Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 8 de juny de 2000

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 8 de juny de 2000, núm.
12/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

President:

Excm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lma. Sra. Núria Bassols Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de cassació, interposat per X1 contra la sentència de 17 de juny de 1999, dictada en l’apel·lació (rotlle núm. 1184/1997) de la sentència de 8 de març de 1996, dictada en les actuacions de judici declaratiu ordinari de menor quantia núm. 247/1996. El recurs esmentat va ser interposat davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 d’aquesta ciutat per Y1 i Y2, en reclamació de la resta de la quarta trebel·liànica, contra X1 i els hereus ignorats de X2 La part recurrent ha estat representada en aquest tribunal pel procurador J. B. B. i ha estat dirigida per l’advocat J. V. de Ll. G.; i la part contra la qual es recorre ha estat representada pel procurador J. B. B. C. i ha estat dirigida per l’advocat J. E. M. C.

 

ANTECEDENTS DE FET 

Primer. En la data assenyalada més amunt, el Jutjat de Primera Instància núm. 5 d’aquesta ciutat, en resoldre el judici declaratiu de menor quantia suara indicat, va dictar una sentència la part dispositiva de la qual diu literalment: «Que, estimando la demanda interpuesta por Y1 y Y2 contra X1 y contra los herederos ignorados, sucesores o herencia yacente de X2, debo declarar y declaro:

»1) Que la disposición testamentaria de Z, en su testamento de 19 de julio de 1939, constituye un fideicomiso de residuo, siendo heredero fiduciario K y resultando herederos fideicomisarios, por derecho de representación, sus sobrinos, X1,Y1  y W

»2) Que, habiendo fallecido el fiduciario K sin haber detraído la totalidad de la cuarta trebeliánica, este derecho se trasmite a sus herederos, que, según el último testamento otorgado ante notario por él mismo el 22 de abril de 1981 (sic, debe decir 1988), son los actores, Y1 y Y2

»Y, en consecuencia, debo condenar y condeno a X1 y a los herederos ignorados, causahabientes o herencia yacente de X2, tanto en nombre propio como en el de herederos de su difunta hermana W, como herederos fideicomisarios, a pagar a los actores, por mitad cada uno, el resto del importe de la cuarta trebeliánica, que se determinará en ejecución de sentencia, siguiendo las bases establecidas en el hecho quinto de esta demanda y de conformidad con las reglas que prescribe el art. 234 del CS, una vez deducida la cantidad detraída por el fiduciario imputable a dicha cuarta, más los intereses vencidos desde la reclamación judicial.

»Se impone a la parte demandada el pago de las costas de este juicio.»

Segon. Com que la part demandada no estava conforme amb la decisió anterior, va interposar contra aquesta un recurs d’apel·lació davant la Secció Onzena de l’Audència Provincial de Barcelona, la qual, en la data també suara esmentada, va dictar la sentència la part dispositiva de la qual diu: «Que, desestimando el recurso de apelación interpuesto por x1 contra la sentencia dictada en fecha 8 de marzo de 1997 por el Juzgado de Primera Instancia núm. 5 de Barcelona en los autos de los que dimana el presente rollo, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma, con imposición de las costas del recurso al recurrente.»

Tercer. Com que la part demandada no estava conforme amb la sentència anterior, va interposar contra aquesta el present recurs de cassació, el contingut del qual estudiem a continuació.

Ha actuat com a ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 FONAMENTS DE DRET 

Primer. La «qüestió prèvia sobre inadmissibilitat del recurs per aplicació de l’art. 1687.1.b de la Llei d’enjudiciament civil», que oposa la representació dels actors —ara part contra la qual es recorre—, ja va ésser resolta per la nostra interlocutòria de 9 de desembre darrer, que va estimar el recurs de queixa que els llavors recurrents (ara en queda X1) havien interposat contra la interlocutòria de l’Audiència de 29 de setembre anterior, en què s’havia denegat la preparació de la cassació.

Atès que l’Audiència va assenyalar en la seva interlocutòria posterior, de 27 de gener últim, en donar compliment a la d’aquest tribunal, estimatòria de la queixa, que la quantia del litigi, als efectes del present recurs, «excede de los seis millones de pesetas que como requisito exige el art. 1687.1.a de la Ley de enjuiciamiento civil», escau refusar aquella «qüestió prèvia, sobre la inadmissibilitat del recurs» i entrar en el seu estudi.

Segon. Són fets essencials declarats provats per la sentència de l’Audiència, que ara cal concretar i complementar, a l’empara de la facultat que s’atorga a la sala de cassació per realitzar la integració del factum (sentències del Tribunal Suprem de 8 de febrer de 1991, 11 de juliol de 1992, 8 de febrer, 6 i 18 d’octubre de 1993, 17 d’octubre de 1996, 4 d’abril de 1997, etc.), els següents:

a) Z va dictar el 19 de juliol de 1939 un testament en el qual va designar hereu el seu espòs, K, a qui va deixar llibertat per disposar inter vivos de tota l’herència de la manera que cregués convenient; i, pel que fa a allò que tal vegada restés dels seus béns en morir aquest fiduciari, en el cas que aquest no n’hagués disposat, va designar substituir aquest pels germans d’ella, W i X1, i, en cas de premoriència d’aquests, per llurs fills. La causant va instituir així un fideïcomís de residu del tipus si aliquid supererit, amb substitució fideïcomissària a favor dels seus germans o de llurs fills, si faltessin aquests germans seus.

b) La causant va morir el 29 de juny de 1975 i va deixar aquell testament. El seu hereu (l’espòs), que ja aleshores tenia setanta-tres anys, va fer inventari dels béns relictes dintre dels cent vuitanta dies naturals que determinava l’art. 199 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya de 1960, llavors vigent.

c) Els béns inventariats eren mobiliaris i immobiliaris. Els primers consistien en sis obligacions de la Societat Anònima Cros, dues accions de Catalana de Gas, SA i la meitat indivisa de cent setanta-quatre accions de Minas del Rif, SA. I els immobles eren:

1. La plena propietat de la casa del núm. 0 del carrer C. de L..

2. La meitat indivisa de la propietat de la finca situada al núm. 0 de l’avinguda A de L..

3. La meitat indivisa de la casa del núm. 0 de l’avinguda A, també de L..

4. I la meitat indivisa d’un terreny de 2.114,53 m2 situat a L2  (polígon P).

(La meitat restant de les tres darreres finques pertanyia a l’espòs, ja que eren béns privatius d’ell.)

d) El 22 d’abril de 1988, data en què el senyor  K tenia vuitanta-sis anys (segons el testament del foli 84) o vuitanta-nou (segons l’inventari del foli 26), aquest va atorgar un testament en què va prellegar als seus nebots carnals Y1 i Y2, per meitat, la plena propietat de la casa del núm. 0 de l’avinguda A de L. i el solar contigu, al núm. 0 de la mateixa avinguda; i als nebots de la seva difunta esposa, X2 i X1 —fills de la germana d’aquella, W, premorta—, l’usdefruit del núm. 0 de l’avinguda Príncep A per a Y1 i l’usdefruit del solar de L2 per a X1

e) El senyor K no havia disposat per actes inter vivos dels béns deferits per la seva difunta esposa —tret dels mobiliaris— fins pocs mesos abans de morir, al mes de novembre de 1989, quan tenia vuitantanou anys. I l’any 1989 esmentat (de la seva mort) va realitzar les següents operacions immobiliàries respecte a l’herència fideïcomesa:

1. El 3 de febrer va vendre la meitat heretada de la causant i la seva meitat pròpia de la finca del núm. 0 de l’avinguda A de L.. El preu escripturat va ser de 19.000.000 de ptes., però l’adquirent la va vendre deu mesos després i la va escripturar per 53.000.000 ptes. I, al seu torn, la compradora ulterior la va escripturar per 70.000.000 ptes. dos anys més tard.

2. El 20 de març va fer donació pura i simple als seus nebots carnals Y1 i Y2 (els actors actuals), davant un notari de L3 , de la plena propietat de la casa del núm. 0 del carrer C de L. (procedent de l’herència de la seva esposa) i també de la plena propietat de la casa del núm. 0 de l’avinguda A (la meitat de la qual provenia també de la seva esposa).

f) I el 29 de novembre K va morir sense descendència, per la qual cosa el fideïcomís de residu va deferir-se a favor dels nebots carnals de la causant, fills de W (premorta i germana d’aquella), a saber, W, X1 i Y1

g) Mitjançant un escrit presentat al Jutjat Degà de L. el 9 de febrer de 1993 i repartit al Jutjat núm. 24 d’aquesta ciutat, X1 i Y1, com a hereus fideïcomissaris de la causant (tia carnal seva), Z, van interposar una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra els nebots carnals de K per reclamar el reconeixement de la seva qualitat d’hereus fideïcomissaris de la seva tia i exigir el lliurament dels béns de què el fiduciari no havia disposat a títol onerós; i, com que aquest havia disposat a títol gratuït de les dues finques esmentades mitjançant l’escriptura atorgada a L3 (de la plena propietat de la casa núm. 0 del carrer C. i de la meitat indivisa de la casa núm. 0 de l’avinguda A, ambdues de L.), reclamaven la nul·litat d’aquella escriptura, el lliurament a favor seu de les dues finques indicades i el lliurament també del valor de la meitat indivisa del solar de L2 afectat d’expropiació que havia estat de la fideïcomitent.

I, al marge del fideïcomís, la demanda, fent valer el testament del fiduciari, senyor K, reclamava també l’usdefruit que aquest darrer havia disposat a favor del nebot de la seva esposa, X1, de la meitat indivisa privativa d’aquell solar de L2.

h) Abans de contestar la demanda esmentada en el Jutjat núm. 24 d’aquesta ciutat, els allà demandats, Y1 i Y2, van acordar una transacció judicial amb els llavors agents (X1 i X2) en la qual van decidir «transigir sus diferencias» (foli 27). Van concretar la transacció amb el següent:

1. Els demandats Y1 i Y2 van reconèixer la nul·litat de l’escriptura de donació de les tres finques esmentades que el seu oncle havia atorgat a L3. La del núm. 00 de l’avinguda A era una casa de pisos la meitat de la qual va romandre propietat dels llavors demandats com a hereus del seu oncle i l’altra meitat de la qual van lliurar als fideïcomissaris. I uns i altres van acordar dividir aquesta finca en propietat horitzontal i formar-ne dos lots. Van donar preferència als allà demandats, senyors A., per escollir el seu lot, i aquests van triar les portes segones de l’immoble. Tots es van obligar a formalitzar l’escriptura notarial de divisió en propietat horitzontal, per a la inscripció de llurs unitats al Registre de la Propietat.

Per la seva banda, l’allà agent, X1, va renunciar a favor dels llavors demandats a l’usdefruit que el senyor K li havia deixat de la seva meitat del solar de L2.

2. Els hereus d’aquest fiduciari (senyora Y1 i senyor Y1) van lliurar als fideïcomissaris tots els béns objecte del fideïcomís residual, sense fer cap mena de reserva de la quarta trebel·liànica ni de cap resta d’aquesta.

i) La transacció va ser aprovada mitjançant la interlocutòria del Jutjat núm. 24 de data 29 de setembre de 1993.

j) Dos anys i mig després, el 12 de març de 1996, els successors del fiduciari van interposar contra els fideïcomissaris la demanda originadora del litigi actual i els van reclamar «el importe del resto de la cuarta trebeliánica», basant-se en el fet que «el fiduciario K no detrajo en su totalidad la cuarta trebeliánica antes de deferirse el fideicomiso, por lo que sus causahabientes podrán exigir el pago del resto a los fideicomisarios, con los intereses vencidos desde la reclamación judicial».

k) En data 8 de març de 1997, el Jutjat de Primera Instància núm. 5 va dictar una sentència (la part dispositiva de la qual ha estat transcrita en els antecedents de fet de la present resolució) que acollia totalment la demanda.

l) Apel·lada aquesta sentència, en data 17 de juny de 1999 la Secció Onzena de l’Audiència Provincial de Barcelona la va confirmar plenament (la part dispositiva de la qual ha quedat també transcrita en els antecedents de fet de la present).

m) I és contra la sentència de l’Audiència que X1 ha interposat el present recurs de cassació.

 

Tercer. El recurrent articula el primer motiu del recurs per la via del núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i denuncia la manca d’aplicació de la disposició transitòria desena del Codi de successions de 30 de desembre de 1991 i l’aplicació indeguda de la disposició transitòria novena del mateix codi, ja que, segons el recurrent, s’havia d’aplicar la Compilació del dret civil especial de Catalunya de 21 de juliol de 1960, disposició transitòria desena, i no el Codi de successions, que es va aplicar indegudament.

Quart. La disposició transitòria novena del Codi de successions disposa que «les normes d’aquest codi relatives als efectes del fideïcomís s’apliquen mentre aquest està pendent, àdhuc pel que fa a la quarta trebel·liànica [...]». En aquest cas, doncs, és clar que el fideïcomís no estava pendent quan es va presentar la demanda origen del present litigi, el 12 de març de 1996, ja que el fiduciari havia mort el 29 de novembre de 1989, i aquesta és la data en què va acabar-se la pendència del fideïcomís per a la seva delació a favor dels fideïcomissaris (art. 204 de la Compilació de 1960 i art. 183, 185, 227, 228, 235 a 237 i 240 del Codi de successions).

Deferit, doncs, el fideïcomís el 29 de novembre de 1989 i acabada en aquesta data la seva pendència, no és evidentment aplicable el Codi de successions de 1991 (disposició transitòria novena), sinó la Compilació de 1960 (disposició transitòria desena).

Així, doncs, aquest primer motiu de cassació ha de prosperar, ja que l’Audiència va aplicar —i també el jutge de primera instància en la sentència confirmada per l’Audiència— el Codi de successions de 1991, i no la Compilació de 1960, que era l’aplicable.

Nogensmenys, l’èxit del present motiu resulta irrellevant per a la decisió de la cassació, ja que, com bé assenyala la part contra la qual es recorre, les disposicions de la Compilació i les del Codi de successions són substancialment iguals pel que fa a la regulació de la quarta trebel·liànica testamentària, per la qual cosa la procedència de l’al·legació del motiu no pot originar la cassació de la sentència a quo.

Però la manca d’eficàcia directa d’aquest primer motiu per a la decisió de la cassació no li sostreu la importància que té, ja que amb aquest se’ns ha facilitat l’aplicació dels preceptes adients (que, com veiem, són els de la Compilació), els quals són també els que el recurs esmenta i que examinarem a continuació (sense necessitat, per tant, que haguem d’emprar el principi iura novit curia).

Cinquè. El segon motiu de cassació també s’articula a l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i denuncia infringit el tercer paràgraf de l’art. 200 de la Compilació (en relació amb el 6.2 del Codi civil), per manca d’aplicació.

Addueix que la sentència a quo fa un estudi general sobre la doctrina de la renúncia de drets, però sense tenir en compte la norma específica de la renúncia tàcita a la quarta trebel·liànica que es conté en el paràgraf tercer de l’art. 200 de la Compilació.

En fer referència a aquesta qüestió cabdal de la renúncia, la sentència de l’Audiència diu literalment:

«Quinto. La renuncia ha de ser, como tiene declarado el Tribunal Supremo, clara, precisa e inequívoca —sentencias, de 4 de octubre de 1962 (RJ 1962/3790), 7 de diciembre de 1963, 10 de diciembre de 1966 (RJ 1966/5711), 4 de octubre de 1968 (RJ 1968/4088), 26 de septiembre de 1983, 24 de mayo y 18 de octubre de 1984 (RJ 1984/4896), 25 de abril de 1986 (RJ 1986/2002), 16 de octubre de 1987 (RJ 1987/7292) y 7 de julio de 1987. Por otra parte y en relación con ello, cabe también señalar para dejar más nítidamente fijado el marco conceptual y caracterológico de esta figura, que las doctrinas científica y jurisprudencial vienen admitiendo la posibilidad de renuncias tácitas, bien que cuidando de señalar con un criterio muy estricto sus límites, al exigir para su validez y eficacia que las mismas aparezcan de actos concluyentes que demuestren de forma indubitada la voluntad de renunciar —sentencias de 17 de noviembre de 1931 (RJ 1931/2260), 30 de marzo de 1953 (RJ 1953/1260), 30 de enero de 1963 (RJ 1963/603), 18 de octubre de 1984 (RJ 1984/4896) y 16 de octubre de 1987. Mas esta viabilidad de las llamadas renuncias tácitas, admitida con carácter general, necesita además del requisito de la claridad y la indubitabilidad. En todo caso, la renuncia tácita deberá deducirse de palabras o conducta del fiduciario que manifiesten también su voluntad de hacer dejación de su derecho. Tales palabras o voluntad no deben permitir interpretación contraria a ésta, y no puede olvidarse la interpretación restrictiva que debe hacerse del negocio jurídico de renuncia.»

El recurrent al·lega que la doctrina anterior, tot i ésser certa, no és d’aplicació exclusiva (sic) en aquest cas, perquè la Compilació del dret civil especial de Catalunya conté la norma específica esmentada de l’art. 200.3 per al supòsit concret de la renúncia a la quarta trebel·liànica. I al·lega també que, en aplicació del principi que la llei especial ha de prevaler sobre la general, s’ha d’aplicar aquí aquesta norma especial, i no pas aquella doctrina general.

Sisè. La norma especial a què el recurrent fa referència (l’art. 200.3 esmentat) diu literalment: «El dret a la trebel·liànica s’extingeix per renúncia expressa o tàcita: s’entendrà renunciada si amb coneixement de tal dret el fiduciari o els seus hereus entreguen al fideïcomissari la possessió de l’herència sense cap reserva.»

Cal esbrinar adequadament el significat d’aquest precepte. I, per aconseguir-ho, res millor que atendre el paràgraf segon de l’art. 1 de la Compilació mateixa de 1960, que diu: «Per tal d’interpretar i integrar aquesta compilació [...] hom prendrà en consideració les lleis, els costums, la jurisprudència i la doctrina que constitueixen la tradició jurídica catalana, d’acord amb els principis generals que inspiren l’ordenament jurídic de Catalunya.» Aquestes han estat efectivament les fonts emprades sempre per aquest tribunal per interpretar l’ordenament jurídic específic del Principat, tant en general, com pel que fa a la institució fideïcomissària (sentències d’aquesta sala de 22 de novembre de 1990, 19 de juliol de 1993, 22 i 29 de gener, 17 d’abril i 18 de desembre de 1996, entre altres); i també va ser aquesta la praxi interpretativa del Tribunal Suprem quan tenia la competència d’aquesta matèria (sentències de 12 de març de 1883, 11 d’octubre de 1944, 5 de juliol de 1949, 25 d’octubre de 1950, 11 d’octubre de 1954, 9 de juliol i 20 de desembre de 1957, 30 d’abril de 1981, etY1).

Escau, doncs, acudir a aquelles fonts.

Setè. L’ad senatus consultum trebellianum del títol i I del llibre 36 del Digest regulava amb meticulositat el benefici de la quarta trebel·liànica; i en allò referent a la seva renúncia tàcita, l’apartat 2 de la Llei 68 d’aquell títol i aquell llibre deia: «Si, havent-se’t pregat que restitueixis tota l’herència, l’haguessis adit espontàniament i l’haguessis restituït sense la deducció de la quarta part, certament que amb dificultat se’t creurà que això ho vas fer més aviat per ignorància, que no per complir el fideïcomís, però si demostressis que per error no vares retenir la quarta, podràs recuperar-la.»

De manera que, segons aquesta disposició, tanmateix important per a la interpretació, si el fiduciari lliura l’herència al fideïcomissari sense retenir-ne la quarta part —la trebel·liànica—, hom ha de presumir que l’ha renunciat, tret que demostri que no la va deduir per error.

Aquest és l’antecedent històric que cal atendre en primer terme. Vegem ara la jurisprudència: la sentència del Tribunal Suprem de 15 de novembre de 1980, en confirmar la de l’antiga Audiència Territorial de Barcelona, va dir: «La cuarta trebeliánica constituye una facultad que puede ejercitarse por el fiduciario si el testador no lo prohibió; pero [...] tal derecho no fue ejercitado por aquél en su vida, ni cuando dispuso testamentariamente del fideicomiso, por todo lo cual debía considerarse que renunció tácitamente al mismo, tal como hoy presume el último apartado del art. 200 de la compilación catalana». I reitera: «Si bien es cierto que el art. 198 de la Compilación de Cataluña reconoce al heredero fiduciario que hubiere aceptado la herencia y practicado el debido inventario, el derecho a la cuarta trebeliánica si el testador no la hubiere prohibido [...], no lo es menos que tal derecho, de acuerdo con el párrafo último del art. 200, se extingue por renuncia expresa o tácita, entendiéndose esta última producida si el fiduciario o sus herederos, con conocimiento de tal derecho, entregan al fideicomisario la posesión de la herencia, o, en el fideicomiso puro, si el fiduciario efectúa su transmisión sin reserva alguna en ambos casos, y tal tácita renuncia ha de estimarse que se ha producido, como sostiene la sala sentenciadora, desde el momento en que el heredero fiduciario no ejercitó el derecho potencial a detraer la cuarta trebeliánica en el curso de su vida, ni a ello hizo referencia expresa al disponer testamentariamente del fideicomiso.»

Per la seva banda, les sentències de 20 de maig de 1977 i 27 de març de 1979 de l’antiga Sala Segona de l’extingida Audiència Territorial de L. van declarar: «Que la indicada quarta trebel·liànica constitueix una facultat que pot exercitar-se pel fiduciari si el testador no la prohibeix, però que tal dret no va ser exercitat per aquell en la seva vida, ni aquest s’hi va referir quan va disposar testamentàriament del fideï- comís, per les quals coses s’havia de considerar que hi va renunciar tàcitament, tal com avui presumeix l’últim apartat de l’art. 200 de la Compilació catalana; màxim si es té en compte que les finques que es van vendre judicialment en vida del fiduciari van excedir probablement del que hauria pogut obtenir si hagués exercitat aquell dret.»

I la doctrina més autoritzada, en referir-se a la renúncia tàcita a la quarta trebel·liànica, glosa el paràgraf tercer esmentat de l’art. 200 de la Compilació i manifesta: «Quan l’hereu fiduciari, a pesar d’haver restituït l’herència fideïcomesa, justifica que va efectuar la transmissió ignorant el dret que l’assistia per fer seva com a lliure una quarta part d’aquella, la renúncia a la trebel·liànica no es presumirà i, en canvi, es veurà intitulat per repetir-la.»

Vuitè. Veiem, doncs, que l’art. 200.3 de la Compilació estableix la presumpció hominis de renúncia tàcita a la quarta trebel·liànica quan el fiduciari ha lliurat l’herència fideïcomesa als fideïcomissaris sense fer-ne cap reserva. I que, tret que el fiduciari demostri que va lliurar-la sense saber-ho, cal entendre-la renunciada per renúncia tàcita.

Novè. La sentència que motiva el present recurs no ha denegat apreciar la renúncia tàcita a la quarta trebel ·liànica perquè els successors del fiduciari haguessin justificat que desconeixien el seu dret, sinó que ha denegat apreciar-la perquè la renúncia no es va produir d’una manera «clara, precisa e inequívoca» i perquè «las renúncias tàcitas [...] (exigen) para su validez y eficacia que las mismas aparezcan de actos concluyentes que demuestren de forma indubitada la voluntad de renunciar», ja que —continua dient la sentència de l’Audiència— «esta viabilidad de las llamadas renuncias tàcitas admitida con carácter general, necesita además del requisito de la indubitalidad».

Desè. La doctrina precedent de la Sala Provincial desconeix (i en fer-ho la vulnera, ja que no l’aplica) la norma específica tan esmentada que per haver de considerar renunciada la quarta trebel·liànica es conté en l’art. 200.3 de la Compilació, segons la qual cal presumir la renúncia tàcita si l’herència es lliura sense ferne reserva (com ha succeït en aquest cas) i el fiduciari no demostra que desconeixia tenir-hi dret, desconeixement que —como ja deia el Digest— hom no pot presumir. I, en canvi, el que sí que cal legalment i forçosa presumir és la renúncia tàcita; i més escau presumir-la en el present cas, tot considerant les circumstàncies particulars en què es va produir el lliurament als fideïcomissaris dels béns del fideïcomís, ja que el lliurament es va fer —com suara hem vist— mitjançant una transacció judicial per a la qual era preceptiva la intervenció d’advocats i de procuradors, els quals havien d’assessorar les parts de llurs drets en el fideïcomís que van transigir.

I, en la transacció, els avui agents (hereus del fiduciari) van lliurar els béns als fideïcomissaris sense fer cap reserva de la quarta trebel·liànica i van pactar expressament: a) «Transigir les seves diferències»; b) Formar lots; c) Adjudicar-se els lots els uns als altres; d) Els fideïcomissaris van donar preferència als hereus del fiduciari per triar el seu lot; e) El fideïcomissari avui recurrent, X1, va renunciar purament i simple a favor dels actuals actors a l’usdefruit de la meitat del terreny de l’Hospitalet (afectat d’expropiació); f) Tots junts van demanar al Jutjat que donés per acabat el litigi i que aprovés la transacció «al haber transigido las partes sus diferencias», diferències que tenien per objecte els béns del fideïcomís. I fins i tot van incloure en la transacció l’arranjament de coses alienes al fideïcomís, com la renúncia esmentada del fideïcomissari X1, a favor dels hereus del fiduciari (els actuals agents), a l’usdefruit de la meitat del solar de L2.

Aquestes coses donarien lloc a un altre dels motius de cassació si no fos que l’estimació del present ja ha d’obligar a anul·lar la sentència de l’Audiència (i la de primera instància confirmada), ja que, havent lliurat els hereus del fiduciari l’herència residual de la fideïcomitent, Z, sense fer cap reserva de la quarta trebel·liànica i no havent justificat de cap manera en fer aquest lliurament (en les circumstàncies litigioses assenyalades) que desconeixien el seu dret (eventual) a la quarta trebel·liànica, haurem de rebutjar la demanda origen d’aquest litigi.

Hem adjectivat d’eventual (en tot cas) el pretès «dret» a la quarta trebel·liànica en constatar encara que, en no reclamar-se la quarta trebel·liànica, sinó «el resto de la trebeliánica», perquè «el fiduciario K no detrajo en su totalidad la cuarta trebeliánica antes de deferirse el fideicomiso, por lo que sus causahabientes podrán exigir el pago del resto a los fideicomisarios [...]» (fet quart de la demanda i súplica) i no donar més explicacions de per què es reclama «el resto» i no tota la quarta trebel·liànica, hom ha d’entendre que sabien perfectament que el seu oncle ja havia detret una part de la quarta trebel·liànica, raó per la qual ara solament en reclamen «el resto».

Escau, en conclusió, acollir aquest segon motiu de cassació, i això comporta la invalidació de les sentències d’instància —ambdues conformes. I en restar ja situat aquest tribunal en funcions d’instància, escaurà desestimar la demanda (com ja hem anticipat).

 

Onzè. I en aquestes funcions de tribunal d’instància, atès que no resulta ja necessari que atenguem l’examen de motius de cassació ulteriors, aquesta sala considera escaient afegir que, per raó de la transacció analitzada, també hauríem conclòs la manca de dret dels actors en reclamar «el resto» de la quarta trebel·liànica.

És cert, en efecte, que la transacció no va fer esment exprés de la quarta trebel·liànica i que l’art. 1815 del Codi civil diu —com subratlla l’Audiència— que la transacció només comprèn els objectes expressament determinants en aquella o que per una inducció necessària de les seves paraules s’hi hagin de considerar inclosos. Però no és menys cert que la regla restrictiva que per a la interpretació de la transacció assenyala aquest precepte (el qual és un precepte interpretatiu especial respecte a les normes generals establertes en els articles 1281 a 1289 del mateix codi), redueix la limitació que conté a la determinació de l’objecte transigit, la qual ha de fer-se d’una manera expressa o per una inducció de les seves paraules. Però això no exclou que, quan la manca de claredat de les paraules origina dubtes sobre l’objecte del contracte, la interpretació d’aquest s’ha de realitzar mitjançant les regles dels articles 1281 a 1289, atès el caràcter complementari de l’art. 1815 (sentència del Tribunal Suprem de 30 de gener de 1999, com a més recent, i també sentència de 26 de juny de 1998). Perquè en tot contracte de transacció s’han d’entendre resoltes i acabades totes les qüestions que tinguin relació directa amb l’objecte transigit en la mesura que no existeixi excepció «expressa» (sentència del Tribunal Suprem d’11 de novembre de 1904, la doctrina de la qual és confirmada per les de 14 de juny de 1910, 8 de març de 1933, 26 de juny de 1946, etc.). I fent una interpretació de la transacció judicial tan esmentada segons els preceptes indicats (actes anteriors, coetanis i posteriors a aquella), a aquesta sala no li queda dubte que la transacció de 1993 va abastar el pretès dret (en cas que existís) al «resto» de la quarta trebel·liànica reclamat l’any 1996. Resulta, doncs, inacceptable que, acordats i adjudicats de mutu acord per les parts l’any 1993 els lots corresponents (amb adjudicació de pisos i divisió en propietat horitzontal de tot l’immoble del núm. 0 de l’avinguda A, les mateixes persones que van acordar i que es van adjudicar aquells lots puguin obligar a desfer-los tres anys després (l’any 1996), per fer aplicació de l’art. 203, paràgraf segon, de la Compilació.

 Dotzè. Escau, finalment, manifestar, també com a tribunal d’instància, que tampoc esdevindria assumible el pronunciament dels òrgans jurisdiccionals anteriors de remetre el càlcul de la quarta trebel·liànica —si hagués estat procedent, com ells creien— al fet cinquè de la demanda, on no quedava prou clar si es tenia en compte l’aplicació ineludible de l’art. 215, paràgraf últim, de la Compilació, segons el qual s’hauria hagut d’imputar a la quarta trebel·liànica el valor de la meitat de la finca del núm. 0 de l’avinguda A de què va disposar el fiduciari; finca que, com ja hem vist, el fiduciari va vendre l’any 1989 (any de la seva mort) per 19.000.000 ptes., segons escriptura, però que mesos després l’adquirent va vendre per 53.000.000 ptes. i l’adquirent posterior va vendre per 70.000.000 ptes. dos anys més tard.

Tretzè. Les costes de la primera instància hauran d’imposar-se als agents (art. 523 de la Llei d’enjudiciament civil), les de l’apel·lació hauran d’imposar-se també als agents (art. 710 de la mateixa llei) i no s’ha de fer cap esment respecte de les de la cassació (art. 1715.2).

Per tot el que resta exposat, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

 PART DISPOSITIVA 

Estimar el present recurs de cassació, anul·lar la sentència de l’Audiència i també la de primera instància, desestimar en tots els seus termes la demanda, imposar als actors les costes de primera instància i les de l’apel·lació, i no fer cap esment respecte de les del present recurs.

S’ha de retornar al recurrent el dipòsit que va constituir per formalitzar la cassació.

Així, mitjançant aquesta sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.

  

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda