|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 28 de febrer de 2000, núm. 4/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lma. Sra.
Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació,
interposat per X1 contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per
la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida el 10 de setembre de
1999, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat per X1 contra
Y1, Y2, Y3, Y4, Y5 i Y6 sobre
la nul·litat d’un testament. La part recurrent ha estat representada davant
aquest tribunal per la procuradora F. B. i ha estat defensada pel lletrat A.
P. P. Ha comparegut com a part objecte de recurs Y1, defensat pel
lletrat J. M. M. S. i representat pel procurador dels tribunals F. F. A..
ANTECEDENTS
DE FET
Primer.
La representació de X1 va formular una demanda de judici declaratiu de
menor quantia contra Y1, Y2, Y3, Y4, Y5 i Y6 davant el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Balaguer
(Lleida) en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i
va suplicar que es dictés una sentència en els termes que deixava exposats i
que es donen aquí per reproduïts. Seguit el judici pels seus tràmits legals,
en data 13 de gener de 1999 el jutjat esmentat va dictar la sentència que
conté la part dispositiva següent: «Que, estimando la demanda interpuesta
por X1, representado por el procurador F. V. E., contra Y1, Y2, Y5, Y3
y Y4, debo declarar y declaro nulo el testamento otorgado por X1 en fecha 19 de diciembre de 1995 ante el notario de Artesa de Segre V. C. H. Y, estimando la excepción de falta de legitimación pasiva,
debo desestimar y desestimo la demanda interpuesta contra Y6. Las costas causadas a la parte actora por este procedimiento deberán
ser abonadas por partes iguales por los codemandados Y1, Y2, Y5, Y y Y4, y la parte actora deberá abonar las costas causadas a la codemandada Y6»
Segon. La
representació de Y1 va interposar un recurs d’apel·lació contra la sentència
esmentada i la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida va dictar
en data 10 de setembre de 1999 la sentència que conté la part dispositiva
següent: «Estimamos parcialmente el recurso de apelación interpuesto por Y1 contra la sentencia del Juzgado de Primera Instancia
núm. 2 de Balaguer de fecha 13 de enero de 1999 y, en su virtud:
1. Declaramos
la validez del testamento otorgado por X1 en fecha 19 de diciembre de
1995.
2. Condenamos
a Y1 a pagar a X1 la cantidad de setecientas cincuenta y seis
mil setecientas doce (756.712) son pesetas, de las cuales doscientas mil
son en concepto de legítima, más sus intereses desde la fecha de la muerte
del testador, y quinientas cincuenta y seis mil setecientas doce (556.712)
son en concepto de suplemento de legítima, más sus intereses desde la fecha
de la interposición de la demanda iniciadora de este pleito.
3. Por lo que
se refiere a las costas, no se efectúa ningún pronunciamiento sobre las de
la alzada. En cuanto a las de la primera instancia, Y1 satisfacerá las
causadas por la reclamación efectuada contra él por X1 y X1
asumirá las derivadas de la defensa de Y6»
Tercer. La
representació de X1 va interposar davant aquesta sala i contra la
sentència esmentada un recurs de cassació que va formalitzar mitjançant un
escrit de data 25 de novembre de 1999 fonamentat en els motius següents: 1r.
A l’empara de l’apartat número 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament
civil i de la jurisprudència aplicable, manca d’aplicació dels
articles 125
i
111 del Codi de successions de Catalunya, en relació amb els
articles 3 i
695 del Codi civil, i vulneració de la doctrina que contenen les sentències
del Tribunal Suprem de 16 de juny de 1997 i 25 de juny de 1990. 2n. A
l’empara de l’apartat número 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament
civil, infracció de les normes de l’ordenament jurídic, per inaplicació de
l’art.
125 en
relació amb els articles 104 i
116 del Codi de successions de
Catalunya.
Quart. Un cop
admès el recurs a tràmit, es van passar les actuacions al ministeri fiscal,
que va emetre l’informe que estableix l’art. 1709 de la Llei d’enjudiciament
civil. Un cop evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar el dia 10 de
febrer passat per a la votació i la resolució, actes que van tenir lloc en
la data esmentada.
Ha actuat com
a ponent la magistrada d’aquesta sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
La demanda origen del litigi va ser entaulada per X1 contra Y1,
Y2, Y3, Y4, Y5 i Y6
En la susdita
demanda, l’agent instava la declaració de la nul·litat del testament atorgat
per K el dia 19 de desembre de 1995 a Cubells davant el notari V. C. H. A
l’ensems d’aquesta nul·litat, es demanava la dels actes jurídics posteriors
realitzats pels hereus i legataris, així com la de les inscripcions en el
Registre de la Propietat o en qualsevol altre organisme provocades a
conseqüència del testament. En consonància amb això anterior, es demanava la
declaració de validesa del testament atorgat per K amb
anterioritat al que es titllava de nul.
Amb caire
alternatiu (en realitat s’hauria de qualificar de subsidiari), en el cas que
s’entengués vàlid el testament impugnat, se sol·licitava la condemna de Y1 al pagament dels drets llegitimaris paterns del demandant, d’una
quantia de set-centes cinquanta-sis mil cent setanta-dues (756.172) pessetes
o aquella que resultés de la prova que s’havia de practicar.
La sentència
dictada en primera instància va estimar la demanda interposada, va declarar
nul el testament atorgat per K en data 19 de desembre de 1995 davant el
notari d’Artesa de Segre V. C. H. i va declarar, però, la manca de
legitimació passiva en relació amb Y6
Contra la
sentència esmentada, Y1 va interposar un recurs d’apel·lació en
defensa de la validesa del testament qüestionat i en la resolució d’aquest
recurs d’apel·lació es va dictar la sentència de l’Audiència Provincial de
Lleida de data 10 de setembre de 1999 que ara és objecte de cassació.
En la susdita
sentència, l’Audiència de Lleida va estimar en part el recurs d’apel·lació,
va declarar vàlid el testament atorgat per K en data 19 de desembre
de 1995 i, en conseqüència, va condemnar el demandat Y1 a pagar en
concepte de llegítima la quantitat de set-centes cinquanta-sis mil cent
setanta-dues (756.172) pessetes, de la qual una part ho és com a suplement,
i va establir també els interessos corresponents.
Contra la
sentència esmentada, el demandant X1 va interposar un recurs de
cassació mitjançant el qual demanava la revocació íntegra d’aquella.
Segon. El
recurrent encarrila el primer motiu del recurs per la via del paràgraf quart
de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i, a redós d’aquest
precepte, invoca la infracció de la inaplicació dels
articles 125 i
111 del
Codi de successions (CS) de Catalunya, i addueix també la vulneració de la
doctrina seguida en les sentències del Tribunal Suprem de 16 de juny de 1997
i 25 de juny de 1990.
La part que
recorre recorda el contingut de l’art. 111 del CS, que diu: «En el testament
obert, el testador expressa la seva voluntat al notari de paraula o per
escrit i el notari mateix redacta el testament d’acord amb la voluntat del
testador, amb expressió del lloc, l’any, el mes, el dia i l’hora de
l’atorgament.
Tot seguit,
el testament és llegit al o pel testador, signat per ell, o per dos
testimonis, si no sap fer-ho, i és autoritzat d’acord amb la legislació
notarial.»
Nogensmenys,
escau transcriure l’art. 125 del Codi de successions, que diu: «Són nuls els
testaments, els codicils o les memòries testamentàries que no corresponen a
algun tipus dels previstos en aquesta llei o en l’atorgament dels quals no
han estat observats els requisits i les formalitats respectius. La manca
d’expressió de l’hora no anul·la el testament si el testador no n’ha atorgat
cap altre en aquella data.
El testament
tancat que és nul per defecte de forma val com a testament hològraf si
compleix els requisits propis d’aquest.
»També són
nuls els testaments que no contenen la institució d’hereu, llevat que
continguin el nomenament d’un marmessor universal o siguin atorgats per una
persona subjecta al dret de Tortosa.
»El testament
que és nul o ineficaç per manca de la institució d’hereu val com a codicil
si compleix les condicions de tal.»
Amb la cita
d’aquests preceptes de la norma reguladora del dret successori a Catalunya,
de 30 de desembre de 1991, la part que recorre sosté la tesi (que es deriva
dels preceptes esmentats) que la inobservança dels requisits i les
formalitats exigits per cada classe diferent de testament regulat en el CS
porta a la nul·litat de l’acte d’última voluntat, amb la sola excepció,
derivada de la norma, que la manca d’expressió de l’hora no provocarà la
invalidesa del testament quan aital data esdevingui irrellevant pel fet que
no hi ha l’atorgament d’un altre testament en el mateix dia.
El recurrent
fa una invocació expressa de l’art. 3 del Codi civil, el qual disposa que
les normes s’interpretaran segons el sentit de les seves paraules en relació
amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat
social del temps en què han d’ésser aplicades, atenent l’esperit i la
finalitat d’aquelles.
I, des
d’aquest angle, considera que l’art. 125 del CS en cap cas autoritza la
possibilitat de convalidar la manca d’un requisit o una formalitat legal amb
el suport del principi favor testamenti.
La part que
recorre fa al·lusió expressa als antecedents històrics de l’esmentat
art.
125 del CS i a la realitat social del temps en què va ésser dictat el
testament qüestionat, i arriba a la conclusió que la interpretació de
l’avantdit article, en relació amb l’art. 111 del CS que es desprèn de la
sentència de l’Audiència, és, a parer seu, errònia.
Esmenta el fet que
K sabia firmar, tal com es deriva de la prova documental
aportada a les actuacions i accepten sense discussió tant la sentència de
primera instància com la sentència de l’Audiència.
I, des
d’aquesta perspectiva i davant el fet obvi que el testador no va signar el
testament (com es desprèn del susdit acte d’última voluntat que va ser
aportat a les actuacions), el recurrent s’enfronta amb el discurs de
l’Audiència i raona: «Es oportuno interpretar el supuesto de hecho del
art.
111 del CS en un sentido amplio, en la línea del
art. 112.4, y entender que
se abre la posibilidad, cuando el testador no se halla en condiciones de
firmar, sea por no poder, sea por no saber, de que firmen en su lugar dos
testigos.»
Finalment, la
part que recorre fa referència expressa a les sentències del TS de 16 de
juny de 1997 i 25 de juny de 1990, la primera de les quals diu: «El
requisito de ser firmado el testamento por uno de los testigos a ruego del
testador se encuentra condicionado por una de las dos circunstancias que
contempla el art. 695 del Código civil: no saber o no poder hacerlo. Pues
bien, cuando no concurre ninguna de dichas circunstancias y está acreditado,
por el contrario, no ser cierta la manifestación del testador de no saber
firmar, es obvio sin lugar a duda que se omitió una de las formalidades
esenciales que previene el precitado artículo en orden a la eficacia y
validez del testamento, sin que al respecto pueda concederse trascendencia a
cuál fuese la causa o razón de la omisión, al no afectar ello a la realidad
de la falta de observancia de la mentada formalidad.» És cert que l’art. 111
del CS, que regula les formalitats del testament obert, és en certa manera
menys previsor que l’art. 112 del Codi de successions mateix, que estableix
els requisits d’índole formal del testament tancat. Només cal una lectura
dels preceptes per observar que l’art. 112, amb referència al testament
tancat, estableix la possibilitat que signi un tercer quan el testador «no
sap o no pot signar». En canvi, l’art. 111, amb referència al testament
obert, només preveu la possibilitat que el testador no sàpiga signar (si no
sap fer-ho, diu la norma), amb la qual cosa aquella exigència se supleix amb
la signatura de dos testimonis.
Òbviament,
aquesta sala comparteix la interpretació de l’art. 111 del Codi de
successions que fa la sentència de l’Audiència, ja que la tesi contrària
portaria a l’absurd d’entendre que els qui no poden signar no poden atorgar
un testament obert. Cal afegir a això anterior que la possibilitat d’atorgar
testament obert amb la intervenció de testimonis quan el testador no pot
signar es deriva de l’art. 107 del Codi de successions, que silencia la part
que recorre.
Baldament aparegui
com a indiscutible l’atorgament de testament notarial davant de testimonis
per manca de la possibilitat de signar del testador, resta per analitzar el
fet que en el testament titllat de nul es deixés constància que K no sabia signar, mentre que de la prova documental aportada a les
actuacions es deriva que aquesta dada no era certa, ja que sí que sabia
signar.
La sentència
de l’Audiència, que invoca l’esperit de l’art. 111 del CS
del principi favor testamenti, rebutja la nul·litat del testament en el qual
es diu que K no sabia signar, perquè en realitat es va demostrar que no podia. Com ja
s’ha dit, aquesta postura no és compartida per la part recurrent.
La sentència
invocada en el recurs, de 16 de juny de 1997, diu: «No es cierta la
manifestación del testador de no saber firmar. Es obvio, sin lugar a dudas,
que se omitió una de las formalidades esenciales que previene el precitado
artículo en orden a la eficacia y validez del testamento, sin que al
respecto pueda concederse trascendencia a cuál fuese la causa o razón de la
omisión [...]», però aquesta doctrina no és transcendent en aquest debat, ja
que en el cas analitzat no concorria cap de les dues circumstàncies exigides
en la norma testamentària: no saber o no poder signar. Aquesta premissa es
deriva de la sentència esmentada, que diu: «El requisito de ser firmado el
testamento por uno de los testigos a ruego del testador se encuentra
condicionado por una de las dos circunstancias que contempla el
art. 695 del CC: no saber o no poder hacerlo. Pues bien,
cuando no concurre ninguna de dichas circunstancias y está acreditado, por
el contrario [...].»
Cal afegir
que el CS de Catalunya és una norma autònoma, tal com diu l’exposició de
motius de la sentència esmentada, i, per tant, no són aplicables a la
successió testamentària a Catalunya les normes successòries del
Codi civil.
En canvi, resta
provat, segons proclama la sentència de l’Audiència, que el testador sabia
signar (amb una al·lusió expressa a la prova documental) però no podia. En
la susdita sentència es deixa clar que K no podia signar, ja que
es raona: «Los testigos testamentarios, por su parte, afirman que K, en el
momento de firmar “va demanar de fer-ho amb el dit perquè li tremolava el
pols” (pregunta cuarta); es un dato que se ha acreditado en el testamento
que el testador, como consecuencia de un cuadro clínico, sufría de fuertes
temblores en las manos, hasta el punto de que necesitaba que le dieran la
comida (posición segunda de Y5 y Y2 y Y3, éstos en los folios
255 y 257).»
Davant
d’aquest fet provat i ara no debatut —que el testador no podia signar— i de
la possibilitat derivada del Codi de successions que en aquests casos caldrà
acudir a la intervenció de testimonis (articles 107 i
111 del CS), s’ha de
rebutjar la tesi mantinguda pel recurrent que manté la nul·litat del
testament, per inobservança de l’art. 125 del CS.
Certament, en
el testament impugnat es diu que el testador no sabia signar, mentre que en
realitat no podia, però aital imprecisió no pot comportar la nul·litat del
testament, en aplicació expressa del principi favor testamenti.
La
jurisprudència i la doctrina han tingut ocasió d’estudiar diversos casos
relacionats amb problemes derivats de declaracions del testador de no saber
o no poder signar, i han conclòs la nul·litat del testament quan la
declaració no s’ajusta a la realitat i suposa una presumpció de manca de
voluntat.
Però en el
testament debatut res fa endevinar que el fet que el testador digués que no
sabia signar, quan realment no podia, pugui revelar una manca de voluntat
del testador a l’hora d’emetre els seus últims designis, sinó que, de manera
contrària a aquesta premissa, el que s’infereix de la sentència qüestionada
és que en aquell moment concret el testador no podia signar a causa d’un
tremolor a les mans qui li ho impedia.
És d’interès
la sentència esmentada en la impugnació del recurs de cassació, dictada pel
TS el 29 d’abril de 1999 en un cas que presenta analogies amb el que ara
s’analitza i la qual diu: «A la inexactitud en que incurrió el notario no
cabe concederle un sentido o valor absoluto, tan sólo relativo, pues es de
entender, a juicio de esta sala, que, cuando aquél manifestó que la
testadora no sabía firmar, se refería indudablemente a la imposibilidad de
saber hacerlo en ese momento concreto, con lo cual no se vino a conculcar la
formalidad recogida en el
art. 695 del Código civil [...].»
Per tot el
que s’ha exposat, escau rebutjar aquest motiu de cassació.
Tercer. Com a
segon i darrer motiu del recurs i per la mateixa via processal que
l’anterior s’addueix la infracció de la inaplicació de l’art.
125 del Codi de successions de Catalunya
en relació amb els
articles 104 i
116 del CS
mateix.
El recurrent
exposa que la sentència de l’Audiència diu: «El testamento fue otorgado el
día 19 de diciembre de 1995, falleciendo K el día 7 de enero de 1996.
Fallece, según parte médico (fol. 18) por neumonía [...]. El causante, de
entre el cuadro clínico que presenta, estaba aquejado de esterosclerosis
generalizada (folio 14 y folio 270), que provoca una falta de irrigación y
que, a juicio del perito designado judicialmente, supone la existencia de
indicios clínicos que permiten dudar de la plena capacidad intelectual del
señor K [...].»
Segons el
recurrent, la manca de capacitat natural del testador, a més de derivar-se
dels dictàmens mèdics que es van aportar a les actuacions i de la prova
pericial practicada, s’infereix del fet que en el testament qüestionat, de
19 de desembre de 1995, el testador va afirmar que era vidu «en únicas
nupcias» i va dir que «no firma por no saber», mentre que va quedar provat
en la instància que es va casar dues vegades i que sabia signar.
El recurrent fa
al·lusió expressa al testament atorgat deu mesos abans que el que impugna
(en el qual ell sortia molt afavorit, ja que se l’instituïa hereu) i diu que
en aquell acte d’última voluntat el testador va reconèixer que era vidu en
primeres núpcies de la senyora W i va signar el testament amb el seu
puny i la seva lletra.
Precisament,
en la sentència de l’Audiència es fa referència expressa a aquest testament
anterior i es diu que allà el testador deia que ignorava els cognoms de la
seva primera esposa, però que això era irrellevant per la poca duració del
primer matrimoni, pel fet que no hi havia descendència i per la manca
d’efectes que això podia tenir en l’acte d’última voluntat que aquí està en
debat.
És cert que la
sentència de l’Audiència inclou les argumentacions repetides pel recurrent,
i les inclou en el moment de plantejar el valor de la prova pericial que es
va practicar per tal de dilucidar si el testador K gaudia de capacitat natural (per seguir els termes de l’art. 104 del CS) en
el moment d’atorgar el testament, o sigui, el dia 19 de desembre de 1999, o,
contràriament, era incapaç d’ordenar les seves últimes voluntats.
Però el que
va succeir va ser que l’Audiència va confrontar les declaracions de l’expert
nomenat, amb la prova documental mèdica aportada a les
actuacions i amb les declaracions del metge de capçalera senyor B., que,
fins al moment de l’ingrés del testador a l’hospital on va morir, va vetllar
per la seva salut. I, un cop feta la susdita confrontació i relacionada amb
un conjunt indiciari que es troba a les actucions, va concloure que el
testador gaudia de capacitat en el moment del testament.
El metge de
capçalera esmentat, tot i que en el moment d’atorgar el testament no hi era
present, va manifestar en la prova testifical que el testador «estaba
lúcido», i l’Audiència va donar molta més rellevància a aquest testimoniatge
que a les declaracions de l’expert nomenat, que, tot i que no era
especialista en neurologia, va declarar que, sense haver conegut ni visitat
el testador i amb l’única base dels informes mèdics que se li exhibien,
pensava que hi havia indicis per dubtar de la capacitat intel·lectual
d’aquell i va dir també que, a parer seu, «en el momento de testar no estaba
lúcido».
Però és que la
sentència impugnada, per arribar a la declaració de la capacitat del
testador, o, millor dit, de la manca de prova de la inexistència de
capacitat natural a l’hora de testar, es va basar també en les declaracions
dels fills del testador respecte a aquest: de Y5, que va reconèixer que
«podia conversar si es tractava d’un tema senzill»; de Y4, que va dir «que
los últimos días sí que estaba fuera de sí» i que «una vez que estaba en el
hospital, ya no hablaba casi»; i dels germans Y2 i Y3, els
quals van expressar que «desde que fue ingresado en el hospital, no
reconocía a sus familiares, pero con anterioridad a este momento no padecía
transtorno mental alguno y era capaz de conversar con las gentes del pueblo
de L».
La sentència
a quo també posa en relleu la declaració dels dos testimonis que hi havia
presents en el moment d’atorgar el testament impugnat, els quals van
declarar que, a parer seu, el testador era capaç per a l’atorgament. En la
sentència de l’Audiència també s’atribueix molt valor a la història clínica
del finat, emesa per l’Hospital de Z de L2 i aportada a les actuacions. En
aquesta història consta que en la data de l’ingrés, o sia, el 3 de gener de
1996 (quinze dies després de l’atorgament del testament impugnat), K es trobava «consciente y lúcido».
Per tot el conjunt
probatori anterior, l’Audiència va concloure estimant la capacitat de K a l’hora d’atorgar el testament qüestionat, i és sabut que
l’apreciació de la prova pericial és discrecional de l’Audiència i no
impugnable en cassació si no se n’infereix una valoració arbitrària o
contrària a la lògica, però aquest no és el cas. L’art. 632 de la Llei d’enjudiciament civil no conté una valoració probatòria taxada; per tant,
sols té un caràcter admonitori.
La sentència
de l’Audiència va valorar de manera encertada les proves sotmeses a la seva
ponderació i, per tant, les pretensions del recurrent no poden prevaler.
Escau
esmentar la sentència d’aquesta sala de 21 de juny de 1990, que diu:
«Ajustándose a la idea tradicional del favor testamenti, toda persona debe
de reputarse en su cabal juicio en tanto no se demuestre in- equívoca y
concluyentemente lo contrario; la aseveración notarial respecto a la
capacidad del otorgante, dada la seriedad y el prestigio de la institución
notarial, requiere una especial relevancia de certidumbre y constituye una
enérgica presunción iuris tantum de aptitud sólo destruible mediante prueba
evidente en contrario; la cuestión referente al estado mental del testador
tiene naturaleza de hecho y su apreciación corresponde a la sala de
instancia, que valora libremente la prueba pericial sin más pauta que las
reglas de la sana crítica.»
O la
sentència d’1 d’octubre de 1991, també d’aquesta sala, que diu: «La
capacidad del testador ha de presumirse siempre en tanto no se demuestre que
éste tenía enervadas las potencias de raciocinio y voluntad. Ciertamente, se
trata de una presunción iuris tantum, pero en la jurisprudencia —ad exemplum,
sentencia del TS de 7 de octubre de 1982—, en aplicación del principio
tradicional favor testamenti, se considera reforzada cuando se trata de
testamentos notariales.»
Amb les
consideracions anteriors, esdevenen innòcues les al·legacions d’infracció
per manca d’aplicació dels articles del
CS 104
(que incapacita per testar a qui no tingui capacitat natural en el moment de
l’atorgament),
116
(que exigeix la presència de dos facultatius en l’atorgament del testament
per part de qui habitualment té disminuïda la seva capacitat natural) o
125
(que estableix la nul·litat del testament que no observi els requisits o les
formalitats exigits per la norma catalana).
Per les
consideracions anteriors, s’imposa el rebuig del recurs de cassació.
Quart. Segons
la previsió de l’art. 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes
d’aquest recurs hauran d’ésser imposades a la part recurrent.
DECISIÓ
Hem de
desestimar i desestimen el present recurs de cassació, interposat per la
procuradora F. B. S., en nom i representació de X1, contra la
sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Segona de l’Audiència
Provincial de Lleida el dia 10 de setembre de 1999, i condemnem la part
recurrent a pagar les costes causades en el recurs de cassació.
S’ha de
notificar la present resolució a les parts personades, s’ha de lliurar la
certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de
retornar a aquest tribunal les actuacions i el rotlle que va trametre.
Aquesta és la
nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
