| |
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 9 d’octubre de 2000, núm. 19/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu Llansa
Il·lm. Sr.
Lluís Puig Ferriol
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats esmentats al marge, ha vist el present recurs de cassació,
interposat contra la sentència de data 10 de març de 2000, dictada en grau
d’apel·lació per la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona
com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia
seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Barcelona. El
recurs esmentat va ser interposat per X1, que actua en nom de la
comunitat hereditària de la senyora X2 i va ser representat pel
procurador Á. M. B. i defensat per l’advocat R. G. C., contra Y1.,
representada pel procurador Á. Q. R. i dirigida per la lletrada N. P. M., i
contra la Fundació Abat Oliba, representada pel procurador C. P. de
G. i dirigida pel lletrat J. M. A.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer.
Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Barcelona es van seguir les
actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 524/1998 a instàncies
de X1, que actua en nom de la comunitat hereditària de la senyora X2 En aquestes actuacions es va dictar amb data 19 de juliol de 1999 una
sentència la part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo: que,
desestimando la demanda interpuesta por X1 contra Y1 y la Fundació Abat
Oliba, debo absolver a estos últimos de las pretensiones de la
demanda, con imposición de las costas a la parte actora.»
Segon. X1 va interposar contra la sentència esmentada de primera instància un
recurs d’apel·lació que es va substanciar a la Secció Dissetena de
l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar amb data 10 de març
de 1999 una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallamos: que,
desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación
procesal de X1 contra la sentencia dictada en fecha 19 de julio de
1999 por el Ilmo. Sr. Magistrado-Juez del Juzgado de Primera Instancia núm.
3 de Barcelona en los autos de los que dimana el presente rollo, debemos
confirmar y confirmamos íntegramente la misma, con imposición de las costas
del recurso a la parte apelante.»
Tercer.
Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, el procurador Á. M. B., en
nom i representació de X1, va interposar davant aquesta sala civil un
recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents: 1. A l’empara
del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de
l’art. 8 del Codi de successions de Catalunya; 2. A l’empara del mateix
número i el mateix article de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de
l’art. 8 del Codi de successions; 3. A l’empara del mateix número i el
mateix article de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 1261.1
del Codi civil; 4. A l’empara del mateix número i el mateix article de la
Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 398, paràgrafs primer i
segon, del Codi civil; i 5. A l’empara del mateix número i el mateix article
de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 1902 del Codi civil.
Quart. Una
vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va
assenyalar per a la vista d’aquest procediment el dia 2 d’octubre d’enguany,
data en què va tenir lloc.
Ha estat
designat ponent el magistrat d’aquesta sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa.
FONAMENTS
DE DRET
Primer. La
sentència de la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona de
10 de març de 2000 desestima el recurs d’apel·lació interposat pel demandant
X1 i confirma la del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Barcelona
de 19 de juliol de 1999, la qual rebutja les pretensions del senyor X1.
Contra aquesta sentència, aquest darrer interposa el present recurs de
cassació, el qual abasta cinc motius. En el primer es denuncia la infracció
de l’art. 8 del Codi de successions; en el segon, la vulneració del mateix
ordinal; en el tercer, la infracció de l’art. 1261 del Codi civil; en el
quart, la vulneració de l’art. 398 d’aquest darrer cos legal, i en el cinquè
i últim, la vulneració de l’art. 1902, també del Codi civil. Totes aquestes
censures jurídiques es formulen a l’empara de l’art. 1692.4 de la Llei
d’enjudiciament civil.
Segon.
Respecte a aquest punt, convé tenir presents els antecedents següents,
exposats de manera sintètica:
a) Mitjançant
el testament atorgat el 24 d’octubre de 1995, Z va instituir les seves filles
K i W hereves universals per meitats indivises. W va morir el 19 de març de 1998, per la qual cosa els seus béns —entre
aquests, la meitat indivisa de les dues finques que ara estan en litigi— van
ser traspassats als seus fills E i X1, instituïts hereus
universals per parts iguals. Aquest darrer litiga, doncs, en nom seu i de la
comunitat hereditària de la seva germana, contra la seva tia Y1 Aquesta darrera, ara demandada, havia interposat al seu torn una demanda
contra la seva germana, W, i contra els comptadors-partidors nomenats
per Z en el testament esmentat, demanda que va donar lloc a un
altre plet i en la qual sol·licitava la mesura cautelar d’administració
judicial de l’herència, amb fonament en els articles 47 i 8 del Codi de
successions, mesura que va ser desestimada tant en primera instància com en
l’apel·lació.
b) Y1,
en considerar que els béns de l’herència relicta esdevindrien improductius
mentre durés el plet esmentat, va arrendar a la Fundació Abat Oliba la finca
situada a l’avinguda P, núm. 00, de L, i la del carrer C, també de L. Va notificar aquest negoci jurídic al jutjat
que coneixia del litigi referit i va ingressar en aquest el producte de
l’arrendament, com a resultat del seu resultat final, encara ara pendent.
Cal afegir només que, mentre que W va acceptar l’herència del seu
pare, la seva germana, ara demandada, encara no ho ha fet.
c) Tot això
fa entenedores les pretensions de la part demandant en el present litigi,
que eren, en síntesi, les següents:
— «Se declaren nulos los dos
contratos privados de arrendamiento suscritos el 27 de febrero de 1998 entre
Y1 y la Fundación Abat Oliba, relativos a las
dos fincas sitas en esta ciudad [...].»
— «Se condene a la Fundación
Abat Oliba a dejar libres, vacuas y expeditas las dos
referidas fincas dentro del plazo legal que se les señale, con
apercibimiento de lanzamiento si no lo hicieran.»
— «Se condene
[...] a ambos demandados a reponer las dos fincas de referencia al ser y
estado que tenían antes de suscribirse dichos contratos privados de
arrendamiento.»
— «Se condene
[...] a ambos demandados a pagar a mi principal la mitad de la diferencia
entre la renta pactada en dichos contratos privados de arrendamiento y la
renta que podría haberse obtenido de las fincas en virtud de contratos
normales de arrendamiento [...].»
—
«Se condene [...] a ambos demandados a indemnizar a mi principal por
los daños y perjuicios que los expresados contratos de arrendamiento de 27
de febrero de 1998 le causaron [...].»
—
Tercer. a)
Com ja assenyalava la sentència d’instància, «[...] el objeto del pleito,
reconocido por las partes la formalización de los contratos, es tanto la
legitimación de la codemandada como el análisis de la relación arrendaticia,
pues ambas cuestiones están estrechamente relacionadas». Objecte litigiós
que, ventilades altres qüestions relatives a excepcions processals, roman
intacte en aquest àmbit cassacional, atès que la sentència objecte de recurs
ratifica que «[...] lo realmente discutido son tanto la nulidad de los
arrendamientos otorgados por la codemandada a la Fundación Abad Oliba como
si la misma tenía o no facultades para tal otorgamiento [...]».
Per això el
primer motiu del recurs denuncia la infracció de l’art. 8 del Codi de
successions, «en cuanto se aplica por la sentencia de la Sala de apelación a
una herencia no yacente».
En efecte, es
raona que, atès que Z va morir deixant un testament en el qual, com
s’ha dit, instituïa hereves les seves dues filles, K i W, i atès que
aquesta darrera va acceptar expressament l’herència, però, en canvi, no ho
va fer la senyora Y1, no por parlar-se d’herència jacent, de la qual cosa es
deriva que la senyora Y1 no podia atorgar els arrendaments esmentats, per
tal com aquella acceptació impedeix l’aparició de cap herència jacent, únic
supòsit en el qual esdevindria aplicable l’art. 8 del Codi de successions.
b) Així com
en el dret germànic, quan mor el causant, adquireixen l’herència, sense
solució de continuïtat i ipso iure, els successors designats, confonent-se
la delació i l’acceptació (sense perjudici, és clar, de la seva possibilitat
de renúncia), el dret romà, que tan intensament fonamenta el nostre, no va
conèixer aquest automatisme successori i va crear entre el fet biològic de
la mort del testador i el jurídic de l’acceptació de l’herència pels
successors un interval en el qual els béns d’aquella es troben en una
situació jurídica singular semblant a la pròpia de la res nul·lius (en
puritat, no pertanyen ni al causant, per definició, en haver perdut la seva
personalitat jurídica, ni als cridats a l’herència, als quals es reconeixia
un ius delationis però no la seva titularitat formal).
Aquesta
concepció ha passat íntegra al nostre dret i per això el Codi de successions
es refereix a l’herència jacent sense, però, definir-la, qui sap si per
esquivar els nombrosos debats que suscita aquesta institució, alguns prou
estèrils en la realitat jurisprudencial, com el relatiu a si s’atorgava o no
als béns hereditaris, pendent la seva provisionalitat, algun tipus de
personificació. Aquesta reticència a una determinació millor del concepte
també es detecta en el Codi civil, el qual ni tan sols conté una sola menció
expressa a l’herència jacent. Per això la doctrina assenyala la paradoxa que
representa que una institució tan genuïnament successòria estigui esmentada
ad literem en disposicions administratives o fiscals abans que en aquelles
que li serien més pròpies, o sigui, les de dret privat.
Tanmateix,
sembla que la jacència de l’herència descansa en un pressupòsit ineludible:
que aquesta no hagi estat acceptada per cap dels hereus. Per tant, potser
sí, en puritat doctrinal, no s’hauria d’aplicar a la tan singular situació
dels béns relictes de Z el nomes iuris d’herència jacent. Això obriria
noves vies de debat doctrinal; per exemple, el de l’aplicabilitat o no en el
dret català del supòsit d’herència jacent parcial o per quotes. Com
assenyala la doctrina —dissortadament ben migrada sobre aquesta institució—,
«cuando son varios los herederos llamados a la sucesión, si uno de ellos
acepta y los otros no, se plantea el problema de si la herencia yacente se
extingue o continua para los herederos que no la han aceptado [...] La
cuestión de la herencia yacente por cuotas no ha tenido eco en nuestra
doctrina, que parece desentenderse de ella, como en otros tantos temas
relacionados con la herencia yacente». La doctrina continua assenyalant, en
síntesi, que els autors forans —els únics que han plantejat a fons la
qüestió— estan molt dividits, ja que, mentre que uns admeten la jacència per
quotes, altres s’hi oposen radicalment. Potser —en un pla especulatiu o des
d’una jurisprudència de conceptes— podria ser aquesta la postura més adient
a un dret successori que, com el català, es fonamenta en el principi de la
unitat del títol successori que estableixen l’apartat segon de l’art. 3 del
Codi de successions i abans l’art. 97 de la Compilació, norma que, en
definitiva, és l’aplicable al cas.
c) Sense
necessitat, però, de fer cap pronunciament específic sobre qüestions tan
polèmiques, el cert és que, abstracció feta d’aquests debats, s’ha de
proclamar la justícia final de la decisió combatuda, atès que:
— Davant
l’anomenada jurisprudència de conceptes, s’ha de seguir avui la
jurisprudència d’interessos, és a dir, aquella que, per sobre de
determinades construccions abstractes i sense minva, òbviament, del principi
de legalitat, permet assolir més la «justícia concreta del cas», en
expressió del Tribunal Constitucional.
S’ha de
recordar que ja el dret romà —el qual cal tenir sempre tan en compte a
Catalunya— es justificava, per resoldre supòsits molt concrets, mitjançant
mecanismes creats per raons d’estricta utilitat i valentse d’un ventall
ampli de recursos tècnics d’enorme flexibilitat. Com indica la doctrina, el
dret romà, en definitiva, «supera el subproducto dogmático y formalista que
toda creación jurídica tiende a producir, rechazando la posibilidad de
teorizar al margen de la vida práctica, del tráfico y de las relaciones
humanas concretas [...]».
— En aquest
mateix ordre d’idees, la doctrina continua dient, en un àmbit no idèntic al
que ara es regula però amb el qual sí que té una certa analogia com és el de
«la eficacia del acto dispositivo no unánime sobre bienes de la herencia
indivisa», que «con frecuencia el Tribunal Supremo resuelve el problema de
la calificación de los actos esquivando el planteamiento dogmático de esta
cuestión merced a la técnica de acudir a la valoración de las circunstancias
del hecho que han quedado probadas en instancia y al interés más necesitado
de protección [...] El Tribunal Supremo, merced a esta doctrina vacilante,
ha obtenido excelentes resultados desde el punto de vista de la justicia del
caso concreto».
— Per això,
el Tribunal Suprem ha dit que «[...] la apertura de la sucesión de una
persona se abre justamente en el momento de su muerte, en el cual el
patrimonio se transmuta en herencia yacente, que no es sino aquel patrimonio
relicto mientras se mantiene interinamente sin titular, por lo que carece de
personalidad jurídica, aunque para determinados fines se le otorgan
transitoriamente una consideración y unos tratamientos unitarios [...]» (sentència
del TS de 12 de març de 1987). Altres tribunals s’han pronunciat també en el
sentit que «aunque es cierto que la herencia deja de estar en estado de
yacencia desde que es aceptada por el heredero, pues desde este momento pasa
a tener titular, no lo es menos que, cuando son varias las personas llamadas
a suceder y sólo una de ellas ha aceptado hasta el momento, la situación de
interinidad no desaparece hasta que el resto se pronuncie aceptando (expresa
o tácitamente) o renunciando a sus derechos [...]» (sentència de l’Audiència
Provincial de Burgos de 14 de juliol de 1988).
I s’ha dit
també que «[...] aun consintiendo que don F. hubiera aceptado tácitamente la
herencia y partiendo de que desde que ésta es aceptada por un heredero deja
de estar en estado de yacencia, no es menos cierto que, cuando son varias
las personas llamadas a suceder y sólo una de ellas ha aceptado hasta el
momento, la situación de interinidad no desaparece hasta que el resto se
pronuncie aceptando o renunciando a sus derechos en alguna de las formas
permitidas por el art. 1008 del Código civil [...]».
d) En tot cas,
l’art. 8 esmentat deixa clar que qualsevol hereu cridat pot realitzar,
jacent l’herència (o —podria afegir-se— trobant-se en situació
d’interinitat, que és allò més característic de la jacència), «[...] actes
possessoris, de conservació, vigilància i administració de l’herència
[...]». I això és exactament el que va fer Y1 en llogar els immobles
referits.
e) Fora
d’això, és obvi que si el legislador va emprar el singular hereu va ser per
una inèrcia simplificadora que es repeteix en nombrosos articles en els
quals, com passa també amb el que ara es comenta, seria impensable atribuir
a aquell la menor intencionalitat reductora a la unitat. Per tant, és
evident que mentre algun dels cridats a l’herència no l’hagi encara acceptat,
aquesta herència —almenys pel que fa a ell— no haurà ultrapassat la fase de
delació i, per tant, aquest hereu es trobarà en la situació d’interinitat
referida, sense que aquesta condició influeixi gens en el sentit d’una major
o menor qualitat o estatus respecte a l’altre hereu o els altres hereus que
ja l’hagin acceptat.
f) Considerat
això, es desestima, doncs, la pretensió del recurrent de qüestionar la
legitimitat material de la senyora Y1 per atorgar els arrendaments que es
referiran, pretensió fonamentada en el fet que l’acceptació de l’herència
per un dels cridats (W) va eliminar absolutament la seva condició de
jacent, mentre que en realitat va quedar, als efectes ara analitzats, en la
situació d’interinitat esmentada.
El motiu, per
tant, s’ha de desestimar.
Quart. No es
presenta una alternativa millor per als motius segon, tercer i quart, els
quals s’han de dirimir conjuntament, atès el seu denominador comú de
censurar la sentència objecte de recurs en la mesura que declaren la
validesa dels contractes d’arrendament atorgats per Y1, malgrat que, a
parer del recurrent, «[...] es incuestionable que para la eficacia de los
actos de administración, como lo son los contratos de arrendamiento, es
preciso el acuerdo de la mayoría de los partícipes (no per cápita, sino por
cuotas) y, como sea que Y1 no tiene esta mayoría, los contratos de
arrendamiento otorgados por ella a favor de la Fundación Abat Oliba son
nulos» (motiu primer). Aquesta nul·litat també es derivaria de la manca de
consentiment, ja que «el consentimiento no puede darlo cualquiera, sino
solamente quien está facultado para ello», i el recurrent considera que Y1 no ho estava per la mateixa raó (motiu segon). Finalment, es critica que
la sentència que es recorre proclami que «[...] los contratos de
arrendamiento pueden ser otorgados por un partícipe que no ostenta la
mayoría [...] sin que sea posible estimar, como lo hace la sentencia de la
sala de apelación, que las facultades de Y1 eran mayores por no haber
aceptado la herencia» i s’apliqui a l’acte d’administració esmentat «[...]
la jurisprudencia según la cual cualquiera de los partícipes puede ejercitar
acciones en beneficio de la comunidad, ya que esta jurisprudencia se limita
a la legitimación procesal y no puede extenderse en absoluto a la
realización de los actos de administración [...]» (motiu tercer). En
aquestes crítiques jurídiques s’invoquen, respectivament, la infracció dels
articles 8 del Codi de successions,1262 del Codi civil i, finalment, 398
d’aquest mateix codi.
Aquests
motius s’han de desestimar pel següent:
a) L’art. 8
del Codi de successions s’ha de situar en el punt cardinal de la polèmica.
De la seva interpretació en un o altre sentit es derivarà l’exactitud o no
de la nul·litat negocial que es postula per manca de legitimació d’Y1, per manca de consentiment i, en fi, per haver-se atorgat els contractes
d’arrendament esmentats en detriment del principi de consentiment de la
majoria de cotitulars dels béns llogats.
b) Com ja
s’ha dit abans, esdevé irrellevant que el numeral esmentat empri el singular
en la seva referència a «l’hereu cridat». Com assenyala la doctrina
autoritzada, «[...] el singular, que ya es utilizado por el Código en la
primera frase del art. 1, es fruto de una cierta inercia a favor de la
figura un tanto emblemática del heredero único, que se pone de manifiesto en
otros momentos del articulado». El cert és que aquest precepte, interpretat
lògicament i finalísticament, atorga, en situació de jacència o interinitat
de l’herència, a qualsevol hereu cridat a aquesta, sigui un de sol o més
d’un, el dret a «realitzar exclusivament actes possessoris, de conservació,
vigilància i administració de l’herència [...]», dret limitat a aquestes
actuacions, però incondicionat. El legislador no ha volgut posar el menor
obstacle a aquestes facultats sobiranes de gestió, llevat —és clar— del
d’una mala administració en perjudici de l’herència. Tampoc ha volgut
distingir entre els titulars del ius delationis, per tal de no crear cap
diferència ni en funció d’una major o menor quota en el cabal relicte, ni en
funció del major o menor nombre d’hereus, ni en funció de cap prius temporal
en l’acceptació expressa o tàcita de l’herència per part d’algun dels
cridats, ni, en fi, en funció que aquesta tingui per a un convocat la
qualitat d’herència ja deferida i conservi per a l’altre la situació inicial
d’interinitat.
Per tant, és
clar que els actes d’administració, en absència d’una disposició
testamentària en sentit contrari (bé sigui per nomenament de marmessor, bé
sigui per prohibició expressa), poden ser realitzats en tota la seva
plenitud per un, alguns o tots els convocats, sense necessitat de cap
intervenció judicial. Serà la finalitat conservadora o no de la intervenció,
o, en definitiva, la d’una bona o mala gestió, la que oferirà el judici de
valor definitiu sobre la seva virtualitat o impugnabilitat judicial.
c) La
legitimació d’Y1 també es dedueix a contrario sensu de la mateixa
interposició de la present demanda. En aquesta es diu, en efecte, que el
senyor X1 «actua por la comunidad hereditaria de Abat Oliba».
Per tant,
tampoc té la majoria de quotes (ja que detenta, com la demandada en cas
d’acceptació de l’herència, només el 50% del cabal relicte), de la qual cosa
resulta que, seguint la seva pròpia tesi, el demandant tampoc es trobaria
legitimat per impugnar una determinada manera d’administrar l’herència,
excepte en el cas, és clar, de la ja referida mala gestió en detriment de
tal herència. En aquesta bona o mala administració recau, en definitiva, la
ratio de la contesa, cosa que remet, com molt bé va apreciar ja la jutgessa
d’instància, al fet que la qüestió de la legitimació d’Y1 «[...] para la
suscripción de los contratos se centra, como ya se indicó, en analizar si
los mismos constituyen un acto de administración caracterizado por las
normas de la prudencia y el beneficio para la comunidad hereditaria o si,
por el contrario, merecen la caracterización de lesivos para la misma».
d)
L’al·legada nul·litat dels contractes d’arrendament per vici del
consentiment, fonamentada en la mateixa causa de manca de legitimació d’Y1, s’ha de desestimar també per raons idèntiques. Cal afegir només que,
tècnicament, estranya que s’invoqui un consentiment viciat de la contractant
esmentada, atès que no es registra ni cap manca de capacitat subjectiva ni
cap prohibició de contractar.
e) Respecte a
la pretesa infracció de l’art. 398 del Codi civil, s’ha de dir que:
1) Aquesta
sala ha fet una lectura curosa de la sentència i no entén l’afirmació del
recurrent segons la qual aquella resolució afirma que «las facultades de Y1 eran mayores por no haber aceptado la herencia ». En canvi, sí que es pot llegir el contrari, o sigui, que «[...] en caso de pluralidad de
herederos llamados, no podemos afirmar que queden excluidos de su
administración, sino que, siendo como se encuentra facultado cualquier
heredero llamado, éste puede realizar los actos de administración cuando se
efectuen en beneficio de la comunidad, sin perjuicio de su impugnación
cuando sean lesivos o gravemente perjudiciales para la comunidad
hereditaria».
2)
Precisament, aquesta darrera consideració de la sentència objecte de recurs
mereix una crítica severa del recurrent, que arriba a qualificar-la
d’absurda en afirmar que el Tribunal Suprem diu tot el contrari.
N’hi ha prou,
però, amb significar que, a més a més que el recurrent no esmenta cap
sentència de l’alt tribunal favorable a la seva tesi —cosa que per si sola
faria inoperant aquella censura jurídica—, el que sí que ha dit la
jurisprudència és tot el contrari, o sigui, que «este artículo, al regular
de forma genérica las normas a que deben ajustarse los convenios relativos a
la administración de bienes de una comunidad, no puede extenderse a las
herencias indivisas [...]» (sentència del TS de 27 de juny de 1963).
Cinquè.
L’últim i correlatiu motiu del recurs denuncia la infracció de l’art. 1902
del Codi civil adduint que el lloguer de les dues finques referides per part
d’ a la Fundació Abat Oliba ha generat danys i perjudicis a la part
recurrent. Aquest fet, com que no ha estat reconegut per la sentència
objecte de recurs, mena a la vulneració del numeral referit i, per tant, a
parer seu, la Sala ha fet una valoració errònia de la prova pericial del
senyor M., així com de la prova confessòria d’Y1.
El motiu s’ha
de desestimar:
a) D’entrada,
perquè, com és prou sabut, «la apreciación del daño a indemnizar, en su
existencia y alcance es cuestión de hecho reservada única y exclusivamente
al tribunal de instancia [...]» (per totes, sentència del TS de 18 de juliol
de 1996).
b) En aquesta
mateixa línia, no s’entén que es critiqui la valoració de la prova efectuada
en la instància quan ni tan sols es denuncia com a vulnerat cap precepte
valoratiu de la prova, ja que és obvi que no ho és l’únic que es diu
infringit, o sigui, el 1902 del Codi civil.
c) Tanmateix,
s’ha de recordar que la prova pericial només pot ser impugnada en cassació
«[...] cuando las conclusiones valorativas a que llega el tribunal de
instancia contradicen abiertamente la racionalidad, conculcando las más
elementales directrices de la lógica [...]» (sentència del TS de 19 de
febrer de 1996), entenent que, sobre aquesta manca de racionalitat, «es el
recurrente quien ha de demostrar que ello no ha sucedido así [...]» (sentència
del TS de 8 de novembre de 1996).
d) Pel que fa
a la prova de confessió, cal també ponderar que «[...] su fuerza probatoria
ha de referirse al conjunto de la misma y no a la consideración o estimación
de alguna de sus posiciones, como aquí se pretende » (sentència del TS de 20
de març de 1984) i que «[...] el art. 1232 del Código civil no reconoce a la
confesión en juicio un rango superior al resto de los medios de prueba, ni
sirve, por sí sola, para destruir las deducciones que el juzgador extrajo
del resto de los elementos de prueba aportados al juicio, no siendo lícito
tampoco separar la confesión del conjunto probatorio, para imprimirle una
fuerza preponderante [...]».
e) Per tot
això, aquesta sala no només no aprecia cap arbitrarietat o irracionalitat en
la valoració probatòria de la sentència que es recorre, sinó que ha
d’assumir expressament manifestacions tan assenyades com que «[...] de los
contratos unidos a los autos se desprende que el plazo se fijó en cinco
años, atendido el estado litigioso de las fincas [...] fijándose un precio
teniendo presente su estado y las demás condiciones asumidas en el contrato,
que no puede considerarse que lesionara o se realizara en perjuicio de la
comunidad hereditaria ni por el precio ni por el otorgamiento de la facultad
de subarrendar [...]»; manca de lesivitat que «[...] se puede comprobar ya
no sólo de las cuantías, sino en concordancia con las otras prestaciones
asumidas en sus cláusulas 6 y 17 (relativas a las instalaciones y obras de
conservación a cargo de la arrendataria), así como de la duración del
contrato (cláusula segunda) y el carácter litigioso de los bienes [...]».
Sisè. La
desestimació del recurs comporta la pèrdua del dipòsit que en el seu moment
es va constituir i la imposició de les costes a la part recurrent, d’acord
amb l’art. 1715 de la Llei d’enjudiciament civil.
Atesos els
preceptes legals esmentats i els altres que són d’aplicació,
PART
DISPOSITIVA
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit que
desestima el recurs de cassació interposat per la representació de X1
contra la sentència de 10 de març de 2000 dictada per la Secció Dissetena de
l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació núm.
1038/1999, derivat del judici de menor quantia núm. 524/1998 del Jutjat de
Primera Instància núm. 3 de Barcelona, amb imposició de les costes d’aquesta
alçada a la part recurrent.
Així,
mitjançant aquesta sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem. |
|
