Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 28 de febrer de 2000

Anterior Amunt Següent

 

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 28 de febrer de 2000, núm. 4/2000 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 
   

 

President:

Excm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació, interposat per X1 contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida el 10 de setembre de 1999, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat per X1 contra Y1, Y2, Y3, Y4, Y5 i Y6 sobre la nul·litat d’un testament. La part recurrent ha estat representada davant aquest tribunal per la procuradora F. B. i ha estat defensada pel lletrat A. P. P. Ha comparegut com a part objecte de recurs Y1, defensat pel lletrat J. M. M. S. i representat pel procurador dels tribunals F. F. A..

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La representació de X1 va formular una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra Y1, Y2, Y3, Y4, Y5 i Y6 davant el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Balaguer (Lleida) en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va suplicar que es dictés una sentència en els termes que deixava exposats i que es donen aquí per reproduïts. Seguit el judici pels seus tràmits legals, en data 13 de gener de 1999 el jutjat esmentat va dictar la sentència que conté la part dispositiva següent: «Que, estimando la demanda interpuesta por X1, representado por el procurador F. V. E., contra Y1, Y2, Y5, Y3 y Y4, debo declarar y declaro nulo el testamento otorgado por X1 en fecha 19 de diciembre de 1995 ante el notario de Artesa de Segre V. C. H. Y, estimando la excepción de falta de legitimación pasiva, debo desestimar y desestimo la demanda interpuesta contra Y6. Las costas causadas a la parte actora por este procedimiento deberán ser abonadas por partes iguales por los codemandados Y1, Y2, Y5, Y y Y4, y la parte actora deberá abonar las costas causadas a la codemandada Y6»

 

Segon. La representació de Y1 va interposar un recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada i la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida va dictar en data 10 de setembre de 1999 la sentència que conté la part dispositiva següent: «Estimamos parcialmente el recurso de apelación interpuesto por Y1 contra la sentencia del Juzgado de Primera Instancia núm. 2 de Balaguer de fecha 13 de enero de 1999 y, en su virtud:

1. Declaramos la validez del testamento otorgado por X1 en fecha 19 de diciembre de 1995.

2. Condenamos a Y1 a pagar a X1 la cantidad de setecientas cincuenta y seis mil setecientas doce (756.712) son pesetas, de las cuales doscientas mil son en concepto de legítima, más sus intereses desde la fecha de la muerte del testador, y quinientas cincuenta y seis mil setecientas doce (556.712) son en concepto de suplemento de legítima, más sus intereses desde la fecha de la interposición de la demanda iniciadora de este pleito.

3. Por lo que se refiere a las costas, no se efectúa ningún pronunciamiento sobre las de la alzada. En cuanto a las de la primera instancia, Y1 satisfacerá las causadas por la reclamación efectuada contra él por X1 y X1 asumirá las derivadas de la defensa de Y6»

Tercer. La representació de X1 va interposar davant aquesta sala i contra la sentència esmentada un recurs de cassació que va formalitzar mitjançant un escrit de data 25 de novembre de 1999 fonamentat en els motius següents: 1r. A l’empara de l’apartat número 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i de la jurisprudència aplicable, manca d’aplicació dels articles 125 i 111 del Codi de successions de Catalunya, en relació amb els articles 3 i 695 del Codi civil, i vulneració de la doctrina que contenen les sentències del Tribunal Suprem de 16 de juny de 1997 i 25 de juny de 1990. 2n. A l’empara de l’apartat número 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de les normes de l’ordenament jurídic, per inaplicació de l’art. 125 en relació amb els articles 104 i 116 del Codi de successions de Catalunya.

Quart. Un cop admès el recurs a tràmit, es van passar les actuacions al ministeri fiscal, que va emetre l’informe que estableix l’art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil. Un cop evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar el dia 10 de febrer passat per a la votació i la resolució, actes que van tenir lloc en la data esmentada.

Ha actuat com a ponent la magistrada d’aquesta sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

 FONAMENTS DE DRET

Primer. La demanda origen del litigi va ser entaulada per X1 contra Y1, Y2, Y3, Y4, Y5 i Y6

En la susdita demanda, l’agent instava la declaració de la nul·litat del testament atorgat per K el dia 19 de desembre de 1995 a Cubells davant el notari V. C. H. A l’ensems d’aquesta nul·litat, es demanava la dels actes jurídics posteriors realitzats pels hereus i legataris, així com la de les inscripcions en el Registre de la Propietat o en qualsevol altre organisme provocades a conseqüència del testament. En consonància amb això anterior, es demanava la declaració de validesa del testament atorgat per K amb anterioritat al que es titllava de nul.

Amb caire alternatiu (en realitat s’hauria de qualificar de subsidiari), en el cas que s’entengués vàlid el testament impugnat, se sol·licitava la condemna de Y1 al pagament dels drets llegitimaris paterns del demandant, d’una quantia de set-centes cinquanta-sis mil cent setanta-dues (756.172) pessetes o aquella que resultés de la prova que s’havia de practicar.

La sentència dictada en primera instància va estimar la demanda interposada, va declarar nul el testament atorgat per K en data 19 de desembre de 1995 davant el notari d’Artesa de Segre V. C. H. i va declarar, però, la manca de legitimació passiva en relació amb Y6

Contra la sentència esmentada, Y1 va interposar un recurs d’apel·lació en defensa de la validesa del testament qüestionat i en la resolució d’aquest recurs d’apel·lació es va dictar la sentència de l’Audiència Provincial de Lleida de data 10 de setembre de 1999 que ara és objecte de cassació.

En la susdita sentència, l’Audiència de Lleida va estimar en part el recurs d’apel·lació, va declarar vàlid el testament atorgat per K en data 19 de desembre de 1995 i, en conseqüència, va condemnar el demandat Y1 a pagar en concepte de llegítima la quantitat de set-centes cinquanta-sis mil cent setanta-dues (756.172) pessetes, de la qual una part ho és com a suplement, i va establir també els interessos corresponents.

Contra la sentència esmentada, el demandant X1 va interposar un recurs de cassació mitjançant el qual demanava la revocació íntegra d’aquella.

Segon. El recurrent encarrila el primer motiu del recurs per la via del paràgraf quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i, a redós d’aquest precepte, invoca la infracció de la inaplicació dels articles 125 i 111 del Codi de successions (CS) de Catalunya, i addueix també la vulneració de la doctrina seguida en les sentències del Tribunal Suprem de 16 de juny de 1997 i 25 de juny de 1990.

La part que recorre recorda el contingut de l’art. 111 del CS, que diu: «En el testament obert, el testador expressa la seva voluntat al notari de paraula o per escrit i el notari mateix redacta el testament d’acord amb la voluntat del testador, amb expressió del lloc, l’any, el mes, el dia i l’hora de l’atorgament.

Tot seguit, el testament és llegit al o pel testador, signat per ell, o per dos testimonis, si no sap fer-ho, i és autoritzat d’acord amb la legislació notarial.»

Nogensmenys, escau transcriure l’art. 125 del Codi de successions, que diu: «Són nuls els testaments, els codicils o les memòries testamentàries que no corresponen a algun tipus dels previstos en aquesta llei o en l’atorgament dels quals no han estat observats els requisits i les formalitats respectius. La manca d’expressió de l’hora no anul·la el testament si el testador no n’ha atorgat cap altre en aquella data.

El testament tancat que és nul per defecte de forma val com a testament hològraf si compleix els requisits propis d’aquest.

»També són nuls els testaments que no contenen la institució d’hereu, llevat que continguin el nomenament d’un marmessor universal o siguin atorgats per una persona subjecta al dret de Tortosa.

»El testament que és nul o ineficaç per manca de la institució d’hereu val com a codicil si compleix les condicions de tal.»

Amb la cita d’aquests preceptes de la norma reguladora del dret successori a Catalunya, de 30 de desembre de 1991, la part que recorre sosté la tesi (que es deriva dels preceptes esmentats) que la inobservança dels requisits i les formalitats exigits per cada classe diferent de testament regulat en el CS porta a la nul·litat de l’acte d’última voluntat, amb la sola excepció, derivada de la norma, que la manca d’expressió de l’hora no provocarà la invalidesa del testament quan aital data esdevingui irrellevant pel fet que no hi ha l’atorgament d’un altre testament en el mateix dia.

El recurrent fa una invocació expressa de l’art. 3 del Codi civil, el qual disposa que les normes s’interpretaran segons el sentit de les seves paraules en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han d’ésser aplicades, atenent l’esperit i la finalitat d’aquelles.

I, des d’aquest angle, considera que l’art. 125 del CS en cap cas autoritza la possibilitat de convalidar la manca d’un requisit o una formalitat legal amb el suport del principi favor testamenti.

La part que recorre fa al·lusió expressa als antecedents històrics de l’esmentat art. 125 del CS i a la realitat social del temps en què va ésser dictat el testament qüestionat, i arriba a la conclusió que la interpretació de l’avantdit article, en relació amb l’art. 111 del CS que es desprèn de la sentència de l’Audiència, és, a parer seu, errònia.

Esmenta el fet que K sabia firmar, tal com es deriva de la prova documental aportada a les actuacions i accepten sense discussió tant la sentència de primera instància com la sentència de l’Audiència.

I, des d’aquesta perspectiva i davant el fet obvi que el testador no va signar el testament (com es desprèn del susdit acte d’última voluntat que va ser aportat a les actuacions), el recurrent s’enfronta amb el discurs de l’Audiència i raona: «Es oportuno interpretar el supuesto de hecho del art. 111 del CS en un sentido amplio, en la línea del art. 112.4, y entender que se abre la posibilidad, cuando el testador no se halla en condiciones de firmar, sea por no poder, sea por no saber, de que firmen en su lugar dos testigos.»

Finalment, la part que recorre fa referència expressa a les sentències del TS de 16 de juny de 1997 i 25 de juny de 1990, la primera de les quals diu: «El requisito de ser firmado el testamento por uno de los testigos a ruego del testador se encuentra condicionado por una de las dos circunstancias que contempla el art. 695 del Código civil: no saber o no poder hacerlo. Pues bien, cuando no concurre ninguna de dichas circunstancias y está acreditado, por el contrario, no ser cierta la manifestación del testador de no saber firmar, es obvio sin lugar a duda que se omitió una de las formalidades esenciales que previene el precitado artículo en orden a la eficacia y validez del testamento, sin que al respecto pueda concederse trascendencia a cuál fuese la causa o razón de la omisión, al no afectar ello a la realidad de la falta de observancia de la mentada formalidad.» És cert que l’art. 111 del CS, que regula les formalitats del testament obert, és en certa manera menys previsor que l’art. 112 del Codi de successions mateix, que estableix els requisits d’índole formal del testament tancat. Només cal una lectura dels preceptes per observar que l’art. 112, amb referència al testament tancat, estableix la possibilitat que signi un tercer quan el testador «no sap o no pot signar». En canvi, l’art. 111, amb referència al testament obert, només preveu la possibilitat que el testador no sàpiga signar (si no sap fer-ho, diu la norma), amb la qual cosa aquella exigència se supleix amb la signatura de dos testimonis.

Òbviament, aquesta sala comparteix la interpretació de l’art. 111 del Codi de successions que fa la sentència de l’Audiència, ja que la tesi contrària portaria a l’absurd d’entendre que els qui no poden signar no poden atorgar un testament obert. Cal afegir a això anterior que la possibilitat d’atorgar testament obert amb la intervenció de testimonis quan el testador no pot signar es deriva de l’art. 107 del Codi de successions, que silencia la part que recorre.

Baldament aparegui com a indiscutible l’atorgament de testament notarial davant de testimonis per manca de la possibilitat de signar del testador, resta per analitzar el fet que en el testament titllat de nul es deixés constància que K no sabia signar, mentre que de la prova documental aportada a les actuacions es deriva que aquesta dada no era certa, ja que sí que sabia signar.

La sentència de l’Audiència, que invoca l’esperit de l’art. 111 del CS del principi favor testamenti, rebutja la nul·litat del testament en el qual es diu que K no sabia signar, perquè en realitat es va demostrar que no podia. Com ja s’ha dit, aquesta postura no és compartida per la part recurrent.

La sentència invocada en el recurs, de 16 de juny de 1997, diu: «No es cierta la manifestación del testador de no saber firmar. Es obvio, sin lugar a dudas, que se omitió una de las formalidades esenciales que previene el precitado artículo en orden a la eficacia y validez del testamento, sin que al respecto pueda concederse trascendencia a cuál fuese la causa o razón de la omisión [...]», però aquesta doctrina no és transcendent en aquest debat, ja que en el cas analitzat no concorria cap de les dues circumstàncies exigides en la norma testamentària: no saber o no poder signar. Aquesta premissa es deriva de la sentència esmentada, que diu: «El requisito de ser firmado el testamento por uno de los testigos a ruego del testador se encuentra condicionado por una de las dos circunstancias que contempla el art. 695 del CC: no saber o no poder hacerlo. Pues bien, cuando no concurre ninguna de dichas circunstancias y está acreditado, por el contrario [...].»

Cal afegir que el CS de Catalunya és una norma autònoma, tal com diu l’exposició de motius de la sentència esmentada, i, per tant, no són aplicables a la successió testamentària a Catalunya les normes successòries del Codi civil.

En canvi, resta provat, segons proclama la sentència de l’Audiència, que el testador sabia signar (amb una al·lusió expressa a la prova documental) però no podia. En la susdita sentència es deixa clar que K no podia signar, ja que es raona: «Los testigos testamentarios, por su parte, afirman que K, en el momento de firmar “va demanar de fer-ho amb el dit perquè li tremolava el pols” (pregunta cuarta); es un dato que se ha acreditado en el testamento que el testador, como consecuencia de un cuadro clínico, sufría de fuertes temblores en las manos, hasta el punto de que necesitaba que le dieran la comida (posición segunda de Y5 y Y2 y Y3, éstos en los folios 255 y 257).»

Davant d’aquest fet provat i ara no debatut —que el testador no podia signar— i de la possibilitat derivada del Codi de successions que en aquests casos caldrà acudir a la intervenció de testimonis (articles 107 i 111 del CS), s’ha de rebutjar la tesi mantinguda pel recurrent que manté la nul·litat del testament, per inobservança de l’art. 125 del CS.

Certament, en el testament impugnat es diu que el testador no sabia signar, mentre que en realitat no podia, però aital imprecisió no pot comportar la nul·litat del testament, en aplicació expressa del principi favor testamenti.

La jurisprudència i la doctrina han tingut ocasió d’estudiar diversos casos relacionats amb problemes derivats de declaracions del testador de no saber o no poder signar, i han conclòs la nul·litat del testament quan la declaració no s’ajusta a la realitat i suposa una presumpció de manca de voluntat.

Però en el testament debatut res fa endevinar que el fet que el testador digués que no sabia signar, quan realment no podia, pugui revelar una manca de voluntat del testador a l’hora d’emetre els seus últims designis, sinó que, de manera contrària a aquesta premissa, el que s’infereix de la sentència qüestionada és que en aquell moment concret el testador no podia signar a causa d’un tremolor a les mans qui li ho impedia.

És d’interès la sentència esmentada en la impugnació del recurs de cassació, dictada pel TS el 29 d’abril de 1999 en un cas que presenta analogies amb el que ara s’analitza i la qual diu: «A la inexactitud en que incurrió el notario no cabe concederle un sentido o valor absoluto, tan sólo relativo, pues es de entender, a juicio de esta sala, que, cuando aquél manifestó que la testadora no sabía firmar, se refería indudablemente a la imposibilidad de saber hacerlo en ese momento concreto, con lo cual no se vino a conculcar la formalidad recogida en el art. 695 del Código civil [...].»

Per tot el que s’ha exposat, escau rebutjar aquest motiu de cassació.

Tercer. Com a segon i darrer motiu del recurs i per la mateixa via processal que l’anterior s’addueix la infracció de la inaplicació de l’art. 125 del Codi de successions de Catalunya en relació amb els articles 104 i 116 del CS mateix.

El recurrent exposa que la sentència de l’Audiència diu: «El testamento fue otorgado el día 19 de diciembre de 1995, falleciendo K el día 7 de enero de 1996. Fallece, según parte médico (fol. 18) por neumonía [...]. El causante, de entre el cuadro clínico que presenta, estaba aquejado de esterosclerosis generalizada (folio 14 y folio 270), que provoca una falta de irrigación y que, a juicio del perito designado judicialmente, supone la existencia de indicios clínicos que permiten dudar de la plena capacidad intelectual del señor K [...].»

Segons el recurrent, la manca de capacitat natural del testador, a més de derivar-se dels dictàmens mèdics que es van aportar a les actuacions i de la prova pericial practicada, s’infereix del fet que en el testament qüestionat, de 19 de desembre de 1995, el testador va afirmar que era vidu «en únicas nupcias» i va dir que «no firma por no saber», mentre que va quedar provat en la instància que es va casar dues vegades i que sabia signar.

El recurrent fa al·lusió expressa al testament atorgat deu mesos abans que el que impugna (en el qual ell sortia molt afavorit, ja que se l’instituïa hereu) i diu que en aquell acte d’última voluntat el testador va reconèixer que era vidu en primeres núpcies de la senyora W i va signar el testament amb el seu puny i la seva lletra.

Precisament, en la sentència de l’Audiència es fa referència expressa a aquest testament anterior i es diu que allà el testador deia que ignorava els cognoms de la seva primera esposa, però que això era irrellevant per la poca duració del primer matrimoni, pel fet que no hi havia descendència i per la manca d’efectes que això podia tenir en l’acte d’última voluntat que aquí està en debat.

És cert que la sentència de l’Audiència inclou les argumentacions repetides pel recurrent, i les inclou en el moment de plantejar el valor de la prova pericial que es va practicar per tal de dilucidar si el testador K gaudia de capacitat natural (per seguir els termes de l’art. 104 del CS) en el moment d’atorgar el testament, o sigui, el dia 19 de desembre de 1999, o, contràriament, era incapaç d’ordenar les seves últimes voluntats.

Però el que va succeir va ser que l’Audiència va confrontar les declaracions de l’expert nomenat, amb la prova documental mèdica aportada a les actuacions i amb les declaracions del metge de capçalera senyor B., que, fins al moment de l’ingrés del testador a l’hospital on va morir, va vetllar per la seva salut. I, un cop feta la susdita confrontació i relacionada amb un conjunt indiciari que es troba a les actucions, va concloure que el testador gaudia de capacitat en el moment del testament.

El metge de capçalera esmentat, tot i que en el moment d’atorgar el testament no hi era present, va manifestar en la prova testifical que el testador «estaba lúcido», i l’Audiència va donar molta més rellevància a aquest testimoniatge que a les declaracions de l’expert nomenat, que, tot i que no era especialista en neurologia, va declarar que, sense haver conegut ni visitat el testador i amb l’única base dels informes mèdics que se li exhibien, pensava que hi havia indicis per dubtar de la capacitat intel·lectual d’aquell i va dir també que, a parer seu, «en el momento de testar no estaba lúcido».

Però és que la sentència impugnada, per arribar a la declaració de la capacitat del testador, o, millor dit, de la manca de prova de la inexistència de capacitat natural a l’hora de testar, es va basar també en les declaracions dels fills del testador respecte a aquest: de Y5, que va reconèixer que «podia conversar si es tractava d’un tema senzill»; de Y4, que va dir «que los últimos días sí que estaba fuera de sí» i que «una vez que estaba en el hospital, ya no hablaba casi»; i dels germans Y2 i Y3, els quals van expressar que «desde que fue ingresado en el hospital, no reconocía a sus familiares, pero con anterioridad a este momento no padecía transtorno mental alguno y era capaz de conversar con las gentes del pueblo de L».

La sentència a quo també posa en relleu la declaració dels dos testimonis que hi havia presents en el moment d’atorgar el testament impugnat, els quals van declarar que, a parer seu, el testador era capaç per a l’atorgament. En la sentència de l’Audiència també s’atribueix molt valor a la història clínica del finat, emesa per l’Hospital de Z de L2 i aportada a les actuacions. En aquesta història consta que en la data de l’ingrés, o sia, el 3 de gener de 1996 (quinze dies després de l’atorgament del testament impugnat), K es trobava «consciente y lúcido».

Per tot el conjunt probatori anterior, l’Audiència va concloure estimant la capacitat de K a l’hora d’atorgar el testament qüestionat, i és sabut que l’apreciació de la prova pericial és discrecional de l’Audiència i no impugnable en cassació si no se n’infereix una valoració arbitrària o contrària a la lògica, però aquest no és el cas. L’art. 632 de la Llei d’enjudiciament civil no conté una valoració probatòria taxada; per tant, sols té un caràcter admonitori.

La sentència de l’Audiència va valorar de manera encertada les proves sotmeses a la seva ponderació i, per tant, les pretensions del recurrent no poden prevaler.

Escau esmentar la sentència d’aquesta sala de 21 de juny de 1990, que diu: «Ajustándose a la idea tradicional del favor testamenti, toda persona debe de reputarse en su cabal juicio en tanto no se demuestre in- equívoca y concluyentemente lo contrario; la aseveración notarial respecto a la capacidad del otorgante, dada la seriedad y el prestigio de la institución notarial, requiere una especial relevancia de certidumbre y constituye una enérgica presunción iuris tantum de aptitud sólo destruible mediante prueba evidente en contrario; la cuestión referente al estado mental del testador tiene naturaleza de hecho y su apreciación corresponde a la sala de instancia, que valora libremente la prueba pericial sin más pauta que las reglas de la sana crítica.»

O la sentència d’1 d’octubre de 1991, també d’aquesta sala, que diu: «La capacidad del testador ha de presumirse siempre en tanto no se demuestre que éste tenía enervadas las potencias de raciocinio y voluntad. Ciertamente, se trata de una presunción iuris tantum, pero en la jurisprudencia —ad exemplum, sentencia del TS de 7 de octubre de 1982—, en aplicación del principio tradicional favor testamenti, se considera reforzada cuando se trata de testamentos notariales.»

Amb les consideracions anteriors, esdevenen innòcues les al·legacions d’infracció per manca d’aplicació dels articles del CS 104 (que incapacita per testar a qui no tingui capacitat natural en el moment de l’atorgament), 116 (que exigeix la presència de dos facultatius en l’atorgament del testament per part de qui habitualment té disminuïda la seva capacitat natural) o 125 (que estableix la nul·litat del testament que no observi els requisits o les formalitats exigits per la norma catalana).

Per les consideracions anteriors, s’imposa el rebuig del recurs de cassació.

Quart. Segons la previsió de l’art. 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes d’aquest recurs hauran d’ésser imposades a la part recurrent.

DECISIÓ 

Hem de desestimar i desestimen el present recurs de cassació, interposat per la procuradora F. B. S., en nom i representació de X1, contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida el dia 10 de setembre de 1999, i condemnem la part recurrent a pagar les costes causades en el recurs de cassació.

S’ha de notificar la present resolució a les parts personades, s’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar a aquest tribunal les actuacions i el rotlle que va trametre.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda