s’ha avançat, té com a límit la proscripció de
conclusions arbitràries o contràries a tota lògica.
D’altra
banda, escau esmentar la doctrina jurisprudencial forjada pel Tribunal
Suprem i per aquesta mateixa sala en el sentit que, si bé la fixació dels
fets és un tema reservat als tribunals d’instància, la subsumpció d’aquests
a la norma i, en concret, la seva transcendència jurídica, pertanyen al
judici jurídic, de manera que conformen una qüestió de dret (questio iuris)
revisable en seu cassacional.
A títol
d’exemple de la diagnosi dels fets o de la transcendència jurídica
d’aquests, pot ésser citada la clàssica sentència de 10 d’octubre de 1994
del Tribunal Suprem, que, en un tema d’incompliment contractual del
comprador (cosa que constitueix un dels requisits per tal que prosperi la
possibilitat de resolució del contracte), reconeix que, si bé reiterada
jurisprudència qualifica l’incompliment contractual de quaestio facti,
diferencia clarament la fixació dels fets (com l’actitud contrària al
pagament que havia provocat un judici executiu...) de la consideració
jurídica d’aquests fets com a incompliment contractual i declara que
«cuando la base para sentar dicho incumplimiento estribe, más que en los
actos ejecutados, en la trascendencia jurídica de los hechos, constituye
una questio iuris que cae en el ámbito de la revisión casacional» (sentència
de 22 de març de 1993).
Amb les
premisses anteriors, escau analitzar si el raonament de l’Audiència en
detectar l’existència d’un enllaç precís i directe entre els fets provats i
la determinació de l’eventus damni (perjudici als creditors) i el consilium
fraudis (frau als creditors), que, com es deriva de reiterada jurisprudència
(sentència, entre moltes altres, de 25 de gener de 2000), conformen
requisits essencials per a l’aplicació de l’art. 1111 del Codi civil,
suposa un raonament arbitrari i il·lògic.
No és innocu
fer l’observació que la donació que es debat és sis mesos anterior al deute
que legitima el banc agent per accionar en benefici d’aquest crèdit, ja
que, baldament la jurisprudència (podríem esmentar les sentències de 2 de
març de 1981, 17 de febrer de 1986, 11 de novembre de 1993, 28 de juny de
1994 i 16 de juny de 1999, entre d’altres) accepta la possibilitat d’èxit de
l’acció pauliana o revocatòria quan el naixement del crèdit sigui posterior
a l’acte rescindible, exigeix en aquest cas que la intenció defraudatòria
estigui determinada per l’existència propera i segura del deute (exigència
que, com es veurà, no concorre en el supòsit debatut) o que el consilium
fraudis sigui ostensible a través d’una prova indiciària.
Succeeix aquí
que, tal com denuncia la recurrent, és totalment contrari a la lògica i a la
raó inferir la intenció defraudatòria, com fa l’Audiència, únicament a
partir de dos fets, a saber:
a) El fet que no
consti en les actuacions cap causa o motiu que justifiqui la donació de la
meitat indivisa del pis que va atorgar el demandat X2 en favor de la
seva filla, també demandada, X1.
La inferència
de frau que fa l’Audiència és errònia perquè no és exigència d’un acte de
liberalitat la constància del motiu que el produeix, i no són infreqüents
ni estranyes en el tràfic jurídic les donacions de pares a fills, que poden
obeir a motius diferents. Si, en primera instància, els demandats, per
motius que es desconeixen, van romandre en rebel·lia (encara hi és un
d’aquests) i no els va ser possible explicar el motiu de la donació (motiu
que sí que és explicat en seu cassacional), en cap cas aquesta manca
d’explicacions es pot erigir en prova indiciària d’un frau.
b) El fet
que, si bé la donació es va fer mesos abans de contraure el crèdit, aquesta
no va tenir accés al Registre de la Propietat fins després de la
interposició del judici executiu, en què es va intentar l’embargament del
pis que havia estat donat.
En primer
lloc, la recurrent fa observar la incertesa que l’accés al Registre és
posterior al despatx de l’execució amb una referència al llibre diari de
l’oficina pública esmentada, però, deixant de banda aquesta circumstància
respecte a la intangibilitat dels fets provats de l’Audiència, la manca de
pressa en la inscripció registral podria ésser (contràriament al que raona
l’Audiència) una mostra de confiança en la validesa de la donació que xoca
amb qualsevol ànim defraudatori. El que es revela com a obvi és que un
retard en la inscripció registral difícilment pot ésser indici per provar
l’existència de frau en un negoci jurídic.
Encara
caldria afegir que no era estrany, amb la vigència de la normativa fiscal
anterior, el retard en la inscripció per manca de la determinació de
l’import que havia de satisfer el deutor tributari.
Per tot el
que s’exposat i atès que la valoració de l’Audiència es revela contrària a
tota lògica, escau l’estimació del motiu del recurs en estudi, cosa que
provoca el rebuig de la demanda principal.
Això anterior
és conseqüència del fet que no és aplicable al supòsit objecte de contesa
l’art. 643 del Codi civil (tal com encertadament raona l’Audiència), que
exigeix: a) la prova de manca de reserva de béns per part del donant, prova
que el banc creditor no va aportar ni indiciàriament (com diu l’Audiència),
i b) l’existència d’un deute anterior, que tampoc concorre (com s’ha dit).
Per tant, obviant la discussió doctrinal sobre la naturalesa jurídica de
l’acció exercida de manera preferent en la demanda, va ser correcta la
declaració de la improcedència d’aquella.
Tot el que
s’ha raonat condueix a l’èxit del recurs de cassació i a condemnar a l’actor
a pagar les costes pel que fa a la primera instància (art. 523 de la LEC).
No escau imposar les costes causades en la segona instància (art. 710 de la
LEC). I, pel que fa a aquest tram cassacional, l’art. 1715 de la llei
processal condueix també a la no-imposició de les costes.
PART DISPOSITIVA
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acorda estimar el
recurs de cassació interposat pel procurador L. G. M., en nom i
representació de X1, contra la sentència dictada en el recurs
d’apel·lació núm. 832/1998 B, amb data 21 de març de 2000, per la Secció
Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona, derivada de la sentència
dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 13 de Barcelona el 6 de febrer
de 1997. I, en conseqüència, acorda cassar i anul·lar la sentència de
l’Audiència i desestimar la demanda instada per l’entitat Banco Central
Hispanoamericano, SA (ara Banco
Santander Central Hispano,
SA) contra X2 i X1, i absoldre els demandats de les
pretensions exercides en la demanda. Escau la
imposició a l’agent de les costes causades en la primera instància. No es
fa cap declaració expressa pel que fa a les costes causades en la segona
instància i en aquest tram cassacional.
Així ho
acorda la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
i ho signen els Il·lms. Srs. Magistrats
esmentats a la capçalera.
VOT PARTICULAR
Barcelona, 7
de novembre de 2000
El magistrat
Antoni Bruguera i Manté formula aquest vot particular a la sentència dictada
per aquesta sala en data 6 de novembre de 2000 en el recurs de cassació
esmentat al marge.
ANTECEDENTS
I. En data 10
de maig d’enguany va tenir entrada en aquest tribunal, per remissió de la
presidència de l’Audiència Provincial de Barcelona, el rotlle núm. 832/1998
de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual havia
dictat el 21 de març anterior una sentència en el recurs d’apel·lació
interposat per X1 contra la sentència de 6 de febrer de 1997 del
Jutjat de Primera Instància núm. 13 de Barcelona, pronunciada en les
actuacions de judici de menor quantia núm. 89 de 1995, judici instat per
l’entitat Banco Central Hispanomericano, SA contra X2 i X1
sobre frau de creditors. L’Audiència va fer la remissió esmentada per raó
del recurs de cassació que havia preparat la senyora X2 contra la sentència
de l’Audiència.
II.
Mitjançant la provisió de la mateixa data 10 de maig darrer, aquesta sala va
tenir per rebudes les actuacions anteriors (tant les de primera instància
com les de l’Audiència) i va nomenar ponent d’aquestes el magistrat que
subscriu el present vot particular.
III. Un cop
tramitat el recurs de cassació en aquest tribunal, es va assenyalar
l’audiència del dia 18 del proppassat mes de setembre per a la seva
deliberació i la seva votació, data en la qual no van tenir lloc aquests
actes perquè es van haver de suspendre per necessitats del servei. Es va
assenyalar el dia 5 d’octubre per efectuar la deliberació i la votació
esmentades, però com que en la votació van sorgir discrepàncies entre els
components del tribunal, en dissentir de l’opinió majoritària el ponent que
subscriu el present vot, es va nomenar com a nou ponent la Il·lma. Sra.
Núria Bassols Muntada. El sotasignant formula el seu vot particular, per
donar compliment a allò que disposa l’art. 206.1 de la Llei orgànica del
poder judicial, conforme als fonaments de dret següents.
FONAMENTS DE
DRET
Primer. Són
fets essencials considerats provats per la sentència d’instància i que escau
ara precisar, a l’empara de la facultat que s’atribueix a la sala de
cassació per a la integració del factum, els següents:
a) El dia 13
de novembre de 1991 X2 va fer donació pura i simple en una escriptura
pública a la seva filla (l’avui recurrent), aleshores menor d’edat, de la
meitat indivisa de la nua propietat de l’habitatge del pis tercer, segona
porta, de la finca del núm. 00 del carrer C d’aquesta ciutat. (Al seu
torn, la seva esposa, Z., també va fer donació pura i
simple, en la mateixa escriptura, a l’altre fill, igualment menor d’edat,
K, de l’altra meitat indivisa de la nua propietat del pis
esmentat).
b) No van
presentar al Registre de la Propietat aquella escriptura de donació fins al
dia 17 de desembre de 1992.
c) El dia 23
de juny anterior (de 1992), el donant, senyor X3, i X4 van convenir
amb el Banc Central una pòlissa de crèdit, amb garantia personal, de
8.000.000 de pessetes.
d) Com que
els deutors no van pagar al banc creditor el que s’havia convingut, aquest
darrer va formular contra els primers una demanda de judici executiu per
l’import que devien, que era de 7.837.294 pessetes.
e) El Jutjat
núm. 4 de Barcelona que va conèixer d’aquell judici executiu va despatxar
execució el 19 de desembre de 1992; però l’embargament decretat no es va
poder anotar al Registre de la Propietat perquè va aparèixer en aquella
data que la nua propietat del pis pertanyia als fills donataris.
f) El dia 26
de gener de 1995, el banc va presentar una demanda de menor quantia contra
el donant, X2, i la filla donatària, X1, per la qual els
reclamava la quantitat de 7.837.294 pessetes indicada; i per al cas que no
s’acollís l’acció de reclamació de quantitat, demanava subsidiàriament la
rescissió per frau de creditors de la donació de la meitat indivisa de la
nua propietat del pis feta pel pare a la filla (els ara demandats). La
demanda invocava com a fonaments substantius els articles 643 i 1111, ambdós
del Codi civil, tot dient: «Se ejercita, como acción subsidiaria, la
rescisoria o pauliana recogida en el art. 1111 del Código civil (los
acreedores pueden también impugnar los actos que el deudor haya realizado en
fraude de su derecho). Tal acción aparece regulada en los artículos 1290 y
siguientes de la propia Ley.» I s’estenia a explicitar els requisits de
l’acció rescissòria esmentada i concloïa: «Es evidente que concurren en este
caso todos y cada uno de tales requisitos.»
g) El jutge
de la primera instància va dictar una sentència (la part dispositiva de la
qual resta transcrita en els antecedents de fet de la sentència majoritària)
que estimava tant l’acció principal de reclamació de quantitat com la
subsidiària revocatòria de la donació.
h) La Secció
Primera de l’Audiència Provincial, en la sentència que aquí es recorre, va
mantenir això anterior «si bien con la precisión de que se mantiene sólo la
declaración rescisoria que realiza y la condena en costas [...]».
i) I és
contra la sentència esmentada de l’Audiència que la donatària X1 ha
interposat el present recurs de cassació, que fonamenta en tres motius que
encarrila per la via processal del núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil, motius que examinem a continuació.
Segon. El
primer motiu al·lega infringit l’art. 340 de la Compilació del dret civil
especial de Catalunya de 19 de juliol de 1984, ja que manifesta que «es su
párrafo final la norma específicamente aplicable al caso de los autos».
L’afirmació anterior, base d’aquest primer motiu, és inexacta, ja que
l’apartat esmentat de l’art. 340 es refereix a les donacions posteriors a
la data del crèdit; i com que la data de les actes va ser anterior al
crèdit, aquest precepte ni era aplicable ni l’ha aplicat l’Audiència, ni era
tampoc el fonament de la demanda. És, per tant, manifestament ineficaç i
rebutjable aquest primer motiu de cassació.
Tercer. El
segon motiu addueix la manca d’aplicació de l’art. 1 de la Compilació del
dret civil especial de Catalunya i l’aplicació indeguda de l’art. 1111 del
Codi civil, ja que és aplicable —diu— el 340 de la Compilació, i no el 1111
del Codi civil.
La mateixa
raó indicada en el fonament precedent fa també declinar aquest segon motiu,
atès que ja hem vist que no podia aplicar-se al cas l’art. 340 de la
Compilació del dret civil especial de Catalunya, pel fet que la donació és
anterior al crèdit, i no posterior, com exigeix aquest precepte.
L’aplicable
era l’art. 1111 del Codi civil, que era el que donava fonament a l’acció de
rescissió revocatòria o pauliana que, amb caràcter subsidiari, exercitava
la demanda. I és aquest precepte el que ha aplicat degudament al cas la
sentència de l’Audiència i que la jurisprudència aplica constantment a
Catalunya en supòsits de frau als creditors (sentències d’aquesta mateixa
sala de 30 de gener de 1992 i del Tribunal Suprem de 18 de març de 1988, 21
d’octubre i 31 de desembre de 1998 i 16 de juny de 1999, entre altres).
No és, doncs,
cert que s’havia d’aplicar l’art. 340 de la Compilació i no el 1111 del Codi
civil, ja que el primer no era aplicable i sí el 1111, que és el que s’ha
aplicat.
Consegüentment, el segon motiu de cassació també és desestimable.
Quart. I
l’últim motiu, que és el tercer, és formulat també amb caràcter subsidiari
als dos anteriors per al supòsit que aquest tribunal consideri aplicable (com
ho fa) l’art. 1111 del Codi civil. El motiu addueix que no es compleixen en
aquest cas els requisits per a l’aplicació d’aquell precepte, ja que el
crèdit és posterior a la donació, no s’han perseguit altres béns del deutor
i l’apreciació de frau que ha fet el Tribunal a quo basant-se en els
elements que esmenta la seva sentència està mancada de fonament.
Respecte a això,
escau fer les precisions següents:
a) Si bé la
jurisprudència de l’art. 1111 del Codi civil exigeix que el crèdit en què es
fonamenta l’acció rescissòria sigui anterior a l’acte rescindible, això
s’ha d’entendre en termes generals i és necessari que cada supòsit
s’estudiï en concret i segons les peculiaritats que presenti, especialment
en aquells casos en què la intenció defraudatòria està determinada per la
pròxima i segura exigència posterior del crèdit (sentències del Tribunal
Suprem d’11 de novembre de 1993, 28 de maig i 28 de novembre de 1997 i 16
de juny de 1999, entre altres).
b) Si manquen
o no al deutor béns suficients per atendre el pagament del crèdit, si
l’alienació s’ha fet en frau als creditors, si s’han perseguit
suficientment els béns del deutor abans d’exercir l’acció revocatòria
subsidiària, o si es compleix o no el requisit de la insolvència del deutor,
són totes qüestions de fet sotmeses, a través de la valoració de la prova,
a la competència exclusiva de la sala d’instància, i cal respectar les
seves apreciacions en cassació (sentències del Tribunal Suprem de 2 de juny
de 1932, 28 de gener de 1966, 27 de maig de 1992, 21 d’octubre i 31 de
desembre de 1998 i 16 de juny de 1999). Per tant, no és necessària la
persecució prèvia dels béns del deutor per tal d’acreditar la insolvència
d’aquest, perquè aquesta ja resulta provada amb la impossibilitat del
deutor de fer front als crèdits pendents (sentències de 31 de desembre de
1998 i 16 de juny i 30 de juliol de 1999), i és en poder de qui diu que no
es compleix el requisit de la insolvència la prova del fet positiu
mitjançant l’assenyalament de béns suficients que no hagin estat agredits (sentència
de 16 de juny de 1999). Freqüentment s’aprecien supòsits de frau als
creditors a través de la donació de béns de pares a fills (sentències també
del Tribunal Suprem de 28 i 30 de maig i 31 de desembre de 1997, 31 de
desembre de 1998 i 30 de juliol de 1999) o de compravendes entre pares i
fills (sentència de 31 de desembre de 1999).
L’aplicació
al cas de la doctrina precedent fa que es desestimi també aquest darrer
motiu de cassació, ja que és una qüestió de fet —d’apreciació sobirana de
la sala d’instància no revisable en cassació per la via utilitzada—
determinar si concorren o no els requisits de fet per a l’exercici de
l’acció revocatòria o pauliana exercida en la demanda i acollida per
l’Audiència sense impugnació eficaç en cassació, car amb la base del motiu
articulat no és possible elucubrar si són lògiques, il·lògiques o
arbitràries les apreciacions que ha fet l’Audiència per arribar a la seva
conclusió, ja que per poder fer aquest enjudiciament hauria estat
imprescindible poder comptar amb un motiu de cassació en què, amb invocació
com a infringits dels articles 1249 i 1253 del Codi civil, s’ataqués
l’enllaç lògic entre els fets demostrats i els deduïts. I aquest motiu de
cassació no s’ha formulat aquí i s’hauria hagut d’articular amb caràcter
autònom i independent dels formulats, ja que, altrament, s’hauria hagut de
declarar inadmissible. I, amb el criteri majoritari de la Sala, es dóna la
paradoxa —a criteri del subscrit— que, invocant-se d’ofici el principi pro
actione, la Sala, en acollir el tercer motiu del recurs, on s’adduïa
únicament la infracció de l’art. 1111 del Codi civil, estima també la
infracció de l’art. 1253, sense que el motiu hagués plantejat aquesta
última infracció; i, en canvi, si ho hagués fet, el motiu s’hauria hagut de
declarar inadmissible per l’heterogeneïtat d’ambdós preceptes.
El
sotasignant entén, per tot això anterior, que no podia estimar-se el present
recurs de cassació i que les seves costes s’havien d’imposar a la recurrent,
segons allò que disposa l’art. 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil.
Signat:
Antoni Bruguera i Manté
|
