Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 31 de gener de 2000

Amunt Següent

 

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 31 de gener de 2000, núm. 1/2000 (Sala Civil i Penal)

  

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació, interposat per X1 contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona el 22 de febrer de 1999, dimanant del judici declaratiu de menor quantia número 144/1996, interposat per X1 en demanda de paternitat.

La part recurrent ha estat representada davant d’aquest tribunal pel procurador J. L. A. B. i defensada per l’advocat J. A. L. Á. Ha comparegut com a part objecte del recurs Y1, representada pel procurador D. E. V. i defensada pel lletrat F. H. B.

 ANTECEDENTS DE FET 

Primer. La representació processal de Y1 va formular contra X1 una demanda de judici declaratiu de menor quantia que per torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Badalona i en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents. En data 3 de juliol de 1999 el jutjat esmentat va dictar la sentència que conté la part dispositiva següent:

«Fallo:

»1. Rechazo totalmente la excepción dilatoria de inadmisibilidad de la demanda opuesta por la parte demandada, X1, frente a las pretensiones ejercidas contra ella por la parte demandante, Y1, y, en consecuencia,

»2. Entro a conocer el fondo del asunto y los demás efectos legales pertinentes.

»3. Estimo la pretensión ejercida por Y1 contra X1 y, en consecuencia, declaro que el menor X2 es hijo del demandado, X1, a quien condeno a contribuir a satisfacer los alimentos con una pensión de 65.000 pesetas, que se pagarán por meses anticipados y se acomodarán en cada momento a las necesidades y circunstancias de aquél, como mínimo de acuerdo con el IPC que publique cada año el INE, y las costas del presente juicio.»

 

Segon. La representació del demandat, X1, va interposar un recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada i la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar en data 22 de febrer de 1999 la sentència que conté la part dispositiva següent: «Fallamos: que, desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de X1 contra la sentencia dictada por el juez de Primera Instancia núm. 1 de Badalona en fecha tres de julio de mil novecientos noventa y ocho, debemos confirmar y confirmamos la mentada resolución, con las precisiones apuntadas en el cuerpo de la presente; ello, con expresa imposición de las costas causadas en esta alzada al nombrado apelante.»

 

Tercer. El procurador dels tribunals J. L. A. B., en representació de X1, va formular un recurs de cassació davant d’aquesta sala pel motiu següent: a l’empara de l’art. 1692.4 de la LEC, infracció de l’art. 127 del Codi civil.

 

Quart. Un cop admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar l’audiència del dia 20 de gener passat per a la celebració de la vista del present procediment, que va tenir lloc en la data esmentada.

Ha actuat com a ponent la magistrada d’aquesta sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

  

 FONAMENTS DE DRET

 Primer. La demanda que va provocar el litigi que escau resoldre a aquest tribunal va ser interposada per Y1 contra X1 en reclamació de la paternitat no matrimonial que afecta el fill de l’agent, y1, nascut el 25 d’abril de 1990.

Les dades d’índole històrica en què es fonamentava la demanda, podríem exposar-les succintament de la manera següent:

— La primavera de l’any 1989 l’agent i el demandat van iniciar una relació d’amistat propiciada pel fet d’ésser tots dos clients de la sala de ball Z, del carrer C de L.

— Amb el temps, la relació entre els litigants va esdevenir més íntima, cosa que va provocar que l’estiu del mateix any la parella acudís a visitar la família del senyor X1 a L2. Durant aquestes vacances, l’actora s’allotjava al parador de L3, on aquesta i el demandat mantenien relacions sexuals.

— Les relacions íntimes de la parella van continuar fins a primers de novembre de 1989, quan es va produir la ruptura entre la senyora Y1 i el senyor X1, provocada per l’embaràs d’aquesta. Segons la versió de la senyora Y1, la ruptura de les relacions afectives va ser conseqüència de la seva negativa a les exigències del demandat, que pretenia que aquella se sotmetés a un avortament.

El demandat, senyor X1, es va oposar a la demanda principal plantejada adduint:

— Que era cert que coneixia la senyora Y1 pel fet que coincidien a la sala Z, però que la seva relació no havia excedit mai d’una simple coneixença, i explicava que havia ballat alguna vegada amb aquella.

— Que no eren certes les relacions de caire afectiu, i molt menys les de caire sexuals, entre ell i l’agent.

— Que no era cert el viatge de la parella a L3, sinó que aquest viatge era fruit de la imaginació de l’actora.

Tant la sentència dictada en primera instància com la sentència de l’Audiència van estimar les pretensions de l’agent i, en conseqüència, van declarar la paternitat no matrimonial reclamada i l’obligació del senyor X1 de satisfer una pensió alimentària en favor del menor X2, per la qual cosa el condemnat es va alçar contra la sentència dictada per l’Audiència en petició davant d’aquesta sala de la revocació d’aquella.

 

Segon. La part recurrent encarrila l’únic motiu del recurs per la via del paràgraf quart de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, i a redós d’aquest precepte de caire processal denuncia infringit l’art. 127 del Codi civil, que diu: «En los juicios sobre filiación será admisible la investigación de la paternidad y maternidad mediante toda clase de pruebas, incluidas las biológicas. El juez no admitirá la demanda si con ella no se presenta un principio de prueba de los hechos en que se fundamente.»

En el cos del motiu del recurs, la part que recorre especula en relació amb l’aplicació del precepte legal esmentat a Catalunya i conclou amb la defensa d’una tesi oposada a la mantinguda per la sentència impugnada, que considera la inaplicabilitat del requisit esmentat d’admissibilitat de la demanda en les demandes de reclamació de paternitat o maternitat subjectes al dret català.

La part que recorre no discuteix la submissió del fill a la normativa catalana i en les actuacions no apareix res que contradigui aquesta condició, amb la qual cosa, en virtut del que disposen el títol preliminar del Codi civil (art. 9.4) i la Compilació del dret civil especial de Catalunya (art. 3), la legislació aplicable és la civil catalana.

Abans de l’entrada en vigor del Codi de família de 15 de juliol de 1998, que respon, tal com deixa clar el preàmbul de la Llei, al propòsit d’arribar en el moment oportú a la tinença d’un text codificat per a cadascuna de les branques cabdals del dret català —el de família, el de successions i el patrimonial, amb la vigència de la Llei de filiacions 7/1991, de 27 d’abril—, la norma esmentada disposava que la seva pretensió era obtenir «una regulació autònoma i actualitzada de la filiació en el dret català, basada en el tradicional principi de la lliure investigació de la paternitat i la maternitat sense limitacions probatòries, així com en el principi favor filii i el seu corol·lari de no-discriminació entre filiació matrimonial i no matrimonial». O sia, que, en el preàmbul susdit, es posava un èmfasi especial en el fet que la nova norma dotava l’ordenament jurídic català d’una regulació «autònoma i autosuficient que abans no tenia».

I, en virtut d’aquesta exigència legal, aquesta mateixa sala, per interpretar i integrar la Llei de filiacions, acudia a les lleis, els costums, la jurisprudència i la doctrina que constitueixen la tradició jurídica catalana, d’acord amb els principis generals que inspiren l’ordenament jurídic de Catalunya (art. 1.1 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya).

En la sentència de 19 de juny de 1997 aquest tribunal raonava acudint al text constitucional, que en l’art. 39.2 in fine disposa: «La llei possibilitarà la investigació de la paternitat.» En la sentència es deixava clar que la legislació comuna s’ajustava al mandat constitucional, en disposar l’esmentat art. 127 del Codi civil la investigació de la paternitat i la maternitat amb tota classe de proves, incloses les biològiques.

El paràgraf segon de l’article imposa una restricció, ja que diu que el jutge no admetrà la demanda si amb aquesta no es presenta un principi de prova dels fets en els quals aquella es fonamenta; aquest filtre s’ha d’entendre que no contradiu l’art. 39.2 de la Constitució, segons va declarar el Tribunal Constitucional en la sentència de 17 de gener de 1994, de manera concorde amb el que va declarar el TS en les sentències de 19 de gener de 1990, 3 de desembre de 1991 i 7 d’octubre de 1995, entre d’altres. Aquesta sala considerava dubtosa l’aplicació a Catalunya de l’art. 127 del Codi civil en l’etapa anterior a la Llei de filiacions de 1991.

Això anterior, malgrat que la millor doctrina s’hi havia manifestat en contra pel fet que la possibilitat de rebutjar a limine la demanda no deixa de ser un obstacle a la lliure investigació de la paternitat, és una de les tradicions jurídiques catalanes més arrelades des de l’edat mitjana.

A partir de la vigència de la Llei de filiacions, la Sala va declarar (sentències de 19 de juny de 1997 i 27 de juliol de 1998) sense dubtes que l’art. 127.2 no és aplicable a Catalunya, perquè no està recollit en la llei autònoma i autosuficient i perquè s’oposa als principis generals de l’ordenament jurídic català.

Corol·lari del que s’ha exposat és que, a partir de l’entrada en vigor de la Llei de filiacions i també amb la vigència del Codi de família de 15 de juliol de 1998 (la disposició transitòria tercera de la qual ens diu que les disposicions del títol IV, sobre filiació, tenen efectes retroactius, sigui quina sigui la data de la determinació de la filiació), tampoc es pot mantenir l’aplicabilitat, propugnada pel recurrent, de l’aplicació a Catalunya del requisit d’admissibilitat de la demanda establert en el paràgraf segon de l’art. 127 del Codi civil. L’autonomia i l’autosuficiència de l’última norma es deriven d’una lectura del preàmbul d’aquesta mateixa, que diu: «Es mantenen, en conseqüència, els principis rectors en què va inspirar-se aquesta normativa i, per tant, el de la lliure investigació de la paternitat i la maternitat amb tota classe de proves, reconegut històricament en el dret català des de l’edat mitjana, i el del favor filii, sense discriminació tant si es tracta d’un fill o una filla dins del matrimoni com fora d’aquest.»

Pels raonaments anteriors, no mereixen ésser acollides les pretensions de la part que recorre, formulades a l’empara de l’article esmentat del Codi civil, i tampoc es pot estimar (com en el desenvolupament del motiu del recurs addueix la part recurrent) que la sentència de l’Audiència hagi infringit la doctrina jurisprudencial emesa en casos de negativa a la pràctica de les proves heredobiològiques.

Aquesta mateixa sala ha al·ludit en diverses sentències que la negativa a sotmetre’s a les proves biològiques sobre la determinació de la paternitat no suposa una ficta confessio —entre d’altres, en les sentències de 18 de febrer i 22 de juliol de 1991 i en la de 25 de gener de 1993, que segueixen altres sentències del TS—, però també ha precisat que la infundada i obstinada resistència del demandat a la pràctica de les proves biològiques, que descarten la paternitat amb un 100% de probabilitats de certesa i la confirmen, si és el cas, en un 99%, és un indici molt rellevant per concloure l’existència de la paternitat negada.

Com ha explicat el Tribunal Constitucional en les sentències 227/1991 i 7/1994, quan les fonts de prova estan en poder d’una de les parts en litigi, l’obligació constitucional de col·laborar amb els tribunals en el curs del procés (art. 118 de la Constitució) comporta l’obligació d’aquella part d’aportar les dades que li hagin estat requerides (i en supòsits com el present, la de deixar-se practicar la prova hematològica quan hi ha indicis seriosos i no existeix un perill gravíssim per a la salut) per tal que l’òrgan judicial pugui descobrir la veritat; i els obstacles o les dificultats que posa sense causa que ho justifiqui la part que té a l’abast acreditar els fets determinants del litigi, no poden beneficiar aquesta part i perjudicar l’altra part (sentència del TSJC de 21 de març de 1996).

Des d’aquesta perspectiva, queda clar que: a) els avenços experimentats per la ciència permeten determinar la paternitat amb un grau de probabilitat en la pràctica pròxim a la certesa, b) la investigació no s’ha de limitar a proves indiciàries de rastre difícil, sinó que tenim a l’abast la prova biològica, c) la negativa a la pràctica de la prova, llevat de supòsits quasi impensables previstos en la sentència del TC de 17 de gener de 1994, revela simplement la por al fet que la veritat rellueixi de manera que ja no quedin dubtes, i d) certament, no es tracta d’una ficta confessio, sinó d’una presumpció no establerta per la llei i, per tant, apreciable com a mitjà de prova quan el fet que ha de deduir-se’n estigui completament acreditat (art. 1249 CC) i entre aquest fet i aquell que es miri de deduir hi hagi un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà (art. 1253 CC).

I l’aplicació de la doctrina jurisprudencial anterior al thema decidendi porta ineludiblement al rebuig del motiu i, amb aquest, al de la totalitat del recurs, ja que la sentència de l’Audiència és totalment encertada i, a més, fonamenta de manera detallada la conclusió a la qual arriba.

 

Tercer. La desestimació del recurs de cassació comporta la imposició de les costes del recurs a la part recurrent, per imperatiu de l’art. 1715 de la Llei d’enjudiciament civil.

  

PART DISPOSITIVA

Per tot això anterior, decidim que hem de desestimar i desestimem el present recurs de cassació, interposat pel procurador y1, en nom i representació de X1, contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona el 22 de febrer de 1999, i condemnem la part recurrent a pagar les costes causades en el recurs de cassació.

S’ha de notificar la present resolució a les parts personades i lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat, i s’han de retornar les actuacions i el rotlle que van trametre.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda