|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5 d’octubre de 2000, núm.
17/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lma. Sra.
Núria Bassols Muntada
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats esmentats al marge, ha vist el present recurs de cassació,
interposat contra la sentència de data 31 de desembre de 1999, dictada en
grau d’apel·lació per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida
com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia
seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Lleida. El recurs
esmentat ha estat interposat per X1, representat pel procurador F.R.C i defensat per l’advocat S. M.
C., contra Y1 i Farines Cervós, SL,
representats per la procuradora J. M. F. i dirigits per la lletrada N. V.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer.
Davant del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Lleida es van seguir, a
instàncies de X1, les actuacions de judici declaratiu de menor quantia
núm. 233/1998, en les quals es va dictar una sentència amb data 14 de maig
de 1999 la part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo: en atención a
lo expuesto y en virtud de las facultades que me confiere la Constitución
española, he resuelto estimar parcialmente la demanda presentada por la
procuradora señora F., en nombre y representación de X1, contra
Farines Cervós, SL y Y1, desestimar las excepciones opuestas por éstos
y condenar solidariamente a los demandados a:
»1. Realizar
las obras necesarias para impermeabilizar el canal industrial mediante un
revestimiento estanco de hormigón en todo el tramo del canal que afecta a la
edificación o el entubamiento del citado canal, en la forma determinada por
los dictámenes periciales obrantes en los autos.
»2. Construir
un puente nuevo de piedra u hormigón con una resistencia suficiente para que
por el mismo puedan pasar los tractores con sus aperos y el actor pueda ir
de un lado a otro de su finca, salvo que se opte por las obras de
entubamiento del canal industrial, en cuyo caso no sería necesaria la
construcción del puente porque el entubamiento dejaría expedito el paso por
encima del relleno a cualquier carga circulante.
»3. Realizar
las obras en la vivienda del actor que se señalan en el informe acompañado
como documento número 9 de la demanda o pagar la indemnización por los daños
y perjuicios producidos, que se han cifrado en dicho informe en la cantidad
de 4.450.760 pesetas.
»Desestimando
el resto de las peticiones contenidas en el suplico, sin hacer imposición
expresa de las costas causadas en este procedimiento.»
Segon. La
procuradora S. F. G., en nom i representació de X1, va interposar
contra la sentència de primera instància esmentada un recurs d’apel·lació
que es va substanciar en la Secció Segona de l’Audiència Provincial de
Lleida, la qual va dictar amb data 31 de desembre de 1999 una sentència amb
la part dispositiva següent: «Fallamos: que, desestimando el recurso de
apelación interpuesto por la representación procesal de X1 contra la
sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 6 de Lleida en
los autos de juicio declarativo de menor cuantía núm. 233/1998, confirmamos
dicha resolución, con condena expresa al apelante a pagar las costas de esta
alzada.»
Tercer.
Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, el procurador Y1, en
nom i representació de X1, va interposar davant aquesta sala civil un
recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents:
1. A l’empara
del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de
l’art. 1 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les
immissions, les servituds i les relacions de veïnatge. 2. A l’empara del
mateix número i el mateix article de la Llei d’enjudiciament civil,
infracció de l’art. 1100.1 del Codi civil. 3. A l’empara del mateix número i
el mateix article de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art.
523.2 en relació amb els articles 1649.2 i 1661.1 del mateix cos legal. 4. A
l’empara del mateix número i el mateix article de la Llei d’enjudiciament
civil, infracció de l’art. 1243 del Codi civil en relació amb l’art. 632 de
la llei processal civil i la jurisprudència que l’interpreta.
Quart. Una vegada
admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar per
a la votació i la decisió el dia 18 de setembre d’enguany, data en què
aquests actes van tenir lloc.
Ha estat
designada ponent la magistrada d’aquesta sala Il·lma. Sra. Núria Bassols
Muntada.
FONAMENTS DE
DRET
Primer. El
recurs de cassació que correspon resoldre a aquesta sala es deriva de la
demanda instada per X1 contra l’entitat Farines Cervós, SL i contra Y1
La demanda
esmentada, que va ser entaulada en els jutjats de Lleida, es basava en els
antecedents d’índole fàctica següents, que convé recordar:
a) L’agent és
propietari d’una finca rústica travessada pel canal C, concretament
pels seus braços principal i secundari, en la qual hi ha edificada una torre
pel costat de la qual passa una sèquia o canalització d’aigua per regar que
es dirigeix a la fàbrica de farines del demandat Y1 En la sèquia
esmentada, en el tram que hi ha poc después de crear la finca de l’agent, es
van construir dos salts d’aigua de la Comunitat de Regants del Canal C. És titular de l’aprofitament el senyor
X1, que utilitza la central
hidràulica per produir energia elèctrica per a la seva fàbrica de farina.
b) La sèquia
i els salts d’aigua van ser construïts abans de la Guerra Civil i en
l’actualitat es troben en un estat de conservació defectuós, la qual cosa fa
que, sobretot quan s’acumula molta aigua (pràctica que es coneix com «fer
bassada»), es provoquin moltes filtracions que són causa de nombroses
fissures i danys en la torre del demandat.
c) El pont
construït sobre la sèquia i que permetia a l’agent l’accés a l’altre costat
de la sèquia, que també és finca de la seva propietat, es va enrunar, per la
qual cosa l’agent va llançar terra a la llera del canal per tal de passar
d’una banda a l’altra, cosa que impedia l’ús del canal que provocava danys
en el seu habitatge.
d) En el
judici d’interdicte per recobrar núm. 167/1994, el Jutjat de Primera
Instància núm. 3 de Lleida va dictar una sentència que va estimar en part
les pretensions de Farines Cervós, SL i va condemnar X1 a retirar la
terra de la llera de la sèquia i a rescabalar el demandant dels danys i
perjudicis produïts. Aquesta sentència va ser confirmada per l’Audiència de
Lleida.
D’acord amb
aquestes dades fàctiques exposades de manera minuciosa en la demanda,
l’agent instava al Jutjat que:
— Declarés la
prohibició de l’increment artificial del nivell de l’aigua («fer bassada»)
de la sèquia fins que no es revestissin les parets del canal amb formigó o
amb un altre material impermeabilitzant.
— Condemnés
els demandats a construir un pont nou de pedra o formigó amb resistència
suficient per suportar el pes de tractors i estris agrícoles i per poder
circular d’una banda a l’altra de sèquia.
— Condemnés
d’igual manera els demandats a fer obres en l’habitatge propietat de l’agent
d’acord amb el que determina un informe que acompanya la demanda (doc. núm.
6) o a rescabalar-lo dels danys i perjudicis produïts, que en l’informe
esmentat es xifren en 4.450.760 pessetes.
— Que
condemnés Farines Cervós, SL a pagar 1.068.752 pessetes, quantitat a què van
pujar els honoraris del lletrat i el procurador i la meitat dels honoraris
d’un expert, que hagué de satisfer X1 per mor de la condemna a pagar
les costes en un judici verbal instat per aquella entitat posteriorment al
litigi interdictal de què s’ha parlat suara, judici verbal encaminat a fixar
els danys i perjudicis causats per la impossibilitat de produir energia
elèctrica.
— Que es
condemnés els demandats a pagar la quantitat de 5.751.132 pessetes en què
van ésser avaluats els perjudicis esmentats reclamats per Farines Cervós, SL
a l’empara de l’art. 1649 de la Llei d’enjudiciament civil i que, com s’ha
avançat, suposen la quantitat que va perdre Farines Cervós, SL en romandre
obstruït el canal d’aigua pels actes del senyor X1. De manera subsidiària es
demanava la condemna a la quantitat que es revelés pertinent en període
probatori.
La sentència
dictada en la instància, que va ser confirmada íntegrament més tard per
l’Audiència de Lleida, va estimar de manera parcial la demanda i va
declarar:
— La condemna
a realitzar les obres d’impermeabilització del canal industrial descrites
abans o, en tot cas, a entubar el canal d’acord amb un peritatge emès.
— La condemna
a construir el pont a què abans es feia referència, llevat que esdevingués
innecessari perquè es fes l’entubament de la sèquia.
— La condemna
a realitzar obres en l’habitatge de l’agent d’acord amb el que assenyala
l’informe de l’expert que va acompanyar la demanda o, en tot cas, a pagar la
quantitat de 4.450.760 pessetes xifrada en l’informe susdit.
Segon. Contra
la resolució esmentada, dictada per l’Audiència de Lleida, l’agent s‘alça
mitjançant un recurs de cassació que encarrila íntegrament per la via de
l’apartat quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil. En el
primer motiu del recurs, l’agent addueix la infracció de l’art. 1 de la Llei
13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds
i les relacions de veïnatge.
Convé
recordar que l’avantdit article atorga al propietari d’un immoble l’acció
per fer cessar les pertorbacions il·legítimes del seu dret que no
consisteixin en la privació o el reteniment indeguts de la possessió.
Igualment,
atorga l’acció per exigir l’abstenció de pertorbacions futures i
imprevisibles d’aquest mateix gènere.
A redós
d’aquest precepte de la llei catalana, la part recurrent mostra la seva
disconformitat amb la sentència, que, si bé acull les seves pretensions en
el sentit d’estimar que la sèquia al voltant de la qual gira la contesa té
filtracions que causen danys a la seva finca, no satisfà el seu interès
encaminat a prohibir la pràctica de «fer bassada», o sigui, d’incrementar el
nivell de l’aigua, fins que es compleixi l’exigència d’impermeabilitzar la
sèquia susdita.
La part
recurrent fa, en el cos del motiu del recurs, invocació expressa del fet que
la sentència que impugna s’empara en els peritatges de l’arquitecte senyor
F. i de l’enginyer senyor R., en els quals s’evidencien les filtracions, i
recalca que, si la resolució accepta sense fissures que el sol fet de
circular aigua per la sèquia ja produeix filtracions, incideix en una
conclusió contrària a tota lògica quan diu que la «bassada» no perjudica
l’actor.
És d’interès
també destacar que la part recurrent diu que no va ser fins al període
probatori que va saber que el simple fet de circular aigua per la sèquia o
el canal resultava perniciós per a la seva finca, ja que produïa filtracions.
I, consegüentment, diu que només va demanar la privació de «fer bassada», ja
que pensava que aquesta pràctica era la causant dels danys reclamats.
Per tal
d’apreciar les al·legacions de la part que recorre, s’ha de valorar el
raonament de la sentència combatuda, que coincideix amb l’estudi detallat
que es va fer en la sentència d’instància. I des d’aquesta perspectiva és
interessant recalcar:
— Que en la
sentència de l’Audiència es fa palesa la causa de les patologies que pateix
l’habitatge de l’agent, ja que diu: «El origen de las patologías sigue vivo
en la actualidad; no es otro que la impermeabilización deficiente de las
paredes de la acequia, lo que provoca filtraciones irregulares hacia la zona
de apoyo de la vivienda. Siendo esa la causa y no otra, y acreditado por
igual prueba pericial que no puede asegurarse que esta práctica (“fer
bassada”) perjudique o deteriore [...], habrá de resolverse, como se hace en
la resolución impugnada, desestimando esa pretensión concreta, sin
perjuicio, como en la misma se argumenta, de que mientras se ejecuten
materialmente las obras de impermeabilización, se paralice la actividad del
canal.»
— Cal fer
esment també de la sentència de primera instància a la qual ens remet
l’Audiència, en la qual es deixa palès que no és «fer bassada» el que malmet
l’habitatge de l’agent, sinó el manteniment defectuós del canal industrial.
En la sentència esmentada es posa en relleu que les cotes dels orificis de
sortida de l’aigua per regar es troben a una alçada superior a la de la
làmina natural de l’aigua.
Una lectura
d’aquests raonaments revela sense temor d’errar que la conclusió a què
arriba l’Audiència, coincident amb la de la resolució de primera instància,
és contrària a tota lògica, ja que, si el sol fet de passar aigua per la
sèquia provoca filtracions, aquestes s’incrementen si l’aigua circula a un
nivell més alt.
Aquesta
afirmació no és incompatible amb la declaració de l’Audiència que la causa
de les filtracions és el mal estat de la sèquia, sinó que és totalment
concordant i evidencia la tesi errònia seguida en la resolució impugnada,
que també queda palesa amb la resposta de l’expert E. R. B. a la segona
qüestió que li va formular la part demandada quan va emetre el seu dictamen.
Com ha
declarat aquesta sala en reiterades sentències que no cal citar de manera
concreta, l’essència del recurs de cassació és la intangibilitat dels fets
provats en la sentència combatuda, cosa que acota el camp de desenvolupament
i d’argumentació eficaç de la impugnació, en línia amb la finalitat
nomofilàctica de formació d’una doctrina uniforme sobre la interpretació de
les normes jurídiques que conforma el recurs.
Malgrat això
anterior, és doctrina d’aquest tribunal i també del TS la que acull
l’anomenada integració del factum en casos de manca de claredat i concreció
del factum o de manca de motivació suficient (sentències del TS de 23 de
desembre de 1993, 24 de maig i 8 de juny de 1994 i 10 de juny de 1995).
Però és que
en el cas que ens ocupa no és ni tan sols necessària una integració del
factum, sinó que cal solament conformar a la lògica els fets provats de la
sentència i declarar la transcendència jurídica d’aquests, cosa que suposa
una quaestio iuris emparable per la revisió cassacional.
Des d’aquest
punt de vista, s’ha de dir que si en la instància l’agent podia demanar la
privació de la circulació d’aigua per la sèquia mentre aquesta no
s’impermeabilitzés, encara se li ha de reconèixer amb més força la
possibilitat d’instar la privació d’elevar de manera artificial el nivell de
l’aigua fins que els titulars de l’aprofitament condicionin el canal per tal
d’adequar-lo a la funció de transportar aigua.
La sentència
d’instància fa una remissió correcta als articles 9.2 i 23.3 de la llei
catalana reguladora de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i
les relacions de veïnatge, ja que en el primer precepte esmentat es reconeix
el dret del titular del predi servent a rebre una indemnització pels danys i
perjudicis causats per l’ús d’una servitud i en el segon precepte es declara
la responsabilitat del titular del predi
dominant en una servitud
d’aqüeducte pels danys i perjudicis causats per immissions, filtracions i
altres defectes de
construcció.
L’article
primer de la llei esmentada protegeix, amb la regulació de l’acció negatòria,
el propietari d’un immoble tant de les pertorbacions jurídiques com de les
materials, dintre de les quals podríem incloure les immissions.
Aquest article està
íntimament lligat al segon, que atorga al titular de l’acció negatòria la
possibilitat de reclamar la indemnització corresponent pels danys i
perjudicis causats.
Però, deixant de banda la
precisió de si ens trobem davant d’una pertorbació material del dret de
propietat o davant de l’exercici abusiu d’un dret de servitud, el que queda
clar, pel que s’ha avançat, és que l’Audiència,
en acollir els interessos del recurrent encaminats al rescabalament dels
danys causats i a l’adequació de la sèquia per tal d’evitar més danys en el
futur, havia de privar els demandats de la pràctica de «fer bassada» fins
que no s’adobessin les parets de la sèquia, i en no fer-ho va incórrer en un
error que s’ha de reparar amb l’estimació d’aquest motiu del recurs.
Tercer. A
redós de la mateixa normativa processal s’encarrila el segon motiu del
recurs, en el qual el recurrent addueix la infracció de l’art. 1100.1 del
Codi civil.
El precepte
legal esmentat defineix la mora del deutor, cosa que evidencia que seria més
precís esmentar com a infringit l’art. 1108 del mateix cos legal, que
concreta que en les obligacions de pagament de diners la mora del deutor
conduirà al pagament de l’interès convingut i, si no hi ha pacte, del legal.
Malgrat això
anterior, la manca de concreció normativa no impedeix valorar aquest motiu
del recurs, atès que els interessos del recurrent es deriven del cos del
motiu i que la impugnació del recurs de cassació revela que la part objecte
de recurs ha comprès perfectament el motiu de cassació.
El recurrent
denuncia la manca de condemna als demandats a pagar l’interès legal,
comptador des de la interposició de la demanda, i fa una invocació especial
pel que fa a l’import que hauran de satisfer els condemnats
pels danys causats en l’habitatge de l’agent. La quantitat
reivindicada en la demanda coincideix amb l’estimada en la sentència que es
debat.
El recurrent
fa al·lusió expressa a l’aforisme in illiquidis non fit mora i a la vegada
fa extensiva la petició d’interessos per les altres quantitats, que en
aquest recurs postula com de condemna necessària.
L’existència
d’una doctrina jurisprudencial forjada pel Tribunal Suprem de manera no prou
uniforme fa que el motiu de cassació, si bé molt concret, esdevingui de
difícil resolució.
L’art. 1108
del Codi civil, íntimament lligat al 1100, regula la mora en les obligacions
pecuniàries i ordena que en aquestes el deutor morós haurà de satisfer
l’interès convingut o, subsidiàriament, el legal. Un dels problemes que gira
al voltant del precepte és el de la inclusió o l’exclusió en el seu àmbit
dels deutes de valor o, més en concret, dels deutes de responsabilitat.
Posat en aquesta disjuntiva, el TS es va inclinar originàriament a favor de
la inclusió d’aquells en el seu àmbit.
Però el dit
tribunal va exigir immediatament, en aplicació de l’art. 1108, un requisit
que s’ha convertit en base jurisprudencial: la liquidesa del deute. La
susdita liquidesa arrenca de manera clara d’una sentència anterior al Codi
civil de 1856. De tota manera, en la doctrina jurisprudencial fixada pel TS
es detecta molt aviat una dualitat de conceptes en relació amb la liquidesa
esmentada: la liquidesa com a obligació de quantia determinada o de fàcil
determinació per mitjà de simples operacions aritmètiques i la liquidesa com
a obligació provista de mitjans probatoris fàcils o senzills que exclourien
la condemna a pagar interessos en els casos d’incertesa de l’existència del
deute.
Si bé, com
s’ha dit, el TS parteix d’una concepció de la liquidesa que recull dintre
del concepte els deutes derivats de responsabilitats extracontractuals, en
alguna sentència de fa temps, com la de 9 de juny de 1975, rebutja el
pagament d’interessos dient que els deutes derivats d’indemnitzacions són
il·líquids.
Altres sentències poc
recents, com les de 29 de novembre de 1912, 22 de novembre de 1927 i 9 de
juny
de 1981, equiparen la liquidesa a la determinació d’una suma concreta en la
demanda, però l’última d’aquestes concedeix el pagament dels interessos
perquè la quantitat demanada va ser, finalment, l’atorgada en la sentència.
Aquesta
última postura ha estat acollida més recentment pel TS, que ha condemnat a
pagar interessos en els casos en què l’agent concreta amb precisió la
quantitat que finalment ha estat fixada en la sentència com a import del
deute.
Però la línia
jurisprudencial anterior va ser progressivament abandonada i, així, la
sentència de 20 de juliol de 1995 diu: «El tradicional principio in
illiquidis non fit mora exige, en los tiempos actuales, un replanteamiento
adecuado en sus efectos, mitigando la rigidez y el automatismo de su
aplicación indiscriminada a todos los supuestos de no coincidencia de la
cantidad que se demanda con la que otorga la sentencia, cuando ésta no viene
a constituir un derecho que se impone a los litigantes, sino a declarar
derechos que asistían al acreedor y de los que sólo se concreta su extensión
cuantitativa [...].»
Aquesta línia
jurisprudencial ha estat observada en múltiples sentències que abandonen la
visió radical del TS sobre el principi favor debitoris i rebutgen la
necessitat de coincidència entre quantitat demanada i quantitat concedida
per estimar complert el principi de liquidesa (sentències del TS d’1 d’abril
de 1997, 24 de setembre de 1998, 29 de novembre de 1999 i 27 de novembre de
1999).
Però alguna
sentència, com la dictada fa molt poc amb data 29 de març de 2000, amb
al·lusió expressa a les de 28 de febrer i 28 d’abril de 1985, 12 de juliol
de 1988, 22 de juliol de 1991 i 5 de febrer de 1995, rebutja el pagament
d’interessos perquè no hi ha coincidència entre la quantitat pretesa i
l’atorgada.
Més interès
tenen per al thema decidendi la sentència de 2 d’abril de 1997, la qual, en
un cas de responsabilitat extracontractual, no considera procedent concedir
el pagament dels interessos, amb al·lusió expressa al principi in illiquidis
non fit mora, dient que si en els supòsits de determinació de quantitat que
exigeixen una simple operació aritmètica la sentència té un caràcter
merament declaratiu, en els casos de sentència constitutiva d’una obligació
no escau el pagament d’interessos moratoris; o la sentència de 22 d’abril de
1998, que rebutja explícitament l’aplicació de l’art. 1108 del Codi civil en
els casos de culpa extracontractual.
Finalment,
escau esmentar la sentència de 3 d’abril de 1998, que, també en un supòsit
de responsabilitat extracontractual, exclou la concessió d’interessos però
fa especial incidència en el fet que la determinació de la quantitat que
finalment es va concedir va exigir tot un seguit de resolucions judicials.
En canvi, en
la sentència de 26 de març de 1997 el TS s’inclina, en matèria de
responsabilitat extracontractual, per concedir els interessos pretesos
al·ludint a la moderna doctrina del Tribunal, doctrina que, malgrat que dóna
poques explicacions, segueix la sentència de 3 de gener de 1998. Finalment,
més aclaridora és la resolució de 21 de maig de 1998, que, en un cas de
responsabilitat extracontractual, diu: «El brocárdico —in illiquidis non fit
mora— [...] ha sido atenuado, en su aparente automatismo, por la
relativamente reciente doctrina jurisprudencial de esta sala al introducir
importantes matizaciones en su aplicación, las que, en último término, se
entroncan con la conclusión de que la sentencia no opera la creación de un
derecho con carácter constitutivo, sino que lo tiene meramente declarativo
[...] y, así, la completa satisfacción de los derechos del acreedor exige
que se le abonen los intereses de la suma aún cuando fuera menor que la por
él reclamada [...].»
Els
antecedents jurisprudencials avançats permeten afirmar que, si el TS és
menys restrictiu en la concessió d’interessos per mora en els casos de no-coincidència
entre la quantitat demanada i la concedida, en canvi ha esdevingut més
radical en rebutjar el pagament d’interessos en els casos de deute
extracontractual.
Aquesta
postura no pot ésser aplicada de manera dràstica, ja que condueix a
introduir components nous i artificials en l’art. 1100 del Codi civil, amb
una negativa incidència en l’equilibri existent entre els litigants.
Quan una
sentència condemna al pagament d’una quantitat, està declarant que aquesta
quantitat es devia des del principi, per la qual cosa la liquidesa o
il·liquidesa del deute no hauria d’afectar els interessos que s’han de
meritar des del requeriment judicial (demanda) o extrajudicial, si escaigués.
Una postura
distinta a l’anterior suposaria premiar el retard en el pagament. I a això
cal afegir que no ha de rebre el mateix tractament qui paga voluntàriament
que qui obliga el creditor a interposar un litigi, cosa que provoca un
retard en el pagament que ha d’ésser rescabalat.
Corol·lari
d’això anterior és l’acceptació d’aquest motiu del recurs i la declaració
que són procedents els interessos, que hauran d’afectar totes les quantitats
objecte de condemna, tant en els casos de coincidència entre la quantitat
reclamada i la concedida, com en els altres en què hi ha una petita no-coincidència,
com es posarà en evidència.
Quart. En el
tercer motiu del recurs, i a l’empara del paràgraf quart de l’article 1692
de la Llei d’enjudiciament civil, el recurrent al·lega la infracció de
l’article 523.2 de la Llei d’enjudiciament civil en relació amb els articles
1649.2 i 1661 del mateix cos legal.
A l’empara
d’aquests preceptes legals, el recurrent fa una protesta expressa contra la
sentència impugnada i diu que:
— Dictada una
sentència estimatòria en l’interdicte per recobrar la possessió que va
accionar Farines Cervós, SL contra el recurrent, aquesta entitat va formular
una demanda de judici verbal emparada en l’art. 1649 de la Llei
d’enjudiciament civil, el qual permet reclamar els fruits, danys i
perjudicis derivats de l’estimació de l’acció interdictal en un judici
sumari sense possibilitat de recurs, però deixant oberta la via declarativa
per debatre l’encert de la resolució dictada.
— Farines Cervós, SL reclamava la condemna a pagar 8.970.821 pessetes i la sentència
li va atorgar solament 5.751.132 pessetes.
— Malgrat
això anterior, se li van imposar totes les costes del judici verbal, mentre
que, al seu entendre i per estricta observança del que disposa l’art. 523 de
la LEC, només havia de pagar les causades a instància seva.
— No
comparteix el criteri de l’Audiència que, seguint també en aquest punt la
tesi de primera instància, considera que, si bé l’art. 1649 de la Llei
d’enjudiciament civil obre les portes a un debat ulterior en un judici
ordinari sobre la condemna pels danys i perjudicis causats, no autoritza un
nou estudi en el si del judici declaratiu del tema de les costes.
El criteri
seguit per l’Audiència tampoc és compartit per aquesta sala, ja que,
òbviament, si l’article qüestionat obre la possibilitat d’un debat ulterior
en un judici ordinari per al principal, també l’accepta per a les costes.
Condueix a aquesta conclusió el fet que les costes estan condicionades a
l’estimació o la desestimació del principal, i una alteració d’aquest darrer
afecta, sens dubte, les despeses processals.
Aquesta
afirmació evidencia que aquest motiu de cassació està íntimament lligat amb
el següent, on es demana, per un conducte processal idèntic i adduint com a
infringit l’art. 1243 del Codi civil en relació amb l’art. 632 de la llei
processal, que es condemni Farines Cervós, SL a la devolució de la quantitat
de 5.751.132 pessetes que va haver de pagar l’agent com a resultat del
judici verbal o aquella quantitat que resulti de la prova.
Corol·lari
d’això anterior és l’estudi a l’ensems d’ambdós motius cassacionals, que
comença, per raons de coherència, per aquest darrer.
El recurrent
explicita en el cos del motiu que, en el judici verbal que va derivar en la
condemna a la quantitat de què dissenteix, el jutge es va basar en la prova
pericial de l’expert senyor R., el qual la part que recorre va recusar en
assabentar-se de la seva parcialitat. A parer de la part recurrent, la prova
pericial va partir de dades falses, i, consegüentment, postula que s’aculli
el dictamen de l’enginyer industrial B. C. G., nomenat per insaculació en
aquesta contesa.
Com han
declarat de manera reiterada el Tribunal Suprem i aquesta mateixa sala, la
valoració de la prova pericial és una tasca reservada al tribunal a quo.
L’única excepció a aquesta norma de caire general és la prohibició de
l’arbitrarietat o la vulneració de la racionalitat (sentències del TS de 28
d’abril de 1993, 11 d’octubre de 1994 i 7 de juny de 1995). Per tant, com
que la via processal elegida pel recurrent és l’adequada, resta solament
decidir si la conclusió de l’Audiència està viciada d’arbitrarietat.
Des d’aquesta
perspectiva, convé la comparació de la prova pericial emesa per G. R. C.,
acollida per l’Audiència i que valora els perjudicis soferts per Farines
Cervós, SL en 5.751.132 pessetes, amb la invocada pel recurrent i emesa pel
senyor X1, la qual fixa per a aquell concepte la quantitat de 829.116
pessetes.
L’expert senyor C. explica que
Farines Cervós, SL produïa només una petita part de
l’energia elèctrica que requeria per al seu consum habitual. També concreta
que el rendiment de les turbines de la fàbrica dels demandats és molt baix,
cosa que concorda amb l’antiguitat de les instal·lacions de l’empresa i el
caràcter rudimentari del seu sistema d’embarrats, fet reconegut per ambdues
parts i evidenciat també en el dictamen dels enginyers J. V. M. V. i X. A.
G.
És de gran
vàlua també, pel que ara interessa, el que va succeir en el litigi iniciat
en virtut de la demanda interposada per Farines Cervós, SL contra l’aquí
recurrent, X1, en reclamació dels danys i perjudicis ocasionats per
l’electricitat deixada de produir durant el període que va de març de 1993 a
juliol de 1997.
La reclamació
susdita tenia com a base l’acusació a l’ara recurrent d’haver privat a
Farines Cervós, SL la possibilitat de fabricar energia elèctrica també en
aquest període.
Farines Cervós, SL reclamava en la demanda la quantitat de 12.298.073 pessetes, però
en període probatori l’expert R. B. M. coincideix amb el senyor C. a
anunciar que les turbines funcionen normalment al 60% de «l’energia real que
es pot produir» i que el 80% de què partia el senyor R. és excessiu.
L’expert
senyor B. va considerar procedent, en aquell litigi, la rebaixa de la
petició de Farines Cervós, SL de més de 12.000.000 de pessetes a 1.726.718
pessetes en cas de treball de la fàbrica a un torn i a 3.453.436 pessetes en
cas de dos, i va rebutjar expressament la possibilitat de treballar en tres
i quatre torns, com postulava Farines Cervós, SL.
Tornant al període
probatori d’aquest litigi, les explicacions de l’expert senyor C. en
l’acte d’emissió del seu informe en presència de les dues parts litigants
són convincents quan manifesta que és l’únic expert que ha comprovat els
rendiments en el lloc de producció d’electricitat i quan denuncia que els
altres peritatges es basen en premisses teòriques i òptimes de turbines
noves, embarrats sense pèrdues i alçades d’aigua constants.
Finalment, la
mostra més reveladora de clar desencert amb què l’Audiència valora la prova
pericial del senyor C. és que s’empara, per acollir íntegrament el peritatge
del senyor R., en la resposta d’aquell a la cinquena pregunta de les
dirigides al primer en l’acte de ratificar el dictamen, que diu: «Es cierto,
para los valores en los cuales nos estamos moviendo, que es perfectamente
razonable hacer el cálculo de esta manera.»
Amb aquesta
resposta, el senyor C. evidencia que està d’acord amb el mètode de fer el
càlcul de l’expert senyor R., però de la resta del dictamen es deriva que
les conclusions a què arriba el darrer expert no són compartides pel primer.
Per aquesta circumstància i essent oportú afegir que la valoració de l’agent
en la demanda és molt propera a aquella a la qual arriba el senyor X1, cal
acollir la pretensió del recurrent i fixar en 829.116 pessetes les pèrdues
sofertes per Farines Cervós, SL, quantitat molt inferior a la fixada en el
judici verbal.
Tot això
anterior comporta l’acceptació del quart motiu de cassació. Consegüentment,
ha de prosperar també el tercer, ja que, si en el judici verbal que no va
produir cosa jutjada l’estimació de la demanda era procedent només en part,
i amb una important rebaixa de la quantitat interessada, l’aplicació de
l’art. 523 de la Llei d’enjudiciament civil obligava a no fer imposició de
les costes.
Pel que s’ha
dit i d’acord amb els articles 710 i 1715 de la Llei d’enjudiciament civil,
no hi ha d’haver condemna ni a pagar les costes de segona instància ni a
pagar les causades en aquest recurs cassacional. Pel que fa a les de primera
instància, l’art. 523 de la LEC obliga a imposar-les al demandat.
PART
DISPOSITIVA
Per tot això
avantdit, la Sala decideix estimar el recurs de cassació interposat pel
procurador F.R.C., en nom i representació de X1, contra la sentència
dictada per l’Audiència Provincial de Lleida en les actuacions de judici
ordinari de menor quantia núm. 233/1998, que dimanen del Jutjat de Primera
Instància núm. 6 de Lleida. I, en conseqüència i tot mantenint els
pronunciaments de la sentència dictada en aquell jutjat, escau:
1. Prohibir a
Farines Cervós,
SL i a Y1 la pràctica d’elevar artificialment l’aigua
(«fer bassada») que circula pel canal industrial fins que no
s’impermeabilitzi aquest amb peces de formigó.
2. Condemnar
Farines Cervós,
SL i Y1 a fer les obres necessàries per
impermeabilitzar el canal industrial mitjançant un revestiment estanc de
formigó en tot el tram del canal que afecta l’edificació o a entubar el
canal de la manera determinada pels dictàmens pericials que consten en les
actuacions de primera instància.
3. Condemnar
Farines Cervós,
SL i Y1 a construir un nou pont de pedra o de formigó
amb prou resistència perquè hi puguin passar els tractors amb els seus
arreus i perquè l’agent pugui anar d’un costat a l’altre de la seva finca,
llevat que s’opti per les obres d’entubament del canal industrial, cas en
què no seria necessària la construcció del pont perquè es deixaria expedit
el pas, per damunt del farcit, de qualsevol càrrega circulant.
4. Condemnar
Farines Cervós,
SL i Y1 a fer les obres en l’habitatge de l’agent que
s’assenyalen en l’informe acompanyat com a document núm. 9 de la demanda o a
pagar la indemnització pels danys i perjudicis causats, que s’han xifrat en
l’informe esmentat en la quantitat de 4.450.760 pessetes.
5. Condemnar
Farines Cervós, SL a pagar a l’agent la quantitat d’1.068.752 pessetes a què
van pujar les costes abonades per l’agent en el judici verbal núm. 410/1995
del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida.
6. Condemnar
Farines Cervós, SL a pagar a l’agent la quantitat de 4.922.016 pessetes,
diferència entre el que va pagar l’agent com a resultat del judici verbal
núm. 410/1995 i els perjudicis reals soferts per Farines Cervós, SL.
7. Declarar
que les quantitats esmentades abans meritaran els interessos de l’art. 1108
del Codi civil a partir de la data de presentació de la demanda i els de
l’art. 921 de la LEC a partir de la data de la sentència d’instància.
No es fa cap
declaració especial respecte a les costes de segona instància i a les del
present recurs. Pel que fa a les de la primera instància, hauran d’anar a
càrrec dels demandats.
Aquesta és la
nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
