|
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 31 de gener de 2000, núm. 1/2000 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr. Guillem
Vidal i Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr. Antoni
Bruguera i Manté
Il·lma. Sra. Núria
Bassols i Muntada
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació,
interposat per X1 contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per
la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona el 22 de febrer
de 1999, dimanant del judici declaratiu de menor quantia número 144/1996,
interposat per X1 en demanda de paternitat.
La part
recurrent ha estat representada davant d’aquest tribunal pel procurador J.
L. A. B. i defensada per l’advocat
J. A. L. Á. Ha comparegut com a part
objecte del recurs Y1, representada pel procurador D. E. V. i defensada pel
lletrat F. H. B.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer.
La
representació processal de Y1 va formular contra X1 una demanda
de judici declaratiu de menor quantia que per torn de repartiment va
correspondre al Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Badalona i en la qual
va exposar els fets i fonaments de dret corresponents. En data 3 de juliol
de 1999 el
jutjat esmentat va dictar la sentència que conté la part dispositiva
següent:
«Fallo:
»1. Rechazo
totalmente la excepción dilatoria de inadmisibilidad de la demanda opuesta
por la parte demandada, X1, frente a las pretensiones ejercidas contra
ella por la parte demandante, Y1, y, en consecuencia,
»2. Entro a
conocer el fondo del asunto y los demás efectos legales pertinentes.
»3. Estimo la
pretensión ejercida por Y1 contra X1 y, en consecuencia, declaro que el
menor X2 es hijo del
demandado, X1, a quien condeno a contribuir a satisfacer los alimentos
con una pensión de 65.000 pesetas, que se pagarán por meses anticipados y se
acomodarán en cada momento a las necesidades y
circunstancias de aquél, como mínimo de acuerdo con el IPC que publique cada
año el INE, y las costas del presente juicio.»
Segon.
La
representació del demandat, X1, va interposar un recurs d’apel·lació
contra la sentència esmentada i la Secció Divuitena de l’Audiència
Provincial de Barcelona va dictar en data 22 de febrer de 1999 la sentència
que conté la part dispositiva següent: «Fallamos: que, desestimando el
recurso de apelación interpuesto por la representación de X1 contra la
sentencia dictada por el juez de Primera Instancia núm. 1 de Badalona en
fecha tres de julio de mil novecientos noventa y ocho, debemos confirmar y
confirmamos la mentada resolución, con las precisiones apuntadas en el
cuerpo de la presente; ello, con expresa imposición de las costas causadas
en esta alzada al nombrado apelante.»
Tercer.
El
procurador dels tribunals J. L. A. B., en representació de X1, va
formular un recurs de cassació davant d’aquesta sala pel motiu següent: a
l’empara de l’art. 1692.4 de la LEC, infracció de l’art. 127 del Codi civil.
Quart.
Un cop
admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar
l’audiència del dia 20 de gener passat per a la celebració de la vista del
present procediment, que va tenir lloc en la data esmentada.
Ha actuat com
a ponent la magistrada d’aquesta sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
La
demanda que va provocar el litigi que escau resoldre a aquest tribunal va
ser interposada per Y1 contra X1 en reclamació de la paternitat
no matrimonial que afecta el fill de l’agent, y1, nascut el 25 d’abril
de 1990.
Les dades
d’índole històrica en què es fonamentava la demanda, podríem exposar-les
succintament de la manera següent:
— La
primavera de l’any 1989 l’agent i el demandat van iniciar una relació
d’amistat propiciada pel fet d’ésser tots dos clients de la sala de ball
Z, del carrer C de L.
— Amb el
temps, la relació entre els litigants va esdevenir més íntima, cosa que va
provocar que l’estiu del mateix any la parella acudís a visitar la família
del senyor X1 a L2. Durant aquestes vacances, l’actora
s’allotjava al parador de L3, on aquesta i el demandat mantenien
relacions sexuals.
— Les relacions
íntimes de la parella van continuar fins a primers de novembre de 1989, quan
es va produir la ruptura entre la senyora Y1 i el senyor X1,
provocada per l’embaràs d’aquesta. Segons la versió de la senyora Y1, la
ruptura de les relacions afectives va ser conseqüència de la seva negativa a
les exigències del demandat,
que pretenia que aquella se sotmetés a un avortament.
El demandat,
senyor X1, es va oposar a la demanda principal plantejada adduint:
— Que era cert que
coneixia la senyora Y1 pel fet que coincidien a la sala Z, però
que la seva relació no havia excedit mai d’una simple coneixença, i
explicava que havia ballat alguna vegada amb aquella.
— Que no eren
certes les relacions de caire afectiu, i molt menys les de caire sexuals,
entre ell i l’agent.
— Que no era
cert el viatge de la parella a L3, sinó que aquest viatge era fruit de
la imaginació de l’actora.
Tant la
sentència dictada en primera instància com la sentència de l’Audiència van
estimar les pretensions de l’agent i, en conseqüència, van declarar la
paternitat no matrimonial reclamada i l’obligació del senyor X1 de satisfer
una pensió alimentària en favor del menor X2, per la qual cosa el condemnat
es va alçar contra la sentència dictada per l’Audiència en petició davant
d’aquesta sala de la revocació d’aquella.
Segon.
La part
recurrent encarrila l’únic motiu del recurs per la via del paràgraf quart de
l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, i a redós d’aquest precepte de
caire processal denuncia infringit l’art. 127 del Codi civil, que diu: «En
los juicios sobre filiación será admisible la investigación de la paternidad
y maternidad mediante toda clase de pruebas, incluidas las biológicas. El
juez no admitirá la demanda si con ella no se presenta un principio de
prueba de los hechos en que se fundamente.»
En el cos del
motiu del recurs, la part que recorre especula en relació amb l’aplicació
del precepte legal esmentat a Catalunya i conclou amb la defensa d’una tesi
oposada a la mantinguda per la sentència impugnada, que considera la
inaplicabilitat del requisit esmentat d’admissibilitat de la demanda en les
demandes de reclamació de paternitat o maternitat subjectes al dret català.
La part que
recorre no discuteix la submissió del fill a la normativa catalana i en les
actuacions no apareix res que contradigui aquesta condició, amb la qual
cosa, en virtut del que disposen el
títol preliminar del Codi civil (art.
9.4) i la
Compilació del dret civil especial de Catalunya
(art. 3), la
legislació aplicable és la civil catalana.
Abans de
l’entrada en vigor del Codi de família de 15 de juliol de 1998, que respon,
tal com deixa clar el preàmbul de la Llei, al propòsit d’arribar en el
moment oportú a la tinença d’un text codificat per a cadascuna de les
branques cabdals del dret català —el de família, el de successions i el
patrimonial, amb la vigència de la Llei de filiacions 7/1991, de 27
d’abril—, la norma esmentada disposava que la seva pretensió era obtenir
«una regulació autònoma i actualitzada de la filiació en el dret català,
basada en el tradicional principi de la lliure investigació de la paternitat
i la maternitat sense limitacions probatòries, així com en el principi
favor filii
i el seu
corol·lari de no-discriminació entre filiació matrimonial i no matrimonial».
O sia, que, en el preàmbul susdit, es posava un èmfasi especial en el fet
que la nova norma dotava l’ordenament jurídic
català d’una regulació «autònoma i autosuficient que abans no tenia».
I, en virtut
d’aquesta exigència legal, aquesta mateixa sala, per interpretar i integrar
la Llei de filiacions, acudia a les lleis, els costums, la jurisprudència i
la doctrina que constitueixen la tradició jurídica catalana, d’acord amb els
principis generals que inspiren l’ordenament jurídic de Catalunya (art. 1.1
de la Compilació del dret
civil especial de Catalunya).
En la
sentència de 19 de juny de 1997 aquest tribunal raonava acudint al text
constitucional, que en l’art. 39.2
in fine
disposa: «La llei possibilitarà la investigació de la paternitat.» En la
sentència es deixava clar que la legislació comuna s’ajustava al mandat
constitucional, en disposar l’esmentat
art. 127 del Codi civil
la
investigació de la paternitat i la maternitat amb tota classe de proves,
incloses les biològiques.
El paràgraf segon
de l’article imposa una restricció, ja que diu que el jutge no admetrà la
demanda si amb aquesta no es presenta un principi de prova dels fets en els
quals aquella es fonamenta; aquest filtre s’ha d’entendre que no contradiu
l’art.
39.2 de la Constitució,
segons va declarar el Tribunal Constitucional en la sentència de
17 de gener de 1994, de manera concorde amb el que va declarar el TS en les
sentències de 19
de gener de 1990, 3 de desembre de 1991 i 7 d’octubre de 1995, entre
d’altres. Aquesta sala considerava dubtosa l’aplicació a Catalunya de l’art.
127 del Codi civil
en l’etapa anterior a la Llei de filiacions de 1991.
Això
anterior, malgrat que la millor doctrina s’hi havia manifestat en contra pel
fet que la possibilitat de rebutjar
a limine
la
demanda no deixa de ser un obstacle a la lliure investigació de la
paternitat, és una de les tradicions jurídiques catalanes més arrelades des
de l’edat mitjana.
A partir de la
vigència de la Llei de filiacions, la Sala va declarar (sentències de 19 de
juny de 1997 i 27 de juliol de 1998) sense dubtes que l’art.
127.2
no és aplicable a Catalunya, perquè no està recollit en la llei autònoma i
autosuficient i perquè s’oposa als principis generals de l’ordenament
jurídic català.
Corol·lari
del que s’ha exposat és que, a partir de l’entrada en vigor de la Llei de
filiacions i també amb la vigència del Codi de família de 15 de juliol de
1998 (la disposició transitòria tercera de la qual ens diu que les
disposicions del títol IV, sobre filiació, tenen efectes retroactius, sigui
quina sigui la data de la determinació de la filiació), tampoc es pot
mantenir l’aplicabilitat, propugnada pel recurrent, de l’aplicació a
Catalunya del requisit d’admissibilitat de la demanda establert en el
paràgraf segon de l’art.
127 del Codi civil.
L’autonomia i l’autosuficiència de l’última norma es deriven d’una lectura
del preàmbul d’aquesta mateixa, que diu: «Es mantenen, en conseqüència, els
principis rectors en què va inspirar-se aquesta normativa i, per tant, el de
la lliure investigació de la paternitat i la maternitat amb tota classe de
proves, reconegut històricament en el dret català des de l’edat mitjana, i
el del
favor filii,
sense discriminació tant si es tracta d’un fill o una filla dins del
matrimoni com fora d’aquest.»
Pels
raonaments anteriors, no mereixen ésser acollides les pretensions de la part
que recorre, formulades a l’empara de l’article esmentat del Codi civil, i
tampoc es pot estimar (com en el desenvolupament del motiu del recurs
addueix la part recurrent) que la sentència de l’Audiència hagi infringit la
doctrina jurisprudencial emesa en casos de negativa a la pràctica de les
proves heredobiològiques.
Aquesta
mateixa sala ha al·ludit en diverses sentències que la negativa a sotmetre’s
a les proves biològiques sobre la determinació de la paternitat no suposa
una
ficta
confessio
—entre
d’altres, en les sentències de 18 de febrer i 22 de juliol de 1991 i en la
de 25 de gener de 1993, que segueixen altres sentències del TS—, però
també ha precisat que la infundada i obstinada resistència del demandat a la
pràctica de les proves biològiques, que descarten la paternitat amb un 100%
de probabilitats de certesa i la confirmen, si és el cas, en un 99%, és un
indici molt rellevant per concloure l’existència de la paternitat negada.
Com ha explicat el
Tribunal Constitucional en les sentències 227/1991 i 7/1994, quan les fonts
de prova estan en poder d’una de les parts en litigi, l’obligació
constitucional de col·laborar amb els tribunals en el curs del procés (art.
118 de la Constitució)
comporta l’obligació d’aquella part d’aportar les dades
que li hagin estat requerides (i en supòsits com el present, la de deixar-se
practicar la prova hematològica
quan hi ha indicis seriosos i no existeix un perill gravíssim per a la salut)
per tal que l’òrgan judicial pugui descobrir la veritat; i els obstacles o
les dificultats que posa sense causa que ho justifiqui la part que té a
l’abast acreditar els fets determinants del litigi, no poden beneficiar
aquesta part i perjudicar l’altra part (sentència del TSJC de 21 de març de
1996).
Des d’aquesta
perspectiva, queda clar que:
a)
els avenços experimentats per la ciència permeten determinar la paternitat
amb un grau de probabilitat en la pràctica pròxim a la certesa,
b)
la investigació no s’ha de limitar a proves indiciàries de rastre difícil,
sinó que tenim a l’abast la prova biològica,
c)
la negativa a la pràctica de la prova, llevat de supòsits quasi impensables
previstos en la sentència del TC de 17 de gener de 1994, revela simplement
la por al fet que la veritat rellueixi de manera que ja no quedin dubtes, i
d)
certament, no es tracta d’una
ficta
confessio,
sinó d’una presumpció no establerta per la llei i, per tant, apreciable com
a mitjà de prova quan el fet que ha de deduir-se’n estigui completament
acreditat (art. 1249 CC) i entre aquest fet i aquell que es miri de deduir
hi hagi un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà (art.
1253 CC).
I l’aplicació
de la doctrina jurisprudencial anterior al
thema
decidendi
porta
ineludiblement al rebuig del motiu i, amb aquest, al de la totalitat del
recurs, ja que la sentència de l’Audiència és totalment encertada i, a més,
fonamenta de manera detallada la conclusió a la qual arriba.
Tercer.
La
desestimació del recurs de cassació comporta la imposició de les costes del
recurs a la part recurrent, per imperatiu de l’art. 1715 de la Llei
d’enjudiciament civil.
PART
DISPOSITIVA
Per tot això
anterior, decidim que hem de desestimar i desestimem el present recurs de
cassació, interposat pel procurador y1, en nom i representació de X1, contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció
Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona el 22 de febrer de 1999, i
condemnem la part recurrent a pagar les costes causades en el recurs de
cassació.
S’ha de
notificar la present resolució a les parts personades i lliurar la
certificació corresponent al president del tribunal esmentat, i s’han de
retornar les actuacions i el rotlle que van trametre.
Aquesta és la
nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
