Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 14 d'abril de 2000

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 14 d’abril de 2000, núm.
7/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 
    

                                         

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per X1 contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 30 de setembre de 1999, dimanant del judici declaratiu de menor quantia núm. 980/1996, interposat per X1, ja esmentada. La part recurrent ha estat representada davant d’aquest tribunal per la procuradora L. M. R. i defensada per l’advocat D. G. G. Han comparegut com a parts objecte del recurs els pares adoptius, representats pel procurador A. M. de A. F. i defensats per la lletrada C. O. S., i la Generalitat de Catalunya, Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAI), representada i defensada pel lletrat de la Generalitat i el ministeri fiscal.

 

ANTECEDENTS DE FET 

Primer. La representació processal de X1 va formular una demanda de judici declaratiu de menor quantia sobre extinció d’adopció contra la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat de Catalunya (DGAI) i els pares adoptius, demanda que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm.17 de Barcelona i en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents. En data 19 d’octubre de 1998, el jutjat esmentat va dictar la sentència que conté la part dispositiva següent: «Fallo: que, desestimando como desestimo la demanda interpuesta por M. D. M. R. en representación de X1, declaro que no ha lugar a la revocación de la adopción de la hija de la demandante, ni al restablecimiento de la filiación por naturaleza de la niña respecto a su madre biológica, confirmándose el auto de adopción dictado en fecha 17 de octubre de 1995.»

Segon. La representació de X1 va interposar un recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada i la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar en data 30 de setembre de 1999 la sentència que conté la part dispositiva següent: «Fallamos: que, desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de X1 contra la sentencia dictada por la Ilma. Magistrada Juez de Primera Instancia núm. 17 de Barcelona en fecha 19 de octubre de 1998, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la mentada resolución; ello, sin hacer imposición de las costas causadas en esta alzada a ninguna de las partes litigantes.»

 Tercer. La procuradora dels tribunals L. M. R., en representació de X1, va formular un recurs de cassació davant aquesta sala pels motius següents: 1. Vulneració del primer requisit de l’art. 30 de la Llei 37/1991 per entaular l’acció d’extinció de l’adopció: la no-intervenció de la menor en el procediment judicial d’adopció no va ser deguda a una causa imputable a la sol·licitant; 2. El requisit de l’interès de la menor en l’acció exercitada prevista en l’art. 30 de la Llei 37/1991.

Quart. Admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar l’audiència del dia 3 d’abril passat per a la celebració de la votació del present procediment, acte que va tenir lloc en la data esmentada.

És ponent el magistrat d’aquesta sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS DE DRET 

Primer. La sentència de la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona de 30 de setembre de 1999, que desestima el recurs d’apel·lació interposat per X1, confirma la dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 17 de Barcelona el 10 d’octubre de 1998, en la qual es va rebutjar la pretensió de la referida X1 que es revoqués l’adopció de què va ser objecte la seva filla biològica i es restablís a favor seu la filiació per naturalesa de la menor.

Segon. Contra la sentència esmentada, la X1 interposa el present recurs de cassació, el qual abasta dos motius. En el primer es denuncia la infracció de l’art. 30 de la Llei 37/1991, ja que addueix que no se li pot imputar la seva falta d’intervenció en el procediment judicial d’adopció. En el segon es denuncia la vulneració del mateix ordinal, per tal com la sentència que combat no pondera adequadament l’interès superior de la menor, ja que, en reunir la mare biològica capacitat suficient per assumir la cura d’aquella, l’extinció de l’adopció mai no aniria en perjudici de la menor, sinó en benefici.

I, respecte a aquest punt, convé tenir presents els antecedents següents, exposats de manera sintètica:

a) La demandant té dos fills que són fruit del matrimoni que va contraure a L l’any 1989. L’any 1993, quan es va separar del seu espòs, el qual va morir l’any 1994, es va traslladar amb els seus dos fills a L2. A L2,  X1 va mantenir durant un temps una relació afectiva fruit de la qual va néixer una nena a l’Hospital Z de L2. Durant l’embaràs, la demandant va rebre tractament psicològic per depressió i ansietat.

b) Segons assenyala la sentència combatuda, «la menor fue abandonada por la madre, renunciando expresa y formalmente a la misma ante la “Direcció General d’Atenció a la Infància”, en las propias dependencias del Hospital Z de L2 sólo dos días después del alumbramiento, sin que conste que hubiera oposición alguna al acogimiento preadoptivo de la niña, iniciado y tramitado correctamente por la propia entidad pública» (del fonament de dret primer, amb valor de fet provat).

c) Posteriorment,  X1 va acudir a les dependències de la referida DGAI els dies 23 de febrer i 22 de juny de 1995, sense que constin més dades sobre aquestes compareixences. El 30 de juny de 1995, el Jutjat núm. 17 de Barcelona va admetre a tràmit la proposta d’adopció formulada per la referida DGAI i el jutjat esmentat va dirigir un ofici a la policia a fi que localitzés el domicili de X1, ofici que va obtenir un resultat negatiu. Mitjançant la interlocutòria de data 17 d’octubre de 1995 es va acordar constituir l’adopció a favor de la família que va acollir la menor, atesos els informes positius obtinguts.

d) En data 17 d’abril de 1996, la demandant va comparèixer davant la DGAI i, assabentada del fet que la menor havia estat adoptada, va manifestar la seva voluntat de recuperar-la, fins a interposar la demanda que ha donat lloc a les presents actuacions.

Tercer. L’art. 30 de la Llei 37/1991, de 30 de desembre —que ha estat recollit en essència per l’art. 130 del Codi de família, codi no aplicable, però, al cas—, disposa que «l’adopció és irrevocable. No obstant això, el jutge pot acordar l’extinció de l’adopció si el pare o la mare per naturalesa no havien intervingut d’acord amb la llei i per una causa que no els fos imputable en l’expedient d’adopció i la petició s’interposa dins els dos anys següents a aquesta, atenent l’interès del menor [...]». La censura jurídica que es conté en el primer motiu del recurs es fonamenta literalment en el fet que «la sentencia desestimatoria de la demanda infringe el art. 30 al entender que la actora no cumple dicho requisito para solicitar la extinción judicial. A quien debe imputarse la responsabilidad de que la actora no interviniera en dicho proceso es a la DGAI [...]». A continuació, la recurrent al·ludeix al fet que «existe una limpia y clara relación de hechos que demuestran que fue la DGAI el organismo que no tuvo la voluntad material de poner en conocimiento del Juzgado el interés que había demostrado la actora».

Si s’ha fet la transcripció literal d’aquests dos primers paràgrafs del motiu ha estat amb finalitat exemplar i per palesar allò que conforma tota la resta del motiu, o sigui, una crítica centrada no en cap discrepància jurídica sobre inaplicació, aplicació indeguda o interpretació errònia del precepte denunciat, sinó en unes diferències exclusives quant als fets. En realitat, no se censura, doncs, el dret aplicat, sinó la realitat fàctica establerta pel jutge com a base que possibilita —i obliga— l’òrgan a quo a l’aplicació de la norma escaient. N’hi ha prou, en efecte, amb observar que en tot el desenvolupament del motiu no es fa cap referència legal, jurisprudencial o doctrinal al precepte al·ludit ni s’ofereix cap interpretació alternativa. Tampoc es fa cap altra al·lusió a una qüestió jurídica que la d’una aplicació indeguda de l’ordinal, basada només en la nova realitat fàctica oferta per la recurrent en substitució de l’assenyalada pel jutge. I amb això s’oblida:

a) La naturalesa jurídica del recurs de cassació, el qual és de caràcter extraordinari i no permet, com si es tractés d’una tercera instància, procedir ex novo i in totum a una valoració distinta de la prova practicada, ja que «es contrario a la naturaleza del recurso casación la apreciación por el TS de las pruebas practicadas» (sentència del TS de 30 d’octubre de 1996).

b) Les plenes facultats del tribunal d’instància «sobre los elementos fácticos y las actuaciones de prueba, función juzgadora que sólo es revisable en casación cuando de la misma se desprenden conclusiones que pugnan con la más elemental lógica, racionalidad, proporcionalidad de las cosas, supongan la perpetración de ilegalidades o lleguen a intentar hacer de la arbitrariedad, el abuso o la ignorancia profesional, justicia decisoria de las contiendas litigiosas» (sentència del TS d’11 de febrer de 1993). Si en funció d’aquesta plenitud de facultats valoratives l’Audiència Provincial dóna com a provada una realitat fàctica determinada, aquesta esdevé irreversible si no concorre l’arbitrarietat esmentada. Escau al cas el que diu la sentència del TS de 30 de març de 1998, que assenyala que «en el supuesto litigioso la parte recurrente ha pretendido fundamentar sus motivos en datos fácticos diferentes de los fijados o tenidos en cuenta en la resolución ahora recurrida, lo cual conduce a un supuesto de la cuestión, vicio procesal tradicionalmente así denominado y que trata, como en el presente caso, de alterar algunos de los datos declarados probados, partiendo de la base de establecer como probado lo que no está declarado así».

d) En definitiva, malgrat que el motiu no assenyala la infracció de cap precepte valoratiu de la prova, la recurrent el conclou dient que «[...] imputar la culpa a X1 [de la seva incompareixença en l’expedient d’adopció], como se hace en la sentencia recurrida, es, por tanto, erróneo, por lo que no cabe acusar a esta parte de incumplir con el requisito que establece el art. 30 de la Ley 37/1991», i oblida altra vegada que «suprimido por la Ley 10/1992, de 30 de abril, el motivo que permitía acusar error de hecho en la apreciación de la prueba resultante de un documento obrante en los autos, la alteración de la base fáctica sólo podrá producirse como questio iuris, es decir, alegando un error en su valoración, con cita de la norma hermenéutica que resulte infringida» (sentència del TS de 5 de febrer de 1996, per totes).

Per tant, sense aquesta alteració prèvia del factum, aquest primer motiu es veu abocat, per això sol, al fracàs.

Quart. I no presenta una alternativa millor el següent i últim motiu del recurs, en el qual, com ja s’ha dit, es denuncia la infracció de l’art. 30 de la Llei 37/1991 sobre la base que, havent-se acreditat que ambdós nuclis familiars (el de la mare biològica i el dels pares adoptants) són idonis per oferir un entorn favorable a la menor, hauria de restablir-se aquella realitat biològica mitjançant l’extinció de la filiació adoptiva. La recurrent segueix adduint que, atès que ella ja ha superat el seu estat depressiu inicial i malgrat que la nena ja té en l’actualitat cinc anys, aquesta no acusaria, degudament atesa pels serveis psicològics corresponents, cap situació greu de desarrelament. És per això que aquest motiu, en definitiva, es contrau a la crítica enèrgica de les manifestacions de la sentència de l’AP, amb la qual discrepa pel que fa a l’al·lusió al «profundo desequilibrio psicológico, la confusión, la inestabilidad emocional, que podría comportar en la menor la estimación de la demanda».

Una vegada més, s’ha de recordar que:

a) La demandant va manifestar davant l’assistent social de la DGAI i a l’Hospital Z mateix, on va infantar la menor, que, com que no es podia fer càrrec de la seva filla, consentia que en tingués cura una família en règim d’acolliment preadoptiu. Va quedar també assabentada que, si no es desdeia d’això en el termini de trenta dies, la nena passava a la situació jurídica d’abandonament per desemparament, situació en la qual la DGAI assumia la funció tutelar de la menor automàticament, com així es va esdevenir.

b) Contràriament al que es manté en el motiu del recurs, en el sentit que la mare biològica va intentar, immediatament després de superar la depressió, recuperar la seva filla però no va ser atesa o fins i tot va ser enganyada per l’Administració, l’únic que es declara provat en la sentència combatuda és que consten dues compareixences de X1 davant la DGAI els dies 23 de febrer i 22 de juny de 1995, sense que es tinguin més dades d’aquestes i menys encara que fossin per recuperar els drets sobre la nena, als quals X1 havia renunciat legalment. No va ser fins al 17 d’abril del 1996 que es va palesar inequívocament l’interès de la mare en l’extinció de l’adopció, és a dir, quan ja s’havia dictat la interlocutòria d’adopció.

c) La interlocutòria esmentada en l’apartat anterior és producte d’un procediment judicial respecte al qual no s’ha demostrat cap irregularitat, ja que, davant la impossibilitat de localitzar la demandant, el Jutjat fins i tot va enviar un ofici a la policia amb la finalitat de localitzar-la, sense que les gestions donessin resultat positiu.

Considerat això, cal recordar el principi d’irrevocabilitat de l’adopció considerat tant en l’art. 30 de la Llei 37/1991 com en l’art. 130 del Codi de família (que, ja s’ha assenyalat, és inaplicable al cas per raons de dret intertemporal). El darrer precepte, però, és pràcticament una reproducció del primer i s’ha d’insistir en la importància del principi general d’irrevocabilitat ja esmentat, el qual coneix com a única excepció que el jutge faci ús de la facultat d’extinció de l’adopció «si el pare o la mare per naturalesa no havien intervingut d’acord amb la llei i per una causa que no els fos imputable en l’expedient d’adopció i la petició s’interposa dins dels dos anys següents a aquesta, atenent l’interès del menor». I, en aquest cas, si bé es compleix el segon requisit (interposició de la demanda abans dels dos anys referits), no es pot dir el mateix del primer, ja que sí que és imputable a la demandant la seva no-intervenció en l’expedient. Com diu la sentència de primera instància, «la no intervención de la madre biológica en el expediente de adopción es, cuanto menos, imputable en gran parte a la misma, al no haber ejercido de forma fehaciente su actitud reivindicativa hasta el momento en que la adopción estuvo consolidada».

En tot cas, però, tampoc és sobrer recordar la sentència del TS de 20 d’abril de 1987 (per tal com el concepte d’asentimiento a què es refereix és ben traslladable al nostre dret civil català), que diu que «el asentimiento que deben de prestar determinadas personas, entre las cuales figuran el padre y la madre del adoptado menor de edad sujeto a la patria potestad, tiene la naturaleza de una condictio iuris, cuya ausencia puede producir una “ineficacia condicionada” del negocio adoptivo, en cuanto el legislador deja al arbitrio del juez la posibilidad de decretar o no dicha ineficacia, imponiéndole como única limitación tener en cuenta lo que considere más conveniente para el adoptado». Aquesta doctrina deixa, doncs, ben explícit que l’assentiment de la mare tampoc no esdevindria mai un requisit ineludible, ja que l’únic condicionant, el que se sobreposa a qualsevol altra consideració, és sempre el favor minoris.

Però és més: com molt bé assenyala la sentència combatuda, en aquests supòsits d’abandonament «no se precisa el asentimiento del progenitor, tal como se colige del art. 24.1 de la Ley 37/1991, pues obviamente éste se halla sometido a una causa de privación de la patria potestad, lo cual viene asimismo corroborado por el art. 122 del nuevo Código de familia, que, si bien su vigencia es posterior a los hechos de autos, tiene importancia a efectos de integración evolutiva de la norma y de comprobación de la voluntad real del legislador, y en el que, además del supuesto indicado de hallarse el progenitor sometido a una causa de privación de la patria potestad, añade que el menor haya estado en situación de acogimiento preadoptivo sin oposición durante más de un año, supuesto que asimismo se da en el caso examinado».

Per tot això, i si bé mereixen a la Sala el més gran respecte l’actuació de la mare biològica i l’esforç que ha dut a terme per inserir-se en una situació personal i sociolaboral en relació amb la qual ningú dubta que seria també del tot digna i apta per al desenvolupament adequat de la menor, el mateix s’ha de predicar dels pares adoptius d’aquesta. I, en aquestes delicades disjuntives decisòries, sobretot atesa la cognició limitada inherent a la cassació, aquest tribunal ha de corroborar la sentència combatuda, que és jurídicament exemplar i la qual, a l’igual que la sentència de primera instància, posa tot l’èmfasi en el bé de la menor, amb el convenciment que, considerant l’edat d’aquesta (cinc anys en l’actualitat), un canvi tan sobtat d’àmbit familiar podria generar-li danys psicològics d’intensitat, atès el seu arrelament en un cosmos familiar (el de la família adoptant, l’únic conegut per ella des que tenia un mes d’edat) en el qual s’ha demostrat que es troba feliç, del tot integrada, segura i amb perspectives d’un creixement òptim i una maduració global. I tot això no pot ser posat en risc si es té en la ment, com així ha de ser, la sempre prevalent perspectiva de la menor, prioritat fins i tot recollida legalment en textos de tan alta significació com la Constitució espanyola (art. 39), els convenis internacionals de Nova York i la Convenció de les Nacions Unides de 1989.

Cinquè. L’altíssim interès humà de la qüestió debatuda i el cost emocional que per desgràcia ha de recaure indefectiblement sobre una de les parts litigants en supòsits com el present, aconsellen, tal com han fet els dos òrgans judicials d’instància amb lloable sensibilitat, que es ponderin, per sobre de la literalitat de la norma, raons elementals d’equitat, que han de tenir el seu reflex en un pronunciament de no-imposició de les costes, com així es declara.

Atesos els preceptes legals esmentats i els altres que són d’aplicació,

 PART DISPOSITIVA 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que desestima el recurs de cassació interposat per la representació de X1 contra la sentència de 30 de setembre de 1999 dictada per la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació núm. 974/1998, derivat del judici de menor quantia núm. 980/1996 del Jutjat de Primera Instància núm. 17 de Barcelona. No imposem les costes d’aquesta alçada a cap litigant.

Així, mitjançant aquesta sentència, ho acordem, ho manem i ho signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda