|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 15 de maig de 2000, núm.
10/2000
(Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part
dispositiva
President:
Excm. Sr.
Guillem Vidal i Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu i Llansa
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el recurs
extraordinari de cassació interposat per
X1
contra la sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial
de Girona en data 10 de gener d’enguany en el rotlle núm. 789/1998 en
conèixer els recursos d’apel ·lació interposats per
X1
i Y1
contra la sentència pronunciada el 21 de juliol de 1998 pel Jutjat de
Primera Instància núm. 5 de Figueres en les actuacions de judici de menor
quantia núm. 267/1996, iniciades per la demanda de
X1
contra Y1
El recurrent en cassació esmentat ha comparegut davant aquest tribunal
superior sota la direcció lletrada de l’advocat J. P. G. i la representació
de la procuradora M. J. B. C. L’altra part no ha comparegut.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer. En
les actuacions de judici de menor quantia esmentades, el Jutjat de Primera
Instància núm. 5 de Figueres va dictar una sentència la part dispositiva de
la qual diu textualment: «Fallo: que, estimando parcialmente la demanda
formulada por la procuradora A. M. B. P., en nombre y representación de
X1,
contra
Y1
debo declarar y declaro que el actor es legitimario en la sucesión de su
madre, condenando al demandado a que abone al actor, en concepto de
legítima, la suma de 7.403.500 ptas., más su interés legal desde la muerte
de la causante. Igualmente debo condenar y condeno a
Y1
a que abone al actor la suma de 12.412.850 ptas., más el interés legal del
dinero desde la fecha de la interpelación judicial hasta la de esta
resolución, y desde ésta hasta la de su pago, los intereses previstos en el
art. 921 de la LEC.
»Cada parte
abonará las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad.»
Segon. No
conformes ni el demandant ni el demandat amb la decisió anterior, l’un i
l’altre van interposar sengles recursos d’apel·lació davant la Secció
Primera de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar en data 10 de
gener d’enguany una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallamos:
»1) Que
debemos estimar parcialmente el recurso de apelación interpuesto por
Y1,
sin imposición de las costas en esta alzada.
»2) Que
debemos desestimar íntegramente el recurso de apelación interpuesto por
X1,
con imposición de las costas de esta alzada.
»3) Que
debemos revocar parcialmente la sentencia dictada por el Juzgado de Primera
Instancia núm. 5 de Figueres, de fecha 31 de julio de 1998, y en su defecto
debemos absolver a
Y1
de las reclamaciones de cantidad formuladas por
X1,
de 9.432.255 pesetas y 2.980.595 pesetas, confirmándola en todos los demás
extremos.»
Tercer.
Disconforme l’agent amb aquesta segona decisió, va preparar i seguidament va
interposar contra aquella el present recurs de cassació, el qual s’ha
tramitat en aquest tribunal segons les prescripcions legals.
Ha actuat com
a como ponent l’Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté, magistrat d’aquesta
sala.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
L’actor en el litigi,
X1,
porta a la cassació la sentència de la Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Girona de 10 de gener de 2000, la qual va conèixer dels
recursos d’apel·lació interposats respectivament per l’agent esmentat i pel
demandat
Y1
(pare de l’anterior) contra la sentència de 31 de juliol de 1998 del jutge
de Primera Instància núm. 5 de Figueres, la qual:
a) Va
condemnar el pare demandat, com a hereu de la seva esposa,
Z,
morta el 22 de desembre de 1987, a pagar al seu fill —l’actor— la llegítima
de l’herència de la seva mare, quantificada en 7.403.500 ptes. en la quota
del demandant, més l’interès legal d’aquestes des de la data expressada de
la defunció de la causant.
b) Va
rebutjar la pretensió de l’actor que fossin declarats reservables (basant-se
en l’art. 269 de la Compilació del dret
civil especial de Catalunya de 1960) els béns deferits per la causant,
per raó del suposat matrimoni pretesament contret pel seu pare vidu amb
K
c) Va
condemnar el demandat a reembossar al demandant les quantitats següents:
9.432.255 ptes. corresponents a l’import del capital i els interessos d’una
pòlissa de crèdit amb garantia hipotecària que “la Caixa” havia concedit a
la causant, unes altres 2.980.595 ptes. que l’agent havia pagat per compte
dels seus pares a l’Assessoria
W,
de
L,
i els interessos corresponents d’aitals sumes.
La sentència
de l’Audiència, ara sotmesa al present recurs, va disposar:
a) Confirmar
la condemna al pagament de la llegítima ressenyada anteriorment.
b) Desestimar
el recurs d’apel·lació de l’agent, en què aquest demanava la declaració de
reservables dels béns de la difunta causant.
c) Estimar
l’apel·lació del demandat, a qui va absoldre de pagar les quantitats de
9.432.255 ptes. i 2.980.595 ptes. esmentades precedentment.
I és contra
els apartats b i c anteriors, el contingut dels quals es conté en aquesta
última sentència, que l’agent interposa el present recurs de cassació, el
qual s’articula en els cinc motius que examinem a continuació.
Segon. Els
quatre primers motius s’encarrilen per la via del núm. 4 de l’art. 1692 de
la Llei d’enjudiciament civil i es dirigeixen a combatre la sentència a quo,
perquè ha rebutjat la petició que siguin declarats «reservables » els béns
relictes per la causant.
Aquests
quatre motius, haurem d’examinar-los de manera succinta, ja que la
inviabilitat és palesa per la seva mateixa inadmissibilitat.
Vegem-ho.
Tercer.
L’agent insisteix en l’apel·lació «que ha quedado acreditado que el
demandado ha contraído segundas nupcias, como se desprende de un poder para
pleitos otorgado por el demandado y su nueva esposa en el que se dice que
ambos comparecen ante el notario en calidad de cónyuges y a la vista de la
prueba testifical practicada». L’Audiència contesta (fonament legal segon,
en el foli 48 del rotlle): «El motivo de impugnación no puede prosperar,
pues el matrimonio se justifica a través de la correspondiente inscripción
en el Registro Civil y su acreditación se efectúa mediante las
correspondientes certificaciones expedidas por el encargado del Registro en
el que está inscrito el matrimonio (art.
61 del Código civil y art. 6 de la Ley del Registro Civil). Establece el
art. 49 del Código civil que
cualquier español podrá contraer matrimonio dentro o fuera de España y que,
en este último supuesto, podrá hacerlo en la forma establecida por la ley
del lugar de celebración. Dice el demandante que el demandado ha contraído
matrimonio, posiblemente fuera de España y, más en concreto, en Andorra. Si
fuera así, está claro que, si el matrimonio ha sido contraído en España, la
posibilidad de probar tal hecho le hubiera resultado facilísimo su
acreditación, acudiendo al registro civil correspondiente, incluso
desconociendo el lugar donde se hubiese celebrado, dado que la celebración
del matrimonio no sólo se inscribe en el libro correspondiente, sino que
también se hace constar como nota marginal en el acta de nacimiento (art. 39
de la Ley del Registro Civil). Por lo tanto, a la vista de ello y
solicitando una certificación literal de la misma, podía conocerse si había
contraído o no segundo matrimonio.
Si el
matrimonio ha sido contraído en el extranjero, es necesario para su pleno
reconocimiento su inscripción en el Registro Civil (art.
61 del Código civil),
que se llevará a cabo mediante la aportación de la correspondiente
certificación de la autoridad extranjera (art. 256.3 del Reglamento del
Registro Civil, instrucciones de 7 de julio de 1973 y 26 de diciembre de
1978 de la DGRN, que exigen la tramitación del expediente matrimonial ante
el encargado del Registro Civil, y resolución de 13 de julio de 1982 de
dicha dirección), y, mientras no se inscriba, es obvio que las autoridades
españolas no pueden reconocer un matrimonio no inscrito, ni éste puede
perjudicar a terceros.
»Por lo
tanto, no habiéndose acreditado que el demandado haya contraído segundo
matrimonio, no puede apreciarse el presupuesto para declarar reservables los
bienes adquiridos por herencia de
Z,
por lo que el recurso debe ser desestimado.»
Quart. L’ara
recurrent impugna la fonamentació anterior de l’Audiència al·legant vulnerat
«el art. 1218, en relación
con los
artículos 1216,
1250
y
1251 del Código civil,
según su interpretación jurisprudencial», formulació que per si sola ja fa
inviable el motiu, perquè es basa en preceptes tan heterogenis com són els
articles
1218 del Codi civil
(referent a l’eficàcia dels documents públics) i
1250
i
1251
del mateix codi (relatius a les presumpcions, perquè aquestes normes no
tenen res a veure entre si ni tenen cap connexió, i, invocades
simultàniament i conjunta, no poden donar suport a un motiu de cassació.
Això ja determina la inadmissibilitat del motiu i, en aquest estadi del
procediment, la desestimació d’aquest (sentències del Tribunal Suprem de 19
de desembre de 1996, 3 d’abril, 20 i 23 de juny, 4 i 24 de juliol, 30 de
setembre, 2, 8 i 27 d’octubre, totes de 1997, etc.).
Independentment, escau afegir que el motiu tampoc seria viable encara que
hagués tractat aquells preceptes de manera separada, ja que el fet que el
notari O. F. atribuís la condició de «cònjuges» al demandat i a la Sra.
K
en autoritzar-los l’escriptura de poders per a plets del document núm. 5 de
la demanda (foli 39), no vol dir que ho haguessin demostrat ni que fos
veritable la pretesa condició de casats.
Aquells
poders per a plets únicament fan prova del seu atorgament i de la seva data
(24 de març de 1994), tal com determina l’art.
1218 del Codi civil.
Per tant, l’actor no pot pretendre seriosament que demostren la realitat
d’un matrimoni del demandat amb la Sra.
K
i la sala a quo no ha infringit l’art.
1218 del CC
en haver-ho entès així.
I, d’altra
banda, com que la sentència a quo no està fonamentada en presumpcions per
descartar o no tenir per provat el matrimoni, no ha pogut conculcar els
articles 1250
i
1251 del CC
sobre les presumpcions que el motiu invoca (sentències del Tribunal Suprem
de 20 de juliol de 1992, 18 de març de 1993, 21 d’octubre de 1994, etc.).
Per aquestes
raons, el primer motiu de cassació és inviable.
Cinquè. El
segon motiu considera infringits «la doctrina de los actos propios subsumida
en el art. 7 del Código civil
en relación con los art. 11.1 y 2 de la Ley orgánica del poder judicial» i
el motiu quart (que estudiem conjuntament amb el segon per raons de
sistemàtica) pretén violat «el
art. 6.4 del Código civil,
sobre fraude a la ley».
Ambdós es
basen en el fet que en l’escriptura de poders per a plets esmentada figura
la condició de «cónyuges» del demandat i de la Sra.
K.
Aquesta expressió —segons el recurrent— constitueix un «acte propi» d’ells
contra el qual no poden ara anar sense faltar a les regles de la bona fe i
sense incidir en un frau de llei i processal.
Ambdós motius
haurien també d’ésser declarats inadmissibles —i ara hauran ara de
desestimar-se— perquè en cap moment del procediment l’actor va plantejar
aquestes qüestions (actes propis, frau de llei, bona fe, abús de dret,
etc.), ja que ni en la demanda (folis 1 a 21) i ni tan sols en l’escrit de
resum de proves de la primera instància (folis 272 a 279) s’esmenten en
absolut aquestes institucions ni tampoc els fets que les haurien de poder
sostenir. L’actor s’ha limitat a adduir el principi de la càrrega de la
prova tot invocant l’art.
1214 del Codi civil
(foli 276) i significant «que la parte demandada no ha practicado prueba
alguna que haga decaer las referidas en los apartados a (escritura de poder
para pleitos de fecha 24 de marzo de 1994) y b (repreguntas contestadas por
V),
cuando es a ella a quien competía [...]». L’actor, doncs, no ha adduït en
les instàncies —tampoc en la segona— l’abús de dret, ni el frau de llei, ni
la bona fe, ni els actes propis.
Ens trobem,
per tant, en cassació davant de plantejaments nous i amb qüestions noves no
al·legades ni estudiades en les instàncies, la qual cosa fa inadmissibles
ambdós motius (sentències del Tribunal Suprem 196 de 22 d’abril de 1992, 4
de juny, 22 de juliol i 20 de setembre de 1994, 4 de març, 23 de juny, 24 de
juliol i 11 de novembre de 1997, etc.). D’altra banda, tampoc hem vist en
les actuacions cap indici de l’ara al·legat —i en cap moment demostrat— frau
de llei o processal.
Sisè. El
tercer motiu considera infringit «el
art. 269 de la compilación catalana
de 21 de diciembre de 1960 [...]», el qual —com és sabut— atribuïa la
qualitat de reservables a favor dels fills d’un matrimoni anterior als béns
adquirits a títol lucratiu pel vidu del difunt consort quan aquell contrau
un nou matrimoni (de manera semblant al que disposa actualment l’art.
387 del Codi de successions).
Però, atès
que l’Audiència ha declarat en aquest cas «no haberse acreditado que el
demandado haya contraído segundo matrimonio», no es pot apreciar —com també
diu l’Audiència— «el presupuesto para declarar reservables los bienes
adquiridos por herencia de
Z».
No s’ha pogut,
doncs, conculcar l’art.
269
esmentat perquè no és aplicable al cas.
Setè. L’últim
motiu —el cinquè— pretén violat «el principio del onus probandi sancionado
en el
art. 1214 del Código civil
[...]». Addueix que l’actor ha demostrat que havia amortitzat els 9.432.255
ptes. d’import del capital (5.000.000 ptes.) i els interessos (4.432.255
ptes.) del préstec —mitjançant una pòlissa de crèdit— que “la Caixa” havia
concedit a la causant (document núm. 9 de la demanda, en el foli 65); i que
també ha acreditat haver pagat la quantitat de 2.980.595 ptes. per compte
dels seus pares i que, contràriament, el demandat no ha provat les seves
excepcions, en què manifestava, quant al préstec, que l’actor havia sigut
beneficiari de la seva totalitat, motiu pel qual no esqueia reembossar-li’n
l’import, i, quant al pagament fet a l’Assessoria
W
per compte dels seus pares, que l’actor l’havia efectuat amb diners dels
pares, per la qual cosa tampoc esqueia reembossar-lo. El present motiu de
cassació exposa que l’Audiència, infringint l’art.
1214 del CC,
havia desplaçat sobre l’actor la càrrega de la prova de les excepcions
adduïdes, la qual cosa era de la incumbència del demandat, infringit aquell
precepte i havent-se de cassar per aquest motiu la sentència a quo.
Vuitè. En
relació amb la fonamentació precedent d’aquest darrer motiu, escau dir que,
certament, la jurisprudència és constant en manifestar que, quan el tribunal
ha alterat indegudament l’onus probandi, és a dir, quan ha invertit la
càrrega de la prova que correspon a cada part segons l’art.
1214 del CC
i s’ha infringit així aquest precepte, la cassació és procedent (sentències
del TS de 23 de desembre de 1996, 22 de febrer, 4 de març, 4 i 21 d’abril, 7
de maig, 3 i 18 de juliol, 7 i 20 d’octubre, 7 de novembre i 11 de desembre,
totes de 1997, etc.).
Cal, doncs,
que examinem les al·legacions i les proves de les parts i allò decidit per
la sentència de l’Audiència pel que fa als dos conceptes esmentats: el
pretès reembossament dels 9.432.255 ptes. del préstec de “la Caixa” i el
reembossament dels 2.980.595 ptes. pagats per l’actor a l’Assessoria
W
de
L
per compte de la causant i de l’hereu d’aquesta, l’aquí demandat.
Parlarem
primer del préstec de “la Caixa” i, després, del pagament a l’Assessoria
W.
Novè. El
certificat lliurat per “la Caixa” i adjuntat com a document núm. 9 a la
demanda (foli 65), degudament ratificat en el període probatori pel seu
signant (folis 109 i 145), evidencia que el 4 de maig de 1987 “la Caixa” va
formalitzar una pòlissa de crèdit per un import de 5.000.000 de ptes. a
favor de la causant, amb garantia hipotecària sobre una finca d’aquesta
darrera; i que des de la constitució d’aquell préstec i fins a la seva
cancel·lació, el dia 5 d’abril de 1993, tots els ingressos efectuats per al
seu retorn i per al pagament dels seus interessos van ser realitzats per
l’avui agent amb càrrec a dipòsits bancaris seus i per un import de
9.432.255 ptes.
En la
contesta a la demanda, el demandat no nega això anterior, però diu que
considera que era a l’actor a qui corresponia pagar aquell crèdit, perquè
afirma que la destinació d’aquell va ser en benefici seu. I manifesta que,
el dia mateix en què es va concedir el crèdit (4 de maig de 1987), la
causant va fer dos reintegraments amb càrrec a l’aital pòlissa: un de
3.400.000 ptes., que va passar a un altre compte que ella tenia amb el seu
marit (el demandat actual), i un segon reintegrament d’1.450.000 ptes., que
va transferir a un compte que l’actor i la seva dona tenien a “la Caixa”
mateixa, coses que certament demostra amb el document núm. 1 de la contesta
(foli 93). I la contesta concloïa: resta així demostrat que va ser l’actor
qui va disposar, directament i des del mateix dia de la constitució, de la
pòlissa de crèdit per disposició de la seva mare i d’1.450.000 ptes.
procedents de la pòlissa, i afegia: «Esta parte cuidará de demostrar en fase
de prueba que 197 el importe restante del crédito, los 3.400.000 ptas. que
la Sra.
Z
ingresó en la cuenta suya y de su marido, también fueron a parar,
indirectamente, a manos del demandante [...], él dispuso de dicho importe
restante de 3.400.000 ptas., puesto que dicho dinero se pagó al [...]
constructor A. S. en pago de unas obras que éste había realizado al
demandante en su propia vivienda, el ático [...].»
Desè. A pesar
d’aquesta promesa del demandat (que demostraria en fase de prova que
l’import restant del crèdit també havia anat a parar al demandant), el
demandat no ha provat res (folis 247 a 271).
Solament ha
acreditat (amb el certificat ja esmentat presentat a la contesta a la
demanda) que la seva mare li havia lliurat 1.450.000 ptes. el mateix dia 4
de maig de 1987 que “la Caixa” li havia concedit la pòlissa de crèdit.
Onzè. La
sentència de l’Audiència reconeix aquest fet, el qual va extingir en la
quantitat d’1.450.000 ptes. la reclamació de l’actor, ja que ell s’havia
beneficiat d’aital import, cosa que l’actor no havia reconegut.
I tot seguit
l’Audiència diu: «Por lo tanto, el demandante no ha dicho la verdad en sus
alegaciones, ni tampoco al absolver posiciones, por lo que si no ha dicho la
verdad en cuanto a tal extremo, ya no puede ser creíble su versión respecto
del resto.» I, partint d’aquesta premissa, la sentència desplaça sobre
l’actor la càrrega de la prova del fet extintiu de la reclamació, conculcant
d’aquesta manera l’art.
1214 del CC,
el qual posa sobre l’actor el deure de provar el fet constituït de la seva
reclamació i sobre el demandat el de provar els fets extintius d’aquesta. En
el cas present, resten plenament acreditats el fet constitutiu de la demanda
de l’actor (que ell va amortitzar la quantitat de 9.432.255 ptes. import del
capital i els interessos del préstec de la seva mare) i també l’extintiu del
demandat, limitat aquest al fet que la seva mare va transferir a l’actor
1.450.000 ptes. del préstec el mateix dia que ella el va obtenir. Però no hi
ha cap mena de prova que justifiqui ni directament ni indirectament que el
demandant s’hagués beneficiat de la resta del préstec, malgrat haver-ho
assegurat el demandat i haver promès que ho demostraria, sense haver-ho ni
tan sols intentat. Per tant, no resulten assumibles les inferències que
esgrana l’Audiència en manifestar que «si el demandante no ha dicho la
verdad en cuanto a un extremo, ya no puede ser creíble su versión respecto
del resto» o que «resulta extraño que el actor amortizase un préstamo
concedido a su madre por un importe de 5.000.000 ptas., pagando en total la
cantidad de 9.432.255 ptas. y cancelándose el préstamo el 5 de abril de
1993», perquè no pot ésser considerat estrany que un préstec de 5.000.000
ptes. de capital mitjançant una pòlissa de crèdit concedida el 4 de maig de
1987, amb un interès mínim del 14,50% anual, comissions a part (foli 52), i
no cancel·lat fins sis anys després —el 5 d’abril de 1993—, hagués tingut un
cost final de 9.432.255 ptes. Tampoc sembla anormal que, cancel·lat el
préstec l’any 1993, l’actor no en reclamés el reembossament al seu pare fins
l’any 1996, ja que és la sentència a quo mateixa la que diu que va ésser
precisament en aquesta darrera època —l’any 1996— «cuando se inicia una
serie de conflictos con su padre». I el certificat de “la Caixa” referit a
les operacions bancàries realitzades per la causant amb anterioritat a la
concessió de la pòlissa de crèdit tampoc prova el fet extintiu al·legat en
la contesta a la demanda i amb el qual va travar-se la litis contestatio.
Caldrà, per tant, reembossar a l’actor l’import del préstec abonat per ell a
“la Caixa” per compte de la causant i del seu hereu (per la mort d’aquella);
però no per tot l’import de 9.432.255 ptes. (entre capital i interessos),
com va disposar la sentència de primera instància, ja que, com que l’actor
es va beneficiar d’1.450.000 ptes. del capital del préstec des del mateix
dia que aquest es va constituir (4 de maig de 1987), no podrà reembossar-se-li
aquest import ni tampoc els interessos pagats a “la Caixa” per raó d’aquest
import. Però sí que se li hauran de reembossar la quantitat de 3.550.000
ptes. del capital (5.000.000 – 1.450.000 = 3.550.000 ptes.) i els interessos
que ha abonat per aquest capital de 3.550.000 ptes., que pugen —llevat que
hi hagi un error comptable— a la quantitat de 3.146.900 ptes.
(part proporcional
que correspon als 3.550.000 ptes. de capital dels 4.432.555 ptes. pagats
pels interessos
del capital
de 5.000.000 ptes.).
Dotzè. Hem
vist que l’actor reclamava també, tot invocant l’art.
1158 del Codi civil,
el reembossament de la quantitat de 2.980.595 ptes. pagada per ell per
compte dels seus pares a l’Assessoria
W
de
L
per deutes fiscals d’aquests darrers (foli 66), abonaments realitzats
efectivament pel demandant per compte dels seus pares i reconeguts pel
demandat en la contesta a la demanda. Però aquesta última adduïa que els va
pagar «no con dinero sacado de su propio bolsillo, sino que fue un encargo
de su padre, habiéndole proporcionado éste el importe líquido necesario. O
sea, que el actor solamente fue el encargado de efectuar el pago 198 de las
facturas de la agencia a nombre de su padre, sin que ello, de ninguna
manera, pudiera suponer que tendría ninguna acción de repetición contra este
último».
Tretzè.
Contestant això anterior, la sentència de primera instància puntalitzava que
«de la prueba practicada no ha resultado acreditado que el demandado
entregara suma alguna al actor para que efectuara el pago a su encargo» i
que «en virtud de lo anteriomente dicho, conforme al
art. 1158 del Código civil,
habiendo pagado el señor
X1
por cuenta del señor
Y1
[...] la suma de 2.980.595 ptas. [...], procede que el actor obtenga el
reembolso de lo abonado, condenando al demandado a que abone la indicada
suma [...]».
Però les
constatacions i els pronunciaments precedents de la sentència de primera
instància van ser revocats per la Sala d’Apel·lació «[...] al no quedar en
lo más mínimo justificado que el dinero con el que pagó el actor las
facturas [...] fuese de su propiedad», sense tenir en compte que aquesta
justificació incumbia únicament i exclusiva el demandat, el qual havia de
justificar el fet extintiu al·legat per ell, a saber, que ell «había
proporcionado el importe líquido necesario» al seu fill —l’avui actor—
perquè fes el pagament a l’agència esmentada.
Invertint
novament i indegudament la càrrega de la prova —amb infracció de l’art.
1214 del Codi civil—,
la sala a quo imposa al demandant l’obligació de demostrar el fet extintiu
de la reclamació. I aquesta actuació indeguda obre pas a la cassació. Així
doncs, escau anul·lar també aquest extrem de la sentència de l’apel·lació i
confirmar el de la de primera instància.
Catorzè. Les
consideracions que es contenen en els fonaments anteriors obliguen el
present tribunal a precisar el que s’haurà de disposar també ara quant al
pagament d’interessos, en haver de resultar en part confirmades i en part
revocades les sentències d’instància, i, consegüentment, aquesta sala ha de
fer els pronunciaments escaients respecte a aquest punt, els quals hauran de
ser els següents:
a) Atès que
s’ha de mantenir el pronunciament d’ambdues sentències de condemna del
demandat a abonar a l’actor en concepte de llegítima la suma de 7.403.500
ptes., l’interès que aquesta quantitat meritarà des de la data de la mort de
la causant serà el legal fins al pagament d’aquesta, i aquest interès
s’incrementarà en dos punts des de la data de la sentència de primera
instància i fins a l’execució total d’aquesta, d’acord amb allò que
determina l’art. 921.4 de la llei processal.
b) La
quantitat de 2.980.595 ptes. pagada per l’actor a l’Assessoria
W,
i al reembossament de la qual serà condemnat el demandat, meritarà l’interès
legal des de la seva reclamació judicial, amb l’increment que determina
l’art. 921 de la llei de procediment des de la data de la sentència de
primera instància.
c) La
quantitat de 3.550.000 ptes., import del capital del préstec que el demandat
haurà de reembossar a l’actor, meritarà l’interès legal des de la
presentació de la demanda del present litigi, amb l’increment de l’esmentat
art. 921 des de la data de la sentència de primera instància.
I, finalment,
d) Els
interessos que l’actor ha pagat a “la Caixa” per causa del capital esmentat
de 3.550.000 ptes., que pugen a la quantitat de 3.146.900 ptes. (segons el
que hem assenyalat al final del fonament onzè precedent), meritaran també
l’interès legal des de la interposició de la demanda, amb el mateix
increment de l’art. 921 referit en els paràgrafs precedents.
Quinzè. Com
que la demanda és estimada només parcialment, no escau aplicar el paràgraf
segon de l’art. 523 de la Llei d’enjudiciament civil. I cal dir el mateix
quant a la imposició expressa de les costes de la primera instància a cap de
les parts, d’acord amb allò que disposa la segona instància (art. 710.2 de
la mateixa llei) i del present recurs de cassació (art. 1715.2).
Serà retornat
al recurrent el dipòsit que innecessàriament va constituir per formalitzar
la cassació.
Per tot això
anterior, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya decideix:
PART
DISPOSITIVA
Estimar el
recurs de cassació interposat per
X1
contra la Sentència 5/2000, dictada el 10 de gener de 2000 en el rotlle núm.
789/1998 de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona en el
recurs d’apel·lació derivat de les actuacions núm. 267/1996 del Jutjat de
Primera Instància núm. 5 de Figueres; anul·lar parcialment la sentència
esmentada i també la de primera instància de data 31 de juliol de 1998, i,
en part confirmant i en part revocant ambdues sentències, aquesta sala
disposa els pronunciaments definitius següents:
Primer. Es
condemna el demandat a pagar a l’actor en concepte de llegítima la suma de
7.403.500 ptes. més l’interès legal d’aquesta quantitat des de la mort de la
causant i fins al pagament efectiu d’aquella, amb l’increment que disposa
l’art. 921 de la Llei d’enjudiciament civil des de la sentència de primera
instància.
Segon. Es
condemna el demandat a pagar a l’actor la quantitat de 2.980.595 ptes. més
l’interès legal d’aquesta quantitat des de la interpel·lació judicial i fins
al pagament d’aquesta, amb l’increment que disposa l’art. 921 de la Llei
d’enjudiciament civil des de la sentència de primera instància.
Tercer. Es
condemna el demandat a pagar a l’actor la quantitat de 3.550.000 ptes. més
l’interès legal d’aquesta quantitat des de la interpel·lació judicial i fins
a l’abonament d’aquesta, amb el mateix increment que disposa l’art. 921 dels
punts precedents.
Quart. Es
condemna el demandat a pagar a l’actor la quantitat que aquest ha abonat en
concepte d’interessos per raó de la quantitat de 3.550.000 ptes. esmentada
en el pronunciament anterior, que puja a la xifra de 3.146.900 ptes. Aquesta
xifra meritarà interessos des de la presentació de la demanda i fins al seu
pagament efectiu, també amb l’increment que disposa el paràgraf quart de
l’art. 921 de la Llei d’enjudiciament civil.
Cinquè. Es
desestima la demanda pel que fa a la seva pretensió que es declarin
reservables els béns relictes per la causant (Z).
Sisè. No es
fa cap pronunciament sobre les costes de les dues instàncies precedents ni
sobre les del present recurs.
Retorneu al
recurrent el dipòsit que va constituir en interposar la cassació.
Així,
mitjançant aquesta sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.
|
