| |
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 10 de juliol de 2000, núm.
14/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lma. Sra.
Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia, integrada pels magistrats que
s’expressen al marge, ha vist aquest recurs de cassació, interposat contra
la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera de
l’Audiència Provincial de Barcelona com a conseqüència de les actuacions de
judici declaratiu de menor quantia núm. 461/1995, seguides davant el Jutjat
de Primera Instància núm. 49 de Barcelona. El recurs va ser interposat per
X1, representat pel procurador Á. M. B. i defensat pel lletrat
J. A.
P. Ha estat part contra la qual es recorre Y1, representat pel
procurador R. V. R. i defensat pel lletrat M. V. S.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer. El
procurador dels tribunals Á. M. B., que actua en nom i representació d’X1, va formular contra
Y1 la demanda del judici declaratiu de menor
quantia núm. 461/1995. Després dels tràmits legals, el jutjat indicat va
dictar una sentència amb data 28 d’abril de 1997 i la part dispositiva de la
qual diu el següent: «Fallo: que, desestimado íntegramente el escrito
inicial de demanda presentado por el procurador R. V. R., en nombre y
representación de Y1, debo absolver y absuelvo a X1 de cuantas
peticiones se hubiesen formulado en su contra, con imposición de las costas
a la parte demandante.»
Segon. Y1 va interposar contra la sentència anterior un recurs d’apel·lació que va
ser admès, i, substanciada l’alçada, la Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Barcelona va dictar una sentència amb data 18 de gener de 2000
i la part dispositiva de la qual és la següent: «Fallamos: el tribunal
acuerda el recurso de apelación formulado por Y1 contra la sentencia
dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 49 de Barcelona en el
procedimiento de menor quantia núm. 461/1995 y, revocándose la misma, se
estima la demanda formulada por el recurrente contra
X1, a quien se
condena a entregar al actor la tercera parte indivisa de la mitad indivisa
de las fincas registrales
0000,
0000 y
0000
del Registro de la Propiedad
de L, más los frutos correspondientes obtenidos desde
el día 27 de marzo de 1992, fecha del fallecimiento de la causante, y de la
cantidad de 7.342.341 pesetas más los intereses legales correspondientes
desde la fecha antes indicada. No se hace declaración alguna respecto de las
costas producidas en ambas instancias.»
Tercer. El
procurador Á. M. B. en representació d’X1, va formular contra la
sentència esmentada un recurs de cassació que va fonamentar en els motius
següents: 1r. Infracció de les normes de l’ordenament jurídic i la
jurisprudència aplicables (art. 1692.4.a de la LEC). 2n Subsidiàriament i en
el cas que es consideri que no escau la revocació de la sentència apel·lada
pel motiu que s’ha exposat abans, s’al·leguen, en relació amb el debat de
fons, diverses infraccions que es desenvoluparan en els motius que
s’esmentaran a continuació. 3r. Infracció de l’article 273 de la Compilació
del dret civil especial de Catalunya. 4t. Subsidiàriament, infracció de
l’art. 632 de la Llei d’enjudiciament civil. 5è. Infracció de l’art. 129,
paràgraf segon, de la Compilació del dret civil especial de Catalunya. 6è.
Subsidiàriament, si no s’atenen les argumentacions anteriors, que mantenen
els valors atribuïts per la sentència contra la qual es recorre, ha
d’al·legar-se incongruència entre el fonament de dret vuitè, per una banda,
i el novè i la decisió, per l’altra, atribuïble possiblement a una errada
matemàtica comesa en la sentència contra la qual es recorre. 7è.
Subsidiàriament, en el supòsit que no es doni lloc als motius anteriors
—primer a cinquè—, s’al·lega la infracció de l’art. 139 de la Compilació del
dret civil especial de Catalunya i de la jurisprudència aplicable.
Quart. Admès
el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar per a la
votació i la decisió d’aquest procediment el passat dia 29 de juny, data en
la qual van tenir lloc aquests actes.
Ha actuat com
a ponent l’Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS DE
DRET
Primer. S’ha
acreditat en les actuacions que:
a) La senyora
Z va atorgar a Barcelona el dia 19 de setembre de 1974 un testament
notarial obert en el qual instituïa hereu el seu fill; X1 ordenava un
llegat en pagament dels seus drets de llegítima materna als seus néts, fills
de la seva filla,
K, que l’havia premort, a saber, senyors
W i
V, que concretava en la meitat indivisa de tres finques
que es troben a
L i en la quantitat de 250.000 pessetes
a cadascun d’ells; nomenava marmessor el seu fill X1, prohibia
qualsevol intervenció judicial en la seva testamentària i nomenava comptador
partidor, amb caràcter de comissari i amb les facultats que preveu l’art.
1057 del Codi civil, el senyor
E, amb facultat per practicar
l’inventari, la valoració i l’adjudicació dels seus béns.
La testadora
va morir el dia 27 de març de 1992.
b) El dia 3
de maig de 1995 Y1 va interposar contra X1 una demanda de judici
declaratiu de menor quantia en la qual demanava que en el seu dia es dictés
una sentència que condemnés el demandat a atorgar una escriptura pública de
lliurament dels llegats relatius a les finques esmentades abans i la
quantitat de 250.000 pessetes en pagament dels drets de llegítima materna de
l’agent, més 19.085.385 pessetes o, si escau, la quantitat que resulti
acreditada en el testament, en concepte de suplement de la llegítima, amb
els seus interessos legals a comptar des de la mort de la causant i amb
imposició de les costes a la part contrària.
X1 va
presentar el dia 20 de juny de 1995 el seu escrit de contesta a la demanda,
en el qual demanava la desestimació de les pretensions de l’agent en relació
amb el suplement de la llegítima i en el qual al·legava, també, que l’agent
ja havia percebut els seus drets de llegítima materna a partir dels llegats
ordenats a favor seu per la testadora i d’unes liberalitats atorgades per la
mateixa testadora durant la seva vida a compte dels seus drets legitimaris.
c) El Jutjat
de Primera Instància número 49 de Barcelona va dictar el dia 28 d’abril de
1997 una sentència que desestimava la demanda basant-se en la prevenció que
havia establert la causant de la successió en el seu testament, en la qual
prohibia qualsevol tipus d’intervenció judicial en la seva successió.
d) Y1
va interposar contra aquesta sentència un recurs d’apel·lació que va ser
resolt per la sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Barcelona en data 18 de gener de 2000, que estimava el recurs
d’apel·lació i condemnava el demandat a lliurar a l’agent la tercera part
indivisa de les finques registrals números
0000,
0000 i
0000 del Registre
de la Propietat de
L, amb els fruits produïts des del
dia 27 de març de 1992, i la quantitat de 7.342.341 pessetes, amb els seus
interessos legals a comptar des de la mateixa data. La sentència esmentada
no imposava les costes en cap de les dues instàncies.
e) X1
ha interposat davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya i contra aquesta sentència un recurs de cassació que articula
en un primer motiu principal i un segon motiu subsidiari, que després
subdivideix en cinc altres motius diferents.
Segon. El
primer motiu del recurs es fonamenta en l’art. 1692.4 de la Llei
d’enjudiciament civil i al·lega la infracció de la jurisprudència en relació
amb les clàusules prohibitives d’intervenció judicial. Cal recordar en
aquest punt que Z va establir, en la clàusula quarta de la seva
disposició testamentària, que «prohibe la intervención judicial en su
testamentaría [...]». I basant-se en aquesta prohibició, la sentència de
primera instància va desestimar la demanda, perquè va entendre que la
reclamació judicial vulnerava la voluntat de la testadora, mentre que la
sentència d’apel·lació ha resolt en el sentit que aquesta clàusula
prohibitiva de la intervenció judicial permetia a l’agent interposar les
accions judicials escaients per tal de fer efectius els seus drets de
llegítima materna, establerts imperativament per la llei a favor dels
descendents del causant de la successió.
En contra
d’aquest pronunciament, la part que recorre en cassació al·lega que aquella
vulnera el criteri jurisprudencial favorable a la validesa de les clàusules
testamentàries de prohibició d’intervenció judicial.
Aquest motiu
ha de ser desestimat. Segons resulta dels articles 122 i 132.I de la
Compilació del dret civil especial de Catalunya, aplicables al cas que ara
s’ha de resoldre, atès que la testadora va morir abans de la vigència del
Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, des de
la perspectiva del causant de la successió la llegítima s’estableix amb
caràcter imperatiu (o «per ministeri de la llei», en paraules de l’art. 122
esmentat). En conseqüència, el fet que la testadora nomenés un marmessor,
que en el cas que ara s’ha de resoldre és el mateix hereu, i un comptador
partidor amb les facultats de l’art. 1057 del Codi civil i també amb
facultats per practicar l’inventari, la valoració i l’adjudicació dels béns
hereditaris, no pot restringir o condicionar la facultat del legitimari per
reclamar els seus drets, que la llei imposa imperativament com a límit a la
llibertat de disposició per causa de mort, ja que, com precisa la sentència
del Tribunal Suprem de 8 de juny de 1999, l’eficàcia de la prohibició
d’intervenció judicial en la successió té com a límit la intangibilitat dels
drets legitimaris, perquè la tesi contrària implicaria una vulneració del
dret successori.
Cal esmentar
també que el nomenament d’un comptador partidor amb les facultats de l’art.
1057 no contradiu aquesta tesi, ja que, segons el precepte, les funcions del
comptador partidor es concreten en la pràctica de la partició hereditària,
cosa que en el cas que ara s’ha de resoldre no té cap incidència, atès que
la testadora va instituir un hereu únic, supòsit en el qual la partició
hereditària és una operació totalment innecessària, i el dret dels
legitimaris catalans es concreta en un dret de crèdit, segons resulta dels
articles 122 i 138 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya,
que es pot reclamar i exigir sense necessitat que es practiqui una partició
hereditària prèvia.
Tercer. El
tercer motiu de cassació, que és un dels submotius del segon, es fonamenta
en la infracció de l’art. 273 de la Compilació del dret civil especial de
Catalunya, ja que, segons la part que recorre, en matèria de col·lació és
decisiva la voluntat del causant de la successió, que permet excloure de la
col·lació les liberalitats que són col·lacionables per disposició de la llei
i, a la vegada, permet atribuir la condició de col·lacionables a les
liberalitats que no ho són segons la llei.
El motiu ha
de ser desestimat, ja que la sentència d’apel·lació no ha infringit l’art.
273 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya, que s’esmenta en
l’encapçalament del motiu de cassació. I no l’ha infringit per la raó prou
clara que el precepte regula una matèria aliena a les qüestions que han
originat el litigi. És suficient recordar que la col·lació hereditària,
segons l’art. 273 del text compilat català, no és altra cosa que un incident
que es pot presentar en el procés de partició de l’herència, en el supòsit
que concorrin una pluralitat de descendents cohereus en la successió. I
recordem una vegada més que, en el cas que ara s’ha de resoldre, la
testadora va instituir un hereu únic, amb la conseqüència que és
innecessària en aquest cas la partició hereditària i l’incident consegüent
de la col·lació.
Quart. El
quart motiu del recurs es fonamenta en l’art. 632 de la Llei d’enjudiciament
civil. En aquest motiu del recurs, la part que recorre al·lega la seva
disconformitat amb la sentència d’apel·lació, que valora la finca número
8.989 en la quantitat de 37.488.350 pessetes i la finca número 22.259 en la
quantitat de 112.789.293 pessetes.
El punt sisè
dels fonaments jurídics de la sentència d’apel·lació estableix aquests
valors en funció del resultat de la prova pericial realitzada per un agent
de la propietat immobiliària. La part que ara recorre al·lega la seva
disconformitat amb aquestes valoracions, ja que, segons el seu criteri,
l’expert no ha tingut en compte la prova documental ni la qualificació
urbanística de les finques esmentades.
Com ha tingut
ocasió de precisar aquesta sala en la seva sentència de 16 de març de 1998,
que segueix la doctrina reiterada establerta pel Tribunal Suprem sobre la
matèria, el resultat de la prova pericial té un accés molt limitat a la
cassació, ja que, segons l’art. 632 de la Llei d’enjudiciament civil, els
organismes jurisdiccionals han d’apreciar la prova pericial segons les
regles de la sana crítica, sense necessitat de subjectar- se al dictamen
dels experts, amb la conseqüència, doncs, que la impugnació de la valoració
judicial de la prova en el recurs de cassació sols es permet en els casos
d’error ostensible o notori, de manca absoluta de lògica, d’haver arribat la
sala d’apel·lació a conclusions absurdes, d’haver decidit mitjançant
criteris irracionals o quan les conclusions de la sala d’instància siguin
contràries a les regles de l’experiència comuna.
I sembla prou
clar que la valoració feta per l’organisme jurisdiccional de segona
instància no mereix cap d’aquests qualificatius, ja que es tracta d’una
solució perfectament raonable, encara que contrària a les pretensions de la
part que ara recorre en cassació. Però és evident que aquest fet no és
suficient per realitzar en el recurs de cassació una nova valoració de la
prova pericial, que suposaria un intent de convertir-lo en una tercera
instància, incompatible amb la configuració jurídica d’aquest recurs
extraordinari, d’especial significació arran de les darreres reformes de la
Llei d’enjudiciament civil vigent.
I si a
aquestes consideracions s’afegeix que la mateixa part que ara recorre en
cassació demanava, en el seu escrit adreçat a l’organisme jurisdiccional de
primera instància el dia 27 de febrer de 1997, una nova prova pericial en
relació amb quatre finques i renunciava a la pràctica de la nova prova
pericial respecte a les finques números
0000 i
00000, cal pensar que amb
aquesta renúncia acceptava implícitament, o, almenys, no considerava
desgavellada, la valoració de les finques esmentades feta per l’altre expert
i que accepta, en definitiva, l’organisme jurisdiccional de segona instància.
Per tant, i sense que calgui fer més raonaments, s’ha de desestimar aquest
motiu del recurs de cassació.
Cinquè. El
cinquè motiu del recurs al·lega la infracció de l’art. 129.II de la
Compilació del dret civil especial de Catalunya. Cal pensar que la part que
recorre vol fonamentar aquest motiu del recurs en l’art. 127.2 de la
Compilació del dret civil especial de Catalunya, que era el text vigent
després de la reforma de la Compilació per la Llei 8/1990, de 9 d’abril, del
Parlament de Catalunya, ja que la testadora va morir l’any 1992.
D’acord amb
aquesta precisió, s’ha d’assenyalar que, segons resulta de les actuacions,
el dia 21 de juliol de 1982 es va atorgar un document privat segons el qual
la testadora
Z era usufructuària d’unes finques que formaven part de
l’herència del seu marit difunt. En la data esmentada, la testadora va
renunciar al seu dret d’usdefruit a favor dels seus néts, que ja eren
propietaris d’aquestes mateixes finques, amb la prevenció que el valor dels
drets renunciats per la usufructuària «se computará a cuenta del pago de
derechos legitimarios que les correspondan por herencia de la misma en su
caso y momento».
La renúncia
es configura jurídicament com l’abdicació de la titularitat d’un dret, que,
segons la sentència del Tribunal Suprem de 5 d’abril de 1997, suposa
l’abandonament del dret per part del renunciant, però sense transmetre el
dret renunciat a cap altra persona. Això vol dir, per tant, que, encara que
en el document esmentat es parla de manera reiterada de «renúncia al dret
d’usdefruit», en el context del contracte l’expressió renúncia equival a «cessió
del dret d’usdefruit a favor dels propietaris de les finques», que accepten
aquesta cessió de drets basant-se en el caràcter bilateral del contracte que
havien establert amb la usufructuària.
Aquesta
acceptació seria totalment supèrflua si el contracte documentés una renúncia,
però, com precisa la sentència del Tribunal Suprem de 15 d’octubre de 1986,
es configura com un acte jurídic unilateral, amb la conseqüència que no es
pot parlar en termes jurídics de renúncia si la pèrdua del dret es fonamenta
en un contracte bilateral i afecta drets aliens al de la persona que
manifesta renunciar.
En el cas que
ara s’ha de resoldre, els néts accepten la pretesa renúncia de la
usufructuària i, a més a més, l’accepten amb la prevenció que els drets
renunciats s’imputin a la llegítima que en el seu dia puguin reclamar sobre
l’herència de la seva àvia, encara que en el contracte es parla de «computació»,
i no d’imputació a la llegítima dels néts. En tot cas, s’ha de precisar que
la cessió dels drets derivats del l’usdefruit, en el cas del litigi, es
fonamenta en una causa onerosa, ja que els néts accepten els drets que els
transmet la seva àvia a canvi d’imputar-ne el valor als seus drets
legitimaris, que, per tant, es veuen reduïts pel valor dels drets cedits com
a imputables als seus drets legitimaris. D’aquí es deriva que, en termes
estrictes, no es podria parlar d’«imputació legitimària», ja que, segons
l’art. 131 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya, únicament
són imputables les donacions, és a dir, els negocis jurídics que es
fonamenten en una causa gratuïta, segons l’art. 1274 del Codi civil. Però,
com que, segons el mateix art. 131 de la compilació catalana, es reconeix un
ampli marge de llibertat al causant de la successió en matèria d’imputació
legitimària, s’ha de considerar ajustat al dret que per voluntat de les
persones interessades es pugui establir la imputació, a la llegítima dels
néts, dels drets que els transmetia la seva àvia per via d’una cessió
fonamentada en una causa onerosa. I com que totes les persones interessades
van fixar el valor dels drets transmesos i la seva imputació a la llegítima
dels néts en la quantitat de 2.020.000 pessetes, s’ha de confirmar també el
pronunciament de la sentència d’apel·lació, que arriba a la mateixa
conclusió encara que sigui basant-se en uns raonaments diferents.
Sisè. El sisè
motiu del recurs al·lega una incongruència entre el fonament de dret vuitè
de la sentència de segona instància i la part dispositiva de la sentència,
que la mateixa part que recorre atribueix a un probable error aritmètic. La
part contra la qual es recorre està d’acord amb el fet que la sentència
d’apel·lació incorre en aquest error aritmètic, que pot ésser esmenat en la
sentència de cassació.
Atesa la
conformitat d’ambdues parts litigants amb allò que disposa l’art. 267.2 de
la Llei orgànica del poder judicial, escau, sense necessitat de fer nous
raonaments, esmenar la sentència objecte de recurs, en el sentit de fixar en
la quantitat de 6.667.967 pessetes la quantitat que ha de percebre l’agent
pels conceptes que esmenta el fonament de dret novè de la sentència
d’apel·lació.
Setè. El
darrer motiu de cassació al·lega la infracció de l’art. 139 de la Compilació
del dret civil especial de Catalunya, sobre els interessos de la llegítima i
el seu suplement, basant-se segurament també en un error material, ja que
aquesta matèria, després de la reforma de la compilació catalana feta per la
Lllei 8/1999, de 9 d’abril, que era la vigent en el moment de la mort de la
testadora, es regula en l’art. 137.II.
En concret,
el fonament de dret desè de la sentència d’apel·lació estableix que la
legítima de l’agent meritarà l’interès legal des de la data de la mort de la
causant i fins a la data del seu pagament total, segons l’art. 139 de la
Compilació (rectius: segons l’art. 137.II de la Compilació, text derivat de
la Llei 8/1990).
Aquesta
normativa s’ha de relacionar amb el testament de
Z, que, com s’ha
esmentat abans, ordenava un llegat que concretava en la meitat indivisa de
tres finques i la quantitat de 250.000 pessetes a cadascun dels seus néts en
pagament dels seus drets de llegítima materna. En conseqüència, i com que no
s’ha acreditat que els néts legitimaris hagin percebut aquest llegat en
pagament dels drets de llegítima materna, escau confirmar, en relació amb
aquest llegat, el pronunciament de la sentència d’apel·lació, que condemna
l’hereu a pagar a l’agent la tercera part indivisa de la meitat indivisa
dels fruits que s’han obtingut de les finques objecte del llegat i l’interès
legal de la quantitat del llegat de diners des de la mort de la testadora,
segons preveuen els apartats segon i tercer de l’art. 137 de la Compilació.
Però s’ha de
tenir present que l’agent en la seva demanda no sols reclamava el llegat
ordenat per la seva àvia en pagament dels seus drets de llegítima materna,
sinó que també reclamava el suplement d’aquesta llegítima, que, segons s’ha
raonat en el fonament de dret anterior, es concreta en la quantitat de
6.667.967 pessetes.
I si, com
estableix de manera prou clara l’art. 137.II de la Compilació del dret civil
especial de Catalunya, el suplement de llegítima sols merita interessos des
que és reclamat judicialment, s’ha de revocar el pronunciament de la
sentència de segona instància que condemna l’hereu a pagar els interessos
legals del suplement de llegítima des de la mort de la testadora i s’ha de
substituir per un nou pronunciament que estableixi la condemna del demandat
a pagar els interessos legals del suplement de llegítima des de la data de
la seva reclamació judicial, segons resulta també de la sentència d’aquesta
sala de 31 de març de 1999 i de la sentència del Tribunal de Cassació de
Catalunya de 22 de març de 1937.
Vuitè.
L’estimació parcial del recurs determina que no s’ha de fer una condemna
expressa a pagar les costes causades pel recurs de cassació, segons resulta
dels apartats segon i tercer de l’art. 1715 de la Llei d’enjudiciament
civil.
I, pel que fa
a les costes originades en la primera i en la segona instàncies, no es fa
imposició expressa de les causades en cap de les dues instàncies, d’acord
amb el que estableixen els articles 523.II i 710.II de la Llei
d’enjudiciament civil.
DECISIÓ
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
hem d’estimar
i estimem en part el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels
tribunals Á. M. B., que actua en nom i representació d’X1, i
cassem en
part la sentència que va dictar la Secció Primera de l’Audiència Provincial
de Barcelona el dia 18 de gener de 2000, en el sentit que estimem el motiu
de cassació setè i condemnem el demandat, i part que ara recorre en cassació,
a pagar a l’agent Y1 la quantitat de 6.667.967 pessetes en concepte de
suplement de llegítima, amb els interessos legals des de la data de la
reclamació judicial, i confirmem els altres pronunciaments de la sentència
contra la qual es recorre. No fem cap pronunciament respecte al dipòsit, pel
fet que no s’ha constituït, ni respecte a les costes originades pel recurs
de cassació i les originades per les dues instàncies inferiors.
Notifiqueu la
present resolució a les parts personades. Lliureu la certificació
corresponent al president del tribunal esmentat i retorneu a aquest tribunal
les actuacions i el rotlle que va trametre.
Aquesta és la
nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
|
