| |
Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme
(DOGC
núm.
3600, de 21-03-2002; correcció d'errades DOGC
núm 3642, de 24-5-2002; segona correcció d'errades, DOGC núm. 3677,
de 15-07-2002, p. 12782)
[Modificada per
la
Llei 10/2004, de 24 de desembre, de modificació de la
Llei 2/2002, del 14 de març, d'urbanisme, per al foment de l'habitatge
assequible, de la sostenibilitat territorial i de l'autonomia local
(DOGC núm. 4291, de
30-12-2004, p. 26612).
Aquesta
llei:
- modifica els arts. 9, 22,
23, 25, 30,
31, 32, 34,
35, 43, 44,
45, 47, 48,
49, 50, 51,
56, 57, 58,
59, 60, 65,
67, 68, 78,
79, 85, 86,
87, 88, 89,
94, 95, 100,
101, 102, 104,
108, 112, 114,
129, 130, 131,
132, 136, 151,
156, 158, 164,
169, 179, 191,
197, 198, 199,
200, 204, 207,
210, 216, les
disposicions transitòries 1a, 2a i
5a, i el títol del capítol I del títol V;
- afegeix l'art. 69 bis, les
disposicions addicionals 8a, 9a, 10a,
11a, 12a i 13a i
les disposicions transitòries 10a i 11a;
- elimina l'art. 27 i l'apartat 1 de la
disposició transitòria 4a;
- substitueix les remissions que els arts. 128,
142, 202 i 205
fan a altres articles d'aquesta mateixa Llei.]
El President
de la Generalitat de Catalunya
Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de
Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d’acord amb el que estableix
l’article 33.2 de l’Estatut d’autonomia de
Catalunya, promulgo la següent
LLEI
Preàmbul
I
La Generalitat va començar a exercir les competències en
matèria d’urbanisme l’1 d’octubre de 1978, amb el Reial decret 1385/1978,
del 23 de juny, de traspàs de les competències de l’Administració de
l’Estat, en el marc d’una legislació urbanística preconstitucional
constituïda pel text refós de la Llei sobre règim del sòl i ordenació
urbana, aprovat pel Reial decret 1346/1976, del 9 d’abril, i pels reglaments
que el desplegaven.
L’Estatut d’autonomia, concretament l’article 9.9,
d’acord amb el que disposa l’article 148 de la
Constitució, va atorgar a la
Generalitat competència exclusiva en matèria d’urbanisme.
En desplegament d’aquest marc competencial, al llarg dels
anys s’han anat aprovant un conjunt de lleis amb la finalitat de configurar
un ordenament jurídic urbanístic propi de Catalunya. Inicialment, en el marc
de l’esmentada legislació preconstitucional, es van aprovar la Llei 4/1980,
del 16 de desembre, de creació de l’Institut Català del Sòl, i la Llei
9/1981, del 18 de novembre, sobre protecció de la legalitat urbanística,
aquesta darrera amb la finalitat de poder disposar dels instruments
necessaris per a vetllar per la prevalença de l’ordre jurídic
urbanístic,
sense menystenir la seguretat jurídica dels administrats i, en particular,
per a afrontar la gravíssima problemàtica derivada del fenomen de les
urbanitzacions il·legals. Posteriorment, es va aprovar la Llei 3/1984, del 9
de gener, de mesures d’adequació de l’ordenament urbanístic de
Catalunya,
que tenia per objecte l’adaptació de l’ordenament urbanístic a les
particularitats de Catalunya, en compliment de la qual es va elaborar el
codi urbanístic català.
Aquest marc normatiu es va mantenir fins a l’any 1990, en
què es va aprovar el Decret legislatiu 1/1990, del 12 de juliol, de refosa
dels textos legals vigents a Catalunya en matèria urbanística, que ha estat
l’instrument aplicat fins ara conjuntament amb les determinacions de la
legislació estatal compreses dins el seu àmbit competencial.
Aquesta aplicació ha estat confirmada per la Sentència
del Tribunal Constitucional del 20 de març de 1997, la qual, davant
l’actuació del legislador estatal, acota l’abast de la competència estatal
en matèria de règim jurídic del sòl, valoracions i expropiacions sobre la
base de la competència exclusiva de les comunitats autònomes en matèria
urbanística.
Així mateix, la Generalitat ha aprovat altres lleis que,
sense regular pròpiament l’àmbit urbanístic, contenen disposicions que hi
incideixen directament o indirectament. Entre altres, cal fer referència a
la Llei 23/1983, del 21 de novembre, de política territorial, que regula els
instruments de planejament territorial amb els quals ha d’ésser coherent el
planejament urbanístic, i, també, la
Llei 24/1991, del 24 de
desembre, de
l’habitatge.
II
Cal fer ressaltar que l’urbanisme és una funció pública
mitjançant l’exercici de la qual les administracions públiques competents en
la matèria planifiquen o defineixen el model urbanístic de ciutat i el
desenvolupen, amb la participació dels propietaris i de la resta d’operadors
públics i privats.
Tenint en compte l’experiència acumulada en aquests
anys,
aquesta Llei pretén donar resposta a les noves necessitats econòmiques i
socials i, especialment, a la nova realitat que requereix que les
administracions exerceixin les polítiques d’ordenació urbanística que els
pertoquen, en el marc dels principis constitucionals rectors de la política
urbanística continguts en els articles 45 i 47 de la
Constitució.
Aquesta Llei es pronuncia clarament a favor d’un
desenvolupament urbanístic sostenible, sobre la base de la utilització
racional del territori, per a compatibilitzar el creixement i el dinamisme
econòmics necessaris amb la cohesió social, el respecte al medi ambient i la
qualitat de vida de les generacions presents i futures. Així s’assoleix una
sintonia total amb les pretensions de l’esmentada Llei de política
territorial.
Des d’aquesta perspectiva, el primer objectiu de la Llei
és impregnar les polítiques urbanístiques de l’exigència de conjugar les
necessitats de creixement amb els imperatius del desenvolupament sostenible,
de manera que es tradueixin en la utilització racional del territori; en la
lluita contra la pobresa mitjançant aquest recurs, amb la política
d’habitatge social; en la qualitat de vida a assolir en tots els
assentaments humans, tant els existents com els nous; en l’increment de la
conscienciació de la societat pel que fa al medi ambient; en la gestió
correcta i proporcionada dels altres recursos naturals, des de la
perspectiva urbana, i en la dels residus generats, i també en una
utilització progressiva de les energies renovables i en una política
eficient d’estalvi energètic en general.
L’acció coordinada dels instruments de planificació
territorial, urbanística i sectorial, i la posada en pràctica d’aquests, han
de constituir un dels suports essencials per al desenvolupament sostenible
de Catalunya, seguint les premisses de la Conferència de Rio de 1992 i de la
Carta d’Aalborg, entre altres instruments d’escala mundial al respecte.
En segon lloc, aquesta Llei pretén relligar l’exercici de
les competències urbanístiques i la capacitat d’iniciativa amb l’assumpció
de responsabilitats. Aquest enunciat genèric comporta que, d’una banda,
efectivament, els ajuntaments exerceixin més competències en funció de llur
nivell de previsions i compromisos en matèria de política de sòl i
d’habitatge; d’una altra, aquest principi informa la totalitat de la
Llei,
des del planejament fins a la gestió i l’execució urbanística, i, per
tant,
introdueix mecanismes que faciliten l’actuació dels agents urbanitzadors,
promotors i propietaris també en funció de llur grau de compromís.
En tercer lloc, aquesta Llei modifica, actualitza i
simplifica procediments amb l’objectiu d’imprimir-los celeritat i eficàcia
per a disposar en tot moment de sòl degudament urbanitzat, com a mètode per
a lluitar contra les distorsions del mercat i contra l’especulació, amb la
convicció que no és el sòl urbanitzable simplement, sinó el sòl urbanitzable
necessari i, sobretot, l’urbanitzat a l’avançada, el que evita situacions de
tensió en la demanda i les repercussions consegüents en el preu final dels
productes immobiliaris.
En conseqüència, el desenvolupament sostenible de
Catalunya, l’exercici pels ajuntaments de competències urbanístiques en
funció de llur assumpció de responsabilitats i l’eficàcia i agilitat dels
sectors implicats, públic i privat, en la consecució de sòl urbanitzat són
els tres eixos vertebradors d’aquesta Llei, els quals es complementen amb un
seguit de mesures de seguretat jurídica dels administrats i amb un conjunt
de determinacions innovadores, conseqüència directa de l’experiència
assolida.
Aquesta Llei, mitjançant tots els elements exposats, vol
crear un marc de concertació i de cooperació entre les administracions
competents en matèria urbanística i pretén que els assentaments urbans
presentin, mantinguin i potenciïn les facetes de cohesió social,
desenvolupament econòmic i conscienciació mediambiental. L’encaix d’aquests
conceptes necessita un lideratge clar en l’activitat urbanística, que ha de
permetre el debat i la definició del model urbà més adequat i la
configuració de les estratègies o les polítiques de sòl i d’habitatge, ja
que no sempre els mecanismes de mercat, per ells mateixos, són capaços
d’incidir en el teixit urbà i equilibrar els tres aspectes esmentats.
III
Aquesta Llei parteix del respecte a les competències
estatals en matèries que són connexes amb l’urbanisme, com ara el dret de
propietat, les valoracions i les expropiacions de terrenys, el procediment
administratiu comú i la responsabilitat patrimonial de les administracions
públiques, d’acord amb el bloc de constitucionalitat i amb la doctrina del
Tribunal Constitucional.
Pel que fa al seu contingut, la Llei s’estructura en un
títol preliminar i set títols més, i es configura com un corpus jurídic
integrat que es desenvolupa amb uns objectius i segons uns principis rectors
que informen el planejament, la gestió i les mesures de protecció de la
legalitat urbanística, i també els instruments de política de sòl i
d’habitatge.
El
títol preliminar de la Llei es refereix a l’objecte i
als principis generals que inspiren aquest nou text legal, entre els quals
cal destacar la necessitat de garantir un desenvolupament sostenible del
territori. A més, la participació de la comunitat en les plusvàlues
generades per l’actuació urbanística dels ens públics, la funció social de
la propietat, la definició del contingut normal d’aquesta, la distribució
equitativa de les càrregues i dels beneficis, la participació pública, els
programes de participació ciutadana, els consells assessors urbanístics, el
requisit del compliment dels deures per a l’exercici dels drets, les
directrius sobre l’hermenèutica de les normes urbanístiques, la nul·litat de
les reserves de dispensació, l’acció pública per a exigir el compliment de
l’ordenament urbanístic i la jerarquia normativa acaben de configurar el
conjunt dels esmentats principis, que constitueixen el portal d’accés a la
resta dels preceptes.
La determinació de les administracions amb competències
urbanístiques es fa en el títol primer, que reconeix la concurrència de
competències de la Generalitat i competències locals sobre l’urbanisme,
aquestes darreres exercides pels municipis i per les comarques. En
l’organització administrativa de la Generalitat sobre urbanisme, les
comissions amb seu a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona passen a
anomenar-se comissions territorials d’urbanisme, sens perjudici que s’hagin
d’adequar, si escau, a l’organització administrativa de Catalunya; es manté
la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona, creada a l’empara de
la Llei 22/1998, del 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona, i
es redefineixen les competències de la Direcció General d’Urbanisme. Així
mateix, aquesta Llei aborda el paper de les entitats urbanístiques
especials, naturalesa que tenen l’Institut Català del Sòl, els consorcis
urbanístics i les empreses municipals de capital totalment públic local que així
es configurin, i preveu especialment que aquestes entitats poden tenir la
condició d’administració actuant en els casos que la Llei regula, amb els
drets i deures inherents a aquesta condició. Cal subratllar també la
previsió d’auditories, amb la finalitat de millorar la capacitat de gestió
de les administracions amb competències urbanístiques.
Pel que fa al règim urbanístic del sòl, el
títol segon de
la Llei categoritza el sòl urbà en consolidat i no consolidat, i el sòl
urbanitzable en delimitat i no delimitat. Així mateix, respecte al sòl no
urbanitzable, d’acord amb la
sentència del Tribunal Constitucional de l’11
de juliol de 2001, la Llei reconeix aquesta condició als terrenys
classificats com a tals pel planejament, bé per llur incompatibilitat amb la
transformació o bé per la inadequació al desenvolupament urbà, per raó de
règims de protecció especial establerts o pels valors i les finalitats a
assolir, entre les quals s’inclou la utilització racional del territori
d’acord amb el model territorial de desenvolupament urbanístic sostenible.
Els terrenys reservats per a sistemes generals no inclosos al sòl urbà ni al
sòl urbanitzable també formen part del sòl no urbanitzable.
Aquesta Llei vincula el subsòl a les servituds
administratives necessàries per a la prestació de serveis públics o
d’interès públic i, en els sectors físicament continus de sòl
urbanitzable,
determina un mínim del 45% de la seva superfície com a sòl susceptible
d’aprofitament privat.
Un altre aspecte important a destacar de la regulació
continguda en aquest títol és la relativa a les cessions de sòl amb
aprofitament. La Llei estableix la cessió de sòl amb aprofitament al sòl
urbà quan una modificació del planejament general atribueix nous usos que
generin plusvàlues o bé més edificabilitat. També s’assenyala que
l’administració actuant, en correspondència amb el sòl amb aprofitament que
rep, només s’allibera de l’obligació de costejar proporcionalment la
urbanització si assoleix el compromís d’atendre necessitats d’habitatge
mitjançant promoció pública de lloguer, i manté la propietat del sòl un
mínim de trenta anys.
La utilització del sòl no urbanitzable ha d’ésser
l’adequada a la seva naturalesa rústica, sota les limitacions del règim de
protecció especial, si escau, i de les mesures establertes pels plans
directors i pel planejament territorial, el qual conté el catàleg del sòl no
urbanitzable. Per aquesta raó, la Llei només admet nous habitatges en el sòl
no urbanitzable si aquests estan vinculats a una explotació agrícola,
ramadera, forestal o rústica. El planejament ha d’establir els llindars a
partir dels quals els projectes d’explotació rústica s’han de sotmetre a un
procediment específic, compartit entre l’ajuntament i la comissió
territorial d’urbanisme competent.
Aquest procediment és també l’aplicable en les actuacions
d’interès públic que s’hagin d’emplaçar en el medi rural, en qualsevol
actuació en els casos que hi hagi restes arqueològiques d’interès declarat o
aqüífers classificats, que es tracti d’obertura de noves vies o
accessos,
que l’explotació incorpori l’ús d’habitatge o l’allotjament de temporers i
en el cas d’autorització d’estacions de subministrament de carburants o
altres serveis de carretera.
També correspon al planejament d’incorporar, si escau, el
catàleg de les edificacions preexistents en sòl no urbanitzable que calgui
recuperar per a l’ús d’habitatge o ús turístic de caràcter rural. El
procediment que s’estableix respecte a això és també l’aplicable per a
l’explotació dels recursos naturals, entre els quals hi ha, òbviament,
l’extracció dels recursos minerals del subsòl.
L’activitat de càmping i la de turisme rural en sòl no
urbanitzable se sotmeten a ordenació mitjançant un pla especial.
La Llei especifica també els supòsits d’usos i obres
provisionals, i d’aquesta manera posa fi a les controvèrsies derivades de la
indeterminació anterior en aquest camp.
El títol tercer regula els instruments de planejament
urbanístic. Així, la Llei estableix que el planejament urbanístic de
caràcter general es compon de plans directors, plans d’ordenació urbanística
municipal i normes de planejament, complementats pels programes d’actuació
urbanística municipal. El planejament derivat, sotmès jeràrquicament al
planejament general, és integrat pels plans especials urbanístics, els plans
de millora urbana, específics per al sòl urbà, i els plans parcials
urbanístics.
Com a novetat important, se suprimeixen els estudis de
detall, el planejament pot regular, d’una manera alternativa, l’ordenació de
volums, i es resol l’ordenació definitiva en l’execució urbanística. També
es modifica el concepte dels projectes d’urbanització, que, en
desenvolupament de les dades fixades pel planejament, són objecte d’un
projecte complementari que els ajuntaments aproven sense que sigui
preceptiva la informació pública, llevat de determinats supòsits
d’expropiació. Es tracta que el planejament incorpori directament el detall
suficient de les obres d’urbanització definides com a bàsiques, i estableixi
criteris per a la resta d’obres, per tal que el projecte complementari les
desenvolupi i les obres d’urbanització es puguin executar més
ràpidament.
Els avanços de planejament es configuren com l’instrument
per a plantejar les consultes prèvies a la presentació a tràmit dels plans
parcials de delimitació, per al sòl urbanitzable no delimitat. Els informes
emesos tenen efectes administratius interns i preparatoris del planejament
ulterior.
Els plans directors coordinen el planejament urbanístic,
concreten l’emplaçament de les grans infraestructures, protegeixen el sòl no
urbanitzable, inclouen determinacions sobre desenvolupament urbanístic
sostenible i programen polítiques supramunicipals de sòl i d’habitatge, que
s’han de concertar amb els ajuntaments en la tramitació específica.
Els plans d’ordenació urbanística municipal són
l’instrument flexible de planificació urbanística integral del municipi, i
són més o menys complexos en funció de les necessitats i peculiaritats
municipals i en funció de l’estratègia que defineixi cada ajuntament.
Els plans d’ordenació urbanística municipal han de
reservar, com a mínim, per a la construcció d’habitatges de protecció
pública, el sòl corresponent al 20% del sostre que, per a l’ús residencial
de nova implantació, es qualifiqui tant al sòl urbà com al sòl
urbanitzable.
Per al sòl urbanitzable no delimitat, els plans
d’ordenació han de contenir els paràmetres, els indicadors i les
disposicions pertinents per a resoldre les consultes prèvies i els plans
parcials de delimitació.
Els ajuntaments han de decidir si incorporen o no
incorporen a llur planejament general un programa d’actuació urbanística
municipal. Si la decisió és positiva, això determina el grau màxim
d’exercici de competències urbanístiques en matèria de planejament derivat i
d’instruments de política de sòl i d’habitatge.
Els programes són, per damunt de tot, el marc de
concertació de polítiques de sòl i d’habitatge entre la Generalitat i els
ajuntaments. Els programes donen prioritat a les actuacions o, fins i tot,
les concreten; poden delimitar sectors de sòl urbanitzable i alterar els
sectors ja delimitats, incloure-hi sistemes generals i definir les reserves
de terrenys de possible adquisició per a constituir o ampliar el patrimoni
municipal de sòl, entre altres determinacions, per a possibilitar la posada
en pràctica de la política de sòl i d’habitatge decidida per l’ajuntament i
concertada amb la Generalitat.
Les normes de planejament són competència del Departament
de Política Territorial i Obres Públiques, per a complementar o substituir
els plans d’ordenació urbanística municipal en els supòsits que
s’estableixen.
Pel que respecta als actes preparatoris del planejament,
la suspensió de llicències inclou també les d’activitats i altres
autoritzacions municipals connexes, regulades per la legislació sectorial.
La Llei també regula la possibilitat de suspendre la tramitació
d’instruments de planejament derivat i de gestió.
El planejament territorial o els plans directors poden
prescriure la formulació de plans d’ordenació plurimunicipals. També se’n
pot decidir la formulació per acord dels ajuntaments interessats.
La competència d’aprovació definitiva dels instruments de
planejament es redistribueix entre els diversos òrgans urbanístics de
l’Administració de la Generalitat en funció de l’entitat del pla, del seu
abast territorial i del nombre d’habitants del municipi. Així mateix, es
reconeix als ajuntaments que comptin amb un programa d’actuació urbanística
municipal vigent la competència d’aprovació definitiva dels instruments de
planejament derivat, a excepció dels plans parcials de delimitació, amb un
informe preceptiu previ de la comissió territorial d’urbanisme, que és
vinculant en els aspectes de legalitat i de supramunicipalitat, d’acord amb
la doctrina jurisprudencial consolidada.
Les modificacions de planejament que afectin zones
verdes, espais lliures o zones esportives segueixen una tramitació
específica que permet més agilitat en el tràmit, sense minva de les
garanties per a l’interès públic, raó per la qual s’exigeix la justificació
del manteniment dels aspectes quantitatius i qualitatius concurrents.
La Llei acota la prevalença dels certificats
d’aprofitament urbanístic exclusivament a la suspensió de llicències. La
vigència d’aquests certificats és de sis mesos.
Quant a la publicitat de l’aprovació definitiva de les
figures de planejament, la Llei estableix que, a més d’haver de publicar les
normes urbanístiques, cal emprar les tècniques i els mitjans informàtics i
telemàtics més adequats per a garantir la facilitat de la informació i la
seguretat jurídica.
Pel que respecta als efectes d’expropiació derivats de
l’aprovació del planejament, la Llei regula el procediment de taxació
conjunta com a conseqüència de la declaració d’inconstitucionalitat de
l’article 38 de la Llei de l’Estat 6/1998, del 14 d’abril, sobre règim del
sòl i valoracions; enumera els supòsits d’expropiació, i admet
l’alliberament condicionat de l’expropiació.
El sòl no urbanitzable i els terrenys classificats com a
sòl urbanitzable amb utilització rústica compatible, en el moment de
l’afectació, i els altres terrenys sobre els quals s’haguessin autoritzat
usos de caràcter provisional, queden exclosos de la possibilitat d’iniciar
els procediments d’expropiació per disposició de la Llei.
Els supòsits d’indemnització són objecte d’algunes
precisions, referides als efectes de la suspensió de llicències i als
terminis computables per al naixement de l’acció de responsabilitat en el
cas de modificació del planejament.
La Llei es refereix a la gestió urbanística en el
títol
quart. En concret, defineix la gestió urbanística integrada com la que
inclou tant la distribució equitativa de beneficis i càrregues com
l’execució de la urbanització. La finalitat és d’introduir la concessió
d’aquesta gestió, que es concep així com un servei públic, en les diferents
modalitats d’actuació urbanística.
La Llei acota la distribució equitativa de beneficis i
càrregues per sectors o polígons d’actuació i no permet les compensacions
intersectorials. La reparcel·lació és l’únic instrument adequat per a la
distribució equitativa dels beneficis i les càrregues del planejament.
La Llei configura dos sistemes d’actuació: el de
reparcel·lació i el d’expropiació. El sistema de reparcel·lació és el
denominador més comú dels que concorren en les diferents modalitats que
ofereix l’actuació urbanística no expropiatòria.
La primera modalitat del sistema d’actuació per
reparcel·lació s’anomena de compensació bàsica, i per dur-la a terme n’hi ha
prou amb la iniciativa de propietaris que representin més del 50% de la
propietat de la superfície del polígon o el sector. Perquè aquesta modalitat
sigui viable no cal que la junta de compensació expropiï els propietaris que
no s’hi hagin adherit, atès que tots queden afectats per la reparcel·lació
i, conseqüentment, malgrat que no siguin membres de la junta, tenen també
l’obligació de contribuir a les despeses d’urbanització.
Tant en aquesta modalitat com en les altres del sistema
de reparcel·lació, els propietaris afectats poden optar pel pagament de
llurs quotes en metàl·lic o bé amb terrenys. El projecte de reparcel·lació
també pot regular directament aquesta forma de pagament per als propietaris
que no s’hi hagin adherit.
En la modalitat de compensació per concertació, poden
prendre la iniciativa propietaris que representin, com a mínim, el 25% de la
propietat de la superfície de l'àmbit d'actuació, que han d’atorgar un conveni
urbanístic amb l’ajuntament, el contingut del qual ha d’incloure el projecte
de bases per al concurs d’adjudicació de la gestió urbanística integrada.
L’Administració ha de fer l’expropiació dels propietaris no adherits al
conveni, la beneficiària de la qual és la persona concessionària, que,
prèviament, ha d’haver redactat el projecte de taxació conjunta, el de
reparcel·lació i, fins i tot, la figura de planejament corresponent. La
persona concessionària és, així, alhora propietària, empresa urbanitzadora
i, fins i tot, gerent de la junta de compensació si arriba a assolir la
propietat de més del 50% del sector o el polígon d’actuació.
En la modalitat de cooperació, l’associació
administrativa que es constitueixi pot redactar, també, el projecte de
reparcel·lació i l’ajuntament pot decidir de sotmetre a concurs la gestió
urbanística integrada, i la persona concessionària és igualment beneficiària
de l’expropiació dels terrenys els propietaris dels quals no s’hi
adhereixin.
La regulació de la modalitat de sectors d’urbanització
prioritària és objecte de simplificació i de supressió de determinats
requisits que en restringien l’aplicació, alhora que es possibilita que els
ajuntaments que comptin amb programa d’actuació urbanística municipal puguin
efectuar-ne la declaració. El principi de concertació presideix aquesta
modalitat, de manera que cal l’acceptació municipal perquè el Departament de
Política Territorial i Obres Públiques delimiti aquest tipus de sector.
Finalment, la Llei regula l’ocupació directa dels
sistemes generals i locals, inclosos en sectors o polígons d’actuació als
efectes de la gestió, mitjançant el reconeixement del dret a la distribució
equitativa dels beneficis i les càrregues del planejament, sens perjudici de
la indemnització corresponent i d’altres garanties.
Com a instruments de política de sòl i d’habitatge, en el
títol cinquè, a més dels programes d’actuació urbanística municipal ja
considerats, la Llei configura els patrimonis públics de sòl, els drets de
tanteig i retracte i el règim d’alienació forçosa de propietats.
Els programes i els plans d’ordenació urbanística
municipal poden contenir reserves de sòl per a constituir o ampliar els
patrimonis municipals de sòl. Els terrenys expropiats en sòl no urbanitzable
no subjecte a protecció especial i en sòl urbanitzable no delimitat han
d’ésser destinats a atendre necessitats d’habitatge de protecció pública,
mitjançant lloguer, dret de superfície o altres fórmules que comportin no
perdre la titularitat pública del sòl, i mantenir-la com a mínim trenta
anys.
L’alienació de terrenys del patrimoni públic de sòl s’ha
de fer per concurs.
El fet que els ajuntaments disposin d’un programa
d’actuació municipal vigent permet la delimitació d’àrees a l’efecte de
l’exercici dels drets de tanteig i retracte, i també la creació del registre
de solars per a àrees concretes en les quals el planejament hagi establert
terminis per a l’edificació dels solars. L’incompliment de l’obligació
d’urbanitzar pot comportar la suspensió del planejament mentre no es
garanteixi el cost de la totalitat de les obres d’urbanització pendents.
En el
títol sisè, en relació amb la intervenció en l’ús
del sòl i de l’edificació, cal destacar una nova definició de la
parcel·lació urbanística, que ja no es vincula directament al supòsit de
perill de formació de nucli de població i passa a dependre, en definitiva,
del fet que es tracti d’una divisió que faciliti o tingui per finalitat
facilitar la construcció d’edificacions per a destinar-les a usos urbans.
Totes les divisions de terrenys s’han de sotmetre a la
fiscalització municipal, que o bé ha d’atorgar o de denegar la llicència de
parcel·lació o bé l’ha de declarar innecessària. La llicència o la dita
declaració són requisits inexcusables tant per a l’autorització de les
escriptures públiques corresponents com per a inscriure els títols en el
Registre de la Propietat.
El setè i darrer títol de la Llei es refereix a la
protecció de la legalitat urbanística. La Llei estableix, com a reacció
davant els indicis de comissió d’infracció urbanística, que la incoació d’un
expedient de protecció de la legalitat urbanística pot comportar la
instrucció i la resolució d’un únic procediment o bé de diversos
procediments per a resoldre les sancions a imposar, la restauració de la
realitat física alterada i el rescabalament dels danys i els perjudicis
causats.
La Llei reconeix la condició d’autoritat al personal de
l’Administració que exerceix les facultats d’inspecció urbanística i regula
específicament la caducitat dels expedients de protecció de la legalitat
urbanística.
Entre les mesures cautelars o provisionals davant la
comissió d’infraccions, la Llei estableix la suspensió de la tramitació de
les cèdules d’habitabilitat i de les llicències de primera ocupació dels
edificis. En aquests supòsits, l’actuació subsidiària de l’Administració de
la Generalitat es limita a les actuacions sense llicència municipal o bé si
hi ha indicis d’infracció urbanística tipificada com a molt greu.
En el capítol de disciplina urbanística, la Llei s’ajusta
a les determinacions de la legislació aplicable sobre procediment
sancionador, classifica les infraccions en molt greus, greus i lleus, les
tipifica, estableix les multes corresponents i les persones responsables, i
també els òrgans competents per a la imposició de sancions i l’àmbit
d’intervenció de l’Administració de la Generalitat si no actua
l’administració municipal.
La Llei incorpora estímuls importants per a afavorir els
processos de legalització de les infraccions legalitzables, i també per a
afavorir la restauració de la realitat alterada i de l’ordre jurídic
infringit. Aquests estímuls comporten o bé que la infracció passi a ésser
classificada en un grau inferior o bé que la sanció es redueixi
considerablement. En la Llei no hi ha, doncs, un afany recaptador, sinó un
afany de reconducció a la legalitat de les actuacions que l’han vulnerada.
La Llei regula també els terminis de prescripció de les
infraccions, de les sancions i de les mesures de restauració i de les
obligacions derivades de la declaració d’indemnització de danys i
perjudicis.
Aquesta regulació es completa amb les disposicions
contingudes en la part final de la Llei.
Les set
disposicions addicionals es refereixen a les
comissions territorials d’urbanisme, a les competències de l’Ajuntament de
Barcelona i de la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona, als
municipis sense planejament general i als que compten amb delimitacions de
sòl urbà sense normes urbanístiques; a la coordinació de l’urbanisme amb la
legislació sectorial; als professionals redactors del planejament; a la
incorporació de béns immobles al patrimoni públic de sòl i d’habitatge, i a
l’adequació dels terminis d’intervenció del Síndic de Greuges als terminis
de prescripció establerts per aquesta Llei, en matèria de protecció de la
legalitat urbanística.
Les nou
disposicions transitòries tenen com a finalitat
essencial que la substitució del Decret legislatiu 1/1990 per aquesta Llei
es dugui a terme de manera gradual.
Mitjançant les dotze
disposicions finals s’autoritza el
Govern per a regular un conjunt de matèries connexes necessàries i
s’estableix l’entrada en vigor de la Llei al cap de tres mesos de la
publicació.
Aquesta Llei comporta la derogació del Decret legislatiu
1/1990, ja que no es tracta de fer-ne una simple reforma, sinó que la Llei
substitueixi el Decret i, per tant, doncs, no és procedent fer una nova
refosa.
La derogació del dit Decret legislatiu 1/1990, en
particular, i de les disposicions legals o de rang inferior en allò que
contradiguin la Llei, s’hi oposin o siguin incompatibles amb aquesta, en
general, no pot ésser entesa de cap manera, per raons òbvies, com una
pretensió de derogació de l’ordenament jurídic estatal en vigor per
imperatiu de la clàusula constitucional de supletorietat, ni tampoc com una
pretensió de derogació de la legislació sectorial esmentada expressament per
la refosa.
|
|
