|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 15 de març de 2004, núm. 11/2004 (Sala Civil i Penal)
President:
Excm. Sr.
Guillem Vidal Andreu
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols
i Muntada
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera
i Manté
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist els recursos de cassació interposats per
la Sra. X1., representada davant aquest Tribunal pel procurador
Sr. Francisco Fernández Anguera i dirigida per l’advocat Sr. Donald
Welsch Vilaseca, i per l’entitat X2, SA, representada davant
aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i
dirigida per l’advocada Sra. Glòria Lleó Múnera, contra la Sentència
dictada per la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 5 de
juny de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la
Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 35 de Barcelona
l’1 de desembre de 2001 en el procediment de judici de menor quantia
núm. 625/98. La part recorreguda, Sra. Y1, ha estat representada
en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Paloma Paula García Martínez
i dirigida per l’advocat col·legiat núm. 13740, i l’entitat Y2 ha estat representada per la procuradora Sra. Belén García
Martínez i dirigida per l’advocada Sra. Teresa Rigau Caixes.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador Sr. Antonio
Mª de Anzizu Furest, en representació de l’entitat X2, SA, va
formular demanda de judici de menor quantia núm. 625/98 davant el Jutjat
de 1a Instància núm. 35 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el
Jutjat va dictar Sentència en data 1 de desembre de 2001, la part
dispositiva de la qual diu el següent: “Que desestimando las demandas
interpuestas por la representación en autos de mercantil X2. SA,
y doña X1., absuelvo a doña Y1, a la mercantil Y2, a Z1. y a don Z2 de las
pretensiones planteadas de contrario. Estimando la reconvención y
declarando que la mercantil X2, SA, no ostenta crédito alguno a
su favor respecto de doña Y1”.
Segon.
Contra aquesta Sentència,
la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es
va substanciar a la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la
qual va dictar Sentència en data 5 de juny de 2003, amb la següent part
dispositiva: “Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por
Dª X1. y estimando en parte el interpuesto por la SA X2
contra la Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia nº 35 de
Barcelona, en los autos de juicio de menor cuantía 625-1998, de fecha 1
de diciembre de 2001, debemos confirmar y confirmamos dicha resolución,
con la aclaración de que no se efectúa expresa imposición de las costas
de la reconvención interpuesta por Y2, y sin que se efectúe
imposición de las de esta alzada”.
Tercer.
Contra la sentència
anterior, l’entitat X2, SA, i la Sra. X1. van interpolar aquests recursos de cassació. Per interlocutòria de 15 de gener de 2004,
aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de
conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda
perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un
cop dut a terme, es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 2
de març de 2004, a les 10.30 hores del matí, en què va tenir lloc.
Ha estat ponent la Il·lma.
Sra. Núria Bassols i Muntada.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Són antecedents
d’indubtable interès per tal de facilitar una correcta comprensió del
tema debatut els següents:
El litigi que ha originat
el recurs de cassació que correspon decidir a aquesta Sala s’inicià per
mor de la demanda presentada per la societat mercantil X2, SA,
contra l’entitat Y2 i també contra la senyora Y1, en
la qual es pretenia, exposat de forma sintètica, el següent:
Que es declarés que
X2, SA, és creditora de la senyora Y1 pel fet que aquesta
entitat s’havia subrogat en el pagament d’un deute derivat d’una sèrie
de contractes de treball que havien donat lloc a un procés d’execució
davant del Jutjat Social número 5 de Barcelona, en què la demandada
senyora Y1 tenia la qualitat d’executada conjuntament amb altres
persones, condemnades de forma solidària. En concret es deia en la
demanda que X2 havia pagat la quantitat de 102.558.300 pessetes,
amb el consentiment dels obligats a dit pagament.
Que es fixés de forma
concreta l’import exacte del crèdit ostentat per X2, establint
el capital i els interessos derivats del crèdit producte de l’esmentada
subrogació.
Que es declarés que la
senyora Y1 i la societat gibraltarenya Y2 havien
contret negocis de compravenda simulats, amb la finalitat de posar a nom
de Y2 els béns de la senyora Y1 i assolir així la seva
insolvència, cosa que imposibilitaría a X2 el cobrament del seu
crèdit.
En concret, que les finques
registrals números #F1# i #F2# situades a L, carrer XXXX,
núm. XX i XX al XX, venudes a Y2 ho foren per un preu vil,
igual o inferior al seu valor cadastral, inferior a la meitat del seu
preu just.
Que per mor d’haver estat
atorgades les citades compravendes en frau dels creditors, es declarés
la rescissió o revocació dels contractes atorgats a Barcelona per la
senyora Y1 en favor de Y2, amb data 4 de juny de
1998, davant de la notària senyora Maria Lourdes Frias Llorens, que
afecten les finques registrals esmentades: #F1# i #F2# del Registre de
la Propietat número 3 de Mataró. Finalment se sol·licitava també la
condemna de les demandades al pagament de la quantitat que resultés
acreditada i també de les costes del litigi.
La demanda presentada en
l’anterior sentit va ser contestada per les dues demandades, la senyora
Y1 i Y2, les quals s’oposaren a les accions
esgrimides en contra seu, i a l’ensems la societat Y2
formulà reconvenció, però la limità a sol·licitar la declaració que
Destra no deu res a la demandant; amb la qual cosa aquesta reconvenció
esdevé inoperant.
A l’avantdita demanda s’hi
acumulà la demanda presentada al seu torn, per la senyora X1 (filla de l’anteriorment al·ludida
Y1) la qual
sol·licitava de l’òrgan judicial les següents declaracions:
Que la demandant X1 ostentava la qualitat d’hereva del seu pare senyor
X3 per
mèrits de l’acceptació pura i simple de la seva herència el dia 11
d’abril de 1991.
Que a conseqüència
d’aquesta declaració es determinés també que li corresponia la meitat
indivisa de tots els béns que formessin part de l’as hereditari del
causant.
Que es declarés també que
els contractes de 9 d’octubre i 9 de novembre de 1984 per virtut dels
quals el seu pare havia “posat en nom” de la seva mare les registrals
números #F1# i #F2#, eren contractes simulats.
Que es declarés que el 4 de
juny de 1998 es varen portar a terme dos negocis simulats per mor dels
quals la senyora Y1, amb l’expressa intervenció del seu fill
senyor X4, havia “posat en nom” de la mercantil Y2 les esmentades finques.
Consegüentment amb el que
s’ha dit, es pretenia també que es declaressin nul·les de ple dret les
vendes de l’any 1984 efectuades pel finat senyor X3 en favor
de la seva esposa, i també les vendes (que afectaven les mateixes
finques) de la senyora Y1 en favor de Y2, de manera
que les susdites finques litigioses havien de passar a formar part del
cabal relicte del finat.
Se sol·licitava també la
inclusió en el cabal relicte del senyor X3 de tots els béns
mobles i immobles, diners en tota classe de comptes, que haguessin
ocultat els demandats, béns que haurien de ser addicionats a l’inventari
inclòs en l’escriptura d’acceptació d’herència d’11 d’abril de 1991.
Aquests béns haurien d’ésser integrats a la massa hereditària amb
expressa declaració de nul·litat dels actes de disposició que
fraudulentament haguessin efectuat els demandats. En cas que no fos
possible el reintegrament per efectuar a tercers de bona fe, es demanava
una compensació equivalent en favor de la senyora X1. Finalment,
en la demanda, la senyora X1. invocava també la caducitat del
nomenament del marmessor, comptador-partidor.
De la sentència dictada en
segona instància, que confirmà íntegrament la dictada en primera
instància i en recollí el
factum,
se’n desprèn el següent:
Que el senyor X3
era ---- i dirigia la seva empresa, estava casat amb la
demandada senyora Y1 i tenia dos fills: X4 i X1.
(aquesta segona té, com s’ha vist, la qualitat de demandant).
El dia 21 de febrer de 1991
el X3 va morir i va deixar com a hereus els seus dos fills i com
a usufructuària la seva esposa, la senyora Y1. El cabal hereditari
no fou inclòs de forma íntegra en l’acta d’acceptació de l’herència,
atès que s’ometeren comptes corrents a Suïssa i participacions del finat
en diverses societats.
L’esposa del finat va
continuar amb l’empresa de duanes, però, donada la seva avançada edat,
qui assumí realment les funcions de direcció fou la seva filla, que fou
declarada responsable de les indemnitzacions a favor dels treballadors
pel Jutjat Social número 5.
El Jutjat Social número 5
de Barcelona, per tal de fer efectius els drets econòmics dels
treballadors, havia embargat uns immobles del carrer XXXX de Barcelona,
els quals varen passar a mans de diverses empreses per acabar formant
part del patrimoni de la demandant X2, SA.
En concret, la sentència de
segona instància diu que els immobles del carrer XXXX primer varen ésser
aportats a la societat S1, després a la societat S2, i finalment a X2, que es constituí el 25 de setembre de 1995 amb
expressa subscripció d’accions per valor d’1.000.000 de pessetes per
part de S2, que va aportar per desemborsar-les els setze immobles
del carrer XXXX. En l’aportació es fa expressa declaració que la
valoració és a la baixa, atesos la hipoteca i l’embargament que afecta
la finca, responsabilitats en les quals se subroga X2.
Segon.
La sentència dictada en
Primera instància va rebutjar íntegrament la demanda acumulada a la
principal, presentada per la senyora X1., ja que va indicar que en
l’escriptura d’acceptació d’herència en cap moment es feu referència a
les finques número #F1# i #F2# del Registre de Mataró. La sentència
remarcà que la senyora X1 coneixia sobradament l’existència de
les finques (entre altres coses perquè eren ocupades per la seva mare i
germà) i va acceptar la seva exclusió del cabal relicte del seu pare.
Amb aquests antecedents, la sentència de primera instància considerà
caducades les accions revocatòries i rescissòries exercides.
Quant a la demanda
plantejada per X2, SA, tampoc reeixí en primera instancia ja que
en primer lloc el jutge
a quo
va considerar provat que
X2 estava dins l’esfera de la FAMILIA X, per mor d’aplicar la
teoria de l’aixecament del vel. També estimà que en cap cas X2
podia ser considerada creditora de la senyora Y1, ja que amb
l’operació d’assumpció de deutes del Jutjat Social número 5 de
Barcelona, resultava que X2 encara s’havia enriquit en més de
dos-cents milions de pessetes (ja que les finques del carrer XXXX foren
peritades en més de tres-cents milions de pessetes); per tant, pel fet
de dir que la Y1 no devia res a X2, no podia reeixir
l’acció prevista en l’article 1111 del Codi civil.
Per la seva banda, la
sentència dictada per l’Audiència va recollir, com ja s’ha dit, els fets
provats de primera instància i hi va afegir algunes dades que no
resulten transcendents. També va fer un estudi sobre la possibilitat de
transmetre béns amb l’assumpció de crèdits a canvi, possibilitat que,
per altra banda, no es qüestionava. En la sentència de l’Audiència
Provincial, que s’impugna en via cassacional, també es feu esment de
l’exigència de la Llei de societats anònimes, en cas d’aportacions no
dineràries a societats d’aquest tipus, de vetllar per una correcta
valoració de les aportacions per respecte als drets dels accionistes i
també als drets dels creditors de la societat.
Finalment l’Audiència
Provincial coincidí amb la valoració pericial acollida pel Jutjat de
Primera Instància, cosa que portà a considerar que X2 no estava
legitimada per reclamar res als demandats pel fet que res se li devia i
a desestimar les seves pretensions.
Pel que fa a l’acció
exercida per la senyora X1., la sentència de l’Audiència
Provincial raonà que en cap cas es podia parlar d’addició de béns al
cabal relicte, sinó de l’exercici d’una acció d’anul·labilitat del
negoci jurídic d’acceptació i divisió d’herència en què varen intervenir
la demandant, la seva mare, el seu germà, un marmessor i un comptador
partidor. L’Audiència estimà, coincidint substancialment amb el Jutjat
de Primera Instància, que, per tal com havien transcorregut amb escreix
els quatre anys previstos en el Codi civil per tal d’impugnar els
contractes (art. 1299 CC), havien caducat les accions exercides, i per
tant rebutjà també les pretensions de la senyora X1.
Tercer.
Contra la sentència de
l’Audiència hi interposa recurs de cassació en primer lloc la demandant
X2, la qual, en el seu primer motiu de recurs, addueix infracció
dels articles 38 i 39 de la Llei de societats anònimes en relació amb
l’article 133 del Reglament del registre mercantil. La recurrent recorda
que aquests preceptes de la Llei de societats anònimes obliguen que en
cas d’aportacions no dineràries un expert independent designat pel
registre mercantil valori l’aportació.
Sorprèn l’al·legació de la
recurrent per la seva novetat, ja que en cap moment de la contesa s’hi
havia fet al·lusió, cosa que ja comportaria el rebuig de la pretensió,
atès que és sabut que la introducció de qüestions noves en seu
cassacional suposa un desconeixement de la tècnica del recurs i ha de
ser rebutjada.
Malgrat tot, aquesta Sala
vol afegir el següent:
És absolutament erroni
denunciar la infracció d’un precepte legal que en cap moment ha estat
aplicat i per a l’aplicació del qual tampoc s’han presentat les bases
fàctiques.
Els preceptes legals
invocats per la recurrent no tenen la seva
ratio legis
en la protecció de les
persones naturals que s’amaguen sota el vel de la societat anònima
(aixecament del vel), sinó que cerquen la protecció de tercers de bona
fe, a saber creditors i accionistes de la societat.
La recurrent, a redós de la
invocació de la necessitat de subjectar-se, en la valoració de
l’aportació no dinerària qüestionada, al que ha estat dictaminat per un
“expert independent”, el que cerca és la impugnació de l’estimació del
valor atribuït en primera instància i en la sentència de l’Audiència a
la finca del carrer XXXX. Com és sobradament sabut, la valoració
probatòria queda al marge del recurs de cassació, que té com a fita
fixar els paràmetres d’interpretació i aplicació de les normes
jurídiques, deixant de banda les qüestions de tipus fàctic alienes a la
funció cassacional.
Les anteriors
consideracions han de comportar, sense més afegitons, el rebuig del
primer motiu del recurs.
Quart.
En el segon motiu de
cassació invoca X2 l’existència d’un enriquiment sense causa amb
expressa vulneració dels articles 7, 1282, 1288, 1289 del Codi civil en
relació amb l’article 1101 del mateix Codi, següents i concordants.
El desconeixement de la
tècnica cassacional és evident. No es poden mesclar preceptes
heterogenis que resulten incompatibles: res tenen a veure l’article 7
del Codi civil, que invoca la bona fe i rebutja l’abús de dret i el seu
exercici antisocial, amb les normes de l’hermenèutica contractual. Però
el més greu és que, com en l’anterior motiu de recurs, la recurrent
introdueix una qüestió nova: l’enriquiment injust, atès que només cal
una lectura de les demandes per a detectar que en cap cas es feia cap
petició fonamentada en aquest principi general del dret.
Per tant escau desestimar
el segon motiu de recurs, que, novament, el que pretén es la impugnació
de la valoració probatòria feta per l’Audiència, possibilitat que, com
s’ha dit, està exclosa en grau cassacional.
Cinquè.
En el tercer i últim motiu
de recurs la recurrent invoca infracció del que desposa l’article 1111
del Codi civil, pel fet de no haver estimat l’Audiència l’acció pauliana
o revocatòria que s’exercia en la demanda. Com que aquest motiu de
recurs està condicionat a l’èxit dels anteriors i, com s’ha vist,
aquests no han reeixit, és obvi que aquest darrer motiu tampoc ho pot
fer.
És d’ interès només dir:
Que la recurrent fa supòsit
de la qüestió, ja que parteix d’un
factum
no acollit per l’Audiència,
en el sentit que la demandada senyora Ana D. V. tenia un deute amb X2, quan el susdit deute ha estat negat per la sentència que es
recorre.
Que, com molt bé raona la
sentència de primera instància, ratificada per la de l’Audiència,
l’existència d’un crèdit és pressupòsit
sine qua non
per a l’exercici de
l’acció pauliana o revocatòria. El TS ha estudiat en nombroses
sentències (pot citar-se
ad exemplum
la de 31 d’octubre de
2002) la naturalesa de l’acció regulada en l’article 1111 del CC, de què
ara es tracta, fent una anàlisi del
consilium fraudis
com a requisit
de caràcter subjectiu que s’ha anat objectivant amb el pas del temps
fins a parlar d’una
scientia fraudis,
però el que esdevé intangible, segons la dita jurisprudència, és
l’exigència ineludible d’un crèdit en favor del que vol exercir l’acció
revocatòria o pauliana, ja que sense aquesta premissa bàsica no té cap
sentit l’acció tractada.
Per les anteriors
consideracions decau el darrer motiu i amb ell la totalitat del recurs
de cassació interposat per X2.
Sisè.
Escau ara
abordar el recurs de cassació plantejat contra la sentència dictada per
l’Audiència per part d’X1., la qual, com a primer motiu del
recurs, denuncia “incongruencia omisiva o por —cifra
petita—
quebrantamiento de lo dispuesto en el artículo 218 de la Ley de
enjuiciamiento civil en relación con el artículo 11.3 de la Ley orgánica
del poder judicial y artículo 24.1 de la Constitución española”.
En relació amb l’anterior
denúncia, la recurrent combat la sentència que es recorre tot adduint
que aquesta no es pronuncia sobre la totalitat dels béns que conformaven
el cabal relicte del senyor X3 en el moment de la seva mort.
Així, es fa expressa al·lusió al panteó familiar, a un vehicle que,
segons es diu, pertanyia al difunt, a uns dipòsits bancaris a Suïssa i a
la garantia dipositada en el Col·legi d’-----.
El motiu de cassació no pot
reeixir pel fet que, com ha dit de forma reiterada aquesta Sala, les
infraccions de caràcter processal queden fora del marge del recurs de
cassació, el qual queda limitat a complir la seva funció nomofilàctica o
de fixar les bases d’interpretació i aplicació de les normes de caràcter
substantiu i exclou les infraccions processals, les quals han de ser
denunciades per la via del recurs extraordinari per infracció processal.
Pel fet d’haver infringit
la part recurrent aquesta norma essencial, cosa que evidencia un
desconeixement de la tècnica cassacional, no pot reeixir el motiu de
recurs.
Setè.
En el segon motiu de recurs
la recurrent denuncia “inoficiosidad de la presunta partición
hereditaria en la escritura de fecha 11 de abril de 1991 otorgada ante
el notario señor Alonso – Cuevillas” [sic].
Una vegada més es fa ostensible la falta de respecte de la tècnica
cassacional, ja que no es determina en aquest motiu de recurs quin és el
precepte legal infringit.
Del cos del motiu del
recurs i les cites jurisprudencials que s’invoquen, se’n deriva que la
recurrent invoca la nul·litat de l’acte d’acceptació i partició
d’herència protocol·litzat en l’escriptura pública d’11 d’abril de 1991
davant del notari de Barcelona senyor Víctor Alonso-Cuevillas Sayrol, en
què intervingueren la recurrent, la seva mare, el seu germà, un
marmessor i un comptador–partidor; aquesta circumstància permet solament
fer unes breus consideracions:
Que la petició resulta
extemporània i nova, ja que en la seva demanda, que resultà acumulada,
la senyora X1. no va demanar la nul·litat de l’acte particional.
Precisament els demandats invocaren el susdit acte subscrit per la
senyora X1. com a acte de confirmació dels negocis que aquesta
volia rescindir o revocar. L’Audiència va tenir en compte l’acte de
partició d’herència en el qual la X1 no feu al·lusió als béns
que ara voldria que haguessin format part del cabal relicte, després de
declarar provat que en coneixia l’existència.
Precisament, segons la
sentència que s’impugna la recurrent hauria d’haver demanat també en la
demanda la nul·litat de l’operació de partició de l’herència com a
premissa necessària per a obtenir la nul·litat dels altres negocis
jurídics que pretén destruir. És anòmal, però, intentar la susdita
nul·litat en la via cassacional i, en tot cas, escauria remarcar que,
segons s’infereix de la sentència que s’impugna, l’acció de nul·litat de
les operacions particionals també estaria caducada.
Vuitè.
Com a tercer motiu de
recurs la senyora X1. denuncia “enriquecimiento injusto en
perjuicio de mi mandante. Inoficiosidad legitimaria de Doña X1. —
Quebrantamiento de los artículos nº 124 al 146 del TR Compilación de
Cataluña según la redacción dada a los mismos por la Ley 8/1990 de fecha
9 de abril de modificación de la regulación de la legítima— [sic]”.
Tot seguit incideix la
recurrent en una sèrie d’afirmacions de caràcter fàctic que no formen
part de la sentència que es recorre, per la qual cosa s’han de
considerar com a no posades.
Però el que és més greu és
que el motiu de recurs incideix novament en una total vulneració de la
tècnica cassacional, a saber:
Se citen com a infringits
més de vint articles de la Compilació catalana, mentre que és sabut que
el recurs de cassació exigeix la cita concreta del precepte infringit
per tal d’assolir la intervenció del tribunal de cassació en la seva
funció nomofilàctica de determinar la forma correcta d’interpretació del
precepte.
Es pretén, una vegada més,
introduir una qüestió nova, que va encaminada a obtenir una declaració
que reconegui el dret a la legítima de la recurrent, mentre que en cap
moment aquesta pretensió formava part de la pètita de la demanda.
Les anteriors
consideracions comporten de forma ineludible el rebuig del motiu de
cassació.
Novè.
En el quart motiu de recurs
la recurrent denuncia “quebrantamiento del artículo nº 675 del Código
civil”. Com és sabut, el precepte citat com a infringit estableix unes
pautes per a interpretar les disposicions testamentàries. Novament la
recurrent introdueix en el debat elements nous, laqual cosa està vedada
en seu cassacional, com ja s’ha repetit. Ni en les demandes acumulades,
ni en les respectives contestacions, ni en la sentència de primera
instància ni, finalment, en la sentència de l’Audiència s’entra a
valorar des d’un punt de vista hermenèutic el testament del senyor X3, ja que en cap moment s’havien plantejat dubtes sobre la
voluntat del testador.
Des de l’anterior
perspectiva resulta totalment inadequat ara introduir en el litigi
l’afirmació subjectiva i parcial en el sentit que del testament del
senyor X3 se n'hauria de deduir que no volia “donar” uns determinats
béns a la seva esposa. No es pot aprofundir en l’estudi del motiu de
recurs pel que s’ha avançat, però sí que escau afirmar que l’afirmació
està mancada de tota lògica, i aquestes circumstàncies han de conduir
sense més consideracions a la desestimació del motiu de recurs.
Desè.
El cinquè motiu de recurs
s’encapçala amb la frase “los plazos para el ejercicio de las acciones”.
I seguidament se cita una sentència que no guarda cap relació amb el
nucli del debat; a continuació es fan afirmacions fàctiques sense cap
suport en la sentència que es combat, per concloure en el sentit que no
s’han de considerar caducades ni les accions de reclamació de l’herència
ni les de nul·litat de les presumptes (a la lletra) compravendes, ni les
de nul·litat de l’apropiació dels dipòsits bancaris.
En relació amb aquest motiu
de recurs és procedent destacar: Que la manca de cita del precepte
infringit demostra novament que s’obvia la més mínima tècnica
cassacional i impedeix que reïxi el motiu de recurs.
Que la sentència de
l’Audiència no considerà caducada l’acció de petició d’herència sinó
“caducadas las acciones revocatorias y rescisorias” (a la lletra), i
també és d’interès dir, una vegada més, que l’acte d’acceptació i
partició de l’herència és considerat transcendental per la sentència que
es recorre com a acte propi de la recurrent, que havia de comportar
necessàriament la impossibilitat que les seves pretensions tinguessin
èxit.
Onzè.
En el darrer motiu de
recurs la recurrent al·lega “infracció de la jurisprudencia del Tribunal
Supremo en relación con las condiciones y requisitos para la renuncia de
derechos de una persona”.
Seguidament s’afirma que la
senyora X1 no ha renunciat mai als seus drets hereditaris, i se
cita una jurisprudència que guarda relació amb la renúncia que es
rebutja.
El motiu de recurs mereix
la mateixa sort que els seus antecessors, atès que:
Novament hi manca la cita
del precepte infringit, defectuosa tècnica cassacional que per si sola
ja impedeix que reïxi el recurs.
De nou també, s’introdueix
en el debat un element que hi és nou i aliè, ja que no forma part de la
sentència que es recorre l’argumentació que la senyora X1 hagi
renunciat als seus drets hereditaris.
Per consegüent ha de
decaure el darrer motiu i amb ell la totalitat del recurs de cassació.
Dotzè.
En virtut del que disposa
l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil les costes d’aquest
recurs s’han d’imposar a les parts recurrents per meitat.
Vistos els preceptes
esmentats i altres de legal i pertinent aplicació,
PART
DISPOSITIVA
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar els recursos de
cassació interposats per l’entitat X2, SA, i la Sra. X1
contra la Sentència dictada per la Secció 4a de l’Audiència Provincial
de Barcelona en data 5 de juny de 2003, en el rotlle d’apel·lació
606/02, que es confirma íntegrament, amb imposició de les costes
resultants a les parts recurrents per meitat.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
