|
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 23 de març de 2000, núm. 5/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr. Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs
de cassació, interposat per
Y1 contra la sentència dictada en grau
d’apel·lació per la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Tarragona el
dia 7 de gener de 1999, dimanant del judici declaratiu de menor quantia núm.
50/1996, interposat per
X1 La part recurrent ha estat representada
davant d’aquest tribunal pel procurador F. X. M. A. i defensada per
l’advocat J. A. B. S. Ha comparegut com a part objecte de recurs
X1, representat pel procurador J. E. R. F. i defensat pel lletrat J. C. C.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La representació processal d’X1 va formular una demanda de judici
declaratiu de menor quantia contra
Y1,
Y2,
Y3 i
Y4,
en situació processal de rebel·lia, demanda que pel torn de repartiment va
correspondre al Jutjat de Primera Instància núm.1 del Vendrell i en la qual
va exposar els fets i fonaments de dret corresponents. En data 31 de març de
1998, el jutjat esmentat va dictar la sentència que conté la part
dispositiva següent: «Fallo: que, estimando la excepción formulada por la
procuradora G. D., en nombre y representación de
Y1, en la demanda
formulada por el procurador E., en nombre y representación de
X1, y
sin entrar a conocer sobre el fondo de la demanda promovida, debo absolver y
absuelvo a
Y1,
Y2 ,
Y3 y
Y4 de la demanda
formulada contra ellos. La parte actora abonará las costas generadas por
esta demanda.
»Asimismo, desestimando la demanda reconvencional formulada por la
procuradora G. en nombre y representación de
Y1, debo absolver y
absuelvo a
X1 de la pretensión formulada por la parte contraria.
El demandante reconvencional deberá abonar en su totalidad las costas
causadas por la reconvención.»
Segon. La representació d’X1 va interposar un recurs d’apel·lació
contra la sentència esmentada i la Secció Tercera de l’Audiència Provincial
de Tarragona va dictar en data 7 de gener de 1999 la sentència que conté la
part dispositiva següent: «Fallamos: que debemos declarar y declaramos que
ha lugar en su totalidad el recurso de apelación interpuesto por
X1
contra la sentencia dictada en fecha 30 de marzo de 1999 por el Juzgado núm.
1 de El Vendrell, cuya resolución revocamos parcialmente, y, en
consecuencia, estimando la demanda en su totalidad, condenamos a los
demandados a dejar libre, vacua y expedita la finca de la calle
C.,
núm. 00, de
L, en el plazo de un mes, dejándola a disposición del actor
a fin de que dé cumplimiento a la voluntad de la causante,
Z, con
apercibimiento de lanzarles a su costa en caso contrario y condenando a los
demandados al pago de las costas de la primera instancia.»
Tercer. El procurador dels tribunals F. X. M. A., en representació de
Y1, va formular un recurs de cassació davant aquesta sala pels motius
següents: 1r. A l’empara de l’art. 1692.3 de la LEC, trencament de les
formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la
sentència; 2n. A l’empara de l’art. 1692.4 de la LEC, infracció de les
normes de l’ordenament jurídic del dret propi de Catalunya.
Quart. Un cop admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va
assenyalar el dia 9 de març passat per a la celebració de la votació del
present procediment, que va tenir lloc en la data esmentada.
És ponent el magistrat d’aquesta sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS DE DRET
Primer. Per tal de centrar les qüestions que són objecte del recurs de
cassació, interessa fer una referència breu als fets següents:
a)
Z
va atorgar el dia 8 de juliol de 1959 un testament notarial
obert en el qual nomenava hereus de confiança
Y3 i
X1 La
testadora va morir el dia 21 de març de 1988 i, segons resulta de les
actuacions, va premorir a la testadora l’hereu de confiança que havia
nomenat,
Y3 b) L’hereu de confiança va atorgar el dia 9 de setembre de
1988 una escriptura pública d’inventari dels béns hereditaris i de revelació
de la confiança que havia rebut de la testadora, en la qual manifestava que
la seva voluntat era que els hereus de confiança haurien de vendre els béns
hereditaris i repartir els diners obtinguts de la venda entre els nebots de
la testadora que esmentava.
c) Segons resulta també de les actuacions, formava part de l’herència de la
testadora una finca que es troba a
L, inscrita a nom de la testadora i
que després de la mort d’aquesta es va inscriure a nom de l’hereu de
confiança
X1 Aquesta finca constituïa l’habitatge de
Y1, que és
un dels nebots afavorits per la testadora segons la confiança revelada, i de
la seva esposa i els seus fills.
d) Amb data 1 de març de 1989, el Jutjat de Primera Instància núm. 1 del
Vendrell va dictar una interlocutòria d’aprovació d’una informació per
perpetuar la memòria instada per Y1,
la qual tenia per objecte acreditar que sempre havia viscut amb la seva tia
a la finca de c esmentada abans, és a dir, amb la testadora,
Z, la qual havia manifestat la seva voluntat de deixar la finca al seu nebot
Y1
e) Posteriorment, l’hereu de confiança
X1 va presentar una demanda,
sobre la base de l’art. 41 de la Llei hipotecària, contra
Y1 i contra l’esposa i els fills d’aquests, demanda en la qual demanava que en el seu
dia es dictés una sentència que condemnés els demandats a desallotjar la
finca que ocupaven, propietat de la testadora, i que després de la mort
d’aquesta seguien ocupant de manera indeguda. Aquesta demanda va ser
desestimada per la sentència de 28 d’abril de 1994 del Jutjat de Primera
Instància núm. 4 del Vendrell.
f) Amb data 8 de febrer de 1996,
X1 va presentar una demanda de judici
declaratiu de menor quantia contra
Y1,
Y2, i
Y3
i y4, en
la qual demanava que es dictés una sentència que condemnés els demandats a
desallotjar la finca de
L, que formava part de l’herència de
Z. Els demandats es van oposar a la demanda i van formular a l’ensems una
demanda reconvencional mitjançant la qual reclamaven la quantitat de
8.255.600 pessetes en concepte de millores fetes a càrrec seu a la finca
propietat de la seva tia.
g) El Jutjat de Primera Instància núm. 1 del Vendrell va dictar una
sentència el dia 30 de març de 1998 que desestimava la demanda i la
reconvenció. La part agent va interposar un recurs d’apel·lació contra
aquesta sentència i la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Tarragona
va dictar una sentència el dia 7 de gener de 1999 que estimava el recurs i
condemnava els demandats a desallotjar la finca que ocupaven, que formava
part de l’herència de Z.
h) El senyor
Y1 ha interposat un recurs de cassació contra aquesta
sentència davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya.
Segon. El primer motiu del recurs, que es fonamenta en l’art. 1692.3 de la
Llei d’enjudiciament civil, al·lega el trencament de les formes essencials
del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència. La part
que recorre al·lega que la sentència de primera instància va fer una reserva
tàcita de drets a favor de la part que ara recorre en cassació basant-se en
l’art. 278 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya i que la
sentència d’apel·lació és incongruent, ja que no fa cap mena de
pronunciament sobre aquest fet possessori i aquesta deficiència de
pronunciament ha provocat una situació d’indefensió a la part que recorre,
ja que s’ha vist privada del dret de retenció que estableix el precepte
esmentat del text compilat català.
En relació amb aquest motiu del recurs de cassació, s’ha de precisar que el
fonament de dret segon de la sentència de primera instància desestima la
demanda reconvencional sobre la reclamació que fa el demandat de la
quantitat de 8.255.600 pessetes en concepte d’obres de reparació i millora
que havia fet a la finca esmentada amb la convicció que seria seva. La
sentència de primera instància desestima aquesta pretensió perquè considera
que s’havia fonamentat de manera equivocada en els preceptes del
Codi civil
sobre morositat en el compliment de les obligacions i en el contracte de
préstec. I afegeix, finalment, que el reconvinent havia invertit la
quantitat esmentada «a sabiendas de que ésta (la finca) no era de su
propiedad, siéndole de aplicación lo establecido en el
art. 278 de la
Compilación del derecho civil especial de Cataluña». Segons la part que
recorre, aquest pronunciament s’ha d’interpretar com una reserva de drets a
favor de la part reconvinent derivada de la bona fe d’aquesta en relació amb
les construccions que va fer amb càrrec al seu patrimoni a la finca de la
seva tia, reserva que atorga el dret de retenció que estableix l’art. 278 de
la compilació catalana a favor del constructor, el qual desconeix la
sentència d’apel·lació, ja que no fa cap pronunciament sobre aquest aspecte
de la qüestió litigiosa, omissió de pronunciament que ha causat indefensió a
la part reconvinent i que ara recorre en cassació.
Aquesta argumentació s’ha de rebutjar. L’expressió transcrita del fonament
de dret segon de la sentència de primera instància i la referència que fa a
l’art. 278 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya s’han
d’interpretar dins del context global del fonament de dret, ja que d’aquest
mateix resulta de manera prou clara que la referència que es fa a l’art. 278
del text compilat català es refereix a la persona que edifica o construeix
en finca aliena de mala fe, la qual, segons el precepte, «perdrà a favor de
l’amo del sòl, l’edificació, la plantació o el conreu». Per tant, el
precepte no estableix cap dret de retenció a favor del constructor.
Per consegüent, quan el fonament de dret segon de la sentència de primera
instància fa referència a l’aplicació d’allò que disposa el text compilat,
es refereix al que disposa el precepte en relació amb el constructor de mala
fe, que no gaudeix del dret de retenció que invoca la part que recorre en el
primer motiu del seu recurs de cassació.
Sols cal precisar ara que aquest pronunciament de la sentència de primera
instància ha esdevingut ferm, ja que la part que recorre, com reconeix ella
mateixa, no va interposar cap recurs d’apel·lació ni es va adherir al que
havia formulat la part agent en la confiança. I afegeix que, si s’estimés el
recurs, es faria a favor seu la reserva de drets de l’art. 278 de la compilació catalana. Però, com que la sentència de primera instància no va
fer a favor de la part reconvinent la reserva del dret de retenció establert
en el precepte esmentat i com que aquest pronunciament no va ser objecte de
recurs, sembla prou clar que la sentència d’apel·lació no es pot qualificar
d’incongruent pel fet que no fes una reserva de drets a favor del
reconvinent, ja que aquesta reserva de drets no apareix en la sentència de
primera instància ni es va demanar en el recurs d’apel·lació, i amb la
precisió encara que el fonament de dret cinquè de la sentència d’apel·lació
fa una referència expressa a l’art. 278 de la compilació catalana
i als
raonaments que va fer la sentència de primera instància per desestimar les
pretensions de la part reconvinent basant-se en aquest precepte.
De totes aquestes consideracions resulta que no es pot apreciar cap mena
d’incongruència en els pronunciaments de la sentència contra la qual es
recorre, amb la conseqüència que s’ha de desestimar el primer motiu del
recurs de cassació.
Tercer. El segon motiu del recurs de cassació, que es fonamenta en l’art.
1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega la infracció dels
articles
151, 312 i
316.2 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil
de Catalunya, en el seu apartat primer, i la infracció de l’art. 278 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya en relació amb els
articles
358 i 359 del Codi civil, en el seu apartat segon.
Cal esmentar, inicialment, el defecte de tècnica cassacional que presenta
aquest segon motiu del recurs, que, segons la part mateixa que recorre,
inclou dos motius especificats i, d’acord amb allò que estableix l’art. 1707
de la Llei d’enjudiciament civil, hauria de contenir dos motius de cassació
diferents.
Aquest defecte ha comportat una segona infracció de la tècnica cassacional,
com és la de fonamentar aquest segon motiu del recurs en uns preceptes
heterogenis: preceptes del Codi de successions per causa de mort en el dret
civil de Catalunya i preceptes del
Codi civil i de la
compilació catalana aliens a la matèria successòria, fet que seria motiu suficient per
desestimar el recurs sense que calguessin més raonaments, segons resulta
d’un criteri jurisprudencial reiterat que esmenten, entre moltes altres, les
sentències del Tribunal Suprem de 17 de febrer i 23 de juny de 1992.
Així i tot, aquesta sala considera escaient fer les precisions següents
sobre aquest motiu de cassació, que, en definitiva, també s’ha de
desestimar, ja que:
a) La part que recorre esmenta com a infringits els
articles 151,
312 i
316.2 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de
Catalunya, preceptes que no ha infringit la sentència contra la qual es
recorre, que resol la qüestió litigiosa basant-se en els preceptes de la
Compilació del dret civil especial de Catalunya escaients, ja que la
testadora va morir l’any 1988 i, segons la
disposició transitòria primera
del Codi de successions català, «es regeixen per aquest Codi les successions
obertes i els testaments, els codicilis i les memòries testamentàries
atorgats després de l’entrada en vigor d’aquest».
b) La part que recorre al·lega que té la condició de cohereu i, a la vegada,
la de posseïdor de part de l’herència en concepte d’hereu en part alíquota
(sic), argumentació que no es pot admetre de cap manera, almenys pel que fa
a l’aspecte que fa referència a l’autoatribució de la condició d’hereu, ja
que la testadora va ordenar de manera prou clara que els hereus de confiança
que nomenava havien de vendre els béns hereditaris i repartir els diners
obtinguts de la venda entre els nebots que esmentava, entre els quals es
troba el nebot que ara recorre en cassació, els quals, per consegüent, eren
destinataris d’un llegat de diners, que, segons l’art. 886 del codi civil
vigent en el dret de Catalunya, en el moment de la mort de la testadora
atorgava un dret de crèdit a favor del legatari, en aquest cas contra
l’hereu de confiança, però sense atribuir al legatari la condició d’hereu ni
la de legatari de cap part alíquota, ni tampoc la possessió dels béns
hereditaris, amb independència de la possessió material que aquest tenia
sobre la finca que constitueix l’habitatge familiar en concepte de
precarista, que pot deixar sense efecte l’hereu de confiança i després
marmessor universal de la testadora a partir de la legitimació processal que
estableix a favor seu l’art. 237.2 de la Compilació del dret civil especial
de Catalunya.
c) S’ha de refusar també l’afirmació que els hereus de confiança no van fer
inventari de l’herència (com exigia l’art. 119.2 de la compilació catalana),
ja que en les actuacions apareix l’escriptura pública d’inventari que va
atorgar l’hereu de confiança i part agent en el litigi el dia 9 de setembre
de 1998. També s’ha de refusar l’afirmació subsegüent que fa la part
recurrent dient que l’inventari és fals o irregular, ja que aquesta és una
qüestió que apareix en el motiu de cassació i que suposa contravenir el
principi que prohibeix introduir qüestions noves en aquest recurs
extraordinari.
d) La part que recorre insisteix una vegada més a negar la legitimació
activa de l’hereu de confiança, i després marmessor universal, per
interposar un judici de desnonament per precari i oblida que aquest recurs
de cassació té el seu origen en una demanda de judici declaratiu de menor
quantia, i no en una demanda de judici de desnonament per precari.
e) Finalment, s’ha de posar en relleu la manca de consistència de l’apartat
segon d’aquest segon motiu de cassació, en el qual la part que recorre
insisteix a atribuir al seu representat la condició de constructor de bona
fe en finca aliena i la condició d’hereu d’una part alíquota de l’herència
de la testadora, i també insisteix en el fet que s’ha exercitat una acció de
desnonament per precari, aspectes que ja s’han plantejat i refusat en els
apartats anteriors i que sense necessitat de més argumentacions porten a la
desestimació del segon motiu del recurs de cassació.
Quart. La desestimació total del recurs determina la imposició de les costes
a la part que recorre, segons el que preveu l’art. 1716.3 de la Llei
d’enjudiciament civil. No escau fer cap pronunciament sobre el dipòsit pel
fet que no s’ha constituït, atesa la disconformitat que apareix entre les
sentències de primera i de segona instàncies.
Per tot el que s’ha exposat,
DECIDIM
Que
hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació que ha interposat el
procurador dels tribunals F. X. M. A., que actua en nom i representació de
Y1, contra la sentència que va dictar la Secció Tercera de l’Audiència
Provincial de Tarragona el dia 7 de gener de 1999, que es confirma en tots
els seus punts.
Imposem les costes a la part que ha interposat el recurs de cassació.
S’ha de notificar la present resolució a les parts personades, lliurar la
certificació corresponent al president del tribunal esmentat i retornar les
actuacions i el rotlle que van trametre.
Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
