Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 15 de maig de 2000

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 15 de maig de 2000, núm.
10/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per X1 contra la sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona en data 10 de gener d’enguany en el rotlle núm. 789/1998 en conèixer els recursos d’apel ·lació interposats per X1 i Y1 contra la sentència pronunciada el 21 de juliol de 1998 pel Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Figueres en les actuacions de judici de menor quantia núm. 267/1996, iniciades per la demanda de X1 contra Y1 El recurrent en cassació esmentat ha comparegut davant aquest tribunal superior sota la direcció lletrada de l’advocat J. P. G. i la representació de la procuradora M. J. B. C. L’altra part no ha comparegut.

 

ANTECEDENTS DE FET 

Primer. En les actuacions de judici de menor quantia esmentades, el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Figueres va dictar una sentència la part dispositiva de la qual diu textualment: «Fallo: que, estimando parcialmente la demanda formulada por la procuradora A. M. B. P., en nombre y representación de X1, contra Y1 debo declarar y declaro que el actor es legitimario en la sucesión de su madre, condenando al demandado a que abone al actor, en concepto de legítima, la suma de 7.403.500 ptas., más su interés legal desde la muerte de la causante. Igualmente debo condenar y condeno a Y1 a que abone al actor la suma de 12.412.850 ptas., más el interés legal del dinero desde la fecha de la interpelación judicial hasta la de esta resolución, y desde ésta hasta la de su pago, los intereses previstos en el art. 921 de la LEC.

»Cada parte abonará las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad.»

Segon. No conformes ni el demandant ni el demandat amb la decisió anterior, l’un i l’altre van interposar sengles recursos d’apel·lació davant la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar en data 10 de gener d’enguany una sentència amb la part dispositiva següent: «Fallamos:

»1) Que debemos estimar parcialmente el recurso de apelación interpuesto por Y1, sin imposición de las costas en esta alzada.

»2) Que debemos desestimar íntegramente el recurso de apelación interpuesto por X1, con imposición de las costas de esta alzada.

»3) Que debemos revocar parcialmente la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 5 de Figueres, de fecha 31 de julio de 1998, y en su defecto debemos absolver a Y1 de las reclamaciones de cantidad formuladas por X1, de 9.432.255 pesetas y 2.980.595 pesetas, confirmándola en todos los demás extremos.»

 Tercer. Disconforme l’agent amb aquesta segona decisió, va preparar i seguidament va interposar contra aquella el present recurs de cassació, el qual s’ha tramitat en aquest tribunal segons les prescripcions legals.

Ha actuat com a como ponent l’Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté, magistrat d’aquesta sala.

FONAMENTS DE DRET 

Primer. L’actor en el litigi, X1, porta a la cassació la sentència de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona de 10 de gener de 2000, la qual va conèixer dels recursos d’apel·lació interposats respectivament per l’agent esmentat i pel demandat Y1 (pare de l’anterior) contra la sentència de 31 de juliol de 1998 del jutge de Primera Instància núm. 5 de Figueres, la qual:

a) Va condemnar el pare demandat, com a hereu de la seva esposa, Z, morta el 22 de desembre de 1987, a pagar al seu fill —l’actor— la llegítima de l’herència de la seva mare, quantificada en 7.403.500 ptes. en la quota del demandant, més l’interès legal d’aquestes des de la data expressada de la defunció de la causant.

b) Va rebutjar la pretensió de l’actor que fossin declarats reservables (basant-se en l’art. 269 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya de 1960) els béns deferits per la causant, per raó del suposat matrimoni pretesament contret pel seu pare vidu amb K

c) Va condemnar el demandat a reembossar al demandant les quantitats següents: 9.432.255 ptes. corresponents a l’import del capital i els interessos d’una pòlissa de crèdit amb garantia hipotecària que “la Caixa” havia concedit a la causant, unes altres 2.980.595 ptes. que l’agent havia pagat per compte dels seus pares a l’Assessoria W, de L, i els interessos corresponents d’aitals sumes.

La sentència de l’Audiència, ara sotmesa al present recurs, va disposar:

a) Confirmar la condemna al pagament de la llegítima ressenyada anteriorment.

b) Desestimar el recurs d’apel·lació de l’agent, en què aquest demanava la declaració de reservables dels béns de la difunta causant.

c) Estimar l’apel·lació del demandat, a qui va absoldre de pagar les quantitats de 9.432.255 ptes. i 2.980.595 ptes. esmentades precedentment.

I és contra els apartats b i c anteriors, el contingut dels quals es conté en aquesta última sentència, que l’agent interposa el present recurs de cassació, el qual s’articula en els cinc motius que examinem a continuació.

Segon. Els quatre primers motius s’encarrilen per la via del núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i es dirigeixen a combatre la sentència a quo, perquè ha rebutjat la petició que siguin declarats «reservables » els béns relictes per la causant.

Aquests quatre motius, haurem d’examinar-los de manera succinta, ja que la inviabilitat és palesa per la seva mateixa inadmissibilitat.

Vegem-ho.

Tercer. L’agent insisteix en l’apel·lació «que ha quedado acreditado que el demandado ha contraído segundas nupcias, como se desprende de un poder para pleitos otorgado por el demandado y su nueva esposa en el que se dice que ambos comparecen ante el notario en calidad de cónyuges y a la vista de la prueba testifical practicada». L’Audiència contesta (fonament legal segon, en el foli 48 del rotlle): «El motivo de impugnación no puede prosperar, pues el matrimonio se justifica a través de la correspondiente inscripción en el Registro Civil y su acreditación se efectúa mediante las correspondientes certificaciones expedidas por el encargado del Registro en el que está inscrito el matrimonio (art. 61 del Código civil y art. 6 de la Ley del Registro Civil). Establece el art. 49 del Código civil que cualquier español podrá contraer matrimonio dentro o fuera de España y que, en este último supuesto, podrá hacerlo en la forma establecida por la ley del lugar de celebración. Dice el demandante que el demandado ha contraído matrimonio, posiblemente fuera de España y, más en concreto, en Andorra. Si fuera así, está claro que, si el matrimonio ha sido contraído en España, la posibilidad de probar tal hecho le hubiera resultado facilísimo su acreditación, acudiendo al registro civil correspondiente, incluso desconociendo el lugar donde se hubiese celebrado, dado que la celebración del matrimonio no sólo se inscribe en el libro correspondiente, sino que también se hace constar como nota marginal en el acta de nacimiento (art. 39 de la Ley del Registro Civil). Por lo tanto, a la vista de ello y solicitando una certificación literal de la misma, podía conocerse si había contraído o no segundo matrimonio.

Si el matrimonio ha sido contraído en el extranjero, es necesario para su pleno reconocimiento su inscripción en el Registro Civil (art. 61 del Código civil), que se llevará a cabo mediante la aportación de la correspondiente certificación de la autoridad extranjera (art. 256.3 del Reglamento del Registro Civil, instrucciones de 7 de julio de 1973 y 26 de diciembre de 1978 de la DGRN, que exigen la tramitación del expediente matrimonial ante el encargado del Registro Civil, y resolución de 13 de julio de 1982 de dicha dirección), y, mientras no se inscriba, es obvio que las autoridades españolas no pueden reconocer un matrimonio no inscrito, ni éste puede perjudicar a terceros.

»Por lo tanto, no habiéndose acreditado que el demandado haya contraído segundo matrimonio, no puede apreciarse el presupuesto para declarar reservables los bienes adquiridos por herencia de Z, por lo que el recurso debe ser desestimado.»

Quart. L’ara recurrent impugna la fonamentació anterior de l’Audiència al·legant vulnerat «el art. 1218, en relación con los artículos 1216, 1250 y 1251 del Código civil, según su interpretación jurisprudencial», formulació que per si sola ja fa inviable el motiu, perquè es basa en preceptes tan heterogenis com són els articles 1218 del Codi civil (referent a l’eficàcia dels documents públics) i 1250 i 1251 del mateix codi (relatius a les presumpcions, perquè aquestes normes no tenen res a veure entre si ni tenen cap connexió, i, invocades simultàniament i conjunta, no poden donar suport a un motiu de cassació. Això ja determina la inadmissibilitat del motiu i, en aquest estadi del procediment, la desestimació d’aquest (sentències del Tribunal Suprem de 19 de desembre de 1996, 3 d’abril, 20 i 23 de juny, 4 i 24 de juliol, 30 de setembre, 2, 8 i 27 d’octubre, totes de 1997, etc.).

Independentment, escau afegir que el motiu tampoc seria viable encara que hagués tractat aquells preceptes de manera separada, ja que el fet que el notari O. F. atribuís la condició de «cònjuges» al demandat i a la Sra. K en autoritzar-los l’escriptura de poders per a plets del document núm. 5 de la demanda (foli 39), no vol dir que ho haguessin demostrat ni que fos veritable la pretesa condició de casats.

Aquells poders per a plets únicament fan prova del seu atorgament i de la seva data (24 de març de 1994), tal com determina l’art. 1218 del Codi civil. Per tant, l’actor no pot pretendre seriosament que demostren la realitat d’un matrimoni del demandat amb la Sra. K i la sala a quo no ha infringit l’art. 1218 del CC en haver-ho entès així.

I, d’altra banda, com que la sentència a quo no està fonamentada en presumpcions per descartar o no tenir per provat el matrimoni, no ha pogut conculcar els articles 1250 i 1251 del CC sobre les presumpcions que el motiu invoca (sentències del Tribunal Suprem de 20 de juliol de 1992, 18 de març de 1993, 21 d’octubre de 1994, etc.).

Per aquestes raons, el primer motiu de cassació és inviable.

Cinquè. El segon motiu considera infringits «la doctrina de los actos propios subsumida en el art. 7 del Código civil en relación con los art. 11.1 y 2 de la Ley orgánica del poder judicial» i el motiu quart (que estudiem conjuntament amb el segon per raons de sistemàtica) pretén violat «el art. 6.4 del Código civil, sobre fraude a la ley».

Ambdós es basen en el fet que en l’escriptura de poders per a plets esmentada figura la condició de «cónyuges» del demandat i de la Sra. K. Aquesta expressió —segons el recurrent— constitueix un «acte propi» d’ells contra el qual no poden ara anar sense faltar a les regles de la bona fe i sense incidir en un frau de llei i processal.

Ambdós motius haurien també d’ésser declarats inadmissibles —i ara hauran ara de desestimar-se— perquè en cap moment del procediment l’actor va plantejar aquestes qüestions (actes propis, frau de llei, bona fe, abús de dret, etc.), ja que ni en la demanda (folis 1 a 21) i ni tan sols en l’escrit de resum de proves de la primera instància (folis 272 a 279) s’esmenten en absolut aquestes institucions ni tampoc els fets que les haurien de poder sostenir. L’actor s’ha limitat a adduir el principi de la càrrega de la prova tot invocant l’art. 1214 del Codi civil (foli 276) i significant «que la parte demandada no ha practicado prueba alguna que haga decaer las referidas en los apartados a (escritura de poder para pleitos de fecha 24 de marzo de 1994) y b (repreguntas contestadas por V), cuando es a ella a quien competía [...]». L’actor, doncs, no ha adduït en les instàncies —tampoc en la segona— l’abús de dret, ni el frau de llei, ni la bona fe, ni els actes propis.

Ens trobem, per tant, en cassació davant de plantejaments nous i amb qüestions noves no al·legades ni estudiades en les instàncies, la qual cosa fa inadmissibles ambdós motius (sentències del Tribunal Suprem 196 de 22 d’abril de 1992, 4 de juny, 22 de juliol i 20 de setembre de 1994, 4 de març, 23 de juny, 24 de juliol i 11 de novembre de 1997, etc.). D’altra banda, tampoc hem vist en les actuacions cap indici de l’ara al·legat —i en cap moment demostrat— frau de llei o processal.

Sisè. El tercer motiu considera infringit «el art. 269 de la compilación catalana de 21 de diciembre de 1960 [...]», el qual —com és sabut— atribuïa la qualitat de reservables a favor dels fills d’un matrimoni anterior als béns adquirits a títol lucratiu pel vidu del difunt consort quan aquell contrau un nou matrimoni (de manera semblant al que disposa actualment l’art. 387 del Codi de successions).

Però, atès que l’Audiència ha declarat en aquest cas «no haberse acreditado que el demandado haya contraído segundo matrimonio», no es pot apreciar —com també diu l’Audiència— «el presupuesto para declarar reservables los bienes adquiridos por herencia de Z».

No s’ha pogut, doncs, conculcar l’art. 269 esmentat perquè no és aplicable al cas.

Setè. L’últim motiu —el cinquè— pretén violat «el principio del onus probandi sancionado en el art. 1214 del Código civil [...]». Addueix que l’actor ha demostrat que havia amortitzat els 9.432.255 ptes. d’import del capital (5.000.000 ptes.) i els interessos (4.432.255 ptes.) del préstec —mitjançant una pòlissa de crèdit— que “la Caixa” havia concedit a la causant (document núm. 9 de la demanda, en el foli 65); i que també ha acreditat haver pagat la quantitat de 2.980.595 ptes. per compte dels seus pares i que, contràriament, el demandat no ha provat les seves excepcions, en què manifestava, quant al préstec, que l’actor havia sigut beneficiari de la seva totalitat, motiu pel qual no esqueia reembossar-li’n l’import, i, quant al pagament fet a l’Assessoria W per compte dels seus pares, que l’actor l’havia efectuat amb diners dels pares, per la qual cosa tampoc esqueia reembossar-lo. El present motiu de cassació exposa que l’Audiència, infringint l’art. 1214 del CC, havia desplaçat sobre l’actor la càrrega de la prova de les excepcions adduïdes, la qual cosa era de la incumbència del demandat, infringit aquell precepte i havent-se de cassar per aquest motiu la sentència a quo.

 Vuitè. En relació amb la fonamentació precedent d’aquest darrer motiu, escau dir que, certament, la jurisprudència és constant en manifestar que, quan el tribunal ha alterat indegudament l’onus probandi, és a dir, quan ha invertit la càrrega de la prova que correspon a cada part segons l’art. 1214 del CC i s’ha infringit així aquest precepte, la cassació és procedent (sentències del TS de 23 de desembre de 1996, 22 de febrer, 4 de març, 4 i 21 d’abril, 7 de maig, 3 i 18 de juliol, 7 i 20 d’octubre, 7 de novembre i 11 de desembre, totes de 1997, etc.).

Cal, doncs, que examinem les al·legacions i les proves de les parts i allò decidit per la sentència de l’Audiència pel que fa als dos conceptes esmentats: el pretès reembossament dels 9.432.255 ptes. del préstec de “la Caixa” i el reembossament dels 2.980.595 ptes. pagats per l’actor a l’Assessoria W de L per compte de la causant i de l’hereu d’aquesta, l’aquí demandat.

Parlarem primer del préstec de “la Caixa” i, després, del pagament a l’Assessoria W.

Novè. El certificat lliurat per “la Caixa” i adjuntat com a document núm. 9 a la demanda (foli 65), degudament ratificat en el període probatori pel seu signant (folis 109 i 145), evidencia que el 4 de maig de 1987 “la Caixa” va formalitzar una pòlissa de crèdit per un import de 5.000.000 de ptes. a favor de la causant, amb garantia hipotecària sobre una finca d’aquesta darrera; i que des de la constitució d’aquell préstec i fins a la seva cancel·lació, el dia 5 d’abril de 1993, tots els ingressos efectuats per al seu retorn i per al pagament dels seus interessos van ser realitzats per l’avui agent amb càrrec a dipòsits bancaris seus i per un import de 9.432.255 ptes.

En la contesta a la demanda, el demandat no nega això anterior, però diu que considera que era a l’actor a qui corresponia pagar aquell crèdit, perquè afirma que la destinació d’aquell va ser en benefici seu. I manifesta que, el dia mateix en què es va concedir el crèdit (4 de maig de 1987), la causant va fer dos reintegraments amb càrrec a l’aital pòlissa: un de 3.400.000 ptes., que va passar a un altre compte que ella tenia amb el seu marit (el demandat actual), i un segon reintegrament d’1.450.000 ptes., que va transferir a un compte que l’actor i la seva dona tenien a “la Caixa” mateixa, coses que certament demostra amb el document núm. 1 de la contesta (foli 93). I la contesta concloïa: resta així demostrat que va ser l’actor qui va disposar, directament i des del mateix dia de la constitució, de la pòlissa de crèdit per disposició de la seva mare i d’1.450.000 ptes. procedents de la pòlissa, i afegia: «Esta parte cuidará de demostrar en fase de prueba que 197 el importe restante del crédito, los 3.400.000 ptas. que la Sra. Z ingresó en la cuenta suya y de su marido, también fueron a parar, indirectamente, a manos del demandante [...], él dispuso de dicho importe restante de 3.400.000 ptas., puesto que dicho dinero se pagó al [...] constructor A. S. en pago de unas obras que éste había realizado al demandante en su propia vivienda, el ático [...].»

Desè. A pesar d’aquesta promesa del demandat (que demostraria en fase de prova que l’import restant del crèdit també havia anat a parar al demandant), el demandat no ha provat res (folis 247 a 271).

Solament ha acreditat (amb el certificat ja esmentat presentat a la contesta a la demanda) que la seva mare li havia lliurat 1.450.000 ptes. el mateix dia 4 de maig de 1987 que “la Caixa” li havia concedit la pòlissa de crèdit.

Onzè. La sentència de l’Audiència reconeix aquest fet, el qual va extingir en la quantitat d’1.450.000 ptes. la reclamació de l’actor, ja que ell s’havia beneficiat d’aital import, cosa que l’actor no havia reconegut.

I tot seguit l’Audiència diu: «Por lo tanto, el demandante no ha dicho la verdad en sus alegaciones, ni tampoco al absolver posiciones, por lo que si no ha dicho la verdad en cuanto a tal extremo, ya no puede ser creíble su versión respecto del resto.» I, partint d’aquesta premissa, la sentència desplaça sobre l’actor la càrrega de la prova del fet extintiu de la reclamació, conculcant d’aquesta manera l’art. 1214 del CC, el qual posa sobre l’actor el deure de provar el fet constituït de la seva reclamació i sobre el demandat el de provar els fets extintius d’aquesta. En el cas present, resten plenament acreditats el fet constitutiu de la demanda de l’actor (que ell va amortitzar la quantitat de 9.432.255 ptes. import del capital i els interessos del préstec de la seva mare) i també l’extintiu del demandat, limitat aquest al fet que la seva mare va transferir a l’actor 1.450.000 ptes. del préstec el mateix dia que ella el va obtenir. Però no hi ha cap mena de prova que justifiqui ni directament ni indirectament que el demandant s’hagués beneficiat de la resta del préstec, malgrat haver-ho assegurat el demandat i haver promès que ho demostraria, sense haver-ho ni tan sols intentat. Per tant, no resulten assumibles les inferències que esgrana l’Audiència en manifestar que «si el demandante no ha dicho la verdad en cuanto a un extremo, ya no puede ser creíble su versión respecto del resto» o que «resulta extraño que el actor amortizase un préstamo concedido a su madre por un importe de 5.000.000 ptas., pagando en total la cantidad de 9.432.255 ptas. y cancelándose el préstamo el 5 de abril de 1993», perquè no pot ésser considerat estrany que un préstec de 5.000.000 ptes. de capital mitjançant una pòlissa de crèdit concedida el 4 de maig de 1987, amb un interès mínim del 14,50% anual, comissions a part (foli 52), i no cancel·lat fins sis anys després —el 5 d’abril de 1993—, hagués tingut un cost final de 9.432.255 ptes. Tampoc sembla anormal que, cancel·lat el préstec l’any 1993, l’actor no en reclamés el reembossament al seu pare fins l’any 1996, ja que és la sentència a quo mateixa la que diu que va ésser precisament en aquesta darrera època —l’any 1996— «cuando se inicia una serie de conflictos con su padre». I el certificat de “la Caixa” referit a les operacions bancàries realitzades per la causant amb anterioritat a la concessió de la pòlissa de crèdit tampoc prova el fet extintiu al·legat en la contesta a la demanda i amb el qual va travar-se la litis contestatio. Caldrà, per tant, reembossar a l’actor l’import del préstec abonat per ell a “la Caixa” per compte de la causant i del seu hereu (per la mort d’aquella); però no per tot l’import de 9.432.255 ptes. (entre capital i interessos), com va disposar la sentència de primera instància, ja que, com que l’actor es va beneficiar d’1.450.000 ptes. del capital del préstec des del mateix dia que aquest es va constituir (4 de maig de 1987), no podrà reembossar-se-li aquest import ni tampoc els interessos pagats a “la Caixa” per raó d’aquest import. Però sí que se li hauran de reembossar la quantitat de 3.550.000 ptes. del capital (5.000.000 – 1.450.000 = 3.550.000 ptes.) i els interessos que ha abonat per aquest capital de 3.550.000 ptes., que pugen —llevat que hi hagi un error comptable— a la quantitat de 3.146.900 ptes. (part proporcional que correspon als 3.550.000 ptes. de capital dels 4.432.555 ptes. pagats pels interessos del capital de 5.000.000 ptes.).

Dotzè. Hem vist que l’actor reclamava també, tot invocant l’art. 1158 del Codi civil, el reembossament de la quantitat de 2.980.595 ptes. pagada per ell per compte dels seus pares a l’Assessoria W de L per deutes fiscals d’aquests darrers (foli 66), abonaments realitzats efectivament pel demandant per compte dels seus pares i reconeguts pel demandat en la contesta a la demanda. Però aquesta última adduïa que els va pagar «no con dinero sacado de su propio bolsillo, sino que fue un encargo de su padre, habiéndole proporcionado éste el importe líquido necesario. O sea, que el actor solamente fue el encargado de efectuar el pago 198 de las facturas de la agencia a nombre de su padre, sin que ello, de ninguna manera, pudiera suponer que tendría ninguna acción de repetición contra este último».

Tretzè. Contestant això anterior, la sentència de primera instància puntalitzava que «de la prueba practicada no ha resultado acreditado que el demandado entregara suma alguna al actor para que efectuara el pago a su encargo» i que «en virtud de lo anteriomente dicho, conforme al art. 1158 del Código civil, habiendo pagado el señor X1 por cuenta del señor Y1 [...] la suma de 2.980.595 ptas. [...], procede que el actor obtenga el reembolso de lo abonado, condenando al demandado a que abone la indicada suma [...]».

Però les constatacions i els pronunciaments precedents de la sentència de primera instància van ser revocats per la Sala d’Apel·lació «[...] al no quedar en lo más mínimo justificado que el dinero con el que pagó el actor las facturas [...] fuese de su propiedad», sense tenir en compte que aquesta justificació incumbia únicament i exclusiva el demandat, el qual havia de justificar el fet extintiu al·legat per ell, a saber, que ell «había proporcionado el importe líquido necesario» al seu fill —l’avui actor— perquè fes el pagament a l’agència esmentada.

Invertint novament i indegudament la càrrega de la prova —amb infracció de l’art. 1214 del Codi civil—, la sala a quo imposa al demandant l’obligació de demostrar el fet extintiu de la reclamació. I aquesta actuació indeguda obre pas a la cassació. Així doncs, escau anul·lar també aquest extrem de la sentència de l’apel·lació i confirmar el de la de primera instància.

Catorzè. Les consideracions que es contenen en els fonaments anteriors obliguen el present tribunal a precisar el que s’haurà de disposar també ara quant al pagament d’interessos, en haver de resultar en part confirmades i en part revocades les sentències d’instància, i, consegüentment, aquesta sala ha de fer els pronunciaments escaients respecte a aquest punt, els quals hauran de ser els següents:

a) Atès que s’ha de mantenir el pronunciament d’ambdues sentències de condemna del demandat a abonar a l’actor en concepte de llegítima la suma de 7.403.500 ptes., l’interès que aquesta quantitat meritarà des de la data de la mort de la causant serà el legal fins al pagament d’aquesta, i aquest interès s’incrementarà en dos punts des de la data de la sentència de primera instància i fins a l’execució total d’aquesta, d’acord amb allò que determina l’art. 921.4 de la llei processal.

b) La quantitat de 2.980.595 ptes. pagada per l’actor a l’Assessoria W, i al reembossament de la qual serà condemnat el demandat, meritarà l’interès legal des de la seva reclamació judicial, amb l’increment que determina l’art. 921 de la llei de procediment des de la data de la sentència de primera instància.

c) La quantitat de 3.550.000 ptes., import del capital del préstec que el demandat haurà de reembossar a l’actor, meritarà l’interès legal des de la presentació de la demanda del present litigi, amb l’increment de l’esmentat art. 921 des de la data de la sentència de primera instància.

I, finalment,

d) Els interessos que l’actor ha pagat a “la Caixa” per causa del capital esmentat de 3.550.000 ptes., que pugen a la quantitat de 3.146.900 ptes. (segons el que hem assenyalat al final del fonament onzè precedent), meritaran també l’interès legal des de la interposició de la demanda, amb el mateix increment de l’art. 921 referit en els paràgrafs precedents.

Quinzè. Com que la demanda és estimada només parcialment, no escau aplicar el paràgraf segon de l’art. 523 de la Llei d’enjudiciament civil. I cal dir el mateix quant a la imposició expressa de les costes de la primera instància a cap de les parts, d’acord amb allò que disposa la segona instància (art. 710.2 de la mateixa llei) i del present recurs de cassació (art. 1715.2).

Serà retornat al recurrent el dipòsit que innecessàriament va constituir per formalitzar la cassació.

Per tot això anterior, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

PART DISPOSITIVA 

Estimar el recurs de cassació interposat per X1 contra la Sentència 5/2000, dictada el 10 de gener de 2000 en el rotlle núm. 789/1998 de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona en el recurs d’apel·lació derivat de les actuacions núm. 267/1996 del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Figueres; anul·lar parcialment la sentència esmentada i també la de primera instància de data 31 de juliol de 1998, i, en part  confirmant i en part revocant ambdues sentències, aquesta sala disposa els pronunciaments definitius següents:

Primer. Es condemna el demandat a pagar a l’actor en concepte de llegítima la suma de 7.403.500 ptes. més l’interès legal d’aquesta quantitat des de la mort de la causant i fins al pagament efectiu d’aquella, amb l’increment que disposa l’art. 921 de la Llei d’enjudiciament civil des de la sentència de primera instància.

Segon. Es condemna el demandat a pagar a l’actor la quantitat de 2.980.595 ptes. més l’interès legal d’aquesta quantitat des de la interpel·lació judicial i fins al pagament d’aquesta, amb l’increment que disposa l’art. 921 de la Llei d’enjudiciament civil des de la sentència de primera instància.

Tercer. Es condemna el demandat a pagar a l’actor la quantitat de 3.550.000 ptes. més l’interès legal d’aquesta quantitat des de la interpel·lació judicial i fins a l’abonament d’aquesta, amb el mateix increment que disposa l’art. 921 dels punts precedents.

Quart. Es condemna el demandat a pagar a l’actor la quantitat que aquest ha abonat en concepte d’interessos per raó de la quantitat de 3.550.000 ptes. esmentada en el pronunciament anterior, que puja a la xifra de 3.146.900 ptes. Aquesta xifra meritarà interessos des de la presentació de la demanda i fins al seu pagament efectiu, també amb l’increment que disposa el paràgraf quart de l’art. 921 de la Llei d’enjudiciament civil.

Cinquè. Es desestima la demanda pel que fa a la seva pretensió que es declarin reservables els béns relictes per la causant (Z).

Sisè. No es fa cap pronunciament sobre les costes de les dues instàncies precedents ni sobre les del present recurs.

Retorneu al recurrent el dipòsit que va constituir en interposar la cassació.

Així, mitjançant aquesta sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda