Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 5 d'octubre de 2000

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5 d’octubre de 2000, núm.
17/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

President:

Excm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lma. Sra. Núria Bassols Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats al marge, ha vist el present recurs de cassació, interposat contra la sentència de data 31 de desembre de 1999, dictada en grau d’apel·lació per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Lleida. El recurs esmentat ha estat interposat per X1, representat pel procurador F.R.C i defensat per l’advocat S. M. C., contra Y1 i Farines Cervós, SL, representats per la procuradora J. M. F. i dirigits per la lletrada N. V.

 

ANTECEDENTS DE FET 

Primer. Davant del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Lleida es van seguir, a instàncies de X1, les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 233/1998, en les quals es va dictar una sentència amb data 14 de maig de 1999 la part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo: en atención a lo expuesto y en virtud de las facultades que me confiere la Constitución española, he resuelto estimar parcialmente la demanda presentada por la procuradora señora F., en nombre y representación de X1, contra Farines Cervós, SL y Y1, desestimar las excepciones opuestas por éstos y condenar solidariamente a los demandados a:

»1. Realizar las obras necesarias para impermeabilizar el canal industrial mediante un revestimiento estanco de hormigón en todo el tramo del canal que afecta a la edificación o el entubamiento del citado canal, en la forma determinada por los dictámenes periciales obrantes en los autos.

»2. Construir un puente nuevo de piedra u hormigón con una resistencia suficiente para que por el mismo puedan pasar los tractores con sus aperos y el actor pueda ir de un lado a otro de su finca, salvo que se opte por las obras de entubamiento del canal industrial, en cuyo caso no sería necesaria la construcción del puente porque el entubamiento dejaría expedito el paso por encima del relleno a cualquier carga circulante.

»3. Realizar las obras en la vivienda del actor que se señalan en el informe acompañado como documento número 9 de la demanda o pagar la indemnización por los daños y perjuicios producidos, que se han cifrado en dicho informe en la cantidad de 4.450.760 pesetas.

»Desestimando el resto de las peticiones contenidas en el suplico, sin hacer imposición expresa de las costas causadas en este procedimiento.»

Segon. La procuradora S. F. G., en nom i representació de X1, va interposar contra la sentència de primera instància esmentada un recurs d’apel·lació que es va substanciar en la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar amb data 31 de desembre de 1999 una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallamos: que, desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de X1 contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 6 de Lleida en los autos de juicio declarativo de menor cuantía núm. 233/1998, confirmamos dicha resolución, con condena expresa al apelante a pagar las costas de esta alzada.»

Tercer. Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, el procurador Y1, en nom i representació de X1, va interposar davant aquesta sala civil un recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents:

1. A l’empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 1 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge. 2. A l’empara del mateix número i el mateix article de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 1100.1 del Codi civil. 3. A l’empara del mateix número i el mateix article de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 523.2 en relació amb els articles 1649.2 i 1661.1 del mateix cos legal. 4. A l’empara del mateix número i el mateix article de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l’art. 1243 del Codi civil en relació amb l’art. 632 de la llei processal civil i la jurisprudència que l’interpreta.

 Quart. Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar per a la votació i la decisió el dia 18 de setembre d’enguany, data en què aquests actes van tenir lloc.

Ha estat designada ponent la magistrada d’aquesta sala Il·lma. Sra. Núria Bassols Muntada.

 FONAMENTS DE DRET 

Primer. El recurs de cassació que correspon resoldre a aquesta sala es deriva de la demanda instada per X1 contra l’entitat Farines Cervós, SL i contra Y1

La demanda esmentada, que va ser entaulada en els jutjats de Lleida, es basava en els antecedents d’índole fàctica següents, que convé recordar:

a) L’agent és propietari d’una finca rústica travessada pel canal C, concretament pels seus braços principal i secundari, en la qual hi ha edificada una torre pel costat de la qual passa una sèquia o canalització d’aigua per regar que es dirigeix a la fàbrica de farines del demandat Y1 En la sèquia esmentada, en el tram que hi ha poc después de crear la finca de l’agent, es van construir dos salts d’aigua de la Comunitat de Regants del Canal C. És titular de l’aprofitament el senyor X1, que utilitza la central hidràulica per produir energia elèctrica per a la seva fàbrica de farina.

b) La sèquia i els salts d’aigua van ser construïts abans de la Guerra Civil i en l’actualitat es troben en un estat de conservació defectuós, la qual cosa fa que, sobretot quan s’acumula molta aigua (pràctica que es coneix com «fer bassada»), es provoquin moltes filtracions que són causa de nombroses fissures i danys en la torre del demandat.

c) El pont construït sobre la sèquia i que permetia a l’agent l’accés a l’altre costat de la sèquia, que també és finca de la seva propietat, es va enrunar, per la qual cosa l’agent va llançar terra a la llera del canal per tal de passar d’una banda a l’altra, cosa que impedia l’ús del canal que provocava danys en el seu habitatge.

d) En el judici d’interdicte per recobrar núm. 167/1994, el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida va dictar una sentència que va estimar en part les pretensions de Farines Cervós, SL i va condemnar X1 a retirar la terra de la llera de la sèquia i a rescabalar el demandant dels danys i perjudicis produïts. Aquesta sentència va ser confirmada per l’Audiència de Lleida.

D’acord amb aquestes dades fàctiques exposades de manera minuciosa en la demanda, l’agent instava al Jutjat que:

— Declarés la prohibició de l’increment artificial del nivell de l’aigua («fer bassada») de la sèquia fins que no es revestissin les parets del canal amb formigó o amb un altre material impermeabilitzant.

— Condemnés els demandats a construir un pont nou de pedra o formigó amb resistència suficient per suportar el pes de tractors i estris agrícoles i per poder circular d’una banda a l’altra de sèquia.

— Condemnés d’igual manera els demandats a fer obres en l’habitatge propietat de l’agent d’acord amb el que determina un informe que acompanya la demanda (doc. núm. 6) o a rescabalar-lo dels danys i perjudicis produïts, que en l’informe esmentat es xifren en 4.450.760 pessetes.

— Que condemnés Farines Cervós, SL a pagar 1.068.752 pessetes, quantitat a què van pujar els honoraris del lletrat i el procurador i la meitat dels honoraris d’un expert, que hagué de satisfer X1 per mor de la condemna a pagar les costes en un judici verbal instat per aquella entitat posteriorment al litigi interdictal de què s’ha parlat suara, judici verbal encaminat a fixar els danys i perjudicis causats per la impossibilitat de produir energia elèctrica.

— Que es condemnés els demandats a pagar la quantitat de 5.751.132 pessetes en què van ésser avaluats els perjudicis esmentats reclamats per Farines Cervós, SL a l’empara de l’art. 1649 de la Llei d’enjudiciament civil i que, com s’ha avançat, suposen la quantitat que va perdre Farines Cervós, SL en romandre obstruït el canal d’aigua pels actes del senyor X1. De manera subsidiària es demanava la condemna a la quantitat que es revelés pertinent en període probatori.

La sentència dictada en la instància, que va ser confirmada íntegrament més tard per l’Audiència de Lleida, va estimar de manera parcial la demanda i va declarar:

— La condemna a realitzar les obres d’impermeabilització del canal industrial descrites abans o, en tot cas, a entubar el canal d’acord amb un peritatge emès.

— La condemna a construir el pont a què abans es feia referència, llevat que esdevingués innecessari perquè es fes l’entubament de la sèquia.

— La condemna a realitzar obres en l’habitatge de l’agent d’acord amb el que assenyala l’informe de l’expert que va acompanyar la demanda o, en tot cas, a pagar la quantitat de 4.450.760 pessetes xifrada en l’informe susdit.

Segon. Contra la resolució esmentada, dictada per l’Audiència de Lleida, l’agent s‘alça mitjançant un recurs de cassació que encarrila íntegrament per la via de l’apartat quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil. En el primer motiu del recurs, l’agent addueix la infracció de l’art. 1 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge.

Convé recordar que l’avantdit article atorga al propietari d’un immoble l’acció per fer cessar les pertorbacions il·legítimes del seu dret que no consisteixin en la privació o el reteniment indeguts de la possessió.

Igualment, atorga l’acció per exigir l’abstenció de pertorbacions futures i imprevisibles d’aquest mateix gènere.

A redós d’aquest precepte de la llei catalana, la part recurrent mostra la seva disconformitat amb la sentència, que, si bé acull les seves pretensions en el sentit d’estimar que la sèquia al voltant de la qual gira la contesa té filtracions que causen danys a la seva finca, no satisfà el seu interès encaminat a prohibir la pràctica de «fer bassada», o sigui, d’incrementar el nivell de l’aigua, fins que es compleixi l’exigència d’impermeabilitzar la sèquia susdita.

La part recurrent fa, en el cos del motiu del recurs, invocació expressa del fet que la sentència que impugna s’empara en els peritatges de l’arquitecte senyor F. i de l’enginyer senyor R., en els quals s’evidencien les filtracions, i recalca que, si la resolució accepta sense fissures que el sol fet de circular aigua per la sèquia ja produeix filtracions, incideix en una conclusió contrària a tota lògica quan diu que la «bassada» no perjudica l’actor.

És d’interès també destacar que la part recurrent diu que no va ser fins al període probatori que va saber que el simple fet de circular aigua per la sèquia o el canal resultava perniciós per a la seva finca, ja que produïa filtracions. I, consegüentment, diu que només va demanar la privació de «fer bassada», ja que pensava que aquesta pràctica era la causant dels danys reclamats.

Per tal d’apreciar les al·legacions de la part que recorre, s’ha de valorar el raonament de la sentència combatuda, que coincideix amb l’estudi detallat que es va fer en la sentència d’instància. I des d’aquesta perspectiva és interessant recalcar:

— Que en la sentència de l’Audiència es fa palesa la causa de les patologies que pateix l’habitatge de l’agent, ja que diu: «El origen de las patologías sigue vivo en la actualidad; no es otro que la impermeabilización deficiente de las paredes de la acequia, lo que provoca filtraciones irregulares hacia la zona de apoyo de la vivienda. Siendo esa la causa y no otra, y acreditado por igual prueba pericial que no puede asegurarse que esta práctica (“fer bassada”) perjudique o deteriore [...], habrá de resolverse, como se hace en la resolución impugnada, desestimando esa pretensión concreta, sin perjuicio, como en la misma se argumenta, de que mientras se ejecuten materialmente las obras de impermeabilización, se paralice la actividad del canal.»

— Cal fer esment també de la sentència de primera instància a la qual ens remet l’Audiència, en la qual es deixa palès que no és «fer bassada» el que malmet l’habitatge de l’agent, sinó el manteniment defectuós del canal industrial. En la sentència esmentada es posa en relleu que les cotes dels orificis de sortida de l’aigua per regar es troben a una alçada superior a la de la làmina natural de l’aigua.

Una lectura d’aquests raonaments revela sense temor d’errar que la conclusió a què arriba l’Audiència, coincident amb la de la resolució de primera instància, és contrària a tota lògica, ja que, si el sol fet de passar aigua per la sèquia provoca filtracions, aquestes s’incrementen si l’aigua circula a un nivell més alt.

Aquesta afirmació no és incompatible amb la declaració de l’Audiència que la causa de les filtracions és el mal estat de la sèquia, sinó que és totalment concordant i evidencia la tesi errònia seguida en la resolució impugnada, que també queda palesa amb la resposta de l’expert E. R. B. a la segona qüestió que li va formular la part demandada quan va emetre el seu dictamen.

Com ha declarat aquesta sala en reiterades sentències que no cal citar de manera concreta, l’essència del recurs de cassació és la intangibilitat dels fets provats en la sentència combatuda, cosa que acota el camp de desenvolupament i d’argumentació eficaç de la impugnació, en línia amb la finalitat nomofilàctica de formació d’una doctrina uniforme sobre la interpretació de les normes jurídiques que conforma el recurs.

Malgrat això anterior, és doctrina d’aquest tribunal i també del TS la que acull l’anomenada integració del factum en casos de manca de claredat i concreció del factum o de manca de motivació suficient (sentències del TS de 23 de desembre de 1993, 24 de maig i 8 de juny de 1994 i 10 de juny de 1995).

Però és que en el cas que ens ocupa no és ni tan sols necessària una integració del factum, sinó que cal solament conformar a la lògica els fets provats de la sentència i declarar la transcendència jurídica d’aquests, cosa que suposa una quaestio iuris emparable per la revisió cassacional.

Des d’aquest punt de vista, s’ha de dir que si en la instància l’agent podia demanar la privació de la circulació d’aigua per la sèquia mentre aquesta no s’impermeabilitzés, encara se li ha de reconèixer amb més força la possibilitat d’instar la privació d’elevar de manera artificial el nivell de l’aigua fins que els titulars de l’aprofitament condicionin el canal per tal d’adequar-lo a la funció de transportar aigua.

La sentència d’instància fa una remissió correcta als articles 9.2 i 23.3 de la llei catalana reguladora de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge, ja que en el primer precepte esmentat es reconeix el dret del titular del predi servent a rebre una indemnització pels danys i perjudicis causats per l’ús d’una servitud i en el segon precepte es declara la responsabilitat del titular del predi dominant en una servitud d’aqüeducte pels danys i perjudicis causats per immissions, filtracions i altres defectes de construcció.

L’article primer de la llei esmentada protegeix, amb la regulació de l’acció negatòria, el propietari d’un immoble tant de les pertorbacions jurídiques com de les materials, dintre de les quals podríem incloure les immissions. Aquest article està íntimament lligat al segon, que atorga al titular de l’acció negatòria la possibilitat de reclamar la indemnització corresponent pels danys i perjudicis causats.

Però, deixant de banda la precisió de si ens trobem davant d’una pertorbació material del dret de propietat o davant de l’exercici abusiu d’un dret de servitud, el que queda clar, pel que s’ha avançat, és que l’Audiència, en acollir els interessos del recurrent encaminats al rescabalament dels danys causats i a l’adequació de la sèquia per tal d’evitar més danys en el futur, havia de privar els demandats de la pràctica de «fer bassada» fins que no s’adobessin les parets de la sèquia, i en no fer-ho va incórrer en un error que s’ha de reparar amb l’estimació d’aquest motiu del recurs.

Tercer. A redós de la mateixa normativa processal s’encarrila el segon motiu del recurs, en el qual el recurrent addueix la infracció de l’art. 1100.1 del Codi civil.

El precepte legal esmentat defineix la mora del deutor, cosa que evidencia que seria més precís esmentar com a infringit l’art. 1108 del mateix cos legal, que concreta que en les obligacions de pagament de diners la mora del deutor conduirà al pagament de l’interès convingut i, si no hi ha pacte, del legal.

Malgrat això anterior, la manca de concreció normativa no impedeix valorar aquest motiu del recurs, atès que els interessos del recurrent es deriven del cos del motiu i que la impugnació del recurs de cassació revela que la part objecte de recurs ha comprès perfectament el motiu de cassació.

El recurrent denuncia la manca de condemna als demandats a pagar l’interès legal, comptador des de la interposició de la demanda, i fa una invocació especial pel que fa a l’import que hauran de satisfer els condemnats pels danys causats en l’habitatge de l’agent. La quantitat reivindicada en la demanda coincideix amb l’estimada en la sentència que es debat.

El recurrent fa al·lusió expressa a l’aforisme in illiquidis non fit mora i a la vegada fa extensiva la petició d’interessos per les altres quantitats, que en aquest recurs postula com de condemna necessària.

L’existència d’una doctrina jurisprudencial forjada pel Tribunal Suprem de manera no prou uniforme fa que el motiu de cassació, si bé molt concret, esdevingui de difícil resolució.

L’art. 1108 del Codi civil, íntimament lligat al 1100, regula la mora en les obligacions pecuniàries i ordena que en aquestes el deutor morós haurà de satisfer l’interès convingut o, subsidiàriament, el legal. Un dels problemes que gira al voltant del precepte és el de la inclusió o l’exclusió en el seu àmbit dels deutes de valor o, més en concret, dels deutes de responsabilitat. Posat en aquesta disjuntiva, el TS es va inclinar originàriament a favor de la inclusió d’aquells en el seu àmbit.

Però el dit tribunal va exigir immediatament, en aplicació de l’art. 1108, un requisit que s’ha convertit en base jurisprudencial: la liquidesa del deute. La susdita liquidesa arrenca de manera clara d’una sentència anterior al Codi civil de 1856. De tota manera, en la doctrina jurisprudencial fixada pel TS es detecta molt aviat una dualitat de conceptes en relació amb la liquidesa esmentada: la liquidesa com a obligació de quantia determinada o de fàcil determinació per mitjà de simples operacions aritmètiques i la liquidesa com a obligació provista de mitjans probatoris fàcils o senzills que exclourien la condemna a pagar interessos en els casos d’incertesa de l’existència del deute.

Si bé, com s’ha dit, el TS parteix d’una concepció de la liquidesa que recull dintre del concepte els deutes derivats de responsabilitats extracontractuals, en alguna sentència de fa temps, com la de 9 de juny de 1975, rebutja el pagament d’interessos dient que els deutes derivats d’indemnitzacions són il·líquids.

Altres sentències poc recents, com les de 29 de novembre de 1912, 22 de novembre de 1927 i 9 de juny de 1981, equiparen la liquidesa a la determinació d’una suma concreta en la demanda, però l’última d’aquestes concedeix el pagament dels interessos perquè la quantitat demanada va ser, finalment, l’atorgada en la sentència.

Aquesta última postura ha estat acollida més recentment pel TS, que ha condemnat a pagar interessos en els casos en què l’agent concreta amb precisió la quantitat que finalment ha estat fixada en la sentència com a import del deute.

Però la línia jurisprudencial anterior va ser progressivament abandonada i, així, la sentència de 20 de juliol de 1995 diu: «El tradicional principio in illiquidis non fit mora exige, en los tiempos actuales, un replanteamiento adecuado en sus efectos, mitigando la rigidez y el automatismo de su aplicación indiscriminada a todos los supuestos de no coincidencia de la cantidad que se demanda con la que otorga la sentencia, cuando ésta no viene a constituir un derecho que se impone a los litigantes, sino a declarar derechos que asistían al acreedor y de los que sólo se concreta su extensión cuantitativa [...].»

Aquesta línia jurisprudencial ha estat observada en múltiples sentències que abandonen la visió radical del TS sobre el principi favor debitoris i rebutgen la necessitat de coincidència entre quantitat demanada i quantitat concedida per estimar complert el principi de liquidesa (sentències del TS d’1 d’abril de 1997, 24 de setembre de 1998, 29 de novembre de 1999 i 27 de novembre de 1999).

Però alguna sentència, com la dictada fa molt poc amb data 29 de març de 2000, amb al·lusió expressa a les de 28 de febrer i 28 d’abril de 1985, 12 de juliol de 1988, 22 de juliol de 1991 i 5 de febrer de 1995, rebutja el pagament d’interessos perquè no hi ha coincidència entre la quantitat pretesa i l’atorgada.

Més interès tenen per al thema decidendi la sentència de 2 d’abril de 1997, la qual, en un cas de responsabilitat extracontractual, no considera procedent concedir el pagament dels interessos, amb al·lusió expressa al principi in illiquidis non fit mora, dient que si en els supòsits de determinació de quantitat que exigeixen una simple operació aritmètica la sentència té un caràcter merament declaratiu, en els casos de sentència constitutiva d’una obligació no escau el pagament d’interessos moratoris; o la sentència de 22 d’abril de 1998, que rebutja explícitament l’aplicació de l’art. 1108 del Codi civil en els casos de culpa extracontractual.

Finalment, escau esmentar la sentència de 3 d’abril de 1998, que, també en un supòsit de responsabilitat extracontractual, exclou la concessió d’interessos però fa especial incidència en el fet que la determinació de la quantitat que finalment es va concedir va exigir tot un seguit de resolucions judicials.

En canvi, en la sentència de 26 de març de 1997 el TS s’inclina, en matèria de responsabilitat extracontractual, per concedir els interessos pretesos al·ludint a la moderna doctrina del Tribunal, doctrina que, malgrat que dóna poques explicacions, segueix la sentència de 3 de gener de 1998. Finalment, més aclaridora és la resolució de 21 de maig de 1998, que, en un cas de responsabilitat extracontractual, diu: «El brocárdico —in illiquidis non fit mora— [...] ha sido atenuado, en su aparente automatismo, por la relativamente reciente doctrina jurisprudencial de esta sala al introducir importantes matizaciones en su aplicación, las que, en último término, se entroncan con la conclusión de que la sentencia no opera la creación de un derecho con carácter constitutivo, sino que lo tiene meramente declarativo [...] y, así, la completa satisfacción de los derechos del acreedor exige que se le abonen los intereses de la suma aún cuando fuera menor que la por él reclamada [...].»

Els antecedents jurisprudencials avançats permeten afirmar que, si el TS és menys restrictiu en la concessió d’interessos per mora en els casos de no-coincidència entre la quantitat demanada i la concedida, en canvi ha esdevingut més radical en rebutjar el pagament d’interessos en els casos de deute extracontractual.

Aquesta postura no pot ésser aplicada de manera dràstica, ja que condueix a introduir components nous i artificials en l’art. 1100 del Codi civil, amb una negativa incidència en l’equilibri existent entre els litigants.

Quan una sentència condemna al pagament d’una quantitat, està declarant que aquesta quantitat es devia des del principi, per la qual cosa la liquidesa o il·liquidesa del deute no hauria d’afectar els interessos que s’han de meritar des del requeriment judicial (demanda) o extrajudicial, si escaigués.

Una postura distinta a l’anterior suposaria premiar el retard en el pagament. I a això cal afegir que no ha de rebre el mateix tractament qui paga voluntàriament que qui obliga el creditor a interposar un litigi, cosa que provoca un retard en el pagament que ha d’ésser rescabalat.

Corol·lari d’això anterior és l’acceptació d’aquest motiu del recurs i la declaració que són procedents els interessos, que hauran d’afectar totes les quantitats objecte de condemna, tant en els casos de coincidència entre la quantitat reclamada i la concedida, com en els altres en què hi ha una petita no-coincidència, com es posarà en evidència.

Quart. En el tercer motiu del recurs, i a l’empara del paràgraf quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, el recurrent al·lega la infracció de l’article 523.2 de la Llei d’enjudiciament civil en relació amb els articles 1649.2 i 1661 del mateix cos legal.

A l’empara d’aquests preceptes legals, el recurrent fa una protesta expressa contra la sentència impugnada i diu que:

— Dictada una sentència estimatòria en l’interdicte per recobrar la possessió que va accionar Farines Cervós, SL contra el recurrent, aquesta entitat va formular una demanda de judici verbal emparada en l’art. 1649 de la Llei d’enjudiciament civil, el qual permet reclamar els fruits, danys i perjudicis derivats de l’estimació de l’acció interdictal en un judici sumari sense possibilitat de recurs, però deixant oberta la via declarativa per debatre l’encert de la resolució dictada.

— Farines Cervós, SL reclamava la condemna a pagar 8.970.821 pessetes i la sentència li va atorgar solament 5.751.132 pessetes.

— Malgrat això anterior, se li van imposar totes les costes del judici verbal, mentre que, al seu entendre i per estricta observança del que disposa l’art. 523 de la LEC, només havia de pagar les causades a instància seva.

— No comparteix el criteri de l’Audiència que, seguint també en aquest punt la tesi de primera instància, considera que, si bé l’art. 1649 de la Llei d’enjudiciament civil obre les portes a un debat ulterior en un judici ordinari sobre la condemna pels danys i perjudicis causats, no autoritza un nou estudi en el si del judici declaratiu del tema de les costes.

El criteri seguit per l’Audiència tampoc és compartit per aquesta sala, ja que, òbviament, si l’article qüestionat obre la possibilitat d’un debat ulterior en un judici ordinari per al principal, també l’accepta per a les costes. Condueix a aquesta conclusió el fet que les costes estan condicionades a l’estimació o la desestimació del principal, i una alteració d’aquest darrer afecta, sens dubte, les despeses processals.

Aquesta afirmació evidencia que aquest motiu de cassació està íntimament lligat amb el següent, on es demana, per un conducte processal idèntic i adduint com a infringit l’art. 1243 del Codi civil en relació amb l’art. 632 de la llei processal, que es condemni Farines Cervós, SL a la devolució de la quantitat de 5.751.132 pessetes que va haver de pagar l’agent com a resultat del judici verbal o aquella quantitat que resulti de la prova.

Corol·lari d’això anterior és l’estudi a l’ensems d’ambdós motius cassacionals, que comença, per raons de coherència, per aquest darrer.

El recurrent explicita en el cos del motiu que, en el judici verbal que va derivar en la condemna a la quantitat de què dissenteix, el jutge es va basar en la prova pericial de l’expert senyor R., el qual la part que recorre va recusar en assabentar-se de la seva parcialitat. A parer de la part recurrent, la prova pericial va partir de dades falses, i, consegüentment, postula que s’aculli el dictamen de l’enginyer industrial B. C. G., nomenat per insaculació en aquesta contesa.

Com han declarat de manera reiterada el Tribunal Suprem i aquesta mateixa sala, la valoració de la prova pericial és una tasca reservada al tribunal a quo. L’única excepció a aquesta norma de caire general és la prohibició de l’arbitrarietat o la vulneració de la racionalitat (sentències del TS de 28 d’abril de 1993, 11 d’octubre de 1994 i 7 de juny de 1995). Per tant, com que la via processal elegida pel recurrent és l’adequada, resta solament decidir si la conclusió de l’Audiència està viciada d’arbitrarietat.

Des d’aquesta perspectiva, convé la comparació de la prova pericial emesa per G. R. C., acollida per l’Audiència i que valora els perjudicis soferts per Farines Cervós, SL en 5.751.132 pessetes, amb la invocada pel recurrent i emesa pel senyor X1, la qual fixa per a aquell concepte la quantitat de 829.116 pessetes.

L’expert senyor C. explica que Farines Cervós, SL produïa només una petita part de l’energia elèctrica que requeria per al seu consum habitual. També concreta que el rendiment de les turbines de la fàbrica dels demandats és molt baix, cosa que concorda amb l’antiguitat de les instal·lacions de l’empresa i el caràcter rudimentari del seu sistema d’embarrats, fet reconegut per ambdues parts i evidenciat també en el dictamen dels enginyers J. V. M. V. i X. A. G.

És de gran vàlua també, pel que ara interessa, el que va succeir en el litigi iniciat en virtut de la demanda interposada per Farines Cervós, SL contra l’aquí recurrent, X1, en reclamació dels danys i perjudicis ocasionats per l’electricitat deixada de produir durant el període que va de març de 1993 a juliol de 1997.

La reclamació susdita tenia com a base l’acusació a l’ara recurrent d’haver privat a Farines Cervós, SL la possibilitat de fabricar energia elèctrica també en aquest període.

Farines Cervós, SL reclamava en la demanda la quantitat de 12.298.073 pessetes, però en període probatori l’expert R. B. M. coincideix amb el senyor C. a anunciar que les turbines funcionen normalment al 60% de «l’energia real que es pot produir» i que el 80% de què partia el senyor R. és excessiu.

L’expert senyor B. va considerar procedent, en aquell litigi, la rebaixa de la petició de Farines Cervós, SL de més de 12.000.000 de pessetes a 1.726.718 pessetes en cas de treball de la fàbrica a un torn i a 3.453.436 pessetes en cas de dos, i va rebutjar expressament la possibilitat de treballar en tres i quatre torns, com postulava Farines Cervós, SL.

Tornant al període probatori d’aquest litigi, les explicacions de l’expert senyor C. en l’acte d’emissió del seu informe en presència de les dues parts litigants són convincents quan manifesta que és l’únic expert que ha comprovat els rendiments en el lloc de producció d’electricitat i quan denuncia que els altres peritatges es basen en premisses teòriques i òptimes de turbines noves, embarrats sense pèrdues i alçades d’aigua constants.

Finalment, la mostra més reveladora de clar desencert amb què l’Audiència valora la prova pericial del senyor C. és que s’empara, per acollir íntegrament el peritatge del senyor R., en la resposta d’aquell a la cinquena pregunta de les dirigides al primer en l’acte de ratificar el dictamen, que diu: «Es cierto, para los valores en los cuales nos estamos moviendo, que es perfectamente razonable hacer el cálculo de esta manera.»

Amb aquesta resposta, el senyor C. evidencia que està d’acord amb el mètode de fer el càlcul de l’expert senyor R., però de la resta del dictamen es deriva que les conclusions a què arriba el darrer expert no són compartides pel primer. Per aquesta circumstància i essent oportú afegir que la valoració de l’agent en la demanda és molt propera a aquella a la qual arriba el senyor X1, cal acollir la pretensió del recurrent i fixar en 829.116 pessetes les pèrdues sofertes per Farines Cervós, SL, quantitat molt inferior a la fixada en el judici verbal.

Tot això anterior comporta l’acceptació del quart motiu de cassació. Consegüentment, ha de prosperar també el tercer, ja que, si en el judici verbal que no va produir cosa jutjada l’estimació de la demanda era procedent només en part, i amb una important rebaixa de la quantitat interessada, l’aplicació de l’art. 523 de la Llei d’enjudiciament civil obligava a no fer imposició de les costes.

Pel que s’ha dit i d’acord amb els articles 710 i 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, no hi ha d’haver condemna ni a pagar les costes de segona instància ni a pagar les causades en aquest recurs cassacional. Pel que fa a les de primera instància, l’art. 523 de la LEC obliga a imposar-les al demandat.

  

PART DISPOSITIVA 

Per tot això avantdit, la Sala decideix estimar el recurs de cassació interposat pel procurador F.R.C., en nom i representació de X1, contra la sentència dictada per l’Audiència Provincial de Lleida en les actuacions de judici ordinari de menor quantia núm. 233/1998, que dimanen del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Lleida. I, en conseqüència i tot mantenint els pronunciaments de la sentència dictada en aquell jutjat, escau:

1. Prohibir a Farines Cervós, SL i a Y1 la pràctica d’elevar artificialment l’aigua («fer bassada») que circula pel canal industrial fins que no s’impermeabilitzi aquest amb peces de formigó.

2. Condemnar Farines Cervós, SL i Y1 a fer les obres necessàries per impermeabilitzar el canal industrial mitjançant un revestiment estanc de formigó en tot el tram del canal que afecta l’edificació o a entubar el canal de la manera determinada pels dictàmens pericials que consten en les actuacions de primera instància.

3. Condemnar Farines Cervós, SL i Y1 a construir un nou pont de pedra o de formigó amb prou resistència perquè hi puguin passar els tractors amb els seus arreus i perquè l’agent pugui anar d’un costat a l’altre de la seva finca, llevat que s’opti per les obres d’entubament del canal industrial, cas en què no seria necessària la construcció del pont perquè es deixaria expedit el pas, per damunt del farcit, de qualsevol càrrega circulant.

4. Condemnar Farines Cervós, SL i Y1 a fer les obres en l’habitatge de l’agent que s’assenyalen en l’informe acompanyat com a document núm. 9 de la demanda o a pagar la indemnització pels danys i perjudicis causats, que s’han xifrat en l’informe esmentat en la quantitat de 4.450.760 pessetes.

5. Condemnar Farines Cervós, SL a pagar a l’agent la quantitat d’1.068.752 pessetes a què van pujar les costes abonades per l’agent en el judici verbal núm. 410/1995 del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida.

6. Condemnar Farines Cervós, SL a pagar a l’agent la quantitat de 4.922.016 pessetes, diferència entre el que va pagar l’agent com a resultat del judici verbal núm. 410/1995 i els perjudicis reals soferts per Farines Cervós, SL.

7. Declarar que les quantitats esmentades abans meritaran els interessos de l’art. 1108 del Codi civil a partir de la data de presentació de la demanda i els de l’art. 921 de la LEC a partir de la data de la sentència d’instància.

No es fa cap declaració especial respecte a les costes de segona instància i a les del present recurs. Pel que fa a les de la primera instància, hauran d’anar a càrrec dels demandats.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda