Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 15-03-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 15 de març de 2004, núm. 11/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist els recursos de cassació interposats per la Sra. X1., representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Francisco Fernández Anguera i dirigida per l’advocat Sr. Donald Welsch Vilaseca, i per l’entitat X2, SA, representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigida per l’advocada Sra. Glòria Lleó Múnera, contra la Sentència dictada per la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 5 de juny de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 35 de Barcelona l’1 de desembre de 2001 en el procediment de judici de menor quantia núm. 625/98. La part recorreguda, Sra. Y1, ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Paloma Paula García Martínez i dirigida per l’advocat col·legiat núm. 13740, i l’entitat Y2 ha estat representada per la procuradora Sra. Belén García Martínez i dirigida per l’advocada Sra. Teresa Rigau Caixes.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, en representació de l’entitat X2, SA, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 625/98 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 35 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència en data 1 de desembre de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que desestimando las demandas interpuestas por la representación en autos de mercantil X2. SA, y doña X1., absuelvo a doña Y1, a la mercantil Y2, a Z1. y a don Z2 de las pretensiones planteadas de contrario. Estimando la reconvención y declarando que la mercantil X2, SA, no ostenta crédito alguno a su favor respecto de doña Y1”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència en data 5 de juny de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por Dª X1. y estimando en parte el interpuesto por la SA X2 contra la Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia nº 35 de Barcelona, en los autos de juicio de menor cuantía 625-1998, de fecha 1 de diciembre de 2001, debemos confirmar y confirmamos dicha resolución, con la aclaración de que no se efectúa expresa imposición de las costas de la reconvención interpuesta por Y2, y sin que se efectúe imposición de las de esta alzada”.

Tercer. Contra la sentència anterior, l’entitat X2, SA, i la Sra. X1. van interpolar aquests recursos de cassació. Per interlocutòria de 15 de gener de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 2 de març de 2004, a les 10.30 hores del matí, en què va tenir lloc.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són antecedents d’indubtable interès per tal de facilitar una correcta comprensió del

tema debatut els següents:

El litigi que ha originat el recurs de cassació que correspon decidir a aquesta Sala s’inicià per mor de la demanda presentada per la societat mercantil X2, SA, contra l’entitat Y2 i també contra la senyora Y1, en la qual es pretenia, exposat de forma sintètica, el següent:

Que es declarés que X2, SA, és creditora de la senyora Y1 pel fet que aquesta entitat s’havia subrogat en el pagament d’un deute derivat d’una sèrie de contractes de treball que havien donat lloc a un procés d’execució davant del Jutjat Social número 5 de Barcelona, en què la demandada senyora Y1 tenia la qualitat d’executada conjuntament amb altres persones, condemnades de forma solidària. En concret es deia en la demanda que X2 havia pagat la quantitat de 102.558.300 pessetes, amb el consentiment dels obligats a dit pagament.

Que es fixés de forma concreta l’import exacte del crèdit ostentat per X2, establint el capital i els interessos derivats del crèdit producte de l’esmentada subrogació.

Que es declarés que la senyora Y1 i la societat gibraltarenya Y2 havien contret negocis de compravenda simulats, amb la finalitat de posar a nom de Y2 els béns de la senyora Y1 i assolir així la seva insolvència, cosa que imposibilitaría a X2 el cobrament del seu crèdit.

En concret, que les finques registrals números #F1# i #F2# situades a L, carrer XXXX, núm. XX i XX al XX, venudes a Y2 ho foren per un preu vil, igual o inferior al seu valor cadastral, inferior a la meitat del seu preu just.

Que per mor d’haver estat atorgades les citades compravendes en frau dels creditors, es declarés la rescissió o revocació dels contractes atorgats a Barcelona per la senyora Y1 en favor de Y2, amb data 4 de juny de 1998, davant de la notària senyora Maria Lourdes Frias Llorens, que afecten les finques registrals esmentades: #F1# i #F2# del Registre de la Propietat número 3 de Mataró. Finalment se sol·licitava també la condemna de les demandades al pagament de la quantitat que resultés acreditada i també de les costes del litigi.

La demanda presentada en l’anterior sentit va ser contestada per les dues demandades, la senyora Y1 i Y2, les quals s’oposaren a les accions esgrimides en contra seu, i a l’ensems la societat Y2 formulà reconvenció, però la limità a sol·licitar la declaració que Destra no deu res a la demandant; amb la qual cosa aquesta reconvenció esdevé inoperant.

A l’avantdita demanda s’hi acumulà la demanda presentada al seu torn, per la senyora X1 (filla de l’anteriorment al·ludida Y1) la qual sol·licitava de l’òrgan judicial les següents declaracions:

Que la demandant X1 ostentava la qualitat d’hereva del seu pare senyor X3 per mèrits de l’acceptació pura i simple de la seva herència el dia 11 d’abril de 1991.

Que a conseqüència d’aquesta declaració es determinés també que li corresponia la meitat indivisa de tots els béns que formessin part de l’as hereditari del causant.

Que es declarés també que els contractes de 9 d’octubre i 9 de novembre de 1984 per virtut dels quals el seu pare havia “posat en nom” de la seva mare les registrals números #F1# i #F2#, eren contractes simulats.

Que es declarés que el 4 de juny de 1998 es varen portar a terme dos negocis simulats per mor dels quals la senyora Y1, amb l’expressa intervenció del seu fill senyor X4, havia “posat en nom” de la mercantil Y2 les esmentades finques.

Consegüentment amb el que s’ha dit, es pretenia també que es declaressin nul·les de ple dret les vendes de l’any 1984 efectuades pel finat senyor X3 en favor de la seva esposa, i també les vendes (que afectaven les mateixes finques) de la senyora Y1 en favor de Y2, de manera que les susdites finques litigioses havien de passar a formar part del cabal relicte del finat.

Se sol·licitava també la inclusió en el cabal relicte del senyor X3 de tots els béns mobles i immobles, diners en tota classe de comptes, que haguessin ocultat els demandats, béns que haurien de ser addicionats a l’inventari inclòs en l’escriptura d’acceptació d’herència d’11 d’abril de 1991. Aquests béns haurien d’ésser integrats a la massa hereditària amb expressa declaració de nul·litat dels actes de disposició que fraudulentament haguessin efectuat els demandats. En cas que no fos possible el reintegrament per efectuar a tercers de bona fe, es demanava una compensació equivalent en favor de la senyora X1. Finalment, en la demanda, la senyora X1. invocava també la caducitat del nomenament del marmessor, comptador-partidor.

De la sentència dictada en segona instància, que confirmà íntegrament la dictada en primera instància i en recollí el factum, se’n desprèn el següent:

Que el senyor X3 era ---- i dirigia la seva empresa, estava casat amb la demandada senyora Y1 i tenia dos fills: X4 i X1. (aquesta segona té, com s’ha vist, la qualitat de demandant).

El dia 21 de febrer de 1991 el X3 va morir i va deixar com a hereus els seus dos fills i com a usufructuària la seva esposa, la senyora Y1. El cabal hereditari no fou inclòs de forma íntegra en l’acta d’acceptació de l’herència, atès que s’ometeren comptes corrents a Suïssa i participacions del finat en diverses societats.

L’esposa del finat va continuar amb l’empresa de duanes, però, donada la seva avançada edat, qui assumí realment les funcions de direcció fou la seva filla, que fou declarada responsable de les indemnitzacions a favor dels treballadors pel Jutjat Social número 5.

El Jutjat Social número 5 de Barcelona, per tal de fer efectius els drets econòmics dels treballadors, havia embargat uns immobles del carrer XXXX de Barcelona, els quals varen passar a mans de diverses empreses per acabar formant part del patrimoni de la demandant X2, SA.

En concret, la sentència de segona instància diu que els immobles del carrer XXXX primer varen ésser aportats a la societat S1, després a la societat S2, i finalment a X2, que es constituí el 25 de setembre de 1995 amb expressa subscripció d’accions per valor d’1.000.000 de pessetes per part de S2, que va aportar per desemborsar-les els setze immobles del carrer XXXX. En l’aportació es fa expressa declaració que la valoració és a la baixa, atesos la hipoteca i l’embargament que afecta la finca, responsabilitats en les quals se subroga X2.

Segon. La sentència dictada en Primera instància va rebutjar íntegrament la demanda acumulada a la principal, presentada per la senyora X1., ja que va indicar que en l’escriptura d’acceptació d’herència en cap moment es feu referència a les finques número #F1# i #F2# del Registre de Mataró. La sentència remarcà que la senyora X1 coneixia sobradament l’existència de les finques (entre altres coses perquè eren ocupades per la seva mare i germà) i va acceptar la seva exclusió del cabal relicte del seu pare. Amb aquests antecedents, la sentència de primera instància considerà caducades les accions revocatòries i rescissòries exercides.

Quant a la demanda plantejada per X2, SA, tampoc reeixí en primera instancia ja que en primer lloc el jutge a quo va considerar provat que X2 estava dins l’esfera de la FAMILIA X, per mor d’aplicar la teoria de l’aixecament del vel. També estimà que en cap cas X2 podia ser considerada creditora de la senyora Y1, ja que amb l’operació d’assumpció de deutes del Jutjat Social número 5 de Barcelona, resultava que X2 encara s’havia enriquit en més de dos-cents milions de pessetes (ja que les finques del carrer XXXX foren peritades en més de tres-cents milions de pessetes); per tant, pel fet de dir que la Y1 no devia res a X2, no podia reeixir l’acció prevista en l’article 1111 del Codi civil.

Per la seva banda, la sentència dictada per l’Audiència va recollir, com ja s’ha dit, els fets provats de primera instància i hi va afegir algunes dades que no resulten transcendents. També va fer un estudi sobre la possibilitat de transmetre béns amb l’assumpció de crèdits a canvi, possibilitat que, per altra banda, no es qüestionava. En la sentència de l’Audiència Provincial, que s’impugna en via cassacional, també es feu esment de l’exigència de la Llei de societats anònimes, en cas d’aportacions no dineràries a societats d’aquest tipus, de vetllar per una correcta valoració de les aportacions per respecte als drets dels accionistes i també als drets dels creditors de la societat.

Finalment l’Audiència Provincial coincidí amb la valoració pericial acollida pel Jutjat de Primera Instància, cosa que portà a considerar que X2 no estava legitimada per reclamar res als demandats pel fet que res se li devia i a desestimar les seves pretensions.

Pel que fa a l’acció exercida per la senyora X1., la sentència de l’Audiència Provincial raonà que en cap cas es podia parlar d’addició de béns al cabal relicte, sinó de l’exercici d’una acció d’anul·labilitat del negoci jurídic d’acceptació i divisió d’herència en què varen intervenir la demandant, la seva mare, el seu germà, un marmessor i un comptador partidor. L’Audiència estimà, coincidint substancialment amb el Jutjat de Primera Instància, que, per tal com havien transcorregut amb escreix els quatre anys previstos en el Codi civil per tal d’impugnar els contractes (art. 1299 CC), havien caducat les accions exercides, i per tant rebutjà també les pretensions de la senyora X1.

Tercer. Contra la sentència de l’Audiència hi interposa recurs de cassació en primer lloc la demandant X2, la qual, en el seu primer motiu de recurs, addueix infracció dels articles 38 i 39 de la Llei de societats anònimes en relació amb l’article 133 del Reglament del registre mercantil. La recurrent recorda que aquests preceptes de la Llei de societats anònimes obliguen que en cas d’aportacions no dineràries un expert independent designat pel registre mercantil valori l’aportació.

Sorprèn l’al·legació de la recurrent per la seva novetat, ja que en cap moment de la contesa s’hi havia fet al·lusió, cosa que ja comportaria el rebuig de la pretensió, atès que és sabut que la introducció de qüestions noves en seu cassacional suposa un desconeixement de la tècnica del recurs i ha de ser rebutjada.

Malgrat tot, aquesta Sala vol afegir el següent:

És absolutament erroni denunciar la infracció d’un precepte legal que en cap moment ha estat aplicat i per a l’aplicació del qual tampoc s’han presentat les bases fàctiques.

Els preceptes legals invocats per la recurrent no tenen la seva ratio legis en la protecció de les persones naturals que s’amaguen sota el vel de la societat anònima (aixecament del vel), sinó que cerquen la protecció de tercers de bona fe, a saber creditors i accionistes de la societat.

La recurrent, a redós de la invocació de la necessitat de subjectar-se, en la valoració de l’aportació no dinerària qüestionada, al que ha estat dictaminat per un “expert independent”, el que cerca és la impugnació de l’estimació del valor atribuït en primera instància i en la sentència de l’Audiència a la finca del carrer XXXX. Com és sobradament sabut, la valoració probatòria queda al marge del recurs de cassació, que té com a fita fixar els paràmetres d’interpretació i aplicació de les normes jurídiques, deixant de banda les qüestions de tipus fàctic alienes a la funció cassacional.

Les anteriors consideracions han de comportar, sense més afegitons, el rebuig del primer motiu del recurs.

Quart. En el segon motiu de cassació invoca X2 l’existència d’un enriquiment sense causa amb expressa vulneració dels articles 7, 1282, 1288, 1289 del Codi civil en relació amb l’article 1101 del mateix Codi, següents i concordants.

El desconeixement de la tècnica cassacional és evident. No es poden mesclar preceptes heterogenis que resulten incompatibles: res tenen a veure l’article 7 del Codi civil, que invoca la bona fe i rebutja l’abús de dret i el seu exercici antisocial, amb les normes de l’hermenèutica contractual. Però el més greu és que, com en l’anterior motiu de recurs, la recurrent introdueix una qüestió nova: l’enriquiment injust, atès que només cal una lectura de les demandes per a detectar que en cap cas es feia cap petició fonamentada en aquest principi general del dret.

Per tant escau desestimar el segon motiu de recurs, que, novament, el que pretén es la impugnació de la valoració probatòria feta per l’Audiència, possibilitat que, com s’ha dit, està exclosa en grau cassacional.

Cinquè. En el tercer i últim motiu de recurs la recurrent invoca infracció del que desposa l’article 1111 del Codi civil, pel fet de no haver estimat l’Audiència l’acció pauliana o revocatòria que s’exercia en la demanda. Com que aquest motiu de recurs està condicionat a l’èxit dels anteriors i, com s’ha vist, aquests no han reeixit, és obvi que aquest darrer motiu tampoc ho pot fer.

És d’ interès només dir:

Que la recurrent fa supòsit de la qüestió, ja que parteix d’un factum no acollit per l’Audiència, en el sentit que la demandada senyora Ana D. V. tenia un deute amb X2, quan el susdit deute ha estat negat per la sentència que es recorre.

Que, com molt bé raona la sentència de primera instància, ratificada per la de l’Audiència, l’existència d’un crèdit és pressupòsit sine qua non per a l’exercici de l’acció pauliana o revocatòria. El TS ha estudiat en nombroses sentències (pot citar-se ad exemplum la de 31 d’octubre de 2002) la naturalesa de l’acció regulada en l’article 1111 del CC, de què ara es tracta, fent una anàlisi del consilium fraudis com a requisit de caràcter subjectiu que s’ha anat objectivant amb el pas del temps fins a parlar d’una scientia fraudis, però el que esdevé intangible, segons la dita jurisprudència, és l’exigència ineludible d’un crèdit en favor del que vol exercir l’acció revocatòria o pauliana, ja que sense aquesta premissa bàsica no té cap sentit l’acció tractada.

Per les anteriors consideracions decau el darrer motiu i amb ell la totalitat del recurs de cassació interposat per X2.

Sisè. Escau ara abordar el recurs de cassació plantejat contra la sentència dictada per l’Audiència per part d’X1., la qual, com a primer motiu del recurs, denuncia “incongruencia omisiva o por —cifra petita— quebrantamiento de lo dispuesto en el artículo 218 de la Ley de enjuiciamiento civil en relación con el artículo 11.3 de la Ley orgánica del poder judicial y artículo 24.1 de la Constitución española”.

En relació amb l’anterior denúncia, la recurrent combat la sentència que es recorre tot adduint que aquesta no es pronuncia sobre la totalitat dels béns que conformaven el cabal relicte del senyor X3 en el moment de la seva mort. Així, es fa expressa al·lusió al panteó familiar, a un vehicle que, segons es diu, pertanyia al difunt, a uns dipòsits bancaris a Suïssa i a la garantia dipositada en el Col·legi d’-----.

El motiu de cassació no pot reeixir pel fet que, com ha dit de forma reiterada aquesta Sala, les infraccions de caràcter processal queden fora del marge del recurs de cassació, el qual queda limitat a complir la seva funció nomofilàctica o de fixar les bases d’interpretació i aplicació de les normes de caràcter substantiu i exclou les infraccions processals, les quals han de ser denunciades per la via del recurs extraordinari per infracció processal.

Pel fet d’haver infringit la part recurrent aquesta norma essencial, cosa que evidencia un desconeixement de la tècnica cassacional, no pot reeixir el motiu de recurs.

Setè. En el segon motiu de recurs la recurrent denuncia “inoficiosidad de la presunta partición hereditaria en la escritura de fecha 11 de abril de 1991 otorgada ante el notario señor Alonso – Cuevillas” [sic]. Una vegada més es fa ostensible la falta de respecte de la tècnica cassacional, ja que no es determina en aquest motiu de recurs quin és el precepte legal infringit.

Del cos del motiu del recurs i les cites jurisprudencials que s’invoquen, se’n deriva que la recurrent invoca la nul·litat de l’acte d’acceptació i partició d’herència protocol·litzat en l’escriptura pública d’11 d’abril de 1991 davant del notari de Barcelona senyor Víctor Alonso-Cuevillas Sayrol, en què intervingueren la recurrent, la seva mare, el seu germà, un marmessor i un comptador–partidor; aquesta circumstància permet solament fer unes breus consideracions:

Que la petició resulta extemporània i nova, ja que en la seva demanda, que resultà acumulada, la senyora X1. no va demanar la nul·litat de l’acte particional. Precisament els demandats invocaren el susdit acte subscrit per la senyora X1. com a acte de confirmació dels negocis que aquesta volia rescindir o revocar. L’Audiència va tenir en compte l’acte de partició d’herència en el qual la X1 no feu al·lusió als béns que ara voldria que haguessin format part del cabal relicte, després de declarar provat que en coneixia l’existència.

Precisament, segons la sentència que s’impugna la recurrent hauria d’haver demanat també en la demanda la nul·litat de l’operació de partició de l’herència com a premissa necessària per a obtenir la nul·litat dels altres negocis jurídics que pretén destruir. És anòmal, però, intentar la susdita nul·litat en la via cassacional i, en tot cas, escauria remarcar que, segons s’infereix de la sentència que s’impugna, l’acció de nul·litat de les operacions particionals també estaria caducada.

Vuitè. Com a tercer motiu de recurs la senyora X1. denuncia “enriquecimiento injusto en perjuicio de mi mandante. Inoficiosidad legitimaria de Doña X1. — Quebrantamiento de los artículos nº 124 al 146 del TR Compilación de Cataluña según la redacción dada a los mismos por la Ley 8/1990 de fecha 9 de abril de modificación de la regulación de la legítima— [sic]”.

Tot seguit incideix la recurrent en una sèrie d’afirmacions de caràcter fàctic que no formen part de la sentència que es recorre, per la qual cosa s’han de considerar com a no posades.

Però el que és més greu és que el motiu de recurs incideix novament en una total vulneració de la tècnica cassacional, a saber:

Se citen com a infringits més de vint articles de la Compilació catalana, mentre que és sabut que el recurs de cassació exigeix la cita concreta del precepte infringit per tal d’assolir la intervenció del tribunal de cassació en la seva funció nomofilàctica de determinar la forma correcta d’interpretació del precepte.

Es pretén, una vegada més, introduir una qüestió nova, que va encaminada a obtenir una declaració que reconegui el dret a la legítima de la recurrent, mentre que en cap moment aquesta pretensió formava part de la pètita de la demanda.

Les anteriors consideracions comporten de forma ineludible el rebuig del motiu de cassació.

Novè. En el quart motiu de recurs la recurrent denuncia “quebrantamiento del artículo nº 675 del Código civil”. Com és sabut, el precepte citat com a infringit estableix unes pautes per a interpretar les disposicions testamentàries. Novament la recurrent introdueix en el debat elements nous, laqual cosa està vedada en seu cassacional, com ja s’ha repetit. Ni en les demandes acumulades, ni en les respectives contestacions, ni en la sentència de primera instància ni, finalment, en la sentència de l’Audiència s’entra a valorar des d’un punt de vista hermenèutic el testament del senyor X3, ja que en cap moment s’havien plantejat dubtes sobre la voluntat del testador.

Des de l’anterior perspectiva resulta totalment inadequat ara introduir en el litigi l’afirmació subjectiva i parcial en el sentit que del testament del senyor X3 se n'hauria de deduir que no volia “donar” uns determinats béns a la seva esposa. No es pot aprofundir en l’estudi del motiu de recurs pel que s’ha avançat, però sí que escau afirmar que l’afirmació està mancada de tota lògica, i aquestes circumstàncies han de conduir sense més consideracions a la desestimació del motiu de recurs.

Desè. El cinquè motiu de recurs s’encapçala amb la frase “los plazos para el ejercicio de las acciones”. I seguidament se cita una sentència que no guarda cap relació amb el nucli del debat; a continuació es fan afirmacions fàctiques sense cap suport en la sentència que es combat, per concloure en el sentit que no s’han de considerar caducades ni les accions de reclamació de l’herència ni les de nul·litat de les presumptes (a la lletra) compravendes, ni les de nul·litat de l’apropiació dels dipòsits bancaris.

En relació amb aquest motiu de recurs és procedent destacar: Que la manca de cita del precepte infringit demostra novament que s’obvia la més mínima tècnica cassacional i impedeix que reïxi el motiu de recurs.

Que la sentència de l’Audiència no considerà caducada l’acció de petició d’herència sinó “caducadas las acciones revocatorias y rescisorias” (a la lletra), i també és d’interès dir, una vegada més, que l’acte d’acceptació i partició de l’herència és considerat transcendental per la sentència que es recorre com a acte propi de la recurrent, que havia de comportar necessàriament la impossibilitat que les seves pretensions tinguessin èxit.

Onzè. En el darrer motiu de recurs la recurrent al·lega “infracció de la jurisprudencia del Tribunal Supremo en relación con las condiciones y requisitos para la renuncia de derechos de una persona”.

Seguidament s’afirma que la senyora X1 no ha renunciat mai als seus drets hereditaris, i se cita una jurisprudència que guarda relació amb la renúncia que es rebutja.

El motiu de recurs mereix la mateixa sort que els seus antecessors, atès que:

Novament hi manca la cita del precepte infringit, defectuosa tècnica cassacional que per si sola ja impedeix que reïxi el recurs.

De nou també, s’introdueix en el debat un element que hi és nou i aliè, ja que no forma part de la sentència que es recorre l’argumentació que la senyora X1 hagi renunciat als seus drets hereditaris.

Per consegüent ha de decaure el darrer motiu i amb ell la totalitat del recurs de cassació.

Dotzè. En virtut del que disposa l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil les costes d’aquest recurs s’han d’imposar a les parts recurrents per meitat.

Vistos els preceptes esmentats i altres de legal i pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar els recursos de cassació interposats per l’entitat X2, SA, i la Sra. X1 contra la Sentència dictada per la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona en data 5 de juny de 2003, en el rotlle d’apel·lació 606/02, que es confirma íntegrament, amb imposició de les costes resultants a les parts recurrents per meitat.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.