| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 17 de febrer de 2000, núm. 3/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
Presidenta:
Excma. Sra.
Núria Bassols Muntada
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu Llansa
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació,
interposat contra la sentència de 22 de juny de 1999, dictada en grau
d’apel·lació per la Secció Catorzena de l’Audiència Provincial de Barcelona
i dimanant del judici de menor quantia núm. 1125/1995, seguit en el Jutjat
de Primera Instància núm. 33 de Barcelona. El present recurs ha estat
interposat per X3, SA, representada pel procurador À. J. I. i
defensada per l’advocat J. P. P. Són també part recurrent X1 i X2, representats pel procurador Á. M. B. i defensats per l’advocat J.
M. V. R.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer. El
procurador dels tribunals À. J. I., en nom i representació de X3,
SA, va formular una demanda de judici declaratiu de menor quantia, que va
correspondre per torn de repartiment al Jutjat de Primera Instància núm. 33
de Barcelona, contra X1 i X2 representats pel procurador
M. B. Seguida la tramitació legal, el jutjat esmentat va dictar en data 16
de juliol de 1997 una sentència la part dispositiva de la qual és la següent:
«Fallo: Que, estimando parcialmente la demanda formulada por el procurador
de los tribunales À. J. I., en representación de la entidad X3, SA,
contra X1 y X2 debo declarar y declaro:
»a) Que la
valla que separa la finca del pasaje P, núm. 0 de L., propiedad de los
demandados, de la finca sita en L2,
números 00-00, propiedad de la entidad actora, no puede tener una altura
superior a los 2,50 metros, contados desde el suelo de la finca de la
entidad demandante.
»b) Que los
árboles y los arbustos plantados por los demandados en su jardín junto al
muro que lo separa de la finca propiedad de X3, SA tampoco pueden
tener una altura superior a los 2,50 metros, contados desde el suelo de la
finca propiedad de la actora.
»c) Que los
diversos árboles plantados por los demandados en su jardín junto al muro que
lo separa de la finca propiedad de X3, SA tampoco pueden tener una
altura superior a los 2,50 metros, asimismo contados desde el nivel del
suelo de la finca propiedad de la entidad demandante.
»Que procede
condenar y condeno a los demandados a:
»1) Desmontar
y recortar la valla que separa la finca del pasaje P, núm. 0 de
la finca sita enL2, números 00-00, hasta una altura no
superior a los 2,50 metros, sin que pueda sobrepasar dicha altura en ningún
punto de su recorrido y sea cuál sea el material de la misma (red metálica, plástico
verde, brezo, etc.).
»2) Recortar
los eucaliptos y demás árboles plantados en hilera junto al muro de
separación de las propiedades, a fin de que no sobrepasen la altura de los
2,50 metros contados desde el nivel del suelo de la finca propiedad de la
actora, limitación de altura que afecta de igual modo a los árboles
colocados junto al muro de separación en su parte más cercana al L3.
»Que procede
absolver a los demandados de las demás pretensiones formuladas en su contra.
»Que,
estimando parcialmente la demanda reconvencional formulada por X1 y X2 contra la entidad
X3, SA, debo declarar y declaro la
inexistencia de servidumbre de luces y vistas constituida sobre la finca
sita en el pasaje P, núm. 0 de L., propiedad de los
actores reconvencionales, en favor de la finca sita en L2, números 00-00, de
L., propiedad de la entidad demandada
reconvencional. Y condeno a la entidad X3, SA a estar y pasar por
esta declaración y la absuelvo de las demás pretensiones formuladas en su
contra.
»Que no
procede hacer ningún pronunciamiento especial sobre las costas originadas en
el presente procedimiento, de manera que cada parte debe hacer frente a las
costas causadas a su instancia y a las comunes por mitad.
»Contra esta
sentencia podrá interponerse en este juzgado un recurso de apelación en el
plazo de cinco días a contar desde su notificación.»
Segon. Contra
la sentència anterior es va interposar un recurs d’apel·lació a instàncies
de X3, SA, que va ser admès, i, substanciada l’alçada, la Secció
Catorzena de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar el dia 22 de juny
de 1999 una sentència que té la part dispositiva següent: «Fallamos: Que,
con estimación parcial del recurso de apelación interpuesto por la
representación procesal de X1 y X2 contra la sentencia dictada por el
Juzgado de Primera Instancia núm. 33 de Barcelona en los
autos del juicio de menor cuantía del que dimana el presente rollo, debemos
confirmar y confirmamos la misma, salvo en el particular relativo a la
condena a los demandados al recorte de los árboles de su propiedad con
objeto de que no sobrepasen la altura de 2,50 metros, pronunciamiento que se
deja sin efecto y se dejan subsistentes los demás, sin hacer ninguno
especial en cuanto al pago de las costas de la alzada.»
Tercer.
Contra aquella sentència, el procurador dels tribunals Á. M. B., en nom i
representació de X1 i X2, va interposar un recurs de
cassació que va fonamentar en el motiu següent: «Motiu únic. A l’empara del
número 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció per no-aplicació
de l’art. 40.1 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, del Parlament de
Catalunya, sobre l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les
relacions de veïnatge.» I el procurador À. J. I., en nom i representació de
X3, SL, va interposar igualment un recurs de cassació que va
fonamentar en els motius següents: «Primer. A l’empara del número 4 de
l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per considerar-se infringit
l’art. 3 de la Llei 13/1990, de 13 de juliol, en relació amb l’art. 6.4 del
Codi civil i amb la doctrina que contenen les sentències del Tribunal Suprem
de 4 de novembre de 1994, 5 d’abril de 1994, 3 de novembre de 1992, 30 de
novembre de 1980 20 de juny de 1991, 20 de maig de 1980 13 de juny de 1959
i 30 de maig de 1994. Segon. A l’empara de l’apartat quart de l’art. 1692 de
la Llei d’enjuidiciament civil també s’encarrila el segon i últim motiu de
cassació, que apareix molt lligat a l’anterior, ja que es denuncia com a
infringit novament l’art. 3 de la Llei 13/1990, de 13 de juliol, en relació
amb l’art. 7.2 del Codi civil i també amb la doctrina jurisprudencial fixada
en les sentències del TS de 14 de febrer de 1944, 3 de novembre de 1992, 24
de novembre de 1975, 8 de juny de 1975, 5 d’abril de 1993 i 10 de juny de
1963.»
Quart. Admès
el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar per a la seva
votació i la seva decisió el dia 3 de febrer de 2000, data en la qual van
tenir lloc aquests actes.
Ha estat
designada ponent la magistrada d’aquesta sala Il·lma. Sra. Núria Bassols
Muntada.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
La demanda que ens porta a l’anàlisi d’aquest recurs de cassació va ser
entaulada per l’entitat X3, SL contra X1 i X2, i
en aquesta acció judicial se sol·licitava el següent:
a) Que es
declarés que la tanca opaca que separa les dues finques, l’una propietat de
l’agent i l’altra propietat de la demandada (l’una es troba al carrer
L2, números 00-00, i l’altra al carrer P,
número 0), no pot tenir una alçada superior als 1,50 metres, comptats des
del nivell del terra de la finca de l’agent.
b) Que es
declarés que els arbres i els arbusts plantats a les jardineres incloses
pels demandats en el mur que conforma la tanca en qüestió tampoc poden tenir
una alçada superior als 1,50 metres, comptats també des del nivell del terra
de la finca de l’agent.
c) Que es
declarés que els diversos arbres plantats pels demandats al costat del mur
que separa el seu jardí de la finca de l’agent, tampoc no poden tenir una
alçada superior als 1,50 metres, comptats des del nivell del terra de la
finca de l’agent.
d) Que es
declarés que els demandats no tenen dret a mantenir la passarel·la elevada
col·locada sobre la tanca de separació de les finques dels litigants.
Com a
corol·lari d’això anterior, es demanava que es condemnés els demandats:
a) A retirar
la tanca opaca col·locada sobre l’antic mur de separació que hi ha entre les
finques dels demandats i la de l’agent, construïda amb xarxa de filat
metàl·lic coberta de plàstic verd.
b) A retallar
la tanca de beç que creix sobre el mur de separació que hi ha entre les
finques per tal que no sobrepassi en cap moment l’alçada d’1,50 metres,
comptats de la manera que s’ha dit abans.
c) A retallar
els eucaliptus i els altres arbres plantats en filera a tocar del mur
esmentat, els quals formen una pantalla davant de la finca de l’agent, amb
la finalitat que no ultrapassin l’alçada d’1,50 metres, comptats a partir
del nivell del terra de la finca de l’agent.
d) A retallar
l’altre eucaliptus i els altres arbres que es troben a l’extrem del mur de
separació proper al L3 per tal que no ultrapassin
l’alçada d’1,50 metres, comptats a partir del nivell del terra de la finca
de l’agent.
e) A retirar
la passarel·la metàl·lica elevada i encastada al mur de separació que hi ha
entre ambdues finques.
Els demandats
X1 i X2 es van oposar a la demanda i a la vegada van
esgrimir una demanda reconvencional en la qual sol·licitaven que es declarés
que:
a) Les
finques de l’agent, X3, SL, del carrer L2,
números 00-00, no tenen establerta a favor seu cap servitud de llums i
vistes respecte de la finca dels demandats del passatge P, número
0
b) Els
moviments de terres portats a terme per X3, SA en les finques
esmentades perjudiquen el mur de contenció que separa les finques dels
litigants.
c) Els
balcons o sortints construïts per X3, SL en les seves finques no
respecten les distàncies mínimes d’edificació reculada de 8 metres al carrer,
5 metres als laterals i 8 metres al fons.
d) Els
balcons o sortints esmentats no poden tenir una amplada superior a la desena
part de l’amplada del vial i es van construir sense llicència.
e) X3 ha augmentat en la planta baixa de la seva propietat el volum edificat,
ja que ha avançat un metre l’antic local en direcció a la finca dels actors
en reconvenció.
f) L’entitat
X3 no té dret a privatitzar el passatge que es troba a la part sud
de la finca número 00 de L2 i a la part nord de la casa número 0 del
passatge P.
I, com a
corol·lari de tot això anterior, es demanava la condemna de X3 a:
a) Reduir el
volum de terres d’acord amb el que preconitza l’art. 255 de les normes
urbanístiques metropolitanes.
b) Enderrocar
els balcons o sortints construïts en la seva finca.
c) Enderrocar
el volum construït en la planta baixa per reconversió de l’antic local, pel
que fa al metre edificat en direcció a la finca dels agents en reconvenció.
d) Respectar
la titularitat pública del passatge assenyalat amb el número 033 del
cadastre de l’Ajuntament de Barcelona, que es troba al sud de la finca
número 00 de L2, propietat de X3, i al nord de
la finca número 0 del passatge P, propietat dels agents
reconvencionals.
La sentència
de primera instància va estimar en part la demanda, va acollir els
pronunciaments d’índole declarativa inclosos en aquesta i, com a
pronunciaments de condemna, va fixar:
a) La
condemna dels demandats a desmuntar i tallar la tanca que separa les finques
dels litigants de manera que no
superi l’alçada de dos metres i mig en cap punt dels que circumden la
parcel·la de X3, SL, sigui quin sigui el material de la tanca (xarxa
metàl·lica, plàstic verd, beç...).
b) La condemna
dels demandats a retallar els eucaliptus i els altres arbres plantats en
filera a tocar del mur de separació de les propietats, amb la finalitat que
no sobrepassin l’alçada de 2,50 metres comptadors des del nivell del terra
de la propietat de l’agent, limitació d’alçada que afecta d’igual manera els
arbres col·locats a tocar del mur de separació i en la part més propera a
L3.
La sentència
de primera instància també va acollir en part les pretensions formulades en
la demanda reconvencional i, així, va declarar la inexistència de servitud
de llums i vistes sobre la finca del passatge P, número 0 de L., propietat
dels actors recovencionals, a favor de la finca dels números 00-00 del
carrer L2, propietat dels demandats en reconvenció.
La sentència
de primera instància va ser objecte d’un recurs d’apel·lació plantejat pels
demandats i agents reconvencionals X1 i X2 A conseqüència
de l’estimació parcial d’aquest recurs, l’Audiència va declarar: «Debemos
confirmar y confirmamos la misma salvo en el particular relativo a la
condena a los demandados al recorte de los árboles de su propiedad con
objeto de que no sobrepasen la altura de 2,50 metros, pronunciamiento que se
deja sin efecto; los demás se dejan subsistentes y no se hace ninguno
especial en cuanto al pago de las costas de la alzada.»
Segon.
Ambdues parts litigants s’alcen contra la sentència dictada per l’Audiència
amb la pretensió que s’acullin els seus interessos, de caire oposat, i des
d’aquesta perspectiva X3, SL encarrila el primer motiu del recurs,
amb residència processal en el paràgraf quart de l’art. 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil, ja que entén que la susdita sentència infringeix
l’art. 3 de la Llei 13/1990, de 13 de juliol, dictada pel Parlament de
Catalunya i que regula l’acció negatòria, les immissions, les servituds i
les relacions de veïnatge, en relació amb l’art.
6.4 del Codi civil
i amb la doctrina forjada pel Tribunal Suprem en les sentències de 4 de
novembre de 1994, 5 d’abril de 1994, 3 de novembre de 1992, 30 de novembre
de 1980 20 de juny de 1991, 20 de maig de 198013 de juny de 1959 i 30 de
maig de 1994.
La part que
recorre a redós d’aquesta normativa i aquesta doctrina jurisprudencial
considera que l’actitud dels demandats X1 i X2 de plantar
arbres a prop dels límits de la seva finca i que separen aquesta de la finca
de la part que recorre, ha incidit en una immissió prohibida en la llei
catalana.
La part que
recorre porta a col·lació l’art. 254.3 del Text refós de les normes
urbanístiques del Pla general metropolità, el qual ordena que l’alçada
màxima de les tanques de separació entre predis no pot excedir el metre i
mig quan es tracti de tanques opaques ni els dos metres i mig quan es tracti
de reixes, teles metàl·liques i altres elements calats.
La part que
recorre considera que qualsevol tanca que sobrepassi l’alçada esmentada i
que, en conseqüència, privi de llum i de vistes, que són els béns que la
norma urbanística tracta de protegir, ha de considerar-se una immissió de
caire il·legítim, baldament aquesta actuació intenti emparar-se en una
norma.
El raonament
de la part recurrent continua des de l’angle anterior, en el sentit que
titlla de frau a la llei l’actitud de l’altra part litigant, que va plantar
una filera d’arbres a prop dels límits de la finca, en la part fronterera a
la de la recurrent, de manera que la va privar de llums i vistes sobre la
ciutat de L.
La part que
recorre considera errònia la tesi de la sentència de l’Audiència en el
sentit que la plantació d’arbres a tocar de la seva parcel·la (van ser
plantats a mig metre i a un metre dels límits entre les propietats) no
suposa una infracció de les relacions de veïnatge ni una conducta
fraudulenta o abusiva, ja que, com s’ha dit, la recurrent, d’acord amb els
seus interessos, vaticina que una actitud com aquesta és reveladora d’un
frau a la llei.
Sorprèn, en
primer lloc, que el motiu de cassació denunciï la infracció de l’article
tercer de la llei reguladora de les immissions, les servituds i les
relacions de veïnatge, i no la dels articles primer o segon de la susdita
normativa, que es revelen molt més adequats per tal de protegir els
interessos de la part recurrent.
L’article
segon de la Llei d’immissions, servituds i relacions de veïnatge diu que
l’acció negatòria té per objecte la protecció de la llibertat del domini
dels immobles i el restabliment de la cosa a l’estat anterior a una
pertorbació jurídica o material. Per tant, la norma catalana va més enllà de
la clàssica jurisprudència que cenyia el marge de l’acció negatòria als
casos de pretesos gravàmens sobre una finca per part dels qui volien ésser
titulars d’un ius in re aliena. Per consegüent, la llei invocada permet
l’exercici de la negatòria per fer front a qualsevol tipus de pertorbació,
tant de caire jurídic, com seria una servitud, com de caire material, com
seria una immissió.
Com ha estat
dit per doctrina qualificada, l’acció negatòria exigeix com a pressupòsits:
una pertorbació de caràcter il·legítim i un perjudici. S’han inclòs,
dintre de les pertorbacions jurídiques, les infraccions de les normes
reguladores de les relacions de veïnatge, i, dintre de les pertorbacions
materials, les immissions. La doctrina
catalana, seguint una discussió iniciada per la doctrina alemanya, ha
debatut el tema de les anomenades ingerències negatives i ha inclòs dins
d’aquest concepte els supòsits d’utilització d’una finca que produeix una
privació dels avantatges de què gaudia una finca limitadora, però sense que
en cap cas hi hagi hagut una introducció ni física ni jurídica en la finca
aliena. La doctrina esmentada ha vaticinat, en relació amb les ingerències
negatives, que només seran il·legítimes quan no respectin un dret del veí,
per exemple una servitud, o un dret derivat d’una relació de veïnatge o de
les normes que regulen l’edificació. Per tant, si hi ha respecte de la
normativa urbanística, no es pot parlar d’utilització il·legítima del dret
de propietat.
La llei
catalana d’immissions, servituds i relacions de veïnatge no dóna una
definició del que s’ha d’entendre per immissió, però la doctrina la defineix
com la introducció, en una finca, de matèries imponderables procedents d’una
altra finca aliena. Es podria parlar de gasos, olors, vapors, sorolls, pols...
Aquesta
mateixa sala, en una sentència de 21 de desembre de 1994, va dir: «Com ja va
tenir ocasió de precisar aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
en la seva sentència de 26 de març de 1994, les immissions impliquen una
ingerència o una intromissió indirecta sobre la finca del veí que s’ha
produït a conseqüència d’una activitat del propietari en exercici de les
seves facultats dominicals i que comporta que s’introdueixin en la finca
veïna substàncies corporals o immaterials com a conseqüència de la seva
activitat, però el concepte d’immissió no es pot fer extensiu a ingerències
directes o per actes materials, que són constitutives de servituds.»
Això anterior
posa en relleu que el camí escollit per la part que recorre, que ens
condueix al camp d’una immissió il·legítima, no és el correcte. Però la
manca en la norma catalana d’un caràcter rígid en aquest punt i el respecte
al principi pro actione ens permeten fer una anàlisi succinta del motiu del
recurs.
L’estudi del
motiu del recurs tampoc no veda la cita del recurrent de la norma
urbanística del Pla general metropolità, ja que, si bé, tal com se’ns
recorda en la impugnació del recurs, la infracció de la normativa
administrativa de caire reglamentari no pot ésser suport d’un recurs de
cassació, ni pel seu rang ni per la seva
naturalesa (sentència del TS de 19 de juliol de 1991), en el cas debatut la
infracció adduïda ho és d’un article de la norma d’immissions, servituds i
relacions de veïnatge, en relació amb l’art.
6.4 del Codi civil,
que regula el frau a la llei. O sia, que les manifestacions de la part que
impugna el recurs en el sentit avançat no impossibiliten tampoc l’anàlisi
d’aquest, de manera que no pot ésser compartida tampoc la denúncia
d’invocació de preceptes heterogenis, ja que el frau a la llei ho és sempre
d’una norma jurídica.
La sentència de
l’Audiència, amb un estudi profund i raonat de l’important conjunt probatori
que consta en les actuacions, considera que la utilització dels propietaris
de la finca del passatge P no és fraudulenta, sinó
perfectament legítima, i aquesta ponderació no apareix com a arbitrària,
il·lògica ni contrària a la raó, per la qual cosa s’ha de mantenir en seu
cassacional.
La línia
argumental anterior ha de prevaler, perquè tant les fotografies aportades a
les actuacions com les afirmacions incloses per l’expert en la primera
instància, que va lliurar un dictamen detallat i molt entenedor dels temes
sotmesos a la seva valoració, ens porten a la conclusió a la qual va arribar
l’Audiència, en el sentit que els arbres, en l’estat en què es trobaven en
el moment de la pràctica de la prova, no feien endevinar un frau a la norma,
en aquest cas urbanística, que regula les relacions de veïnatge.
S’ha de posar
un èmfasi especial en el susdit peritatge, que consta en les actuacions i al
qual fa referència expressa la sentència, ja que en aquest peritatge
l’expert determina que la plantació d’arbres i la vegetació són similars en
la finca de l’agent i en la dels demandats, i aquesta dada es considera molt
reveladora per a la decisió d’aquest litigi.
La part que
recorre impugna el raonament de l’Audiència que dóna transcendència a la
manca d’un afany maliciós en l’actuació dels demandats i recorda que la
jurisprudència ha fixat que el frau a la llei no requereix de manera
ineludible un ànim espuri, sinó que és suficient l’obtenció d’un resultat no
volgut per la llei.
La Sala ha de
compartir amb l’Audiència que, en principi i com a norma general, els arbres
no són asimilables a les tanques o reixes per tal d’aplicar la normativa
reguladora de les relacions de veïnatge, però també s’ha d’acollir
l’afirmació de la part que recorre quan fa l’advertiment que, si amb la
plantació d’un arbrat espès i pròxim als límits de les finques s’aconsegueix
allò que la norma de veïnatge veda, per la via del frau a la llei es podria
rebutjar l’actuació il·legítima.
La Sala és
coneixedora de la doctrina jurisprudencial preconitzada en supòsits de
pretesos fraus a la llei i declara d’interès la sentència de 30 de maig
1994, a què fa referència la part que recorre i que diu el següent: «El
fraude civil exige la concurrencia necesaria de una serie de actos que, pese
a su apariencia de legalidad, violan, si no frontalmente, sí, por otras vías
indirectas, el concepto ético o el contenido jurídico de las normas, en la
procura de ventajas, logros o intereses propios con daño y perjuicio
deliberado o aprovechado para personas ajenas y negativos con las
destinatarias de tales efectos, por consecuencia, de constatadas
infracciones de deberes jurídicos que pretenden cobertura legal, al
acomodarse a la letra de la ley pero vulnerando su sentido y espíritu, y la
filosofía de rectitud y la adecuada ordenación social que la deben inspirar,
lo que, como queda bien explicitado, no es concurrente en el caso objeto del
presente enjuiciamiento casacional [...] A ello no obsta que no se haya
acreditado intención alguna de fraude, en cuanto la doctrina científica
predominante entiende que no es necesaria la intención o el propósito
defraudatorio, porque lo que se sanciona en el fraude a la ley no es la mala
fe o la intención maliciosa del agente, sino el acto de incumplimiento de
las leyes, de donde resulta la no necesidad de su prueba. Y así, esta sala
ha declarado en este sentido que no es necesario para que haya fraude a la
ley que la persona que realice el acto presumido fraudulento tenga intención
o conciencia de burlar la ley (sentencia de 13 junio de 1959).»
La sentència
invocada segueix, per tant, la tesi de la part que recorre. És també
d’interès la sentència de 23 de gener de 1999, que diu: «Son requisitos
esenciales del fraude a la ley y el fraude procesal:
»a) Que el
acto o los actos cuestionados sean contrarios al fin práctico que la norma
defraudada persigue y supongan, en consecuencia, su violación efectiva.
»b) Que la
norma en la que el acto pretende apoyarse (de cobertura) no vaya dirigida,
expresa y directamente, a protegerlo, bien por no constituir el supuesto
normal, bien por ser el referido un medio de vulneración de otras normas,
bien por ir dirigido a perjudicar a otros.
»c) La
manifestación notoria e inequívoca de la producción de un resultado
contrario o prohibido por otra norma tenida como fundamental en la
regulación de la materia.
»— El fraude
a la ley exige, además, una clara prueba de que se ha obtenido un resultado
contrario al querido por el ordenamiento jurídico utilizando deliberadamente
una norma para llegar a este resultado (Tribunal Constitucional, sentencia
de 6 de abril de 1988).
»— El fraude
a la ley no se produce cuando se ejercita un derecho con base en un precepto
legal, media un interés perfectamente lícito y se encamina al logro de una
pretensión dentro del orden jurídico, toda vez que para que se produzca el
verdadero fraude a la ley es preciso que la norma de cobertura no signifique
una protección suficiente; es decir, si el acto se realiza con amparo en una
norma que le otorga protección bastante, se estará ante un supuesto de
concurrencia o choque de leyes que habrá de dilucidarse con arreglo a la
respectiva jerarquía que entre sí tengan tales leyes, según los principios
generales, pero no existirá un verdadero fraude a la ley.»
I, en el cas
que s’està analitzant, s’ha de fer palès que, a la manca de consciència o
malícia dels demandats que han plantat els arbres ara qüestionats, s’hi ha
d’afegir l’aparició d’una finalitat legítima en l’exercici del dret de
propietat, com és l’evidenciada en la sentència debatuda, o sigui, la de
preservar el dret a la intimitat de les persones. És clar que les vistes i
les llums des de l’habitatge de la part que recorre queden limitades pels
arbres plantats pels demandats, però això és conseqüència, com s’ha avançat,
d’una utilització normal del dret de propietat, ja que els drets dels uns no
són de caire il·limitat, sinó que s’han de posar en relació amb els dels
altres.
Per tot això
raonat, s’ha de desestimar el motiu del recurs de cassació analitzat.
Tercer. A
l’empara del paràgraf quart de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil
també s’encarrila el segon i últim motiu de cassació, que apareix molt
lligat a l’anterior, ja que es denuncia com a infringit novament l’art. 3 de
la Llei 13/1990, de 13 de juliol, en relació amb l’art. 7.2 del Codi civil i
també amb la doctrina jurisprudencial fixada en les sentències del TS de 14
de febrer de 1944, 3 de novembre de 1992, 24 de novembre de 1975, 8 de juny
de 1975, 5 d’abril de 1993 i 10 de juny de 1963.
Amb aquest
suport legal, la part que recorre addueix que la sentència de l’Audiència
infringeix la doctrina de l’abús de dret, perquè no l’aplica, ja que per a
l’avantdita recurrent és abusiva l’actitud de la part que va demandar, que
va plantar els arbres que es qüestionen.
S’han de
considerar reproduïts els raonaments que s’han fet en l’estudi del primer
motiu del recurs pel que fa al frau a la llei, i a aquests cal afegir els
següents:
— La Sala és
coneixedora de la doctrina jurisprudencial que ha acollit l’abús de dret, de
la qual és d’interès per al cas la sentència de 30 de maig de 1990 que diu:
«El abuso del derecho sólo procede, como institución de equidad, cuando el
derecho se ejercita con la intención bien decidida de causar daño a otro o
se utiliza de modo anormal y contrario a la armónica convivencia social. Su
apreciación exige que la base fáctica ponga de manifiesto las
circunstancias objetivas (anormalidad en el ejercicio) y subjetivas
(voluntad de perjudicar o ausencia de interés legítimo), circunstancias
todas que en este caso no concurren (sentencias: desde la histórica de 14 de
febrero de 1944 hasta las más recientes, de 20 de febrero de 1992, 27 de
abril y 11 de julio de 1994, 5 de marzo de 1996 y 9 de febrero de 1998), por
lo que los motivos claudican.»
També escau
citar el que anuncia la sentència esmentada per la part que recorre, de 5
d’abril de 1993, que disposa: «No se dan los requisitos necesarios para la
apreciación del pretendido abuso del derecho conforme exige esta sala
(sentencias de 22 de octubre de 1988 y de 5 de marzo de 1991), que sólo
concurre cuando lo que se hace es con la intención de dañar o utilizando el
derecho de un modo anormal o plenamente contrario a la convivencia ordenada,
por lo que su determinación ha de hacerse atendiendo a la circunstancia
subjetiva de ausencia de formalidad seria y legítima y a la objetiva de
ejercicio excesivo del derecho, que así se hace perjudicial (sentencia de 11
de mayo de 1991, que cita las de 25 de junio de 1985, 8 de julio de 1986 y
12 de noviembre de 1980 y sentencia de 20 de febrero de 1992), aspectos
todos que no se dan como concurrentes y con la necesaria constatación en el
supuesto de los autos.»
— La part que
recorre, citades prèviament les normes suara dites i la jurisprudència
esmentada, al·lega el seu desacord amb les conclusions de l’Audiència en el
sentit que els demandats han fet ús del seu dret de propietat de forma
legítima en donar al seu jardí la frondositat que més els ha convingut per
tal de preservar la seva intimitat.
Contràriament
a aquesta premissa de l’Audiència, la part que recorre insisteix novament
que la plantació d’arbres pròxims als límits de la parcel·la dels veïns i
amb un efecte que la recurrent qualifica «de pantalla », és, a parer seu,
una actitud abusiva.
Com ha
precisat la Sala, a la part que recorre no li manca raó, ja que una actitud
com la que descriu podria conduir a una vulneració de la norma per la via de
l’abús de dret o del frau a la llei; per tant, s’ha de posar en relleu que
els arguments de la sentència que es debat no són assumibles, ja que
exclouen la possibilitat d’una conducta abusiva amb la plantació d’arbres,
com si hom pogués fer un ús indiscriminat d’aquest dret.
Però, deixant
de banda el que podria ser una valoració genèrica del dret de propietat, el
cert és que per a la resolució del motiu del recurs cal aternir-se al cas
que es debat i al factum fixat per l’Audiència, fruit d’una avaluació
encertada i correcta de les proves pericial i documental que consten en les
actuacions, i amb aquesta premissa s’arriba indefectiblement a entendre que
estem davant d’un aprofitament idoni del dret de propietat.
La part que
recorre assegura que l’abús de dret es produeix tant en el cas d’immoralitat
o antisocialitat de l’exercici del dret revelat de manera subjectiva com
quan el dany prové de manera objectiva de l’anormalitat de l’exercici
d’aquell dret, però, generalment, de la jurisprudència esmentada es deriva
que han de concórrer ambdós requisits, tant la utilització anormal del dret
com l’absència d’una finalitat seriosa i legítima en l’exercici d’aquest,
requisits que, com ja s’ha dit i repetit, no concorren en el cas en estudi.
S’ha de recalcar
que amb el pronunciament de l’Audiència queda intacta la condemna dels
demandats propietaris de la finca en la qual es van plantar els arbres, que,
a conseqüència d’aquella resolució, han de desmuntar i retallar la tanca que
separa la seva finca de la finca del passatge L2
de manera que no ultrapassi una altura de dos metres i mig, incloent-hi tots
els elements que conformen ara la tanca (xarxa metàl·lica, plàstic verd,
arbusts...), amb la qual cosa la finca dels recurrents experimentarà una
millora, malgrat que no sigui factible assolir el grau de vistes i llums que
reivindiquen, ja que, cal repetir-ho, l’estat de l’arbrat en el període
probatori no pot ser considerat constitutiu d’una conducta abusiva.
Per això
exposat, es desestima el segon motiu de cassació i, amb aquest, tot el
recurs.
Quart. Els
agents en reconvenció, X1 i X2, també mostren el seu
desacord amb la sentència de l’Audiència i la combaten en seu cassacional, i
addueixen, a l’empara del paràgraf quart de l’art. 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil, la infracció per no-aplicació de l’art. 40.1 de la
Llei 13/1990, de 9 de juliol, sobre l’acció negatòria, les immissions, les
servituds i les relacions de veïnatge.
En concret,
els recurrents mostren la seva disconformitat amb la sentència de
l’Audiència, en sol·liciten la revocació i sol·liciten l’estimació del
recurs de cassació únicament pel que fa al tema dels balcons construïts en
la finca de X3, SL, dels quals demanen l’enderrocament.
Qüestionada
l’admissibilitat del recurs de cassació avantdit i impugnat per X3,
SL, de manera prioritària i per raons òbvies correspon a la Sala resoldre
l’al·legació esmentada.
La part que
impugna el recurs de cassació que ara s’analitza sosté que la sentència de
l’Audiència confirma íntegrament la dictada pel jutjat de primera instància
pel que fa a allò que ara es tracta, ja que diu que l’alteració de la
resolució per part de la sala d’instància solament va afectar el debat en
relació amb l’arbrat que suara s’ha produït.
En la
impugnació del recurs esmentada es fa notar que és indiferent que l’altra
part, o sigui, X3, tingui accés a la cassació, ja que s’entén que
aquest dret es determina de manera independent per cada litigant, i també es
porta a col·lació la intranscendència del fet que les sentències de
l’Audiència i del jutjat difereixin en la seva fonamentació, ja que el
criteri de la part que impugna és que el que determina la conformitat de les
sentències és la part dispositiva d’aquestes.
De la demanda
en reconvenció formulada al mateix temps que la contesta a l’acció
primigènia i que va introduir en el debat la discussió sobre els balcons, es
deriva que els agents en reconvenció i ara recurrents en cassació, X1
i X2, van considerar la quantia litigiosa inestimable o no
determinable ni amb la forma prevista en l’art. 489 de la Llei d’enjudiciament civil.
L’exposat,
perquè de manera clara en la demanda reconvencional es diu: «Cuantía:
art.
484.3 de la Ley de enjuiciamiento civil», i el paràgraf tercer de
l’article esmentat fa referència a les demandes de quantia inestimable o
d’una quantia que ni de manera relativa no es pugui determinar mitjançant
les regles que s’estableixen en l’art.
489 de la Llei.
En la
compareixença que es va fer en compliment del que ordena l’art. 693 de la
Llei d’enjudiciament civil, la part actora en reconvenció no va formular cap
protesta ni cap reserva en relació amb la quantia de l’acció reconvencional,
amb la qual cosa va mostrar la seva conformitat amb la quantia fixada per la
part contrària. Corol·lari de tot això anterior és que ens trobem davant
d’una acció de quantia inestimable (pretensió no susceptible de valoració
econòmica) o indeterminable (aplicable a les pretensions que, si bé tenen un
contingut econòmic, no són avaluables amb les regles de l’art. 489 de la
Llei d’enjudiciament civil), tal com va assenyalar aquesta mateixa sala en
la interlocutòria de 9 de desembre de 1999.
Escau fer una
al·lusió a què s’ha d’entendre per sentències «conformes de toda
conformidad», a l’efecte d’aplicar l’art. 1687.1.b de la Llei
d’enjudiciament civil, i cal fer esment que és doctrina consolidada que la
conformitat o la disconformitat de les sentències ha de resultar de la
comparació de les parts dispositives d’aquestes, i no de la comparació de
les fonamentacions jurídiques d’aquestes (sentències del TS de 7 d’abril de
1990 19 de maig de 1990 9 de juny de 1990 16 de juny de 1990 9 d’octubre
de 1990 4 de desembre de 1990 31 de desembre de 1990 2 de febrer de 1999,
5 de febrer de 1999, 27 de febrer de 1999, 1 de març de 1999 i 11 de maig de
1999, entre d’altres).
No importa
tampoc, en la determinació de la possibilitat o la impossibilitat d’accés
cassacional d’alguna de les peticions de la demanda en reconvenció, el fet
que l’agent que ho va ser en primer terme hagi gaudit del dret a aquest
recurs, ja que, com ha dit el TS en múltiples sentències que es podrien
citar, com per exemple la de 6 d’abril de 1990 la demanda principal i la
reconvencional esdevenen accions independents que es valoren per separat i
poden tenir un final diferent.
En la
sentència esmentada es fa referència a l’art. 489 de la Llei d’enjudiciament
civil, que en la seva regla dissetena estableix la valoració separada de la reconvenció, i també es diu que: «Se debió dictar auto motivado denegando el
emplazamiento de las partes y la remisión de las actuaciones a esta Sala
Primera del Tribunal Supremo, la cual, a su vez, de acuerdo con la regla
segunda del art. 1710, tenía que haber decretado la inadmisión del recurso y
la firmeza de la resolución recurrida; mas, siendo doctrina reiterada de
esta sala que las causas de inadmisión se convierten en causas de
desestimación al resolver el recurso (sentencias de 30 de septiembre de
1985, 20 de febrero y 5 de abril de 1986, 15 de febrero de 1984, 6 de
diciembre de 1983 y 5 de junio de 1981), así ha de acordarse.»
També és
procedent al·ludir a la sentència de 25 de maig de 1990 que diu: «Es de
tener en cuenta que la reconvención, aún formando parte del escrito de
contestación, no representa, sin embargo, una simple oposición o respuesta a
la demanda, ya que, por su propia naturaleza, es una acción independiente
que se acumula a aquélla y por la que el “demandado” pasa a ser “actor”,
denominación ésta que recoge de manera expresa la regla cuarta del
art. 63
de la Ley de enjuiciamiento civil, pues, como bien se dice en la sentencia
de 17 de febrero de 1992, la formulación de una demanda reconvencional
supone una acumulación de acciones, conservando cada una su individualidad,
tanto en cuanto al fondo como en cuanto a su aspecto procesal, y con el
único efecto de que las acciones así acumuladas (las de las demandas
principal o inicial y reconvencional) se tramiten en un mismo procedimiento
y se decidan en una sola sentencia. La independencia y autonomía de la
reconvención explica, de por sí, la significación que se debe conceder a la
regla 17 del
art. 489: “La demanda reconvencional se valorará por
separado.”»
Per tant, és
relativament freqüent que en un mateix litigi tingui accés cassacional
l’acció principal i no la reconvencional, o a l’inrevés, ja que es tracta,
com s’ha avançat, de dues accions independents (sentència del TS de 7 de
febrer de 1996).
Però la
doctrina que es revela més lligada al thema decidenci és la reflectida en la
sentència del TS de 23 de setembre de 1999, que, seguint una doctrina
tradicional de la mateixa sala, diu: «El art. 1687 de la Ley de
enjuiciamiento civil marca los límites del recurso de casación con respecto
a las sentencias definitivas pronunciadas por las audiencias provinciales en
los juicios de menor cuantía siempre que ésta sea inestimable, como ocurre
en el pleito [...], y se excluyen de la impugnabilidad casacional los
juicios de cuantía inestimable cuando “las sentencias de apelación y de
primera instancia sean conformes de toda conformidad”.
»Esa plena
conformidad de ambas sentencias invalida, de entrada, la prosperabilidad
posible de la casación.
»La sentencia
de esta sala de 26 de noviembre de 1997 resume en su fundamento jurídico
primero la doctrina constitucional y jurisprudencial sobre el ámbito, por
razón de la cuantía, del recurso de casación.
El Tribunal
Constitucional, en su sentencia 149/1995, de 16 de octubre, tuvo ocasión de
pronunciarse sobre la admisión del recurso de casación civil y expresó que
corresponde a la Sala Primera del Tribunal Supremo, en aplicación, de manera
razonada y no arbitraria, de una causa de inadmisión prevista en la ley
[...] no vulnera el derecho a la tutela judicial efectiva.
»El tema de
la cuantía, como causa de inadmisibilidad del recurso de casación, es el más
frecuente.
Como
principio del que se debe partir, la sentencia de 27 de julio de 1992
declara: “Es doctrina de esta sala que la cuantía de un procedimiento, si no
existe controversia entre las partes, queda definitivamente concretada en
los escritos de demanda y contestación, en virtud del principio de la
perpetuatio jurisdictionis (sentencia de 26 de marzo de 1990), siéndolo
igualmente que las causas de inadmisión se convierten en la fase de
sentencia en causas de desestimación (sentencias de 16 de mayo y 7 de
diciembre de 1989, 5 de octubre de 1987, 20 de febrero de 1986, 30 de
septiembre de 1985 y 5 de diciembre de 1984).”
»En orden a
la aplicación de la doctrina reseñada, no representa ningún obstáculo la
circunstancia que el recurso haya sido declarado admitido en el trámite
procesal oportuno, toda vez que la cuestión que pudiera plantearse debe ser
abordada de oficio por afectar a normas de contenido imperativo.
»En
consecuencia, de la doctrina constitucional y jurisprudencial y de lo
expuesto hasta ahora se deriva que, frente a las sentencias recaídas en
procesos de menor cuantía con cuantía inestimable, cuando la de apelación y
la de primera instancia sean conformes de toda conformidad, según el art.
1687.1.b, no es admisible el recurso de casación.»
També aquesta
sala, en la interlocutòria de 15 de novembre de 1999, fent al·lusió expressa
a la sentència del TC de 22 de març de 1993 i a la doctrina jurisprudencial
del TS, va determinar que la quantia litigiosa s’ha de fixar en la demanda
o, si s’escau, en la reconvenció, moment a partir del qual es produirà una
perpetuatio, o sia, una petrificació d’aquella data processal, que, d’acord
amb el que s’ha avançat, ha de produir les seves conseqüències entre les
parts.
La conclusió
lògica de tot això exposat és que els demandants en reconvenció no poden
pretendre que els seus interessos siguin ponderats en seu cassacional, ja
que han de ser conseqüents amb la fixació de la quantia de l’acció que van
esgrimir en el seu moment i que, en virtut del que disposa l’art. 1687.1.b
de la Llei d’enjudiciament civil, els veda el grau cassacional.
Per això
anterior, escau la desestimació del recurs que s’està debatent, ja que la
causa que havia de ser d’inadmissió s’ha transformat en causa de
desestimació.
D’acord amb
el que disposa l’art. 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, en aquesta
alçada no escau fer imposició expressa de les costes.
En aplicació
dels preceptes esmentats i d’altres d’observació general,
PART
DISPOSITIVA
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit: hem de
desestimar i desestimem el present recurs de cassació, interposat pel
procurador À. J. I., en nom i representació de X3, SA, contra la
sentència de la Secció Catorzena de l’Audiència Provincial de Barcelona de
data 22 de juny de 1999, dictada en el rotlle d’apel·lació núm. 10/1990
dimanant de la demanda interposada pel recurrent contra X1 i X2 Igualment, hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació
interposat pel procurador Á. M. B., en nom i representació de X1 i X2, i confirmem íntegrament la sentència combatuda. I tot això
anterior, sense fer imposició expressa de les costes en aquesta alçada.
Així,
mitjançant aquesta sentència, ho decidim, ho manem i ho signem.
|
|
