Els documents públics tenen la força probatòria establerta a l’article 319 si s’aporten al procés en original o mitjançant copia o certificat fefaent, ja siguin presentats aquests en suport paper o mitjançant document electrònic, o si, havent estat aportat per copia simple, en suport paper o imatge digitalitzada, de conformitat amb el que preveu l’article 267, no se n’ha impugnat l’autenticitat.

[Aquest article està redactat de conformitat amb la Llei 41/2007, de 7 de desembre, per la qual es modifica la Llei 2/1981, de 25 de març, de regulació del mercat hipotecari i altres normes del sistema hipotecari i financer, de regulació de les hipoteques inverses i l’assegurança de dependència i per la qual s’estableix determinada norma tributària (BOE núm. 294, de 08-12-2007, pp. 50593-50614; Suplement en llengua catalana al núm. 39, pp 5217-5236). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].

1. Amb els requisits i en els casos dels articles següents, els documents públics compresos en els números 1r a 6è de l'article 317 han de fer prova plena del fet, l'acte o l'estat de coses que documentin, de la data en què es produeix aquesta documentació i de la identitat dels fedataris i altres persones que, si s'escau, hi intervinguin.

2. La força probatòria dels documents administratius no compresos en els números 5è i 6è de l'article 317 als quals les lleis atorguen el caràcter de públics, és la que estableixin les lleis que els reconeixen aquest caràcter. Si no hi ha una disposició expressa en les lleis, els fets, els actes o els estats de coses que constin en els documents esmentats s'han de tenir com a certs, als efectes de la sentència que es dicti, llevat que altres mitjans de prova desvirtuïn la certesa del que s'ha documentat.

3. En matèria d'usura, els tribunals han d'emetre resolució en cada cas formant lliurement la seva convicció sense vinculació al que estableix l'apartat primer d'aquest article.

1. Si s'impugna l'autenticitat d'un document públic, perquè pugui fer prova plena s'ha de procedir de la manera següent:

1r Les còpies, les certificacions o els testimonis fefaents s'han de confrontar o comprovar amb els originals, siguin on siguin.

2n Les pòlisses intervingudes per un corredor de comerç col·legiat s'han de comprovar amb els assentaments del seu llibre registre.

2. La confrontació o la comprovació dels documents públics amb els seus originals, l'ha de practicar el secretari judicial, i a aquest efecte s'ha de constituir en l'arxiu o el local on hi hagi l'original o la matriu, en presència, si hi concorren, de les parts i dels seus defensors, que han de ser citats a aquest efecte.

3. Quan d'una confrontació o una comprovació es desprengui l'autenticitat o l'exactitud de la còpia o el testimoni impugnats, les costes, les despeses i els drets que origini la confrontació o la comprovació són exclusivament a càrrec de qui hagi formulat la impugnació.

Si, a judici del tribunal, la impugnació ha estat temerària, li pot imposar, a més a més, una multa de cent vint a siscents euros.

[Aquest article ha estat redactat conforme al Reial Decret 1417/2001, de 27 de desembre, pel qual es procedeix a la conversió a euros de les quantitats establertes en la Llei de Enjudiciament Civil, en concret s’ha modificat la quantitat de vint mil a cent mil pessetes per cent vint a siscents euros (BOE núm. 310, de 27-12-2001, pp. 49708-49709)].

El testimoni o la certificació fefaents de només una part d'un document no fa prova plena mentre no es completi amb les addicions que sol·liciti el litigant a qui pugui perjudicar.

1. Fan prova plena en judici, sense que calgui la comprovació o la confrontació i llevat que hi hagi una prova en contra i la facultat de sol·licitar la confrontació de lletres quan sigui possible:

1r Les escriptures públiques antigues que no tinguin protocol i totes aquelles el protocol o la matriu de les quals hagi desaparegut.

2n Qualsevol altre document públic que, per la seva índole, no tingui original o registre amb què es pugui confrontar o comprovar.

2. En els casos de desaparició del protocol, la matriu o els expedients originals, cal atenir-se al que disposa l'article 1221 del Codi civil.

1. A efectes processals, es consideren documents públics els documents estrangers als quals, en virtut de tractats o convenis internacionals o de lleis especials, se'ls hagi d'atribuir la força probatòria que preveu l'article 319 d'aquesta Llei,

2. Quan no hi sigui aplicable cap tractat o conveni internacional ni cap llei especial, es consideren documents públics els que compleixin els requisits següents:

1r Que en l'atorgament o la confecció del document s'hagin observat els requisits que s'exigeixin en el país on s'hagin atorgat perquè el document faci prova plena en un judici.

2n Que el document contingui la legalització o la postil·la i la resta de requisits necessaris per a la seva autenticitat a Espanya.

3. Quan els documents estrangers a què es refereixen els apartats anteriors d'aquest article incorporin declaracions de voluntat, l'existència d'aquestes declaracions es considera provada, però la seva eficàcia és la que determinin les normes espanyoles i estrangeres aplicables en matèria de capacitat, objecte i forma dels negocis jurídics.

Article 324. Classes de documents privats.

Article 325. Manera de producció de la prova.

Els documents privats s'han de presentar tal com estableix l'article 268 d'aquesta Llei.

1. Els documents privats fan prova plena en el procés, en els termes de l'article 319, quan la seva autenticitat no sigui impugnada per la part a qui perjudiquen.

2. Quan s'impugni l'autenticitat d'un document privat, el que l'hagi presentat pot demanar la confrontació pericial de lletres o proposar qualsevol altre mitjà de prova que sigui útil i pertinent a aquest efecte.

Si de la confrontació o d'un altre mitjà de prova es desprèn l'autenticitat del document, s'ha de procedir d'acord amb el que preveu l'apartat tercer de l'article 320.

Quan no se'n pugui deduir l'autenticitat o no s'hagi proposat cap prova, el tribunal ho ha de valorar de conformitat amb les regles de la crítica sana.

[Aquest article ha estat modificat per la Ley 59/2003, de 19 de diciembre, de firma electrónica (BOE núm. 304, de 20-12-2003, pp. 45329-45343). Si vol veure la nova redacció en castellà d'aquest article, cliqui aquí.]

Quan s'hagin d'utilitzar com a mitjà de prova els llibres dels comerciants, cal atenir-se al que disposen les lleis mercantils. De manera motivada, i amb caràcter excepcional, el tribunal pot reclamar que es presentin davant seu els llibres o el seu suport informàtic, sempre que s'hi especifiquin els assentaments que han de ser examinats.

1. Cada part pot sol·licitar de les altres l'exhibició de documents que no estiguin a la seva disposició i que es refereixin a l'objecte del procés o a l'eficàcia dels mitjans de prova.

2. A la sol·licitud d'exhibició s'hi ha d'adjuntar una còpia simple del document i, si no n'hi ha o no se'n disposa, s'ha d'indicar en els termes més exactes possibles el contingut d'aquell document.

3. En els processos seguits per infracció d’un dret de propietat industrial o d’un dret de propietat intel·lectual, comesa a escala comercial, la sol·licitud d’exhibició es pot estendre, en particular, als documents bancaris, financers, comercials o duaners produïts en un determinat període de temps i que es presumeixin en poder del demandat. La sol·licitud s’ha d’acompanyar d’un principi de prova que pot consistir en la presentació d’una mostra dels exemplars, mercaderies o productes en els quals s’hagi materialitzat la infracció. A instàcia de qualsevol interessat, el tribunal pot atribuir caràcter reservat a les actuacions, per garantir la protecció de les dades i informació que tinguin caràter confidencial.

[L'apartat 3 d'aquest article s'ha afegit de conformitat amb la Llei 19/2006, de 5 de juny, per la qual s'amplien els mitjans de tutela dels drets de propietat intel·lectual i industrial, i s'estableixen normes processals per facilitar l'aplicació de diversos reglaments comunitaris (BOE núm. 134, de 06-06-2006, pp. 21230-21238; Suplement en llengua catalana al núm. 13, pp. 1861-1868). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].

1. En cas de negativa injustificada a l'exhibició de l'article anterior, el tribunal, prenent en consideració les proves restants, pot atribuir valor probatori a la còpia simple presentada pel sol·licitant de l'exhibició o a la versió que hagi donat del contingut del document.

2. En el cas de la negativa injustificada a què es refereix l'apartat anterior, el tribunal, en lloc del que disposa l'apartat esmentat, pot formular un requeriment, mitjançant provisió, perquè els documents l'exhibició dels quals s'hagi sol·licitat siguin aportats al procés, quan així ho aconsellin les característiques d'aquests documents, les altres proves aportades, el contingut de les pretensions formulades per la part sol·licitant i el que s'hagi al·legat per fonamentar-les.

1. Llevat del que disposa aquesta Llei en matèria de diligències preliminars, només s'ha de requerir als tercers no litigants l'exhibició de documents de la seva propietat quan, demanada per una de les parts, el tribunal entengui que tenir-ne coneixement és transcendent per dictar sentència.

En aquests casos, el tribunal ha d'ordenar, mitjançant provisió, la compareixença personal de qui els tingui i, després d'oir-lo, ha de resoldre el que sigui procedent.

Aquesta resolució no és susceptible de cap recurs, però la part a qui interessi pot reproduir la seva petició en la segona instància.
Quan estiguin disposats a exhibir-los voluntàriament, no se'ls ha d'obligar que els presentin a la secretaria sinó que, si així ho exigeixen, el secretari judicial ha d'anar al seu domicili per testimoniar-los.

2. Als efectes de l'apartat anterior, no es consideren tercers els titulars de la relació jurídica controvertida o de les que siguin causa d'aquesta, encara que no figurin com a parts en el judici.

Si la persona a la qual es requereixi l'exhibició segons el que disposen els articles anteriors no està disposada a desprendre's del document per incorporar-lo a les actuacions, el secretari judicial n'ha d'estendre testimoni a la seu del tribunal, si així ho sol·licita l'exhibent.

1. Les dependències de l'Estat, de les comunitats autònomes, de les províncies, de les entitats locals i d'altres entitats de dret públic no es poden negar a expedir les certificacions i els testimonis que sol·licitin els tribunals ni oposar-se a exhibir els documents que hi hagi a les seves dependències i arxius, excepte quan es tracti de documentació legalment declarada o classificada com de caràcter reservat o secret. En aquest cas, s'ha d'adreçar al tribunal una exposició raonada sobre aquest caràcter.

2. Llevat que hi hagi un deure legal especial de secret o reserva, les entitats i les empreses que exerceixin serveis públics o estiguin encarregades d'activitats de l'Estat, de les comunitats autònomes, de les províncies, dels municipis i d'altres entitats locals, també estan subjectes a l'obligació d'exhibició, així com a expedir certificacions i testimonis, en els termes de l'apartat anterior.

Quan es tracti de dibuixos, fotografies, croquis, plànols, mapes i altres documents que no incorporin predominantment textos escrits, si només hi ha l'original, la part pot sol·licitar que en l'exhibició se n'obtingui una còpia, en presència del secretari judicial, que ha de donar fe de ser una reproducció fidel i exacta de l'original.

1. Si la part a qui perjudiqui el document presentat per una còpia reprogràfica impugna l'exactitud de la reproducció, s'ha de confrontar amb l'original, si és possible i, si no és així, se n'ha de determinar el valor probatori segons les regles de la crítica sana, tenint en compte el resultat de les altres proves.

2. El que disposa l'apartat anterior d'aquest article també és aplicable als dibuixos, les fotografies, les pintures, els croquis, els plànols, els mapes i documents semblants.

3. La confrontació a què es refereix aquest article l'ha de verificar el secretari judicial, excepte el dret de les parts a proposar-ne una prova pericial.

1. Quan siguin necessaris coneixements científics, artístics, tècnics o pràctics per valorar fets o circumstàncies rellevants en l'afer o adquirir certesa sobre aquests, les parts poden aportar al procés el dictamen de perits que posseeixin els coneixements corresponents o sol·licitar, en els casos que preveu aquesta llei, que n'emeti dictamen un perit designat pel tribunal.

2. En emetre el dictamen, el perit ha de manifestar, sota jurament o promesa de dir la veritat, que ha actuat i, si s'escau, que actuarà amb la màxima objectivitat possible, que pren en consideració tant el que pugui afavorir com el que sigui susceptible de causar perjudici a qualsevol de les parts, i que coneix les sancions penals en què pot incórrer si incompleix el seu deure com a perit.

3. Llevat d’acord en contra de les parts, no es pot sol·licitar dictamen a un perit que hagi intervingut en una mediació o arbitratge relacionats amb el mateix afer.

[L'apartat 3 d'aquest article ha estat afegit pel Reial Decret Llei 5/2012, de 5 de març, de mediació en afers civils i mercantils (BOE núm. 56, de 6-3-2012, pp. 18783-18783. Suplement en llengua catalana al núm. 56 6-3-2012)]

2. Els dictàmens s'han de formular per escrit i s'hi han d'adjuntar, si s'escau, els altres documents, instruments o materials adequats per exposar el parer del perit sobre el que hagi estat objecte de la perícia. Si no és possible o convenient aportar aquests materials i instruments, l'escrit de dictamen ha de contenir sobre aquests les indicacions suficients. Així mateix, es poden adjuntar al dictamen els documents que es considerin adequats per fer una valoració més encertada.

3. S'entén que al demandant li és possible aportar amb la demanda dictàmens escrits elaborats per un perit designat per ell si no justifica complidament que la defensa del seu dret no ha permès demorar la interposició de la demanda fins a obtenir el dictamen.

4. En els judicis amb contestació a la demanda per escrit, el demandat que no pugui aportar dictàmens escrits amb la contestació a la demanda ha de justificar la impossibilitat de demanar-los i d'obtenir-los dins el termini per contestar.

1. El que disposa l'article anterior no és aplicable als dictàmens la necessitat o la utilitat dels quals es posi de manifest a causa d'al·legacions del demandat en la contestació a la demanda o de les al·legacions o pretensions complementàries admeses a l'audiència, a tenor de l'article 426 d'aquesta Llei.

2. Els dictàmens la necessitat o la utilitat dels quals estigui suscitada per la contestació a la demanda o pel que s'ha al·legat i pretès a l'audiència prèvia al judici, els han d'aportar les parts, per al seu trasllat a les parts contràries, com a mínim amb cinc dies d'antelació a la celebració del judici o de la vista, en els judicis verbals; les parts han de manifestar al tribunal si consideren necessari que concorrin al judici o a la vista els perits autors dels dictàmens, expressant el que assenyala l'apartat 2 de l'article 337.
El tribunal també pot acordar en aquest cas la presència dels perits en el judici o la vista, en els termes que assenyala l'apartat 2 de l'article anterior.

1. Els perits han de tenir el títol oficial que correspongui a la matèria objecte del dictamen i a la seva naturalesa. Si es tracta de matèries que no estiguin compreses en títols professionals oficials, han de ser nomenats entre persones enteses en aquelles matèries.

2. Així mateix, es pot sol·licitar el dictamen d'acadèmies i institucions culturals i científiques que s'ocupin de l'estudi de les matèries corresponents a l'objecte de la perícia. També poden emetre dictamen sobre qüestions específiques les persones jurídiques legalment habilitades per fer-ho.

3. En els casos de l'apartat anterior, la institució a la qual s'encarregui el dictamen ha d'expressar amb la màxima brevetat quina persona o quines persones s'encarreguen directament de preparar-lo, a les quals s'ha d'exigir el jurament o la promesa que preveu l'apartat segon de l'article 335.

1. En el mes de gener de cada any s'ha de sol·licitar als diferents col·legis professionals o, si no n'hi ha, a entitats anàlogues, així com a les acadèmies i les institucions culturals i científiques a què es refereix l'apartat segon de l'article anterior, l'enviament d'una llista de col·legiats o associats disposats a actuar com a perits.

La primera designació de cada llista s'efectua per sorteig, en presència del secretari judicial, i a partir d'aquesta s'efectuen les designacions següents per ordre correlatiu.

2. Quan s'hagi de designar com a perit una persona sense títol oficial, pràctica o entesa en la matèria, amb la citació prèvia de les parts, la designació s'ha de fer pel procediment que estableix l'apartat anterior, i per fer-ho s'ha d'emprar una llista de persones que cada any s'ha de sol·licitar a sindicats, associacions i entitats apropiades, i que ha d'estar integrada, com a mínim, per cinc d'aquelles persones. Si, per raó de la singularitat de la matèria de dictamen, únicament es disposa del nom d'una persona entesa o pràctica, s'ha d'obtenir de les parts el seu consentiment i només si totes l'atorguen s'ha de designar com a perit aquella persona.

1. En el termini de cinc dies des de la designació, se li ha de comunicar al perit titular i se l'ha de requerir perquè, dins de cinc dies més, manifesti si accepta el càrrec. En cas afirmatiu, s'ha de fer el nomenament i el perit ha de fer, tal com es disposi, la manifestació sota el jurament o la promesa que ordena l'apartat 2 de l'article 335.

2. Si el perit designat addueix una causa justa que li impedeix l'acceptació, i el tribunal la considera suficient, ha de ser substituït pel següent de la llista, i així successivament, fins que es pugui fer el nomenament.

3. El perit designat pot sol·licitar, en els tres dies següents al seu nomenament, la provisió de fons que consideri necessària, que ha de ser a càrrec de la liquidació final. El tribunal, mitjançant provisió, ha de decidir sobre la provisió sol·licitada i ordenar a la part o les parts que hagin proposat la prova pericial i que no tinguin dret a l'assistència jurídica gratuïta, que paguin la quantitat fixada en el compte de dipòsits i consignacions del tribunal, en el termini de cinc dies.
Transcorregut aquest termini, si no s'ha dipositat la quantitat establerta, el perit queda eximit d'emetre el dictamen, sense que es pugui procedir a una nova designació.
Quan el perit designat ho hagi estat de comú acord i un dels litigants no efectuï la part de la consignació que li correspon, s'ha d'oferir a l'altre litigant la possibilitat de completar la quantitat que falti, cas en què s'han d'indicar els punts sobre els quals s'ha de pronunciar el dictamen, o de recuperar la quantitat dipositada, cas en el qual s'ha d'aplicar el que disposa el paràgraf anterior.

1. Només poden ser objecte de recusació els perits designats judicialment.

En canvi, els perits no recusables poden ser objecte de rebuig quan concorri en ells alguna de les circumstàncies següents:

1r Ser cònjuge o parent per consanguinitat o afinitat, dins el quart grau civil d'una de les parts o dels seus advocats o procuradors.

2n Tenir interès directe o indirecte en l'afer o en un altre de semblant.

3r Estar o haver estat en situació de dependència o de comunitat o contraposició d'interessos amb alguna de les parts o amb els seus advocats o procuradors.

4t Amistat íntima o enemistat amb qualsevol de les parts o els seus procuradors o advocats.

5è Qualsevol altra circumstància, degudament acreditada, que els faci desmerèixer en el concepte professional.

2. Els rebuigs no es poden formular després del judici o de la vista, en els judicis verbals. Si es tracta d'un judici ordinari, els rebuigs dels perits autors de dictàmens aportats amb demanda o contestació s'han de proposar en l'audiència prèvia al judici.

En formular rebuigs de perits, es pot proposar la prova conduent a justificar-les, llevat de la testifical.

1. Qualsevol part interessada es pot adreçar al tribunal a fi de negar o contradir el rebuig i aportar els documents que considerin pertinents a aquest efecte.
Si el rebuig menyscaba la consideració professional o personal del perit, aquest pot sol·licitar al tribunal que, al final del procés, declari, mitjançant provisió, que el rebuig no té fonament.

2. Sense cap més tràmit, el tribunal ha de tenir en compte el rebuig i la seva negació o contradicció eventual en el moment de valorar la prova, i formular, si s'escau, mitjançant provisió, la declaració de falta de fonament del rebuig prevista en l'apartat anterior. Si aprecia temeritat o deslleialtat processal en el rebuig, a causa de la seva motivació o del temps en què es va formular, pot imposar a la part responsable, amb l'audiència prèvia, una multa de seixanta a siscents euros.

[Aquest article ha estat redactat conforme al Reial Decret 1417/2001, de 27 de desembre, pel qual es procedeix a la conversió a euros de les quantitats establertes en la Llei de Enjudiciament Civil, en concret s’ha modificat la quantitat de deu mil a cent mil pessetes per seixanta a siscents euros (BOE núm. 310, de 27-12-2001, pp. 49708-49709)].

1. Quan l'emissió del dictamen requereixi algun reconeixement de llocs, objectes o persones o dur a terme operacions anàlogues, les parts i els seus defensors ho poden presenciar, si amb això no s'impedeix o es destorba la feina del perit i es pot garantir l'encert i la imparcialitat del dictamen.

2. Si alguna de les parts sol·licita de ser present en les operacions pericials de l'apartat anterior, el tribunal ha de decidir el que sigui procedent i, en cas d'admetre'n la presència, ha d'ordenar al perit que avisi directament les parts, amb una antelació de quaranta-vuit hores com a mínim, del dia, l'hora i el lloc en què s'han de dur a terme les operacions.

1. En el judici o en la vista, els perits han de tenir la intervenció sol·licitada per les parts, que admeti el tribunal.

El tribunal només ha de denegar les sol·licituds d'intervenció que, per la seva finalitat i contingut, s'hagin de considerar impertinents o inútils, o quan hi hagui un deure de confidencialitat derivat de la intervenció del perit en un procedimient de mediació anterior entre les parts.

Especialment, les parts i els seus defensors poden demanar:

1r Exposició completa del dictamen, quan l'exposició requereixi dur a terme altres operacions, complementàries de l'escrit aportat, mitjançant la utilització dels documents, els materials i altres elements a què es refereix l'apartat 2 de l'article 336.

2n Explicació del dictamen o d'algun o alguns dels seus punts, el significat dels quals no es consideri prou expressiu als efectes de la prova.

3r Respostes a preguntes i objeccions, sobre mètode, premisses, conclusions i altres aspectes del dictamen.

4t Respostes a sol·licituds d'ampliació del dictamen a altres punts connexos, per si es pot portar a terme en el mateix acte i, en qualsevol cas, als efectes de conèixer l'opinió del perit sobre la possibilitat i la utilitat de l'ampliació, així com del termini necessari per portar-la a terme.

5è Crítica del dictamen de què es tracti pel perit de la part contrària.

6è Formulació dels rebuigs que puguin afectar el perit.

2. El tribunal també pot formular preguntes als perits i requerir-los explicacions sobre el que sigui objecte del dictamen aportat, però sense poder acordar, d'ofici, que s'ampliï, llevat que es tracti de perits designats d'ofici d'acord amb el que disposa l'apartat 5 de l'article 339.

[Aquest article està redactat conforme al Reial Decret Llei 5/2012, de 5 de març, de mediació en afers civils i mercantils (BOE núm. 56, de 6-3-2012, pp. 18783-18799. Sumplement en llengua catalana al núm. 56, 6-3-2012). Per veure la redacció anterior feu click aquí].

El tribunal ha de valor els dictàmens pericials segons les regles de la crítica sana.