| |
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 14 d’abril de 2000, núm.
7/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Guillem Vidal i Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Il·lma. Sra.
Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil i
Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació
interposat per X1 contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per
la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 30 de
setembre de 1999, dimanant del judici declaratiu de menor quantia núm.
980/1996, interposat per X1, ja esmentada. La part recurrent ha estat
representada davant d’aquest tribunal per la procuradora L. M. R. i
defensada per l’advocat D. G. G. Han comparegut com a parts objecte del
recurs els pares adoptius, representats pel procurador A. M. de A. F. i
defensats per la lletrada C. O. S., i la Generalitat de Catalunya, Direcció
General d’Atenció a la Infància (DGAI), representada i defensada pel lletrat
de la Generalitat i el ministeri fiscal.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer. La
representació processal de X1 va formular una demanda de judici declaratiu
de menor quantia sobre extinció d’adopció contra la Direcció General
d’Atenció a la Infància de la Generalitat de Catalunya (DGAI) i els
pares adoptius, demanda que pel torn de repartiment va correspondre al
Jutjat de Primera Instància núm.17 de Barcelona i en la qual va exposar els
fets i fonaments de dret corresponents. En data 19 d’octubre de 1998, el
jutjat esmentat va dictar la sentència que conté la part dispositiva següent:
«Fallo: que, desestimando como desestimo la demanda interpuesta por M. D. M.
R. en representación de X1, declaro que no ha lugar a la revocación de
la adopción de la hija de la demandante, ni al restablecimiento de la
filiación por naturaleza de la niña respecto a su madre biológica,
confirmándose el auto de adopción dictado en fecha 17 de octubre de 1995.»
Segon. La
representació de X1 va interposar un recurs d’apel·lació contra la
sentència esmentada i la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de
Barcelona va dictar en data 30 de setembre de 1999 la sentència que conté la
part dispositiva següent: «Fallamos: que, desestimando el recurso de
apelación interpuesto por la representación de X1 contra la sentencia
dictada por la Ilma. Magistrada Juez de Primera Instancia núm. 17 de
Barcelona en fecha 19 de octubre de 1998, debemos confirmar y confirmamos
íntegramente la mentada resolución; ello, sin hacer imposición de las costas
causadas en esta alzada a ninguna de las partes litigantes.»
Tercer. La
procuradora dels tribunals L. M. R., en representació de X1, va
formular un recurs de cassació davant aquesta sala pels motius següents: 1.
Vulneració del primer requisit de l’art. 30 de la Llei 37/1991
per entaular l’acció d’extinció de l’adopció: la no-intervenció de la menor
en el procediment judicial d’adopció no va ser deguda a una causa imputable
a la sol·licitant; 2. El requisit de l’interès de la menor en l’acció
exercitada prevista en l’art.
30 de la Llei 37/1991.
Quart. Admès
el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar l’audiència del
dia 3 d’abril passat per a la celebració de la votació del present
procediment, acte que va tenir lloc en la data esmentada.
És ponent el
magistrat d’aquesta sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS
DE DRET
Primer. La
sentència de la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona de
30 de setembre de 1999, que desestima el recurs d’apel·lació interposat per
X1, confirma la dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 17 de
Barcelona el 10 d’octubre de 1998, en la qual es va rebutjar la pretensió de
la referida X1 que es revoqués l’adopció de què va ser objecte la seva
filla biològica i es restablís a favor seu la filiació per naturalesa de la
menor.
Segon. Contra la
sentència esmentada, la X1 interposa el present recurs de cassació, el
qual abasta dos motius. En el primer es denuncia la infracció de l’art.
30 de la Llei 37/1991,
ja que addueix que no se li pot imputar la seva falta d’intervenció en el
procediment judicial d’adopció. En el segon es denuncia la vulneració del
mateix ordinal, per tal com la sentència que combat no pondera adequadament
l’interès superior de la menor, ja que, en reunir la mare biològica
capacitat suficient per assumir la cura d’aquella, l’extinció de l’adopció
mai no aniria en perjudici de la menor, sinó en benefici.
I, respecte a
aquest punt, convé tenir presents els antecedents següents, exposats de
manera sintètica:
a) La
demandant té dos fills que són fruit del matrimoni que va contraure a L l’any 1989. L’any 1993, quan es va separar del seu espòs, el
qual va morir l’any 1994, es va traslladar amb els seus dos fills a
L2. A L2, X1 va mantenir durant un temps una relació
afectiva fruit de la qual va néixer una nena a l’Hospital Z de
L2. Durant l’embaràs, la demandant va rebre tractament psicològic per
depressió i ansietat.
b) Segons
assenyala la sentència combatuda, «la menor fue abandonada por la madre,
renunciando expresa y formalmente a la misma ante la “Direcció General
d’Atenció a la Infància”, en las propias dependencias del Hospital Z
de L2 sólo dos días después del alumbramiento, sin que conste que
hubiera oposición alguna al acogimiento preadoptivo de la niña, iniciado y
tramitado correctamente por la propia entidad pública» (del fonament de dret
primer, amb valor de fet provat).
c) Posteriorment,
X1 va acudir a les dependències de la referida DGAI
els dies 23 de febrer i 22 de juny de 1995, sense que constin més dades
sobre aquestes compareixences. El 30 de juny de 1995, el Jutjat núm. 17 de
Barcelona va admetre a tràmit la proposta d’adopció formulada per la
referida DGAI i el jutjat esmentat va dirigir un ofici a la policia a fi que
localitzés el domicili de X1, ofici que va obtenir un resultat
negatiu. Mitjançant la interlocutòria de data 17 d’octubre de 1995 es va
acordar constituir l’adopció a favor de la família que va acollir la menor,
atesos els informes positius obtinguts.
d) En data 17
d’abril de 1996, la demandant va comparèixer davant la DGAI i, assabentada
del fet que la menor havia estat adoptada, va manifestar la seva voluntat de
recuperar-la, fins a interposar la demanda que ha donat lloc a les presents
actuacions.
Tercer.
L’art. 30 de la Llei 37/1991, de 30 de desembre —que ha estat recollit en
essència per l’art. 130 del Codi de família, codi no aplicable, però, al cas—,
disposa que «l’adopció és irrevocable. No obstant això, el jutge pot acordar
l’extinció de l’adopció si el pare o la mare per naturalesa no havien
intervingut d’acord amb la llei i per una causa que no els fos imputable en
l’expedient d’adopció i la petició s’interposa dins els dos anys següents a
aquesta, atenent l’interès del menor [...]». La censura jurídica que es
conté en el primer motiu del recurs es fonamenta literalment en el fet que
«la sentencia desestimatoria de la demanda infringe el
art. 30 al entender
que la actora no cumple dicho requisito para solicitar la extinción
judicial. A quien debe imputarse la responsabilidad de que la actora no
interviniera en dicho proceso es a la DGAI [...]». A continuació, la
recurrent al·ludeix al fet que «existe una limpia y clara relación de hechos
que demuestran que fue la DGAI el organismo que no tuvo la voluntad material
de poner en conocimiento del Juzgado el interés que había demostrado la
actora».
Si s’ha fet
la transcripció literal d’aquests dos primers paràgrafs del motiu ha estat
amb finalitat exemplar i per palesar allò que conforma tota la resta del
motiu, o sigui, una crítica centrada no en cap discrepància jurídica sobre
inaplicació, aplicació indeguda o interpretació errònia del precepte
denunciat, sinó en unes diferències exclusives quant als fets. En realitat,
no se censura, doncs, el dret aplicat, sinó la realitat fàctica establerta
pel jutge com a base que possibilita —i obliga— l’òrgan a quo a l’aplicació
de la norma escaient. N’hi ha prou, en efecte, amb observar que en tot el
desenvolupament del motiu no es fa cap referència legal, jurisprudencial o
doctrinal al precepte al·ludit ni s’ofereix cap interpretació alternativa.
Tampoc es fa cap altra al·lusió a una qüestió jurídica que la d’una
aplicació indeguda de l’ordinal, basada només en la nova realitat fàctica
oferta per la recurrent en substitució de l’assenyalada pel jutge. I amb
això s’oblida:
a) La
naturalesa jurídica del recurs de cassació, el qual és de caràcter
extraordinari i no permet, com si es tractés d’una tercera instància,
procedir ex novo i in totum a una valoració distinta de la prova practicada,
ja que «es contrario a la naturaleza del recurso casación la apreciación por
el TS de las pruebas practicadas» (sentència del TS de 30 d’octubre de
1996).
b) Les plenes
facultats del tribunal d’instància «sobre los elementos fácticos y las
actuaciones de prueba, función juzgadora que sólo es revisable en casación
cuando de la misma se desprenden conclusiones que pugnan con la más
elemental lógica, racionalidad, proporcionalidad de las cosas, supongan la
perpetración de ilegalidades o lleguen a intentar hacer de la arbitrariedad,
el abuso o la ignorancia profesional, justicia decisoria de las contiendas
litigiosas» (sentència del TS d’11 de febrer de 1993). Si en funció
d’aquesta plenitud de facultats valoratives l’Audiència Provincial dóna com
a provada una realitat fàctica determinada, aquesta esdevé irreversible si
no concorre l’arbitrarietat esmentada. Escau al cas el que diu la sentència
del TS de 30 de març de 1998, que assenyala que «en el supuesto litigioso la
parte recurrente ha pretendido fundamentar sus motivos en datos fácticos
diferentes de los fijados o tenidos en cuenta en la resolución ahora
recurrida, lo cual conduce a un supuesto de la cuestión, vicio procesal
tradicionalmente así denominado y que trata, como en el presente caso, de
alterar algunos de los datos declarados probados, partiendo de la base de
establecer como probado lo que no está declarado así».
d) En
definitiva, malgrat que el motiu no assenyala la infracció de cap precepte
valoratiu de la prova, la recurrent el conclou dient que «[...] imputar la
culpa a X1 [de la seva incompareixença en l’expedient d’adopció],
como se hace en la sentencia recurrida, es, por tanto, erróneo, por lo que
no cabe acusar a esta parte de incumplir con el requisito que establece el
art. 30 de la Ley 37/1991», i oblida altra vegada que «suprimido por la Ley
10/1992, de 30 de abril, el motivo que permitía acusar error de hecho en la
apreciación de la prueba resultante de un documento obrante en los autos, la
alteración de la base fáctica sólo podrá producirse como questio iuris, es
decir, alegando un error en su valoración, con cita de la norma hermenéutica
que resulte infringida» (sentència del TS de 5 de febrer de 1996, per
totes).
Per tant,
sense aquesta alteració prèvia del factum, aquest primer motiu es veu abocat,
per això sol, al fracàs.
Quart. I no
presenta una alternativa millor el següent i últim motiu del recurs, en el
qual, com ja s’ha dit, es denuncia la infracció de l’art. 30 de la Llei
37/1991 sobre la base que, havent-se acreditat que ambdós nuclis familiars
(el de la mare biològica i el dels pares adoptants) són idonis per oferir un
entorn favorable a la menor, hauria de restablir-se aquella realitat
biològica mitjançant l’extinció de la filiació adoptiva. La recurrent
segueix adduint que, atès que ella ja ha superat el seu estat depressiu
inicial i malgrat que la nena ja té en l’actualitat cinc anys, aquesta no
acusaria, degudament atesa pels serveis psicològics corresponents, cap
situació greu de desarrelament. És per això que aquest motiu, en definitiva,
es contrau a la crítica enèrgica de les manifestacions de la sentència de
l’AP, amb la qual discrepa pel que fa a l’al·lusió al «profundo
desequilibrio psicológico, la confusión, la inestabilidad emocional, que
podría comportar en la menor la estimación de la demanda».
Una vegada
més, s’ha de recordar que:
a) La
demandant va manifestar davant l’assistent social de la DGAI i a l’Hospital
Z mateix, on va infantar la menor, que, com que no es podia fer càrrec
de la seva filla, consentia que en tingués cura una família en règim
d’acolliment preadoptiu. Va quedar també assabentada que, si no es desdeia
d’això en el termini de trenta dies, la nena passava a la situació jurídica
d’abandonament per desemparament, situació en la qual la DGAI assumia la
funció tutelar de la menor automàticament, com així es va esdevenir.
b)
Contràriament al que es manté en el motiu del recurs, en el sentit que la
mare biològica va intentar, immediatament després de superar la depressió,
recuperar la seva filla però no va ser atesa o fins i tot va ser enganyada
per l’Administració, l’únic que es declara provat en la sentència combatuda
és que consten dues compareixences de X1 davant la DGAI els dies 23
de febrer i 22 de juny de 1995, sense que es tinguin més dades d’aquestes i
menys encara que fossin per recuperar els drets sobre la nena, als quals X1 havia renunciat legalment. No va ser fins al 17 d’abril del 1996 que
es va palesar inequívocament l’interès de la mare en l’extinció de
l’adopció, és a dir, quan ja s’havia dictat la interlocutòria d’adopció.
c) La
interlocutòria esmentada en l’apartat anterior és producte d’un procediment
judicial respecte al qual no s’ha demostrat cap irregularitat, ja que,
davant la impossibilitat de localitzar la demandant, el Jutjat fins i tot va
enviar un ofici a la policia amb la finalitat de localitzar-la, sense que
les gestions donessin resultat positiu.
Considerat
això, cal recordar el principi d’irrevocabilitat de l’adopció considerat
tant en l’art. 30 de la Llei 37/1991 com en l’art. 130 del Codi de família
(que, ja s’ha assenyalat, és inaplicable al cas per raons de dret intertemporal). El darrer precepte, però, és pràcticament una reproducció
del primer i s’ha d’insistir en la importància del principi general
d’irrevocabilitat ja esmentat, el qual coneix com a única excepció que el
jutge faci ús de la facultat d’extinció de l’adopció «si el pare o la mare
per naturalesa no havien intervingut d’acord amb la llei i per una causa que
no els fos imputable en l’expedient d’adopció i la petició s’interposa dins
dels dos anys següents a aquesta, atenent l’interès del menor». I, en aquest
cas, si bé es compleix el segon requisit (interposició de la demanda abans
dels dos anys referits), no es pot dir el mateix del primer, ja que sí que
és imputable a la demandant la seva no-intervenció en l’expedient. Com diu
la sentència de primera instància, «la no intervención de la madre biológica
en el expediente de adopción es, cuanto menos, imputable en gran parte a la
misma, al no haber ejercido de forma fehaciente su actitud reivindicativa
hasta el momento en que la adopción estuvo consolidada».
En tot cas,
però, tampoc és sobrer recordar la sentència del TS de 20 d’abril de 1987 (per
tal com el concepte d’asentimiento a què es refereix és ben traslladable al
nostre dret civil català), que diu que «el asentimiento que deben de prestar
determinadas personas, entre las cuales figuran el padre y la madre del
adoptado menor de edad sujeto a la patria potestad, tiene la naturaleza de
una condictio iuris, cuya ausencia puede producir una “ineficacia
condicionada” del negocio adoptivo, en cuanto el legislador deja al arbitrio
del juez la posibilidad de decretar o no dicha ineficacia, imponiéndole como
única limitación tener en cuenta lo que considere más conveniente para el
adoptado». Aquesta doctrina deixa, doncs, ben explícit que l’assentiment de
la mare tampoc no esdevindria mai un requisit ineludible, ja que l’únic
condicionant, el que se sobreposa a qualsevol altra consideració, és sempre
el favor minoris.
Però és més:
com molt bé assenyala la sentència combatuda, en aquests supòsits
d’abandonament «no se precisa el asentimiento del progenitor, tal como se
colige del art. 24.1 de la Ley 37/1991, pues obviamente éste se halla
sometido a una causa de privación de la patria potestad, lo cual viene
asimismo corroborado por el
art. 122 del nuevo Código de familia, que, si
bien su vigencia es posterior a los hechos de autos, tiene importancia a
efectos de integración evolutiva de la norma y de comprobación de la
voluntad real del legislador, y en el que, además del supuesto indicado de
hallarse el progenitor sometido a una causa de privación de la patria
potestad, añade que el menor haya estado en situación de acogimiento
preadoptivo sin oposición durante más de un año, supuesto que asimismo se da
en el caso examinado».
Per tot això, i si
bé mereixen a la Sala el més gran respecte l’actuació de la mare biològica i
l’esforç que ha dut a terme per inserir-se en una situació personal i
sociolaboral en relació amb la qual ningú dubta que seria també del tot
digna i apta per al desenvolupament adequat de la menor, el mateix s’ha de
predicar dels pares adoptius d’aquesta. I, en aquestes delicades
disjuntives decisòries, sobretot atesa la cognició limitada inherent a la
cassació, aquest tribunal ha de corroborar la sentència combatuda, que és
jurídicament exemplar i la qual, a l’igual que la sentència de primera
instància, posa tot l’èmfasi en el bé de la menor, amb el convenciment que,
considerant l’edat d’aquesta (cinc anys en l’actualitat), un canvi tan
sobtat d’àmbit familiar podria generar-li danys psicològics d’intensitat,
atès el seu arrelament en un cosmos familiar (el de la família adoptant,
l’únic conegut per ella des que tenia un mes d’edat) en el qual s’ha
demostrat que es troba feliç, del tot integrada, segura i amb perspectives
d’un creixement òptim i una maduració global. I tot això no pot ser posat en
risc si es té en la ment, com així ha de ser, la sempre prevalent
perspectiva de la menor, prioritat fins i tot recollida legalment en textos
de tan alta significació com la
Constitució espanyola (art. 39), els
convenis internacionals de Nova York i la Convenció de les Nacions Unides de
1989.
Cinquè.
L’altíssim interès humà de la qüestió debatuda i el cost emocional que per
desgràcia ha de recaure indefectiblement sobre una de les parts litigants en
supòsits com el present, aconsellen, tal com han fet els dos òrgans
judicials d’instància amb lloable sensibilitat, que es ponderin, per sobre
de la literalitat de la norma, raons elementals d’equitat, que han de tenir
el seu reflex en un pronunciament de no-imposició de les costes, com així es
declara.
Atesos els
preceptes legals esmentats i els altres que són d’aplicació,
PART
DISPOSITIVA
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que
desestima el recurs de cassació interposat per la representació de X1
contra la sentència de 30 de setembre de 1999 dictada per la Secció
Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació
núm. 974/1998, derivat del judici de menor quantia núm. 980/1996 del Jutjat
de Primera Instància núm. 17 de Barcelona. No imposem les costes d’aquesta
alçada a cap litigant.
Així,
mitjançant aquesta sentència, ho acordem, ho manem i ho signem.
|
|
