| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 6 de novembre de 2000, núm. 20/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lma. Sra.
Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats esmentats al marge, ha vist el present recurs de cassació,
interposat contra la sentència de data 15 de desembre de 1999, dictada en
grau d’apel·lació per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona
com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia
seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Girona. El recurs
esmentat va ser interposat per X1, representat pel procurador J. B. B.
i defensat per l’advocat M. S. D., contra Y1, representada per la
procuradora M. J. B. C. i dirigida pel lletrat M. M. C.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Girona es van seguir a
instàncies de Y1 les actuacions de judici declaratiu de menor
quantia núm. 357/1997, en les quals es va dictar amb data 2 de novembre de
1998 una sentència la part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo:
debo desestimar y desestimo íntegramente la demanda presentada por la
procuradora R. B. V., en nombre y representación de Y1, contra X1, representado por el procurador J. S. B.; demanda seguida por los
trámites del juicio declarativo de menor cuantía. Las costas serán abonadas
por la demandante.»
Segon. La
procuradora de Y1 va interposar contra la sentència esmentada de
primera instància un recurs d’apel·lació que es va substanciar a la Secció
Segona de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar amb data 15 de
desembre de 1999 una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallamos:
que, estimando en parte el recurso de apelación formulado por la procuradora
R. B. V., en nombre y representación de Y1, contra la sentencia de
fecha 2 de noviembre de 1998, dictada por el Juzgado de Primera Instancia e
Instrucción núm. 6 de Gerona en los autos de juicio de menor cuantía núm.
0357/1997, de los que dimana este rollo, debemos revocar y revocamos dicha
resolución. Y, estimando en parte la demanda formulada por la procuradora R.
B. V., en nombre y representación de Y1, contra X1, debemos
condenar y condenamos a este último como heredero universal de su padre, X2, instituido en el último testamento válido, de 2 de junio de 1975:
»a) A
entregar a la demandante, como legataria-legitimaria, la parte que
corresponde al testador (mitad indivisa) en la finca sita en L, inscrita en el Registro de la Propiedad de
L2, tomo 000, libro 0, de L., folio 0, finca registral núm. 000.
»b) A
entregar los dos pisos-vivienda de la segunda planta alta de la casa sita en
el paseo de la P de L3, que forman parte de la finca
registral núm. 0000, inscrita en el tomo 0000, libro 00, folio 00, de L3, del Registro de la Propiedad núm. 4 de
L4, para lo cual habrá
de formalizarse escritura pública de declaración de obra nueva y división
horizontal, con determinación de su superficie, cuota de participación y
todos los requisitos para su inscripción en el Registro de la Propiedad.
»O, en lugar
de la entrega de dichos pisos, podrá facultativamente optar por la entrega
en metálico de la cantidad de cuatro millones ochocientas cuarenta y nueve
mil cuatrocientas dieciocho (4.849.418 pesetas), cantidad que devengará el
interés legal desde la fecha de la sentencia de primera instancia.
»c) A la
entrega de la cantidad que se determine en ejecución de sentencia, en
concepto de rentas producidas por los bienes objeto de legado, conforme a
las bases que se establecen en el fundamento jurídico séptimo de esta
sentencia, con deducción de los gastos necesarios para la conservación. Todo
ello, sin hacer especial imposición de las costas generadas en ambas
instancias.»
Tercer.
Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, el procurador J. B. B., en
nom i representació de X1, va interposar davant aquesta sala civil un
recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents:
1. A l’empara
del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, interpretació
errònia de l’art. 225 de la Compilació, en considerar que només escauria la
reducció de llegats prevista en l’article esmentat quan s’acomplissin els
pressupòsits exigibles per a la quarta falcídia; 2. A l’empara del núm. 3 de
l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 359 de la
LEC, per incongruència de la sentència, que declara que el llegat comprenia
l’edificació situada a la finca de L malgrat que
ambdues parts van reconèixer que l’edificació esmentada va ser construïda
pel demandat X1; 3. A l’empara del número 4 de l’article 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 675 del Codi civil, en incloure
entre els béns llegats l’edifici aixecat sobre la finca de L, malgrat que el testament no ho declara així; 4. A l’empara del
número 3 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de
l’art. 360 de la LEC, en deferir a l’execució de la sentència qüestions
essencials per a la decisió del litigi; 5. A l’empara del número 4 de
l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 133 de
la Compilació, en condemnar al pagament de fruits i rendes pendent
l’usdefruit, de manera que resultava que el valor del llegat era superior a
l’import de la llegítima; i 6. A l’empara del número 4 de l’art. 1692 de la
LEC, infracció de l’art. 139 de la Compilació del dret civil especial de
Catalunya, en confondre els fruits i les rendes de la finca de L amb els derivats de l’explotació de la casa de colònies,
explotació que el causant mai va portar a terme, sinó que ho va fer una
tercera persona estranya a aquest procés.
Quart. Una
vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va
assenyalar l’audiència del dia 2 d’octubre actual per a la vista del present
procediment, data en què va tenir lloc, amb el resultat que consta en l’acta
de la vista, que queda unida a les actuacions.
Ha actuat com
a ponent el magistrat d’aquesta sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS DE DRET
Primer. Per
tal de centrar les qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de
cassació, és oportú fer una referència als fets següents:
a) X2 va atorgar
el dia 2 de juny de 1975 un testament notarial obert en el qual llegava
l’usdefruit universal de l’herència a la seva esposa, Y2, ordenava un llegat
a favor de la seva filla, Y1, en pagament dels seus drets de llegítima
paterna i l’excés eventual com a liberalitat de dos pisos d’una casa que es
troba a L3, dels quals una meitat indivisa era propietat del testador,
i la meitat indivisa d’una finca que es troba a L, i finalment, instituïa
hereu el seu fill X1
b) El
testador, X2, va morir el dia 4 de març de 1985 i la seva esposa,
usufructuària universal de l’herència, va morir el dia 23 maig de 1996.
c) El dia 31
d’octubre de 1997, Y1 va interposar contra X1 una demanda de
judici declaratiu de menor quantia en la qual demanava que en el seu dia es
dictés una sentència que condemnés el demandat a fer el lliurament dels
llegats que el seu pare va ordenar a favor de la demandant lliures de
càrregues, amb tots els seus accessoris i en l’estat en què es trobaven en
el moment de la mort del testador; que es condemnés el demandat a
formalitzar una escriptura pública de declaració d’obra nova i de divisió en
règim de propietat horitzontal de la finca on es troben els dos apartaments
objecte del llegat; que es condemnés el demandat a lliurar la quantitat que
es determinés en el període de proves o en el tràmit d’execució de la
sentència dels fruits i les rendes dels béns objecte del llegat que hagués
percebut o que hauria d’haver percebut l’hereu des de la data de la mort del
testador, i que s’imposessin les costes al demandat.
d) En el seu
escrit de contesta a la demanda, el demandat va demanar que es dictés una
sentència en la qual es reconegués el dret de l’agent a percebre el llegat
únicament amb càrrec al cabal hereditari del testador, i no sobre els béns
que no formaven part de l’herència.
e) El Jutjat
de Primera Instància núm. 6 de Girona va dictar el dia 2 de novembre de 1998
una sentència que desestimava la demanda.
f) Y1 va interposar contra aquesta resolució un recurs d’apel·lació que va
estimar en part la sentència dictada per la Secció Segona de l’Audiència
Provincial de Girona el dia 15 de desembre de 1999, en el sentit que
condemnava X1 a lliurar a l’agent la meitat indivisa de la part que
corresponia al testador de la finca de L, a lliurar a
l’agent els dos apartaments de la casa que es troba a L3, imposant al
demandat l’obligació d’atorgar una escriptura pública d’obra nova i de
divisió de la finca en règim de propietat horitzontal, i a pagar a l’agent
la quantitat que es determini en el període d’execució de sentència en
concepte de rendes produïdes pels béns objecte del llegat, d’acord amb els
paràmetres que fixa la mateixa sentència i amb la deducció de les despeses
necessàries per a la conservació dels béns.
També
establia que el demandat gaudeix de l’opció de lliurar els dos apartaments o
el valor d’aquests, que la sentència fixa en la quantitat de 4.849.418
pessetes, amb els seus interessos legals des de la data de la sentència de
primera sentència. I no feia una condemna expressa a pagar les costes de cap
de les dues instàncies.
g) X1
ha interposat davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya i contra aquesta sentència un recurs de cassació que articula
en sis motius de cassació. Els motius segon i quart estan fonamentats en
l’apartat tercer de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i els
altres motius del recurs estan fonamentats en l’apartat quart del mateix
precepte.
Segon. En
l’apartat darrer del primer motiu del recurs de cassació, la part que
recorre al·lega que si s’estimen els dos motius següents del recurs no serà
necessari fer els pronunciaments que es derivarien de l’estimació del primer
motiu del recurs. Sembla oportú, doncs, examinar en primer lloc i pel seu
mateix ordre els motius segon i tercer del recurs de cassació.
Tercer. El
motiu segon del recurs es fonamenta en l’art. 1692.3 de la Llei
d’enjudiciament civil i al·lega la infracció de l’art. 359 de la mateixa
llei. Segons la part que recorre, la sentència dictada en grau d’apel·lació
declara que l’edifici construït sobre la finca que es troba a L forma part del llegat que el pare dels litigants va ordenar a
favor de Y1, que ha estat part agent en el litigi i és ara part
objecte de recurs en el recurs de cassació. I, segons la part recurrent
mateixa, en l’escrit de demanda l’agent reclamava únicament el lliurament
del terreny sobre el qual s’havia construït la finca. I com que la sentència
objecte de recurs li atribueix el terreny i l’edificació, incorre en el vici
d’incongruència, d’acord amb l’art. 359 de la Llei d’enjudiciament civil.
Cal precisar
en aquest punt que la part agent reclamava en el seu escrit de demanda el
pagament dels seus drets de llegítima paterna, que el seu pare, i causant de
la successió, volia satisfer mitjançant l’atribució d’unes finques a la
filla legitimària per via del llegat imputable a la llegítima paterna. En
relació amb la finca que es troba a L, la filla
reclama la meitat indivisa que corresponia al seu pare, causant de la
successió, i a l’hora de concretar la seva reclamació reprodueix la
descripció de la finca que consta en els llibres del Registre de la
Propietat, on apareix inscrita com a bosc i on no es fa cap referència a
l’edificació, perquè encara no s’havia construït. I és basant-se en aquest
fet que la part recurrent considera que la sentència d’apel·lació és
incongruent, ja que atribueix a la filla la part que corresponia al pare del
terreny i l’edificació, sense que la filla hagués sol·licitat cap mena de
pronunciament sobre l’edificació.
Una segona
precisió que cal fer és que la filla acompanya amb el seu escrit de demanda
una valoració de la meitat indivisa de la finca que reclama, que l’expert va
realitzar versemblantment d’acord amb les instruccions de la filla, que
havia encarregat el peritatge, valoració que inclou el terreny destinat a
bosc i l’edificació.
D’aquestes
consideracions es deriva en el motiu del recurs de cassació, fonamentat en
l’art. 1692.3 de la Llei d’enjudiciament civil, en el qual s’al·lega el vici
d’incongruència, no és la via escaient per impugnar aquest pronunciament de
la sentència d’apel·lació, ja que, segons la sentència del Tribunal Suprem
de 18 de setembre de 1991, no són incongruents les sentències que «contengan
declaraciones sobre puntos implícitamente comprendidos en las cuestiones
objeto de debate, siempre que sean consecuencia lógica y legal de ellas o se
refieran a extremos accesorios o complementarios que, sin alterar los
pronunciamientos principales, conduzcan a la efectividad del fallo». Per
tant, si en la pètita de la demanda es demana el lliurament de la meitat de
la finca de L. objecte del llegat i l’organisme
jurisdiccional de segona instància acull aquesta petició, la sentència
observa de manera estricta el principi de congruència.
El fet que el
llegat es refereixi únicament a un terreny destinat a bosc o al terreny i
l’edificació és una qüestió que, en tot cas, fa referència a la determinació
de l’objecte del llegat, és a dir, és una qüestió substantiva, i no
processal. Com també ho és la problemàtica jurídica que fa referència a si
es pot considerar propietària de la construcció la persona que va encarregar
l’obra i al·lega haver-ne pagat l’import. Per consegüent, el segon motiu del
recurs de cassació s’ha de desestimar sense que calgui fer més
argumentacions.
Quart. El
motiu tercer del recurs es fonamenta en l’art. 675 del Codi civil, sobre la
interpretació de les disposicions testamentàries. Segons la part recurrent,
el pare dels litigants va ordenar un llegat a favor de la seva filla, que ha
estat part agent en el litigi, de «la parte que le corresponde» de la finca
de L. I la mateixa part recurrent afegeix que, quan
el pare va atorgar la seva disposició testamentària, s’havia començat a
bastir l’edifici sobre el terreny de L; i com que en
la disposició testamentària no es feia cap referència a l’edifici que
s’estava construint, s’ha d’entendre que la voluntat del testador era llegar
a la seva filla la meitat indivisa del terreny destinat a bosc, però sense
fer extensiu el llegat a la meitat de la construcció.
Aquest motiu
del recurs planteja un problema sobre la interpretació de les disposicions
testamentàries, que, com és prou sabut i es deriva d’un reiteradíssim
criteri jurisprudencial, és una funció pròpia dels organismes
jurisdiccionals d’instància (sentències del Tribunal Suprem de 24 de febrer
i 29 de desembre de 1997 i 18 de juliol de 1998, i sentències d’aquesta sala
de 30 de novembre de 1992, 26 de maig de 1997 i 10 de desembre de 1998), si
bé aquesta funció sobirana dels organismes jurisdiccionals d’instància pot
tenir accés a la cassació amb caràcter extraordinari si la interpretació de
l’organisme jurisdiccional a quo es pot qualificar d’arbitrària, de
clarament errònia o de desorbitada. I, en relació amb el cas que ara s’ha de
resoldre, cal precisar el següent:
a) Que la
interpretació que ha donat l’organisme jurisdiccional d’instància a la
clàusula testamentària objecte del llegat de la finca de L, no es pot incloure en cap dels supòsits excepcionals que, segons
la jurisprudència, permeten revisar en el recurs de cassació la
interpretació de les disposicions testamentàries, ja que la conclusió de
l’Audiència Provincial de Girona de fer extensiu el llegat a la meitat del
terreny i de l’edificació és perfectament assumible d’acord amb els escrits
d’al·legacions de les parts litigants, les proves que s’han practicat i la
conducta processal de les parts en el decurs del litigi.
b) El fet que
la finca objecte del llegat aparegui inscrita en el Registre de la Propietat
com a finca rústica, o, més concretament, com a terreny destinat a bosc, no
té ni pot tenir la transcendència que vol atribuir-li la part recurrent, ja
que en el nostre país el Registre de la Propietat és un registre de drets,
segons resulta de l’art. 1.I de la Llei hipotecària, en el sentit que, com
precisa la sentència del Tribunal Suprem de 5 de desembre de 1949, els
assentaments registrals garanteixen l’existència i el contingut jurídic dels
drets reals inscrits, però no garanteixen l’exactitud de les dades que fan
referència als fets descriptius de les finques; o, com precisa la sentència
del mateix tribunal de 16 de novembre de 1960, si la finca té segons la
realitat una configuració diferent a la que resulta dels assentaments
registrals, ni la naturalesa de les coses ni cap disposició legal pot
adequar la finca a la seva situació registral; amb la conseqüència, i en
relació amb el cas que ara s’ha de resoldre, que la situació registral de la
finca no és cap argument convincent, ni molt menys decisiu, per tal de
determinar l’objecte del llegat.
c) El fet que
el fill del testador, i part que ara recorre en cassació, portés a terme
materialment les gestions per a l’edificació amb les empreses constructores
i subministradores de materials, no és cap argument decisiu per entendre que
el pare, copropietari de la finca, restés totalment al marge de
l’edificació, ja que el fill podia actuar perfectament en aquests tràmits en
la condició de mandatari verbal del seu pare.
d) El fet
al·legat, però no acreditat de manera convincent, que el fill va pagar amb
càrrec al seu patrimoni privatiu la totalitat de la construcció tampoc té
una importància decisiva, ja que, fins i tot si es dóna per certa aquesta
afirmació, d’aquest fet resulta que el fill resultaria creditor del seu pare
de la meitat de les quantitats que havia invertit en l’edificació, ja que el
caràcter més aviat excepcional del principi de la subrogació real impedeix
en aquest cas arribar a la conclusió que la persona que edifica amb càrrec
al seu patrimoni privatiu en una finca parcialment aliena faci seva la
totalitat de la construcció.
e) Aquestes
consideracions porten a la conclusió que la part recurrent no ha destruït,
en el cas que ara s’ha de resoldre, la presumpció de l’art. 358 del Codi
civil, segons el qual les edificacions pertanyen al propietari de la finca,
ni la presumpció de l’art. 359 del mateix codi, que presumeix que el
propietari ha pagat amb càrrec al seu patrimoni propi les edificacions que
s’han bastit sobre el seu terreny, cosa que, en el cas del litigi, porta a
la conseqüència de presumir, amb el valor de presumpció iuris tantum (sentència
del Tribunal Suprem de 16 de març de 1993), que el pare va pagar la meitat
de la construcció que es va fer sobre el terreny del qual era copropietari,
ja que les al·legacions de la part recurrent no permeten afirmar que en
aquest cas s’hagi destruït la presumpció de l’art. 359 del Codi civil (com
exigeix la sentència del Tribunal Suprem de 7 de gener de 1984).
f) A la
mateixa conclusió porta la tradició jurídica catalana favorable a la benigna
interpretatio de les disposicions testamentàries (Digest 34, 5, 24), que
apareix en l’art. 110.III del Codi de successions per causa de mort en el
dret civil de Catalunya, segons el qual, en els casos de dubte, la
interpretació es fa en sentit favorable a l’afavorit. I, si bé és cert que
el precepte no es pot aplicar de manera directa al cas del recurs, atès que
el testador va morir abans que fos vigent el Codi de successions, no cal
oblidar que el precepte recull un principi que ha estat sempre vigent en el
dret successori català d’acord amb la tradició romanista, que és favorable a
atribuir l’eficàcia màxima als llegats, com resulta, per exemple, dels
supòsits que esmenten el
Digest 33, 3-1, i el Digest
7, 8, 10-3.
Cinquè. La
desestimació dels motius segon i tercer del recurs de cassació determina que
s’ha d’entrar a examinar el primer motiu del recurs, interposat per al cas
que es desestimin els motius segon i tercer.
El primer
motiu del recurs es fonamenta en l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament
civil i al·lega la infracció de l’art. 225 de la Compilació del dret civil
especial de Catalunya. En el desenvolupament d’aquest motiu de cassació, la
part recurrent al·lega la infracció de l’art. 225 de la Compilació del dret
civil especial de Catalunya, l’apartat primer del qual estableix que els
llegats el valor dels quals excedeixi el que obtingui la persona gravada per
voluntat del testador, seran reduïbles per ineficaços. I l’apartat tercer
del precepte afegeix que l’hereu pot fer valer aquesta reducció encara que
no hagi acceptat l’herència a benefici d’inventari o no tingui dret a la
falcídia. En el desenvolupament successiu del motiu del recurs, la part
recurrent segueix argumentant que, segons la sentència de primera instància,
són reduïbles els llegats excessius encara que l’hereu no hagi practicat
l’inventari que exigeix la llei per a la determinació de la quarta falcídia,
mentre que, a criteri de la sentència d’apel·lació, no escau la reducció
dels llegats excessius si l’hereu no ha practicat l’inventari del cabal
relicte. I la part recurrent acaba la seva argumentació fent palesa la seva
preferència pel criteri que havia adoptat la sentència de primera instància.
Cal precisar
inicialment que ambdues parts litigants estan d’acord en el fet que l’hereu,
i part que ara recorre en cassació, no té dret a reclamar en aquest cas la
quarta falcídia per manca del requisit de la pràctica de l’inventari que
exigia l’art. 226.IV de la Compilació del dret civil especial de Catalunya.
Per consegüent, aquí únicament s’han de considerar les qüestions que fan
referència a la reducció dels llegats excessius a partir dels pronunciaments
que apareixen en la sentència d’apel·lació.
En aquest
punt és important el fonament de dret tercer de la sentència d’apel·lació,
que, després d’establir el principi general de reducció dels llegats per
excessius segons l’art. 225 de la Compilació, per raó de la quarta falcídia
segons els articles 226, 228 i 230 del mateix text compilat, o per
inoficiositat legitimària, estableix la solució que considera escaient
segons les al·legacions de les parts litigants. I del plantejament del
litigi resulta que la part demandant, i que ara recorre en cassació,
mantenia la tesi que, segons la normativa catalana, el legatari no pot
percebre més que l’hereu. I aquesta tesi contradiu el fonament de dret
tercer de la sentència d’apel·lació, perquè considera que l’art. 225 de la
Compilació té com a finalitat protegir el patrimoni privatiu de la persona
gravada amb llegats, ja que el precepte declara reduïbles els llegats el
valor dels quals excedeixi el que obtingui per causa de mort el gravat.
Aquest
pronunciament de la sentència d’apel·lació, segons els termes en què s’havia
plantejat el debat judicial, s’ha de considerar correcte, com resulta de les
argumentacions següents. Per als casos d’acceptació de l’herència de manera
pura i simple, l’art. 260 de la Compilació del dret civil especial de
Catalunya establia la responsabilitat de l’hereu fins i tot amb càrrec al
seu patrimoni privatiu, però el precepte establia aquesta responsabilitat
il·limitada o ultra vires en relació amb les obligacions del causant, és a
dir, aquelles relacions obligatòries passives que en vida afectaven el
causant de la successió i que no s’extingien quan aquest moria, i també en
relació amb les càrregues hereditàries que esmenta l’apartat segon del
mateix precepte, entre les quals hi ha les despeses derivades del lliurament
dels llegats, però que no es poden fer extensives als llegats mateixos, ja
que els llegats s’han de configurar jurídicament com un gravamen imposat pel
testador que afecta l’hereu com a conseqüència del fet d’haver acceptat
l’herència i que per això sols pot gravar l’actiu hereditari. I és
precisament a partir d’aquesta consideració que l’hereu pot reduir els
llegats excessius encara que no hagi acceptat l’herència a benefici
d’inventari, segons preveia de manera explícita l’art. 225.III de la
Compilació del dret civil especial de Catalunya.
Una altra
consideració que cal fer és que també s’ha de considerar correcta la tesi de
la sentència d’apel·lació que refusa la tesi de la part demandant, i ara
recurrent, que la legatària no pot percebre més que l’hereu d’una finca
determinada o de la totalitat del cabal hereditari. Aquest criteri de
la part demandant és clarament rebutjable. I ho és perquè, si bé és cert que
l’art. 109 de la Compilació qualificava l’hereu de successor universal, o,
segons la terminologia romana, de successor de l’universum ius del seu
causant, la universalitat de la successió de l’hereu s’ha d’entendre en
sentit qualitatiu i no quantitatiu, amb la conseqüència que el legatari sols
pot adquirir béns particulars, que, certament, poden superar allò que en
definitiva obtingui l’hereu del patrimoni hereditari, però no per això l’hereu
deixa de ser un successor universal, ja que el seu títol inclou tots els
béns i drets que formen part del patrimoni hereditari, excepte els que
efectivament s’han atribuït als legataris.
D’aquestes
consideracions resulta que el motiu primer del recurs fa una lectura
incorrecta del fonament de dret tercer de la sentència d’apel·lació, de la
qual es deriva la manca de fonament jurídic d’aquest, ja que, si segons la
part que recorre, aquest fonament de dret s’impugna basant-se en el fet que
exigeix la formació d’inventari per a la reducció dels llegats segons l’art.
225 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya, el cert és que
aquest pronunciament no apareix en la sentència d’apel·lació. És suficient
recordar que, en el darrer apartat del fonament de dret tercer, la sentència
d’apel·lació distingeix entre l’inventari com a requisit per a la detracció
de la quarta falcídia i la reducció dels llegats a partir de l’art. 225 de
la Compilació, la qual no fa referència al requisit d’un inventari de
l’herència, ja que el precepte ope legis estableix la no-responsabilitat
personal de l’hereu pel que fa als llegats. I cal no oblidar que aquest
pronunciament es fa també amb la finalitat de desestimar la pretensió de la
part demandant, que havia mantingut la tesi que el legatari no podia
percebre més que l’hereu en la successió.
El cert és
també que aquest plantejament, que s’ha de considerar equivocat per les
raons esmentades, ja no es reprodueix en el recurs de cassació, que planteja
uns problemes aliens als que van originar els pronunciaments de la sentència
objecte de recurs i que porten la part recurrent a fer una interpretació
interessada i parcial del seu contingut i a donar un abast que no té al
requisit de l’inventari de l’herència. En tot cas, els arguments que la part
que recorre addueix en defensa de la seva tesi són desestimables, ja que,
efectivament, en el decurs del litigi no s’ha posat en dubte que la reducció
dels llegats excessius i la institució de la quarta falcídia són dues
institucions diferents.
L’opció que, segons la part
recurrent, l’art. 225.2 de la Compilació
ofereix a l’hereu entre la quarta falcídia i la reducció dels llegats
excessius, no té en el cas del recurs cap mena de transcendència, ja que
l’hereu no pot optar per la quarta falcídia per manca del requisit de
l’inventari. La sentència d’apel·lació no fa dependre la reducció dels
llegats de l’existència d’un inventari, que projecta únicament en relació
amb la quarta falcídia. I no es discuteix la possibilitat de reduir els
llegats excessius en els casos d’acceptació pura i simple de l’herència, ja
que així ho estableix de manera prou clara l’art. 225.III de la Compilació.
En
conseqüència, s’ha de desestimar també el primer motiu del recurs de
cassació.
Sisè. El
quart motiu del recurs de cassació es fonamenta en l’art. 1692.3 de la Llei
d’enjudiciament civil i al·lega la infracció de l’art. 360 de la mateixa
llei, ja que, segons la part recurrent, la sentència d’apel·lació, de manera
no ajustada al dret, deixa per al tràmit d’execució de sentència no sols la
determinació de l’import de la condemna al pagament de fruits de la finca de
L, sinó també les bases per a aquesta determinació.
En relació
amb aquest motiu del recurs de cassació, interessa recordar que en el fet
quart de l’escrit de demanda la part agent demana la condemna del seu germà,
i hereu de l’herència paterna, a pagar els fruits i rendiments de la meitat
de la finca de L des de la mort del testador. I així
ho reafirma en l’apartat c de la petició de la demanda, amb la precisió que
es determinin en el període de proves o d’execució de sentència les
quantitats que ha de pagar el demandant en concepte de fruits i rendes dels
béns objecte del llegat, i per al cas que es deixi per al període d’execució
de sentència la determinació dels fruits i les rendes, demana que es fixin
en la sentència les bases per a aquesta determinació. En el fet setè de
l’escrit de demanda, el demandant al·lega que la finca de L no havia produït cap mena de rendes, ja que ocupaven l’habitatge
unifamiliar bastit sobre la finca el demandant mateix i la seva família, i,
en ocasions, també el testador i la seva esposa, pares dels litigants. I
afegeix que els rendiments que s’havien obtingut de l’explotació d’una casa
de colònies, activitat que desenvolupava l’esposa del demandant, eren uns
beneficis que provenien d’una finca veïna, propietat exclusiva del demandant.
D’aquestes
consideracions inicials resulta que no es pot admetre l’afirmació que es fa
en el desenvolupament del motiu quart de cassació, en el qual es diu que «en
el proceso no se había debatido en absoluto sobre los frutos dados por dicha
finca; por tanto, no es factible deferir la discusión a la fase de ejecución
de sentencia». La qüestió, com s’ha vist, es planteja en l’escrit de
demanda, la part demandant fa les seves al·legacions en relació amb aquest
punt i continua després essent objecte de controvèrsia judicial, ja que la
part agent demana en el seu escrit de proposició de proves una prova
pericial amb la finalitat que es determini l’import anual dels rendiments
d’aquesta finca. El dictamen d’aquesta prova pericial apareix en les
actuacions (folis 450 i següents) i el demandant va tenir ocasió de
comentar-lo i discutir-lo en el seu escrit adreçat al jutjat de primera
instància amb data 16 d’abril de 1998. Per consegüent, si es demana
l’estimació d’aquest motiu del recurs partint del fet que en el procés no
s’havia discutit en absolut sobre els fruits de la finca de L, el motiu és clarament desestimable.
La part
recurrent també al·lega que, si la sentència d’apel·lació reconeix que la
finca de L formava part d’una activitat destinada a
colònies, la sentència hauria d’haver determinat quin percentatge
representava aquesta activitat respecte a la totalitat del negoci i no ho
havia d’haver deixat per al tràmit d’execució de sentència. El cert és que
el fonament de dret setè de la sentència d’apel·lació constata d’entrada les
dificultats que en el moment de resoldre la qüestió litigiosa presentava el
càlcul dels fruits o les rendes de la finca de L, i
per aquest motiu deixa per al tràmit d’execució de sentència la determinació
del càlcul. Arribats a aquest punt, interessa recordar que l’art. 360.1 de
la Llei d’enjudiciament civil estableix que si no es pot determinar l’import
dels fruits i interessos objecte de la condemna, almenys s’han de fixar les
bases per a la seva determinació. La part recurrent al·lega que la sentència
d’apel·lació deixa per al tràmit d’execució de sentència no sols la
determinació de l’import dels fruits i interessos, sinó també les bases per
a la seva determinació. Però aquesta darrera afirmació no es pot admetre, ja
que el mateix fonament de dret setè de la sentència d’apel·lació estableix
uns paràmetres per tal de determinar en quina proporció la finca objecte del
llegat ha contribuït a l’obtenció d’uns beneficis eventuals derivats de
l’explotació del negoci de colònies, paràmetres que s’han de considerar
suficients en relació amb
el deure que imposa l’art.
360.I de la llei processal civil d’establir les bases per al càlcul dels
fruits i les rendes.
Per
consegüent, si en el moment de dictar la sentència d’apel·lació manquen
elements objectius suficients per determinar els beneficis obtinguts per
l’explotació d’una activitat de colònies, es pot deixar per al tràmit
d’execució de sentència la determinació d’aquests beneficis, que permetrà
després calcular en quina proporció ha contribuït la finca del llegat a
l’obtenció d’aquests beneficis d’acord amb els paràmetres o les
bases que estableix el
fonament de dret setè de la sentència objecte de recurs. I amb la
precisió final que, si l’activitat de colònies es desenvolupa en una finca
propietat del recurrent, encara que l’activitat aparegui a nom de la seva
esposa en virtut d’un títol que no s’ha determinat en el decurs del procés,
aquest fet no ha d’impedir que es puguin determinar en el període d’execució
de sentència els beneficis derivats de l’explotació de l’activitat de
colònies.
Tots aquests
raonaments porten, doncs, a la desestimació del quart motiu del recurs de
cassació.
Setè. El
motiu cinquè del recurs de cassació, que s’encarrila per la via de l’art.
1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega la infracció de l’art. 133
de la Compilació del dret civil especial de Catalunya, ja que, segons la
part recurrent, el llegat ordenat a favor de la filla, que ha estat part
agent en el litigi, era superior a l’import dels seus drets legitimaris i,
per tant, no esqueia incrementar-lo amb els fruits de la llegítima estricta
des de la mort del testador. Aquesta pretensió es fonamenta en l’art. 133 de
la Compilació del dret civil especial de Catalunya, segons el qual, en el
cas de disposició per causa de mort atorgada en concepte de llegítima i per
un valor superior a aquesta, la prevenció expressa que si el legitimari no
accepta les dites limitacions el seu dret es reduirà estrictament a la
llegítima, faculta el legitimari per optar entre acceptar la disposició
esmentada amb les limitacions imposades pel testador o fer seva solament la
llegítima estricta.
L’art. 133 de
la Compilació s’invoca aquí de manera inoportuna. En primer lloc, perquè
l’aplicació del precepte pressuposa que el testador atorga de manera directa
una disposició per causa de mort a favor del legitimari per un valor
superior a la seva llegítima. I, en el cas que ara s’ha de resoldre, manca
aquest requisit, ja que en el testament el pare es limita a dir que llega
les finques en pagament dels drets legitimaris de la filla i en concepte de
liberalitat si el valor d’aquelles excedeix el dels drets legitimaris, però
sense manifestar de manera directa i inqüestionable que el valor de les
finques supera l’import dels drets legitimaris.
I, en segon
lloc, perquè l’opció a favor del legitimari es preveu per al cas que el
testador estableixi de manera expressa la prevenció que si el legitimari no
accepta les limitacions imposades als seus drets legitimaris, el seu dret es
reduirà a la llegítima estricta, prevenció que no apareix en el testament
que ha originat el litigi.
D’aquestes
consideracions resulta que la sentència d’apel·lació no pot haver infringit
l’art. 133 de la Compilació, precepte en el qual es fonamenta aquest motiu
del recurs, ja que l’article no és aplicable al cas, segons s’acaba
d’argumentar. En conseqüència, s’ha de desestimar també el cinquè motiu del
recurs.
Vuitè. El
sisè i darrer motiu de cassació es fonamenta en l’art. 1692.4 de la Llei
d’enjudiciament civil i al·lega la infracció de l’art. 139 de la Compilació
del dret civil especial de Catalunya, ja que, segons la part recurrent, la
sentència d’apel·lació condemna el demandant a pagar a la seva germana la
part proporcional dels beneficis que s’han obtingut de l’explotació de
l’activitat de colònies a la finca de L, sense tenir
en compte que aquesta activitat no formava part de l’herència i que l’havia
desenvolupat una persona aliena al litigi, fets que determinen, segons el
criteri de la part recurrent mateixa, que aquests rendiments mai
ingressessin en el patrimoni del testador.
En realitat,
aquest darrer motiu del recurs no fa altra cosa que tornar a plantejar les
qüestions que apareixen en el motiu quart del recurs i que ja s’han resolt
en el fonament de dret sisè d’aquesta resolució. Sols cal afegir ara que no
es discuteix que l’esposa del recurrent gestionés l’activitat de colònies a
la finca de L. Com tampoc s’ha de discutir en el
recurs de cassació el fet, que la sentència objecte de recurs declara
acreditat, que la finca de L, la propietat de la qual
corresponia per meitats indivises al recurrent i al seu pare, es va destinar
a l’activitat de colònies i, per tant, va ocasionar que s’obtinguessin
beneficis aquesta activitat. Beneficis que tenen la condició de fruits o
rendes de la finca i que corresponen al propietari de la cosa fructífera,
segons l’art. 354 del Codi civil. I tot això té la conseqüència que, sense
necessitat de fer més raonaments, escau desestimar el darrer motiu del
recurs de cassació.
Novè. Tots
aquests raonaments porten a la desestimació total del recurs de cassació que
ha interposat el procurador dels tribunals J. B. B., que actua en nom i
representació de X1, contra la sentència que va dictar en grau
d’apel·lació la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona el dia 15
de desembre de 1999.
I aquesta
desestimació comporta la imposició a la part que recorre de les costes
originades pel recurs de cassació, segons el que preveu l’art. 1715.3 de la
Llei d’enjudiciament civil. No escau fer cap pronunciamient sobre el dipòsit,
ja que no s’ha constituït.
Desè. S’han
complert tots els requisits legals, excepte el de dictar sentència.
DECISIÓ
Hem de
desestimar i desestimem el recurs de cassació que ha interposat el
procurador dels tribunals J. B. B., que actua en nom i representació de X1, contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Segona
de l’Audiència Provincial de Girona el dia 15 de desembre de 1999. Confirmem
la resolució esmentada i imposem les costes a la part recurrent. No escau
fer cap pronunciament sobre el dipòsit perquè no s’ha constituït.
S’ha de
lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i
s’han de retornar a aquest tribunal les actuacions i el rotlle que va
trametre. Doneu a aquesta sentència la publicació establerta legalment.
Aquesta és la
nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
|
