| |
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 8 de juny de 2000, núm.
12/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lma. Sra.
Núria Bassols Muntada
Il·lm. Sr.
Lluís Puig Ferriol
La Sala Civil
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs
extraordinari de cassació, interposat per
X1 contra la sentència de 17
de juny de 1999, dictada en l’apel·lació (rotlle núm. 1184/1997) de la
sentència de 8 de març de 1996, dictada en les actuacions de judici
declaratiu ordinari de menor quantia núm. 247/1996. El recurs esmentat va
ser interposat davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 d’aquesta ciutat
per
Y1 i
Y2, en reclamació de la resta de la quarta
trebel·liànica, contra
X1 i els hereus ignorats de
X2 La part
recurrent ha estat representada en aquest tribunal pel procurador J. B. B. i
ha estat dirigida per l’advocat
J. V. de Ll. G.; i la part contra la qual es
recorre ha estat representada pel procurador J. B. B.
C. i ha estat dirigida
per l’advocat J. E. M.
C.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer. En la
data assenyalada més amunt, el Jutjat de Primera Instància núm. 5 d’aquesta
ciutat, en resoldre el judici declaratiu de menor quantia suara indicat, va
dictar una sentència la part dispositiva de la qual diu literalment: «Que,
estimando la demanda interpuesta por
Y1 y
Y2 contra
X1
y
contra los herederos ignorados, sucesores o herencia yacente de
X2,
debo declarar y declaro:
»1) Que la
disposición testamentaria de
Z,
en su testamento de 19 de julio de 1939, constituye un fideicomiso de
residuo, siendo heredero fiduciario
K y resultando herederos fideicomisarios, por derecho de representación,
sus sobrinos,
X1,Y1 y
W
»2) Que,
habiendo fallecido el fiduciario
K sin haber detraído la totalidad de
la cuarta trebeliánica, este derecho se trasmite a sus herederos, que, según
el último testamento otorgado ante notario por él mismo el 22 de abril de
1981 (sic, debe decir 1988), son los actores, Y1 y
Y2
»Y, en
consecuencia, debo condenar y condeno a
X1 y a los herederos
ignorados, causahabientes o herencia yacente de
X2, tanto en nombre propio
como en el de herederos de su difunta hermana
W, como
herederos fideicomisarios, a pagar a los actores, por mitad cada uno, el
resto del importe de la cuarta trebeliánica, que se determinará en ejecución
de sentencia, siguiendo las bases establecidas en el hecho quinto de esta
demanda y de conformidad con las reglas que prescribe el art. 234 del CS,
una vez deducida la cantidad detraída por el fiduciario imputable a dicha
cuarta, más los intereses vencidos desde la reclamación judicial.
»Se impone a
la parte demandada el pago de las costas de este juicio.»
Segon. Com
que la part demandada no estava conforme amb la decisió anterior, va
interposar contra aquesta un recurs d’apel·lació davant la Secció Onzena de
l’Audència Provincial de
Barcelona, la qual, en la data també suara
esmentada, va dictar la sentència la part dispositiva de la qual diu: «Que,
desestimando el recurso de apelación interpuesto por
x1
contra la sentencia dictada en fecha 8 de marzo de 1997 por el Juzgado de
Primera Instancia núm. 5 de
Barcelona en los autos de los que dimana el presente
rollo, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma, con imposición
de las costas del recurso al recurrente.»
Tercer. Com
que la part demandada no estava conforme amb la sentència anterior, va
interposar contra aquesta el present recurs de cassació, el contingut del
qual estudiem a continuació.
Ha actuat com
a ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE
DRET
Primer. La «qüestió
prèvia sobre inadmissibilitat del recurs per aplicació de l’art. 1687.1.b de
la Llei d’enjudiciament civil», que oposa la representació dels actors —ara
part contra la qual es recorre—, ja va ésser resolta per la nostra
interlocutòria de 9 de desembre darrer, que va estimar el recurs de queixa
que els llavors recurrents (ara en queda
X1) havien interposat contra
la interlocutòria de l’Audiència de 29 de setembre anterior, en què s’havia
denegat la preparació de la cassació.
Atès que
l’Audiència va assenyalar en la seva interlocutòria posterior, de 27 de
gener últim, en donar compliment a la d’aquest tribunal, estimatòria de la
queixa, que la quantia del litigi, als efectes del present recurs, «excede
de los seis millones de pesetas que como requisito exige el art. 1687.1.a de
la Ley de enjuiciamiento civil», escau refusar aquella «qüestió prèvia,
sobre la inadmissibilitat del recurs» i entrar en el seu estudi.
Segon. Són
fets essencials declarats provats per la sentència de l’Audiència, que ara
cal concretar i complementar, a l’empara de la facultat que s’atorga a la
sala de cassació per realitzar la integració del factum (sentències del
Tribunal Suprem de 8 de febrer de 1991, 11 de juliol de 1992, 8 de febrer, 6
i 18 d’octubre de 1993, 17 d’octubre de 1996, 4 d’abril de 1997, etc.), els
següents:
a)
Z
va dictar el 19 de juliol de 1939 un testament en el qual va designar hereu
el seu espòs,
K, a qui va deixar llibertat per disposar inter vivos
de tota l’herència de la manera que cregués convenient; i, pel que fa a allò
que tal vegada restés dels seus béns en morir aquest fiduciari, en el cas
que aquest no n’hagués disposat, va designar substituir aquest pels germans
d’ella,
W i
X1, i, en cas de premoriència d’aquests, per llurs fills.
La causant va instituir així un fideïcomís de residu del tipus si aliquid
supererit, amb substitució fideïcomissària a favor dels seus germans o de
llurs fills, si faltessin aquests germans seus.
b) La causant
va morir el 29 de juny de 1975 i va deixar aquell testament. El seu hereu
(l’espòs), que ja aleshores tenia setanta-tres anys, va fer inventari dels
béns relictes dintre dels cent vuitanta dies naturals que determinava l’art.
199 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya de 1960, llavors
vigent.
c) Els béns
inventariats eren mobiliaris i immobiliaris. Els primers consistien en sis
obligacions de la Societat Anònima Cros, dues accions de Catalana de Gas, SA
i la meitat indivisa de cent setanta-quatre accions de Minas del Rif, SA. I
els immobles eren:
1. La plena
propietat de la casa del núm.
0 del carrer
C. de L..
2. La meitat
indivisa de la propietat de la finca situada al núm.
0 de l’avinguda
A de L..
3. La meitat
indivisa de la casa del núm.
0 de l’avinguda
A, també de
L..
4. I la
meitat indivisa d’un terreny de 2.114,53 m2 situat a
L2
(polígon P).
(La meitat
restant de les tres darreres finques pertanyia a l’espòs, ja que eren béns
privatius d’ell.)
d) El 22
d’abril de 1988, data en què el senyor
K tenia vuitanta-sis anys (segons
el testament del foli 84) o vuitanta-nou (segons l’inventari del foli 26),
aquest va atorgar un testament en què va prellegar als seus nebots carnals
Y1 i
Y2, per meitat, la plena propietat de la casa del núm.
0
de l’avinguda
A de L. i el solar contigu,
al núm.
0
de la mateixa avinguda; i als nebots de la seva difunta esposa,
X2 i
X1 —fills de la germana d’aquella,
W, premorta—, l’usdefruit del núm. 0 de l’avinguda Príncep
A per a Y1 i l’usdefruit del solar de
L2 per a
X1
e) El senyor
K no havia disposat per actes inter vivos dels béns deferits per la seva
difunta esposa —tret dels mobiliaris— fins pocs mesos abans de morir, al mes
de novembre de 1989, quan tenia vuitantanou anys. I l’any 1989 esmentat (de
la seva mort) va realitzar les següents operacions immobiliàries respecte a
l’herència fideïcomesa:
1. El 3 de
febrer va vendre la meitat heretada de la causant i la seva meitat pròpia de
la finca del núm.
0 de l’avinguda
A de L.. El preu
escripturat va ser de 19.000.000 de ptes., però l’adquirent la va vendre deu
mesos després i la va escripturar per 53.000.000 ptes. I, al seu torn, la
compradora ulterior la va escripturar per 70.000.000 ptes. dos anys més tard.
2. El 20 de
març va fer donació pura i simple als seus nebots carnals
Y1 i
Y2 (els actors actuals), davant un notari de
L3 , de la plena propietat de la casa del núm.
0 del carrer
C de L. (procedent
de l’herència de la seva esposa) i també de la plena propietat de la casa
del núm.
0 de l’avinguda
A (la meitat de la qual provenia
també de la seva esposa).
f) I el 29 de
novembre
K va morir sense descendència, per la qual cosa el
fideïcomís de residu va deferir-se a favor dels nebots carnals de la causant,
fills de
W (premorta i germana d’aquella), a saber,
W,
X1 i
Y1
g) Mitjançant
un escrit presentat al Jutjat Degà de L. el 9 de febrer de 1993 i
repartit al Jutjat núm. 24 d’aquesta ciutat,
X1
i
Y1, com a hereus
fideïcomissaris de la causant (tia carnal seva),
Z, van interposar
una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra els nebots carnals
de
K per reclamar el reconeixement de la seva qualitat d’hereus
fideïcomissaris de la seva tia i exigir el lliurament dels béns de què el
fiduciari no havia disposat a títol onerós; i, com que aquest havia disposat
a títol gratuït de les dues finques esmentades mitjançant l’escriptura
atorgada a
L3 (de la plena propietat de la casa núm.
0 del carrer
C. i de la meitat
indivisa de la casa núm.
0 de l’avinguda
A, ambdues de L.), reclamaven la nul·litat d’aquella
escriptura, el lliurament a favor seu de les dues finques indicades i el
lliurament també del valor de la meitat indivisa del solar de
L2
afectat d’expropiació que havia estat de la fideïcomitent.
I, al marge
del fideïcomís, la demanda, fent valer el testament del fiduciari, senyor
K, reclamava també l’usdefruit que aquest darrer havia disposat a favor del
nebot de la seva esposa,
X1, de la meitat indivisa privativa d’aquell
solar de
L2.
h) Abans de
contestar la demanda esmentada en el Jutjat núm. 24 d’aquesta ciutat, els
allà demandats,
Y1 i
Y2, van acordar una transacció judicial amb
els llavors agents (X1 i
X2) en la qual van decidir «transigir sus
diferencias» (foli 27). Van concretar la transacció amb el següent:
1. Els
demandats Y1 i Y2 van reconèixer la nul·litat de l’escriptura de donació
de les tres finques esmentades que el seu oncle havia atorgat a
L3.
La del núm.
00 de l’avinguda
A era una casa de pisos la meitat
de la qual va romandre propietat dels llavors demandats com a hereus del seu
oncle i l’altra meitat de la qual van lliurar als fideïcomissaris. I uns i
altres van acordar dividir aquesta finca en propietat horitzontal i formar-ne
dos lots. Van donar preferència als allà demandats, senyors A., per escollir
el seu lot, i aquests van triar les portes segones de l’immoble. Tots es van
obligar a formalitzar l’escriptura notarial de divisió en propietat
horitzontal, per a la inscripció de llurs unitats al Registre de la
Propietat.
Per la seva
banda, l’allà agent,
X1, va renunciar a favor dels llavors demandats a
l’usdefruit que el senyor
K li havia deixat de la seva meitat del solar
de
L2.
2. Els hereus
d’aquest fiduciari (senyora
Y1 i senyor
Y1) van lliurar als
fideïcomissaris tots els béns objecte del fideïcomís residual, sense fer cap
mena de reserva de la quarta trebel·liànica ni de cap resta d’aquesta.
i) La
transacció va ser aprovada mitjançant la interlocutòria del Jutjat núm. 24
de data 29 de setembre de 1993.
j) Dos anys i
mig després, el 12 de març de 1996, els successors del fiduciari van
interposar contra els fideïcomissaris la demanda originadora del litigi
actual i els van reclamar «el importe del resto de la cuarta trebeliánica»,
basant-se en el fet que «el fiduciario
K no detrajo en su totalidad
la cuarta trebeliánica antes de deferirse el fideicomiso, por lo que sus
causahabientes podrán exigir el pago del resto a los fideicomisarios, con
los intereses vencidos desde la reclamación judicial».
k) En data 8
de març de 1997, el Jutjat de Primera Instància núm. 5 va dictar una
sentència (la part dispositiva de la qual ha estat transcrita en els
antecedents de fet de la present resolució) que acollia totalment la
demanda.
l) Apel·lada
aquesta sentència, en data 17 de juny de 1999 la Secció Onzena de
l’Audiència Provincial de
Barcelona la va confirmar plenament (la part
dispositiva de la qual ha quedat també transcrita en els antecedents
de fet de la present).
m) I és
contra la sentència de l’Audiència que
X1 ha interposat el present
recurs de cassació.
Tercer. El
recurrent articula el primer motiu del recurs per la via del núm. 4 de
l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i denuncia la manca d’aplicació
de la disposició transitòria desena del Codi de successions de 30 de
desembre de 1991 i l’aplicació indeguda de la disposició transitòria novena
del mateix codi, ja que, segons el recurrent, s’havia d’aplicar la
Compilació del dret civil especial de Catalunya de 21 de juliol de 1960,
disposició transitòria desena, i no el Codi de successions, que es va
aplicar indegudament.
Quart. La
disposició transitòria novena del Codi de successions disposa que «les
normes d’aquest codi relatives als efectes del fideïcomís s’apliquen mentre
aquest està pendent, àdhuc pel que fa a la quarta trebel·liànica [...]».
En
aquest cas, doncs, és clar que el fideïcomís no estava pendent quan es va
presentar la demanda origen del present litigi, el 12 de març de 1996, ja
que el fiduciari havia mort el 29 de novembre de 1989, i aquesta és la data
en què va acabar-se la pendència del fideïcomís per a la seva delació a
favor dels fideïcomissaris (art. 204 de la Compilació de 1960 i art. 183,
185, 227, 228, 235 a 237 i 240 del Codi de successions).
Deferit,
doncs, el fideïcomís el 29 de novembre de 1989 i acabada en aquesta data la
seva pendència, no és evidentment aplicable el Codi de successions de 1991 (disposició
transitòria novena), sinó la Compilació de 1960 (disposició transitòria
desena).
Així, doncs,
aquest primer motiu de cassació ha de prosperar, ja que l’Audiència va
aplicar —i també el jutge de primera instància en la sentència confirmada
per l’Audiència— el Codi de successions de 1991, i no la Compilació de 1960,
que era l’aplicable.
Nogensmenys,
l’èxit del present motiu resulta irrellevant per a la decisió de la cassació,
ja que, com bé assenyala la part contra la qual es recorre, les disposicions
de la Compilació i les del Codi de successions són substancialment iguals
pel que fa a la regulació de la quarta trebel·liànica testamentària, per la
qual cosa la procedència de l’al·legació del motiu no pot originar la
cassació de la sentència a quo.
Però la manca
d’eficàcia directa d’aquest primer motiu per a la decisió de la cassació no
li sostreu la importància que té, ja que amb aquest se’ns ha facilitat
l’aplicació dels preceptes adients (que, com veiem, són els de la Compilació),
els quals són també els que el recurs esmenta i que examinarem a continuació
(sense necessitat, per tant, que haguem d’emprar el principi iura novit
curia).
Cinquè. El
segon motiu de cassació també s’articula a l’empara del núm. 4 de l’art.
1692 de la Llei d’enjudiciament civil i denuncia infringit el tercer
paràgraf de l’art. 200 de la Compilació (en relació amb el 6.2 del Codi
civil), per manca d’aplicació.
Addueix que
la sentència a quo fa un estudi general sobre la doctrina de la renúncia de
drets, però sense tenir en compte la norma específica de la renúncia tàcita
a la quarta trebel·liànica que es conté en el paràgraf tercer de l’art. 200
de la Compilació.
En fer
referència a aquesta qüestió cabdal de la renúncia, la sentència de
l’Audiència diu literalment:
«Quinto. La
renuncia ha de ser, como tiene declarado el Tribunal Supremo, clara, precisa
e inequívoca —sentencias, de 4 de octubre de 1962 (RJ 1962/3790), 7 de
diciembre de 1963, 10 de diciembre de 1966 (RJ 1966/5711), 4 de octubre de
1968 (RJ 1968/4088), 26 de septiembre de 1983, 24 de mayo y 18 de octubre de
1984 (RJ 1984/4896), 25 de abril de 1986 (RJ 1986/2002), 16 de octubre de
1987 (RJ 1987/7292) y 7 de julio de 1987. Por otra parte y en relación con
ello, cabe también señalar para dejar más nítidamente fijado el marco
conceptual y caracterológico de esta figura, que las doctrinas científica y
jurisprudencial vienen admitiendo la posibilidad de renuncias tácitas, bien
que cuidando de señalar con un criterio muy estricto sus límites, al exigir
para su validez y eficacia que las mismas aparezcan de actos concluyentes
que demuestren de forma indubitada la voluntad de renunciar —sentencias de
17 de noviembre de 1931 (RJ 1931/2260), 30 de marzo de 1953 (RJ 1953/1260),
30 de enero de 1963 (RJ 1963/603), 18 de octubre de 1984 (RJ 1984/4896) y 16
de octubre de 1987. Mas esta viabilidad de las llamadas renuncias tácitas,
admitida con carácter general, necesita además del requisito de la claridad y la indubitabilidad. En todo caso, la renuncia tácita deberá deducirse
de palabras o conducta del fiduciario que manifiesten también su voluntad de
hacer dejación de su derecho. Tales palabras o voluntad no deben permitir
interpretación contraria a ésta, y no puede olvidarse la interpretación
restrictiva que debe hacerse del negocio jurídico de renuncia.»
El recurrent
al·lega que la doctrina anterior, tot i ésser certa, no és d’aplicació
exclusiva (sic) en aquest cas, perquè la Compilació del dret civil especial
de Catalunya conté la norma específica esmentada de l’art. 200.3 per al
supòsit concret de la renúncia a la quarta trebel·liànica. I al·lega també
que, en aplicació del principi que la llei especial ha de prevaler sobre la
general, s’ha d’aplicar aquí aquesta norma especial, i no pas aquella
doctrina general.
Sisè. La
norma especial a què el recurrent fa referència (l’art. 200.3 esmentat) diu
literalment: «El dret a la trebel·liànica s’extingeix per renúncia expressa
o tàcita: s’entendrà renunciada si amb coneixement de tal dret el fiduciari
o els seus hereus entreguen al fideïcomissari la possessió de l’herència
sense cap reserva.»
Cal esbrinar
adequadament el significat d’aquest precepte. I, per aconseguir-ho, res
millor que atendre el paràgraf segon de l’art. 1 de la Compilació mateixa de
1960, que diu: «Per tal d’interpretar i integrar aquesta compilació [...]
hom prendrà en consideració les lleis, els costums, la jurisprudència i la
doctrina que constitueixen la tradició jurídica catalana, d’acord amb els
principis generals que inspiren l’ordenament jurídic de Catalunya.» Aquestes
han estat efectivament les fonts emprades sempre per aquest tribunal per
interpretar l’ordenament jurídic específic del Principat, tant en general,
com pel que fa a la institució fideïcomissària (sentències d’aquesta sala de
22 de novembre de 1990, 19 de juliol de 1993, 22 i 29 de gener, 17 d’abril i
18 de desembre de 1996, entre altres); i també va ser aquesta la praxi
interpretativa del Tribunal Suprem quan tenia la competència d’aquesta
matèria (sentències de 12 de març de 1883, 11 d’octubre de 1944, 5 de juliol
de 1949, 25 d’octubre de 1950, 11 d’octubre de 1954, 9 de juliol i 20 de
desembre de 1957, 30
d’abril de 1981, etY1).
Escau, doncs,
acudir a aquelles fonts.
Setè.
L’ad senatus
consultum trebellianum del títol i I del llibre 36 del Digest regulava amb
meticulositat el benefici de la quarta trebel·liànica; i en allò referent a
la seva renúncia tàcita, l’apartat 2 de la Llei 68 d’aquell títol i aquell
llibre deia: «Si, havent-se’t pregat que restitueixis tota l’herència,
l’haguessis adit espontàniament
i l’haguessis restituït
sense la deducció de la quarta part, certament que amb dificultat se’t
creurà
que això ho
vas fer més aviat per ignorància, que no per complir el fideïcomís, però si
demostressis que per error no vares retenir la quarta, podràs recuperar-la.»
De manera
que, segons aquesta disposició, tanmateix important per a la interpretació,
si el fiduciari lliura l’herència al fideïcomissari sense retenir-ne la
quarta part —la trebel·liànica—, hom ha de presumir que l’ha renunciat, tret
que demostri que no la va deduir per error.
Aquest és
l’antecedent històric que cal atendre en primer terme. Vegem ara la
jurisprudència: la sentència del Tribunal Suprem de 15 de novembre de 1980,
en confirmar la de l’antiga Audiència Territorial de
Barcelona, va dir: «La
cuarta trebeliánica constituye una facultad que puede ejercitarse por el
fiduciario si el testador no lo prohibió; pero [...] tal derecho no fue
ejercitado por aquél en su vida, ni cuando dispuso testamentariamente del
fideicomiso, por todo lo cual debía considerarse que renunció tácitamente al
mismo, tal como hoy presume el último apartado del art. 200 de la
compilación catalana». I reitera: «Si bien es cierto que el art. 198 de la
Compilación de Cataluña reconoce al heredero fiduciario que hubiere aceptado
la herencia y practicado el debido inventario, el derecho a la cuarta
trebeliánica si el testador no la hubiere prohibido [...], no lo es menos
que tal derecho, de acuerdo con el párrafo último del art. 200, se extingue
por renuncia expresa o tácita, entendiéndose esta última producida si el
fiduciario o sus herederos, con conocimiento de tal derecho, entregan al
fideicomisario la posesión de la herencia, o, en el fideicomiso puro, si el
fiduciario efectúa su transmisión sin reserva alguna en ambos casos, y tal
tácita renuncia ha de estimarse que se ha producido, como sostiene la sala
sentenciadora, desde el momento en que el heredero fiduciario no ejercitó el
derecho potencial a detraer la cuarta trebeliánica en el curso de su vida,
ni a ello hizo referencia expresa al disponer testamentariamente del
fideicomiso.»
Per la seva
banda, les sentències de 20 de maig de 1977 i 27 de març de 1979 de l’antiga
Sala Segona de l’extingida Audiència Territorial de L. van declarar:
«Que la indicada quarta trebel·liànica constitueix una facultat que pot
exercitar-se pel fiduciari si el testador no la prohibeix, però que tal dret
no va ser exercitat per aquell en la seva vida, ni aquest s’hi va referir
quan va disposar testamentàriament del fideï- comís, per les quals coses
s’havia de considerar que hi va renunciar tàcitament, tal com avui presumeix
l’últim apartat de l’art. 200 de la Compilació catalana; màxim si es té en
compte que les finques que es van vendre judicialment en vida del fiduciari
van excedir probablement del que hauria pogut obtenir si hagués exercitat
aquell dret.»
I la doctrina
més autoritzada, en referir-se a la renúncia tàcita a la quarta
trebel·liànica, glosa el paràgraf tercer esmentat de l’art. 200 de la
Compilació i manifesta: «Quan l’hereu fiduciari, a pesar d’haver restituït
l’herència fideïcomesa, justifica que va efectuar la transmissió ignorant el
dret que l’assistia per fer seva com a lliure una quarta part d’aquella, la
renúncia a la trebel·liànica no es presumirà i, en canvi, es
veurà intitulat per
repetir-la.»
Vuitè. Veiem,
doncs, que l’art. 200.3 de la Compilació estableix la presumpció hominis de
renúncia tàcita a la quarta trebel·liànica quan el fiduciari ha lliurat
l’herència fideïcomesa als fideïcomissaris sense fer-ne cap reserva. I que,
tret que el fiduciari demostri que va lliurar-la sense saber-ho, cal
entendre-la renunciada per renúncia tàcita.
Novè. La
sentència que motiva el present recurs no ha denegat apreciar la renúncia
tàcita a la quarta trebel ·liànica perquè els successors del fiduciari
haguessin justificat que desconeixien el seu dret, sinó que ha denegat
apreciar-la perquè la renúncia no es va produir d’una manera «clara, precisa
e inequívoca» i perquè «las renúncias tàcitas [...] (exigen) para su validez
y eficacia que las mismas aparezcan de actos concluyentes que demuestren de
forma indubitada la voluntad de renunciar», ja que —continua dient la
sentència de l’Audiència— «esta viabilidad de las llamadas renuncias tàcitas
admitida con carácter general, necesita además del requisito de la
indubitalidad».
Desè. La
doctrina precedent de la Sala Provincial desconeix (i en fer-ho la vulnera,
ja que no l’aplica) la norma específica tan esmentada que per haver de
considerar renunciada la quarta trebel·liànica es conté en l’art. 200.3 de
la Compilació, segons la qual cal presumir la renúncia tàcita si l’herència
es lliura sense ferne reserva (com ha succeït en aquest cas) i el fiduciari
no demostra que desconeixia tenir-hi dret, desconeixement que —como ja deia
el Digest— hom no pot presumir. I, en canvi, el que sí que cal legalment i
forçosa presumir és la renúncia tàcita; i més escau presumir-la en el
present cas, tot considerant les circumstàncies particulars en què es va
produir el lliurament als fideïcomissaris dels béns del fideïcomís, ja que
el lliurament es va fer —com suara hem vist— mitjançant una transacció
judicial per a la qual era preceptiva
la intervenció d’advocats i
de procuradors, els quals havien d’assessorar les parts de llurs drets en
el
fideïcomís que van transigir.
I, en la
transacció, els avui agents (hereus del fiduciari) van lliurar els béns als
fideïcomissaris sense fer cap reserva de la quarta trebel·liànica i van
pactar expressament: a) «Transigir les seves diferències»; b) Formar lots;
c) Adjudicar-se els lots els uns als altres; d) Els fideïcomissaris van
donar preferència als hereus del fiduciari per triar el seu lot; e) El
fideïcomissari avui recurrent,
X1, va renunciar purament i simple a favor
dels actuals actors a l’usdefruit de la meitat del terreny de l’Hospitalet (afectat
d’expropiació); f) Tots junts van demanar al Jutjat que donés per acabat el
litigi i que aprovés la transacció «al haber transigido las partes sus
diferencias», diferències que tenien per objecte els béns del fideïcomís. I
fins i tot van incloure en la transacció l’arranjament de coses alienes al
fideïcomís, com la renúncia esmentada del fideïcomissari
X1, a favor dels hereus del fiduciari (els actuals
agents), a l’usdefruit de la
meitat del solar de L2.
Aquestes
coses donarien lloc a un altre dels motius de cassació si no fos que
l’estimació del present ja ha d’obligar a anul·lar la sentència de
l’Audiència (i la de primera instància confirmada), ja que, havent lliurat
els hereus del fiduciari l’herència residual de la fideïcomitent,
Z, sense fer cap reserva de la quarta trebel·liànica i no havent justificat de
cap manera en fer aquest lliurament (en les circumstàncies litigioses
assenyalades) que desconeixien el seu dret (eventual) a la quarta
trebel·liànica, haurem de rebutjar la demanda origen d’aquest litigi.
Hem
adjectivat d’eventual (en tot cas) el pretès «dret» a la quarta
trebel·liànica en constatar encara que, en no reclamar-se la quarta
trebel·liànica, sinó «el resto de la trebeliánica», perquè «el fiduciario
K no detrajo en su totalidad la cuarta trebeliánica antes de deferirse
el fideicomiso, por lo que sus causahabientes podrán exigir el pago del
resto a los fideicomisarios [...]» (fet quart de la demanda i súplica) i no
donar més explicacions de per què es reclama «el resto» i no tota la quarta
trebel·liànica, hom ha d’entendre que sabien perfectament que el seu oncle
ja havia detret una part de la quarta trebel·liànica, raó per la qual ara
solament en reclamen «el resto».
Escau, en
conclusió, acollir aquest segon motiu de cassació, i això comporta la
invalidació de les sentències d’instància —ambdues conformes. I en restar ja
situat aquest tribunal en funcions d’instància, escaurà desestimar la
demanda (com ja hem anticipat).
Onzè. I en
aquestes funcions de tribunal d’instància, atès que no resulta ja necessari
que atenguem l’examen de motius de cassació ulteriors, aquesta sala
considera escaient afegir que, per raó de la transacció analitzada, també
hauríem conclòs la manca de dret dels actors en reclamar «el resto» de la
quarta trebel·liànica.
És cert, en
efecte, que la transacció no va fer esment exprés de la quarta
trebel·liànica i que l’art. 1815 del Codi civil diu —com subratlla
l’Audiència— que la transacció només comprèn els objectes expressament
determinants en aquella o que per una inducció necessària de les seves
paraules s’hi hagin de considerar inclosos. Però no és menys cert que la
regla restrictiva que per a la interpretació de la transacció assenyala
aquest precepte (el qual és un precepte interpretatiu especial respecte a
les normes generals establertes en els articles 1281 a 1289 del mateix codi),
redueix la limitació que conté a la determinació de l’objecte transigit, la
qual ha de fer-se d’una manera expressa o per una inducció de les seves
paraules. Però això no exclou que, quan la manca de claredat de les paraules
origina dubtes sobre l’objecte del contracte, la interpretació d’aquest s’ha
de realitzar mitjançant les regles dels articles 1281 a 1289, atès el
caràcter complementari de l’art. 1815 (sentència del Tribunal Suprem de 30
de gener de 1999, com a més recent, i també sentència de 26 de juny de
1998). Perquè en tot contracte de transacció s’han d’entendre resoltes i
acabades totes les qüestions que tinguin relació directa amb l’objecte
transigit en la mesura que no existeixi excepció «expressa» (sentència del
Tribunal Suprem d’11 de novembre de 1904, la doctrina de la qual és
confirmada per les de 14 de juny de 1910, 8 de març de 1933, 26 de juny de
1946, etc.). I fent una interpretació de la transacció judicial tan
esmentada segons els preceptes indicats (actes anteriors, coetanis i
posteriors a aquella), a aquesta sala no li queda dubte que la transacció de
1993 va abastar el pretès dret (en cas que existís) al «resto» de la quarta
trebel·liànica reclamat l’any 1996. Resulta, doncs, inacceptable que,
acordats i adjudicats de mutu acord per les parts l’any 1993 els lots
corresponents (amb adjudicació de pisos i divisió en propietat horitzontal
de tot l’immoble del núm.
0 de l’avinguda
A, les mateixes
persones que van acordar i que es van adjudicar aquells lots puguin obligar
a desfer-los tres anys després (l’any 1996), per fer aplicació de l’art.
203, paràgraf segon, de la Compilació.
Dotzè. Escau,
finalment, manifestar, també com a tribunal d’instància, que tampoc
esdevindria assumible el pronunciament dels òrgans jurisdiccionals anteriors
de remetre el càlcul de la quarta trebel·liànica —si hagués estat procedent,
com ells creien— al fet cinquè de la demanda, on no quedava prou clar si es
tenia en compte l’aplicació ineludible de l’art. 215, paràgraf últim, de la
Compilació, segons el qual s’hauria hagut d’imputar a la quarta
trebel·liànica el valor de la meitat de la finca del núm. 0 de l’avinguda
A de què va disposar el fiduciari; finca que, com ja hem
vist, el fiduciari va vendre l’any 1989 (any de la seva mort) per 19.000.000
ptes., segons escriptura, però que mesos després l’adquirent va vendre per
53.000.000 ptes. i l’adquirent posterior va vendre per 70.000.000 ptes. dos
anys més tard.
Tretzè. Les
costes de la primera instància hauran d’imposar-se als agents (art. 523 de
la Llei d’enjudiciament civil), les de l’apel·lació hauran d’imposar-se
també als agents (art. 710 de la mateixa llei) i no s’ha de fer cap esment
respecte de les de la cassació (art. 1715.2).
Per tot el
que resta exposat, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya decideix:
PART
DISPOSITIVA
Estimar el
present recurs de cassació, anul·lar la sentència de l’Audiència i també la
de primera instància, desestimar en
tots els seus termes la demanda, imposar als actors les costes de primera
instància i les de l’apel·lació, i no fer cap esment respecte de les del
present recurs.
S’ha de
retornar al recurrent el dipòsit que va constituir per formalitzar la
cassació.
Així,
mitjançant aquesta sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.
|
|
