Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 9 d'octubre de 2000

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 9 d’octubre de 2000, núm. 19/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 
 

 

President:

Excm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig Ferriol

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats al marge, ha vist el present recurs de cassació, interposat contra la sentència de data 10 de març de 2000, dictada en grau d’apel·lació per la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Barcelona. El recurs esmentat va ser interposat per X1, que actua en nom de la comunitat hereditària de la senyora X2 i va ser representat pel procurador Á. M. B. i defensat per l’advocat R. G. C., contra Y1., representada pel procurador Á. Q. R. i dirigida per la lletrada N. P. M., i contra la Fundació Abat Oliba, representada pel procurador C. P. de G. i dirigida pel lletrat J. M. A.

 

ANTECEDENTS DE FET 

Primer. Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Barcelona es van seguir les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 524/1998 a instàncies de X1, que actua en nom de la comunitat hereditària de la senyora X2 En aquestes actuacions es va dictar amb data 19 de juliol de 1999 una sentència la part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo: que, desestimando la demanda interpuesta por X1 contra Y1 y la Fundació Abat Oliba, debo absolver a estos últimos de las pretensiones de la demanda, con imposición de las costas a la parte actora.»

Segon. X1 va interposar contra la sentència esmentada de primera instància un recurs d’apel·lació que es va substanciar a la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar amb data 10 de març de 1999 una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallamos: que, desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de X1 contra la sentencia dictada en fecha 19 de julio de 1999 por el Ilmo. Sr. Magistrado-Juez del Juzgado de Primera Instancia núm. 3 de Barcelona en los autos de los que dimana el presente rollo, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma, con imposición de las costas del recurso a la parte apelante.»

Tercer. Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, el procurador Á. M. B., en nom i representació de X1, va interposar davant aquesta sala civil un recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents: 1. A l’empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 8 del Codi de successions de Catalunya; 2. A l’empara del mateix número i el mateix article de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 8 del Codi de successions; 3. A l’empara del mateix número i el mateix article de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 1261.1 del Codi civil; 4. A l’empara del mateix número i el mateix article de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 398, paràgrafs primer i segon, del Codi civil; i 5. A l’empara del mateix número i el mateix article de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 1902 del Codi civil.

Quart. Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar per a la vista d’aquest procediment el dia 2 d’octubre d’enguany, data en què va tenir lloc.

Ha estat designat ponent el magistrat d’aquesta sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa.

FONAMENTS DE DRET 

Primer. La sentència de la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona de 10 de març de 2000 desestima el recurs d’apel·lació interposat pel demandant X1 i confirma la del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Barcelona de 19 de juliol de 1999, la qual rebutja les pretensions del senyor X1. Contra aquesta sentència, aquest darrer interposa el present recurs de cassació, el qual abasta cinc motius. En el primer es denuncia la infracció de l’art. 8 del Codi de successions; en el segon, la vulneració del mateix ordinal; en el tercer, la infracció de l’art. 1261 del Codi civil; en el quart, la vulneració de l’art. 398 d’aquest darrer cos legal, i en el cinquè i últim, la vulneració de l’art. 1902, també del Codi civil. Totes aquestes censures jurídiques es formulen a l’empara de l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil.

Segon. Respecte a aquest punt, convé tenir presents els antecedents següents, exposats de manera sintètica:

a) Mitjançant el testament atorgat el 24 d’octubre de 1995, Z va instituir les seves filles K i W hereves universals per meitats indivises. W va morir el 19 de març de 1998, per la qual cosa els seus béns —entre aquests, la meitat indivisa de les dues finques que ara estan en litigi— van ser traspassats als seus fills E i X1, instituïts hereus universals per parts iguals. Aquest darrer litiga, doncs, en nom seu i de la comunitat hereditària de la seva germana, contra la seva tia Y1 Aquesta darrera, ara demandada, havia interposat al seu torn una demanda contra la seva germana, W, i contra els comptadors-partidors nomenats per Z en el testament esmentat, demanda que va donar lloc a un altre plet i en la qual sol·licitava la mesura cautelar d’administració judicial de l’herència, amb fonament en els articles 47 i 8 del Codi de successions, mesura que va ser desestimada tant en primera instància com en l’apel·lació.

b) Y1, en considerar que els béns de l’herència relicta esdevindrien improductius mentre durés el plet esmentat, va arrendar a la Fundació Abat Oliba la finca situada a l’avinguda P, núm. 00, de L, i la del carrer C, també de L. Va notificar aquest negoci jurídic al jutjat que coneixia del litigi referit i va ingressar en aquest el producte de l’arrendament, com a resultat del seu resultat final, encara ara pendent. Cal afegir només que, mentre que W va acceptar l’herència del seu pare, la seva germana, ara demandada, encara no ho ha fet.

c) Tot això fa entenedores les pretensions de la part demandant en el present litigi, que eren, en síntesi, les següents:

— «Se declaren nulos los dos contratos privados de arrendamiento suscritos el 27 de febrero de 1998 entre Y1 y la Fundación Abat Oliba, relativos a las dos fincas sitas en esta ciudad [...].»

— «Se condene a la Fundación Abat Oliba a dejar libres, vacuas y expeditas las dos referidas fincas dentro del plazo legal que se les señale, con apercibimiento de lanzamiento si no lo hicieran.»

— «Se condene [...] a ambos demandados a reponer las dos fincas de referencia al ser y estado que tenían antes de suscribirse dichos contratos privados de arrendamiento.»

— «Se condene [...] a ambos demandados a pagar a mi principal la mitad de la diferencia entre la renta pactada en dichos contratos privados de arrendamiento y la renta que podría haberse obtenido de las fincas en virtud de contratos normales de arrendamiento [...].»

     «Se condene [...] a ambos demandados a indemnizar a mi principal por los daños y perjuicios que los expresados contratos de arrendamiento de 27 de febrero de 1998 le causaron [...].»

      

Tercer. a) Com ja assenyalava la sentència d’instància, «[...] el objeto del pleito, reconocido por las partes la formalización de los contratos, es tanto la legitimación de la codemandada como el análisis de la relación arrendaticia, pues ambas cuestiones están estrechamente relacionadas». Objecte litigiós que, ventilades altres qüestions relatives a excepcions processals, roman intacte en aquest àmbit cassacional, atès que la sentència objecte de recurs ratifica que «[...] lo realmente discutido son tanto la nulidad de los arrendamientos otorgados por la codemandada a la Fundación Abad Oliba como si la misma tenía o no facultades para tal otorgamiento [...]».

Per això el primer motiu del recurs denuncia la infracció de l’art. 8 del Codi de successions, «en cuanto se aplica por la sentencia de la Sala de apelación a una herencia no yacente».

En efecte, es raona que, atès que Z va morir deixant un testament en el qual, com s’ha dit, instituïa hereves les seves dues filles, K i W, i atès que aquesta darrera va acceptar expressament l’herència, però, en canvi, no ho va fer la senyora Y1, no por parlar-se d’herència jacent, de la qual cosa es deriva que la senyora Y1 no podia atorgar els arrendaments esmentats, per tal com aquella acceptació impedeix l’aparició de cap herència jacent, únic supòsit en el qual esdevindria aplicable l’art. 8 del Codi de successions.

b) Així com en el dret germànic, quan mor el causant, adquireixen l’herència, sense solució de continuïtat i ipso iure, els successors designats, confonent-se la delació i l’acceptació (sense perjudici, és clar, de la seva possibilitat de renúncia), el dret romà, que tan intensament fonamenta el nostre, no va conèixer aquest automatisme successori i va crear entre el fet biològic de la mort del testador i el jurídic de l’acceptació de l’herència pels successors un interval en el qual els béns d’aquella es troben en una situació jurídica singular semblant a la pròpia de la res nul·lius (en puritat, no pertanyen ni al causant, per definició, en haver perdut la seva personalitat jurídica, ni als cridats a l’herència, als quals es reconeixia un ius delationis però no la seva titularitat formal).

Aquesta concepció ha passat íntegra al nostre dret i per això el Codi de successions es refereix a l’herència jacent sense, però, definir-la, qui sap si per esquivar els nombrosos debats que suscita aquesta institució, alguns prou estèrils en la realitat jurisprudencial, com el relatiu a si s’atorgava o no als béns hereditaris, pendent la seva provisionalitat, algun tipus de personificació. Aquesta reticència a una determinació millor del concepte també es detecta en el Codi civil, el qual ni tan sols conté una sola menció expressa a l’herència jacent. Per això la doctrina assenyala la paradoxa que representa que una institució tan genuïnament successòria estigui esmentada ad literem en disposicions administratives o fiscals abans que en aquelles que li serien més pròpies, o sigui, les de dret privat.

Tanmateix, sembla que la jacència de l’herència descansa en un pressupòsit ineludible: que aquesta no hagi estat acceptada per cap dels hereus. Per tant, potser sí, en puritat doctrinal, no s’hauria d’aplicar a la tan singular situació dels béns relictes de Z el nomes iuris d’herència jacent. Això obriria noves vies de debat doctrinal; per exemple, el de l’aplicabilitat o no en el dret català del supòsit d’herència jacent parcial o per quotes. Com assenyala la doctrina —dissortadament ben migrada sobre aquesta institució—, «cuando son varios los herederos llamados a la sucesión, si uno de ellos acepta y los otros no, se plantea el problema de si la herencia yacente se extingue o continua para los herederos que no la han aceptado [...] La cuestión de la herencia yacente por cuotas no ha tenido eco en nuestra doctrina, que parece desentenderse de ella, como en otros tantos temas relacionados con la herencia yacente». La doctrina continua assenyalant, en síntesi, que els autors forans —els únics que han plantejat a fons la qüestió— estan molt dividits, ja que, mentre que uns admeten la jacència per quotes, altres s’hi oposen radicalment. Potser —en un pla especulatiu o des d’una jurisprudència de conceptes— podria ser aquesta la postura més adient a un dret successori que, com el català, es fonamenta en el principi de la unitat del títol successori que estableixen l’apartat segon de l’art. 3 del Codi de successions i abans l’art. 97 de la Compilació, norma que, en definitiva, és l’aplicable al cas.

c) Sense necessitat, però, de fer cap pronunciament específic sobre qüestions tan polèmiques, el cert és que, abstracció feta d’aquests debats, s’ha de proclamar la justícia final de la decisió combatuda, atès que:

— Davant l’anomenada jurisprudència de conceptes, s’ha de seguir avui la jurisprudència d’interessos, és a dir, aquella que, per sobre de determinades construccions abstractes i sense minva, òbviament, del principi de legalitat, permet assolir més la «justícia concreta del cas», en expressió del Tribunal Constitucional.

S’ha de recordar que ja el dret romà —el qual cal tenir sempre tan en compte a Catalunya— es justificava, per resoldre supòsits molt concrets, mitjançant mecanismes creats per raons d’estricta utilitat i valentse d’un ventall ampli de recursos tècnics d’enorme flexibilitat. Com indica la doctrina, el dret romà, en definitiva, «supera el subproducto dogmático y formalista que toda creación jurídica tiende a producir, rechazando la posibilidad de teorizar al margen de la vida práctica, del tráfico y de las relaciones humanas concretas [...]».

— En aquest mateix ordre d’idees, la doctrina continua dient, en un àmbit no idèntic al que ara es regula però amb el qual sí que té una certa analogia com és el de «la eficacia del acto dispositivo no unánime sobre bienes de la herencia indivisa», que «con frecuencia el Tribunal Supremo resuelve el problema de la calificación de los actos esquivando el planteamiento dogmático de esta cuestión merced a la técnica de acudir a la valoración de las circunstancias del hecho que han quedado probadas en instancia y al interés más necesitado de protección [...] El Tribunal Supremo, merced a esta doctrina vacilante, ha obtenido excelentes resultados desde el punto de vista de la justicia del caso concreto».

— Per això, el Tribunal Suprem ha dit que «[...] la apertura de la sucesión de una persona se abre justamente en el momento de su muerte, en el cual el patrimonio se transmuta en herencia yacente, que no es sino aquel patrimonio relicto mientras se mantiene interinamente sin titular, por lo que carece de personalidad jurídica, aunque para determinados fines se le otorgan transitoriamente una consideración y unos tratamientos unitarios [...]» (sentència del TS de 12 de març de 1987). Altres tribunals s’han pronunciat també en el sentit que «aunque es cierto que la herencia deja de estar en estado de yacencia desde que es aceptada por el heredero, pues desde este momento pasa a tener titular, no lo es menos que, cuando son varias las personas llamadas a suceder y sólo una de ellas ha aceptado hasta el momento, la situación de interinidad no desaparece hasta que el resto se pronuncie aceptando (expresa o tácitamente) o renunciando a sus derechos [...]» (sentència de l’Audiència Provincial de Burgos de 14 de juliol de 1988).

I s’ha dit també que «[...] aun consintiendo que don F. hubiera aceptado tácitamente la herencia y partiendo de que desde que ésta es aceptada por un heredero deja de estar en estado de yacencia, no es menos cierto que, cuando son varias las personas llamadas a suceder y sólo una de ellas ha aceptado hasta el momento, la situación de interinidad no desaparece hasta que el resto se pronuncie aceptando o renunciando a sus derechos en alguna de las formas permitidas por el art. 1008 del Código civil [...]».

d) En tot cas, l’art. 8 esmentat deixa clar que qualsevol hereu cridat pot realitzar, jacent l’herència (o —podria afegir-se— trobant-se en situació d’interinitat, que és allò més característic de la jacència), «[...] actes possessoris, de conservació, vigilància i administració de l’herència [...]». I això és exactament el que va fer Y1 en llogar els immobles referits.

e) Fora d’això, és obvi que si el legislador va emprar el singular hereu va ser per una inèrcia simplificadora que es repeteix en nombrosos articles en els quals, com passa també amb el que ara es comenta, seria impensable atribuir a aquell la menor intencionalitat reductora a la unitat. Per tant, és evident que mentre algun dels cridats a l’herència no l’hagi encara acceptat, aquesta herència —almenys pel que fa a ell— no haurà ultrapassat la fase de delació i, per tant, aquest hereu es trobarà en la situació d’interinitat referida, sense que aquesta condició influeixi gens en el sentit d’una major o menor qualitat o estatus respecte a l’altre hereu o els altres hereus que ja l’hagin acceptat.

f) Considerat això, es desestima, doncs, la pretensió del recurrent de qüestionar la legitimitat material de la senyora Y1 per atorgar els arrendaments que es referiran, pretensió fonamentada en el fet que l’acceptació de l’herència per un dels cridats (W) va eliminar absolutament la seva condició de jacent, mentre que en realitat va quedar, als efectes ara analitzats, en la situació d’interinitat esmentada.

El motiu, per tant, s’ha de desestimar.

Quart. No es presenta una alternativa millor per als motius segon, tercer i quart, els quals s’han de dirimir conjuntament, atès el seu denominador comú de censurar la sentència objecte de recurs en la mesura que declaren la validesa dels contractes d’arrendament atorgats per Y1, malgrat que, a parer del recurrent, «[...] es incuestionable que para la eficacia de los actos de administración, como lo son los contratos de arrendamiento, es preciso el acuerdo de la mayoría de los partícipes (no per cápita, sino por cuotas) y, como sea que Y1 no tiene esta mayoría, los contratos de arrendamiento otorgados por ella a favor de la Fundación Abat Oliba son nulos» (motiu primer). Aquesta nul·litat també es derivaria de la manca de consentiment, ja que «el consentimiento no puede darlo cualquiera, sino solamente quien está facultado para ello», i el recurrent considera que Y1 no ho estava per la mateixa raó (motiu segon). Finalment, es critica que la sentència que es recorre proclami que «[...] los contratos de arrendamiento pueden ser otorgados por un partícipe que no ostenta la mayoría [...] sin que sea posible estimar, como lo hace la sentencia de la sala de apelación, que las facultades de Y1 eran mayores por no haber aceptado la herencia» i s’apliqui a l’acte d’administració esmentat «[...] la jurisprudencia según la cual cualquiera de los partícipes puede ejercitar acciones en beneficio de la comunidad, ya que esta jurisprudencia se limita a la legitimación procesal y no puede extenderse en absoluto a la realización de los actos de administración [...]» (motiu tercer). En aquestes crítiques jurídiques s’invoquen, respectivament, la infracció dels articles 8 del Codi de successions,1262 del Codi civil i, finalment, 398 d’aquest mateix codi.

Aquests motius s’han de desestimar pel següent:

a) L’art. 8 del Codi de successions s’ha de situar en el punt cardinal de la polèmica. De la seva interpretació en un o altre sentit es derivarà l’exactitud o no de la nul·litat negocial que es postula per manca de legitimació d’Y1, per manca de consentiment i, en fi, per haver-se atorgat els contractes d’arrendament esmentats en detriment del principi de consentiment de la majoria de cotitulars dels béns llogats.

b) Com ja s’ha dit abans, esdevé irrellevant que el numeral esmentat empri el singular en la seva referència a «l’hereu cridat». Com assenyala la doctrina autoritzada, «[...] el singular, que ya es utilizado por el Código en la primera frase del art. 1, es fruto de una cierta inercia a favor de la figura un tanto emblemática del heredero único, que se pone de manifiesto en otros momentos del articulado». El cert és que aquest precepte, interpretat lògicament i finalísticament, atorga, en situació de jacència o interinitat de l’herència, a qualsevol hereu cridat a aquesta, sigui un de sol o més d’un, el dret a «realitzar exclusivament actes possessoris, de conservació, vigilància i administració de l’herència [...]», dret limitat a aquestes actuacions, però incondicionat. El legislador no ha volgut posar el menor obstacle a aquestes facultats sobiranes de gestió, llevat —és clar— del d’una mala administració en perjudici de l’herència. Tampoc ha volgut distingir entre els titulars del ius delationis, per tal de no crear cap diferència ni en funció d’una major o menor quota en el cabal relicte, ni en funció del major o menor nombre d’hereus, ni en funció de cap prius temporal en l’acceptació expressa o tàcita de l’herència per part d’algun dels cridats, ni, en fi, en funció que aquesta tingui per a un convocat la qualitat d’herència ja deferida i conservi per a l’altre la situació inicial d’interinitat.

Per tant, és clar que els actes d’administració, en absència d’una disposició testamentària en sentit contrari (bé sigui per nomenament de marmessor, bé sigui per prohibició expressa), poden ser realitzats en tota la seva plenitud per un, alguns o tots els convocats, sense necessitat de cap intervenció judicial. Serà la finalitat conservadora o no de la intervenció, o, en definitiva, la d’una bona o mala gestió, la que oferirà el judici de valor definitiu sobre la seva virtualitat o impugnabilitat judicial.

c) La legitimació d’Y1 també es dedueix a contrario sensu de la mateixa interposició de la present demanda. En aquesta es diu, en efecte, que el senyor X1 «actua por la comunidad hereditaria de Abat Oliba».

Per tant, tampoc té la majoria de quotes (ja que detenta, com la demandada en cas d’acceptació de l’herència, només el 50% del cabal relicte), de la qual cosa resulta que, seguint la seva pròpia tesi, el demandant tampoc es trobaria legitimat per impugnar una determinada manera d’administrar l’herència, excepte en el cas, és clar, de la ja referida mala gestió en detriment de tal herència. En aquesta bona o mala administració recau, en definitiva, la ratio de la contesa, cosa que remet, com molt bé va apreciar ja la jutgessa d’instància, al fet que la qüestió de la legitimació d’Y1 «[...] para la suscripción de los contratos se centra, como ya se indicó, en analizar si los mismos constituyen un acto de administración caracterizado por las normas de la prudencia y el beneficio para la comunidad hereditaria o si, por el contrario, merecen la caracterización de lesivos para la misma».

d) L’al·legada nul·litat dels contractes d’arrendament per vici del consentiment, fonamentada en la mateixa causa de manca de legitimació d’Y1, s’ha de desestimar també per raons idèntiques. Cal afegir només que, tècnicament, estranya que s’invoqui un consentiment viciat de la contractant esmentada, atès que no es registra ni cap manca de capacitat subjectiva ni cap prohibició de contractar.

e) Respecte a la pretesa infracció de l’art. 398 del Codi civil, s’ha de dir que:

1) Aquesta sala ha fet una lectura curosa de la sentència i no entén l’afirmació del recurrent segons la qual aquella resolució afirma que «las facultades de Y1 eran mayores por no haber aceptado la herencia ». En canvi, sí que es pot llegir el contrari, o sigui, que «[...] en caso de pluralidad de herederos llamados, no podemos afirmar que queden excluidos de su administración, sino que, siendo como se encuentra facultado cualquier heredero llamado, éste puede realizar los actos de administración cuando se efectuen en beneficio de la comunidad, sin perjuicio de su impugnación cuando sean lesivos o gravemente perjudiciales para la comunidad hereditaria».

2) Precisament, aquesta darrera consideració de la sentència objecte de recurs mereix una crítica severa del recurrent, que arriba a qualificar-la d’absurda en afirmar que el Tribunal Suprem diu tot el contrari.

N’hi ha prou, però, amb significar que, a més a més que el recurrent no esmenta cap sentència de l’alt tribunal favorable a la seva tesi —cosa que per si sola faria inoperant aquella censura jurídica—, el que sí que ha dit la jurisprudència és tot el contrari, o sigui, que «este artículo, al regular de forma genérica las normas a que deben ajustarse los convenios relativos a la administración de bienes de una comunidad, no puede extenderse a las herencias indivisas [...]» (sentència del TS de 27 de juny de 1963).

 

Cinquè. L’últim i correlatiu motiu del recurs denuncia la infracció de l’art. 1902 del Codi civil adduint que el lloguer de les dues finques referides per part d’ a la Fundació Abat Oliba ha generat danys i perjudicis a la part recurrent. Aquest fet, com que no ha estat reconegut per la sentència objecte de recurs, mena a la vulneració del numeral referit i, per tant, a parer seu, la Sala ha fet una valoració errònia de la prova pericial del senyor M., així com de la prova confessòria d’Y1.

El motiu s’ha de desestimar:

a) D’entrada, perquè, com és prou sabut, «la apreciación del daño a indemnizar, en su existencia y alcance es cuestión de hecho reservada única y exclusivamente al tribunal de instancia [...]» (per totes, sentència del TS de 18 de juliol de 1996).

b) En aquesta mateixa línia, no s’entén que es critiqui la valoració de la prova efectuada en la instància quan ni tan sols es denuncia com a vulnerat cap precepte valoratiu de la prova, ja que és obvi que no ho és l’únic que es diu infringit, o sigui, el 1902 del Codi civil.

c) Tanmateix, s’ha de recordar que la prova pericial només pot ser impugnada en cassació «[...] cuando las conclusiones valorativas a que llega el tribunal de instancia contradicen abiertamente la racionalidad, conculcando las más elementales directrices de la lógica [...]» (sentència del TS de 19 de febrer de 1996), entenent que, sobre aquesta manca de racionalitat, «es el recurrente quien ha de demostrar que ello no ha sucedido así [...]» (sentència del TS de 8 de novembre de 1996).

d) Pel que fa a la prova de confessió, cal també ponderar que «[...] su fuerza probatoria ha de referirse al conjunto de la misma y no a la consideración o estimación de alguna de sus posiciones, como aquí se pretende » (sentència del TS de 20 de març de 1984) i que «[...] el art. 1232 del Código civil no reconoce a la confesión en juicio un rango superior al resto de los medios de prueba, ni sirve, por sí sola, para destruir las deducciones que el juzgador extrajo del resto de los elementos de prueba aportados al juicio, no siendo lícito tampoco separar la confesión del conjunto probatorio, para imprimirle una fuerza preponderante [...]».

e) Per tot això, aquesta sala no només no aprecia cap arbitrarietat o irracionalitat en la valoració probatòria de la sentència que es recorre, sinó que ha d’assumir expressament manifestacions tan assenyades com que «[...] de los contratos unidos a los autos se desprende que el plazo se fijó en cinco años, atendido el estado litigioso de las fincas [...] fijándose un precio teniendo presente su estado y las demás condiciones asumidas en el contrato, que no puede considerarse que lesionara o se realizara en perjuicio de la comunidad hereditaria ni por el precio ni por el otorgamiento de la facultad de subarrendar [...]»; manca de lesivitat que «[...] se puede comprobar ya no sólo de las cuantías, sino en concordancia con las otras prestaciones asumidas en sus cláusulas 6 y 17 (relativas a las instalaciones y obras de conservación a cargo de la arrendataria), así como de la duración del contrato (cláusula segunda) y el carácter litigioso de los bienes [...]».

Sisè. La desestimació del recurs comporta la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir i la imposició de les costes a la part recurrent, d’acord amb l’art. 1715 de la Llei d’enjudiciament civil.

Atesos els preceptes legals esmentats i els altres que són d’aplicació,

PART DISPOSITIVA 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit que desestima el recurs de cassació interposat per la representació de X1 contra la sentència de 10 de març de 2000 dictada per la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació núm. 1038/1999, derivat del judici de menor quantia núm. 524/1998 del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Barcelona, amb imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.

Així, mitjançant aquesta sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda